ESCAC I MAT ALS ESTATS DEMOCRÀTICS EUROPEUS

Des que va començar la reclamació del dret a l’autodeterminació de Catalunya, el club d’estats europeus ha mantingut sempre la hipòcrita posició de definir la crisi política com un afer intern, i se’ls ha emplenat la boca dient, per activa i per passiva, que tota negociació política havia de ser duta a terme d’acord a la Constitució i dintre del marc legal, ja que són les garanties d’un estat de dret.

Han comprovat la magnitud popular de la demanda dels catalans (80% a favor d’una consulta), han vist any rere any manifestacions pacífiques i multitudinàries, han pogut copsar la voluntat dels polítics catalans per obrir un diàleg i ser el més estrictes i respectuosos amb la normativa legal. Només el filibusterisme de l’oposició ha menat els representants independentistes a forçar els procediments, que val a dir, que mai no han estat declarats improcedents, fins i tot pel Tribunal Constitucional respecte a les actuacions dels dies 6 i 7 de setembre. Per si tot això fos poc, han presenciat la brutal i injustificable, per bé que justificada, actuació violenta del govern espanyol contra la voluntat pacífica i festiva d’una votació convocada legítimament pel Parlament. A més a més, saben que tenim presos polítics, homes privats de llibertat, en aplicació d’una desmesurada presó preventiva; i el cap, i alguns consellers del govern legítim, a l’exili. Coneixen millor que nosaltres la impunitat del govern espanyol amb la corrupció i poden veure el sr. Urdangarín passejant lliurement per Suïssa, tot i tenir una sentència a sis anys i tres mesos de presó. Per no parlar de tota la trama mafiosa del partit del govern. Han vist com les autoritats espanyoles han fet un ús indegut de l’article 155 de la Constitució, que en cap cas és una prerrogativa a l’aplicació d’una ocupació militar i econòmica, ni a la substitució dels representats legals... en poques paraules: no és un estat de setge. Tot i això, han comprovat com, després que el govern d’Espanya hagi convocat noves eleccions, els resultats han perpetuat la victòria dels independentistes i a més a més han ensorrat el partit del govern a Espanya. Malgrat tot això, el club dels europeus ha callat i ha continuat defensant la Constitució com a màxima garantia de l’estat de dret. I davant d’aquesta miopia dels dirigents europeus, hem arribat a l’evidència de la dramàtica i terrible situació de l’estat espanyol: la dictadura.

Jo no he sentit mai un dirigent polític alemany, francès, noruec, belga, holandès, danès, americà, suec... que, en un discurs, defensi la consolidació ni la qualitat democràtica del seu país com ho féu el preparao a Davos. La resposta, en aquest per què, és senzilla: ningú necessita defensar l’evidència, i només aquells que saben que allò que proclamen és mentida, ho proclamen a tort i a dret, arreu, com si a cops de dir-ho l’evidència es consolidés. I la prova d’això l’hem tingut aquest darrer dissabte.

Carles Puigdemont, president de la República catalana, s’ha exiliat per no acabar tancat a la presó de la democràcia espanyola. Fugir no és el mateix que exiliar-se. Amb la presa de possessió de la nació catalana i el seu control absolut, el govern espanyol convocà unes eleccions il·legítimes i mancades de tota garantia, amb la finalitat de consolidar el seu poder. Les exigències democràtiques europees els obligà a haver d’acceptar el president com a candidat, en tant que és un ciutadà lliure, no condemnat en ferm per cap delicte i que té els mateixos drets que qualsevol altre ciutadà per a elegir i per a ser elegit. El govern espanyol confià en la desafecció dels catalans, pensava que no acceptaríem la seva imposició i no aniríem a les urnes. Quan comprovaren que s’havien equivocat, mobilitzaren tot el que pogueren mobilitzar per enfonsar l’independentisme, amb la pretensió de posar com a cap de govern de l’autonomia catalana a la filla d’un policia franquista. Tanmateix, el tret els ha sortit per la culata. I aleshores què? Aleshores els partits del 155 han fet mans i mànigues per impedir l’exercici normal i natural d’una democràcia: que el candidat amb més suports parlamentaris, sigui el president. Evidentment, si Puigdemont torna a ser president de Catalunya, és obvi que l’estat espanyol queda retratat: fou apartat del seu càrrec, però els seus ciutadans l’hi han tornat a posar.

I aquí comença la constatació inequívoca que Espanya no és una democràcia consolidada ni equiparable a qualsevol democràcia avançada. Després que, seguint el procediment normatiu, el president del Parlament de Catalunya proposés el candidat a la presidència, el govern espanyol ha entrat en una crisi de nervis, davant del que serà una prova indiscutible de la seva arbitrarietat política respecte a Catalunya. Per això, sol·licitaren al Consell d’Estat, format per personatges de llarga tradició franquista, un informe sobre la procedència d’una impugnació. Fins i tot, aquest òrgan, garant dels privilegis dels vencedors franquistes en el pacte del 78, desaconsellà la proposta per injustificable en dret, ja que no es poden sancionar ni perseguir actes que encara no han estat esdevinguts. Suposo que en petit comitè dirien: Ja ens agradaria a nosaltres, però això no es pot fer en un règim democràtic.

Tot i això, el govern, fent cas omís a la recomanació, instà el Tribunal Constitucional que els resolgués el problema, en una demostració irrefutable de la seva concepció d’allò que és la separació de poders! I vet aquí que, després d’hores i hores de deliberacions, el Tribunal Constitucional emet un veredicte que posa en flagrant evidència la seva manca d’imparcialitat i la seva intrínseca manipulació de la sagrada Constitució:

El govern pretenia cometre frau de llei. Un fet que en qualsevol país democràtic hauria comportat l’automàtica destitució dels responsables. Tanmateix, els mesells del Constitucional, assumeixen la responsabilitat compartida amb el poder executiu i cometen una barbaritat jurídica intolerable en un estat de dret: El Tribunal Constitucional és el que comet frau de llei. Valgui’m Déu! Si no ho hagués vist, no m’ho creuria. La facultat del Tribunal en aquestes demandes arriba només a l’acceptació de la impugnació del govern, amb la qual cosa consentiria el frau de llei del govern, o a la denegació de la impugnació. És a dir, accepto la tramitació o la rebutjo. No hi ha res més a dir. Però, ah, miracles de la ‘democràcia espanyola’, el Tribunal Constitucional rebutja la impugnació per no retratar-se davant del món en tolerar el frau de llei del govern, però, fet inoït, insòlit, increïble i inadmissible, fora de les seves competències, és a dir, cometent ells el frau de llei, decreten unes mesures cautelars no sol·licitades. És una violació de la garantia de l’estat de dret! Amb les seves disposicions, l’òrgan judicial que ha de ser l’estricte compliment de la Constitució, assumeix unes facultats polítiques que no li són pròpies, perquè pertanyen a la Mesa del Parlament de Catalunya. Interfereix judicialment l’acció política abans que l’acció política sigui duta a terme, amb la qual cosa impedeix l’exercici de les llibertats del Parlament de Catalunya, legítimament elegit pel poble de Catalunya, i el sotmet al criteri d’una dotzena de jutges al servei del govern de la nació. El que ahir va fer el Constitucional és desacreditar de soca-rel la democràcia espanyola. El mateix Tribunal Constitucional salta per damunt de les lleis que el regulen, assumeix facultats impròpies i il·legals i delega, en la judicatura del Suprem, l’execució de les seves ordres constitucionals. Els ‘magistrats’ del Constitucional impugnen l’elecció del president si no és presencial (fet que no els correspon de decidir) i remeten al Suprem la decisió sobre si el candidat es podrà presentar o anirà directament a la presó. La violació de qualsevol principi de dret és tan desmesurat que com Europa no hi prengui part, la deslegitimació dels seus representants com a demòcrates serà absoluta:

Exigiren fidelitat a la Constitució per a resoldre el problema polític, en tant que la Constitució és la garantia de l’estat de dret. Però, ara, què diran, si el primer que és infidel a la Constitució és el Tribunal Constitucional! I, aquesta no és la primera vegada, menys encara, respecte a Catalunya. Qualsevol declaració política europea que no reconegui la manca de drets a l’Estat Espanyol, els farà copartícips de la nova dictadura espanyola.

Cal esbombar aquesta denigració democràtica arreu! Que ja hem vist com Ciudadanos, socialistes – per dir-los alguna cosa – i els ni carn ni peix, tots ells defensors de la legalitat i la justícia, encara han d’obrir la boca per denunciar el que suposa la pèrdua de tota garantia de llibertat per als ciutadans espanyols, ja que l’arbitrarietat del Constitucional, el seguiment de les ordres de l’executiu i unes corts de justícia, que són més corts que de justícia, amenacen no només els catalans, sinó la llibertat de tots els espanyols.

Ahir explotà definitivament la modèlica transició monàrquica-espanyola i es consolidà el postfranquisme, que tan bé representa el cap de l’estat com els delinqüents del partit en el govern, i també la nissaga de juristes fidels a les «Leyes del Movimiento» que tan solemnement jurà Juan Carlos I, el rei que dugué els espanyols de la tirania franquista a la tirania borbònica. Això, és el que ahir ens demostraren les eminències del Constitucional.