M’he
decidit a escriure sobre aquestes dues facultats (humanes i animals)
perquè considero important que reflexionem sobre elles i en traguem
les conclusions que, sense dubte, poden il·lustrar-nos quant al camí
que, amb precipitada decisió, ha pres el món occidental. No cal dir
que hauré de fer-ho breument, ja que són dos temes que, com ens han
demostrat els més il·lustres dels filòsofs, no els podem abastar
ni amb un seguit de llibres. Tanmateix, sempre es pot assenyalar el
moll de les qüestions, i si algú vol incidir-hi amb més
profunditat, té a l’abast un bon nombre d’obres que l’orientaran
sobradament.
La
voluntat és allò que ens mou, és l’impuls vers la satisfacció
constant dels desigs que, una volta assolits, canvien i ens tornen a
moure devers una nova satisfacció; i així sempre mentre siguem
vius. Aquesta és l’única essència de la voluntat, la qual per
l’evolució social humana dóna origen a l’esforç -moltes
vegades identificat amb ella-, perquè és aquesta força de
voluntat, allò que és imprescindible en el camí envers l’objectiu
de la satisfacció dels desigs. Així en les relacions humanes com en
les dels animals, allò que la voluntat desenvolupa com a instrument
per a l’obtenció dels seus objectius és la intel·ligència.
La
intel·ligència és la facultat que permet ‘l’enteniment’ (la
comprensió) del medi on es desenvolupa un ésser. Aquest enteniment
sempre respon a la necessitat de la voluntat, per això els animals
són intel·ligents: Són llestos, capaços d’estratègies de
cacera, d’ardids instintius per a l’obtenció dels propòsits,
siguin aquests el menjar o la còpula -que són bàsicament les
necessitats de la voluntat- o qualsevol altre... Així doncs, els
animals i els homes desenvolupen la intel·ligència al servei de la
voluntat, la qual cosa significa emprar l’engany i la mentida com a
instruments per a l’obtenció dels objectius. Per això, als
animals i als homes més capaços en aquesta estrategia els definim
com a astuts, llestos o eficaços.
Val
a dir que en els homes, la seva complexa relació social i, sobretot,
la dificultat de la comunicació han provocat un salt qualitatiu en
la seva intel·ligència. Fa molts anys, quan els homes deixaren de
ser manades que s’enfrontaven entre elles i començaren el procés
de civilitzar-se -a viure en ciutats-, deixaren de comportar-se com a
animals salvatges. La ciutat era l’indret on havia de
‘restringir-se’ la voluntat, i això s’assolí amb les lleis,
les normes i els codis que regien en les ciutats i impedien als homes
que hi vivien de comportar-se guiats únicament per la voluntat.
Aquesta domesticació de la voluntat, lògicament comportà la
necessitat de donar una nova orientació a la intel·ligència. Amb
la civilització, l’home surt d’ell mateix i ‘comparteix’ la
vida amb els altres homes. Amb el pas de molts de segles, l’home
aprofundirà en els seus coneixements i sortirà d’ell mateix com a
espècie per començar a analitzar el món que l’envolta: la
intel·ligència es converteix aleshores en l’instrument de la
comunicació de l’home amb el món. Aquest pas és fonamental per
entendre el que és veritablement la intel·ligència desenvolupada,
a diferència del que és la intel·ligència pràctica.
La
intel·ligència de la voluntat és un enteniment pràctic, el qual
permet l’individu d’entendre el seu voltant. El coneixement, en
canvi, és la intel·ligència tot just quan es desprèn de la
voluntat. Cap coneixement pot néixer de la voluntat, perquè el
coneixement i el saber sorgeixen quan l’individu intel·ligent
estableix una relació amb allò que l’envolta -l’objecte del seu
estudi- fora de qualsevol desig de la voluntat. O si voleu dir-ho
d’una altra manera, quan la voluntat és tota ella intel·ligència.
Aquesta metamorfosi és la que dóna origen a la ‘veritat’. Si
abans la voluntat se servia de la intel·ligència per enganyar i
obtenir la satisfacció del seu desig, ara la intel·ligència és la
voluntat de trobar la veritat. I aquí és on sorgeix el coneixement.
Conèixer és ‘voler saber’ la veritat.
Avui
però, sembla que hem fet milers de passes enrere i que la voluntat,
camuflada en la intel·ligència, torna a imposar-se. Avui fem servir
la intel·ligència pràctica com a instrument per a la imposició de
la voluntat. Si us entreteniu a analitzar l’actual utilització de
la intel·ligència, us adonareu que està al servei exclusiu de la
voluntat. No és casual que se’ns parli de les universitats com a
fàbriques de treballadors, homes que han de posar-se al servei de
l’empresa, o sigui, d’una voluntat.
Ja
hem dit que la intel·ligència no pot sotmetre’s a la voluntat si
vol adquirir coneixements. Val a dir però, que la voluntat -que és
allò que ens impulsa, que ens fa viure- se sotmet i se subordina a
la intel·ligència en els homes més ‘socials’ perquè, en
aquests, assoleix un grau superior de perfecció: la intuïció.
Intuir és conèixer sense dubte i sense necessitat d’explicació.
I així com la voluntat en els éssers vius és qui estableix la
relació de l’ésser amb el medi mitjançant la seguretat
indiscutible de la intuïció, així mateix actua la intel·ligència
desenvolupada, arraconant ara la voluntat, la qual però, per ser
indestructible, es modifica en l’exercici d’aquesta veritable
intel·ligència, i es converteix en intuïció; per això, ningú no
troba allò que no cercava...
Crec
que ja n’hi ha prou amb aquestes someres explicacions. Més amunt
ja he dit que endinsar-nos en aquest estudi no és possible, sinó en
diversos volums. Per això considero que amb el que ha estat resumit
fins aquí, n’hi ha prou per comprendre la part final d’aquest
escrit.
L’ús
de la intel·ligència al servei de la voluntat (els llestos, els
vius, els tramposos, els qui sempre tracten de sortir-se amb la
seva...) és l’estat natural de les nostres societats i dels homes,
per bé que els que assoleixen de sortir-se amb la seva són una
excepcional minoria. Els triomfadors són sempre gent intel·ligent,
gent amb enteniment, homes pràctics. La seva voluntat els mou i la
intel·ligència els fa el servei de minyona. Tanmateix, aquests
homes mai no són útils socialment. Aquí trobem des del grimpaire
de l’oficina, l’home sense escrúpols, un Bàrcenas o un Juncker,
fins a un gran empresari o un dictador. Entre tots els homes, els més
rellevants són una excepcional minoria: Mouen el món, però no la
humanitat.
Quan
la intel·ligència subordina la voluntat, ens trobem amb una minoria
excepcional. Són homes que, no per dedicar-se al coneixement en
qualsevol de les seves branques renuncien a la voluntat pràctica,
però sí que són capaços d’albirar aquella intuïció de la qual
parlava abans i que els permet de convertir-se en una minoria
excepcional pels seus avenços en el camp del coneixement. Aquí hi
trobarem tots els homes que en els seus respectius camps del
coneixement, sigui de lletres o de ciències, han aportat saber a les
generacions posteriors. Aquests són una minoria excepcional: Mouen
la humanitat, però no el món.
I
per cloure, encara hi ha aquells que assoleixen subordinar la
voluntat a la intel·ligència, després la intel·ligència a la
intuïció, i en lloc de cercar el coneixement, traslladen -com si ho
fessin per osmosi- la intuïció a la intel·ligència, per això
viuen i moren aïllats en la intuïció, en allò que podria definir
com la intel·ligència de la voluntat -el coneixement de la intuïció
pura-. Són els ascetes: l’excepció. Aquí, hi trobarem homes tan
importants per la seva transcendència posterior com Buda i tots els
fundadors de religions, fins als homes modestos que són capaços
d’assolir un estat d’ascetisme menor però no menys important,
com Josep Maria Xirinacs.
L’ascetisme
no és social, sinó individual. Per això, per analitzar la nostra
realitat, els casos que ens han d’importar són els que afecten la
societat. Són els casos en què la voluntat se serveix de la
intel·ligència sense preocupar-se del coneixement, en els quals la
voluntat és una potència individual i antisocial; i els casos en
els quals la voluntat està subordinada a la intel·ligència, que
són els casos dels homes que s’obren al coneixement, i que per
això són més socials que individuals, ja que el coneixement es
transmet; tot el contrari que la riquesa.
La
societat actual imposa el domini de la voluntat. Sempre ens caldrà
la voluntat per a viure, sense dubte, però no podem sotmetre’ns
impulsivament als seus principis i necessitats si pretenem viure en
societat, ja que és el coneixement com a ‘veritat consensuada’ o
realitat social, l’eina que ens ha de permetre un millor
ensamblatge de totes les nostres voluntats. Quan els objectius de
tots els homes són els mateixos, no hi pot haver pau, i a més a
més, es viu en la mentida: tots els homes som diferents i per tant
tots tenim diferents objectius a la vida. Cal donar a cadascú allò
que necessita; tot, d’acord a les seves necessitats. Karl Marx en
aquest enunciat ens demostra la seva profunda saviesa, i alhora ens
presenta un problema d’extraordinària dificultat: que cadascú
sàpiga -pugui arribar a ser consicent- d’allò que necessita.
Però
això, ja és tema per a un altre escrit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada