REPÚBLICA CATALANA ?

S’ha arribat al moment clau i s’hi ha arribat d’una manera estranya. La resposta violenta del govern d’Espanya no s’ha produït, i no s’ha produït, perquè d’haver actuat amb violència, hauria perdut l’última possibilitat de conservar la unitat de la nació. Si no hi ha hagut policies i guàrdies civils repartint llenya contra els manifestants que mostraven l’alegria per un nou país, ha estat perquè des d’Europa no els ho han permès; que no són poques les ganes que hi ha a la Zarzuela i les elits per resoldre la crisi catalana a l’espanyola. No poden atacar Catalunya fent ús de la força perquè Europa no els ho permet; Tusk ho va dir molt clarament acabada de proclamar la república i l’aplicació del 155.

Hem viscut un cap de setmana extraordinàriament normal, tenint presents els esdeveniments de divendres. Al vespre la gent es congregà a la plaça sant Jaume per mostrar la seva alegria. Celebraren la nova situació política i després pacíficament es retiraren a casa a dormir. I dissabte fou un dissabte normal, amb un aire especial i estrany, difícil de definir, com si l’aire fos més respirable i oxigenat, tanmateix, amb un regust d’incertesa. I el diumenge s’ha llevat amb una hora menys, però d’igual manera. Tot ha canviat, però tot segueix igual. Acceptem el canvi d’horari, no despengem les banderes estrangeres de les nostres institucions... i no hi ha hagut cap ordre de la nova autoritat en cap sentit. És com si feta la proclamació, es decretés alhora uns dies de festa sense celebracions.

I demà serà dilluns. El primer dia laborable amb realitats paral·leles.

Em sembla que el Govern en lloc d’anar de cap de setmana -tot i que tothom ha d’estar esgotat- hauria d’estar gestionant el naixement de la república, i tanmateix, sembla que no. Sense noves disposicions, sense ordres que canviïn el marc de l’statu quo i sense accions que serveixin per fonamentar la república, ens quedem amb una declaració votada al parlament i amb el mateix estat de coses que abans de la votació. Costa d’entendre-ho.

És molt probable que la Unió europea s’hagi mogut per mantenir estabilitzada la situació i evitar la violència del govern espanyol i la crisi social de la ciutadania catalana. Ara bé, considero essencial en un moment de tanta transcendència com aquest, no quedar-se adormit. Sense dubte el moviment secessionista i republicà l’ha dut a terme la gent. Prova d’això són l’1 i el 3 d’octubre. Si el Govern escolta Europa, estarà donant facilitats a l’engany. Europa no vol cap situació que alteri el normal funcionament de la corrupció sistèmica. Fiar-nos d’ells, és comprar butlletes per a la nostra derrota. Espanya és el seu soci, el seu deutor, el poderós. Confiar que Europa serà imparcial és un infantilisme impropi de la gran política. La política entre estats és un enxarxat d’interessos econòmics i geopolítics.

Espanya ha convocat unes eleccions en una república estrangera, basant-se en un article de la seva Constitució. La Generalitat no ho hauria de permetre de cap de les maneres. La nova república no hauria d’escoltar les ordres d’un estat que ja no ens governa, almenys d’acord a la declaració del parlament. I reconec que no és fàcil i que cal coratge per fer aquest pas endavant. Tanmateix, vull creure que aquesta situació ja havia estat plantejada i que se sabia quina havia de ser la resposta. M’estranya que l’anunci de la Generalitat, a Europa i al món, en tant que nova república, no hagi estat declarar la seva independència política -l’única de la qual pot gaudir avui- i obrir-se a les negociacions pertinents amb l’estat espanyol per fer la transició de la manera més pràctica, senzilla i menys lessiva per als interessos catalans, espanyols i europeus. Tanmateix, sí que hauria d’haver advertit que com a nou estat farà una resistència activa i passiva contra les ingerències de l’antic estat. Resistència passiva perquè seran actuacions pacífiques, i activa perquè s’aturarà l’economia i l’ensenyament a tots els nivells. Amb aquesta amenaça, no crec que Europa hagués tingut altra sortida que facilitar el diàleg abans que veure violència al vell continent o una crisi social i econòmica que els afectarà així que comenci.

No hi ha revolució ni canvi social i polític que es puguin fer amb cotó i molta cura. El trencament és una ruptura, i això comporta fractures i conflictes. Si la Generalitat creu que Europa ens ajudarà, s’equivoca. Fa temps que Catalunya hauria d’haver dit a Europa que la seva alternativa era permetre la repressió violenta de les llibertats o forçar a una negociació política. Això no s’ha fet i, com he dit abans, només els interessos mouen les accions de les nacions. Potser som massa del lliri a la mà, i no ens hem adonat que ara és l’hora de la veritat. I quan un es fa gran, ha de prendre decisions i ha de determinar-se. O ens pensem que la policia catalana en lloc de porres i pistoles vigilarà el nou estat amb lliris i paraules dolces?

Si Europa està darrere d’aquest estancament, ho veure’m aviat. Si Europa està al darrere dels moviments polítics d’aquest darrer divendres, tenim molt mala peça al teler, i convindria que el nostre govern se n’adonés. Ara ja no hi ha independentisme, ara tenim una república. Hem fet un pas que pot costar molt de fer, però que quan es fa, s’ha de fer amb tota la fermesa, dignitat i responsabilitat.

Si com sembla que es rumoreja, la decisió de les eleccions autonòmiques es materialitza, com podrem fer creure al món que som un nou país, si ens mana un altre govern? Quina credibilitat tindrem? Quin país gosarà fer el pas del reconeixement si ens mantenim sota el jou de l’anterior estat?

Una vegada saltes al buit només pots caure. Podem caure damunt de tou o sobre una roca. Però si hem saltat, no podem tornar enrere; tractant de fer-nos enrere, l’únic que aconseguirem serà mal agafar-nos al punt del qual hem saltat i quan ens fallin les mans, la caiguda serà descontrolada i, gairebé segur, damunt de la roca.

Aquesta setmana vinent és decisiva perquè veurem si hem saltat o ens afanyem per tornar-nos a agafar al punt inicial del salt. Val a dir que tot és política i que, com a ciutadans, desconeixem l’estat real de les coses, tanmateix, anar enrere mai no és anar endavant. I la república proclamada només ha de mirar endavant. Si mira enrere només hi trobarà una monaquia constitucional de legislació franquista. I era d’això del que volíem marxar, quan ens decidírem a fer el salt.

Tots junts podem tirar endavant el projecte, però si es produeix una esquerda i hi creix la desconfiança, guanyaran ells, i que guanyin ells no és només una derrota, serà la derrota.

Espantat, però sense perdre la confiança en els qui ens han portat fins aquí, mantinc la fe en la seva responsabilitat. Posaren les urnes on no n’hi havia d’haver, ara han de posar la llibertat política on és essencial que hi sigui: a la república.

Si seguim essent independentistes, és que no hem entès res. Ara hauríem de ser només republicans. 

M.H.P. SR. PUIGDEMONT, AL ‘SENADO’, DE CAP DE LES MANERES

Per fi arribem al moment decisiu. Entre dijous i divendres les cartes estaran damunt de la taula. Tot el que no sigui l’aplicació del 155 i la declaració oficial de la República serà el tret de gràcia per al moviment independentista.

Si no apliquessin el 155 i declarem la Independència, ens podrien agafar amb el peu canviat i tindrien la possibilitat de presentar-nos al món com a mentiders: Molt parlar de diàleg i a l’hora de la veritat tiren pel dret. Tanmateix, l’esperit imperialista i el sentit feixista del govern espanyol, amb el Preparao al capdavant, no els permetrà mai de fer aquesta jugada: S’hi juguen ‘el honor’ del ‘todo por la patria’.

Per tant, cal proclamar solemnement la República i activar tots els ressorts de resistència per defensar-nos de l’ofensiva cruel que emprendrà el govern nacional. Suposo que a malgrat de tot el que es diu i les intoxicacions dels mitjans, els responsables de conduir el moviment independentista saben què s’ha de fer i com s’ha de fer. La desobediència, la manifestació pública de rebuig, l’intent de control del país, la resistència passiva, la propaganda activa, les relacions exteriors... tot ha d’estar ben armat. Tinc confiança en això, perquè els qui més s’arrisquen són els caps visibles del moviment, i que no dubtin que no tindran ni clemència ni perdó amb ells. Demà i demà-passat el futur de Catalunya està damunt de la taula i del resultat de la nostra decisió dependrà enfilar el camí de la llibertat o veure’ns altra volta sotmesos, repetir un 1714, que encara serà més violent i que ens conduirà a un nou decret de nova planta com el de 1716, amb el qual les nostres aspiracions de ciutadania seran abolides sense cap mirament ni consideració. El repte és: súbits o homes lliures.

Per tot això, és una greu errada anar al Senado. La impunitat feixista amb què actua el govern d’Espanya no ens permet cap negligència. He llegit que el president de la Generalitat vol anar-hi acompanyat de batlles i d’altres representants polítics. Molt de compte!!! Prou sabem que els volen engarjolar a tots. Presentar-se com a bens que van a l’escorxador no és una bona tàctica. Ells es poden presentar molt plens de bones intencions i oberts al diàleg, però, de veritat no saben amb qui es juguen les garrofes? On són el Jordi Cuixart i el Jordi Sánchez? Hi ha alguna raó jurídica perquè siguin on són? I això no obstant, hi són. Ningú no els garanteix que no puguin ser detinguts. I pensem que no és el mateix defensar les nostres autoritats en el nostre país, que haver-ho de fer a cinc-cents quilòmetres de distància! Si els Jordis estiguessin empresonats a Catalunya, la pressió podria ser molt gran. Però són a Madrid, molt lluny perquè allò que es manifesti aquí hi pugui tenir algun efecte real.

President, el seu lloc ara està en la defensa de les nostres institucions, i els batlles són el segon front de l’avantguarda en aquesta defensa. La gent, pot comptar-hi, hi serà, fent el gruix, trencant-se la cara per defensar les seves llibertats, però no ho podrà fer si es decapita el moviment. Pensi-ho molt, això. I sobretot, bandegi el Mas. Res de bo pot sortir d’ell ni de les seves intencions. Molt de compte, que no ens surti uns Judas Iscariot. Perquè jo, ja li ho puc dir ara, si la seva resposta és la traïció perquè no gosen proclamar l’exigència del referèndum, o és la traïció per negligència i vassallatge, aleshores no comptin amb el meu ajut ni suport. Avui no hi ha cap altra opció, només podem envestir. Qualsevol estratègia és covardia i porta indiscutiblement a la derrota, i no us penseu, president, que després de tants d’anys de lluita i sacrificis, la gent acceptarem la incompetència ni l’excusa.

Anar al Senado, és entrar on Juli Cèsar fou assassinat. Molt de compte, perquè amb un ús esbiaixat dels tempos, i tenint com tenen la judicatura al servei d’Espanya i el Rei, molt de compte que de cop i volta no aparegui una ordre que posi en marxa la detenció dels sediciosos. Ho poden fer al Senado mateix, no ho dubto -davant dels seus militants franquistes i falangistes-, seria una exhibició de poder i de com no es fan consideracions amb els traïdors a la ‘gran patria, una y libre’. I si això no passa, en el millor dels casos, seran humiliats sense compassió. I si no els detenen al Senado, ho poden fer mentre esperen el tren o l’avió, una avaria que els retingui fins que la jutgessa acabi de confeccionar l’ordre de detenció. Quan es juga amb regles, hi ha coses que no es poden fer, quan un està en un Estat sense regles, tot s’hi val i el poder de la força s’imposa. Prou de fer gestos, ara és l’hora de la veritat.

Sempre he sostingut que el gran enemic dels catalans eren els botiflers, els cagadubtes i els butxaquescontents. Aquests són els nostres reals enemics. Units, sense dubte que amb sacrificis i plors, però assolirem el repte de la llibertat de la nostra terra. No vagi al Senado, i menys, acompanyat d’altres càrrecs. No se’n fiï, que no són gent de fiar.

Per tots aquells que encara somien, per tots aquells que han tret la il·lusió als carrers, per tots aquells que volen viure la seva identitat, per tots aquells que foren colgats a les carreteres, per tots aquells que han lluitat per la dignitat del nostre poble, molt de compte, ni un pas en fals... i això només té un nom:

REPÚBLICA CATALANA, JA ! ! !

27 D’OCTUBRE DE 2017

LA LLIBERTAT CONTRA EL COP D’ESTAT

Espanya és un país que viu dels cops d’estat militars. No ho dic jo, ho escriu la història. I no cal anar gaire lluny. En el segle passat: Primo de Rivera al 23, Franco al 36, i el ‘Emérito’ al 81. Tots aquests cops sempre s’han executat contra la llibertat per imposar un règim dictatorial sostingut pels Borbons. Aquesta gentalla són la vergonya d’Espanya; tot just, els seus pitjors enemics. Però Espanya no s’adona de res. Hi són tan avessats que ja no se n’adonen. És més, ho consideren tot normal i com ha de ser, per tal reimplantar l’ordre que garanteix la pau, la plàcida pau dels morts. Primo de Rivera i Franco van lluitar contra el poble i contra Catalunya, i hi instauraren règims dictatorials. Alfons XII reia les gràcies de Primo i el Emérito les reia del Caudillo. Als Borbons tot allò que soni a absolutisme, els inflama el pit.

El cop d’Estat del 1981 fou el cop de puny damunt de la taula dels absolutistes per aturar qualsevol reforma més de ‘los principios del movimiento’. El rei d’aquesta manera i amb l’inestimable suport dels falangistes del PSOE, aturà la singularitat de Catalunya. Ja n’hi havia prou de llibertats! I a Espanya, sempre han sabut que el veritable problema són els catalans. Amb els bascos prou que s’hi entenen. Parlen el mateix llenguatge. Nosaltres érem el perill i ho sabien, el ‘Emérito’ el primer. Es féu un cop d’Estat a si mateix i ens advertí, als catalans, d’anar molt amb compte amb què fèiem. D’aquesta manera, l’absolutista, controlava la colònia de ben a prop. I si no, que li ho preguntin al Pujol... Però no comptaven que els catalans no ens resignaríem a ser ‘una región más de España’, a més a més de ser la més devastada i castigada econòmicament, sobretot en el sentit de perjudicada en el seu creixement i natural desenvolupament. Sobre els diners i pensament polític, el Emérito és el rei: ‘L’état, c’est moi’. I així ha actuat, dirigint una xarxa de corrupció inimaginable en un país modern. Ell s’ha dedicat a fer fortuna i ha delegat les funcions polítiques en els fills espirituals -i de vegades genètics- del seu promotor. El rei era l’exemple de com es pot exercir el feixisme monàrquic vestit de democràcia i llibertat. Però la crisi i l’evidència del veritable sistema de corrupció del règim l’obligà a abdicar per salvar la corona. I d’aquesta manera nasqué el regnat del Preparao, que de seguida ha demostrat la seva condició de feixista monàrquic, amb el cop d’estat que ha preparat i anunciat per al dia 27 d’octubre. El que serà el darrer rei de Catalunya, declarà ell mateix que seria el darrer Borbó que embrutaria de sang i putrefacció política Catalunya, amb el seu menysteniment envers els catalans i l’elogi cruel dels seus soldats. La seva ufana, la seva supèrbia, la seva negligència absoluta ens el mostrà com allò que és: un Borbó. I amb això, presentant-se amb sang a les mans com a feixista i rei, ens tragué del tot les cadenes, i ens obliga a demostrar-li amb el nostre coratge que volem la democràcia perquè som lliures.

El rei dels espanyols, que tant agrada a la Colau, ha donat carta blanca als seus seqüaços polítics -Rajoy, en funcions de Conde-duque de Olivares-, perquè sotmetin el focus rebel a la seva autoritat reial. Només faltaria una nova revolta colonial! I la maquinària del règim s’ha posat a actuar de totes les maneres possibles, fins que ha arribat el punt que han d’eliminar l’adversari, de moment, políticament, llevant-li la llibertat, tanmateix, oberts a fer córrer la sang si cal. Ja ens ho han advertit: No ens obligueu a fer el que no volem fer!... I ara ho han de fer: el dia 27 ens sotmetran a la tirania borbònica altra volta. Ah! Però, el dia 27 Catalunya s’alliberarà de les cadenes definitivament. I aleshores què faran, què passarà, com podran imposar la seva llei en un país estranger?

El dia 27 és la cita amb el moment clau. Hi ha una setmana per davant, abans del dia de la batalla final. Diplomàticament és una setmana de gran transcendència política. Políticament també, ja que el govern d’Espanya ha de violentar totalment les llibertats democràtiques del poble de Catalunya i exercir dictatorialment els òrgans de poder, mentre que el govern de Catalunya ha d’assegurar totalment que el poble i els seus ciutadans defensaran la seva llibertat democràtica, amb la qual cosa el control real de la població farà impossible -de ben segur- qualsevol reacció violenta d’Espanya. Tenim la força de la raó i ells empran la raó de la força. I això és tot just allò que diferencia un règim democràtic i lliure, de la tirania dels feixismes. Als Borbons no se’ls pot demanar més.

Per això, al carrer, a la feina, a casa, arreu hem de ser fidels a la llibertat. Si els professors -que ja s’han manifestat-, si els policies -que ja s’han manifestat-, si els periodistes -que ja s’han manifestat-, si tothom obeeix els manaments de la Generalitat com a única font reconeguda de poder i autoritat, la victòria, avui, serà inapelable. Tots junts, tots units, tots desobedients a la tirania i ens guanyarem -no sense patiments-, la llibertat i la democràcia que fa tants de segles que enyorem.

Ara no podem defallir, cal preparar-se per al divendres vinent, és el gran moment... I jo, val a dir, ja tinc ganes d’escriure d’altres temes que de l’actualitat política. Entre tots podem fer que tombi l’estaca. Ens pensàrem que amb la mort del dictador, l’estaca ja s’havia extret del tot, però no, sota el sòl encara n’hi havia un bon tros, el peu, que era ben profund. Ara ens hem de treure l’estaca com un dentista treu un queixal. No és un tràmit i potser hi haurà dolor, però la llibertat de l’extracció ens farà la vida més plena perquè ja no hi haurà opressió.

Esmolem ben bé les eines de la paciència i la resistència per a ser coratjosos en la desobediència. Cap transició és una revolució. Tota revolució salta les lleis! Tota revolució són noves lleis! Tots a desobeir per avançar.

CATALUNYA: ENTRE EL FEIXISME POLÍTIC I EL FEIXISME ECONÒMIC

Aquests darrers dies hem vist i comprovat que no hi ha solució negociada, dialogada ni possible. Els moviments polítics del govern espanyol i dels seus seqüaços falangistes (C’s i PSOE) demostren clarament que no hi ha res a tractar amb Catalunya. L’única resposta que hem de donar és la submissió, demanar perdó per la nostra rebequeria i rendir-nos a la seva superioritat democràtica, moral, ètica, social i política. A més a més, ja sabem que en el seu just dret, si no obeïm la seva supremacia, tenen tota la legalitat a favor seu per estomacar-nos; que és el que s’ha de fer quan uns díscols irresponsables i sense capacitat de decisió, volen prendre inconscientment el poder pel seu compte.

D’altra banda, hem comprovat com l’organització mafiosa que dirigeix Europa, amb tota la colla de delinqüents que són responsables de tots els compartiments de poder europeu, tots ells caps ‘de secció’ pel seu eficaç servei als amos, tots, s’han posat de genolls als interessos econòmics, ja que els seus amos i senyors els han dit: «Vasalls, mengeu i gaudiu de respecte i consideració, perquè nosaltres, els amos, us els hem donat en retribució als vostres serveis envers els nostres interessos. Ara, vasalls, cap distracció. Els vostres interessos són els nostres i els nostres són els diners; prou sabeu que no n’hi ha cap altre! Heu viscut de la nostra corrupció i us n’heu beneficiat. Nosaltres, les grans corporacions bancàries i financeres -oi, Juncker!- volem cobrar de l’escòria espanyola, i no desitgem una altra Grècia que ens menaria a tots a fer punyetes. O potser no sabeu que tenim altres organitzacions mafioses, dites Xina, Rússia, Estats Units... que amenacen la nostra privilegiada posició en els mercats? Poca broma. En aquests catalans ni un sols ajut, que els espanyols els massacrin, se’ls cruspeixin les llibertats, que els maltractin, que els facin allò que vulguin, sempre que quan els passem la factura, paguin. No us adoneu que d’ara a una setmana apujarem els interessos dels diners? Com penseu que cobrarem? I vosaltres, si nosaltres no cobrem, on penseu que menjareu, rates polítiques? Ja us podeu afanyar a abandonar els catalans i treure’ls tota esperança. Ves, quines idees en ple segle XXI: Llibertat, democràcia, solidaritat... D’on han sortit aquests penjats? Només ens faltaria que estenguessin aquests ideals del segle XIX arreu de la nostra estimada Europa! Juncker, Tajani, Tusk -el mentider hipòcrita- i ‘Brumstenbrum’ o com et diguis -sí, el belga de les ulleretes d’intel·lectual; l’única cosa que té d’intel·lectual- si voleu whisky, dones i calés ja podeu moure el cul-culet i imposar els principis del nostre enriquidor neoliberalisme: Sotmetiment econòmic de la llibertat, dominació de la premsa i mercat i corrupció com a sistema polític, judicial i social. O és que no ens coneixeu?».

Així doncs, catalans, si encara ens resta un sentit de la llibertat, de la democràcia i de la igualtat de drets, si encara creiem que cal tenir un ideal de justícia, si encara pensem que per damunt del neoliberalisme -l’economia feixista- hi ha altres valors: la societat com a projecte comú, el repartiment equitatiu de la riquesa, l’enriquiment personal gràcies a la cultura, el somni de l’anhel de llibertat... si encara ens resta un bri d’allò que fou l’humanisme ensorrat pels feixismes de les grans guerres, aleshores coratge i decisió. No volem ser una regió d’Espanya, no volem ser uns europeus capsigranys, volem, volem, volem la independència; volem, volem, volem viure en llibertat.

Per tot plegat, MHP Puigdemont, proclami la independència amb tota solemnitat. Escampi amb la seva veu els principis del nostre poble per tota Europa. Encoratgi els catalans a defensar-se davant de les agressions. No s’arronsi! I pensi, que si aquesta quimera ens surt bé, potser millorarem la condició ètica d’una Europa, que malgrat que de veu i amb accions fou l’esperança d’un nou món després de la segona gran guerra, ha acabat rendint-se al feixisme econòmic, a la tirania més subtil i perversa de tota la història d’aquest continent. El primer indret en el món on fou considerat l’home en tota la seva llibertat i responsabilitat.

MHP Puigdemont proclami ‘ahir’ la independència, que per anar endavant ja fem tard!

CLAR I CATALÀ

Ja n’hi ha prou. Hem arribat al punt en què cal prendre decisions i afrontar-les. El govern té un mandat popular que no pot obviar, un mandat que els obliga a aplicar les lleis que van quedar suspeses, pendentes del resultat del referèndum. No hi ha cap altre tipus de suspensió acceptable. Es pot entendre que si Puigdemont va rebre pressions europees i mentides dels seus representants per frenar la proclamació de la República, el president els fes cas i ajornés aquest acte, un acte que això no obstant no pot eludir sense trair el poble de Catalunya.

Ara ja no hi pot haver cap ajornament. Fa dies que hauria d’haver estat proclamada la República perquè aquest era el compromís, i cada dia que passa, no ens va a favor sinó en contra. Bona prova d’això és que els Jordis són a la presó, i dubto molt que d’haver estat proclamada la República, fossin on són! Reconec que la decisió no és fàcil, tanmateix, no podem emplenar-nos la boca de la voluntat democràtica i després deixar-la en suspens per si és el cas que l’Estat fa un gest d’aproximació. No ens podem enganyar a la part final de la partida, el poble de Catalunya va demostrar la ruptura amb Espanya, de forma clara i pacífica a malgrat de la contundència i la repressió. Avui ja hi ha tants independentistes de convicció com independentistes en condició de demòcrates, aquests, gent que s’han adonat que el país veí molt difícilment canviarà alguna vegada a la seva història, vist que no ho ha fet des que en tenim memòria.

Els catalans confiàvem que ser europeus era una garantia, una defensa contra la impunitat d’un estat -que tots sabíem- franquista. La pèrfida Europa ha demostrat contínuament que els seus valors es dirimeixen a les borses i amb les relacions amb el Banc Central Europeu, i que no hi ha altre valor a la comunitat més que els calés i la demagògia més buida de contingut. Fan tot el mal del món amb bones paraules... i si no amb el silenci. Recordeu les pasteres plenes d’immigrants? On són els drets humans per aquesta gentola que dirigeix aquest malaurat continent? Algú té confiança en Merkel, Macron o els representants de les institucions europees, es diguin Antonio Tajani -casat amb una pepera espanyola, segons tinc entès- o Juncker, l’espadatxin dels bancs luxemburgesos?... Avui els catalans hauríem de saber que el nostre futur està fora d’aquesta vella Europa, nacionalista, dirigida per l’eix París-Berlín, sense projecte de res, i com hem comprovat, capaç d’abandonar aquells que no els interessa, com va passar amb els grecs o passa amb l’oposició al feixista Erdogan. Avui sabem que Europa farà fallida, més aviat que tard. El Regne Unit ha marxat, els països més solvents i democràtics europeus no en formen part -llevat d’honroses excepcions-, i aviat dividiran la Comunitat en rics i pobres. De veritat hi ha algú amb enteniment i voluntat democràtica que vulgui pertànyer en aquest Club, en el qual comencen a treure les orelles els partits d’extrema dreta, així a Alemanya com a França?

Hem arribat al punt en què hem de dir prou, que ja està bé. Si Europa no col·labora amb els ciutadans catalans (europeus) en la solució democràtica del problema amb Espanya, no n’hi ha cap altra que seguir el nostre camí, fer-los veure que el deute és un deute espanyol i acomiadar-nos amistosament. Tots serem amics, però cadascú a casa seva. I no hem de témer un seguit de desgràcies fruits de la violència de l’Estat, ja que l’opinió pública d’una banda, que els posarà en risc de perdre els seus seients escalfats, i d’altra, la crisi econòmica que això significarà, els forçarà a reprimir tota violència contra Catalunya.

No hem de tenir por. Hem decidit per nosaltres. Hem d’exigir l’aplicació d’allò que vam votar. Proclamació ja! Ni un pas enrere ni cap dilació més!

PDeCAT NO, PdeBOT

(O  MAI  MÉS  MAS)

El Partit demòcrata Català és l’antiga CDC, o sigui el Partit demòcrata Botifler. Tota la història del partit, de Convergència, demostra per les seves associacions polítiques i estratègiques -Unió, PSOE i PP-, quin és el seu tarannà. Són la burgesia pactista i pesudocatalanista que sempre ha arribat a acords amb la monarquia borbònica per defensar els seus interessos de classe. Són ‘l’aristocràcia’ espanyola a Catalunya, entenent ‘aristocràcia’ com a poder econòmic, i per tant, fàctic. Convergència es descatalanitzà (Pujol, Roca i Junyent...) i Unió també (Duran i Lleida); aquesta però, per sort, ha desaparegut i s’ha refundat en Demòcrates. Aquest paper espanyolitzador ha estat representat per Jordi Pujol, l’alma mater, l’home que és el viu exemple d’allò que el règim espanyol espera a Catalunya: submissió, corrupció i bones cares; de tant en tant alguna reclamació per fer creure la catalanitat del projecte i l’aparent oposició al govern central, i així fins a la desaparició del planeta.

Que un independentista de veritat com el MHP Puigdemont hagi estat capaç d’assolir la governació de la nau té uns aspectes que s’han d’analitzar: El terratrèmol del cas Pujol i l’evidència que quan estàs contra Espanya ja no val tot, ha estat el detonant de la desaparició de l’antiga Convergència, que regida aleshores i ara per Mas, ha tractat de fer el mateix que els espanyols amb el canvi de règim del 78: Canviar-ho tot perquè tot segueixi igual. I en aquest canvi cosmètic, sota l’empara del Mas -home que ha demostrat la seva manca absoluta de compromís- sorgí el nou partit encapçalat per la Marta Pascal i el David Bonvehí, joves que semblaven de nova fornada, però que són una rèplica de la joventut burgesa que representaren en el seu moment homes com Pujol, Mas i companyia.

Sense dubte, després del terrabastall del cas Pujol i tota l’empenta popular de l’independentisme, la classe ‘dirigent’ va haver de canviar les cares de la seva formació, a més de les sigles. I, encertadament i punyetero, Mas trià un convergent convençut de l’independentisme: Carles Puigdemont. Val a dir, que les bases i la joventut dels convergents ja feia temps que comptaven amb una branca significativa d’independentistes, una colla de gent que la cúpula sempre ha volgut mantenir controlada amb la política del peix al cove i l’estratègia de la puta i la ramoneta.

Aquests dies estem veient la veritable essència d’aquesta gent. En el moment clau per a Catalunya, els han tremolat les cames, sobretot perquè han vist que tot el poder fàctic que l’estat espanyol els assegurava a Catalunya, trontolla, i Mas, després de Bonvehí i Pascal, han posat tota la carn a la graella per tal de frenar allò que pot ser la pèrdua del seu poder. No hem d’ignorar que el president Puigdemont vol la independència per damunt de l’estratègia de partit, però el partit el posà com a cap i casal per tal de salvar el partit i procurar de retornar-lo a la cúspide política catalana. No cal dir que això és absolutament impossible, almenys ara per ara. Pujol pesa massa i la nova fornada massa poc. Només ha faltat Mas fent de Mas, defensant els seus interessos personals encoberts en els interessos del país per acabar d’espatllar l’invent.

Mas féu un pas al costat perquè si no l’arriba a fer, sabia que el seu partit es convertiria en una relíquia històrica. La gent independentista i més assenyada del partit li feren veure que Convergència no podia quedar en aquests moments lluny de les brides del poder, perquè passés el que passés, ells quedarien fora de tota influència. Mas, en un acte que el convertí gairebé en heroi de la independència, féu el pas al costat i molt encertadament ens proposà l’actual president, home que va directe a barraca i que està on està per conduir Catalunya cap a la independència, que com ja va dir, no hi ha altra raó per la qual acceptés una càrrega tan difícil i de tanta responsabilitat com aquesta; a ell, per a ser president d’una comunitat autònoma, ja li està bé de ser batlle de la gran Girona.

Si no ens llencem a la piscina de la República, Espanya sap prou que podrà fer-nos mal, fer ús de la pressió econòmica, de la violència, de l’insult, de l’amenaça, de la repressió, de tot allò que estigui a les seves mans; però si ens hi llencem, saben que ens perdran. «Quan una part en un conflicte té el poder, està obert a la negociació perquè sap que té el poder. Només quan no té aquest poder, nega la negociació i exerceix la força com a mesura d’intimidació.» Davant de la crua situació política i econòmica espanyola, alguna ment avançada degué pensar que ensarronar Mas amb la reconsideració dels 5 mil milions que se li reclamen, a canvi de la detenció del procés envers la independència, els donaria resultat. Les declaracions de Santi Vila Mas, Pascal ho demostren, i les reunions amb Puigdemont abans del ple del parlament no tenien altra finalitat.

La situació del president Puigdemont és molt complicada, i només d’imaginar-me-la em vénen malsdecap. La pressió dels poders fàctics econòmics, polítics, socials i la del teu mateix partit, no ha de ser una pressió fàcil de la qual desprendre’s. Amb el cor a la mà, demano al president que no faci un sols pas enrere. Catalunya està en l’alternativa més important de la seva recent història: o repressió i possible aniquilació, o llibertat i reconstrucció. No hi ha ni camí del mig, ni tercera via: victòria o derrota.

I per concloure, tocant a Mas, ara més que mai, hem d’abandonar-lo a la paperera de la història. Ell s’ho ha guanyat a pols. Havia netejat la seva mala imatge: la traïció a Pasqual Maragall i al Parlament, la defensa dels interessos botiflers del seu partit i els seus, fins i tot la imatge d’autonomista. Avui sabem que mai no ha abandonat la seva creença i que continua essent un autonomista espanyolista, d’aquells que creu que per pronunciar decorosament la ela geminada és més català que el que la pronuncia com la ela castellana. I no ens equivoquem, la catalanitat se sent, i per tant és a dins. La catalanitat no és una postura exterior ni un maquillatge. Així doncs, políticament, arraconem-lo per sempre més, com encertadament ens advertí la CUP en el seu dia; i econòmicament no l’ajudem, que al capdavall finançaríem la nostra destrucció. Mas és d’aquells que estima molt el seu país quan li omple les butxaques, però que si li ha de costar uns cèntims, aleshores ajup el cap i s’hi posa la mà per no perdre’ls.

Avui, i en els dies que seguiran, el PDeCat ha perdut tota projecció de futur. Només fent-hi una neteja a fons, i molt a fons, aquest partit de la burgesia, pot tornar a ser, ja no dic governant del país, però tenir-hi influència. En certa manera, la burgesia del PdBot pot posar-se contra l’independentisme i fer partit amb Espanya, tanmateix que pensi que tant si guanya Espanya com si Catalunya es constitueix en una República, ells hauran perdut per sempre.

Mai més Mas.

INDEPENDÈNCIA O 155

Val a dir que desconeixem els moviments entre bastidors del govern de Catalunya, tanmateix el que és clar és que la comunitat europea -que és com dir les elits econòmiques d’un sistema corrupte que naufraga- estan amb el govern espanyol. Prova d’això fou el consell d’última hora perquè en Puigdemont aturés la proclamació d’independència i que l’endemà tot el neoliberalisme europeu hagi donat suport a una reforma de la Constitució. Sense dubte, Europa només entén d’euros, i tot el que representen els drets socials, les llibertats i les reivindicacions nacionals són com colors que fan servir segons l’ocasió per pintar el patró (l’euro i els interessos d’una corrupció sistèmica) per fer-lo més mengible.

La comunitat no ens ha de merèixer cap confiança. Fa molts d’anys que arrosseguem aquest problema i l’únic que hem experimentat és una reacció tèbia després que els cossos de seguretat estomaquessin la gent pacífica. De veritat creieu que Europa no sap qui són els amos d’Espanya? Voleu dir que són tan sumament imbècils i que no compten amb ningú informat que els hagi fet cinc cèntims del país que acceptaren després de la mort de Franco? No veuen que quan hi ha una manifestació ‘nacionalista’ sempre hi ha aldarulls, violència i insults? Avui mateix, dia de la Hispanitat, no han vist què cridaven els demòcrates nacionalistes espanyols? No han vist la baralla al Zürich i la passivitat policíaca? No han vist la manifestació nazi a Montjuïc? Troben coherent fer una batussa amb gent pacífica i tractar de separar sense fer mal uns exaltats feixistes que es peguen entre ells perquè no hi ha altres a qui estomacar? No han sentit les vergonyoses declaracions de la ministra de defensa, amenaçant amb l’ús de l’exèrcit? No saben que pertànyer a l’OTAN impedeix l’ús de la força militar contra la pròpia ciutadania? Desconeixen que la Guàrdia civil és un cos militar? No han vist la parada militar d’avui? No els ha recordat les meravelloses parades del franquisme? No han vist que fins i tot hi han inclòs la policia, els bàrbars que exerciren la violència el dia de les eleccions? No han sentit les proclames dels espanyols?... I no acabaríem. Europa només està preocupada perquè Espanya retorni -com sigui- a l’status anterior, que ben aviat el BCE deixarà de finançar els països amb economia més delicada i això podria augmentar molt perillosament el deute espanyol. No tinc cap dubte que aquesta és l’única preocupació de la colla de buròcrates que aboquen el mussell a les menjadores dels amos.

Així doncs, com m’he cansat de dir, si podíem tenir alguna esperança en Europa, ara l’hem de perdre. L’única possibilitat que Europa ens miri és si els fem por. I per fer-los por els hem d’amenaçar, i l’única amenaça és resistir l’atac de l’estat, amb el govern, la gent al carrer i l’aturada general indefinida. Així, potser es mouran, i si no es mouen, tindran un seriós problema econòmic -que això sí que ho entenen-.

Insisteixo que només amb la proclamació immediata de la República Catalana, la immediata repressió dels cossos feixistes espanyols, la resistència i l’aturada general, només així farem una passa endavant, cap a bé o cap a mal, però almenys no esperarem que ens dissolguin com si fóssim un sucret en el cafè.

Europa vol que el problema sigui intern. Doncs, hem de fer que el problema sigui europeu. I això només s’assoleix augmentant el conflicte. No podem enfrontar-nos directament, però l’associació, la col·laboració, la massa i la intel·ligència de les accions en defensa del nostre país i les nostres institucions poden posar en escac a Espanya i a Europa. O aquests buròcrates, permetran que els avions bombardeixin les ciutats catalanes, i s’ho miraran des de la butaca de casa seva? Això, avui, significaria la fi d’Europa com a ‘model de no-res’ i perdria tota credibilitat. França i Alemanya són els nostres principals enemics, ara. No ho oblidem. Ells no vindran a fer-nos mal, però toleraran tota repressió que no aixequi els seus ciutadans contra els mussells que mengen a les menjadores dels amos (Macron i Merkel).

La independència és un estat de guerra, no podem ser ingenus en aquests moments de la partida. No tenim armes, no podem fer altra pressió que aturar l’economia, doncs, ja fem tard! Una vaga indefinida, amb gent al carrer i disturbis constants provocats per les forces d’ocupació, no seran pas una bona imatge exterior per a la corrupta Europa. I estic convençut que en poc temps, l’assumpte s’aturaria i hi hauria una veritable recerca de solucions. I amb més motiu, aleshores, podríem exigir la independència com a condició bàsica.

I passi el que passi, si aconseguim conduir-nos amb èxit cap a la independència, més que la Constitució catalana, el primer que hem de votar és si volem seguir essent ciutadans d’una inícua Europa, incapaç de res de bo més que d’afavorir els poderosos i menystenir la ciutadania. Al capdavall, la revolució catalana és una revolució múltiple: és independentista, és alliberadora de la tirania monàrquica, és la reforma del franquisme del 78 i és una revolta social, que demostra que el poder ha de sortir veritablement del poble i no de les classes dirigents.

Així doncs, si el govern no té res entre mans, ja triga a proclamar la revolució. I prou sé que molt PdCat no hi està d’acord, que segons sembla per culpa d’aquests burgesos de sempre ens ve el mal d’avui, tanmateix, ara és l’hora d’assenyalar-los amb el dit, sí, Puigdemont, que no us tremoli la mà: ens juguem el futur de Catalunya i la nostra llibertat com a individus. No dubteu a assenyalar els botiflers i els cul-contents.

CATALUNYA SÍ, PERÒ SUSPESA

Ahir, 10 d’octubre, era el dia mundial de la salut mental, i el president sembla que hi va voler contribuir en considerar l’obligació política de declarar la independència d’acord als resultats de l’1-O... i vuit segons després, suspendre-la.

Hi ha moltes consideracions a fer en aquesta jugada política, sense dubte, i no en treurem l’entrellat fins d’ara a uns dies. Tanmateix hi ha més desavantatges que avantatges. No dic que no pugui ser una bona jugada, una jugada que demostri al món la poca disponibilitat del govern d’Espanya a la negociació i al diàleg, i que després cometin alguna de les seves errades monumentals, de manera que el món ens accepti com a nou país, almenys, alguns pocs països, mentre les supraorganitzacions internacionals protegeixen els drets dels ciutadans catalans; però, no crec que això pugui passar.

Sense dubte, la diplomacia és un joc d’interessos i no sé com ha pogut jugar les cartes la Generalitat, ni si ha assolit suports tàcits o secrets. El que em sembla molt clar és que Europa, com a comunitat de països, respon als interessos de les nacions establertes i no té gens d’interès a defensar drets ni llibertats dels ciutadans. Tots volen el manteniment de l’statu quo per damunt de tot, i Espanya ho sap, i França, amb Macron al cap, que els ho ha dit molt clarament, i la Merkel i Trump, que volen la unitat espanyola perquè és la garantia de la relativa estabilitat econòmica d’Europa. Els altres no compten o compten ben poc. Europa és així, no ens podem enganyar a aquestes altures. Confiar en Europa i les mediacions exteriors sense declarar-te independent és jugar amb una pistola carregada.

No diré quina és la jugada d’Espanya -perquè segur que faran la incorrecta-, però si fessin els moviments que els calen, tinguessin una mica de paciència, es mosseguessin la llengua i arraconessin la concepció indivisible de la pàtria eterna, estaríem perduts. Per això callaré, i esperaré que ells ens resolguin allò que el president Puigdemont malbaratà ahir.

La decepció de la gent que s’havia congregat al passeig Lluís Companys per celebrar la proclamació de la República catalana fou molt gran i no pot tenir cap tipus de justificació. Allí hi havia 30000 catalans i molts altres veient el president per la televisió. I tot per sentir-li dir que allò que tots, jugant-nos el físic, vam arriscar ara fa deu dies en el referèndum, i que dos dies després féu aturar el país en protesta per la violència policíaca... i obvio les moltes altres anteriors concentracions multitudinàries, algunes d’elles per defensar tot just els representants del govern, tot això, són focs d’encenalls.

No es pot començar un discurs bé, desenvolupar-lo de forma notable en una exposició clara i cronològica de les afremtes i els abusos soferts pel nostre poble, per finalment reconèixer que havia d’assumir els resultats, d’acord a la llei de referèndum, i tot seguit, deixar sense efecte la declaració, amb l’excusa de la -poc fiable- mediació internacional i la segura negativa espanyola a qualsevol negociació. Després d’haver començat bé i de desenvolupar el resum dels darrers anys polítics, finalment havia de declarar la República catalana d’acord a la voluntat expressada pel poble en unes condicions que per elles mateixes donaven validesa als resultats. Aleshores sí, que sense renunciar a la proclamació, sí que podia haver afegit que tot i aquesta declaració, les mans continuaven esteses amb el govern espanyol i els mitjancers internacionals (excloent la paraula ‘europeus’) per tal de resoldre el nou estat de les coses d’una manera acordada i beneficiosa per ambdues parts, sobretot després de la violència exercida pel govern d’Espanya durant el referèndum, l’estat policíac i la persecució judicial en què viu el país, per tal d’evitar desgràcies i que la situació de crisi i conflicte pugui agreujar-se i derivar en violència. Que per això feia una crida a tothom per mantenir el seny i la disponibilitat a parlar, per a la qual cosa la República catalana, tot i haver-la acabat de proclamar, no exercirà efectivament les competències que el poble lliurement li ha atorgat, obrint un període de negociació per a la transferència de funcions en pro d’uns acords d’estabilitat econòmica i de relació amb Espanya, amb la qual la nostra relació no ha de canviar, menys encara essent tots membres d’Europa i embarcats en un projecte que és comú, per bé que no ho és la idiosincràsia de cada un dels seus membres...

Poc més o menys podia haver anat així. Sí, Espanya trauria foc pels queixals, Europa se sentiria menystinguda, però els catalans hauríem recuperat la dignitat. Espanya, amb els incidents del referèdum i la manifestació a València -atacada pels feixistes-, hauria de reprimir la seva ànsia de violència, i Europa miraria la seva butxaca.

I si Espanya exercís el seu poder militar, policíac o judicial contra el nou estat, de ben segur que Puigdemont podia comptar amb la decisió dels seus ciutadans i els europeus. Qualsevol acte de violència no seria acceptat, ja no per Europa, sinó pels seus ciutadans i la premsa. Hi podria haver hagut episodis i incidents, però aviat amainarien. I és més, si com és de preveure Espanya va a la seva i imposa la seva connatural agressivitat, sí, aleshores hauríem de fer servir l’única arma que tenim: una vaga general, que faria als uns i als altres replantejar-se la mà estesa dels catalans per a resoldre l’encaix de Catalunya a Europa, vist que ja no té encaix a Espanya.

Tanmateix, ahir Junts pel Sí va fer una jugada molt lletja. La dignitat del parlament només fou defensada pels antisistema, un detall que potser els sociòlegs haurien de començar a estudiar en profunditat, ja que sembla que és molt evident que els antisistema són molt més democràtics i amants de la pau i de les llibertats que aquells que es vesteixen amb els vestits lluents de la societat de dret, la justícia i la igualtat.

Ahir convertiren un dia de joia, probablement el dia de més gaudi per als catalanistes, en un dels dies més tristos i desencoratjadors dels darrers anys de la nostra fotuda història. Amb quina cara ens demanaran, si cal, que fem suport als perseguits per la justícia espanyola, després de pagar-nos tanta pena, tants de treballs i esforços, i alguns fins i tot cops, d’aquesta manera tan asèptica, i alhora traïdora. La Generalitat ahir va incomplir la seva pròpia llei, i amb això deixa desarmats i desautoritzats els seus ciutadans... mal assumpte.

DIMARTS, 10 D’OCTUBRE. DIA MUNDIAL DE LA SALUT MENTAL

El dia mundial de la salut mental és el dia que es proclamarà la independència de Catalunya, segons que sembla. És un missatge subliminal? Per la salut mental: Independència. I si ens aturem a analitzar alguns aspectes de l’actualitat política, econòmica i social, potser haurem de reconèixer que sí. Vegem-ho:

LA POR

La por és una emoció provocada per una situació de perill, per tant, una emoció excepcional, ja que no es pot viure sempre en la por perquè paralitza les nostres capacitats per a una vida plena i satisfactòria.

Si considerem l’estratègia espanyola contra el procés català, veurem que ha anat de la indiferència a la por. No hi ha hagut un sol argument polític que s’oposés a les reclamacions catalanes, s’han acontentat amb ignorar-nos, menystenir-nos, prendre’ns per beneits, per irresponsables i violents, fins a desembocar a l’estratègia de la por.

Primer érem uns ‘catalanes que hacen cosas’ i ‘algarabías’, després uns ximples que ens deixàvem enganyar per corruptes ‘el tres por ciento’, més endavant una colla de fanàtics ‘abducidos por la burguesía’, més cap a aquí ja érem uns ‘insolidarios que vagarán por el espacio sideral’... fins a arribar a ser sediciosos i exemple del nazisme per les nostres manifestacions ‘tumultuarias’. Per tot això, el govern espanyol imposà el seny, el que ells entenen com a seny, i ens imposaren la por. Ens advertiren que viviem en una realitat paral·lela, que no tocavem de peus a terra, que ens deixavem manipular com si fóssim un ramat de bens... I per això, vist que les amenaces a la nostra corrupció política i econòmica no funcionava -la guerra bruta-, ni tampoc la perspectiva d’un viatge sideral, ni els feiem cas quan ens instaven a recuperar l’enteniment, decidiren pagar-nos amb la por. I han enviat cossos policíacs i paramilitars, amenacen amb l’exèrcit, ens atonyinen per ser tan bojos com per votar quan ells ens han dit que això no es pot fer (a Franco no li agradaria gens) i fins i tot van haver de treure el sant Cristo gros, que sortí per amenaçar-nos directament, televisivament, tot assenyant-nos amb el dit.

I comprovat que no estem per hòsties i no ens estem d’hòsties (tot s’ha de dir com correspon) ara han optat per fer por amb

LES EMPRESES

que esperitades, fugen d’una colla d’irresponsables embogits. Tanmateix, si parlem d’empreses, hem de perdre absolutament la por. Catalunya és sobretot una economia industrial, de serveis, agrícola i ramadera, que genera riquesa gràcies al comerç. El català és comerciant, gairebé per raons genètiques, així doncs, no ens preocupem per empreses que marxin, menys encara per entitats bancàries. On van les entitats bancàries, aquestes corporacions dedicades al saqueig? Van a on hi ha moviment econòmic i generació de riquesa. Avui marxen perquè ens volen atemorir, fer-nos creure que sense ells estem desvalguts. No hi ha res a témer, així com hi ha molt a recordar. Marxen per tornar. Quan els seus interessos únicament econòmics els demostrin que no hi ha perill d’inestabilitat, tornaran. Ara bé, els catalans hauríem de deixar de negociar amb ells, treure els nostres diners de les seves entitats i contribuir al seu ensorrament no confiant-los més els nostres diners, que a les espanyes ja s’encarregaran de menystenir-los per catalans, botiflers i borbònics, però catalans. Al capdavall, pensem que Oliu i Fainé, com Bonet i els Codorníu, defensen el règim, el seu statu quo que, si tot va bé, perdran. No em direu que no brindareu amb un cava català aleshores que sapigueu que aquesta gentalla s’ha arruïnat -i si no ells- les empreses que ells representaven!... I pel que fa a altres empreses no catalanes que fugen, només hem de recordar el seu nom. No és fer boicot, no. No, no confonguem. És abandonar aquelles entitats i empreses, i també aquelles persones que han estat contra la voluntat del poble de Catalunya, defensant els seus personals interessos. No és boicot, és justícia democràtica. Bé que han gaudit dels privilegis que els hem donat els catalans, just era que ara es posessin al costat del seu poble. No ho fan, doncs, a pastar fang!... I diumenge, vist que ni antidisturbis ni empresaris no ens tiren enrere, enviaran espanyols d’arreu de les fronteres per demostrar la manca de democràcia del nostre país (?), que per això han convocat una gran

MANIFESTACIÓ POR ESPAÑA Y EL REY.

SCC, PP, C’s i, com no!, PSC, entre moltes altres entitats i associacions amants de la llibertat, com Falange o Somatemps, són els organitzadors i col·laboradors. El preparao ha de bavejar amb tanta lliurança i submissió! Per dins deu pensar: «Si l’avi -Franco- aixequés el cap, que orgullós estaria de mi!».

Hi haurà una gran participació i veurem el centre de Barcelona ple de banderes espanyoles. No tinc res en contra de la llibertat de manifestació, però no estic d’acord amb la tergiversació d’una reivindicació. Sabem que hi haurà autocars vinguts de fora de Catalunya, i fins i tot vindrà la presidenta de la Comunitat de Madrid (?). És totalment lícit que tots els espanyolistes de Catalunya es reuneixin a Barcelona i, com fem els independentistes, celebrin una diada multitudinària, tanmateix no té cap solta ni volta que vinguin de fora de Catalunya, ja que l’autodeterminació dels pobles és un exercici lliure dels ciutadans que s’autodeterminen i no dels que els ‘determinen’.

Aragonesos, madrilenys, santanderins o valencians no tenen res a dir en tot aquest procés català. I si s’han de manifestar, que ho facin a casa seva, però mai fent-se passar per allò que més detesten. Aquest desafecte ja serà exterioritzat en els discursos que faran l’exministre Borrell (un socialista fent de portaveu de les inquietuds nacionals del SSC, falangistes, PP i C’s...) i el neoliberal Vargas-Llosa, el peruà que odia els catalans. Potser algú li hauria de dir que Amèrica fou conquerida pels seus amics, tanmateix el Nobel és l’escriptor de l’aristocràcia de la corrupció. La Isabel Coixet ha refusat el convit, diu que perquè no li agrada de parlar en públic, tanmateix potser n’haurà de pagar un preu, que prou coneixem que el servilisme al final et treu la llibertat. I si no li ho pregunteu al Serrat, a l’Évole o als Sardà.

Com a aperitiu a aquesta manifestació, el dissabte, els socialistes i els comunistes del règim del 78, s’han congregat per demanar pau i diàleg. I ho han fet a la plaça Sant Jaume. Demanaven pau i diàleg a Puigdemont? Potser serà que nosaltres els agredim amb les cançons (L’estaca o Els segadors) i proclames (Els carrers seran sempre nostres), i que desestimem el diàleg; bona prova és la consulta referendària. A Moncloa ens agredeixen amb porres i paramilitars i el seu diàleg és el requeriment a la submissió eterna. Potser s’ho haurien de fer mirar. Anar a una manifestació tots de blanc, més que una demanda de pau, venint de qui ve, sembla més una exaltació del Reial Madrid, llotja en la qual es guisen totes les corrupcions nacionals.

Davant de tot això, amenaces, fugides d’empreses de l’Íbex-35 i manifestacions per la cordialitat, nosaltres hem de seguir amb el nostre full de ruta:

DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA.

Ens van dir que no faríem el 9N, i el vam fer. Ens van dir que no érem majoria després del 27S, i ho som. Però com tenim el defecte de ser molt primmirats, vàrem proposar un referèndum l’1-O per carregar-nos de raons. En van dir que no el faríem. Van perseguir impremtes, diaris, webs, paperetes, sobres, urnes, gent, i fins i tot apallissaren els votants per tal d’impedir l’exercici del vot. Rajoy va dir que ‘esto no ha pasado’, però passà, i tant que va passar! I per a gaudi de tots, la voluntat popular s’expressà. Ara diuen que si no som prou, que si cap aquí o cap allà, però era un referèndum vinculant, i així ho digué el president i el parlament. Tothom és lliure de no anar a votar. Els britànics no arribaren al 40% del cens per marxar d’Europa. Després vingueren les reclamacions i queixes: Oh, si jo ho hagués sabut! Aquests tipus de consultes només s’han de fer una vegada, ja que si no passa com a Irlanda, que la gent votà que no a Europa i en un nou referèndum guanyà el sí. Una vegada sabut el veritable desig del poble, es poden començar a fer trampes, per atemorir-lo.

Per tot plegat, amb el 46% del cens, amb una repressió mai no vista en una consulta electoral en un país democràtic, guanyà el sí amb el 90% dels vots. Què més es necessita? La gent s’hi jugava la integritat física. Els qui anaren a votar se la jugaren, els qui no ho feren, no exerciren la seva llibertat de vot per por o per voluntat. La democràcia es fa amb valents i respecte. Els únics que poden ser excusats de no haver votat són la gent gran. L’Estat espanyol obligava a tenir valor per votar.

El preparao en el seu discurs es retratà. Més que mai una república, per fer fora de la nostra terra a la pitjor nissaga d’absolutistes del món. Aleshores podrem encarar el

FUTUR.

Una declaració d’independència posarà Catalunya damunt de la taula de totes les cancelleries del món. Els mossos hauran de fer-se càrrec del control del territori i les autoritats del país de les diferents tasques de governabilitat, des del cobrament d’impostos a l’administració de justícia. Tots sabem que una vegada proclamada la independència, comença un nou període que necessàriament fretura d’una transitorietat, tanmateix, els governants han de saber que el poble que es manifestà el 3-O en l’aturada de país, està disposada a repetir-ho. No ho dubto. I tinguem tots molt clar que una amenaça de vaga indefinida, aplanarà el camí. Les elits europees i els buròcrates inútils del consell, de la comissió i del parlament europeus, aleshores mouran fitxa. Europa és una institució corrupta i sense cap futur, només té interès en l’economia i fa servir drets i garanties per sostenir el seu poder. Europa ha fracassat sempre en totes les crisis. Però no dubteu que el deute espanyol, sense Catalunya, i el que pot passar-los de retruc, els farà actuar ràpidament, i si la nostra convicció és ferma, hauran de trobar una solució.

I després, si us plau, MARXEM D’EUROPA. Europa és un projecte fallit. Parasitem-los des de l’EFTA si cal, però com deia molt bé el senyor Guillem López Casasnovas: «Més enllà d’Europa, hi ha vida».

Així companys, confiem que el dia 10 sigui el nostre dia de la salut mental.

LA DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

Estem en el moment clau de tot el procés. La gestió de la Generalitat i el Parlament, i el resultat adolorit del referèdum són els arguments legítims que disposem per declarar la independència. Tanmateix, tenim enfront un Estat despòtic i capaç de qualsevol barbaritat per salvar el ‘cortijo’ borbònic. Això no obstant, el govern de les Espanyes només es pot moure a remolc d’allò que faci el govern de la Generalitat. Incórrer en una altra errada com la de l’agressió als ciutadans del diumenge els pot costar definitivament el nord-est del país.

En aquesta guerra, aventurar què hauria de fer qualsevol dels governs és una gosadia i una temeritat. Però a malgrat del desconeixement dels contactes, de les relacions secretes i de les consultes de decisions dels dos governs, em semblen clares dues opcions; una per a cada part. I per això, sabent que m’arrisco a cometre una errada, gosaré d’exposar allò que considero que són les millors alternatives per als dos governs.

Espanya, segons el meu criteri, només té com a possible moviment per a recuperar la iniciativa i netejar la seva imatge internacional, només té la jugada d’accedir a una mediació. Guanyarien temps, dificultarien l’acord, ens buscarien les pessigolles i retardarien la solució, alhora que impacientarien el poble català. A més a més comptarien amb el suport dels grans països europeus i de les elits econòmiques, i així, amb tot plegat, ens podrien fer la guitza i fins i tot guanyar, proposant algun acord a mitjà termini que resolgués la seva defensa de la unitat d’Espanya i que fracturés els catalans diposats a aquest acord de mínims i aquells que volen sí o sí la independència. Aquesta crec que és la seva millor o única jugada. Tanmateix, comptem amb la seguretat gairebé, que això no passarà. La seva idiosincràsia és la dels collons damunt de la taula o el cop de puny damunt de la taula. I probablement faran primer la primera i després la segona, i donaran la raó al regidor de Vic i la seva demostrada teoria que per fer una truita s’han de trencar els ous.

Catalunya, segons el meu criteri, només té un moviment possible si no vol perdre l’avantatge en les seves posicions. És un moviment, sense dubte, arriscat i que, a més a més, obre un ventall de possibles reaccions per part del govern espanyol. Tot i això, és l’únic moviment que per decisió del govern català desautoritzarà qualsevol intervenció espanyola. L’única resposta sòlida és la declaració d’independència. No dubto que és entrar en terreny desconegut, però també tinc clar que és la manera que tot el món comprendrà que això no té marxa enrere. Hi ha el risc d’una agressió armada, però també és evident que Europa no s’ho pot permetre. Hi ha el risc d’un descontrol del país, almenys durant les primeres setmanes, però, tot just per això, pel descontrol, Europa serà la més interessada a fer retornar les coses -econòmiques- a l’estat anterior. Per més desajustaments que patim, la demanda d’ajut als països europeus ens ha de servir per restablir l’ordre actual en l'àmbit econòmic. I crec que ens hi ajudaran si la nostra contraoferta és acceptar part del deute espanyol, vull dir, acceptant-ne més del que ens correspondria.

Si això no passés i ens deixessin vagar per l’espai sideral i patir la pressió i opressió espanyola, una vegada alliberats quedaríem alliberats de tot deute amb la comunitat europea, podríem negociar amb l’EFTA o d’altres països una solució. I quan penso en altres països, penso en països llunyans que poden tenir interessos a desestabilitzar Europa i tenir un accés comercial als seus mercats. Sí, sense dubte, tot això és arriscadíssim, però pensar que ens deixaran marxar donant-nos la mà i desijant que tinguem un bon viatge és de babaus. Sempre duem el lliri a la mà, però quan un poble vol agafar amb tota la força el poder i alliberar-se no hi ha una altra sortida que arriscar, fer un vaitot, jugar-se-la.

Cap revolució ni alliberament s’ha assolit amb carícies i petons, sempre hi ha un moment que ni que sigui sense violència -que no la vull pas- cal córrer el risc. El qui té el poder mai no el cedeix graciosament.

Feta tota aquesta dissertació, tinc tota la confiança en el govern de la Generalitat i seré un més en aquesta lluita d’alliberament. Però, davant de la parada o retard -potser és la nostra pressa- m’he atrevit a dir-hi la meva. Si alguna cosa no crec que correspon fer ara és aturar-se ni retardar els moviments, més aviat és el contrari, cal ser àgil i ràpid, moure i fer mal a la posició diplomàtica contrària. Ara que el govern espanyol ha dit, com sempre, ‘no’ a la mediació, és l’hora de proclamar la independència. Ens hem d’avançar abans que algú s’adoni que l’única sortida que tenen encara és accedir a la negociació.

Res més. 

DESPRÉS DE L’1-O I LA VAGA

Els resultats del referèndum poden ser analitzats des de molts punts de vista; tanmateix, cal ser curosos si volem fer una anàlisi seriosa. En primer lloc, la manca de rigor i de transparència amb les convencions -per tal que un referèndum no sigui una tupinada i mereixi reconeixement- no poden ser mai atribuïdes al Govern, ja que tots els impediments perquè fos convencional han estat orquestrats per l’Estat. La raó d’això no en pot ser una altra que la seguretat de la derrota o l’absoluta manca de respecte i consideració envers la llibertat dels catalans, les quals coses suposen l’admissió de la submissió eterna dels catalans al poble espanyol. I això és tirania. És lògic que un país defensi la seva integritat territorial, però per això cal que respecti totes les seves parts integrants. En segon lloc, els resultats -tot i la brutal i injustificable repressió- demostren la victòria de l’independentisme. No podem saber exactament amb quina diferència, però els 2.260.000 votants van inclinar-se en un 90% pel sí (2 milions), un 7% pel no (170000) i el 3% restant en blancs i nuls. Amb un cens de 5,3 milions, aproximadament, i descomptant els 770.000 votants que no van poder exercir el seu dret a vot, ens resten uns 4,6 milions de censats. Val a dir que és de suposar que els indrets on primer van segrestar les urnes no serien els indrets més proclius al ‘no’, tanmateix, obvio aquesta dada i descompto aquests vots, que val a dir que seguint la proporció dels resultats definitius podrien suposar més de 300000 vots més a favor del ‘sí’, considerant una abstenció del 50%. Tot i obviant això, si el cens és de 4,6 milions, descomptats els 2,4 milions de vots emesos, ens resulta que restarien per votar 2,2 milions de persones. Perquè el ‘sí’ no guanyés, tots els vots no emesos haurien de ser pel ‘no’. No hi hauria d’haver vot en blanc (n’hi va haver 45000 en els emesos) ni nuls, molts escassos ‘sí’, i no comptar cap abstenció en la participació. Ni invertint els percentatges (90% contra 7%) guanya el no.

Així doncs, el referèndum va donar una victòria indiscutible al sí. A més a més no essent els independentistes responsables de les dificultats electorals; cops apart.

El dimarts següent, ahir, la societat catalana es declarà en aturada de país. El resultat de l’aturada ha estat un èxit total i sense màcula. Una contínua manifestació de rebuig a la violència terrorista de l’estat, amb els comerços, els serveis i bona part de la indústria aturada i les carreteres tallades. Després de tota la diada de protesta, cap incident remarcable, llevat dels feixistes que desferen la concentració prevista pels manifestants al Passeig de Gràcia. La repercussió econòmica, poc esbandida i -reconec- que mancada de prou informació, assegurava el descens de l’Íbex i l’increment de la prima de risc, que en una setmana ha passat de ser de 100 a 120 punts. Per tant, l’aturada ha perjudicat els interessos de ‘tots’ els europeus.

Si tenim present que la policia i la guàrdia civil, la colla de gossos de cacera que han enviat a Catalunya per exercir no de policia sinó de forces d’ocupació, estan animant als nacionalistes espanyols a defensar Espanya, garantint-los la seva protecció... La qual cosa vol dir que la feina de generar tumults i violència la deixen a la ‘societat civil’ per tal que no es vegi que són les forces estatals les que originen la violència. Molt de compte. De ben segur que els nazis començaran a fer de les seves amb total impunitat, si els mossos d’esquadra no prenen les brides de la seguretat del país.

A més a més ahir, el ‘preparao’, exhibint el seu ADN de Borbó, féu una proclama reial del ‘a por ellos, oé’. No lamentà els ferits, no féu cap menció a la violència dels seus policies i amenaçà els dirigents polítics catalans, elegits en les eleccions més participades de la història de Catalunya. El rei s’ha posat -com no es podia esperar altra cosa essent qui és i essent fill de qui és i hereu de qui és- a favor del terrorisme d’estat per a la defensa pàtria.

Per tot això, és urgent prendre mesures. El govern ha d’actuar amb molta rapidesa i els ciutadans hem d’estar preparats per a tot. La violència és l’essència de l’estat al qual pertanyíem fins al diumenge. Per sotmetre’ns no dubtaran a fer qualsevol bestiesa. ‘Todo por la patria’, no ho oblideu. Per tot aquest cúmul de despropòsits en una societat democràtica, paradoxalment europea, i sabent que la CE no mourà un dit fins que això no afecti els seus interessos, és a dir, les seves butxaques, goso llençar la que crec que és la millor manera d’evitar la impunitat dels espanyols després de l‘exercici de violència que tenen pensat de dur a terme molt aviat, si no és demà.

Així doncs, i reconeixent el meu desconeixement a nivell governamental de les gestions que les autoritats catalanes poden estar i han d’estar fent, proposo la Declaració d’Independència avui mateix, dia 4. I alhora, la convocatòria immediata d’una altra aturada general indefinida al primer moviment hostil del que avui podem anomenar pròpiament com a enemic. Crec que el risc de davallada econòmica a Catalunya, Espanya i a tota Europa, faria que els impresentables que dirigeixen els països més poderosos s’haguessin de mullar i trobar una solució pactada al conflicte. La nostra única arma són els nostres únics poders: l’economia i la unitat social. Aquesta segona la poden destrossar amb una massacre. No ens pensem que Europa s’estiraria dels cabells. No ho feren amb Iugoslàvia ni ho han fet amb Turquia. Per què haurien de fer-ho amb Espanya? Ara bé, els morts s’enterren, però els calés empobreixen a tota aquesta colla de corruptes que constitueixen l’elit europea. Avui els necessitem perquè ens treguin la bèstia del damunt. Demà, quan siguem lliures, hem de donar-los l’esquena. Europa és una fal·làcia, una mentida impresentable, una mentida que al capdavall poc es diferencia de la corrupció espanyola; només que ells la poden dissimular millor per qüestions d’intel·ligència i perquè saben fer partícips els seus ciutadans d’un estat social acceptable, que a poc a poc destrueixen, però que encara els dóna un rèdit de confiança.

Potser m’equivoco, però els catalans o ens en sortim o desapareixem. Europa -la França del miserable Macron i l’Alemanya de la inefable Merkel- no farà res per nosaltres. Espanya és el seu deutor i Catalunya només un problema. Volen que el problema el solucioni Espanya, tant se val com, però que el solucioni i pagui quan correspon. Per això, és arribada l’hora d’ensorrar l’economia catalana abans d’ensorrar-nos com a poble. És una jugada arriscada, sense dubte, però als miserables això no els interessa gens. Si ens ensorrem com a poble tant els és, però que ensorrem la nostra productivitat en tant que espanyola, és un desajustament que els afectaria, i molt, en la seva estratègia econòmica, ja que posaria l’euro en una situació molt delicada i perillosa, que fins i tot podria desestabilitzar les relacions europees. Cal jugar fort perquè el moment és per jugar fort. Espanya mai no ens deixarà marxar, a no ser que els ho impedeixin per la força (en aquest cas, econòmica). Espanya abans ens destrueix que deixar-nos marxar; que fins aquest extrem grau és el seu amor de maltractadora.

He escrit el meu parer i confio que el govern actuï d’acord amb ell. No hi veig cap altra sortida. Deixar que els espanyols apliquin la sagrada constitució és la desaparició del nostre govern, la il·legalització de l’independentisme i la persecució sistemàtica i cruel de la ciutadania. No juguem amb demòcrates. Mai no hem jugat amb demòcrates. La nostra força social s’acaba amb bales. La nostra força econòmica no. No podem impedir que per la força ens arrabassin els fruits del nostre treball, però podem impedir de donar fruits. Aleshores estarem en un altre context.

Rajoy, Soraya, Millo, el preparao... ens ho han dit: ‘No ens feu fer el que no volem fer’. Ells saben que si ens en sortim, ells estan acabats. I els animals ferits són molt perillosos.