LLIBERTAT I JUSTÍCIA

Malauradament a Catalunya estem perdent el sentit de llibertat i de justícia. Si bé és veritat que estem sotmesos a la tirania espanyola, ja va essent hora que despertem. La història d’Espanya és un monòleg de manca de llibertat i d’injustícia. Però els catalans, més oberts a aquests ideals essencialment europeus, estem veient com el sotmetiment a la tirania i la manca de reacció ens constrenyen cada vegada més.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que no és un tribunal de justícia català d’acord al Decret de Nova Planta de 1716 que imposa la Justícia de Castella com a justícia per a tots els catalans, ha resolt prohibir les estelades en indrets públics, i veurem si els ajuntaments i altres institucions obeeixen un tribunal que representarà molt bé els suposats principis de justícia castellana (lo que manda el rey, es ley) i no els principis fonamentals de la justícia catalana (si no, no). Que el TSJC treballi contra els interessos dels catalans, demostra irrefutablement que no és un tribunal català, sinó la inquisició judicial de les autoritats castellanes.

A més a més, tenim els constants exemples d’agressions i violència de part dels unionistes, totalment protegida per les forces d’ocupació i defensada pels magistrats dels tribunals castellans que exerceixen i imposen la submissió als catalans. L’altre dia fou un policia qui va estomacar un ciutadà, i encara ara esperem la resposta de les autoritats dels colons, sigui els cossos armats d’ocupació o sigui la veu dels juristes, dels quals se suposa que el seu màxim principi ha de ser la justícia. Tanmateix, veiem com un policia – al qual no se’l pot agredir, si doncs no vols que t’acusin de terrorisme – pot impunement agredir un ciutadà que no li acaba de fer el pes, i tota la maquinària d’aquesta monarquia feixista, que instaurà el Gran Lladre de les Espanyes, el protegeix i li dóna empara.

Per això, les llumeneres intel·lectuals de Rivera i Albiol comprenen les agressions; què més es pot demanar d’un demòcrata! Abans els cops i la violència que l’emissió lliure de vots que representen la voluntat del poble. On s’ha vist això! El megalòman borbó no ho entendrà mai, encara que li ho expliquis amb dibuixos. El criminal de l’’a por ellos’, se sent amb tota la força per esclafar tots els que se li oposin. No en va fou el Caudillo d’Espanya el seu avi putatiu.

Cal que comencem a defensar-nos. La justícia dels països civilitzats ens ha donat la raó contra la voluntat del prevaricador Llarena, un home que en qualsevol país decent, avui seria a la presó. Però aquí, li posaran al costat la Lamela, com a pagament al servei prestat a la tirania i contra les llibertats dels súbdits.

Al Govern de Catalunya cal exigir-li que d’una vegada i per totes afronti la situació insostenible que suportem ara. Fins quan haurem de sofrir les agressions, els insults, les vexacions, les humiliacions dels nostres enemics. Els espanyols no són, no han estat ni seran mai dels nostres, i no perquè nosaltres no els acceptem, sinó perquè només la nostra existència els ofèn. Tot poble té l’obligació de lluitar per la seva llibertat i per l’imperi de la Justícia. Per això, tots els qui tenen responsabilitat política han de posar tots els instruments democràtics al servei de la voluntat del poble de Catalunya, i oposar-se, desobeir i ignorar tot allò que dictat per la prepotència del tirà espanyol i els seus mesells, se’ns vulgui imposar.

Avui mateix, el criminal contra la Humanitat, el responsable de l’atemptat de l’11-M a Madrid, que provocà el nombre més gran de morts en atemptat terrorista, i el màxim dirigent de l’organització mafiosa que sota l’empara del lladre, caçador de l’elefants i entrecuixos, ha convertit aquest país en l’imperi de la corrupció i la impunitat; aquest criminal s’ha reunit avui amb el seu cadell, l’home que compra màsters, l’home que insulta els catalans i a tots els que no pensen com ell, que amenaça de mort el legítim president de Catalunya i que, en la seva suprema estultícia, es creu que mereix el càrrec que ocupa com a fidel servidor dels seus amos i protectors.

Mentrestant, el parlament de Catalunya, que hauria de fer feina, que prou que n’hi ha, ajorna les sessions fins a l’octubre. Felicitem-nos per l’inútil president de la cambra!

Cada dia tinc més clar que si la gent no es decideix a sortir al carrer, a prendre les institucions i a sacrificar la seva vida per la seva llibertat, els panxacontents del parlament jugaran a la puta i la ramoneta i tornaran a vendre’s el país.

L’única esperança són els dos presidents de Catalunya. Si no saben o no són capaços de conduir les brides del país, estem perduts. Per això, els insto que com a més aviat donin el cop de puny damunt de la taula i acceptin que la mort moltes vegades és la solució més digna. L’enemic se n’ha cansat d’assassinar, i ho tornaran a fer, perquè és de la matèria que més saben. O els afrontem amb tots els riscos, o la submissió i la humiliació del nostre país no tindrà eixarm.

Amunt les atxes! Ja n’hi ha prou! No és hora de falses negociacions i vells retards! És hora de la política de fets!

LLARENA, EL PREVARICADOR

En anteriors escrits he parlat de la infame justícia espanyola i del poc crèdit que em mereixien els jutges espanyols, sobretot, els que més responsabilitat tenen. Un jutge espanyol està farcit de vanitat, orgull i superioritat; si bé un bon jutge ha de ser una persona honrada, senzilla, això no obstant amb autoritat. El paper d’un jutge dins de la societat és fonamental per sospesar el grau de llibertat dels seus ciutadans. Si els jutges no són justos, la societat no serà justa. En un anterior escrit vaig escriure que el jutge que condemnà a pena de mort Puig Antich, hauria d’haver estat condemnat a pena de mort una vegada arribada la democràcia, perquè aquest jutge és un ‘assassí’. Sense dubte un jutge s’ha de limitar a allò que digui la llei, però un jutge sempre - i he escrit: sempre – té la prerrogativa d’actuar amb benvolença i considerar la seva sentència amb magnanimitat, això és clar, sempre que no sigui un putxinel·li al servei de l’autoritat política del moment (el més greu delicte d’un jutge).

La responsabilitat d’un jutge és molt gran, potser la més gran en una societat desenvolupada. A les seves mans té la llibertat i el futur dels acusats en les seves causes. Per això, he defensat i sostinc, i és més, sostindré sempre, que un jutge que actuï amb prevaricació o connivència contra l’acusat només pot pagar el seu crim amb la seva vida. Eliminar els falsos jutges és la pedra fonamental d’una veritable democràcia. Un jutge es pot equivocar, un jutge pot estar influït per les seves creences, un jutge pot ser procliu a la severitat en lloc de la magnanimitat, però el que un jutge mai no pot ser és un prevaricador. Un jutge prevaricador si no ha causat un mal irreparable, ha de ser apartat per sempre dels àmbits judicials, i si el seu crim no té reparació, aleshores només l’ajusticiament pot ser la salvació de la justícia.

El cas del prevaricador Llarena no admet cap atenuant: s’ha inventat una història irreal i ha condemnat a presó preventiva gent innocent d’acord a les seves fantasies. Ho sabem tots els catalans, ho saben tots els espanyols de bona fe i ho han certificat els jutges imparcials de mitja Europa. Llarena és un criminal, i com a tal se l’hauria d’acuitar. El mal que ha provocat amb voluntat, ja no pot ser reparat. Ha separat fills menuts i adolescents dels seus pares, només per la seva voluntat, per a la qual cosa s’ha inventat una mala novel·la, desmuntada amb tots els documents existents, molts d’ells gravats; i tot això ho ha fet per fer un servei als seus ‘amos’. I reitero que és comprensible l’errada, però no ho és i mai no pot ser perdonada, la mala fe i la prevaricació exercida des d’un càrrec intocable, on ell és la màxima autoritat.

Tanmateix, si vàreu veure un acte de la judicatura espanyola on tota l’escòria judicial li retia homenatge, comprendreu el profund grau de corrupció i malaltia del sistema judicial espanyol. Això no impedeix que hi pugui haver algun jutge lliure de pecat, però els càrrecs importants de la judicatura són tots ocupats per prevaricadors i servidors de la injustícia a favor dels seus amos polítics i econòmics. Feu si no un recull dels casos més sonats d’Espanya i veureu l’absoluta magnanimitat amb els grans i poderosos delinqüents del país i la contumàcia i energia que posen en la gent indefensa, que és tot just la que més fretura d’una veritable justícia.

El pare de Rajoy fou un prevaricador, el seu fill ha arribat a president del govern. Els qui han denunciat criminals amb poder polític són a la presó o condemnats a serioses sancions econòmiques (cas Alcàsser, per exemple), els qui violen contínuament les lleis i es beneficien d’aquesta violació, entren i surten de la presó, tot, a més a més, en unes condicions immorals i ofensives davant de qualsevol consideració ètica (recordeu els assassins dels Gal). I m’estalvio de parlar dels fiscals, probablement, en aquest país, la gent més baixa èticament i la més corrupta que hom pugui trobar en totes les capes de la societat (Penseu en el fiscal que ‘defensava’ la infanta - filla de qui tots sabem i que ara tots coneixem que és un dels més grans, sinó el més gran, dels delinqüents del país – o la mentidera fiscal del TSJC, una pocavergonya que feia rodes de premsa per a difamar).

Aquesta és la vomitiva situació de la justícia espanyola. El pitjor que li pot passar a un ciutadà espanyol, és caure en mans d’aquesta màfia. No puc dir-ho més clar. La justícia en aquest país va molt malament perquè tots els qui s’hi dediquen són uns panxacontents més preocupats pel seu compte corrent i la carrera judicial, que per fer allò per al que se suposa que han estat formats. Aquesta és la dura i terrible veritat.

Un jutge orgullós, vanitós, superb, cregut i ufà és tot el contrari d’un veritable jutge. La responsabilitat immensa de la seva funció exigeix gent assenyada i comprensiva, sense que això sigui un perjudici per a la seva indiscutible autoritat. Ara bé, un jutge que menteix, que inventa càrrecs i esdeveniments, que acuita amb acarnissament els seus inculpats i que se’n vanta amb tota la pocavergonya del món, això és un delinqüent de la pitjor casta. Un ésser baix, roí, miserable, venjatiu, covard i esclau: i això és Llarena, al qual posar-li un ‘senyor’ davant és un insult a tots els homes del món i adjuntar-li un ‘jutge’ és un insult a la intel·ligència.

Confio que algun dia la meva consideració respecte a la justícia s’imposi i aleshores puguem afirmar tots plegats que vivim en una societat en la qual se cerca la justícia i no una societat en la qual els mesells i els miserables ocupin els alts càrrecs de la judicatura. I tot aquest escrit no és una falta de respecte, és l’exposició de la crua realitat. I aquells que es dediquen a la infame – avui – justícia, que oblidin els favors que deuen i pensin en els principis ètics i jurídics que se suposa – que també és molt suposar – s’ensenya a les facultats de dret.

La justícia ja no és cega, són cecs els qui creuen en la justícia. Entre tots hem de posar, de bell nou, la bena als ulls de la deessa, i això passa per l’expulsió dels criminals que avui exerceixen la justícia i han demostrat a bastament que no saben què és allò que han de defensar, ni saben què es fan. Volem jutges, necessitem jutges, no professionals que no saben, ni els preocupa, què és allò que defensen i de la qual cosa són els encarregats de protegir.

El pitjor enemic de la llibertat no és un dictador, no és l’opressió econòmica, no és la por; el pitjor enemic de la llibertat és un jutge injust.

FELIPE VI, EL TIRÀ

Aquest nét putatiu del Generalísimo Franco, el dictador feixista que imposà la successió en Juan Carlos I, ha demostrat a bastança de quina nissaga és fill. Tota la lamentable història borbònica espanyola, que comença amb un dels grans criminals militars i civils de la història moderna, Felipe V, s’inscriu en l’absolutisme, la ineficàcia i la repressió despietada. No en trobem ni un de sol, de Borbó digne; aquesta és una de les virtuts impossibles per a la nissaga. Incompetents, deformes intel·lectuals, violents, lladres, sí; i permanentment preocupats per mantenir els seus pobles sotmesos a l’analfabetisme per poder imposar el seu autoritarisme familiar damunt la dignitat del poble (avui ho podem comprovar en la premsa espanyola i en les lamentables facultats d’història o dret, entre altres). Sempre envoltats dels militars espanyols, que són una colla de servents i mesells afavorits per la immunitat absoluta que suposa el sotmetiment i la pleitesia al tirà borbònic (ho comprovem avui amb els violadors que formen part de cossos militars). Al costat de Primo de Rivera, qui hi havia? Al costat del dictador Franco, qui hi havia?

Venedors d’armes i de propietats alienes, traficants de putes i corrupció, lladres impenitents i amants de l’exercici de la violència, sigui contra elefants que hipòcritament defensen en institucions que fan servir per a la neteja de la seva podridura o contra ciutadans que gosen reclamar els seus drets i defensar-los de la insolència i la tirania de l’escatològica monarquia borbònica. Tothora envoltats de torturadors (jutges, policies i militars), delinqüents (capos de la màfia, Florentino Pérez), moralistes de la sacra-santa església catòlica (violadora de nens i venedora de nou-nats), moralistes ideològics (les lamentables universitats opusdeistes) i els sempiterns aristòcrates criminals com els Alba (dels quals encara en guarden record a Flandes i rodalia) o els llepaculs de la rància aristocràcia hispànica, que darrerament han sortit a l’escena pública per defensar el ‘feu’ borbònic contra les necessitats del poble espanyol (Morenés o Méndez de Vigo...). En fi, ple segle XVII.

Els catalans hem tingut la desgràcia de caure sota la bota d’aquesta gentalla des de l’infaust Felipe V, del qual ens poden parlar molts pobles valencians, balears i catalans: Assassinats massius, exposició pública dels cadàvers dels opositors al criminal borbònic, bombardeig de ciutats (és el primer de la història a atacar la població civil sense miraments ni consideracions. Barcelona 1713-14), cremar pobles sencers i salar els camps de conreus dels camperols opositors a la seva monarquia, destrucció de tot símbol de cultura (ells són d’instints baixos i analfabets) i promotors de tot tipus de tripijocs mafiosos pel sotmetiment econòmic del poble i el seu enriquiment personal...

Com diu Ramón Cotarelo, si el millor d’aquesta nissaga fou Carlos III i se’l reconeix com a ‘el mejor alcalde de Madrid’ i regnava tot un imperi; ja està tot dit. I aquest era el més avançat, el que tenia un cervell mitjanament desenvolupat i no dedicat en exclusiva al crim, com els seus antecessors; o als genitals, com els seus successors.

Parlar de l’infame Juan Carlos I, que matà el seu germà, que fou el segon del Generalísimo, que jurà les ‘leyes del movimiento’ i no la ‘constitución’, que fou el cap i cabal del cop d’estat del 23 de febrer de 1981, que ha omplert d’ignomínia Espanya, amb les seves deficiències intel·lectuals i les mostres de fatxenderia de bar de barri, amb les comissions i uns graus de corrupció dignes d’un Vito Corleone qualsevol, i per la qual corrupció, el seu gendre és a la presó per cobrir les esquenes de la Família... parlar d’aquest impresentable, és descriure la dinastia.

I ara tenim el darrer d’aquesta saga de ninots diabòlics (només hi ha una ‘ninota’, la Isabel), l’amic dels tirans saudites, els que financen el terrorisme islàmic que atemptà a Barcelona l’agost passat, i a qui els ven les armes per a la guerra del Iemen; el que es va fer fer un palau reial amb els diners dels seus súbdits; el pocavergonya que, a malgrat de viure dels seus ‘presoners’ per obra i gràcia del Caudillo de Dios, té la barra de casar-se amb una plebea, la periodista que ara fa el paperet de reineta del tirà; el que neteja la indecència de casa seva amb el plebeu handbolista que es casà amb la seva germana i a qui el pare reial el posà a robar, com a ensinistrament inicial a les seculars pràctiques borbòniques; el que a més de ser altiu, orgullós, fatxenda, cregut de pertànyer -ell!- a una classe superior, es vanta d’haver atonyinat velles i vells, votants i demòcrates en una intervenció televisada digna de qualsevol dictadura tercermundista, plena d’amenaces i de recomanacions de com s’ha de comportar un súbdit amb l’autoritat suprema de la seva ‘persona’ (i això, ja és tenir-li moltíssima consideració). Aquest vergonyós miserable que reprimeix les manifestacions de rebuig dels seus súbdits, i els sotmet a una vigilància policíaca comparable a les exhibicions de força de les més sagnants dictadures, i tots els súbdits són reclosos i allunyats dels indrets per on passarà la seva escòria, sabent que qualsevol acte que suposi saltar la tanca que ell ha fet posar per controlar els seus enemics, serà castigada adequadament pels sequaços que vestits de toga reuneix en els seus tribunals d’injustícia...

Aquest rei imposat per obra i gràcia del dictador, el seu avi putatiu, és l’hereu del règim, que no és ni capaç de posar-se vermell, per decència intel·lectual, en parlar de democràcia i proclamar la seva consolidació a Espanya, com si a ell, al seu pare, al seu avi, al besavi, al rebesavi i al sursum corda, els importés el més mínim, ja no dic la democràcia del seu ‘cortijo’, sinó l’exercici d’alguna justícia que no sigui la seva voluntat.

Aquest és el tirà insolent i desvergonyit, sarcàsticament conegut com ‘el preparau’, que dirigeix els destins d’Espanya, i que espero amb ànsia, que enfonsi per a sempre més. Mort el gos, s’acaba la ràbia; i Espanya clouria un malson de tres segles.