REFUGIATS I IMMIGRANTS

Per començar, cal diferenciar bé què és un refugiat i què és un immigrant. El refugiat és aquella persona que per causa d’una persecució del govern del seu país o per la guerra, ha de fugir del país i fretura de ser acollit per l’hospitalitat i la protecció, generalment, d’un país veí. El fet de ser un país veí acostuma a fer més fàcil l’adaptació del refugiat, i alhora el manté molt pròxim al seu país d’origen; ja que és de suposar que una vegada superat el conflicte o la persecució, el refugiat voldrà tornar al seu país per recomençar la seva vida entre els seus.

Un immigrant per la seva banda és una persona que per raons econòmiques ha de marxar del seu país per tal de sobreviure, per tal de poder ajudar als seus familiars que han quedat en el país d’origen, i tot amb la remota esperança d’algun dia poder tornar si no ric, almenys amb una situació econòmica digna. A grans trets i sense entrar en els casos particulars, aquestes són les raons per les que els uns i els altres marxen dels seus països a provar de trobar fortuna en un altre país.

La globalització que havia de portar benestar i igualtat d’oportunitats a tothom, s’ha demostrat el pitjor dels grans errors comesos per l’home durant el segle XX. Només hem de reflexionar en els greus conflictes internacionals, ja siguin guerres, lluites contra el terrorisme o la despietada guerra comercial que genera crisi en els països rics i més misèria en els països pobres. Aquesta és la inestabilitat generalitzada que ha comportat la globalització, en la qual els grans poders econòmics han imposat els seus interessos i la seva voluntat damunt dels «pallassos» polítics, una mena de titelles sense escrúpols rendits als amos i als seus comptes corrents. En els polítics actuals no hi ha ni una de les qualitats que hom podia observar i considerar en els polítics dels segles XVIII o XIX, i no perquè fossin models a seguir, sinó perquè els polítics, tot i havent-n’hi de corruptes i deslleials com sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà, sí que concebien la política com l’art de governar i de servir el poble, fet aquest que sobretot s’assolí als anys seixanta a les socialdemocràcies nòrdiques a Europa. I sé que avui és un sistema abandonat per poc pràctic; tanmateix, els països que tenen una llarga tradició socialdemòcrata són de llarg els països més avançats i amb unes societats més obertes i progressistes.

Sembla que tothom admet que «és ciutadà» del món, i segons que sembla els drets humans són patrimoni de la humanitat. I la realitat és que trobem molts més països on els drets humans són violats sistemàticament, que aquells on el ciutadà és protegit adequadament per la justícia. I tocant això cal fer l’observació que cadascú és ciutadà del seu país, només del seu país, per bé que amb solidaritat amb els altres pobles se senti identificat amb la «humanitat» dels altres homes per molt diferents que siguin aquests respecte d’ell, ja sigui físicament, ideològica, religiosa i fins conceptualment. És clar, i no seré jo qui porti la contrària, que en el fons el projecte del món és comú i més avui que mai en tota la història, ara bé, si pensem que el pensament únic -o la imbecil·litat única, que seria de llarg molt més correcta- que fomenten i imposen els grans poders financers, si pensem que és tot just un projecte que és particular, de grup, de secta, aleshores és fàcil de veure que és un projecte que en la seva definició ja exclou tots els altres. Els grans poders financers són els que generen les guerres, els que ofeguen les economies de països pobres o mitjos i governen els països desenvolupats. Les guerres les provoquen per interessos econòmics i estratègics -avui no hi ha cap altre tipus de guerra-, ofeguen els països pobres sota la bota de la seva pressió sufocant i governen com faraons les polítiques dels dits països rics i lliures.

Per què ho fan això? És senzill d’observar que el poder econòmic és només això, que no hi ha cap altra raó per al seu exercici que el benefici, i no hi ha cap altra consideració a la qual els calgui atendre. Per això, en lloc de col·laborar a disminuir la pobresa i ajudar a la creació d’economies productives i sostenibles d’acord a les diferents característiques dels països més desfavorits (amb la qual cosa sí que hi hauria un interès en una igualtat de possibilitats), en lloc d’això, el poder econòmic destrueix de soca-rel aquestes minses economies amb la finalitat que els ciutadans sense cap possible futur es vegin obligats a marxar. I què hi guanyen amb això: la destrucció de la cultura, perquè saben molt bé que les condicions de vida que exigirà un europeu no són les mateixes que exigirà un desgraciat africà, sud-americà o asiàtic. «Desgraciat» és la seva consideració de l’immigrant, i d’aquí que saben que aquests desafortunats, vinguts de països amb rendes molt més baixes i drets inexistents, seran molt obedients i restaran satisfets amb les misèries i l’abús de les grans corporacions, ja que la misèria que reben no deixa de ser una petita fortuna al seu país, i amb això pretenen ni més ni menys de reconvertir els ciutadans lliures dels països desenvolupats en ciutadans necessitats, en gent que haurà d’acceptar la pèrdua de béns econòmics i socials, de drets i condicions de vida, perquè és el que demana l’economia; o sigui ells, els amos. I per disfressar aquesta destrucció de la fonamentació social que és la cultura d’un país (la seva riquesa, el senyal de la seva idiosincràsia i el nexe «ideal» de la comunió social) s’han inventat el prodigi de la multiculturalitat, que és el mateix que parlar de l’absoluta incultura. I és clar que és bo el contacte entre cultures diferents i autèntiques i que és bo que estrenyin llaços i es mesclin per enriquir alhora les dues cultures diferents; però, parlar d’una multiculturalitat universal és sotmetre per sempre l’expressió cultural dels pobles a interessos espuris i buits de contingut. La cultura uneix un poble al seu voltant i permet la relació autèntica amb d’altres pobles; la multicultura uneix al seu voltant a diferents pobles, però desarma qualsevol relació autèntica amb cap poble. Tots som una mica tot, i així acabem de no ser res. De l’altra manera tots érem part d’una cultura -la nostra- i això ens feia -només per tenir una cultura- oberts a les altres cultures. Ara ja no tenim res i seguim els preceptes dels amos, vivim en el gran món multicultural com en un gran parc temàtic per a babaus, sense cap altra coneixement que l’espectacle. Perquè, i d’això que ningú no en dubti, una cultura (grega, alemanya, francesa, noruega, portuguesa...) és la capa exterior de la profunditat del coneixement d’aquell poble, i la multicultura és la capa exterior de la superficialitat de l’espectacle, una expressió molt oberta i divertida però que no té cap profunditat ni coneixement. I, pobres humans, quan ja sense coneixement hagin de seguir les ordres com gossets ensinistrats, castrats per a qualsevol pensament que no sigui multicultural.

La gran pregunta és com l’esquerra pot ser tan cega. De veritat creuen que els problemes dels refugiats se solucionen acollint-los i no exigint a les autoritats la persecució dels criminals que els generen; de veritat creuen que els problemes dels immigrants se solucionen permetent-los de viure en un altre país sense documentació -com a no-ningú- i no exigint a les autoritats la solidaritat i col·laboració amb els països d’origen per tal de resoldre aquestes migracions, que no resolen ni el problema de l’immigrant, ni el del seu país, ni el del país d’acollida. La riquesa de la diversitat rau en trobar-se mons diferents a cada cantonada -país diferent, que algú ja haurà pensat literalment a la cantonada-, això sí que ens obre els ulls al món. Omplir un món únic de moltes disfresses i capteniments és buidar el món de tot el seu sentit. I arribats aquí, cal pensar si veritablement les esquerres són -sento dir-ho així, perquè sóc d’esquerres- uns ximples que es pensen que les paraules canvien el món. Si fos així, canviant el lèxic, la sintaxi o els gèneres -que ara tant els agrada i és tan modern i esnob com imbècil-, canviant-los tindríem la solució a tots els problemes. Però si creuen que per dir: totes nosaltres (3 homes i 6 dones) resolen el problema de la igualtat de gèneres, aleshores suposo que quan diuen multiculturalitat, resolen el problema de cultura, i això -malauradament- és el que han fet els règims d’esquerra: destruir tota cultura.

Per canviar el món cal primer intel·ligència per a fer un projecte, després la voluntat i el compromís per a dur-lo a terme, tanmateix ells -l’esquerra- es miren el melic i se senten molt solidaris i socials canviant gèneres, metamorfosant conceptes i carregant-se la gramàtica. I ai! companys, si assoliu que no ens entenguem, de ben segur que els que tenen el poder imposaran la força. Penseu durant uns minuts, durant uns dies, amb seny i reflexió si no els esteu fent el joc, si no sou els peons que necessiten per deixar la llibertat sense sortida. Penseu-hi, penseu-hi. L’esquerra moltes vegades mira el món d’acord a la seva voluntat, però el món és com és, l’home és com és, la gramàtica és com és, la cultura de cada país és com és, i si el que volem fer és violentar el que cadascuna d’aquestes coses són, no farem un món millor, destruirem el mon, l’home, la gramàtica i la cultura, i aleshores ja podreu anar cridant que heu fet la gran revolució, que els primers que us aplaudiran, sabeu qui són...? 

EL RESPECTE A LA JUSTÍCIA

Estem cansats de sentir que tothom respecta la decisió de la Justícia, tot i que de vegades els qui ho diuen hi puguin expressar la seva disconformitat. És a dir, que el que ens vénen a dir és: no hi estic d’acord, però accepto l’autoritat del jutge. Avaluar genèricament l’autoritat del jutge i la nostra conformitat o disconformitat amb les seves sentències és molt difícil, perquè cada cas és un món i no hi ha -llevat de delictes administratius- cap crim o delicte que sigui calcat a qualsevol altre. Per això dictaminar tocant a la Justícia entenent-hi l’autoritat del jutge com a màxim representant individual és complicat, tant, com per freturar d’un llibre d’assaig i potser diversos toms per analitzar, delimitar i concloure les seves atribucions, poder i fins l’ètica en la seva professió. Tanmateix, avui reconeixem majoritàriament que només és possible la justícia en un estat de règim democràtic, en tant que el parlament i les seves institucions representen legítimament la voluntat dels ciutadans; ja que considerem, sense errar, que en un estat on la justícia és el correlat de l’autoritat política no democràtica, no n’hi pot haver. Tot règim polític més o menys autoritari, té la justícia controlada i la fa servir per consolidar els preceptes d’aquella autoritat política. Així doncs, en sentit estricte, només podem parlar de justícia en un estat democràtic. Al capdavall tota la filosofia política dels segles XVII i XVIII analitzava les lleis quant a lleis (John Locke) i el poder quant a poder (Montesquieu). I de tot aquell garbuix de pensaments i diatribes polítiques, periodístiques i socials, en sortiren els Estats com a garantia dels preceptes que delimitaven el poder individual i col·lectiu, la garantia de la legitimitat de les lleis i la garantia sobre el control en l’exercici de la coerció i la repressió. No cal dir que en aquesta lluita encara hi estem tots, els països no democràtics per raons òbvies, i els països democràtics, perquè estem veient arreu d’Europa com la democràcia perilla des del moment que el poder econòmic domina la classe política i la converteix en un dictador de les lleis que defensen en els interessos privats, i els jutges aleshores es converteixen en els executors d’aquestes lleis dictatorials. Tanmateix aquest no és l’assumpte que vull tractar en aquest escrit. Ja que sobre el que vull fer la reflexió és tocant a si podem confiar i creure en la justícia que és exercida a l’estat espanyol.

Malauradament per a tots nosaltres, la història d’Espanya és un seguit de dictadures familiars o de clan que han aplicat el seu poder, ignorant sempre la voluntat dels súbdits, llevat d’un parell de tossides al final del segle XIX i al començ del XX. Partint d’aquest fet indiscutible, hem d’assumir que tant el tarannà democràtic com el respecte envers una justícia lliure no subjugada al poder, són condicions que els pobles adquireixen mitjançant un procés llarg, molt llarg, que pot abastar fins a segles per tal de consolidar-se. Cal una voluntat de justícia, i després l’esforç intel·lectual d’estudiar-ne què és i com seria just d’aplicar-la. Malauradament per a tots nosaltres, la història recent d’Espanya (s. XX) ens parla d’una dictadura feixista exercida en dos trams, primer per Primo de Rivera i després pel Caudillo por la gracia de Dios, en la qual -segons que sembla que hauríem de creure- arribada la transició després de la mort en el llit del criminal, vàrem descobrir que, en el moll dels ossos, tots eren demòcrates però que no ho sabien. No cal estendre’s... això és pura mentida. Creure que en uns mesos la mentalitat dels governants -que vivien del dictador- i els governats -que patien el dictador- passa de ser feixista a democràtica, és producte d’una greu deficiència intel·lectual. Es pot creure en un canvi així de vertiginós en el cas d’Alemanya i el nazisme, perquè aquella dictadura que havia de ser dels mil anys, acabà una dècada després, deixant Alemanya tan llisa com un full de paper i als alemanys absolutament rendits i abatuts. La derrota, i una de tan gran, comporta canvis en la mentalitat, i ells aprengueren que si bé se senten superiors a la resta dels mortals, com els jueus, els nord-americans, i suposo que els russos i tants d’altres, no ho són; i als fets es poden remuntar si en dubten. Aleshores és quan es reconeix l’altre, la dignitat de l’altre i el respecte envers l’altre... Però aquí això no passà. L’hereu que disposà el dictador fou el nou governador de les brides del país, i la seva convicció democràtica no pot ser demostrada perquè no hi és; no en va, recordem que jurà las Leyes y Principios del Movimiento declarant-se i reconeixent-se com a Monarquia de los Principios del Movimiento, i que aquest jurament no l’ha fet amb la Constitución (que no és res més que las Leyes y Principios del Movimiento 2.0).

Dit el que ha estat dit fins aquí, no és difícil de pensar que totes les institucions seguiren les ordres del nou comandant en cap. La pregunta aleshores és: Els jutges que col·laboraren en els assassinats i persecucions del règim són gent digna? Mereixen respecte? Per ser jutges se’ls ha de respectar quan, com robots, executen ordres criminals per tal de mantenir un estatus i privilegis? Foren depurats tots els estaments judicials emanats del franquisme? L’aquiescència dels fiscals actuals amb els mandats governamentals són prova de la separació de poders?... I més preguntes ens podríem fer, i és legítim i fins obligat de fer-se-les, perquè malauradament per a nosaltres la tradició democràtica en l’estat espanyol ha brillat des de l’antiguitat fins ara per la seva absència. Mai no hi ha hagut cap renovació intel·lectual en l’estament judicial espanyol, contràriament al que ha passat als altres països europeus, ja hagi estat aquest canvi per revolucions polítiques (Anglaterra), socials (França) o religioses (països protestants). A Espanya, en la seva inabastable història, podem veure com els jutges imposaren la seva autoritat i la justícia a les Amèriques, amb «gran magnanimitat»; com durant la inquisició, «amb gran comprensió»; i posteriorment, en tots els lamentables episodis històrics (fallides, Fernando VII i els successius Borbons i militars) «amb gran solvència i aplicació de l’equitat». Aquesta és la trista realitat judicial espanyola. Si no han estat capaços de comprendre què és la separació de poders... què en podem esperar.

Les revolucions comencen quan es diu la veritat. Aquests jutges no són de fiar (i n’hi ha, de ben segur, que són dignes de la seva vocació -que això ha de ser la seva feina, no una professió-), i els fiscals menys encara (que defensen acusats, si l’acusada és infanta d’Espanya o membre destacat del poder o del govern, o menteixen per crear climes de tensió, com la lamentable fiscal catalana -les imatges demostren el seu grau de fatxenderia, i les declaracions posteriors que és una pocavergonya-). L’únic que puc dir, és que si m’hagués de trobar en un judici, no confiaria que se’m fes justícia sinó per xamba. És la realitat del que crec, i ja no us dic res, si el cas fos per motius polítics, ja que aleshores confiar en la justícia espanyola és senzillament ser un ximple.

I m’avanço pel que pugui passar, i escric explícitament que he expressat la meva convicció intel·lectual emparant-me en el dret a la lliure expressió. I si algun jutge, fiscal o altra persona, considera que el que he dit no és ajustat a la realitat, que faci ús de la llibertat d’expressió i tracti de demostrar que la justícia espanyola és i ha estat un model immaculat.    

TV3. TELEVISIÓ DE CATALUNYA

És de justícia, abans d’escriure el que escriuré, de reconèixer que la televisió no és una de les meves afeccions i que més que poc, no la miro mai. Tanmateix sempre hi ha alguna temporada que per hac o per be un hom passa les hores estabornit davant de la pantalla de crear opinions, de seduir amb el buit i de malmetre el cervell. Com estic en una d’aquestes etapes, goso escriure aquest article, perquè seguint una mica TV3 he arribat a una sèrie de conviccions i conclusions, les quals us explicitaré més endavant.

Sense dubte TV3 és la més digna de totes les cadenes de televisió que es poden veure a l’estat espanyol. No hem de tirar coets; més aviat ens hauríem de preocupar i força, però cal ser conscients que més enllà de TV3 hi ha una gasòfia indigna intel·lectualment i estètica. Per això, molta gent es donen per satisfets amb el que ofereix televisió de Catalunya. No entraré a criticar la programació, només reconeixeré que els informatius són més que dignes, tant els diaris com els documentals (30 o 60 minuts, entre d’altres). Les sèries, les pel·lícules, els esports i d’altres espais televisius són el que són i cadascú ha (o hauria) de tenir prou criteri per jutjar-los.

Les consideracions que vull posar damunt del paper tocant a la televisió pública catalana fan referència a l’ús del català i al seguiment informatiu del procés que viu Catalunya. El català, que cal reconèixer que és una llengua en molt mal estat, no és tractat amb la cura necessària. Si partim de la base que l’Institut d’Estudis Catalans és dels que més fa per destruir la identitat lingüística i convertir la nostra llengua en un vulgar «catanyol», sembla que poc podem demanar a les entitats que n’han de promoure l’ús públic. Val a dir aquí que la simplificació gramatical així com l’acceptació de la vulgarització d’una llengua sempre són en perjudici de la comunicació, ja que és fonamental saber que les estructures del llenguatge són les que ens permeten de pensar. Si desconnectem el llenguatge, estem desconnectant el pensament. Potser és el que es pretén, i els senyors de l’IEC només serveixen aquesta finalitat... Molt profunds no són, d’això no en podem tenir dubte. Els atemptats contra els pronoms febles (que són complexes, però que són així perquè no poden ser d’una altra manera en la nostra llengua), com els accents diacrítics (que ja són ganes de fer-se veure i sentir), entre d’altres barbaritats que hauran comès i que desconec, tot això no afavoreix en res la nostra llengua. Amb l’ús normalitzat del català i l’aprofundiment en la difusió de la correcta parla es pot assolir que els catalanoparlants acabem per tenir un domini decent de la nostra llengua. Seria aleshores quan tocaria afrontar el problema de l’evolució natural de la llengua i un estudi assenyat dels canvis que s’hi haguessin de fer per acostar-la a la seva pròpia realitat. Però quan tothom va coix de llengua per culpa de la incessant voluntat destructiva de l’estat espanyol, ara (divisió lingüística de la llengua) i sempre (des del terrorífic Decret de Nova Planta fins a Franco), quan tothom en va coix, el menys indicat és posar obstacles als qui la dominen. El coneixement si és coneixement mai no pot rebaixar-se, ja que rebaixar el coneixement és, ras i curt, pur desconeixement. I si enfilem per la senda del desconeixement, aleshores no es podrà fer res amb seny. Fetes aquestes consideracions que crec necessàries, serà més fàcil d’entendre i més breu de demostrar el que explicaré.

TV3 hauria de ser molt primmirada a l’hora de convidar, entrevistar i cedir la paraula. Quan una persona no és capaç de parlar mínimament correcte el català, se l’hauria de demanar que parlés en castellà (cas Albiol). Fa més mal al català el catanyol que el castellà. Si els qui s’expressen en català ho fan d’una manera correcta, i els castellans ho fan en castellà, evitarem que els girs castellans i les paraules castellanes entrin en l’àmbit del català correcte. Si deixem que analfabets en català ens facin discursos, en quatre dies la gent amb menys capacitat acabarà adoptant el catanyol i a la llarga s’imposarà, perquè la negligència i la displicència són sempre més còmodes que l’esforç d’aprendre allò que no és usual. I que ningú no m’entengui malament, que -per exemple- la senyora Arrimadas del senyor Oliu, és una persona que quan parla català, almenys el parla decentment, tot i que no és catalana. Perquè... heu pensat que la vulgarització d’una llengua a cop d’incorreccions sintàctiques o gramaticals, pot ser tota una estratègia destructiva? No pot ser que un polític com l’Albiol (s’ho diré) cometi veritables barbarismes i atemptats contra la llengua vivint com viu a Catalunya, a no ser que la llengua li importi un rave, per més que sigui la llengua natural del país. Us imagineu algú que fes això amb el castellà? I sí, ja sé que la vulgaritat campa amplament a les televisions estatals, però per causa del nivell cultural de la mitja espanyola així com de la recerca sistemàtica dels més curts, ja que d’aquesta manera el televident sempre es creu superior al dropo que s’ha exhibit a la tele. I suposo -potser sóc agosarat- que això aquí, a casa nostra, no ho volem. Més val sentir algú assenyat al qual no entenem, que entendre allò que diu algú sense cap seny. És la diferència entre créixer o fer-se petit intel·lectualment. Correm el seriós risc que d’aquí a quatre dies quan hom s’expressi correctament no se l’entengui, i que hi hagi desenes de maneres de no dir res, però que tothom t’entengui. Potser entrarem en un metallenguatge, tanmateix destruirem el pensament.

Que en l’anunci de la programació de TV3 se’ns convidi a veure el «Oh, Happy Day» -que ja és trist no trobar altre nom per al programa- amb aquestes paraules: «Que no se us oblidi» és un atemptat al català. I aquest anunci l’ha vist i sentit mitja població, i segons que en dedueixo, perquè cap dels que van veure el tall abans de l’emissió, no van fer veure la greu errada ni l’han corregit: «No ho oblideu», «Recorda-te’n», etcètera. I se suposa que hi ha lingüistes a TV3!

L’altre aspecte, i prou important, és el que toca als col·loquis i debats sobre el complex procés de Catalunya. La imparcialitat, que reconec a TV3, estava sempre ben representada, de tal manera que sempre hi havia el mateix nombre de tertulians a favor i en contra. Darrerament hi ha hagut un canvi substancial, i solen ser col·loquis i debats on el nombre d’unionistes (posició legítima, per bé que una mica indigna si s’és català) és superior al dels sobiranistes (que no tots són necessàriament independentistes. I de vegades no saps què és pitjor). No dubto que les grans corporacions financeres del pont aeri, la nefasta Caixa i el misteriós Sabadell, així com d’altres empreses «aèries» hauran fet pressió perquè s’hagi produït el canvi en l’enfocament de les taules de diàleg. Si és així i han amenaçat de treure els seus anuncis televisius, fet que cada dia crec més, TV3 hauria de fer front a aquests indesitjables (mancats absolutament de respecte envers els ciutadans, ja no pel que roben si no per manipular-los ideològicament), i en els telenotícies haurien d’obrir amb la primícia que aquestes entitats han retirat els seus anuncis i que per això la programació haurà de ser o més restringida o repetitiva... Seria pitjor TV3?

Una cadena de televisió és dolenta quan els interessos privats imposen els seus marcs ideològics a la programació o en l’enfocament de les notícies, ja que aleshores desapareix el periodisme. I recordeu les protestes a la Diagonal dels estafats per la Caixa i el poc recorregut que la notícia tenia a TV3. No és perquè siguin unionistes, és perquè no són demòcrates. I si els periodistes no són lliures a l’hora d’expressar-se, no són periodistes. I si escric això, és perquè de vegades penso que no ho saben. I en certa manera, la higiene de la llibertat depèn molt d’ells.