Ara
que està passant la ‘temporada de grip’ i es posa de manifest el
TERRORISME dels
organismes internacionals i la col·laboració de tots els governs
mundials, cal que la ciutadania recuperi la sobirania, exigeixi
DEMOCRÀCIA i ensorri
per sempre més la PARTITOCRÀCIA
i els seus mesells.
Partitocràcia
ha estat el sistema oligarca que ha prostituït la legitimitat
política, econòmica i jurídica a favor de les elits dominants de
cada país, totes sotmeses a les grans elits mundials. La farsa de la
grip ha demostrat el PUTREFACTE
NIVELL DE CORRUPCIÓ dels sistemes polítics que coneixem com
a països occidentals. Per això, cal que el poble cridi PROU! Ara
que ha passat la mentida, per bé que no podem descartar un nou atac
terrorista de l’ONU i l’OMS a les ordres de l’organització
criminal mundial, cal que el poble exigeixi la dissolució de TOTS
ELS PARTITS POLÍTICS i la inhabilitació per a l’exercici públic
de TOTS ELS POLÍTICS que hagin desenvolupat càrrecs institucionals
o de direcció dintre d’aquestes corruptes associacions. No hi ha
cap dubte que els partits polítics són diferents cares del mateix
cos, destinats a la preservació del statu quo que ha permès
de sobreviure l’oligarquia del robatori i el frau en tots els
països del món. NO PODEM CAURE EN EL PARANY D’ACCEPTAR ELECCIONS!
No podem legitimar el règim corrupte! Tots els dirigents polítics,
econòmics, i molts dels socials, han estat els sostenidors del
sistema de putrefacció del règim dit democràtic; i que val a dir,
no n’és. La propaganda, el patètic circ electoral, el finançament
irregular de les organitzacions criminals - dites partits polítics
-, i el frau que significa la manca de compromís dels partits amb
els seus programes electorals, són motiu més que prou per exigir la
seva absoluta desaparició. Al capdavall, si abans les ideologies
polítiques foren i funcionaren com un perfecte engany per a les
masses, ara podem assegurar que les ideologies polítiques són totes
elles sistemes de corrupció que no pretenen trobar solucions als
problemes de cada dia dels ciutadans, sinó la preservació dels
privilegis de l’oligarquia extractiva de les elits. Per això, avui
podem estar ben convençuts que el que cal és fer política, o
sigui, trobar solucions als problemes reals de la gent i de les
comunitats i no l’exercici d’una teoria absolutament inútil que
només genera nous problemes i impedeix la llibertat i el creixement
dels individus.
En
un escrit breu no és possible de desenvolupar tots els passos que
s’haurien de seguir per assolir la ‘revolució’ de l’estat de
les coses perquè de cap de les maneres les coses continuïn igual.
Tanmateix, i de forma molt enunciativa, exposaré el que considero
que haurien de ser els diferents processos i etapes, així com també
els condicionants fonamentals per poder fer una transició envers una
veritable democràcia. I cal dir que l’únic avantatge de la
democràcia, amb relació a tots els altres sistemes polítics, és
que la democràcia reconeix la seva reforma constant, reconeix una
inevitable reconsideració dels principis que en un moment donat
poden estar en vigor, ja que els problemes connaturals al
desenvolupament d’una societat, freturen de recursos polítics i
ideològics que permetin d’adaptar el funcionament de l’entitat
política a les necessitats de cada període o moment històric. Val
a dir que no puc aprofundir aquí sobre la ‘necessària’ reflexió
quant a la divisió entre homes lliures, i per tant responsables de
la seva llibertat, que són els homes que han de tenir tots els drets
per a ser electes i elegir; i els homes que no són responsables de
la seva llibertat i per tant no són lliures, que són els homes que
haurien de tenir vetats els drets de ser electes, i potser, fins i
tot el d’elegir. Tanmateix, això haurà de restar en un racó
d’aquest escrit, per més que sigui una qüestió essencial per a
la correcta comprensió del fenomen d’una societat democràtica.
Potser en un altre escrit tractaré de resumir-ho.
Així
doncs, després d’aquesta dissertació prèvia, podem entrar en els
diferents períodes i les diferents condicions que, grosso modo,
presento tot seguit (val a dir que tot plegat no és més que una
hipòtesi de procediment, i que per a la correcta i efectiva pràctica
del procediment, calen aprofundiments en cada qüestió. Això no és
més que un suggeriment de punt de partida per enderrocar la
corrupció sistèmica i l’assoliment d’un veritable estat
democràtic, que no serà perfecte, però almenys no serà
manifestament injust i inútil):
La
desobediència civil i la presa dels carrers haurà de desembocar en
la constitució de les assemblees locals. Cal governar-nos sense
govern fins a assolir el poder efectiu del dia a dia. Lògicament,
depenent de l’actuació de les forces de seguretat – fidelitat al
poble o a l’activitat de sicaris -, la ‘guerra’ durarà més o
menys. Consolidada la revolta, s’hauran de formar assemblees arreu
per destinar els gestors del ‘control de la transició’.
Els
‘Consells per a la Llibertat’ haurien de ser cèl·lules
organitzades en tots els barris de les ciutats i a tots els pobles,
que haurien de seleccionar un representant per cada 10000 individus
(amb una ràtio de: fins a 15000, 1 representant; de 15001 a 25000,
2) per convertir-se en els supervisors de l’etapa de transició.
Mentrestant, les Universitats seleccionarien per estudis (Sanitat,
economia, humanitats, ciències...) un representant per cada
especialitat, per tal de confegir dossiers de la situació actual i
la proposta per al futur, estant exclosos de qualsevol deliberació
els catedràtics, els rectors i els caps de departament, per
pertànyer al règim corrupte que cal destituir. Mentre ells elaboren
una nova Universitat i un projecte general d’ensenyament i
investigació, els representants dels Consells de la Llibertat
exerciran de controladors, mentre duri el procés de legalització
del nou reglament DEMOCRÀTIC:
-
Transició: Política, economia, premsa i ensenyament, hauran de
funcionar com fins ara – quin remei! - amb les primeres autoritats
i responsables actuals,però sotmeses a les persones designades per
al seu control per les assemblees de transició (òrgans creats per
designació popular), sempre que les autoritats actuals JURIN
l’acceptació dels càrrecs de manera temporal fins a la seva
destitució, i es comprometin al servei absolut de la transició,
sota l’amenaça de la pena capital en el cas d’obstruir el procés
democràtic.
-
La política és l’art de la gestió de les necessitats socials
sota l’imperatiu de la col·laboració, que per ser col·laboració,
ha de ser voluntària i mai contrària a la llibertat individual o
grupal. L’enteniment i l’acord després de la discussió, quan no
hi ha ‘competitivitat’, són més fàcils d’assolir, perquè en
la col·laboració, l’interès mutu s’imposa per damunt dels
interessos de part. Aquí, no em puc estendre més.
-
L’economia és la regulació justa de la distribució de la
riquesa, essent una màxima que qui més en genera, més ha de
guanyar. No es tracta d’assolir la igualtat econòmica i social,
sinó que cadascú rebi d’acord a la seva aportació social, ja
sigui com a industrial, comerciant, productor agropecuari, científic
investigador, home de la cultura o treballador de base. En una
societat lliure i col·laborativa ningú pot ser abandonat i ningú
pot exercir pressió per raons del seu poder econòmic.
-
La premsa ha de ser lliure i, per tant, no pot ser gratuïta. Només
s’ha de sostenir amb les aportacions dels subscriptors, evitant
així que la pressió dels anunciants pugui prostituir l’exposició
de la ‘veritat’ periodística. Encara que sembli que d’aquesta
manera la premsa no tindrà futur, és del tot el contrari, perquè
la seguretat de l’honradesa dels periodistes – cosa insòlita
avui – farà que la gent els cerqui com a informadors. N’hi haurà
menys? De ben segur. Però tindrem periodistes i no lloros.
-
L’ensenyament ha de ser lliure i no pot estar controlat per
l’Estat. La diversitat de models d’ensenyament és molt gran,
tanmateix, hi ha una condició indispensable per a la bona formació
intel·lectual – que és l’objectiu de tot ensenyament – i
aquesta condició és que no sigui EDUCACIÓ; ja que l’educació és
ensinistrament. Als centres d’ensenyament s’hi acut per obtenir
informació, per a saber què ‘ens assenyalen’ els professors; no
per a creure cegament, sinó per aprendre a pensar. La vigència dels
coneixements i dels estudis d’avui depenen de l’educació, de
l’ensinistrament, que no és pensar; però realment del que es
tracta, és d’obtenir pensament independent i lliure, que no vol
dir, coneixement arbitrari ni voluntari. El coneixement i el saber no
són producte de la voluntat ni del caprici, sinó de la reflexió,
l’exposició, la demostració i l’absència d’interessos.
-
L’organització política real i democràtica és la que s’erigeix
des de baix. Els ajuntaments són la peça fonamental; després hi ha
d’haver els consells comarcals o unió d’interessos dels
diferents ajuntaments; per damunt, l’Estat federal, que és la
comunió d’interessos dels consells comarcals; i finalment, l’Estat
com a unificació dels interessos dels Estats federals, i que haurà
de preservar les necessitats de cada estat per assolir la unió
voluntària al projecte social comú. La diferència és creativa, la
uniformitat és estèril. Per això, l’elecció dels representants
polítics no ha de ser en llistes de partit. Els partits no han
d’existir. Els projectes de cada comunitat seran representats per
un ciutadà de la comunitat, que haurà de respondre a la comunitat
de la seva gestió, ja que serà la comunitat qui directament li
pagarà el sou. La proximitat garanteix la fidelitat del càrrec i el
rendiment de comptes per les seves actuacions. L’elecció dels
representants de les entitats més grans (comarques, estat federal i
estat) serà exercida pels ciutadans en ‘llistes personals’ o
equip de govern, i el rendiment de comptes d’aquests representants
serà auditada pels respectius representants de les entitats
inferiors. No cal dir que hi haurà d’haver un mecanisme que,
davant de la manca de fidelitat o incapacitat d’un representant
superior, permetrà un ràpid procés de destitució, que serà
garantit per la decisió dels representants menors d’acord a la
decisió del poble. No em puc estendre en els mecanismes de regulació
i de majories que cal per a cada cas o càrrec, però aquesta és
l’estructura sobre la qual s’ha d’erigir un sistema polític
que sempre estarà controlat per la comunitat, el poble, i no pels
interessos de cada una de les escales de poder.
-
Quant a les eleccions de l’Estat Federal i l’Estat nació, sí
que cal esmentar i recalcar que l’elecció dels candidats sempre
serà exercida per la ‘classe mitjana’, estant exemptes de vot
les classes baixes i les altes, ja que d’aquesta manera es
garanteix una eficaç gestió política, econòmica i social, perquè
la classe mitjana és la classe que per la seva pròpia naturalesa no
admetrà l’enriquiment injustificat dels més rics, ni
l’ensorrament injustificat dels més pobres; mentre que el vot dels
‘pobres’ i dels ‘rics’ són vots que inevitablement estan
contaminats per interessos personals. La llibertat de vot, els pobres
i els rics la tindran en els ajuntaments i comarques, però no en els
organismes més alts de l’Estat, per evitar així una prostitució
socialista o capitalista.
-
Quant a la càrrega impositiva dels ciutadans, valguin unes poques
observacions bàsiques: el ciutadà haurà de contribuir al
sosteniment dels seus representants polítics (ajuntament i comarca),
el ciutadà només pot ser carregat amb impostos per aquelles
activitats ‘industrials o comercials’ que comportin un benefici
(la qual cosa significa que en cas de no tenir beneficis, l’Estat
no pot imposar impostos i assumeix la càrrega de facilitar-los el
restabliment econòmic; no cal dir, sempre que això respongui a
circumstàncies de crisi i no pas de mala gestió), el ciutadà pot
ser carregat amb impostos ‘racionals’ (més baixos als productes
de necessitat i més alts als de luxe), però mai ha de rebre càrrega
fiscal per la propietat, ja que si ‘una cosa’ és teva, és teva;
i cap sentit té pagar un impost per la teva propietat. Això ho
podem veure amb un exemple: quan comprem una llauna de beguda, paguem
l’import que inclou impostos, i ningú ens carrega un altre impost
per ‘beure’ns-la’ i ‘gaudir-la’, ja que l’hem pagada amb
els impostos que s’han considerat adequats, en el moment de
l’adquisició, i per això, la llauna és meva i cap instància ni
institució superior pot reclamar-me un impost posterior per una cosa
que no és seva. L’Estat no és propietari de res, sinó que és
l’administrador de les relacions socials. Val a dir aquí, que les
comunicacions, l’energia i l’aigua són propietat de tots els
ciutadans de la contrada o país, i no de l’Estat ni de cap
propietat privada. L’Estat n’és el gestor. Pot privatitzar-ne
les infraestructures, però no el producte.
-
Nacionalització, amb expropiació forçada, del Banc Central i dels
Bancs privats, per raó del robatori constant i sistemàtic permès
pel sistema oligàrquic durant el segle XX i XXI, com també per les
habituals pràctiques de suborn i pressió política, per haver
exercit sense control judicial el frau i l’estafa, per no parlar
d’altres delictes ‘més lletjos’. Cal netejar tota la
putrefacció de la parasitació especulativa. Els bancs no generen
cap riquesa nacional i sotmeten els ciutadans al deute. Aquest doble
crim no mereix ni un comentari aclaridor, vist que és absolutament
irrefutable. Només és digna de respecte la propietat aconseguida
mitjançant la producció, mai l’assolida per l’especulació. Qui
produeix fa, qui especula construeix castells a l’aire. Els pobles
viuen dels fets, no de castells fantasmals que els esclavitzen.
-
Destrucció de tot sistema monopolista. Expropiació forçada del
capital de totes les multinacionals monopolistes, per raó de les
pràctiques il·legals i anticomercials que expulsen del mercat els
competidors. Sense dubte, per això caldrà la col·laboració entre
les nacions; però no crec que hi hagi cap poble decidit a protegir
les pràctiques mafioses d’aquestes grans corporacions. Les
activitats d’aquests monopolis, una vegada destruïts, podran ser
realitzades per iniciatives privades del país, que ajudaran al
creixement industrial, comercial i social de la nació. Qualsevol
oposició a la llibertat de comerç és un atemptat contra el comerç.
I no cal dir que aquestes corporacions han assolit el seu poder amb
pràctiques d’extorsió, suborn, frau i intimidació, ja que al
capdavall, són institucions privades amb procediments d’actuació
habituals en la màfia.
-
Persecució judicial internacional de l’Organització Criminal
Mundial, representada per l’ONU, OMS, UNESCO, etcètera, com també
pels Bancs Centrals, el FMI i el Banc Mundial. Imposició d’auditoria
al BIS, i així, sense cap gènere de dubte, seran tancats a la presó
els delinqüents que han construït un món d’esclaus i
sotmetiment.
-
Finalment, i per no fer aquest escrit més pesat, la Justícia. Cal
una reforma total del sistema judicial. Les lleis no garanteixen
l’ordre, sinó que l’impedeixen. Hi ha d’haver quatre
normatives essencials i l’exclusió definitiva dels principis de
dret, que per a l’única cosa que serveixen és per a preservar
privilegis, per a protegir els delinqüents, per a corrompre
l’advocacia i la justícia, i per a sotmetre el poble indefens. Cal
una normativa bàsica, com també caldran jutges per dirimir els
conflictes. Tanmateix, com sempre he defensat, un jutge no és una
enciclopèdia de lleis, articles i apartats feta persona, sinó
aquell que seguint uns principis ètics té el sentit de la justícia,
que és el sentit de la reparació en la justa mesura del dany causat
per l’infractor. Al cap i a la fi, només hi ha quatre lleis
sagrades en la convivència i que, a més a més, són les lleis que
no poden ser tolerades per la societat perquè van contra la mateixa
llibertat de qui les viola. Per això, només es pot ser jutjat per:
Matar,
agredir, violar o violentar un altre; per robar, en totes les seves
variants (tot delicte de frau, estafa, robatori, furt, etcètera, hi
són inclosos); i finalment, el dany a la propietat de l’altre. Més
enllà d’això, tota justícia ha de ser exercida amb sancions i
multes. Només el delicte contra la vida (matar, agredir...) perquè
és un delicte contra la llibertat; i el delicte contra la
independència (robar i atemptar contra la propietat d’altri),
sense la qual no hi ha llibertat possible; són els únics crims que
han de ser jutjats per tribunals. I per concloure, la capacitat de
fer justícia, mentre no hi hagi una reforma universitària
profundíssima, no pot ser exercida per un lletrat, sinó per un home
del poble escollit per ambdues parts en conflicte.
M’he
allargat molt i m’he fet pesat, però crec que ara que hem
descobert la cara oculta del sistema corrupte en el qual vivim, hem
d’agafar les brides de la nostra societat per tal d’evitar que
una altra amenaça contra la llibertat dels homes, pugui ser posada
en pràctica pels criminals, com ha estat posada en risc a
l’actualitat; i que val a dir, encara ens trobem amenaçats per
aquests criminals mundials. Per això, cal la decisió de tots els
pobles, la determinació de fer una societat que no competeixi entre
ella, sinó que col·labori. La supremacia monopolística, la presó
del deute, la corrupció política i judicial, no són instruments
per a fer una societat lliure sinó que construeixen una societat de
presoners. De nosaltres depèn revoltar-nos i exigir el respecte a la
nostra llibertat i independència i el càstig a aquells que durant
segles han executat un premeditat pla de destrucció, i que la
mentida del virus ha posat clarament damunt de la taula, traient-los
tots els vels.
COMENCEM
LA REVOLUCIÓ !
LA
DIGNITAT HUMANA I LA LLIBERTAT
ENS
HO DEMANEN !
ELS POLÍTICS SÓN ELS NOSTRES ENEMICS,
LES
IDEES SÓN LA NOSTRA INDEPENDÈNCIA.
COMENCEM
LA REVOLUCIÓ !