EL SENTIMENT NACIONAL

Hi ha gent que se sent ciutadana del món i no té cap escrúpol intel·lectual a definir-se com a membre d’una ‘gran comunitat humana mundial’. La idea, com a concepte utòpic, és gran i generosa. Tanmateix, com els anarquistes, que no s’adonaren que una ‘organització estatal’ d’homes lliures garanteix més i millor la igualtat de tots, els ciutadans del món obvien que la defensa dels més desprotegits no és possible en un súper-estat mundial, que per definició, tindrà una única ideologia; ni que, a més a més, aquest súper-estat, significaria la fi de la cultura com a evident mostra de l’existència d’un ésser humà amb capacitat de llibertat.

Els estats es constitueixen com a àmbits de la llibertat pública contra els privilegis de les castes dominants. Els països ja no són d’una família sinó que són dels individus que hi viuen. La cultura, que és un terme ambigu i traïdor, la podem definir com el conjunt de manifestacions de tot tipus d’una comunitat. La cultura inclou les tradicions ancestrals, els costums socials, la idiosincràsia dels seus individus i, en el grau suprem, les manifestacions artístiques que transcendint el grup mateix es fan extensives a tota la humanitat. Si el problema de l’anarquisme és la destrucció de les normes, que són les que permeten la vida lliure en una comunitat; el problema de la ciutadania mundial és la destrucció absoluta del fenomen cultural, ja que la cultura és intrínsecament fruit de les diferents comunitats humanes. És bo i saludable el contacte i la mixtura de cultures, però és l’aniquilació de tot fenomen cultural la institució ‘d’un anarquisme ciutadà’, ja que perquè hi hagi una veritable mixtura cal l’essència dels components que la integren. La progressiva dissolució en mixtures acaba per destruir la cultura. Bona prova la tenim en el sotmetiment a la ‘cultura americana’ que estem patint i que ens fa canviar el pa amb tomàquet pel pa d’una hamburguesa, el tió per un arbre, els panallets per ‘halloween’ i la música mediterrània per la música disco. La relació intercultural és molt sana i productiva si cap de les cultures absorbeix l’altra, ja que en aquest cas, fins i tot l’absorbent perd part de la seva essència.

Com veiem, tot assumpte que tingui com a element generador l’home sempre és conflictiu, conflictiu en el sentit que mai trobarem una fórmula matemàtica ni unes normes de conducta generals que ens donin una solució ideal, pel sols fet que els homes, malgrat el nostre idealisme, som éssers vius fets de carn i de desitjos. La bella utopia anarquista com a Arcàdia social, i la meravellosa utopia de ciutadans del món com a Paradís terrenal i individual, són bells somnis, projectes ideals als quals hem d’aspirar com l’artista aspira a la perfecció, però que no són assolibles, com tampoc és assolible l’obra perfecta per a cap artista. I si un artista, que és un de sol amb ell mateix, no pot ser capaç de resoldre la pintura, la música, la poesia... i dir: la pintura, la música, la poesia... és això i res més que això, imaginem-nos que ha de ser l’aspiració ideal de milers de milions d’éssers humans. Per això, sense que la majoria d’homes hi pensessin, sorgit d’una manera del tot natural per la llei de l’evolució de les relacions socials, l’home ha anat passant dels faraons als emperadors, dels emperadors als reis, i ha acabat assumint l’estat com a institució ciutadana, la qual cosa ve a ser una resposta prou adequada i satisfactòria a l’anarquisme social i a la ciutadania mundial.

Fets aquests apunts superficials, que necessitarien moltes planes de dissertació per fer-los clars i evidents, si és que hi ha alguna cosa en aquesta vida que es pot fer clara i evident, em cenyiré a l’enunciat d’aquest escrit: «El sentiment nacional».

El sentiment (parlo del positiu o creador) és una forma de participació amb l’altre. Tot sentiment és una participació amb l’altre que ens enfronta al món plegats. Des de l’amistat a l’amor, tot passant per la pertinença en un grup. La família i l’amor paternal són els primers sentiments que tenim, després vindrà la pertinença en un grup, on normalment seleccionarem la persona a la qual volem donar el nostre amor. En aquestes relacions, sempre hi ha una participació amb altres per fer front al món.

Val a dir, i deixar-nos de somnis falsos, que en el món tots els altres són els nostres ‘enemics’. El nostre egoisme ens constitueix en éssers discriminadors. Les famílies tenen per ‘rivals’ les altres famílies, els col·legis els altres col·legis, les universitats les altres universitats, l’empresa les altres empreses... Nosaltres en formar part d’un grup ens convertim en una peça més d’aquell grup contra els ‘altres’ grups. I en aquesta escala de sentiments i alhora rivalitats, dalt de tot hi ha el sentiment nacional, que és l’aglomeració de totes aquestes rivalitats per fer front als ‘enemics’ de fora de la nostra nació. Negar això és negar la realitat, i per comprovar-ho només heu de veure un telenotícies.

Així doncs hi ha un sentiment de clan, que inclou família, amistats i coneguts; un sentiment local, que abasta la nostra ciutat o poble; un sentiment ‘comarcal’, que suposa els límits de les nostres relacions; i finalment un sentiment nacional que ens uneix amb gent pertanyent a la nostra cultura, però que no coneixem de res. Ens podem entendre perfectament, tanmateix ens són estranys per desconeguts i per no tenir-hi relació personal ni indirecta. Amb tot però, els sentim tan nostres com els conciutadans de la nostra ciutat o poble. Tradicions, costums, llengua i anhels compartits ens hi agermanen. Aquest sentiment, val a dir-ho per desfer malentesos, alhora que ens protegeix dels ‘altres’, ens obre la possibilitat de la col·laboració i la lluita per objectius comuns, que per molt que culturalment siguem diferents, podem tenir uns horitzons molt similars, ja que els homes - i aquí sí que és on s’ha de dir – quant a homes, tenim les mateixes necessitats a la vida. Els nostres ulls veuen la vida d’una forma diferent, perquè el passat, la història, l’herència, la manera de fer dels nostres avantpassats ens marquen, tanmateix l’home i la vida, arreu, són essencialment idèntics. Tots hem de lluitar i tots tenim pors, anhels i sentiments.

Fins aquí, què és el sentiment nacional. Ara, molt breument, diferenciaré els tres tipus diferents de sentiment nacional: el natural, l’ideològic i el d’interès. Començaré per aquest darrer per ser l’hipòcrita. En aquest grup, hi són tots aquells que abracen una bandera per interessos propis. Són aquells que no participen de la nació més que per al seu benefici personal, siguin empresaris que no contribueixen al bé comú, per bé que el mercat el tenen allà on no contribueixen, siguin esportistes que s’emboliquen amb una bandera per fer carrera professional, i que tampoc no contribueixen al bé comú, defugint els seus deures fiscals; alguns fins i tot canvien de nacionalitat d’acord als seus interessos espuris. En aquest grup podem incloure-hi tots els egoistes de mena, que no tenen altre sentiment que el compte-corrent. I mal que els pesi, l’amor al compte-corrent no és un sentiment, i és una perversió quan s’embolcalla amb la hipocresia d’un sentiment de nacionalitat fingit, perquè no hi ha res més menyspreable que la falsedat de sentiments. Al capdavall, és una demostració de la misèria ètica de l’individu: què és un home sense sentiments? és tan sols un home?

El segon grup, són els sentiments ideològics, que converteixen l’individu nacionalista en un fanàtic. Quan la ideologia exclou els compatriotes, no hi ha sentiment de nacionalitat, sinó de classe. I quan la ideologia nacional exclou radicalment els altres, tots els no compatriotes, aleshores ens trobem davant de la ideologia del suprematisme. I l’ideal del suprematisme exclou per essència el sentiment, perquè divideix la humanitat entre els meus i els altres. Envers els meus hi ha sentiment, envers els altres, odi. I això, és un sentiment de nacionalitat fals. Tota gran nació atrau ‘els altres’ a formar-ne part; si els exclou, és una petita nació sense futur. Existirà, però com un ruc que dóna voltes al molí. La pròpia admiració paralitza, i acaba fent sucumbir el subjecte: si no, recordeu la tragèdia de Narcís.

Finalment, allò que és un veritable sentiment nacional: el sentiment natural. Aquest sentiment és la consciència de la pertinença en un gran grup, unit per les tradicions, la cultura, els anhels, la manera de fer i l’ànsia de créixer. És la defensa d’allò que ja és i la voluntat d’enriquir-se amb les altres nacionalitats. És una nació col·laboradora, que estima els projectes comuns amb altres grups ètnics, que comparteix anhels i aprèn de la seva cultura. Perquè el sentiment natural de la nacionalitat sap que donant voltes al molí, a més de fer el ruc, no es va enlloc. Tot gran poble necessita la nova saba que ve de fora. D’altra manera tot s’anquilosa. Val a dir però, que el desenvolupament de la nació depèn tant de les aportacions estrangeres, que modifiquen les tradicions, com de la defensa de la pròpia cultura, generalment expressada en les arts.

Per això, és necessari que l’estranger adapti la nova nacionalitat, s’integri en el nou grup, i això suposa assumir les tradicions i la cultura. Per ser part d’una nació cal sentir-la, ésser-ne. D’aquí que per ser català, alemany, francès, xinès o neozelandès cal tenir per llengua materna la llengua del país. No es pot comprendre una cultura i una tradició sense estar constituït per la seva llengua. La negligència de tractar les nacionalitats com a una qüestió administrativa genera greus problemes, com comencem de veure arreu dels països que han fet permeables les seves fronteres sense tenir en compte la profunditat del sentiment nacional, amb la qual cosa han donat arguments demagògics al nacionalisme ideològic. I correm el risc que aquest fals nacionalisme acabi per fer-se únic i desballesti la profunditat i complexitat del nacionalisme natural.

I per concloure: ser alguna cosa, és ser només allò. Els polítics i la descomposició cerebral els fan dir beneiteries que després els diaris escampen, i així va el món. Un home pot compartir moltes llengües, moltes residències habituals, moltes relacions amb diferents homes de diferents nacions, tanmateix, només pot tenir una nacionalitat, i aquesta la dicta el seu cor a més de la seva llengua.