En un text anterior (Només enviat als meus
amics, abans de crear aquest blog), titulat “Tot pren embranzida”, hi exposava
el problema de la desobediència en aquests moments del procés. En aquell escrit
em referia al regidor de Vic, que haurà de ser conduït a l’Audiència Nacional.
Avui però, el cas de l’alcaldessa de Berga veig que ha despertat molta
polseguera a Catalunya, i és per això que vull donar-vos la meva opinió.
Hi ha 401 denúncies contra representants dels
ajuntaments a tota Catalunya. Els jutges, com és la seva obligació, citen a
declarar els inculpats, i una vegada escoltats, el jutge en determina una
mesura. El cas de l’alcaldessa de Berga és el següent: Durant dues eleccions va
penjar l’estelada a l’Ajuntament i fou denunciada per una organització
“unionistíssima”. El jutge la cità a declarar. L’alcaldessa es féu la sorda. El
jutge la tornà a citar, i l’alcaldessa es féu la cega. Finalment, el jutge
ordenà els mossos d’esquadra de conduir a la seva presència la inculpada. Què
s’havia de fer?
El que s’ha fet. Potser s’hauria d’haver
coordinat perquè després de la detenció i conducció a presència judicial, tots
els ajuntaments i fins institucions públiques catalanes, arriessin la bandera
espanyola en senyal de protesta. Potser sí. Però ara, la partida està en el
punt que una errada important pot desfer tot l’engranatge. La desobediència
dels mossos –només possible per desobediència del conseller d’interior a
l’ordre judicial- només podria comportar-nos incomprensió fora de casa nostra.
El que s’havia de fer és el que s’ha fet, s’ha obeït l’ordre, amb la qual
l’única cosa que s’ha obligat a fer a l’alcaldessa és a presentar-se davant del
jutge, que sàviament l’ha deixat marxar. Un tràmit per a tothom... Què volia la
CUP, començar amb això la revolta definitiva? Molt de compte amb els que més
volen o semblen voler de fer ensopegar el procés o dividir les forces
independentistes, que de preparar-se per al moment en què s’hagi de produir la
ruptura, en un gest únic i protagonitzat per tota la societat catalana!
El govern espanyol tracta de fer-se una idea
de com reaccionarem davant d’un acte veritablement definitiu. Han donat l’ordre
de començar els requeriments judicials per veure quina és la reacció dels
inculpats, del govern de Catalunya i de la gent. L’alcaldessa de Berga no pot
posar Catalunya en estat de guerra, al capdavall, hem de pensar que la citació
a declarar ens afavoreix, en tant que les acusacions són insostenibles, i
demostren “una esperança de llibertat en el poble de Catalunya” més que un
menyspreu envers l’estat espanyol, i així doncs, per la injustícia, la
superficialitat de l’acusació i la poca transcendència política de tot
l’incident, no pot significar res, res més que una excitació dels ànims dels
catalans per part del govern espanyol. De fet, el resultat, els haurà demostrat
que poca broma. Hi ha hagut manifestacions i la classe política s’ha mostrat
sorpresa amb els progressius passos de la politització de la justícia. Hauran
pres nota, a Madrid. I nosaltres també n’hem de prendre, no podem deixar que
aquests revolucionaris de la CUP ens marquin les passes, l’ordre i el temps de
fer-les, perquè abans de res ens ha de quedar clar que ser revolucionari no
significa tenir intel·ligència. Ells són molt revolucionaris, sí, però si els
deixem conduir la revolució, Catalunya es converteix en can pixa en una
setmana.
Això no és una guerra que cadascú ha de fer
pel seu compte. I, el que és més important, és hora que els qui capitalitzen el
procés, posin els subversius de la CUP fora de tot l’engranatge delicat. Que jo
encara no estic convençut que la Gabriel no es vegi més sovint amb la
Santamaria que el Puigdemont. Aquí ho deixo.
Si España no té un corcó dins del procés,
estan perduts. Fora, la nostra victòria és clara. Només necessitem de fer bé
les coses, seguir un procediment i demostrar al món que no serem un problema.
Per això cal tenir tothora present que els talps són dins. Convé deixar-los
creure que saben què passa, i que en el fons mouen els fils i els temps, però
se’ls ha de tenir vivint en un món virtual, mentre que les veritables forces
independentistes forgen les bases de l’estat independent. No dubto que s’estan
fent bé les coses, i que cal tenir confiança. L’errada ha de venir de Madrid, i
ha de ser grossa. Cal esperar... la faran. Mentrestant, no reaccionem a les citacions
judicials i detencions recriminant l’actuació dels mossos, ni del conseller i
el Govern, tot el contrari, acceptem l’imperatiu legal i acusem els òrgans judicials
polititzats d’aquestes situacions.
Voler fer el segon gol abans de fer el primer
és probable, la impaciència és molt traïdora; però és del tot impossible.
