NI ESPANYA NI EUROPA

Als catalans:

De veritat voleu sortir d’Espanya sense sortir d’aquest mega-estat feixista europeu? Recordeu la parcialitat del Parlament d’aquest femer dit Europa, i no oblideu les simpàtiques paraules d’elogi del seu president Tajani envers Mussolini, un dels ‘demòcrates’ més grans apareguts a Itàlia. A les comunes europees - tant se val, quina secció o consell directiu prengueu en consideració -, en cap d’elles, hi trobareu un demòcrata. La política de no intervenció europea en assumptes interns va sempre contra els ciutadans (Espanya, Itàlia, França, Irlanda...), i la política d’intervenció europea en assumptes interns va sempre contra els ciutadans europeus (Recordeu la reforma constitucional, la repetició dels referèndums d’adhesió a la comunitat perquè els delinqüents no estaven contents amb la voluntat de la gent, una mica com amb el Brexit: la gent amb seny engega a fer punyetes la comuna europea, però les elits ho impedeixen...). No ens equivoquem. Hi ha un feixisme perillosíssim a Europa: la Comissió, el Consell i el Parlament europeus són els criminals que deixen morir els emigrants africans al mar, i a més a més, impedeixen les accions de socors a les víctimes dels seus crims econòmics. Catalans, no ho oblideu, Europa és una amenaça per a les llibertats. Per prova, ahir l’ONU insta el govern espanyol a alliberar els segrestats, i el fidel seguidor de Mussolini no deixa entrar a la seu parlamentària els parlamentaris exiliats i democràticament elegits. I aquesta gentalla, l’escòria més gran que ha dirigit Europa, i penseu que en la breu i nefasta història d’aquest femer europeu, hi ha criminals (Barroso...) i delinqüents (Santer...) com per no acabar-los mai, a més dels feixistes de medalla d’or (Timmermans, Schinas, Félix Pons i la genteta d’UPyD...). I no parlo de les princeses d’Astúries, que no saps quina hauria d’estar més temps a presó pels diferents delictes i corrupcions al llarg de tota la seva carrera política (política, per dir alguna cosa).

Als europeus:

De veritat creieu que la claveguera europea serveix per alguna cosa, més que per fer més rics i corruptes, els rics i corruptes, i eixamplar la diferència entre els seus ciutadans. Penseu que l’estratègia feixista del tirà que domina Espanya per designi del Caudillo s’aplicarà a tota Europa... A França, el ninotet Macron, obeeix els seus amos i aviat el veureu en la seva veritable dimensió. De moment, no ha tingut gaire pietat amb els armilles grogues. La meva confiança és que els francesos saben, arribat el moment, de fer passar els seus tirans per la guillotina... I si sou italians, què us diré. Us van canviar el govern, us han imposat un feixista i podeu estar contents de tenir una defecació humana com Tajani de president del Parlament, en fi!, i amb poques paraules, un orgull!.. I als alemanys, dir-vos que tot arriba. Vosaltres vau tenir la desgràcia de patir al vostre país què és la bogeria institucionalitzada. Tot arriba, sou els més forts i sereu els últims, al capdavall la venjança asquenazita és diabòlica. Saben que sou els més forts i poderosos, per economia i capital humà, però aniran minvant les altres defenses, fins a imposar la Tirania Europea. De fet, que un miserable protector dels paradisos fiscals al seu país, actuant contra tota legislació europea, hagi arribat a princeseta i borratxa presidenta de la Corrupció Europea, us ho hauria de dir tot.

Una Europa de les màfies és una comunitat sense llibertat real. L’única possibilitat per als europeus és la dissolució de la suposada comunitat (comunitat, això sí, d’interessos criminals, financers, periodístics i bancaris, si no és tot la mateixa delinqüència). El manteniment de les comunes plenes d’excrements acabarà emmalaltint-nos a tots. Les altres potències ja saben prou que Europa és història, el reducte del que fou, i un futur parc d’atraccions de la memòria de la civilització grecoromana.

Si qui llegeix això és persona de bé, responsable, fidel a la seva pàtria, a Europa i als seus immaculats principis democràtics (no rieu, que és seriós això), de justícia (no us pixeu, que és seriós això), d’igualtat (aixequeu-vos de terra, que us embrutareu) i de llibertat (això sí, veieu: us deixen dir el que vulgueu, però quan ells vulguin us faran la vida impossible, sense gaire complicacions. Per prova: Assange, els presos catalans, els armilles grogues, el presos turcs, Snowden...), si qui llegeix això, és persona de bé i creient, que em perdoni, segur que jo m’equivoco. Totes les eminències reunides a la Cort de Brussel·les no poden ser més ximples que jo.

Tot i això, a Espanya, ara hi haurà un judici contra estudiants universitaris (terribles terroristes perillosíssims) que protestaven pels preus desorbitats de les carreres universitàries. Europeus, potser no us ho creureu, però la fiscalia (que a Espanya és una mena d’organització sicària al servei exclusiu de la tirania) els demana quatre anys de presó. Fixeu-vos!: El PP ha estat reconegut, fins i tot per la justícia espanyola (a quin grau arribarà la malifeta!), com a ORGANITZACIÓ CRIMINAL, ara bé, tots els seus criminals són lliures i encara es poden presentar a les eleccions. El PSOE ha estat reconegut, fins i tot per la justícia espanyola (a quin grau arriba la pocavergonya), com a ORGANITZACIÓ TERRORISTA, ara bé, tots els seus assassins són lliures i encara poden presentar-se a les eleccions. Però els nou xavals, perillosíssims estudiants, que demanen poder pagar-se els estudis, potser els cauran quatre anyets, perquè els bancs han de fer-se rics, l’educació ha de ser aniquilada i s’ha de protegir els fills dels grans delinqüents de tota la vida.

I per cloure, un recordatori a un il·lustre catedràtic de filosofia (el títol el té, la categoria és més que discutible) que en una exhibició d’ÈTICA digna de ser emmarcada, accepta la presidència del senat espanyol i obeeix, com un mesell més - suposo que per pagar els deutes de la seva flamant càtedra i les seves aparicions radiofòniques -, per tal d’expulsar de la vida política un representant legítim elegit pel poble. I això no ho fa un dels discapacitats intel·lectuals que serveixen a les ordres de l’Organització Criminal ni de l’Organització Terrorista, no, no senyor: ho fa un catedràtic de filosofia. Sí, fixeu-vos fins on arriba la putrefacció de tot el fotut sistema, que fins els filòsofs es converteixen en mesells de l’autoritat i s’arroguen la petulància de netejar, protegits per la seva ‘dignitat’ acadèmica, i d’aplicar la injustícia a consciència. Si aquí arriba la gent que se suposa que saben què és i què vol dir filosofia, què no faran els ignorants que els poses un uniforme i els dónes una pistola i es creuen els amos del món!

En el meu anterior escrit ja ho deia: Benvinguts a l’Infern!

Sense revolució no hi ha evolució. La involució la munten els contrarevolucionaris. Els enemics són poderosos, inics i no tenen cap escrúpol. Tanmateix, nosaltres som molts més. La nostra negligència ens condemnarà, si la nostra valentia no ens estimula a la lluita per la salvació. Quan la màfia obre establiments públics sense enrojolar-se, la por s’imposa. Compteu les sucursals bancàries que saquegen els diners i el treball de la gent. Penseu en els seus dirigents, i ja sabeu qui són els que mouen els fils de la vostra vida i de la dictadura.

O deixem de ser uns babaus, o els babaus ens dominaran i esclavitzaran. Quan es crida: Visca els diners i mori la intel·ligència! La societat té un greu problema.

P.S. Pel condecoradíssim prevaricador del Tribunal Suprem.

Un dia abans de començar la pallassada del judici, l’Associació de Comunicadors i Informadors Jurídics premià el prevaricador Marchena amb el premi Punyetes d’Or per la seva decidida defensa de la independència judicial. Jo em pregunto: Hi pot haver tanta indecència, immoralitat, mancança de principis i d’ètica en la colla que integra l’Associació aquesta, per a premiar un delinqüent comú – amb una gravíssima responsabilitat, recordem que aquest impresentable té a les seves mans la vida de les persones – pels serveis prestats a la tirania i guarnir-lo amb el premi de la independència judicial, que, la veritat, és un acudit dels pitjors que he sentit en la meva vida.

I si això no fos prou, ara una altra colla de borregos, l’Il·lustre (hahaha) Col·legi de Procuradors de Madrid li ha atorgat el merescut premi de la Balança d’Or. I ara no us trenqueu de riure, el motiu de tant alt premi és per ser un exemple ‘mundial’ de transparència (confonen transparència amb fatxenderia); suposo que per la seva imparcialitat, equanimitat, llibertat de pensament i dedicació a la Justícia (que no sap ni què és). Si això, aquest premi, l’han atorgat al delinqüent que tallava l’advocat defensor enmig de la defensa, i que quan l’advocat va renunciar a fer més preguntes, fastiguejat davant de la impotència i la fatxenderia del que va disfressat de jutge, aquest li va dir, del tot satisfet, en un exemple paradigmàtic del que és un jutge: «Mucho mejor», què voleu que us digui. I els borregos el premien com a exemple de transparència. La Marededéu!

De seguir així, aquestes colles d’associacions de deficients intel·lectuals votaran a favor de concedir el premi Demòcrata d’Or al promotor del règim borbònic.

Ja ho deia Schopenhauer fa molts anys, l’únic indret on no trobaràs justícia és on s’apleguen aquestes colles de llepaculs i besamans al servei del dret del Senyor, o sigui, en els Palaus de Justícia.

I quan el Palau de Justícia és una cort, no és que la democràcia i els drets estiguin en perill, és que no hi ha democràcia ni drets.

EL MIRACLE DE LA GLOBALITZACIÓ

La fal·làcia comença a cobrar-se la factura. Des del primer moment que es va parlar d’aquest avortament dit ‘globalització’, ens hauríem d’haver adonat que era un absurd que només podia contribuir a desestabilitzar el món en tots els seus fonaments essencials. I trenta anys després ho estem veient. La globalització era la benvinguda als Inferns: «Els qui entreu, perdeu tota esperança».

La infantil idea (pròpia dels americans, que són incapaços de desenvolupar la ment més enllà dels 14 anys intel·lectuals) es pensaven que els convertiria en amos del món. Ells tenien tot el poder econòmic del món capitalista (fabriquen els dòlars com el xurrer fa xurros), eren la policia del món, com ja va dir Roosevelt, i amb aquests dos paràmetres, diners i força, pretenien sotmetre el món a la indigestió dels seus menjars ràpids, al control mitjançant els sistemes informàtics, a la conducció ideològica mitjançant les notícies d’interès i l’engany sistemàtic a la ciutadania, a més del control absolut de l’ensenyament i, sobretot, de la fàbrica de fer caps de suro, que ells anomenen Universitats.

Havien comprat l’URSS, gràcies a la ingenuïtat – i suposo que un bon compte bancari - de Mikhaïl Gorbatxov, al qual substituí el primer Juncker de la política occidental, l’inefable Boris Ieltsin. EUA podia desembarcar les seves hamburgueses i el seu infantilisme Peter Pan en una URSS rendida i descomposta. L’expansió comercial-criminal americana s’estenia. Tot el món copiava els sistemes de producció i d’organització americana. Els nens de la Humanitat s’havien convertit en els savis. El poble més poc format de la Història prenia les brides de la civilització. I així ens ha anat!

Si bé la segona guerra mundial havia posat mig món als seus peus, l’altra meitat depenia de l’URSS. Sempre, això no obstant, llevat de la Xina. Els nens no havien pensat en el poder xinès; que podrà ser qualsevol cosa, però és el moll i l’origen de tota la civilització mundial. Els nens, fills de famílies desestructurades, amb només dos-cents anys d’història, pretenien amb el seu tarannà de perdonavides de bar, pistoler i macarró de segona amb ínfules aristocràtiques, de vèncer una ‘cultura’, filla de l’estructura familiar com a base social i amb una existència de més de set mil anys. De fet, és impossible comparar la cultura americana amb la xinesa. La primera no en té, i l’altra és la base i el suport de totes les altres. A més a més, aparegué un exagent del KGB, l’indescriptible Vladímir Putin, que va dir que ja n’hi havia prou, que no havien lluitat contra Hitler per permetre ara que quatre ximplets americans, farcits de calerons, els sotmetessin al tsarisme altra volta.

I així, la policia del món que havien de ser els americans, es tornaren a trobar amb l’altre policia del món, tant poderosa com la d’ells. I en qüestió de la tirania comercial, no comptaren amb el potencial invencible dels xinesos. I per a sort de la llibertat, però per a desgràcia del món, la guerra xineso-americana ha començat.

Pensar que un poble com l’americà, format per l’emigració de delinqüents, buscavides, pistolers, clergues, aventurers i eminències d’aquest nivell, pot construir alguna idea vàlida, només ho pensaran els babaus. Els nord-americans són el poble que ha materialitzat, cosa que no ha pogut fet cap altra poble en tota la història – almenys, la que jo conec -, l’extermini absolut dels indígenes, dels propietaris per dret d’existència del territori. Els enganyaren, els intoxicaren, els tancaren en granges o zoos, els exterminaren – només uns quants, com afirma el cervell comprat del Borrell – i una vegada conquerida la terra promesa, s’han passat tot el temps incendiant els altres pobles del món. Diàriament, els americans han assassinat innocents a diferents parts del planeta. I no en una guerra, com ho feien els nazis de Hitler. No, ells per interessos merament comercials, maten i actuen com a policies dels seus capricis, per damunt de qualsevol altra voluntat i sobretot per damunt de qualsevol principi de justícia. Al capdavall, els americans són els venedors d’eslògans, de la mentida sistemàtica, de l’engany com a mètode de vida. Què podem esperar de la descendència d’aquells delinqüents, buscavides, pistolers, clergues i aventurers? Han destruït tot el que de bo tenia el món. Als americans se’ls pot aplicar perfectament el ‘Das Judentum’ d’Adolf Hitler, sense errar-se: «són el poble que només ha destruït cultures i civilitzacions, sense aportar res en la seva substitució». Bé, potser, el meravellós invent de l’hamburguesa, l’eterna ximpleria adolescent i el futbol i el bàsquet americà (on el superior home blanc observa i s’entreté veient l’espectacle que li ofereixen ‘les mones i els goril·les’ ensinistrats).

El tan lloat cinema americà fou realitzat per europeus emigrats. La prostitució de totes les arts neix a Amèrica, on els esnobs venuts i incapaços de pensar ells mateixos, bavegen i lloen, com hauria de ser d’una altra manera!, les deficiències mentals d’uns adolescents sense formació ni coneixement. Però, compte, el MOMA és un santuari. I allò que té èxit en el poble més ignorant del món, és una justificació per a la veneració incondicional. No tenim literatura, ni pintura, ni profunditat en les expressions artístiques perquè els nens americans, ens han ensenyat que el mercat és la fira de les vanitats i de l’èxit. Digues-li a un analfabet que cal promoure la profunditat i el sentit en les arts i en el coneixement, perquè això és un bé comú! Els nens són egoistes i s’estimen més que ningú no tingui el que ells desitgen, si ells no poden tenir-ho. I un americà té un límit cerebral i intel·lectual de catorze-quinze anys, plena pubertat, de la qual no podrà desempallegar-se ni fent-ne cent cinquanta.

Mentrestant, els ximplets europeus, han estat aniquilats intel·lectualment després de les dues guerres mundials, patrocinades i empeses pels nens americans. Amb la globalització, calia una europeïtzació, els digueren. Calia fer una Europa com Amèrica. I els ximplets europeus, desorientats, acollonits amb el terror comunista i sense poder moral, ni poder econòmic, ni polític, ni cultural, posaren en safata de plata el domini americà del continent. Un domini que només pretenia, com veiem ara prou bé, la destrucció de l’únic focus cultural d’occident i la reserva de la concepció política com a organització social. Ara, Europa ja és la mateixa mentida ‘democràtica’ americana. I el més greu de tot, és que encara hi ha eminències intel·lectuals que s’abraonarien ferotgement contra qui els digués que els americans són la desgràcia del planeta.

Potser llegeixes això i penses que no tinc raó. Tanmateix, pensa en els pobles sud-americans que han sofert durant tot el segle XX i continuen sofrint l’arrogància i la corrupció dels púbers americans. O els països orientals, com Japó, Corea, Vietnam... que han hagut de topar-se amb els americans, i què n’ha sortit del contacte amb els macarrons i perdonavides de bar. I avui, també hi podem incloure la vergonyosa Europa, per a la qual us demanen el vot d’aquí uns dies.

Per concloure, sense dubte, hi ha més esperança en Xina i Rússia que en els púbers (psicològicament, una edat indistingible de la deficiència intel·lectual) americans. Al capdavall, els EUA són els que tothora posen el nas arreu i intenten corrompre i dominar tot allò que oloren amb els seus nassos asquenazites. Fixeu-vos on vulgueu del món i allí on hi ha un conflicte, hi ha americans. Veneçuela, Iemen, Ucraïna (via Europa), Síria, Líbia, Afganistan... I ja han destruït Iraq, mentre sostenen la tirania medieval Saudita, que són els que, aliats amb els Bush, protagonitzaren ‘l’incendi del Bundestag’ al cor de New York. Considerem les activitats de les empreses criminals americanes, per no parlar de les bancàries, i com exerceixen la seva pressió arreu del món. L’organització mafiosa americana reunida al voltant del FMI, n’és una prova concloent.

Els macarrons de bar volen imposar el seu ritme a tot el món.

Penseu per un moment, què seria el món amb EUA absolutament aniquilada políticament i econòmica, i comprovareu que, sense dubte, el món seria un món molt millor. Ara ja és tard per a tot.

Benvinguts a l’Infern!

LA UNIVERSITAT

Fa uns dies que en Joan Ramon Resina publicava a Vilaweb un interessant article titulat «El glamur de les universitats», un article que recomano de llegir perquè s’hi exposa clarament el corrupte sistema universitari que – com sempre – copiem dels americans. Les universitats americanes, tan prestigiades, són el cau de la corrupció social que empastifa tot el món occidental. En Joan Ramon Resina explica en l’article diversos casos de ‘compra’ de títols i estudis, una pràctica comuna a totes les universitats del món que, ‘lògicament’, han seguit l’exemple del sistema americà. Només cal recordar ‘Il Padrino’ i la contribució d’un milió de dòlars de forma desinteressada, per comprendre de què estem parlant.

Amèrica, contra l’opinió generalitzada, mai no ha estat capdavantera en cultura, i si ho ha estat, és pel poder econòmic que ha estat capaç de ‘comprar’ voluntats i plomes. El seu model és l’estudiant-esportista, i de les seves Universitats (de les quals lògicament ha sortit gent decent i que han exercit la seva feina amb decència i honestedat) han sortit personatges terriblement tenebrosos, una característica que si la Universitat fos el bressol de l’ètica, que és el seu sentit i raó de ser, no podien haver acabat els seus estudis, a no ser que els interessos ecònomics que s’apleguen en aquestes institucions de privilegi, no hi haguessin posat cullerada. De Yale tenim l’honor d’haver patit les eminències dels Clinton, marit i muller, Dick Cheney, probablement un dels criminals més grans del planeta, els Bush, pare i fill, homes que destacaran per qualsevol defecte, però no pas per la seva intel·ligència, i no obstant això, foren capaços d’obtenir la graduació en aquesta Universitat. I si parlem de Harvard, la totpoderosa Universitat de Harvard, tenim a Gates i Zuckerberg, Vittorio Colao (Vodafone) i un altre dels criminals del segle XX, Henry Kissinger, guardonat amb el Nobel de la Pau (com per no menystenir aquesta fireta de les vanitats).

Amèrica imposà la col·laboració empresarial als estudis universitaris, amb la qual cosa soterraven per sempre més, qualsevol qualitat ètica en l’ensenyament. Al capdavall, la tràgica situació mundial la gesten aquests prohoms que protegits pel paraigua de la titulació en una Universitat de ‘reconegut’ prestigi, poden dir i fer totes les barbaritats del món perquè seran sempre elogiats i recompensats.

La patètica Unió Europea, seguint el model de la corrupció sistèmica americana, va imitar-los, com no!, i defecaren el pla Bologna, incentivaren la intervenció privada i empresarial a les universitats i han convertit aquest temple del saber en altres èpoques (i sempre hi ha hagut problemes a les universitats) en una escola de Formació Professional. Al cap i a la fi, avui, si vols treballar, has de passar per la Universitat; una prova indiscutible del baix nivell de qualitat dels ensenyaments, ja que tothom té un títol universitari, amb la qual cosa, contràriament al que es pot pensar, no significa que la gent avui sigui més intel·ligent i estigui més preparada, sinó que el nivell d’exigència ha baixat a cotes insospitades, ja que si tothom obté una titulació - com passa amb el carnet de conduir -, és que el nivell d’exigència ha de ser baixíssim. Si abans un llicenciat, ja no dic un doctorat, mereixia un reconeixement per haver superat els seus estudis, avui, apart de la compra indiscriminada de títols, s’hi afegeix que el grau o el postgrau (fem-ho tot com els ‘amos’ americans) no signifiquen res en absolut, si hi volem entendre coneixement i capacitat de pensament autònom i, sobretot, en oposició al ‘poder’. I si no, fixeu-vos la greu situació mundial, i no veureu cap rector (tots polítics i la majoria mig analfabets) ni cap catedràtic (panxescontents agraïts al pagament pels serveis prestats) que alci la veu en cap situació política ni social, quan avui més que mai la veu de la gent ‘preparada’ de les Universitats hauria de ser el moll de la revolució política i social. Només hem de veure els pallassos de Podemos, tots ells professors universitaris de Ciències polítiques, i amb menys coneixements que Pocoyó. I val a dir, que, com sempre, tota norma té les seves excepcions, tanmateix, cada volta hi trobem menys intel·ligència i més mesells.

La corrupció educativa és de fer tremolar. Han reduït els anys d’estudi (fet absolutament injustificable, després d’un segle XX farcit de descobriments) i per cursar els estudis de doctorat, avui, abans has de fer un màster. Sobre els màsters, remeto a un escrit d’aquest bloc, perquè no vull repetir-me i poc s’ha de dir d’un sistema més interessat a fer caixa que a donar coneixements.

Per prova d’aquest lamentat escrit, només recomanar-vos que consulteu la ‘propaganda’ de les universitats, que semblen empreses venent el seu producte. I com comprovareu a ‘ElMón’, per exemple, fa goig de veure els anuncis dels estudis, el lema ridícul i publicitari amb què s’anuncien, per no parlar del jovent somrient que hi apareix com si promocionessin un marca de dentrificis. Tot de vergonya d’altri, si pensem que la Universitat era el temple del coneixement i de l’ètica, i avui és el mercat on compres els bons per a la teva projecció professional.

I no us enganyeu, un títol és un tros de paper. La intel·ligència i la capacitat, evidentment, freturen de formació, però mai es justifiquen amb un paperot, sinó amb la demostració d’aquestes virtuts en l’exercici de teva especialitat.

Penseu en els polítics actuals de tot el món i comprovareu que nivell, poquet. I si us preneu la molèstia de continuar cercant en els diferents coneixements humans, potser us posareu a plorar. Perquè només de pensar què s’ensenya a belles arts (l’artista que no necessita obra) i a psicologia (els més de vint gèneres sexuals que ha descobert una deficient intel·lectual, catedràtica americana), amb això tindreu prou per preguntar-vos on volem anar amb un sistema fracassat, dirigit per fracassats, per interessos polítics i econòmics, i amb l’única intenció de preservar el triomf de l’estultícia i el manteniment de l’statu quo. La relació entre poder adquisitiu dels pares i carrera universitària dels fills, està lligada. Tanmateix, confieu en la meravellosa Europa, que això ho resoldrà. En quatre dies, ja veig donant classes de màsters als actuals membres de la Comissió Europea, els lacais dels amos. Doneu-los temps.

* * *

Dedicat al prevaricador Marchena.

Ja que parlem d’Universitats, és de suposar que el jutge del suprem (tot en minúscula) ha fet els estudis corresponents, encara que és evident que de dret en sap més aviat poc. No entraré a considerar la seva carrera personal en la judicatura, però sí que val la pena que considerem la qualitat moral d’aquest individu després del fulgurant i anòmal ascens de la seva filleta de l’ànima. Potser a la facultat de dret s’hi ensenya que l’amo és l’amo i que el dret sempre el té l’amo. No descarto aquesta possibilitat veient la justícia (en minúscula) d’aquest país. No és casualitat que Josep Pla, que fou matriculat pel seu pare a la facultat de dret i que era molt més intel·ligent que tots els que aleshores ensenyaven dret a la Universitat, decidís d’abandonar tan farregosos, inútils i estèrils estudis després de preguntar-se assenyadament: Què hi feia a una facultat de dret, si després de dos anys, ningú no havia fet cap referència ni reflexió quant a què significa la paraula Justícia. I aquesta és la clau de la jugada. Saber dret no garanteix en absolut que la persona sigui justa; i un jutge ha de ser just. Quant a aquest tema, també us remeto a un altre escrit del blog on parlo de la justícia i demostro com confondre dret amb justícia és el que permet el dret de totes les injustícies; ja no diguem res si, a més a més, els jutges són còmplices de la iniquitat.

Que envers els jutges no tinc cap respecte ni consideració és obvi. I no els els tinc perquè respecte i consideració són deferències que un hom s’ha de guanyar amb la seva tasca professional. I malauradament per a tots, aquest no és el cas, i no només de la justícia espanyola, que, això, es pot estendre a moltes altres nacions. És evident que no es pot tenir respecte, consideració ni deferència i educació amb un Tribunal integrat per impresentables, fills intel·lectuals de la dictadura, alguns dels quals seuen en el tribunal per a jutjar gent innocent dels càrrecs imputats (això ho sap un estudiant de batxiller) i que han estat còmplices de tortura per omissió de les seves funcions. Però, què direm, si l’impresentable ministre d’Interior i jutge (ja no sé que és més denigrant) està sentenciat en ferm de tres complicitats amb la tortura. A Espanya no hi ha jutges, hi ha botxins.

Però tot això bé al cas, perquè l’altre dia el prevaricador (obvio les delinqüències continuades de Llarena i Lamela, els quals haurien, com a mínim, d’estar en presó tant de temps com la gent innocent – no s’han provat els delictes – que ells hi han tingut retinguts sense altre argument que la seva impunitat per al delicte en nom de l’estat), doncs, com deia, el prevaricador Marchena, el de la nena col·locada i no perquè esnifi cola, va tenir un comportament absolutament improcedent, recriminable i detestable amb la filòsofa Marina Garcès, que intel·lectualment no té ni per començar amb allò que empastifa el tribunal i es passa els drets dels ciutadans per l’engonal amb el vis-i-plau del seu amo i senyor, el rei d’Espanya. El tracte rebut per la filòsofa és intolerable, i qui l’hi inflingí fou el jutge en cap. Sense dubte, Marina sap molt més d’ètica i què és Justícia que el delinqüent comú que presideix la sala d’un tribunal que només per decència democràtica, hauria de meréixer tot el reconeixement de la ciutadania, i que l’únic que desperta a una persona enraonada, és la por de tenir un botxí davant, un ésser miserable, petulant i orgullós, que se sap amb la força i la impunitat absoluta per destrossar-te la vida.

Això és la justícia espanyola. La judicatura n’hi diu justícia; la intel·ligència n’hi diu prevaricació sistèmica.

FELICITATS A.N.C. !!!

Em fa la impressió que l’Elisenda Paluzie va acceptar la presidència de l’ANC amb les idees molt clares, però, és clar, amb inexperiència, per desconeixement del funcionament d’aquest tipus d’entitats i per la seva tendència a assumir un paper regulat pel poder polític, no com a submissió, sinó amb un tarannà de col·laboració i de no ser un obstacle a les gestions del poder polític en moments tan delicats com els que pateix Catalunya.

Des del primer moment, fou clara en les seves manifestacions i en la crítica al govern pels seus errors monumentals en la gestió dels dies de després de l’1 d’octubre. Després, va semblar que l’ANC continuaria amb el tipus d’actuacions i de convocatòries que han estat el seu segell d’identitat i la clau del seu èxit, sobretot, per l’extraordinària capacitat de convocatòria. Es feren manifestacions diverses, algunes de ben folklòriques (la inútil excursió a Madrid) i es mantingué la duresa en les declaracions i la fermesa en les reivindicacions polítiques.

No seré jo qui em faci sentir per criticar la tasca d’aquesta gent, compromesa, lliurada totalment a una feina voluntària, sacrificada i ‘perillosa’. Així l’ANC com els companys i socis d’Òmnium, només poden rebre reconeixements per la seva dedicació, i si és comprensible i fins i tot lloable la crítica a la seva gestió dels diferents moments que històricament estem passant, el retret ha de ser mesurat adequadament i ha de ser emès amb tota la prudència i respecte, perquè hem de partir de la base que només es poden equivocar els que actuen, els que fan les accions i n’assumeixen la responsabilitat. Per això, les recriminacions i consideracions que puguin ser fetes a aquests tipus d’entitats no poden ser igual de gruixudes que les que podem fer i es mereixen els partits polítics; que per a la nostra desgràcia, es mouen per interessos de ‘pessebre’ i l’objectiu de les ‘menjadores’ més que per raons polítiques o socials.

Per tot plegat, hem de felicitar l’ANC i Òmnium, però en aquests dies especialment a l’ANC que, sense dubte, guiada pel saber fer i la intel·ligència de l’Elisenda, ha aconseguit inclinar una de les peces fonamentals de l’estructura social de Catalunya, l’empresa, cap a les posicions independentistes, que ha assolit democràticament de fer-se amb el poder que fins ara han ostentat les empreses del lladronici agrupades en l’Íbex-35 i representades a casa nostra per les dues entitats ‘catalanes’ de nom i ‘borbòniques’ de voluntat, La Caixa del pervers Fainé i el Banco de Sabadell, dels ciutadans falangistes i ‘arriba España’ que sosté i alimenta el banquer-polític Oliu en col·laboració amb les altres famílies criminals que es reuneixen a les borses per mantenir els seus privilegis a costa de la classe mitjana, amb la manipulació dels titelles del Gobierno de España de torn i la connivència en el saqueig de la riquesa del país, en benefici propi i de la il·legítima nissaga que governa el país després del cop d’Estat del seu mentor.

Bravo Elisenda, ANC i tots els responsables de l’operació de neteja, com també a tots els votants, pocs, però prou. És una victòria petita, però pot ser molt gran si la gestió que faci la nova direcció empeny les màfies empresarials espanyoles més enllà de l’Ebre i és capaç de servir els interessos de l’economia catalana, feta de petites i mitjanes empreses i els autònoms, per damunt de tot. Teniu una feinada monumental i els lacais i sicaris del rei faran l’impossible per ensorrar els vostres propòsits. No defalliu i sapigueu que compteu amb el suport dels catalans independentistes.

Hi ha molta feina a fer, perquè no la faran els polítics, no en dubteu pas, d’això. Després del 155, s’ha reinstaurat l’exèrcit d’ocupació a Catalunya, mentre el Buch caça mosques i espera que el rei l’ingressi la manutenció; TV3 fa més pena que glòria, i de vegades sorprèn de veure que encara s’hi enraoni català i que s’hi expressi la voluntat i l’interès dels independentistes, ja que ciudadanos, socialistes espanyols i comuns monàrquico-republicans, pro-autodeterministes amb permís; tots ells tenen una quota de pantalla que ens hauria de fer vergonya com a catalans. Que vagin a les seves televisions, a les dels Lara i Godó, homes formats en la democràcia de la pistola i el règim aristòcrata de l’absolutisme borbònic; sí, que ens deixin en pau. Recuperem la nostra televisió. Ningú està obligat a veure TV3, però hem de fer l’impossible perquè sigui una televisió. I no dubto que els professionals que hi ha, fan el que poden, però potser cal prémer una mica més i fer saltar l’opressió i la persecució econòmica que pateix i esbandir-la als quatre vents.

Moltes felicitats ANC, Elisenda i empresaris. Ara, potser caldria començar de plantejar-se la possibilitat de la creació d’una entitat bancària de veritat. No un cau de lladres al servei del monarca i de les empreses del lladronici espanyol, no. Una entitat que substitueixi la raó de ser de La Caixa que Fainé i la colla de mafiosos de la directiva han convertit en, potser, l’organització dedicada al robatori més important de tot el país, per bé que sempre resten dubtes si no hauríem de fer-los competir amb el Santander, el BBVA i el Sabadell, que, posats a fer, no saps on trobaries més delinqüents.

Ens cal una banca (privada, pública o mixta), però una banca que representi l’entremat econòmic i financer català, dirigit pels seus clients i directius, i alliberada del sotmetiment al tirà que regna a Espanya per decisió del genocida de les cunetes i dels camps de concentració, d’aquell de qui l’advocat de l’acusació particular en el judici del Suprem, va dir que ‘Franco, sí, va matar, però ho feia amb amor’.

No ho tenim gens bé, no ens enganyem. El tirà espanyol i els protectors del feixisme defensat en les més altes institucions europees, són prova evident de qui són els enemics de Catalunya. Tant de bo que l’empresariat català s’adoni que Europa serà la seva tomba com a empresaris, per més que ara els ensabonin i enlluernin amb els beneficis que al final acabaran a les mans dels lladregots financers europeus o dels Fainé, Oliu, Botín o els del clavegueram de l’estat, digueu-li BBVA.

300 anys de merda no són fàcils de netejar. Al parlament de Catalunya hi ha la meitat dels escons que empudeguen de nacionalisme espanyol, l’únic nacionalisme inexistent en el món, per més que hagi estat l’únic nacionalisme que ha sobreviscut a Europa impunement, i del qual els hereus dels criminals, encara es belluguen per les altes instàncies del poder on el tron de les immundícies els serveix d’altar major.

Felicitats Elisenda. De fet, només puc confiar en vosaltres, Òmnium i els dos Honorables Presidents... Vosaltres, feu com jo. Hi ha tants d’escurçons en el parlament català i a les institucions, que penso si no hauríeu de comprar un exèrcit de mangostes.

EL FI D’EUROPA

El dia 26 els europeus votaran la configuració del Parlament ‘Continental’, una inútil menjadora per fer veure que les decisions que es prenen al continent són determinades per polítics, com mana el principi bàsic d’una democràcia. Tanmateix, les decisions del futur europeu les dicta la Corrupció Europa, anomenada amb l’eufemisme de Comissió, sempre i quant Comissió no signifiqui les comissions que reben els delinqüents que la dirigeixen per seguir les ordres dels banquers i els especuladors que els tenen a sou. Si aquesta colla de corruptes no en tingués prou amb això, no els cau la cara de vergonya de rebre el Premi Princesa de Asturias d’un tirà per comprar el seu silenci, i aquell dia feia goig de veure l’alcohòlic, cap i casal de les llibertats, acompanyat del feixista mussolinià i de la hipocresia en persona. Aquest és el triumvirat que prem les brides del carro europeu i el dirigeixen on el manen els seus amos, al desastre.

Aquests assassins, responsables de les diàries morts d’emigrants al Mediterrani, tenen el mateix respecte per la vida humana i les llibertats consagrades en la Declaració dels Drets Humans que qualsevol dictador. Tanmateix, els europeus podrem votar el parlament que haurà de sotmetre’s a la dictadura de la Comissió, la mateixa que imposa l’acord de lliure començ amb Canadà passant-se per l’engonal els interessos de la ciutadania europea i defensant els interessos de la colla de mafiosos que dirigeixen les organitzacions criminals que avui podem reconèixer arreu amb la identificació de Banc. Quan la direcció de qualsevol organització està en mans d’inútils sense escrúpols, la poca-vergonya es converteix en el ‘modus vivendi’ d’una societat, i per això Europa és un hipòcrita femer, on sembla que tot es fa pel bé dels ciutadans i tot es fa en perjudici dels interessos reals de la ciutadania.

La gent vol pau, treball, condicions de vida digna i una política de meritocràcia. Europa ens ofereix conflictes que perjudiquen els interessos de la seva gent, misèria, condicions deplorables de vida (Europa avui s’assembla més a la Índia dels anys 60, que a una societat avançada) i la política dels mesells. Votar l’urinari públic del Parlament europeu és consolidar l’organització criminal més gran del món. I tanmateix, tots els polítics s’esmercen per assolir la menjadora i el bon tall de sou que les elits criminals els serviran en safata de plata. Europa és morta, i quan abans ens n’adonem, millor per a tots els europeus.

Cap principi elemental de les democràcies és respectat en aquest teatre de les vanitats. No hi ha justícia, no hi ha igualtat, no hi ha llibertat (la premsa està absolutament controlada per les organitzacions criminals i es dediquen a mentir i ocultar els interessos dels seus amos; i val a dir, que sense premsa lliure, no hi pot haver democràcia), però, els mesells corromputs fins a la medul·la bavegen d’orgull en convocar els ciutadans a les urnes; com si ells no sabessin que votem el que votem, ells faran el que els mani l’autoritat mafiosa competent. Així passa amb els drets dels treballadors, de la ciutadania (deixeu uns mesos el cadell francès de l’organització criminal al front de l’Elisi i veureu en què es convertirà la gran França) , per no parlar de la justícia i dels drets humans. Això és Europa, i els ciutadans encara confien en aquests criminals que ens han venut als interessos de la putrefacció econòmica, judicial i política.

Com no ens assabentem del que passa als països ‘germans’, poc podem opinar – una estratègia molt ben pensada -. Ara, a Espanya estem veient violacions sistemàtiques dels principis fonamentals de qualsevol règim mínimament democràtic, però ni el Juncker (potser perquè no es troba en condicions, com demostra darrerament) ni el mussolinià Tajani i menys encara l’hipòcrita miserable del Tusk, entre tota la colla de panxacontentes, han obert la boca, com tampoc ho fan els jutges, ni els polítics, ni la premsa... Només els agosarats que denuncien l’organització criminal que decideix els interessos europeus són perseguits i amenaçats, en un exemple més que Europa és el territori lliure per al crim. Només hem de veure els beneficis bancaris enmig de la crisi, o la impunitat de totes les grans marques automobilístiques, que després de defraudar els compradors i enverinar la ciutadania europea amb unes estratagemes evidentment criminals, entre altres delinqüències i irregularitats, només hem de veure com els capos mafiosos es protegeixen entre ells i manen als polítics de la corrupció europea que defensin els seus lladronicis i les seves accions encobertes, que per això ara ens faran canviar tots els cotxes per vehicles elèctrics; tot sigui pel negoci i mantenir els ciutadans enganyats i atrapats en la seva xarxa, en la seva presó, que té per pati les eleccions, unes convocatòries en les quals la gent pot dir el que vulgui, que ells posaran els seus a defensar els seus interessos.

Si no em creieu, cerqueu la història de la Comissió europea i només hi trobareu delinqüents comuns, incapaços, inútils, mesells, i també criminals de guerra, com l’ínclit Barroso.

Això és Europa. Un femer de dimensions colossals, que traeix tots els fonaments de la ciutadania per defensar els interessos de les cúpules criminals que fa segles dominen els interessos del continent, i que l’han farcit de conflictes i guerres monstruoses per al seu benefici personal.

A Espanya, regna un tirà per designació del criminal més longeu d’Europa, tots els estaments judicials estan farcits d’incompetents i criminals que traeixen sistemàticament els principis de justícia i de dret, per no parlar de la policia política i dels torturadors que dirigeixen els diferents cossos de l’estat, per no parlar del jutge que ara és l’encarregat d’interior, essent un home acusat en ferm per Estrasburg de diversos crims d’ocultació i negligència en la investigació de tortures. Això, sense oblidar que el partit que dirigeix el país, el PSOE, és culpable de terrorisme d’Estat, però ni en el règim del tirà, l’amic fratern del carnisser àrab (que fa quatre dies va assassinar una quarantena de persones, algunes d’elles crucificades - Visca la civilització! -), encara menys la colla dels patètics buròcrates europeus, que fan ni faran res.

Europa no pot cantar com els cignes, però el seu cant final és a tocar. Ara, si el diumenge 26, voleu anar a posar el paper higiènic dins l’urna ‘de les llibertats’, allà vosaltres. Els amos se’n rentaran les parts i els mesells ben borratxots celebraran una jornada de triomf de les llibertats, la justícia i la igualtat de drets i oportunitats.

L’única cosa útil per a Europa, és calar foc al parlament i cremar la comissió europea amb tots els responsables dins. Sense violència, com fan ells, sense acarnissament, com fan ells, amb un somrís, com fan ells, amb respecte per la llibertat i el dret a la vida, com fan ells amb els morts que s’ofeguen al mar que fa de frontera sud del seu continent... o hauria de dir el cel a la terra?