UNA PRESÓ DITA ‘ESPANYA’

(Una presó és un establiment disciplinari on són allotjats els individus que violen la llei. Les seves vides estan regides per l’autoritat penitenciària i són mancats de la lliure disposició de les seves vides. El reglament de la presó és per a tots els presos el mateix. Ningú rep un tracte de favor, llevat dels confidents i els col·laboradors amb els escarcellers, que són els encarregats del manteniment de l’ordre entre els presos de la institució. La sagrada institució sempre està regida per un alcaid, que és el màxim responsable, el governador de la presó i el cap militar de la fortalesa. Tots els escarcellers estan a les seves ordres i hi ha un ordre jeràrquic piramidal, que té per cúspide l’alcaid i va ampliant la seva base sobre els governadors, que organitzen la presó, i els seus subalterns, que executen aquesta organització i són la garantia del manteniment de l’ordre i la disciplina imposada per la màxima autoritat: l’alcaid.)

Espanya és un establiment disciplinari on viuen uns individus que estan regits per les autoritats penintenciàries i que estan mancats de la lliure disposició de la seva vida, ja que han de sotmetre’s al reglament de la presó, un reglament que lògicament no poden canviar, ja que només pot fer-ho l’alcaid amb els seus governadors, d’acord al seu criteri i sense tenir mai en consideració la voluntat dels presos. Al capdavall estan en una presó per evitar que puguin violar la llei. Fa molts anys que l’alcaid de torn, un tal Felipe V, es va adonar que era millor prevenir la llibertat que curar-la. I imposà un règim de terror per tal de sotmetre la lliure disposició de la vida dels seus presos. En aquest criminal històric, no li mancaren confidents ni col·laboradors dins de la presó per a sotmetre i controlar la resta de reclusos. I així han anat passant els anys en aquesta immensa presó borbònica.

En aquesta presó dita Espanya, l’alcaid sempre és un Borbó. Només una vegada des de Felipe V, hi va haver un altre alcaid, un tal Amadeu, que venia de Savoia, el qual, esborronat del règim penintenciari, va renunciar a seguir articulant tanta repressió i violència, i abdicà. Poc temps després, ja teníem un nou hereu de la doctrina de Felipe V, i així ha anat passant fins avui, que l’alcaid d’Espanya és reconegut amb el sobrenom de «El preparao», un digne hereu del seu pare i d’un dictador -dit Franco-que fou alcaid i senyor durant quaranta anys de pau, digne hereu de la indignitat i de la baixesa ètica i moral de tots els borbons. La presó Espanya té sempre un alcaid, el d’ara es diu: Felipe VI.

En aquesta presó hi ha hagut un motí, i l’alcaid manà als governadors que sofoquessin la insurrecció a sang i foc. I les ordres del comandament de la presó foren obeïdes i en quedà tan satisfet que féu una aparició pública per manifestar la seva simpatia i el seu agraïment a la fidelitat dels goril·les que carregaren contra els revoltats. La intervenció pública fou aplaudida pels governadors de la presó, homes corruptes i criats tots sota el mandat de l’anterior alcaid, el dels quaranta anys de pau. Els confidents que viuen entre els presoners i es reuneixen en grups anomenats dues-pes i ce-esses no contenien la seva alegria; i els col·laboradors, coneguts entre els reclusos com a sociates, tot i que dissimulaven, no hi cabien de joia, que més d’un d’ells, sense que tingués sentit, ballava i somreia i es feia fotografies amb els altres confidents sense amagar-se, i sentint-se’n ben ufà.

Així estant les coses, els governadors, homes corruptes i sense escrúpols al servei lacai de l’alcaid, activaren tots els altres subalterns, uns homes emparats hipòcritament sota el nom de justícia, per començar una ràtzia de persecucions que els subalterns, seguint les estrictes ordres dels governadors del terrible alcaid, havien d’inventar-se per castigar i humiliar els homes que havien estat capdavanters en les demandes de llibertat entre els presos de tan inic establiment repressiu.

En aquesta presó dita Espanya, hi regna la por, el terror i la persecució. Els presos, això no obstant, rebecs i malcontents, a risc de més penúries encara, lluiten per derruir els murs d’aquesta horrible presó. De vegades, fan grans pinyes de gent, d’altres boicoten els establiments interns de la fortalesa. L’alcaid els observa i pren nota, té els subalterns preparats per obeir les ordres dels governadors. L’ambient a la presó cada dia és menys respirable. La corrupció, l’absoluta manca de llibertat, el règim despòtic i el menysteniment són l’aire que s’hi respira. Prou que alcen el crit els presos, demanant socors als homes lliures de fora de la presó, però, ai!, les presons s’estenen cada dia més i fins homes que es creien lliures són víctimes de noves presons, menys rígides que la presó d’Espanya, però amb governadors i alcaids cada volta més semblants als d’aquesta presó. Els manen uns fantasmes dits ‘mercats’ i els corruptes alcaids i governadors els obeeixen sense protestar, mesells i orgullosos de ser els pastors de tantes ovelles.

Aquest és el trist conte de la presó d’Espanya i la del seu voltant, una presó aquesta, que cada volta engreixa més els murs, i guiada per un incapaç satisfet dels regals de l’alcaid d’Espanya i dels governadors de l’alcaid, somriu a la càmera que li fa fotografies vestit de pallasso, s’embutxaca els diners de la seva perfídia i després se’n torna al seu petit país a raspallar els seus amos, els homes poderosos que són fantasmes i es diuen mercat.

Aquest és el trist conte d’una presó dita Espanya i de la presó sense fronteres anomenada hipòcritament ‘Comunitat europea’. Els presos no es rendiran, només cal saber si derruiran els murs o els alcaids sense ètica ni moral i els governadors corruptes seran capaços de convertir el que avui és una presó en un camp de concentració, al qual volen posar de nom: Catalunya.