KILL BILL

No sé per què he titulat l’escrit d’aquesta manera, si no vull parlar d’en Quentin Tarantino ni d’aquesta pel·lícula ni de cap altra. Potser m’ha traït el subconscient i, com que la pel·lícula de Tarantino té dues parts, l’he relacionada amb la immensa ‘mentida’ actual: la primera part de la qual, avui encara estem sofrim; i la segona part, que ens ha de venir després, i que tots els acollonidors professionals no paren de pronosticar amb un insà plaer. No ho sé, el cas és que aquest és el títol que li he posat, per bé que en aquest escrit només vulgui parlar de filantropia i d’alta traïció.

Començaré per l’alta traïció i deixaré per al final la filantropia, així ens restarà un bon gust de boca. Quant a l’alta traïció, m’he de referir a Espanya, tot i que amb les variants que hom vulgui, el que hi escriuré pot ser traslladat a qualsevol altre país, sobretot als països que integren la Corporació Europea, més coneguda com a Corrupció Europea, amb seu a Brussel·les oficialment i real a Basilea.

Els principis fonamentals que garanteixen la llibertat i els drets dels ciutadans europeus han estat violats amb una farsa de dimensions colossals, perquè la realitat de la falsa pandèmia és que la mentida que propaguen els mitjans de ‘fakes news’ de manera constant i aterridora, no és més que una grip de repercussions gens serioses per a la població, ja que és cinquanta vegades menys contagiosa i un terç menys mortal; i ja no dic res si considerem que les morts que els ‘nostres guies polítics i espirituals’ ens conten, són provocades per malalties prèvies i en gent d’edat avançada. Tanmateix, la Corrupció Europea ha fet cas, escrupolosament, als comandaments del genocida i criminal contra la Humanitat que dirigeix l’Organització Mafiosa de la Salut, i així ha destruït TOTA LLIBERTAT ciutadana, excusant-se en una mentida; per les quals coses, és de suposar que tots aquests criminals contra la llibertat hauran de donar explicacions en seu judicial i, si hi ha justícia – cosa més que dubtosa en aquest farcit de Corporacions – seran condemnats a greus penes per haver segrestat, atemorit (terrorisme sanitari) i perseguit injustificadament els seus ciutadans, els homes lliures que els han posat – els han posat els homes lliures o els amos als quals ara reten comptes? - al capdavant dels respectius països, cometent tots ells delicte d’Alta traïció, en violentar la Constitució dels respectius països, la carta magna europea i els principis bàsics i fonamentals dels drets humans; entre els quals, cal no oblidar el dret a l’exercici d’una activitat que permeti de viure dignament els ciutadans.

A Espanya, els gossets de Georgy Cap-i-cua, que responen i mouen la cua en sentir els noms dels troglodites dels Picapedra, juntament amb una colla d’insensats i irresponsables (de l’home del Tetrabrick al sinistre jutge torturador, i ara ministre i persecutor de qualsevol pensament no autoritzat que dignifiqui l’espècie humana en descobrir la fal·làcia dels seus arguments i els seus consegüents crims contra la ciutadania; sense oblidar l’eminència intel·lectual de l’astronauta, comprovada per tots, en la magistral demostració còmica de com ajustar-se una mascareta, un ‘gag’ que meritòriament ha sacsejat les xarxes per la seva hilaritat i elaboració). Abans de continuar, val a dir, que si el sinistre jutge torturador i persecutor de la llibertat de pensament estigués en la veritat, res no hi ha de més senzill que demostrar la veritat amb proves, arguments, indicis i documents; però, ell sap millor que tots nosaltres que no hi ha cap prova de la perillositat de la mentida – més enllà de les connaturals a ser una mentida -, cap argument que justifiqui la persecució de les llibertats – a les quals, se suposa, que hauria de ser sensible per motius personals i conèixer què ha estat en altres temps la persecució de les llibertats; tanmateix, és just de reconèixer, que quina cosa es pot esperar d’algú que com a jutge tolera, consent i protegeix les tortures als ciutadans (sentències fermes de tribunals internacionals, almenys que jo sàpiga, en tres ocasions) sinó que, com a tirà de xavalla i miserable per la seva condició humana, prou demostrada, exerceix la violació de tot principi que, més com a jutge (jutge?) que com a ministre d’interior, hauria de conèixer i protegir. Però és evident que dins de la Corrupció Europea, sotmesa als designis i ordres del BIS, les quals ordres són transmeses per la seva veu pública, Georgy Cap-i-cua, tot el govern, els gossos Picapedra i la colla de bandits amb el jutge al capdavant, ajupen el cap i pel bé dels seus interessos personals, TRAEIXEN el país. I no és una impressió meva, ja que la situació econòmica que restarà a Espanya després de la seva alta traïció, apart dels delictes contra la normativa jurídica i les llibertats individuals, lliura el país a la voluntat dels poders econòmics que el BIS encarna i el BCE administra. No hi ha cap dubte que les decisions governamentals condemnen Espanya a la bancarrota i al lliurament de tots els bens i riqueses nacionals a mans dels amos, amb plena coneixença dels criminals. I consti que escric això, i mai no m’he sentit espanyol, per bé que no desitjo que el poble de cap país hagi de veure’s venut i abandonat d’aquesta manera, en la que probablement és la més gran traïció comesa a Espanya contra la seva sobirania (que és del poble i no dels polítics, menys encara d’un rei il·legítim, que val a dir, està perfectament col·ludit amb el nostre amic Georgy Cap-i-cua).

Quant a l’Alta traïció poc més cal afegir, per bé que arguments, indicis, justificacions i proves n’hi ha per a saturar l’espai de tots els jutjats espanyols. Perquè és evident que el Gobierno no ha seguit les recomanacions de la Corrupció Europea (desapareguda en combat) ni ha consultat una mesura ‘il·legítima’ amb les víctimes i alhora veritables governants del país, almenys segons que diu la Constitució - si és que és alguna cosa més que paper pintat –, i han obeït les indicacions de Georgy i les interessades i errònies indicacions d’una organització com l’OMS, que té tanta credibilitat i honestedat d’intencions com el Càrtel de Sinaloa.

I ara, per endolcir el paladar, enraonem una miqueta de filantropia. És tan bonica aquesta activitat! És tan emocionant comprovar de quina manera les repugnants riqueses repugnen als filantrops, que els homes es desviuen a fer feliç la gent a compte del seu immens capital – guanyat amb la suor del seu front, sense cap dubte possible -, el qual capital, tot i els seus esforços filantròpics, no deixa mai de créixer exponencialment, en un miracle que és tan difícil d’explicar, que per això tots els economistes del món se’ls acosten per a treure’n conclusions, unes conclusions que mai no són assolides per raó de la intrínseca opacitat de tot misteri. Quines coses més sorprenents ens té reservada la vida! El cas és que malbaraten ingents quantitats de diners en pro de tots els miserables, però les seves riqueses creixen i creixen com la massa d’un pa de pessic esponjós. És bonica o no, la cuina?

Per això, avui tenim un protector d’animals com Georgy Cap-i-Cua que estén la seva influència arreu, i que avui podem veure molt bé en la gossera d’Espanya i d’Argentina, sobretot. D’aquí, ben bé, no se sap què en volen treure, però de l’Argentina prou, que no és una casualitat que el país sud-americà sigui el quart productor mundial de liti. D’aquesta manera, el protector d’animals té cura de les gosseres, com també la té de multitud d’ONG i dels zoològics universitaris, als quals subministra generosament ingents quantitats de diners perquè insignes economistes com Stiglitz, de la ‘prestigiosa’ MIT, siguin els seus guies i el corregeixin allà on la seva magnanimitat va coixa. El cas de Georgy Cap-i-cua és el paradigma de la bondat, que em sorprèn molt que el Papa de Roma, home ‘honestíssim’, defensor incansable de la bondat humana, de l’educació i de la protecció dels menors, no l’hagi fent sant en vida, ara que el sant Pare s’ha passat pel folre la dignitat, avui històrica, de Vicari de Crist, posant el seu nom en grans lletres majúscules, on abans lluïa la dignitat del Fill de Déu Pare... Però això, és una altra història. No us emocioneu, davant de tanta bondat, desinterès i obres de caritat?

També tenim com a soci de filantropia, aquest més en un aspecte tècnic-informàtic, el cara de lluç Zuckerberg, home fet a ell mateix, fascinat amb els rostres de la gent i col·laborador desinteressat de tot el que sigui afavorir la interconnexió humana. Tanmateix, el cara de lluç és una peça insignificant en la filantropia, i no vull perdre el temps en filantrops menors, que ens en resten tres de ben importants.

Un lloc de pòdium mereix l’inefable Elon Musk, home que ratlla la cinquantena, emprenedor de mèrit, director de noséquantesempreses, curiosament, moltes d’elles amb immenses pèrdues, però que no perd la confiança dels financers, que malgrat les davallades comercials i els fracassos, injecten diners a dojo perquè el bo d’Elon pugui dedicar el seu temps a la filantropia. Només faltaria, que els banquers es tiressin enrere en qüestions tan delicades i del seu gust, com fer feliç la gent d’arreu! Potser per això, el bo d’Elon ha emprès la titànica empresa de farcir el cel de satèl·lits, tots pagats de la seva butxaca, confiant que amb unes desenes de milers de satèl·lits que contínuament dispara a l’espai com si fos un pirotècnic la nit de sant Joan, tots els ciutadans del món, siguin on siguin, tinguin una connexió ràpida a Internet. Imagineu-vos l’esforç, la dedicació, la constància i l’atenció que requereix disparar milers de satèl·lits pagats de la teva butxaca per fer feliç la gent! I el bo d’Elon, en aquests dies d’epidèmia, no cessa, dia rere dia, dispara els seus satèl·lits de la felicitat arreu, perquè envoltin i embolcallin el nostre meravellós planeta. Oh! Snif! Santa Olor, la del bo d’Elon Almesc!

I continuem en les posicions de privilegi. Què dir del Portes, el Bill? L’home que en un garatge dissenyà Microxoft. No rieu, no, que és veritat. L’home que perdé els sentits per facilitar la nostra vida sense cap interès personal. Si s’ha fet ric, és perquè el seu producte era el més i millor del món. Un home modest, desinteressat i ben amic dels virus; que són gairebé com ell. Penseu en la seva saviesa i el seu despreniment, que com coneixia prou bé els virus que fabricava contra els seus dispositius – ui! -, ara s’ha autoanomenat microbiòleg i crea i patenta virus per al seu ús particular, i a més a més, s’ha autodoctorat en medecina, virologia, immunologia, epidemiologia, futurologia i política, que per això, ensenya els metges, els viròlegs, els immunòlegs, els epidemiòlegs, els futuròlegs i fa de polític mundial, perquè també s’ha autoanomenat president del món, i per això i la seva filantropia incorregible i irrefrenable, que ha deixat milers de seqüeles on la seva bondat ha fet presència, ara ens ha enviat el virus per al nostre bé - que ja ens ho va dir, i qui avisa no és traïdor -, i ha recomanat de declarar una pandèmia, mitjançant el seu soci i expert en exterminis, via còlera, a Etiòpia; i està treballant dia i nit per obtenir la vacuna que ja té, una vacuna que ens injectarà a tots, per al nostre bé i que durà un xip que li permetrà de protegir-nos sempre, com Déu Nostre Senyor. El senyor Portes, en Bill per als amics, és l’eminència actual en bondat. Ell és qui ens ha de salvar a tots, i per a això no repararà en les despeses, que bo és ell per a renunciar al sacrifici en bé de tota la humanitat que tant estima, si baixa en una mitjana del deu o quinze per cent, amb les seves màgiques i felices vacunes. Oh, no ploreu, pregueu el senyor!... (I ves, que ara no acabo d’entendre del tot el títol de l’escrit!).

I finalment, i molt breu, perquè allò que és suprem no pot ser descrit amb paraules, el gran gran filantrop, l’home dels homes filantrops, financer de tot el que és un benefici per a la humanitat, siguin Universitats (quantes no sosté la seva magnanimitat desinteressada! Un exemple, la John Hopkins, la meravellosa universitat que participà en el simulacre de la pandèmia que avui tenim, per proïsme, per pur proïsme), o siguin moviments socials, com el feminisme que ell és responsable d’haver activat contra el patriarcat que ell detesta, o projectes de control i protecció de la joventut amb la col·laboració de la CIA i psiquiatres molt ben formats, o projectes musicals, o de drogues i altres demandes socials, que ell s’esmerça a dur a terme per bondat i altruisme, una bondat i un altruisme que detesta que li siguin reconeguts. I no parlem d’empreses, corporacions, bancs i imperis financers que dedicats com estan a fer el bé comú, mai no deixen de donar beneficis. Faria falta una biblioteca per referir les seves bondats, ja que amb un seguit de llibres, no ens arribaria. Oh, quanta santedat!... Ai, ara que m’adono, no he escrit el seu nom... No. I, modestament, sabeu per què? Perquè de petit em van ensenyar a no pronunciar, ni fent facècia, el nom propi del DIABLE.

DESHUMANITZACIÓ PREMEDITADA

Això que estem vivim és una HISTÈRIA COL·LECTIVA absolutament injustificada, per més que diguin el contrari els mitjans de comunicació controlats per les grans corporacions bancàries que sotmeten a l’autoritat màxima del BIS les corporacions nacionals que són els diferents països (empreses associades), que a Europa estan representades pel Banc Central Europeu, que és la corporació propietària de les altres corporacions, les dites nacionals, que són les que esclavitzen la ciutadania i que ara l’obliguen a la renúncia de les llibertats bàsiques i essencials de tot ésser humà; llibertats recollides en el Dret Natural, que és el primer dels drets, i per tant, el dret superior, que val a dir, les corporacions ignoren i violen sistemàticament amb l’exercici de la coerció de l’empresa estatal i els seus cossos repressors privats -. Si algú dubta d’aquestes afirmacions, que cerqui quina autoritat té la Corrupció Europea, imposada amb violació de drets fonamentals en el Tractat de Lisboa, ja que aquest tractat NO HA ESTAT RECONEGUT PER CAP CIUTADANIA NACIONAL EUROPEA, per la qual cosa, els governants de les Corporacions Nacionals han venut la llibertat de la gent a la gran macro-corporació del BIS, o sigui, a l’autoritat dels banquers. És a dir, cap institució nacional té legitimitat real perquè ha violentat la voluntat, la sobirania i la inviolable llibertat de la gent, sotmetent-la a l’arbitrarietat interessada dels governants que han venut els seus pobles a la tirania bancària i corporativa. Aquesta és la realitat apolítica de la societat europea, víctima de tot un sistema corromput de la base a les màximes cúpules de poder, així en l’àmbit polític, en l’econòmic i en el judicial. No per altra raó han sorgit moviments com el ‘Conseil National de Transition de France’, que poc reconegut encara i a l’exili, reclama la sobirania del poble francès d’acord amb la constitució francesa i als drets humans que aquesta constitució reconeix*. Sense dubte, la il·legítima classe política d’arreu ha violat els principis fonamentals de totes les constitucions populars, sotmetent els estats i convertint-los en CORPORACIONS, o sigui, en empreses que tenen per màxim capital els caps de ramat, o sigui, la gent, el poble. Per això, estem com estem i som on som.

El procés de deshumanització de les nostres societats ve de lluny. La intoxicació dels mass-media ha estat demencial des de fa molts anys, imposant la violència i el sexe com a raó de qualsevol distracció i entreteniment. El recurs de l’estimulació del cervell reptilià que integra el nostre cervell ha estat eficaçment utilitzat per a destruir el lliure pensament i el creixement d’aquesta massa nerviosa i creativa. Al capdavall, cal pensar que si bé una simfonia, una obra de teatre, una reflexió, una pintura o una història poden no afectar-nos, o ens afectaran d’acord amb el nostre desenvolupament cerebral i intel·lectual; la violència i el sexe són impossibles d’eludir perquè ataquen directament el cervell reptilià, que sempre respon a aquests estímuls bàsics i fonamentals de la nostra naturalesa animal, independentment del nostre desenvolupament intel·lectual.

La violència i el sexe exciten l’individualisme més animal, contràriament a la discussió, el debat i la reflexió, i a l’amor, que desenvolupen les nostres facultats socials i de col·laboració humanes. Si a això hi afegim la desconnexió de la realitat mitjançant les experiències virtuals, en resulta un ésser d’aparença humana, però que només ho és d’aparença, ja que està mancat de les relacions socials i de proximitat que són pròpies entre els humans i el seu medi vital i natural. El procés ha estat llarg, però ha donat els resultats esperats, ja que d’altra manera no els hauria estat possible d’assolir el sotmetiment voluntari de la llibertat dels individus als seus propòsits i demandes.

La deshumanització la podem veure així amb els vells com en els adults, els joves i els nens. La destrucció del cos social és absolut i definitiu. La mentida d’una grip disfressada de pandèmia, els ha permès de deshumanitzar la mort dels vells. Cal fer esment que el 99% dels morts d’aquesta immensa mentida promoguda per la col·laboració criminal de tots els mitjans de comunicació, són gent gran. Ningú no posa en dubte que cal protegir els nostres vells i garantir-los un final de la vida el més harmònic i agradable que sigui possible. Tanmateix, reflexioneu quin ha estat el tractament que hem donat als nostres vells durant els darrers anys i veureu que els hem estacionat en un asil perquè entre els abandonats i ‘inútils socials’ tractin de fer-se companyia, i així gaudir amb els seus de la companyia que els ha privat una societat on la família ha estat absolutament destruïda per voluntat corporativa, amb l’aquiescència de les corporacions nacionals al seu servei. Dit tot això, tots hem de saber que hem de morir. El nadó que ara neix ja entra en la ‘differance’ de Derrida, en l’endarreriment, el diferiment de la seva mort; perquè néixer és començar a morir. Per això, és lògic i natural de voler viure una vida llarga i satisfactòria, i, val a dir, que la longevitat aconseguida actualment és prou per considerar-la ‘vida llarga’, encara que molt em temo que per les condicions finals de vida dels nostres grans, atribuir-li avui l’adjectiu de ‘satisfactòria’ és molt de molt generós per la nostra part. Només pregunto: afrontar els darrers anys de la vida allunyat dels fills i néts, és satisfactori? Afrontar la mort en un camp de concentració de petita burgesia, avui dit Residència d’ancians, és satisfactori? Sense dubte, qualsevol amb dos dits de front, dirà que no. I tanmateix, els nostres ‘estimats’ governants han assolit, amb la immensa mentida actual, que els nostres vells morin SOLS, s’acomiadin de la vida en el més absolut abandó, només assistits per la ciència mèdica. I no, no és així. Ningú, o gairebé ningú, voldrà començar el nou viatge sense el comiat de darrer moment dels ‘seus’. Què més podem demanar a la vida que això! I avui, els mentiders interessats, els aboquen a una mort de solitud i desesperació. Aquesta és la gran contribució de les corporacions criminals al nostre benestar.

De la gent adulta, a la qual pertanyo, què dir? Aïllats, privats de llibertat, de comunicació real – no de la virtual i controlada pels amos i les corporacions nacionals -, privats del treball, privats de la necessitat d’aire lliure i de la natural relació amb els nostres i la resta de la societat... Ens han imposat la barbaritat de la distància social, a mantenir dos metres respecte qualsevol altre ésser humà. I això, fins i tot els metges - els metges?, de veritat? -, no s’hi oposen sinó que a més a més ho defensen com a mesura profilàctica, sabent com saben que ni de bon tros la ‘mentida’ mata gent en condicions de salut i que, a més a més, en el cas d’haver-se infectat amb la mentida, la gent sana desenvoluparà naturalment el sistema immunològic que els preservarà. Tanmateix, els ‘metges’ defensen la mentida política dels economistes criminals i provoquen una alteració psicològica gens recomanable, que atempta contra la salut mental i el desenvolupament natural de les relacions humanes, fonamentals per a la perfecta i sana equilibració de les emocions. Però tots col·ludits, els mesells de la corporació estatal: polítics, sanitaris, economistes i policies, malden per fer creure que la renúncia a les llibertats ens assegura la vida, per més que sense llibertat no hi ha vida, almenys, vida humana. Però com el que volen és convertir-nos en animals obedients, resignats i sense esperança, tots proclamen la mentida així que tenen l’oportunitat.

Si parlem dels joves, podem recórrer als arguments que he defensat en el cas dels adults, però a més a més, la necessitat social de la joventut és essencial per al seu desenvolupament físic, intel·lectual, emocional i psíquic. Però els mesells dels amos, minven el desenvolupament físic dels nostres joves - immunes a una ‘mentida’ com aquesta -; els anul·len el desenvolupament intel·lectual i creatiu en obligar-los a admetre les falsedats del sistema i així sotmetre’ls per ‘pròpia’ voluntat; els destrueixen el fonament de la sociabilitat que rau en les emocions amb els seus semblants i les relacions d’afecte i d’amor amb la seva gent, aïllant-los i estimulant-los a l’absurd humà de les relacions virtuals, destrossant l’essència bàsica de la nostra realitat com a espècie: LES EMOCIONS. I si això no fos prou, els mesells de les corporacions i els esclaus del sistema, els descomponen psicològicament, en convertir les condicions naturals de la joventut en una prohibició, i sotmetent-los a una virtualitat absurda que els anul·la com a éssers lliures, socials i creatius. Aquesta és la sofisticada destrucció de la joventut que fan les corporacions i els seus mesells, venuts i covards, per assolir de desactivar la reacció CONNATURAL A LA JOVENTUT. Per això, avui els veiem a tots closos a casa i havent oblidat les proclames que reclamaven els carrers com a seus. La covardia de la joventut és el símptoma més clar de la DESTRUCCIÓ DE LA SOCIETAT i la creació del GRAN RAMAT DE BENS.

Finalment, els nens. Tant se val ja de quina edat parlem. El desenvolupament PSICOMOTRIU és essencial per al correcte i natural progrés dels infants. Qualsevol mancança en aquestes edats primerenques i FONAMENTALS PER AL DESENVOLUPAMENT CEREBRAL és una destrucció irrecuperable de les condicions sanes i equilibrades psicològicament i física, així com emocionals de l’infant, la qual cosa els convertirà quan siguin joves, en joguines espatllades. I avui, els assassins de la infantesa i la joventut - tots ells immunes a la ‘mentida’, cal recordar-ho constantment -, els assassins que regenten la presó que vivim, els concediran ‘una hora de pati’, com a la presó, ‘sense contacte amb els altres presos’, sotmesos a la vigilància constant, d’aquesta manera ja estaran ben ensinistrats per arribar a ser joves bovins o bens dòcils i acostumats a la privació de la llibertat del lliure moviment i de la relació natural que ens dignifica com a espècie... I no vull estendre’m més.

LA DIGNITAT NOMÉS ÉS POSSIBLE EN LLIBERTAT,

NO HI HA DIGNITAT EN EL SOTMETIMENT.

LA MENTIDA COM A OBLIGACIÓ ÉS ESCLAVATGE.

L’OBEDIÈNCIA CEGA ÉS PROVA IRREFUTABLE D’ESTULTÍCIA.

LA LLIBERTAT ÉS RESPONSABILITAT.

LA LLIBERTAT NO ES DEMANA, S’EXERCEIX.

* Quant al «Conseil Nationale de Transition de France» vull aclarir que desconec qui són els homes que encapçalen aquest moviment revolucionari per retornar França a la legitimitat, i és per això que la meva consideració positiva del ‘Conseil’ es fonamenta en els propòsits expressats per ells mateixos. Malauradament, hi ha tant de viu que cal informar-se molt bé abans de defensar qualsevol proposta, tot i això, sí que comparteixo els seus propòsits i considero que seria prou bo que arreu sorgissin iniciatives com aquesta per tal de retornar el poder a qui el té d’acord amb les constitucions nacionals de cada país. Alhora, seria més bo encara que els Consells aconseguissin d’actuar de manera mancomunada pel bé de tothom.

LA VIOLACIÓ DELS DRETS INALIENABLES

Amb la contrastada MENTIDA de la pandèmia informativa, política i econòmica, s’han destruït els principis fonamentals d’una societat d’homes lliures, o sigui, dels principis fonamentals d’una democràcia i del liberalisme social. La prova INDISCUTIBLE de la falsedat informativa (dels mitjans controlats pel stablishment), la falsedat política (de les titelles controlades pel stablishment de la Corrupció Europea, sobradament demostrada com a INÚTIL a tots els efectes) i la falsedat econòmica (controlada pel BIS i els seus sicaris del FMI i BCE), és que la GRIP COMUNA provoca any rere any 100 milions d’afectats i uns 600.000 morts i MAI ha estat decretada cap pandèmia per l’Organització Mafiosa de la Salut, una institució dirigida i supeditada als interessos de les Farmàfies, com podeu comprovar en aquest enllaç https://www.youtube.com/watch?v=atzwM-7EbCs en el qual, de viva veu, Germán Velásques, exdirector del Programa Mundial de Medicaments de l’OMS, en un programa radiofònic de gener de 2019, ens explica amb tot detall el grau de corrupció d’aquesta organització criminal, fins al punt que fins i tot fou amenaçat de mort per aquesta organització que, segons se’ns vol fer creure, vetlla per la nostra salut. Això, per no parlar del seu actual dirigent, perseguit al seu país d’origen per genocida contra la majoria ètnica del país (que la seva minoria massacrà sense escrúpols), com també és acusat de crims contra la Humanitat per la seva nefasta gestió en diverses epidèmies de còlera, que ell, com a ministre de sanitat, va permetre que s’escampessin pel país; i tot això, sense comptar l’amistat i protecció que rep de Bill Gates, el gran ‘filantrop’ de la humanitat. Aquesta és la realitat de l’Organització Mafiosa de la Salut (podreu trobar infinits vídeos i documents sobre la gestió d’aquesta organització quant a vacunacions i altres enverinaments de la població, en els quals es demostra com les indústries de la farmàfia han comptat sempre amb la protecció de la banda criminal depenent de l’Organització de Nacions Unides dels Rockefeller per al New World Order).

Sense dubte possible, tot és una immensa MENTIDA, i la prova és que allí on els metges o els polítics han actuat sense les recomanacions de l’Organització criminal, no hi ha ni tan sols epidèmia, sinó un brot, com el comú i natural de la grip. A Marsella, el valent doctor Didier Raoult ha assolit l’erradicació pràctica de la malaltia amb els seus habituals procediments mèdics, sense seguir les indicacions corruptes dictades des de Ginebra. També podem parlar d’altres medicacions molt més efectives i amb resultats demostrats més eficaços que la insolvència, la incapacitat i la negligència envers la salut de l’Organització, molt més preocupada per la repressió de les llibertats dels sans que per curar els malalts, com és prou demostrat per les seves inconsistents i interessades recomanacions imperatives. Només de veure i constatar la manca de solidesa de TOTES les recomanacions, que avui diuen A i demà diuen B, sense que cap raó justifiqui ni l’A ni la B, demostren què es mou al dessota de tota aquesta IMMENSA MENTIDA que té segrestats i privats de llibertat els homes de més d’un centenar i mig de països, privats de LLIBERTAT de moviment, d’expressió i de treball. Dit tot això, anem a pams per destruir la REPRESSIÓ criminal de TOTS ELS ESTATS que violen sistemàticament els principis fonamentals de la LLIBERTAT NATURAL DE L’ÉSSER HUMÀ.

La llibertat de moviment és el que diferencia un home (o animal) lliure d’un home (o animal) pres. No hi ha cap justificació possible per impedir el moviment a voluntat pròpia dels ciutadans, val a dir, que sempre i quan no hi hagi una decisió judicial que impedeixi aquest moviment per haver estat comès un delicte. La prohibició de la llibertat de moviment és un atemptat absolutament intolerable i els responsables d’aquesta decisió haurien de donar resposta davant d’un tribunal de per què han SEGRESTAT els seus ciutadans sense ordre judicial. I sí, és cert que ha estat declarada una ‘falsa’ pandèmia per poder-ho fer; però tot i així, no estant en perill la seguretat nacional, sinó només amenaçada ‘suposadament’ la salut, no hi ha CAP RAÓ DE DRET que pugui autoritzar l’Estat a fer fer quarantena els individus sans. Això és una FLAGRANT VIOLACIÓ DELS PRINCIPIS DE LLIBERTAT que protegeix la constitució i tot principi de dret. Ningú pot ser coartat en la seva llibertat sense demostració fefaent del seu perill, sigui per via judicial o via sanitària, en el cas d’una epidèmia. Per tot plegat la intromissió en la vida pública i íntima dels ciutadans és una greu violació de l’Estat de la seva autoritat, i per tant, els responsables d’aquest CRIM han de ser portats a Cort Judicial (malauradament, de poc serveix, val a dir-ho) i condemnats a les penes corresponents per SEGREST I VIOLACIÓ DE LES GARANTIES DE TOT HOME LLIURE, protegides pel DRET NATURAL, el primer de tots els drets existents.

La llibertat d’expressió ha estat conculcada i sancionada de forma arbitrària i contra tot principi de dret i de justícia. La persecució de l’opinió és un delicte de lesa majestat en un estat de dret. Cap jutge hauria de tolerar una VIOLACIÓ A LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ com aquesta. Els indrets on la versió oficial és l’única, són els països que han perdut la llibertat i on els seus súbdits viuen sotmesos a la tirania. Per la qual cosa és una PROVA EVIDENT que amb la coerció d’aquest principi inviolable, contingut en la constitució i en tot principi de dret, que consagren la LLIBERTAT A L’OPINIÓ I A L’EXPRESSIÓ D’AQUESTA OPINIÓ PER TOTS ELS MITJANS A L’ABAST DE L’INDIVIDU, l’Estat està conculcant un principi fonamental que a més a més VIOLA LA LLEI NATURAL a poder pensar lliurement. La persecució del pensament en una democràcia és un delicte de LESA MAJESTAT que atempta contra la SOBIRANIA INDIVIDUAL, amb la qual cosa, tots aquells que hi estiguin involucrats haurien de ser fets responsables d’aquesta gravíssima violació. I, mal que pesi a les titelles del stablishment, la seva obligació és DEMOSTRAR l’autenticitat de les seves versions, amb la qual cosa podran destruir, o almenys disminuir, les consideracions oposades a la versió oficial; però, la imposició de la versió oficial és un atemptat que afecta la llibertat bàsica a l’expressió i al lliure pensament, i alhora un gravíssim atemptat contra la INTEL·LIGÈNCIA, perquè la intel·ligència, tot just, es conforma en la discussió de les tesis i la consideració d’una síntesi. El fet de fugir de la discussió i la consegüent imposició del principi il·legítim de l’autoritat, demostra clarament la manca d’arguments i la TRAÏCIÓ A LA VERITAT I LA JUSTÍCIA.

Finalment, la negació del dret al treball, del dret a guanyar-se el pa amb la suor, és un atemptat contra la llibertat i la independència personals, ja que sense els mitjans econòmics per a ‘viure la vida’ en societat, el treballador és transformat per l’Estat en un ESCLAU. La negació al dret inalienable del treball i a la independència econòmica viola qualsevol principi de l’individu i de la persona. L’Estat amb aquesta mentida està sotmetent TOTHOM A L’ESCLAVATGE. Ningú pot impedir ningú de treballar. Poden ser establertes unes certes mesures de seguretat, però la IMPOSICIÓ DE L’ATURADA va contra qualsevol dret, principi, i fins contra la constitució que garanteix el dret de treball. Cap argument pot justificar-se per a apropiar-se de la llibertat i la independència dels ciutadans i convertir-los en ESCLAUS, ja que, i tothom estarà d’acord amb el que dic, després de la MENTIDA, la situació econòmica abocarà milions de ciutadans a l’atur, a l’aturada forçada per manca de llocs de treball, de la mateixa manera, que obligarà a tancar els negocis d’aquells que els han muntat amb tot l’esforç i el risc que comporta l’empresa. L’Estat assumeix unes facultats il·legítimes que atempten contra qualsevol principi social, i converteixen els ciutadans en els SEUS ESCLAUS, la qual cosa és indigne d’una societat que es proclama lliure, una societat lliure per la lliure voluntat dels seus ciutadans. Per tot aquests crims, TOTS els responsables, amb major o menor grau, hauran de ser investigats i portats davant d’un tribunal. I deixo apart, la gestió de la MENTIDA, perquè qualsevol negligència voluntària en la gestió d’aquest genocidi, fretura de resposta. No podem abaixar els braços davant de la VIOLACIÓ SISTEMÀTICA DE TOT PRINCIPI DE DEMOCRÀCIA I LLIBERTAT DE L’INDIVIDU, tots uns principis consagrats en la llei natural que és la primera de les lleis que qualsevol legislació té l’obligació de respectar en tant que som éssers humans lliures i responsables de la nostra llibertat; almenys, fins que no es demostri el contrari.

Sortosament, no som pocs els que estem protestant contra la instauració silenciosa de la DICTADURA que ens converteix en ESCLAUS. Malauradament, hi ha encara massa gent sòmines que ignora que està essent violada en els seus fonaments com a individu lliure. Obrim els ulls i oposem-nos a la imposició d’aquest Nou Ordre Mundial abans que sigui massa tard, perquè quan els que no ho veuen, se n’adonin, ja duran les cadenes als turmells i el xip sota la pell. Avui, tancar els ulls a la realitat i no pensar per un mateix (o sigui, no creure les mentides de TOTS els mitjans de comunicació) és la sentència a l’esclavatge. No en tingueu cap dubte.

P.S. Recomano de veure el documental d’Aaron Russo (epd), «Amèrica, de la llibertat al feixisme», fet fa més d’una dècada, on ens demostra la realitat que ens volen construir avui amb aquesta mentida:

https://www.youtube.com/watch?v=7JYVanPr0j8

TIC-TAC, TIC-TAC, TIC-TAC...

El temps s’acaba. Els bens acovardits, tancats dins dels corrals, paren l’orella esporuguits i assumeixen la consciència que els emeten els pastors a la televisió i mitjançant Internet. Val a dir que, avui, a Internet molt difícilment assolireu de trobar alguna notícia real, més enllà d’especulacions, interessos o sospites, més o menys intencionades, però sense cap sòlida base que les pugui acreditar. Però els bens escolten les infames mentides dels lloros dels pastors, i encara s’acovardeixen més i, amb ulls que imploren i expressió de pànic, esperen la solució dels pastors al problema que els pastors els han creat amb una IMMENSA MENTIDA perquè els demanin la protecció i erigir-se així com els salvadors dels bens que van directament a l’escorxador amb els ulls que imploren i l’expressió de pànic amagada dessota la mascareta que àdhuc oculta els llavis amb què parlem, ens besem i ens somriem. Tot, perquè la ‘mentida’ no se’ns instal·li al cos i ens mati d’una malaltia tan mortal com la impecable grip comuna.

Val a dir que ja són diversos els metges, viròlegs i immunòlegs, que rebaten les tesis oficials i desafien els miserables epidemiòlegs i polítics (gossets pastors dels pastors) a donar-los bases sòlides per a justificar LA PRESÓ INCONDICIONAL I INDISCRIMINADA de la gent. Podem parlar del biofísic Kalcker o el metge Raoult que defensen les seves teràpies com a més eficaces i efectives que les recomanacions de l’Organització Mafiosa de la Salut, almenys fins que no es demostri el contrari, o Minoli o Patarroyo (descobridor de la vacuna contra la malària), o Goldsmith i Kaufman que encara estan esperant que se’ls demostri científicament l’existència del virus, ja que segons els seus estudis allò que segons la versió oficial és la causa de la ‘immensa’ mortaldat mundial - només recordo que cada cinc segons mor una persona de fam, o sigui, 143 milions anuals; per bé que això no té cap importància. O que actualment a Sud-amèrìca hi ha un quart de milió de persones infectades de tuberculosi, sense que hagi estat necessari decretar cap epidèmia ni pandèmia per part de l’Organització Mafiosa de la Salut, que val a dir està dirigida per un genocida i criminal contra la Humanitat -, però, el que deia abans de la interrupció, estan esperant la prova irrefutable de la misteriosa fal·làcia que els ‘insignes’ metges del règim mundial defensen sense proves. I a tot això, val la pena fer l’observació que molts d’aquests científics que s’oposen a la versió oficial, sostenen que la consideració dels virus ha de ser ponderada i analitzada abastament, ja que no sembla per a res demostrada. Un ésser-no-ésser, una cosa no viva que adquireix vida una vegada instal·lat en un hoste, és un ésser-no-ésser ben estrany. Un codi d’ARN o ADN escampat pel món sense amo, sembla una interpretació poc racional. Per això, els científics que em mereixen més crèdit són aquells que almenys enraonen les seves suposicions. La seva creença és que els virus són exosomes (codis genètics aïllats per les pròpies cèl·lules d’un cos en constatar una malformació), els quals el sistema immunològic no pot fagocitar i per això ens emmalalteixen, essent del resultat de la malaltia que el cos infectat ‘expulsa’ aquests exosomes, els quals, essent cèl·lules defectuoses aïllades, poden infectar un altre cos tot depenent del sistema immunològic del nou hoste. Serà o no serà així, tanmateix, sense dubte, és més enraonada aquesta interpretació de virus que l’existència d’una ‘cosa morta’ o no viva, que adquireix vida dins nostre com per art màgic. Això, per no parlar de la prova de detecció que, apart de fallar més que una escopeta de fira perquè detecta ‘exosomes’ que la majoria de nosaltres tenim en el nostre cos, no serveix per a la detecció d’aquest tipus de malalties si no es fa una anàlisi de sang per a comptar el nombre de virus que infecten el pacient, com va deixar escrit el seu inventor. Tanmateix, tots els ximples amb bata blanca que són entrevistats pels lloros dels pastors dels bens, segueixen el guió i, de ben segur, seran premiats, almenys els que tenen una responsabilitat més gran, els que obliguen a considerar qualsevol mort resultat de la ‘cosa’, de la MENTIDA. Si un home gran ingressa amb problemes cardíacs, renals i pulmonars previs, si en la prova del PCR, la reacció en cadena de la polimerasa, resulta que és positiva, l’home es morirà de la ‘cosa’. És el que hi ha, no en tinc cap dubte.

No és aquí on tornaré a escriure sobre el deficient, corrupte i interessat ensenyament a les Universitats, que prou que ens ho demostra el fet que els més grans criminals de l’actualitat hagin estat premiats i siguin grans mestres a les Universitats de Harvard, Georgestown o la Hopkins dels Rockefeller, per citar-ne només tres de les més representatives i més directament relacionades amb el cas. I hi podríem afegir l’Imperial College de Londres, una colla de capsigranys que d’acord a uns models matemàtics, de ben segur que manipulats, havien advertit que l’epidèmia terriblement mortal podria matar al Regne Unit entre un quart i mig milió de persones (començ de març) essent la realitat que a data d’avui (mitjan abril) són 12000 els morts i 80000 els infectats, com veiem, dades tan exactes com l’exactitud que 2 + 2 sigui 22.

Però, deixem-nos d’exemplificar la mentida amb la qual TOTS ELS POLÍTICS serveixen les ànsies dictatorials de les corporacions a les quals serveixen com a porters d’hotel, i concentrem-nos en la situació actual i el terrible futur que els bens acollonits hauran de suportar fins a la matança.

La mentida cridada pels porters d’hotel, la capacitat intel·lectual dels quals, no cal posar-la en dubte; i els lloros de la premsa, la independència dels quals, no cal posar-la en dubte, ha fet osca en l’ànim de la gent, com veiem a Catalunya, on els seus limitadíssims màxims representants, atemorits i histèrics, clamen per l’autoconfinament: «Tanquem-nos a la presó! Els amos ja ens diran quan podem sortir a pastar i menjar, mentrestant, siguem animals dòcils i responsables i esperem que ens enviïn a l’escorxador, pacientment i sense que faci falta la policia del buidaulls-porter de discoteca per reprimir-nos! Siguem demòcrates i lliures, i empresonem-nos nosaltres mateixos per a major glòria dels pastors!»... I pensar que confiava que aquesta colla de ximples fos capaç de conduir-nos i negociar una independència. No és per riure, és per plorar!

I mentrestant, el jovent dels ‘carrers seran sempre nostres’ s’ha tancat a casa a veure memes per telèfon i a estudiar via Internet, mentre els destrossen el futur i la vida sense que ni tan sols expressin un bel de queixa. Molt bé, us aplaudeixo amb les orelles! Els pastors n’estaran molt contents, de vosaltres, homes i dones del futur disposats a rebre les ordres sense considerar-les, avaluar-les ni discrepar. Aneu passant a l’escorxador, com els presoners del camp de concentració entraven a les dutxes. Us estan fent el mateix joc i vosaltres us ho mireu com si no us toqués a vosaltres. Sigueu obedients, i quan pugueu sortir, feu de bell nou els carrers vostres i demaneu els amos que us rebaixin el preu de les matrícules per a ser destruïts intel·lectualment a la Universitat a canvi d’uns paperots que (com els dòlars de la Reserva Federal o Monopoli) no serveixen per a res més que per a fer més poderosos i amos els vostres pastors. Així m’agrada, recupereu els carrers que són vostres i reclameu que els màsters (no hi ha hagut un sistema més eficaç i imbècil d’adoctrinar bens en tota la història de la Humanitat) siguin una mica més econòmics. I si us diuen que no, no ho dubteu, endeuteu-vos amb els bancs, les cases de caritat i Humanisme actuals, els quals us lliuraran els euros del monopoli del BCE perquè la cadena que us escanya sigui més lleugera i fàcil de portar. Jovent del món, no ho dubteu, quan us deixin sortir, torneu a recuperar els carrers i crideu proclames inútils i no feu cap acció que hagi de molestar els pastors, que encara us apujaran els màsters i aleshores haureu begut oli! Sigueu solidaris amb els pastors que només pensen en els beneficis dels seus bens, a obtenir un major rèdit per la carn venuda en els escorxadors; no els ho poseu més difícil, ja que és injust ser desconsiderat envers els qui només volen la teva felicitat i realització personal. Passegeu-vos pels carrers, sobretot amb el mòbil (l’instrument de les xarxes de la llibertat! però que és l’instrument que us controla), abans que us posin el xip; feu-los les coses fàcils, que si llenceu els mòbils, els deixareu sense un control fàcil i efectiu, i això no està bé, els bens han de belar quan se’ls ho demana i sobretot ser agraïts als amos que els posen el pinso a la menjadora i de tant en tant, segons el grau de gravetat de la ‘mentida’, degudament propagada pels lloros i els porters d’hotel, us trauran a passejar perquè vegeu com de bonica és la creació natural! No us queixeu i sigueu agraïts i bons nois.

Aquesta setmana potser us deixaran sortir a passejar mantenint els quatre metres de distància amb els altres bens, no sigui cas que contamineu de mentida altres bens i malmeteu la ramaderia i els beneficis que n’esperen treure els pastors que tant us estimen i curen.

Tic-tac, tic-tac, tic-tac... Quan sentiu el TAC definitiu, penseu que el corral ja estarà clos per sempre més, tanmateix, no perdeu l’esperança i beleu quan us ho demanin, no priveu els pastors del plaer de sentir-se amos del ramat que dorm a les cel·les! Tic-tac, tic-tac, tic-tac... El temps s’acaba i tots ho sabem.

P.S.

En altres moments, en escrits anteriors, tenia una pobra però real confiança en les accions que podien fer els dirigents actuals de les dues potències nuclears. Val a dir que avui, per bé que del tsar rus poc en sabem, el cas americà és ben decebedor. Com sigui que no tenim informació de res en el món de la comunicació planetària (ves, quines coses! O serà això tot just el parany?), la nostra confiança en un miracle gens esperançador – que una dictadura és sempre una dictadura -, es va desinflant a poc a poc, en una espera infructuosa, sempre plena de nous retards i constants mentides i falsedats, aprofitades per uns quants vius per a fer negoci servint els vostres pastors; doncs això, que essent l’única possibilitat de poder confiar a tenir una escletxa de llibertat, és cada dia que passa més un desencís i el temor que sigui el joc que sempre han jugat els pastors: d’estar en els dos bàndols guanyant sempre, fent-los perdre als dos. Malauradament, la confiança és demostra en els fets i no en les paraules. Garlar, fixeu-vos-hi, ho fan molt bé els porters d’hotel i els lloros de la premsa, i cap d’ells no té cervell, no en va, hem convertit la facultat de parlar en un instrument per a l’emissió del nostre so com a animals, i ja no com a instrument per a l’expressió oral de les nostres idees; ja no dic de les nostres idees lliures.

La presó es comença a tancar. Els bens estan acovardits i temerosos del llop que se’ls vol menjar. Sense possibilitat de desenvolupament econòmic ni independència, papà Estat us convertirà en carn que ja no bela. Però, no perdeu la confiança, el mòbil i les extraordinàries xarxes socials, la comunicació del coneixement ràpid i il·limitat, us alliberarà, sense dubte... després de la vacuna inútil per tal d’introduir-vos el més útil, alliberador i segur dels xips.

Tic-tac, tic-tac, tic-tac...

JO-BEEEEE-NT

És trist, fa vergonya i decep veure que el jovent ha acceptat la submissió sense tan sols alçar la veu. Al capdavall, la gent més gran podem pensar: «Ja us ho fareu!». És cert que ara exterminen els vells, després, ens tocarà a nosaltres, com sigui que no ens deixaran arribar a vells ja que serem una càrrega inútil que no retribuirà cap benefici als amos. Però el jovent, què espera? Poden ser tan summament babaus per no adonar-se que els espera la misèria, el sotmetiment i, als que aleshores protestin, la repressió? Què n’esperen d’aquest desastre? Confien que els amos els convidaran a viure? És trist, fa vergonya i decep veure un jovent incapaç de revolta si no és teledirigida pel benefactor hongarès de la Humanitat i amo del govern espanyol.

Enganxats al cervell automàtic del mòbil passen per la vida de manera virtual, fent-se les ridícules ‘selfies’ i exposant les seves afeccions en les grans xarxes, en una exemplar demostració de la més eficaç domesticació. Hi va haver un temps que van sortir al carrer i van cridar: ‘els carrers seran sempre nostres’, però quan se’ls ha dit que el carrer és del poder i de les seves mentides, tots els joves han cercat el refugi en la pantalla que destrossa el coneixement i la independència, i esperen passivament que els pastors els treguin a l’aire lliure, a aquell carrer que sempre havia de ser d’ells. Potser, i és clar que el sistema educatiu és del tot eficaç a fer la gara-gara alhora que destrueix el pensament lliure, potser no s’adonen que estan – com tots els ciutadans – renunciant als drets i a les llibertats assolides després de grans lluites sostingudes per les classes populars i els intel·lectuals durant segles? No saben que hi ha hagut un munt de gent que ha patit presó, tortures i execució per defensar les llibertats de l’individu? O es pensen que aquestes garanties d’independència han estat donades per la voluntat dels estats i els amos que els dirigeixen?

És trist, fa vergonya i decep veure que el jovent ha acceptat la submissió sense tan sols alçar la veu. Se suposa que disposen d’una gran xarxa de contactes en l’àmbit territorial de la seva comunitat i país, com també amb els joves d’altres indrets del món, però no he sentit cap iniciativa de protesta contra ‘la presó domiciliària’ a persones sanes i que no han comès altre delicte que viure. Tan miserables són que els fa tanta por la mort com per no lluitar? Que aquesta basarda afecti la gent adulta és comprensible, perquè ha perdut l’energia i la força indòmita de la joventut, però que la joventut renunciï a fer-se valer em fa perdre absolutament la confiança en ells. No són conscients que se’ls està construint una immensa presó planetària? Potser no han llegit altra cosa que les ombres d’un tal (o una tal, que no ho sé) Grey o el codi de DaVinci i no han passat d’aquí. Desconèixer la rebel·lió de tants d’autors de totes les èpoques és culpa seva, ja que els llibres sempre han estat a la seva disposició, però meravellats per la insensatesa de la pantalleta de control, s’han estimat més de veure les sèries manipuladores de la televisió i convertir-se en seguidors fidels de les ximpleries més bordes i alienants.

Nois i noies, atureu-vos, separeu els ulls de les pantalles un moment. Mireu per la finestra: aquest és el món real, el món dels humans! No us adoneu tan sols que sou els qui heu de viure en el món en el futur? Potser us estimeu més que us creïn un software en tres dimensions i viure amorrats a la pantalla com els porcs i les gallines viuen amorrades a les menjadores, dins les seves gàbies i desconeixent què és viure a l’aire lliure i en llibertat? Pel vostre bé, no pas pel meu, atureu-vos i mireu el vostre voltant. No sou capaços de tenir somnis i ideals? Tant, us han destrossat el cervell? Què penseu fer? Obeireu sense belar?

Sabeu, potser, que des d’avui teniu un deute que no podreu pagar mai de la vida? Un deute que us ha imposat la mentida d’un govern venut? Ser revolucionari no és ser avortista, feminista i transsexual. Les coses no són tan simples. No penseu fer res per evitar la destrucció del vostre futur? O és que espereu que la nina dels amos, la Rosalía (que és la que avui toca), us acomboiarà amb la seva extraordinària dimensió musical? Esteu ensopits, perduts i no sabeu reaccionar? L’obligació de la joventut és el NO, la voluntat de revolucionar-ho tot. Després les aigües amainaran, però l’impuls bestial de la joventut no es resol en ‘manades’ i el mateix amb dues emes. No us adoneu que sense dir PROU, acabaran de destrossar-vos la vida? Voleu viure narcotitzats? Què us passa? On és la sang que us corria a les venes en la mal anomenada batalla d’Urquinaona? Allà hi havia el caràcter, el coratge i la determinació de fer front a l’opressió. I és ben cert que els ximpanzés dels polítics catalans van fer una brillant exhibició de la seva limitació intel·lectual i de la servitud als interessos dels amos, del tot covards, venuts, traïdors al vostre vot i a les vostres demandes. Però, nois, empenyeu aquests miserables a l’abisme! Recordeu el buidador d’ulls, ara què, s’ha convertit en un heroi per repartir sancions als violadors de la repressió i el confinament de la dictadura actual? On sou?

No m’estendré més, la meva decepció amb vosaltres és esbalaïdora. Mai no hauria cregut que una joventut, suposadament formada i conscient, fos capaç de rendir-se sense oferir la mínima lluita. De veritat no sabeu que el Govern sempre menteix, no sabeu que els mitjans de comunicació viuen de la mentida; de veritat no ho sabeu? Obriu els ulls, i no a la pantalla dels ‘m’agrada’; obriu els ulls al carrer i als vostres companys i compreneu que és al carrer i amb els vostres companys que es fa el futur, i no ajupint el cap i acceptant i assumint la vostra destrucció. Us tenen presoners a casa! Sou presos sense haver comès cap delicte! Políticament us estan violant, us han esberlat la llibertat mínima, una llibertat que fins a aquest punt d’anorreament no s’ha vist mai en tota la història de la Humanitat! I romandreu amb els braços caiguts? Vosaltres mateixos! Però penseu que quan els vulgueu alçar després, us cauran hòsties com cabassos... i la repressió que ja heu admès.

Han aconseguit que ens vigilem els uns als altres, han assolit el somni de la pitjor de les tiranies, i vosaltres esteu tan feliços? Feu la vostra, al capdavall, vosaltres us ho trobareu, però no oblideu que les llibertats que es perden no es recuperen. La por és sempre el començament, després ve el terror i finalment l’horror. Heu acceptat viure com mesells en la por, aviat començarà el terror, i aleshores ja només us restarà experimentar la paràlisi de l’horror. Creure que l’Estat és el teu protector quan coarta la teva llibertat, és una actitud pròpia dels idiotes. La història en va farcida, d’aquestes repressions silents i cruels. Mentre els argentins cridaven els gols del mundial, a dos-cents metres ja no se sentien els crits de les tortures de la tirania militar. Mentre els alemanys victorejaven el seu cabdill, tampoc se sentien els xiscles de dolor dels represaliats. Mentre els franquistes cantaven les cançons patriòtiques, no se sentien els trets dels afusellaments. Mentre... Mentre... Mentre...

QUÈ ERA L’HOMO SAPIENS ?

Potser al jovent aquesta pregunta els sonarà estranya, però a la gent que ha superat la joventut, de ben segur que els resultarà una pregunta ben interessant. En aquest escrit, no pretenc de fer una profunda reflexió de l’evolució, millor dit, de la involució que va de ‘l’homo sapiens’ a allò que definiré com a ‘homo vacuus’. En aquest escrit, només em referiré a les característiques que descriuen aquestes dues espècies d’homínids.

Més enllà dels sentits de la percepció que apleguen totes les espècies vives - amb notables diferències, això no obstant -, l’homo sapiens es destaca de la resta d’animals perquè adquireix i desenvolupa nous sentits arran del descobriment de la consciència pròpia, que és l’element clau i diferenciador de la nostra antiga espècie. Tampoc descriuré aquí com s’esdevé aquest valuós descobriment; insisteixo que només ens interessa de reflexionar quant a les característiques fonamentals de l’homo sapiens que ens ha llegat la cultura, entesa com a consciència social, però sobretot, com a àmbit de l’art i del coneixement.

L’homo sapiens es caracteritza per tenir quatre sentits i una necessitat derivada d’aquests sentits. Els sentits són el temps, l’alteritat, la bellesa i el coneixement, els quals, en el seu desenvolupament singular i alhora conjunt, desemboquen en la necessitat de transcendència.

El sentit del temps és el que ens descobreix la identitat, perquè per a descobrir el veritable sentit del temps - el que Henri Bergson denominava la duració -, cal aturar-se, cal tornar-se contemplatiu, esdevenir un jo que contempla, un jo que en aquesta contemplació reflexiona - és a dir, es flexiona cap a ell mateix -, en descobrir ‘allò que contempla com a contemplat’ i la summa importància d’aquest descobriment. Per això és necessari discernir entre el temps de què parlo del temps convencional (social i científic), que és un acord instrumental per a la regulació social i una necessitat de paràmetre científic per a la determinació dels esdeveniments; tanmateix, el temps és la vida, el nostre sentit més pur, la neta duració que només és mentre dura, i que en no ser, ja no és... ni som.

L’alteritat és el sentit que, en descobrir el jo, descobrim en els altres, amb la qual cosa ens hem de reconèixer que l’altre és una part de nosaltres de la mateixa manera que nosaltres som una part d’ells. D’aquesta relació sorgeix el concepte social. De la contemplació del món que ens descobria el temps i el jo, o sigui, la consciència - en tant que assumim el ‘nostre’ temps -, es projecta als altres ‘jos’, es projecta envers la consciència dels altres ‘temps’ amb els quals compartim la ‘contemplació’ del món. D’aquesta compartició doncs, és d’on neix la vida social, però val a dir que només quant a la relació participativa amb els altres; i no quant a la possessió o sotmetiment, ja que en el sotmetiment no hi ha reconeixement de l’alteritat en no haver-hi, tan sols, el reconeixement del jo quant a ens contemplatiu i integrat en el món. De l’alteritat neix el sentiment de l’amor a l’altre, la comunitat; ja que la comunitat és el conjunt d’homes que ‘col·laboren en la realització d’una tasca’ (‘Com’, globalment, tot sencer. ‘Munus’, càrrec, ocupació. ‘I-tat’, qualitat, condició).

La bellesa és l’altre sentit exclusiu de l’espècie ‘homo sapiens’. Aquest sentit és una suspensió de l’ànim, una contemplació molt unida a la pròpia contemplació del jo, i per tant, molt lligada a l’existència. la qual, perquè l’home viu en comunitat, és una manifestació de la suspensió de l’ànim existencial (una suspensió més enllà del jo, una suspensió de la totalitat) amb la qual cosa s’activa l’emoció de la perfecció, que és una emoció total i no individual. Per aquesta qualitat d’emoció total, la perfecció no és llisa, plana ni fàcilment perceptible, sinó que la seva característica més profunda, essencial i determinativa és ‘una construcció’ rugosa, amb desnivells i que només és perceptible en la seva totalitat. No és una impressió, és una comprensió. No és un gust, és una realitat absoluta en ella mateixa. La bellesa, però, és senzilla. Perquè tot el que és senzill és gairebé imperceptible, i de segur, indescriptible. La bellesa és l’emoció de la ‘totalitat’.

El coneixement és el darrer dels sentits, i en la seva màxima expressió la saviesa, que és un coneixement més enllà del coneixement, o dit d’una altra manera, és l’assumpció del tot, altra vegada. Si el jo era l’absència (la contemplació del temps), si l’alteritat era la presència (la condició de l’altre), si la bellesa era l’emoció davant el descobriment intuïtiu de la senzillesa de la perfecció (la projecció de la totalitat), el coneixement és l’harmonització de cada un d’aquests elements, la configuració de l’enllaçament. El jo, amb la col·laboració dels altres, determina ‘com és’ la projecció de la totalitat, que necessàriament ha de ser ‘bellesa pura’, perquè ‘la bellesa pura’ és l’única cosa que existeix. I això ho podem comprovar fàcilment amb la nostra limitació intel·lectual, perquè tot el que observem i contemplem en profunditat ens reflecteix la seva perfecció, sigui la complexitat dels fenòmens del cel, les perfectes ales d’una papallona, la constitució del més estrany dels animals, de les plantes o dels minerals, sigui una cèl·lula o el càlcul infinitesimal. I d’aquesta ponderada observació només en podem desprendre amb rigor, la perfecció harmònica de tot el que és.

De tots aquests quatre sentits, que començant en el reconeixement del jo - en ser plenament conscients de què és el temps -, passant pel reconeixement de l’alteritat, i admirant-nos de la bellesa i el coneixement, en resulta una necessitat, la inquietud purament humana de perpetuïtat, i no per un plaer egoista, sinó per una necessitat profundíssima d’eternitat, d’amor a l’ésser. I amb aquest complex món de sensacions i emocions, l’home, l’homo sapiens, supura l’amor com a voluntat i necessitat existencial. Un amor que era present en el jo que contempla el seu temps, en el jo que descobreix l’alteritat, en el jo que s’emociona amb la bellesa, en el jo que s’esforça per comprendre. D’aquest batibull d’inquietuds és d’on emergeix la necessitat de la transcendència, que en tant que transcendència està més enllà de les religions, si bé elles són el model en què sol representar-se per a fer-la comprendre; encara que el que cal de veritat, per comprendre-la, és sentir-la. Però la transcendència és el sentit dels sentits, un fenomen exclusivament sensitiu, la projecció de l’amor a l’Harmonia, a la bellesa, a l’altre i, finalment, al jo com a voluntat activa de perfecció.

I de tot això, ben barrejat en la coctelera de l’existència, se’n produeix la LLIBERTAT, la llibertat responsable, l’única llibertat possible, aquella que és ferotgement gelosa de la seva llibertat i, per tant, rigorosament exigent amb tots i cada un dels seus sentits, que no per altra raó, diem llibertinatge a la llibertat irresponsable, a la llibertat esclava del jo que només es contempla, que no veu l’altre ni la bellesa, i menys encara pot albirar què és l’harmonia... i sense sentit de l’harmonia, no hi ha transcendència.

Aquestes són les característiques essencials de l’homo sapiens, l’animal que pot ser absolut en la seva intuïció del món, només si és lliure. La llibertat, doncs, és l’impuls de la voluntat (del llibertinatge) reconduït a la integració amb la totalitat. La llibertat es torna responsable de la pròpia llibertat, és l’impuls de la voluntat que s’empra per harmonitzar, per reconèixer el jo en l’altre. Qualsevol altra llibertat és l’esclavatge, un esclavatge que podem disfressar amb mentides i enganys, però que és la inharmonia, una peça defectuosa en l’engranatge de la ‘bellesa pura’.

I amb tot el que he resumit fins ara, no parlo d’un home sofisticat intel·lectualment, sinó de qualsevol ésser humà. Un pagès que extrau del silenci del camp la seva consciència, que comparteix la seva existència amb la comunitat, que sap admirar-se de la bellesa de la sortida i la posta del sol o de la meravella que és la llavor, sap interpretar els senyals del temps, dels núvols, del vol dels ocells, i així, s’integra ‘naturalment’ en l’harmonia. De les quals coses brolla intuïtivament el sentiment amorós de la transcendència, diguem-li Déu o Tot, però el sentiment de ser en un jardí que és compartit i que cal perpetuar per a les generacions a venir. Només cal ser un ésser humà per a ser un ‘homo sapiens’.

Però, i l’homo vacuus, l’home buit, l’home sense fons, l’home sense atributs? Quines són les seves característiques si el comparem amb el sapiens?

L’homo vacuus no contempla, s’immergeix en allò que mira, i en immergir-s’hi no estableix distància, no contempla res, no atura el temps, sinó que el devora, i en formar part de la contemplació, es dissol com a temps i es perd ell mateix. Val a dir que és una errada greu creure que ens perdem en l’espai, perquè només ens podem perdre en el temps. L’espai és l’indret que hem de contemplar, i ningú no es pot perdre en la contemplació, sinó que en la contemplació només pot trobar-se. És en el temps on ens perdem, quan no sabem entendre què és el passat, el present i el futur, ni les seves intrínseques relacions i interaccions. L’omnipresència del present és l’anihilació, perquè és en realitat l’única cosa insubstancial, el moment del canvi, certament el moment en què som, però no té solidesa perquè en ser, ja és passat. I en l’omnipresència del present no hi ha temps, ja que el temps, la contemplació del temps, és el retorn del passat, i en el retorn del passat construïm la possibilitat del futur. En l’interval no hi ha res de substancial.

L’homo vacuus és buit, sí, és buit perquè està anihilat, i allò que és dissol en el no-res només pot ser no-res; i el no-res no té parts... i a poc a poc, el desfilament de l’ordre natural de la vida, la seva bellesa i realitat, es deformen fins a fer-se informes, i essent amorfs, l’homo vacuus no pot reconèixer cap alteritat. Com podria reconèixer-la, si no és enlloc, si viu en l’interval, si no es reconeix ell mateix... com podria reconèixer l’altre?

L’home vacuus, per causa de les dues deformacions anteriors, és narcisista. L’única alteritat que viu és la del mirall; i en el mirall no hi ha res més que buit, un buit sense substància, sense presència realment, per això el narcisista viu del que vol veure, del fantasma del que no és, però que el mirall, perquè el reflecteix, sembla mostrar-l’hi. «Mira, hi sóc!». I no, el mirall no reflecteix més que una imatge sense substància, perquè el mirall és el regne de les ficcions, dels fantasmes. El mirall és la fal·làcia amb què enganyaren els indis. I avui, l’homo vacuus satisfà el present, l’interval, perpetuant-lo en la ‘selfie’, la imatge sense fons, la careta sense vida, creient-se que en veure’s, és. I val la pena de recordar que Narcís s’ofegà en el llac que el reflectia, es menjà a ell mateix perquè res no existia... ni tan sols ell.

L’homo vacuus acumula el fet d’haver-se perdut en el temps, el fet de no veure els altres i el de només sentir-se viu en el mirall, per això no pot reaccionar a altre impuls que no sigui l’instintiu, allò que el recrea com a animal, perquè no pot veure en el mirall altra cosa que a ell; i en els altres, altra cosa que ell; i no s’adona que no es pot viure en l’interval sense substància ni solidesa de ser, en un passar d’aquí cap allà, com un penell que el mou el vent de les voluntats d’altri, creient-se que es mou per la pròpia voluntat, i així no és capaç de cap coneixement, perquè només pot saber el que li fan saber i sentir-se atret pel que li facin sentir-se atret, perquè des del començament no és amo del seu temps, i sense temps, no té passat i menys encara futur. De tot plegat, més d’hora que tard, conscientment o inconscient, sorgeix el desordre, el caos ingovernable dels instints i les passions sense voluntat. El Narcís es creu l’eix del món i confia plenament en les seves sensacions de fantasma, fins que, tard o d’hora, arriba el moment que vol agafar un objecte i comprova que tot se li fa inaprehensible, que no pot tocar res, perquè tot és virtual: ell, els altres – que són modes del seu jo -, el mirall – mai trobareu bellesa en un mirall -, la voluntat desendreçada que no té agafador, que s’envola als aires com una cometa o una bossa de paper. I sense objectivitat, sense voluntat d’objectivitat, no hi ha coneixement, i sense coneixement no hi ha harmonia. El desordre inharmònic del mirall, però, sempre acaba per reflectir la realitat: el passat i el futur, la consciència de l’envelliment que el mirall ara sí reflecteix com a càstig inevitable, com a sentència inajornable. I en aquest present, en aquest moment terrible, neixen els pitjors dels monstres: l’angoixa i l’ansietat.

I el matrimoni de l’angoixa i l’ansietat només pot procrear una sola criatura, potser amb molta diversitat, però una sola criatura: la por. La necessitat de transcendència de l’homo sapiens és convertida en la necessitat de paranys virtuals que assuaugin la inquietud de la voluntat perduda i ofegada en la vida, per a la qual cosa, l’homo vacuus accepta sense renúncia el ‘privilegi’ de l’esclavatge que el faci sentir-se viu, per tal de fugir de la por.

L’homo vacuus reclama imperiosament protecció, socors, recursos per poder exercir el seu narcisisme, per poder executar la seva voluntat, sigui en paranys virtuals, sigui amb la crueltat del seu ego buit, envejós i rancuniós de les voluntats lliures que encara poden ser, viure i creure en l’harmonia de la vida. Però el deforme, només pot veure un món deformat.

L’homo vacuus avui està de sort, papà Estat i mamà Presó el lliuraran del sofriment, com el pastor i el corral preserven els bens, les gallines i els porcs fins al dia de la matança. Tanmateix, l’homo vacuus serà feliç mentre li permetin de tenir les distraccions que ofeguen el seu temps; li garanteixin la protecció i separació dels altres; li ofereixin de fer-se ‘selfies’ amb el dispositiu que el marca, el senyal, el distintiu de cada peça del ramat; i mentre els pastors el convencin que és un bon bé, una bona gallina o un bon porc. I així es construirà la presó de la vida, amb ‘homines vacui’ sense temps, sense amics, sense amor, sense coneixement... i sense altre final que l’escorxador.

Aquí s’apleguen els que freturen de distraccions per no trobar-se amb ells mateixos i enfonsar-se en el buit dels buits, aquells que veuen l’avorriment com un monstre i no com l’aliat que descobreix mons desconeguts i inexplorats.

Almenys que les idees exposades aquí tal com han rajat, ens serveixin de punt de referència per a reflexionar i mirar-nos a nosaltres i al món més enllà del mirall i d’un objectiu.