DOS GOVERNS : UN SOL PAÍS

Elisenda Paluzie, exdegana de la Facultat d’Economia de la UB, en un seguit de ‘twits’ publicats a ‘El Nacional’ proposa Carles Puigdemont com a president de la Generalitat i li aconsella de nomenar un Conseller primer. Aquesta és una bona manera de materialitzar nominalment la república, si bé és cert que el Tribunal Constitucional revocarà el nomenament d’ambdós càrrecs. Tanmateix, que en l’oficialitat espanyola no consti l’oficialitat catalana no ens ha de preocupar. Arribats al punt on estem, la majoria parlamentària independentista ens autoritza al restabliment de la legalitat prèvia al cop d’Estat del ‘gobierno de España’. Democràticament, això és inqüestionable: el poble català demana una solució política a un problema polític. Si el ‘gobierno’ en fa cas omís, està ignorant la voluntat majoritària del poble català, amb la qual cosa sotmet la voluntat democràtica de ciutadans lliures a l’opressió de les lleis. I cal recordar-ho per a qui ho ignori: en un estat democràtic les lleis les fa el poble en l’exercici de l’elecció dels seus representants d’acord a uns programes polítics, i no és la llei la que és imposada pels governants ignorant la voluntat del poble expressada en la seva lliure elecció dels seus representants. La llei per damunt de qualsevol reforma davant dels problemes és judicialitzar la política, i això és tirania, no és fer política. Per tant la resposta del Govern legítim de Catalunya ha de ser l’exercici del govern dins de les seves possibilitats, que òbviament seran poques, si tenim present que serà un govern a l’exili que tindrà una mena de delegació al territori, una delegació, que val a dir, estarà controlada i amenaçada pels òrgans judicials de l’estat espanyol.

Per tot això és necessari que el Govern a l’exili no cedeixi en res. Tothora s’ha de presentar arreu com a govern legítim i fer que tots els catalans – llevat dels tirans del 155 – reconeguin aquest govern. Cal que davant qualsevol agressió i violència de l’Estat espanyol hi hagi una reacció de la ciutadania. I val a dir que ja n’hi ha prou de llacets i manifestacions multitudinàries. L’única reacció que serà escoltada arreu del món, serà aquella que directament afecti la capacitat efectiva del retorn del deute. La situació econòmica dels nostres opressors és delicadíssima. Es digui o no, l’Estat està més a prop de la fallida que de la recuperació. Per això collen els catalans en tant que principal contribuent (aquí incloc els països de parla catalana). Subreptíciament estan atacant tot allò que tingui un deix de catalanitat. L’atac directe és a la insubmissió i a la contestació catalana, tanmateix, València i Balears pateixen de la mateixa manera l’espoli fiscal i el sotmetiment a la corona borbònica, tal com s’esdevingué aleshores del segle XVIII.

La gestió de la crisi catalana no és gens senzilla. El president ha de fer mans i mànigues per dirigir el país. Potser l’ocupació dels nostres òrgans de govern al país farà molt difícil aquesta direcció, però és clau que el món comprovi que la legitimitat i l’autoritat a Catalunya la té el govern elegit democràticament pels catalans. Potser cal negociar de sota mà amb algun país o països la liquiditat per poder exercir des de l’exili un govern que construeixi el futur de Catalunya. Val la pena tenir present que aleshores la república es demostraria real i efectiva per bé que no eficaç. Si assolim un parlament independentista fora de les fronteres espanyoles, haurem guanyat la consolidació de la República. Potser aleshores els governs que no s’han pronunciat començaran a creure’ns. Comprometre’s amb ells és la clau. Establir negociacions comercials i financeres, exercir d’autoritat des de l’estranger pot fer que els mateixos interessos dels nostres aliats forcin un canvi en la situació política espanyola. Potser hem de vendre’ns l’ànima, això no obstant, sempre serà millor que conservar l’ànima que amb Espanya ja hem perdut. Almenys venent-nos-la, encara tindrem possibilitats; si no ho fem, si la lliurem a l’Estat espanyol, l’haurem perdut. Perdre és no poder recuperar allò que hem perdut. Vendre és un intercanvi, una negociació, un conveni, un lliurament d’alguna cosa que més tard es pot tornar a comprar. Potser desvariejo, però – com ja he expressat en algun altre escrit – ser República és funcionar com a estat sobirà, com a un Estat dintre de les traïcions internacionals, i hem de trobar els aliats i socis que puguin col·laborar amb nosaltres. La col·laboració no és gratuïta, per això cal començar a elaborar una estratègia per convèncer aquells països que ens tenen simpatia perquè facin posta per nosaltres. Tant se val si és Bèlgica, Dinamarca, Eslovènia, Gran Bretanya, Rússia, Israel, la Xina o els Estats Units, però cal oferir-los un caramel que els agradi. Per sort som un país productiu, avançat i socialment lliure, amb agricultura i ramaderia, pesca, indústria, bones universitats i excel·lents investigadors, desenvolupats tecnològicament i compromesos amb el món del segle XXI.

Si fem veure que nosaltres som present i que els nostres opressors són l’essència del tradicionalisme catòlic del segle XVIII, si els fem veure que som present i que els nostres opressors són l’essència de l’odi a qualsevol canvi o revolució (religiosa, burgesa, política, social o tecnològica) durant tot el segle XIX, si els fem veure que som present i que els nostres opressors són l’essència del feixisme que Europa i el món civilitzat esborrà en el segle XX, si els fem veure que la immobilitat no avança i que nosaltres tenim pressa, ganes i molts motius per posar-nos a caminar amb ells al costat, potser així serem capaços de donar el cop definitiu a la tràgica monarquia espanyola, que ha preservat durant segles allò que la revolució francesa aniquilà l’any 1789.

Si Puigdemont es converteix en el ‘dalai-lama’ estarem a punt de guanyar la nostra llibertat, perquè Catalunya no és el Tibet ni Espanya la Xina.