NENS I ADOCTRINAMENT

Aquests dies estem veient la polsaguera que ha aixecat en tots els àmbits educatius la polèmica per l’adoctrinament dels nens. Per començar, cal deixar molt clar que adoctrinament era el que feia l’escola franquista, és a dir, l’ensenyament d’acord a una doctrina i la total falta de crítica o discussió, ja no només entre els alumnes, sinó entre el professorat i els responsables educatius. Acusar avui a l’escola catalana d’adoctrinament és senzillament una solemna estupidesa. Que els responsables de l’educació espanyola -i dir-los responsables ja és dir molt!- els molesti de veure que a les escoles catalanes els nois i noies són formats en català i aprenen les diverses ciències i humanitats en català, només certifica la seva voluntat d’adoctrinament en castellà. I per a mostra un botó: l’ensenyament de la història, no només a les escoles, sinó a les facultats espanyoles d’història, ha estat sempre un adoctrinament, una exposició voluntàriament tergiversada per consolidar la idea pàtria. I ja Schopenhauer escrivia: «Només mitjançant la història es torna un poble conscient de si mateix». La interpretació de la història feta pels espanyols és i ha estat sempre una monstruosa mentida, mentre que la història feta pels catalans -i cal tenir present que la història sempre està sotmesa a una interpretació- ha estat sempre la mateixa. Bona prova del que dic és que a Espanya encara no saben si són Espanya des dels reis visigots -barbaritat franquista-, des dels reis catòlics -tergiversació constitucionalista-... o amb el naixement del concepte de nació al segle XIX, que val a dir que seria la més objectiva anàlisi del concepte estat-nació. Tanmateix, i els espanyols volen oblidar-ho: Felipe V aconsegueix la unitat de les corones hispàniques (llevat de Portugal) mitjançant el sotmetiment militar. Els historiadors espanyols aquest detall l’ignoren perquè és el motiu clau que justifica l’explicació històrica dels catalans, essent a més a més d’una evidència documentada que no admet cap gènere de dubte.

Però, no vull parlar d’història, sinó de l’adoctrinament dels nens. Si som estrictes, hem de reconèixer que tot ensenyament reglat per un estat és sempre un ensinistrament, ja que l’educació pública tracta sempre de ser un aglutinador. Per això, i avui més que mai, vist que fins i tot les empreses formen part del sistema educatiu, cal una profundíssima reflexió sobre els models i els sistemes educatius. No és gens fàcil parlar d’aquest tema amb seriositat i rigor assolint de deixar de banda les intoxicacions pròpies de tota ideologia, unes intoxicacions ideològiques de les quals és víctima el teòric de l’educació. No, no és gens fàcil. De primeres, tots aquells que vulguin dir-hi la seva hauran d’esporgar tota ideologia del mètode i cenyir-se a un procés de formació ‘asèptic’, si això és possible. Com veiem, reestructurar el sistema educatiu és una complicadíssima tasca que hauria d’involucrar a molta gent de molts àmbits d’estudi diferents i a tots ells amb la feina prèvia de l’espurgació pròpia feta a consciència. Aquest és un dels grans reptes de la nostra societat, si no és el més complex i difícil. Però, tampoc no és d’això del que es tracta aquí, ja que per tractar aquest assumpte ens caldrien uns quants volums. La feina és enorme.

Per això, recupero el motiu d’aquest escrit: l’adoctrinament dels nens, entenent-hi, si als escolars se’ls ha d’involucrar en la societat i els seus problemes, o si se’ls ha de mantenir allunyats d’aquests problemes socials en els centres escolars. D’entrada cal que ens cenyim al moll de la qüestió i no divaguem. Vull dir que em refereixo als nens, no als joves que en el segon nivell educatiu es preparen per als estudis superiors. En aquests, mentre encara se’ls doni la possibilitat d’estudiar humanitats, i sobretot filosofia i ètica, no cal dir que els problemes de les nostres societats i les realitats i conflictes del moment seran sempre un alicient de discussió i un bon camí per educar en el respecte, la reflexió i el diàleg.

Exposat fins aquí tot el que ha estat exposat com a preàmbul i limitació de l’objecte d’aquest escrit, entrem de ple en l’adoctrinament dels nens:

En anteriors escrits ja he exposat que la societat d’avui impedeix en els nens de ser nens. La intoxicació televisiva i alhora comercial, les activitats extraescolars en molts casos excessivament competitives més que educatives i l’estrès que totes aquestes activitats representen per a un nen són sense dubte perjudicials, perquè els lleven la millor de les seves facultats: la innocència. Aquesta mirada desinteressada en l'àmbit personal i alhora interessada com a curiositat i ànsia de coneixement és l’essència d’una educació digna.

Per això en els nens se’ls ha de permetre jugar i formar-se. És una greu errada pensar que els nens aprenen jugant. És evident que en els aspectes de desenvolupament psicològic i psicomotriu jugar és l’eina més eficaç perquè un nen aprengui a relacionar-se amb la vida en societat, tanmateix, la formació no pot ser un joc. Amb això no vull dir que la disciplina i la tortura siguin el camí, però cal establir una diferència -que existeix en realitat- entre allò que es pot aprendre de manera natural i per interrelació, i allò que fretura de ‘conducció’, o sigui, la formació en la matèria específica. Per tal que la formació pugui ser admesa amb afecció i apresa pel nen caldrà estudiar quines són les distribucions horàries i quins els mètodes per aconseguir-ho, però és inevitable que el nen diferenciï clarament allò que és joc, d’allò que és formació, entenent per formació els coneixements intel·lectuals. Ningú dubtarà que per assolir coneixements intel·lectuals cal una actitud i predisposició, a més a més de les capacitats intel·lectives, unes capacitats intel·lectives que en un normal desenvolupament dels infants són extraordinàries a edats molt petites. Un nen petit pot aprendre molt de forma quasinatural si se sap com interessar-lo en la matèria que se li explica. Prova d’això és la facilitat dels nens per aprendre els enrevessats noms dels dinosauris i les seves característiques, una facilitat que a molts dels adults ens sorprenen. La raó d’això és senzillament l’interès i l’afecció.

L’escola és un centre on s’han de donar als alumnes els estris i els mètodes per al coneixement. La base tècnica que permetrà que després puguin pensar i saber. L’educació és un llarg procés que té diverses etapes, les quals cal respectar per a fer que l’alumne assoleixi un desenvolupament adequat. Donar veu crítica al desconeixement, no és un mètode ni de diàleg ni de reflexió, més aviat és tot el contrari, un mètode d’autoafirmació i d’irreflexió. No hauríem de parlar d’allò que no sabem. Aquest és, sense dubte, un sistema adequat per educar un infant en valors. Tothom pot parlar per parlar, i al nen cal educar-lo en la seguretat que per parlar cal saber de què es parla, i que si no se sap de què es parla és millor escoltar i preguntar. Formant-los en el respecte a la pròpia ignorància, s’ensenya la base de la crítica posterior, ja que una vegada el jove tingui els coneixements per exercir la crítica, aleshores disposarà dels intruments per a fer-la efectiva i real.

Així com de vegades ens pensem que canviant les paraules canviem el món, i no és en absolut així, de vegades pensem que allò que ensenyem a l’escola canviarà la societat, i tampoc no és així. Tota societat ensenya automàticament una ètica, tant als homes adults com als infants i als joves. No cal que ningú els l’expliqui, els infants i els joves la perceben amb tota naturalitat. No hem de criticar la societat des de l’escola, ja que l’alumne quan sorti de l’escola ingressarà a la societat i el sistema d’aquella societat serà automàticament assimilat pel jove. A l’escola cal formar l’individu i per això cal desenvolupar-lo en els coneixements i la reflexió, ja que l’individu no ‘preconduït’ a l’escola serà el que podrà canviar la societat. I això avui és més important que mai, ja que si abans l’adoctrinament nacional era el propòsit escolar, avui, i ningú no se n’amaga, és la formació per al treball, amb la qual cosa estem coartant tota possibilitat de canvi real de la societat, perquè l’ensenyament està destinat a la pràctica. I no hauria de ser necessari de dir, però avui cal dir-ho: l’ensenyament és l’ensinistrament teòric que després reformarà la pràctica.

No em vull estendre més, que si no acabaré escrivint el primer volum. Només us recomano que penseu en el que he escrit, que hi reflexioneu. Un nen ha de jugar i formar-se, és innocent i no se li ha de desenvolupar l’esperit crític que no pot tenir. Quan sigui jove, mercès a la formació que li hem transmès i a l’evolució física i mental, al desenvolupament que el fa deixar de ser nen -perdre la innocència- i començar a fer-se adult -la transició ‘tràgica’ de la joventut-, mercès al fet que haurem fet d’ell un ésser únic i individual, podrem tenir confiança que comprengui la seva soledat o la necessitat de la societat. A primer cop d’ull pot ser difícil de veure-ho, però si ens hi fixem, veiem que per arribar a l’objectiu cal ocultar-lo. En una societat individualista i sense ètica, educar en la solidaritat i l’ètica converteix els nens en més individualistes i insensibles. Cal educar en la formació i el coneixement, que són les fonts on beu qui acabarà reconeixent-se com a ésser únic i per tant més social, en tant que reconeixerà en els altres la seva mateixa peculiaritat.

Molt poques vegades la línia recta és la distància més curta entre la sortida i l’arribada en el món real. Potser només, en la matemàtica, en la pura abstracció això té sentit, més enllà de la matemàtica, la vida és una dansa plena de revolts i rebolcades.