LA INVESTIDURA POSPOSADA

Escric per exposar-vos el meu atordiment pels esdeveniments que estem vivint. Ahir, quan Roger Torrent féu la compareixença per anunciar l’ajornament de la sessió d’investidura, vaig pensar que hi havia d’haver raons de pes i una estratègia sòlida al darrere d’una decisió política tan rellevant. Creia que es tractava de palesar al món la manca de rigor del Constitucional, capaç de saltar sense prejudicis per damunt de la normativa que és responsable de defensar i protegir, fins al punt de ‘sotmetre’ la carta magna al principi etern de la ‘indisoluble unidad de España’. I sense dubte, pensava que tot això estava consensuat amb el president de la república. Però res no ha estat així.

Val a dir i començar pel principi, reconeixent que l’estat espanyol no bombardeja Catalunya ni hi aplica una repressió a la turca, perquè els ulls d’Europa els observen. És cert que la CE no mourà un dit per nosaltres, tanmateix, ha de preservar les formes si vol conservar un deix de la seva credibilitat. De l’estat espanyol no podem esperar-ne res; ho sabem des de fa tres-cents anys. Aleshores, què hem de fer, ajupir el cap? Que la voluntat democràtica s’agenolli davant de la imposició tirànica per no tenir més gent a la presó? Potser hauríem de pensar si justament aquesta no és la millor arma. I consti que comprenc perfectament Roger Torrent, així com respecto, i molt, tots els empresonats i els exiliats, que prou estan posant en risc les seves vides, en tots els sentits, per nosaltres. No voldria que en cap moment es pogués interpretar aquest escrit com a una desconsideració envers gent que em mereix el més sincer i profund respecte.

Dit això, cal tenir present que els presos polítics i els exiliats no sortiran de la presó ni podran tornar al nostre país fins que la realitat política catalana canviï. Si no canvia, els uns passaran anys i panys a la presó i la resta haurà de viure a l’estranger fins a la prescripció dels delictes, i això sempre que l’estat espanyol no inventi algun parany per impedir la prescripció d’uns delictes ‘tan summament greus’. Si volem que l’Oriol Junqueras i els altres surtin de la presó, i que en Carles Puigdemont i els altres puguin tornar, cal enfrontar l’estat de cara i anar a totes. I aquest anar a totes, només pot ser-nos favorable si les formacions polítiques independentistes ens compactem com una pinya amb la mirada fixa en la República. Ara no és hora de partits. Aquesta disputa legítima ha de posposar-se, d’altra manera, el fracàs de tothom serà definitiu. Si el projecte de l’alliberament s’ensorra, amb ell cauran tots els partits que hi han participat. La decepció dels independentistes que no estan arrenglerats en un partit, no els ho perdonarà.

D’altra banda, quant a les filtracions dels missatges de Toni Comín, només vull fer-vos una observació: si en una situació tan dramàtica per Catalunya, un conseller no és capaç de protegir el secret de les seves comunicacions, potser és que no tenim capacitat d’enfrontar un repte tan difícil i delicat com la independència. I vull creure que res no és exactament com ens ho estan dient. Ja que si les comunicacions són reals i en context, digueu-me, quina confiança i esperança podem tenir?

Carles Puigdemont és el president, perquè era el president democràticament elegit abans del cop d’estat del 155. No hi ha cap candidat més, i cal nomenar-lo president a més aviat possible. Tot el que no sigui això, és servir en safata de plata la victòria al govern espanyol.

De vegades, sembla que els polítics pensen que la gent és més ximple d’allò que és. Fa l’efecte que volen tractar-nos com a nens que desconeixen la dura realitat. Però, si veritablement el projecte és nacional i no una miserable estratègia de partit autonomista, aleshores ja triguen a fer clara la dificultat de la situació. Només quan se sap quins són els reptes, la gent es pot preparar per afrontar-los. Llençar-se a la babalà envers un somni polític, sense tenir present els seus riscos, és sempre abocar-se al penya-segat... i si aquesta vegada no ens en sortim, la precipitació, el fet de no haver sabut esperar, de no controlar els tempos polítics i haver fet més política de partit que política nacional, comportaran una de les més grans desfetes de Catalunya, comparable perfectament a la derrota del 39.

Cal palesar en tot moment la república, fent servir sempre, a tort i a dret, el nom de república, ja que no podem renunciar a allò que el parlament - una mica d’aquella manera – declarà. Això és una guerra política, i a la guerra, no s’hi valen ni els passos enrere per pusil·lanimitat, ni les errades; aquestes, encara menys. D’una vegada i per totes, cal fer front a l’estat autoritari espanyol i això amb totes les armes que tenim a l’abast. La denúncia, la gestió política i la ‘paralització del país’. Ningú ens regalarà la independència, i la independència ens costarà cara; si no creiem això, valia més no haver començat.

Visca la República, que és l’única que alliberarà els presos i la nostra dignitat com a poble.

Per decència política, en defensa de la democràcia, MH Roger Torrent convoqueu la sessió d’investidura i que el MHP Carles Puigdemont recuperi el seu càrrec i, entre tots, defensem la dignitat de les nostres institucions.

Visca Catalunya lliure!

ESCAC I MAT ALS ESTATS DEMOCRÀTICS EUROPEUS

Des que va començar la reclamació del dret a l’autodeterminació de Catalunya, el club d’estats europeus ha mantingut sempre la hipòcrita posició de definir la crisi política com un afer intern, i se’ls ha emplenat la boca dient, per activa i per passiva, que tota negociació política havia de ser duta a terme d’acord a la Constitució i dintre del marc legal, ja que són les garanties d’un estat de dret.

Han comprovat la magnitud popular de la demanda dels catalans (80% a favor d’una consulta), han vist any rere any manifestacions pacífiques i multitudinàries, han pogut copsar la voluntat dels polítics catalans per obrir un diàleg i ser el més estrictes i respectuosos amb la normativa legal. Només el filibusterisme de l’oposició ha menat els representants independentistes a forçar els procediments, que val a dir, que mai no han estat declarats improcedents, fins i tot pel Tribunal Constitucional respecte a les actuacions dels dies 6 i 7 de setembre. Per si tot això fos poc, han presenciat la brutal i injustificable, per bé que justificada, actuació violenta del govern espanyol contra la voluntat pacífica i festiva d’una votació convocada legítimament pel Parlament. A més a més, saben que tenim presos polítics, homes privats de llibertat, en aplicació d’una desmesurada presó preventiva; i el cap, i alguns consellers del govern legítim, a l’exili. Coneixen millor que nosaltres la impunitat del govern espanyol amb la corrupció i poden veure el sr. Urdangarín passejant lliurement per Suïssa, tot i tenir una sentència a sis anys i tres mesos de presó. Per no parlar de tota la trama mafiosa del partit del govern. Han vist com les autoritats espanyoles han fet un ús indegut de l’article 155 de la Constitució, que en cap cas és una prerrogativa a l’aplicació d’una ocupació militar i econòmica, ni a la substitució dels representats legals... en poques paraules: no és un estat de setge. Tot i això, han comprovat com, després que el govern d’Espanya hagi convocat noves eleccions, els resultats han perpetuat la victòria dels independentistes i a més a més han ensorrat el partit del govern a Espanya. Malgrat tot això, el club dels europeus ha callat i ha continuat defensant la Constitució com a màxima garantia de l’estat de dret. I davant d’aquesta miopia dels dirigents europeus, hem arribat a l’evidència de la dramàtica i terrible situació de l’estat espanyol: la dictadura.

Jo no he sentit mai un dirigent polític alemany, francès, noruec, belga, holandès, danès, americà, suec... que, en un discurs, defensi la consolidació ni la qualitat democràtica del seu país com ho féu el preparao a Davos. La resposta, en aquest per què, és senzilla: ningú necessita defensar l’evidència, i només aquells que saben que allò que proclamen és mentida, ho proclamen a tort i a dret, arreu, com si a cops de dir-ho l’evidència es consolidés. I la prova d’això l’hem tingut aquest darrer dissabte.

Carles Puigdemont, president de la República catalana, s’ha exiliat per no acabar tancat a la presó de la democràcia espanyola. Fugir no és el mateix que exiliar-se. Amb la presa de possessió de la nació catalana i el seu control absolut, el govern espanyol convocà unes eleccions il·legítimes i mancades de tota garantia, amb la finalitat de consolidar el seu poder. Les exigències democràtiques europees els obligà a haver d’acceptar el president com a candidat, en tant que és un ciutadà lliure, no condemnat en ferm per cap delicte i que té els mateixos drets que qualsevol altre ciutadà per a elegir i per a ser elegit. El govern espanyol confià en la desafecció dels catalans, pensava que no acceptaríem la seva imposició i no aniríem a les urnes. Quan comprovaren que s’havien equivocat, mobilitzaren tot el que pogueren mobilitzar per enfonsar l’independentisme, amb la pretensió de posar com a cap de govern de l’autonomia catalana a la filla d’un policia franquista. Tanmateix, el tret els ha sortit per la culata. I aleshores què? Aleshores els partits del 155 han fet mans i mànigues per impedir l’exercici normal i natural d’una democràcia: que el candidat amb més suports parlamentaris, sigui el president. Evidentment, si Puigdemont torna a ser president de Catalunya, és obvi que l’estat espanyol queda retratat: fou apartat del seu càrrec, però els seus ciutadans l’hi han tornat a posar.

I aquí comença la constatació inequívoca que Espanya no és una democràcia consolidada ni equiparable a qualsevol democràcia avançada. Després que, seguint el procediment normatiu, el president del Parlament de Catalunya proposés el candidat a la presidència, el govern espanyol ha entrat en una crisi de nervis, davant del que serà una prova indiscutible de la seva arbitrarietat política respecte a Catalunya. Per això, sol·licitaren al Consell d’Estat, format per personatges de llarga tradició franquista, un informe sobre la procedència d’una impugnació. Fins i tot, aquest òrgan, garant dels privilegis dels vencedors franquistes en el pacte del 78, desaconsellà la proposta per injustificable en dret, ja que no es poden sancionar ni perseguir actes que encara no han estat esdevinguts. Suposo que en petit comitè dirien: Ja ens agradaria a nosaltres, però això no es pot fer en un règim democràtic.

Tot i això, el govern, fent cas omís a la recomanació, instà el Tribunal Constitucional que els resolgués el problema, en una demostració irrefutable de la seva concepció d’allò que és la separació de poders! I vet aquí que, després d’hores i hores de deliberacions, el Tribunal Constitucional emet un veredicte que posa en flagrant evidència la seva manca d’imparcialitat i la seva intrínseca manipulació de la sagrada Constitució:

El govern pretenia cometre frau de llei. Un fet que en qualsevol país democràtic hauria comportat l’automàtica destitució dels responsables. Tanmateix, els mesells del Constitucional, assumeixen la responsabilitat compartida amb el poder executiu i cometen una barbaritat jurídica intolerable en un estat de dret: El Tribunal Constitucional és el que comet frau de llei. Valgui’m Déu! Si no ho hagués vist, no m’ho creuria. La facultat del Tribunal en aquestes demandes arriba només a l’acceptació de la impugnació del govern, amb la qual cosa consentiria el frau de llei del govern, o a la denegació de la impugnació. És a dir, accepto la tramitació o la rebutjo. No hi ha res més a dir. Però, ah, miracles de la ‘democràcia espanyola’, el Tribunal Constitucional rebutja la impugnació per no retratar-se davant del món en tolerar el frau de llei del govern, però, fet inoït, insòlit, increïble i inadmissible, fora de les seves competències, és a dir, cometent ells el frau de llei, decreten unes mesures cautelars no sol·licitades. És una violació de la garantia de l’estat de dret! Amb les seves disposicions, l’òrgan judicial que ha de ser l’estricte compliment de la Constitució, assumeix unes facultats polítiques que no li són pròpies, perquè pertanyen a la Mesa del Parlament de Catalunya. Interfereix judicialment l’acció política abans que l’acció política sigui duta a terme, amb la qual cosa impedeix l’exercici de les llibertats del Parlament de Catalunya, legítimament elegit pel poble de Catalunya, i el sotmet al criteri d’una dotzena de jutges al servei del govern de la nació. El que ahir va fer el Constitucional és desacreditar de soca-rel la democràcia espanyola. El mateix Tribunal Constitucional salta per damunt de les lleis que el regulen, assumeix facultats impròpies i il·legals i delega, en la judicatura del Suprem, l’execució de les seves ordres constitucionals. Els ‘magistrats’ del Constitucional impugnen l’elecció del president si no és presencial (fet que no els correspon de decidir) i remeten al Suprem la decisió sobre si el candidat es podrà presentar o anirà directament a la presó. La violació de qualsevol principi de dret és tan desmesurat que com Europa no hi prengui part, la deslegitimació dels seus representants com a demòcrates serà absoluta:

Exigiren fidelitat a la Constitució per a resoldre el problema polític, en tant que la Constitució és la garantia de l’estat de dret. Però, ara, què diran, si el primer que és infidel a la Constitució és el Tribunal Constitucional! I, aquesta no és la primera vegada, menys encara, respecte a Catalunya. Qualsevol declaració política europea que no reconegui la manca de drets a l’Estat Espanyol, els farà copartícips de la nova dictadura espanyola.

Cal esbombar aquesta denigració democràtica arreu! Que ja hem vist com Ciudadanos, socialistes – per dir-los alguna cosa – i els ni carn ni peix, tots ells defensors de la legalitat i la justícia, encara han d’obrir la boca per denunciar el que suposa la pèrdua de tota garantia de llibertat per als ciutadans espanyols, ja que l’arbitrarietat del Constitucional, el seguiment de les ordres de l’executiu i unes corts de justícia, que són més corts que de justícia, amenacen no només els catalans, sinó la llibertat de tots els espanyols.

Ahir explotà definitivament la modèlica transició monàrquica-espanyola i es consolidà el postfranquisme, que tan bé representa el cap de l’estat com els delinqüents del partit en el govern, i també la nissaga de juristes fidels a les «Leyes del Movimiento» que tan solemnement jurà Juan Carlos I, el rei que dugué els espanyols de la tirania franquista a la tirania borbònica. Això, és el que ahir ens demostraren les eminències del Constitucional.

L’ARTICLE 26

Diu l'article vint-i-sis, 
que en un cas de compromís, 
el Califa pot si cal, 
refregar-se l'engonal 
i passar-se pels "dallonses" 
totes les lleis del país.

Fragment d’El Califa (La Trinca)

Ja hi hem arribat! Era qüestió de temps que els caigués del tot la careta. Els mateixos que bramen per la defensa de l’imperi de la llei – terme molt franquista -, pretenen aplicar amb tota la força l’article 26, després de fer-ho suaument i dissimulada amb l’aplicació arbitrària del 155. El seu cabdill, reconegut mundialment com a ‘el preparao’, ha donat mostres de la seva insubornable defensa de l’imperi de la llei amb el cas Urdangarín i infanta, els quals campen al seu lliure arbitri, per bé que ell està condemnat a 6 anys de presó per greus delictes, la qual cosa no l’eximeix que li hagi estat atorgada una paga de 3000 euros; se suposa que en qualitat de gratificació del poble espanyol a la seva gestió. El cap del govern i els seus sequaços, definits per òrgans judicials com a organització mafiosa, que representen el partit d’Europa amb més corrupció impune, amb delictes de tràfic d’influències, malversació de fons, suborns, cobraments en B, o sigui, corrupció a l’engròs, a part de delicadíssimes morts amagades a la premsa i gens clares de persones involucrades en les trames de la xarxa mafiosa; totes aquestes joies, són la classe dirigent. Els partits de la suposada oposició - PSOE fins al coll pel cas dels ERE a Andalusía, entre altres casos, i Ciudadanos, els finançats graciosament per ningú no sap qui, i excloc Podemos, per no ser ni tan sols oposició – exhibint els seus dots com a fatxendes de bar de barriada en les seves declaracions i les seves mentides: Arrimadas, justificant la presó dels polítics i activistes catalans amb l’argument que a França la cremada d’un cotxe de policia comporta set anys de presó, és clar que obviant que a França el policia era dins del vehicle cremat. Rubalcaba que té la poca vergonya de parlar de Puigdemont com un terrorista, fent ús del terme ‘treure’l del mig’; i podíem no acabar mai esmentant les comparacions amb Lluís Companys, assassinat per Franco, o els insults i les desqualificacions, a més de la consideració de malalt mental d’altres insignes representants de la política i la premsa del país veí.

I tot això, per què? Per l’absència del mínim sentit de la democràcia i d’allò que se’n diu llibertat política. ‘La sagrada unidad de España’, màxima de Franco, del ‘campechano’ i del ‘preparao’, i de tota la colla de paràsits de l’etern règim borbònic fundat amb sang, foc i violència desmesurades per l’execrable Felipe V, el francès absolutista. La ‘bichapresidenta’ - així reconeguda a la televisió pública espanyola - avui ho ha dit en la roda de premsa després del consell de ministres del ‘reino’: «Farem servir totes les eines al nostre abast per mantenir la unitat d’Espanya». La voluntat dels súbdits no compta, i menys encara quan pretenen parlar de política. Val a dir, que no hem de desconsiderar l’exímia demostració de respecte i sentit de la justícia democràtica, expressades per M. Rajoy, en dir que li és indiferent el nombre de catalans que volen la independència, la llibertat democràtica dels seus està per damunt de la voluntat d’una part del territori. Al capdavall, no fan altra cosa que demostrar que són ells els que manen per damunt de qualsevol altra consideració. Tenen la indecència política de suprimir un govern legal elegit pels ciutadans, de tancar a la presó o fer viure a l’exili, la gent lliurement elegida pels ciutadans; de mentir quant a la situació del President, que no està fugit, sinó que no torna, la qual cosa no és el mateix, ja que el MHP Puigdemont sortí del país espanyol amb absoluta normalitat, i, el que és més greu, curiosament, l’estat espanyol no és capaç de fer-lo tornar emparant-se en una euroordre, que ni els seus socis europeus poden admetre, perquè, per molt que els pesi als tirans espanyols, ells tenen una miqueta de respecte envers la democràcia, no molta, tot s’ha de dir, però una miqueta més que els d’aquí, sí, almenys allà tenen el pudor de la decència.

Per tot això, ara més que mai hem de persistir. La llibertat, la democràcia i els drets humans bàsics estan en joc a Catalunya. Volen reconvertir Espanya en l’Espanya de Franco, i aquesta és la nostra lluita. Tenen el seu cabdill, l’infame que aplaudia amb les orelles els cops de porra dels seus esbirros contra les àvies i els votants que pretenien ser lliures i deixar de sotmetre’s a la seva dictadura secular. El seu pare reia les gràcies al criminal dictador, i ell, bon Borbó, segueix fil per randa el seguit de violacions de drets exercits des de sempre per la seva nissaga d’escurçons.

Sí, més que mai hem de persistir. Poc podem esperar d’una Europa podrida, dirigida per alcohòlics, filo-feixistes i altres panxacontentes, menys encara dels qui mouen les castanyes, alemanys o francesos, només preocupats per interessos que no tenen res a veure amb els interessos polítics històrics demostrats pels pensadors europeus, els quals amb les seves teories sobre l’home i el règim polític, havien conduït la societat europea a ser model de llibertat, respecte i solidaritat. Poc podem esperar de tots els llepaculs de banquers i de delinqüents comuns. Però, sortosament encara, Europa és de la gent, i aquesta gent, a Europa encara, compten amb una premsa mitjanament potable, i és aquí on no ens hem de cansar de fer arribar la nostra veu. Cal que tothom a Europa sàpiga que a Espanya l’article únic, ha estat, és i serà sempre: l’article 26.

La violació dels drets democràtics dels ciutadans catalans ha de ser resposta d’una manera prou convincent, ja que d’altra manera ens demostraran que no som europeus, que no tenim els seus mateixos drets i, per tant, som ciutadans de segona classe. Essent així, caldrà plantejar-nos cercar l’aixopluc a l’ONU, com a país perseguit i ètnia ignorada en tant que país perseguit. Cal aixecar la nostra veu i començar d’actuar amb mesures de pressió que a l’alcohòlic i adjunts els faci plantejar-se si no és millor resoldre el problema no resolt amb Franco, que esperar que tot acabi empastifant Europa, i allò que més els preocupa, que aquesta inestabilitat afecti els seus amos, ja que aleshores ells deixaran de cobrar ossos i poden acabar ‘pagant’ el mal servei exercit com a miserables esclaus.

Hem de fer-los veure que no som espanyols, que, profundament i amb tota la ràbia del món, ens sentim ofesos quan se’ns anomena amb aquest nom. No som espanyols, no, no en som perquè no ens en sentim, però sobretot no ens en sentim perquè sentim una íntima i desconsoladora vergonya quan se’ns anomena amb aquest nom. La nostra idiosincràsia ens diu que tot allò que els enorgulleix, a nosaltres ens avergonyeix, i tot allò que a nosaltres ens enorgulleix, ells ho ignoren. Al seu orgull hi oposem la vergonya, sobretot per una història trista, fora del món, dels avenços, dels progressos polítics, econòmics i socials. Al nostre orgull, ells hi oposen la ignorància. Ho han fet sempre i avui no se’n desdiuen. La república catalana és l’alliberament espanyol d’una monarquia medieval, d’aquells monarques corruptes i indecents que han enfonsat el país en l’analfabetisme i la ignorància. Recordeu allò de: Que inventen ellos!

L’article 26 és la consumació de la prova que a Espanya no hi ha més llei que la del rei, l’exèrcit i l’església... plena edat mitjana. La revolta contra l’article 26, que hem de saber gestionar els catalans, és el veritable camí vers la llibertat: la llei imposada pel sentit democràtic. En això creiem els catalans... ells no.

Roger Torrent no ha de desconvocar la investidura del President perquè l’acte té tota la legitimitat democràtica i la suspensió que pretén el ‘gobierno’ és fruit d’un gravíssim frau de llei, digui el que digui el TC, del qual cal recordar que el que fou, en el seu moment, el màxim representant, ha estat puntuat amb un 0 a la convocatòria de candidats per a la judicatura del Tribunal d’Estrasburg, el tribunal europeu de drets humans. No cal afegir res més.

PUIGDEMONT A LA UNIVERSITAT DE COPENHAGUEN

En el seu viatge a Dinamarca, el MHP Carles Puigdemont ha participat en una xerrada sobre ‘la democràcia a Catalunya i a la Comunitat europea’. A grans trets, el president va estar prou bé. Si escric aquestes línies, és més per parlar dels seus interlocutors.

Un d’ells, era un jove professor de ciències polítiques que féu una intervenció molt teòrica sobre la democràcia i els seus fonaments, i també dels problemes intrínsecs a la mateixa democràcia, com ara, si els espanyols haurien de votar en un referèndum per la independència de Catalunya, o no. El xicot féu el que va poder, però, la veritat, és ben trist de pensar que aquests són els tipus de professors en una universitat del suposat prestigi de les universitats daneses. A Espanya deu passar el mateix, si tenim present que els dirigents de Podemos són també professors d’aquestes ciències. Mala peça tenim al teler si aquests són els professors... I m’explico, fent referència al jove d’ahir: És cert que el mateix funcionament de la democràcia ha de ser plantejat i que cal millorar aquest procediment polític. Jo sóc un dels més fervorosos defensors d’una profunda reflexió sobre el sistema, sobretot tenint present que els resultats cada volta demostren més que la democràcia falla. La prova és veure qui són els dirigents polítics dels països avançats, que tots, absolutament tots, responen als interessos de les classes més poderoses econòmicament i naveguen a gust en un món d’absoluta corrupció. Sense dubte, hi ha molts aspectes a tocar, un d’ells i fonamental, la tasca dels mitjans de comunicació, que si no són del tot lliures, són part de la gestió política i, per aquesta raó, prostitueixen tot el sistema. Arreu del món civilitzat és així, i a Espanya és paradigmàtic: premsa al servei de la banca i de l’Íbex-35. Per això cal una reflexió seriosa i profunda, sense dubte. Ara bé, en lloc d’això, el bon jove professor va preguntar-se si haurien d’haver votat tots els espanyols, que és com si volgués dir que en el referèndum del Brexit hauria hagut de votar tota la ciutadania europea. Això, senzillament és una superba ximpleria; i que a més a més, la gosi preguntar tot un professor de ciències polítiques en un auditori, molt decebedor. I deixo aquest professor, per centrar-me en la col·lega, la senyora Marlene Wind, també professora de ciències polítiques, que el sobreeixí en estupidesa.

La presentació de la bona senyora va consistir a definir-se com a ‘experta’ en Europa i la democràcia i les seves institucions. Definir-se com a ‘expert’ és una mostra de supèrbia i en molts dels casos una evidència de les pròpies limitacions. I la bona senyora donà proves a bastança de les seves limitacions, les quals permeten de posar en dubte la seva qualitat d’experta en altres matèries. Reconeixent i tot que no era ‘experta’ (que així ho va dir) en el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, no es va prendre la molèstia d’informar-se quant al tema del qual havia de preguntar al president. S’havia preparat un seguit de qüestions que, com en un examen, havia de respondre el convidat. Aquest bombardeig de preguntes eren tendencioses i fruits d’una pèssima informació: si els catalans ens volíem independitzar perquè érem més rics, si els castellans no podien fer ús de la seva llengua lliurement en el nostre territori, que si els catalans érem defensors d’una superioritat ètnica, que si preteníem posar Europa en escac, i aprofità aquesta avinentesa per portar a col·lació al president rus, Vladimir Putin...

Sortosament, el president va estar bé, i el primer que li va etzibar fou que era evident que no era experta en el conflicte català. Després respongué les qüestions de l’examen, posant en evidència la mala informació de la professora. La pobra dona va quedar retratada. El cas és que, com va despertar en alguns periodistes la mateixa sorpresa que a mi, avui «Vilaweb» publica una breu entrevista amb ‘l’experta’ professora, i la dona acaba de perdre tota credibilitat. Qüestionada, entre altres coses, sobre els referèndums d’independència de Groenlàndia i les Illes Fèroe, gosa dir i quedar-se tan ampla, que aquests territoris són ‘pobres’ i que més hi perdran ells que no pas els danesos. No em vull acarnissar amb aquesta senyora, però que aquest argument li valgui per al referèndum danès i no per al català, demostra una molt limitada capacitat d’anàlisi de ‘l’experta’ en Europa, en la democràcia i les seves institucions, a més d’una descarada parcialitat. Potser cal preguntar-se com és possible que una persona amb tan poca lucidesa pugui ser professora universitària. I si això és extensiu a altres professors, caldria estudiar profundament què falla en la màxima institució educativa dels països desenvolupats. És possible que tinguin prioritat els afectes a la ideologia europea, tanmateix, això és un greu perjudici per a tots, per als qui es formen i per als qui després rebrem l’aplicació pràctica d’aquesta formació. Fa molt de temps que poso en dubte el sistema universitari actual, i aquests exemples danesos m’han posat els pèls de punta. La veritat és que és molt preocupant.

No em vull estendre més. Esperava de l’acte a Copenhagen un exercici intel·lectual digne, però el nivell dels col·laboradors fou nefast. No n’hi havia de més preparats? El MHP Puigdemont només va haver de respondre obvietats, i tot per tal de no ser incorrecte i preguntar-los d’on havien sortit, d’on els havien tret. Veure al president rient mentre comentava les especulacions putinianes de la Marlene Wind, ho descriu tot.

L’acte es pot trobar a Internet, i si hi ha algú que creu que escoltar-lo serveix d’alguna cosa més que per omplir temps buit, que m’ho faci saber. El discurs inicial del president fou correcte i exposava els punts sobre els quals s’hauria de parlar, però la dissertació teòrica i buida de contingut del jove professor i la increïble desinformació de la senyora, deixen en molt mal lloc el prestigi universitari dels danesos. Qui tingui algun dubte, només ha de veure l’acte. Dubto molt que algú sigui capaç de treure’n alguna cosa de profit.

EL SENTIMENT NACIONAL

Hi ha gent que se sent ciutadana del món i no té cap escrúpol intel·lectual a definir-se com a membre d’una ‘gran comunitat humana mundial’. La idea, com a concepte utòpic, és gran i generosa. Tanmateix, com els anarquistes, que no s’adonaren que una ‘organització estatal’ d’homes lliures garanteix més i millor la igualtat de tots, els ciutadans del món obvien que la defensa dels més desprotegits no és possible en un súper-estat mundial, que per definició, tindrà una única ideologia; ni que, a més a més, aquest súper-estat, significaria la fi de la cultura com a evident mostra de l’existència d’un ésser humà amb capacitat de llibertat.

Els estats es constitueixen com a àmbits de la llibertat pública contra els privilegis de les castes dominants. Els països ja no són d’una família sinó que són dels individus que hi viuen. La cultura, que és un terme ambigu i traïdor, la podem definir com el conjunt de manifestacions de tot tipus d’una comunitat. La cultura inclou les tradicions ancestrals, els costums socials, la idiosincràsia dels seus individus i, en el grau suprem, les manifestacions artístiques que transcendint el grup mateix es fan extensives a tota la humanitat. Si el problema de l’anarquisme és la destrucció de les normes, que són les que permeten la vida lliure en una comunitat; el problema de la ciutadania mundial és la destrucció absoluta del fenomen cultural, ja que la cultura és intrínsecament fruit de les diferents comunitats humanes. És bo i saludable el contacte i la mixtura de cultures, però és l’aniquilació de tot fenomen cultural la institució ‘d’un anarquisme ciutadà’, ja que perquè hi hagi una veritable mixtura cal l’essència dels components que la integren. La progressiva dissolució en mixtures acaba per destruir la cultura. Bona prova la tenim en el sotmetiment a la ‘cultura americana’ que estem patint i que ens fa canviar el pa amb tomàquet pel pa d’una hamburguesa, el tió per un arbre, els panallets per ‘halloween’ i la música mediterrània per la música disco. La relació intercultural és molt sana i productiva si cap de les cultures absorbeix l’altra, ja que en aquest cas, fins i tot l’absorbent perd part de la seva essència.

Com veiem, tot assumpte que tingui com a element generador l’home sempre és conflictiu, conflictiu en el sentit que mai trobarem una fórmula matemàtica ni unes normes de conducta generals que ens donin una solució ideal, pel sols fet que els homes, malgrat el nostre idealisme, som éssers vius fets de carn i de desitjos. La bella utopia anarquista com a Arcàdia social, i la meravellosa utopia de ciutadans del món com a Paradís terrenal i individual, són bells somnis, projectes ideals als quals hem d’aspirar com l’artista aspira a la perfecció, però que no són assolibles, com tampoc és assolible l’obra perfecta per a cap artista. I si un artista, que és un de sol amb ell mateix, no pot ser capaç de resoldre la pintura, la música, la poesia... i dir: la pintura, la música, la poesia... és això i res més que això, imaginem-nos que ha de ser l’aspiració ideal de milers de milions d’éssers humans. Per això, sense que la majoria d’homes hi pensessin, sorgit d’una manera del tot natural per la llei de l’evolució de les relacions socials, l’home ha anat passant dels faraons als emperadors, dels emperadors als reis, i ha acabat assumint l’estat com a institució ciutadana, la qual cosa ve a ser una resposta prou adequada i satisfactòria a l’anarquisme social i a la ciutadania mundial.

Fets aquests apunts superficials, que necessitarien moltes planes de dissertació per fer-los clars i evidents, si és que hi ha alguna cosa en aquesta vida que es pot fer clara i evident, em cenyiré a l’enunciat d’aquest escrit: «El sentiment nacional».

El sentiment (parlo del positiu o creador) és una forma de participació amb l’altre. Tot sentiment és una participació amb l’altre que ens enfronta al món plegats. Des de l’amistat a l’amor, tot passant per la pertinença en un grup. La família i l’amor paternal són els primers sentiments que tenim, després vindrà la pertinença en un grup, on normalment seleccionarem la persona a la qual volem donar el nostre amor. En aquestes relacions, sempre hi ha una participació amb altres per fer front al món.

Val a dir, i deixar-nos de somnis falsos, que en el món tots els altres són els nostres ‘enemics’. El nostre egoisme ens constitueix en éssers discriminadors. Les famílies tenen per ‘rivals’ les altres famílies, els col·legis els altres col·legis, les universitats les altres universitats, l’empresa les altres empreses... Nosaltres en formar part d’un grup ens convertim en una peça més d’aquell grup contra els ‘altres’ grups. I en aquesta escala de sentiments i alhora rivalitats, dalt de tot hi ha el sentiment nacional, que és l’aglomeració de totes aquestes rivalitats per fer front als ‘enemics’ de fora de la nostra nació. Negar això és negar la realitat, i per comprovar-ho només heu de veure un telenotícies.

Així doncs hi ha un sentiment de clan, que inclou família, amistats i coneguts; un sentiment local, que abasta la nostra ciutat o poble; un sentiment ‘comarcal’, que suposa els límits de les nostres relacions; i finalment un sentiment nacional que ens uneix amb gent pertanyent a la nostra cultura, però que no coneixem de res. Ens podem entendre perfectament, tanmateix ens són estranys per desconeguts i per no tenir-hi relació personal ni indirecta. Amb tot però, els sentim tan nostres com els conciutadans de la nostra ciutat o poble. Tradicions, costums, llengua i anhels compartits ens hi agermanen. Aquest sentiment, val a dir-ho per desfer malentesos, alhora que ens protegeix dels ‘altres’, ens obre la possibilitat de la col·laboració i la lluita per objectius comuns, que per molt que culturalment siguem diferents, podem tenir uns horitzons molt similars, ja que els homes - i aquí sí que és on s’ha de dir – quant a homes, tenim les mateixes necessitats a la vida. Els nostres ulls veuen la vida d’una forma diferent, perquè el passat, la història, l’herència, la manera de fer dels nostres avantpassats ens marquen, tanmateix l’home i la vida, arreu, són essencialment idèntics. Tots hem de lluitar i tots tenim pors, anhels i sentiments.

Fins aquí, què és el sentiment nacional. Ara, molt breument, diferenciaré els tres tipus diferents de sentiment nacional: el natural, l’ideològic i el d’interès. Començaré per aquest darrer per ser l’hipòcrita. En aquest grup, hi són tots aquells que abracen una bandera per interessos propis. Són aquells que no participen de la nació més que per al seu benefici personal, siguin empresaris que no contribueixen al bé comú, per bé que el mercat el tenen allà on no contribueixen, siguin esportistes que s’emboliquen amb una bandera per fer carrera professional, i que tampoc no contribueixen al bé comú, defugint els seus deures fiscals; alguns fins i tot canvien de nacionalitat d’acord als seus interessos espuris. En aquest grup podem incloure-hi tots els egoistes de mena, que no tenen altre sentiment que el compte-corrent. I mal que els pesi, l’amor al compte-corrent no és un sentiment, i és una perversió quan s’embolcalla amb la hipocresia d’un sentiment de nacionalitat fingit, perquè no hi ha res més menyspreable que la falsedat de sentiments. Al capdavall, és una demostració de la misèria ètica de l’individu: què és un home sense sentiments? és tan sols un home?

El segon grup, són els sentiments ideològics, que converteixen l’individu nacionalista en un fanàtic. Quan la ideologia exclou els compatriotes, no hi ha sentiment de nacionalitat, sinó de classe. I quan la ideologia nacional exclou radicalment els altres, tots els no compatriotes, aleshores ens trobem davant de la ideologia del suprematisme. I l’ideal del suprematisme exclou per essència el sentiment, perquè divideix la humanitat entre els meus i els altres. Envers els meus hi ha sentiment, envers els altres, odi. I això, és un sentiment de nacionalitat fals. Tota gran nació atrau ‘els altres’ a formar-ne part; si els exclou, és una petita nació sense futur. Existirà, però com un ruc que dóna voltes al molí. La pròpia admiració paralitza, i acaba fent sucumbir el subjecte: si no, recordeu la tragèdia de Narcís.

Finalment, allò que és un veritable sentiment nacional: el sentiment natural. Aquest sentiment és la consciència de la pertinença en un gran grup, unit per les tradicions, la cultura, els anhels, la manera de fer i l’ànsia de créixer. És la defensa d’allò que ja és i la voluntat d’enriquir-se amb les altres nacionalitats. És una nació col·laboradora, que estima els projectes comuns amb altres grups ètnics, que comparteix anhels i aprèn de la seva cultura. Perquè el sentiment natural de la nacionalitat sap que donant voltes al molí, a més de fer el ruc, no es va enlloc. Tot gran poble necessita la nova saba que ve de fora. D’altra manera tot s’anquilosa. Val a dir però, que el desenvolupament de la nació depèn tant de les aportacions estrangeres, que modifiquen les tradicions, com de la defensa de la pròpia cultura, generalment expressada en les arts.

Per això, és necessari que l’estranger adapti la nova nacionalitat, s’integri en el nou grup, i això suposa assumir les tradicions i la cultura. Per ser part d’una nació cal sentir-la, ésser-ne. D’aquí que per ser català, alemany, francès, xinès o neozelandès cal tenir per llengua materna la llengua del país. No es pot comprendre una cultura i una tradició sense estar constituït per la seva llengua. La negligència de tractar les nacionalitats com a una qüestió administrativa genera greus problemes, com comencem de veure arreu dels països que han fet permeables les seves fronteres sense tenir en compte la profunditat del sentiment nacional, amb la qual cosa han donat arguments demagògics al nacionalisme ideològic. I correm el risc que aquest fals nacionalisme acabi per fer-se únic i desballesti la profunditat i complexitat del nacionalisme natural.

I per concloure: ser alguna cosa, és ser només allò. Els polítics i la descomposició cerebral els fan dir beneiteries que després els diaris escampen, i així va el món. Un home pot compartir moltes llengües, moltes residències habituals, moltes relacions amb diferents homes de diferents nacions, tanmateix, només pot tenir una nacionalitat, i aquesta la dicta el seu cor a més de la seva llengua.

NO ÉS AIXÒ, COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

Després de les eleccions-’cocido madrileño’ sembla que els nostres polítics s’han tornat ximples o, directament, han embogit. Per què la república catalana se sotmet a les intromissions d’un govern estranger? Puigdemont digué que aquestes eleccions-’cocido madrileño’ eren la segona volta de l’1 d’octubre; aleshores, per quins set sous s’ha d’investir ningú? El president de la Generalitat és el mateix que era abans de les eleccions, aquell que – malauradament – féu un coitus interruptus polític, tot tirant-se enrere en el darrer moment. No ens hem de girar el cervell i començar a interpretar la nostra realitat amb els ulls dels espanyols. Ens hem cansat de dir que hem votat tres vegades i la majoria independentista ha guanyat les consultes, dues parlamentàriament i una referendària. No donem més voltes al molí. Ara cal tirar pel dret i posar els instruments que ens garanteixin de seguir el camí devers la consolidació de la nostra pobra república. I consti que no és fàcil i que criticar sempre és menys compromès que actuar. Tanmateix, no tinc la sort de gaudir del plaer de tenir a les meves mans la direcció política del país, i com no puc actuar, només em resta d’analitzar i criticar la situació política a la qual ens veiem abocats.

Han demostrat ser uns ximples si es pensaven que Europa intercediria en el conflicte, en fer-nos-ho creure i alhora, ells mateixos, fent fe de les paraules d’una colla de delinqüents que obeeixen el capital i els importa un rave en escabetx la democràcia, els drets de la ciutadania i la llibertat. Tanmateix, ells els van creure i transmeteren aquesta creença als catalans, que ens preguntàvem on era Europa. Ara sabem que la pregunta és idiota: Europa no és enlloc, està al servei dels poders establerts i l’única cosa que la preocupa és el manteniment de l’statu quo que garanteix la solvència dels seus comptes bancaris.

Han demostrat haver embogit si, sabent que Europa no volia fer de mitjancera, confiaven en un acord amb Espanya. S’ha d’estar ben tocat de l’ala, per creure això! I hi han cregut, o ens ho han fet creure. Proposaven una taula de diàleg i han vist com els han tancat a la presó o han hagut de fugir per no acabar entre reixes. Ara sembla que l’única obsessió és acceptar la tirania espanyola i aconseguir de sortir de la presó i retornar de l’exili. Tot el que ha passat és molt vergonyós. És vergonyós per a l’estat espanyol, per tenir reclosa gent innocent i haver fet fugir el president legítim. Sí, però el que em sembla més vergonyós encara és que els presos acatin la injustícia, i el mateix facin els exiliats.

Davant d’un jutge que t’acusa de delictes que no has comès, no pots ajupir el cap i acceptar les acusacions i comprometre’t a portar-te bé perquè el gran jutge sigui clement; que val a dir, no ho serà pas. Ho han fet tots els que han sortit de la presó, acceptant l’aplicació del 155, la constitució i haurien reconegut la dignitat del cap d’Estat, si hagués calgut. I això, no és així, companys. Comprenent la por i tot, això no és així.

Davant del jutge, la defensa dels acusats hauria d’haver estat la reafirmació de les creences ideològiques i la legitimitat de la lluita política que encapçalaven. Haurien d’haver dit al jutge que havien actuat en defensa de la voluntat expressada majoritàriament pel poble de Catalunya en unes eleccions al parlament i, després, en un referèndum convocat legítimament per aquest parlament; unes eleccions, que no podem obviar, foren un exercici de violència per part de l’Estat. Que la profunda creença personal, avui refrendada pel poble català, els autoritza a la defensa democràtica del seu desig de llibertat política i nacional. Que en cap cas hi ha hagut actes de violència per part dels defensors d’una nova legalitat, i que quan hi ha hagut episodis de violència han estat executades per neofranquistes, falangistes i policies. Que defensar l’actitud dels embogits policies com a un mal necessari, i que aquest mal necessari era provocat pels polítics catalans, és una indecència ètica. Que si, segons la cotilla legislativa espanyola, la llibertat dels pobles està prohibida, a malgrat de la cotilla, la llibertat dels pobles és l’essència mateixa dels pobles. Que tot i que els poders judicials han d’obeir i executar les lleis, mai no poden tergiversar els fets: l’ordre d’estomacar els votants fou una ordre de les autoritats espanyoles. Un estat democràtic – deixant de banda que hauria d’escoltar la reclamació de la ciutadania, com han fet els països demòcrates del món civilitzat – hauria perseguit i castigat l’exercici injustificat de la violència policial, ja que considerar que la tranquil·la i pacífica participació en unes votacions lliures són un acte de violència, només pot caber en un cap malalt de tirania. Que els jutges, en el fet d’acceptar formar part de l’òrgan repressor de l’estat, estan violentant la seva legitimitat – pregunteu-ho als belgues – i exercint fora de les seves competències. Sobretot quan només s’acarnissen amb aquells que defensen idees i no amb els que explícitament exerceixen una violència èticament intolerable. O els jutges no sabien que els gossos policíacs atacaven àvies i nens per provocar la reacció i així justificar una repressió sagnant i indiscriminada?... Que, tot i encausats, no reconeixen l’autoritat de l’òrgan judicial que els jutja, una vegada declarada la república catalana. Que el president de la república és a l’exili, essent el president elegit democràticament pel poble de Catalunya. Que la unilateralitat del govern de Catalunya respon a l’absoluta manca de diàleg per part de l’altra banda en conflicte. Que cap jutge amb un mínim de decència ètica acceptarà la imposició de la voluntat d’una de les parts contra la voluntat d’acord, ja que això seria el mateix que considerar obvi i necessari que un marit atonyini la dona quan aquesta no veu altra sortida que fugir de l’actual situació, per més que la dona hagi volgut establir un diàleg per a reformar la relació. Que no es poden desdir de les seves creences, que han defensat des de fa molts anys i per les quals han lluitat, tot respectant sempre la majoria social que aleshores els deixava en minoria. Que ara que el poble de Catalunya s’ha pronunciat per la recerca d’una solució al problema latent amb Espanya des de fa més d’un segle – que sa senyoria consulti llibres d’història -, ara no ens podem desdir, i que per tot plegat no hi ha reconeixement de cap delicte, cap acte de contrició i sí una ferma decisió a defensar les creences polítiques i la fe en el seu país, la qual cosa farà, l’encausat, sigui tancat a la presó o al carrer. I si el delicte de l’acusat és tan greu, que sa senyoria es plantegi seriosament l’exercici de l’execució com a mesura per a resoldre el problema, ja que no sóc espanyol i vull la llibertat del meu poble. Si per no voler ser espanyol és just ser executat, això ho ha de decidir sa senyoria, com en altres temps no ser catòlic era prou motiu per enviar l’heretge a la foguera. Per tot plegat, no em penedeixo de cap dels meus fets, tinc la consciència tranquil·la per haver defensat amb pacifisme i diàleg les meves conviccions polítiques i nacionals, i em comprometo fermament a lluitar i defensar sense violència la llibertat anhelada del meu poble...

I què han fet? Han acceptat el 155 i la constitució de Franco, representada per la nissaga borbònica, han renunciat a fer proselitisme, s’han compromès a rebutjar la via unilateral i han reconegut l’autoritat del règim per damunt de les seves conviccions... Si així es fa una revolució, ja semblen els podemites: ‘volem votar sempre que ens deixin, és clar’. Quan haurien d’haver dit no, mai; han callat. I torno a reconèixer que la seva situació és molt compromesa, personalment i patrimonial, que les purgues franquistes han quedat molt ben ancorades en el règim; de fet, Franco les copià de les pràctiques borbòniques d’altres temps. Tanmateix, si pensen que l’acte de contrició, el reconeixement d’haver estat mals súbdits i la mala consciència els deslliuraran del pitjor dels càstigs, van ben apanyats! L’espanyol mai no ha cregut en la justícia; només heu de veure qui són els seus jutges. L’espanyol només creu i té fe en la venjança, i la venjança és una violència que no pot recapacitar sobre la possibilitat de perdó.

La gent perdé ulls i rebé cops per defensar les urnes que els polítics posaren, ara no poden abandonar la gent, una gent que hauria defensat la república si els polítics no haguessin tingut por de l’amenaça de possibles morts. Cada volta és més clar que si volem la consolidació de la república, caldrà fer-ho amb la sang dels màrtirs. Pensar altra cosa és no conèixer amb qui ens juguem les garrofes i desconèixer la història. Per això, cal que els polítics que tinguin por, abandonin la nau, com el Mas. Cal que els partits polítics triïn aquella gent capaç de jugar-se la vida pel projecte. Si Gandhi hagués pensat en altra cosa que no fos la independència de l’Índia, l’Índia seguiria essent una colònia de la megalòpoli londinenca.

Per concloure, ara més que mai cal un govern a l’exili i començar a funcionar com sigui possible com a una república– els acords i la defensa dels interessos dels països que ens volen bé són la clau –. Tenim un president, i cal que els partits independentistes s’oblidin de la investidura: les darreres eleccions han demostrat la seva autoritat legítima i la tirania d’un govern espanyol, estranger, que mana a Catalunya amb el 4% dels vots; que, per molt gegant que sigui el seu candidat, mai no deixarà de ser un nan polític.

Visca la República Catalana, fora de la monarquia espanyola.

DOS GOVERNS : UN SOL PAÍS

Elisenda Paluzie, exdegana de la Facultat d’Economia de la UB, en un seguit de ‘twits’ publicats a ‘El Nacional’ proposa Carles Puigdemont com a president de la Generalitat i li aconsella de nomenar un Conseller primer. Aquesta és una bona manera de materialitzar nominalment la república, si bé és cert que el Tribunal Constitucional revocarà el nomenament d’ambdós càrrecs. Tanmateix, que en l’oficialitat espanyola no consti l’oficialitat catalana no ens ha de preocupar. Arribats al punt on estem, la majoria parlamentària independentista ens autoritza al restabliment de la legalitat prèvia al cop d’Estat del ‘gobierno de España’. Democràticament, això és inqüestionable: el poble català demana una solució política a un problema polític. Si el ‘gobierno’ en fa cas omís, està ignorant la voluntat majoritària del poble català, amb la qual cosa sotmet la voluntat democràtica de ciutadans lliures a l’opressió de les lleis. I cal recordar-ho per a qui ho ignori: en un estat democràtic les lleis les fa el poble en l’exercici de l’elecció dels seus representants d’acord a uns programes polítics, i no és la llei la que és imposada pels governants ignorant la voluntat del poble expressada en la seva lliure elecció dels seus representants. La llei per damunt de qualsevol reforma davant dels problemes és judicialitzar la política, i això és tirania, no és fer política. Per tant la resposta del Govern legítim de Catalunya ha de ser l’exercici del govern dins de les seves possibilitats, que òbviament seran poques, si tenim present que serà un govern a l’exili que tindrà una mena de delegació al territori, una delegació, que val a dir, estarà controlada i amenaçada pels òrgans judicials de l’estat espanyol.

Per tot això és necessari que el Govern a l’exili no cedeixi en res. Tothora s’ha de presentar arreu com a govern legítim i fer que tots els catalans – llevat dels tirans del 155 – reconeguin aquest govern. Cal que davant qualsevol agressió i violència de l’Estat espanyol hi hagi una reacció de la ciutadania. I val a dir que ja n’hi ha prou de llacets i manifestacions multitudinàries. L’única reacció que serà escoltada arreu del món, serà aquella que directament afecti la capacitat efectiva del retorn del deute. La situació econòmica dels nostres opressors és delicadíssima. Es digui o no, l’Estat està més a prop de la fallida que de la recuperació. Per això collen els catalans en tant que principal contribuent (aquí incloc els països de parla catalana). Subreptíciament estan atacant tot allò que tingui un deix de catalanitat. L’atac directe és a la insubmissió i a la contestació catalana, tanmateix, València i Balears pateixen de la mateixa manera l’espoli fiscal i el sotmetiment a la corona borbònica, tal com s’esdevingué aleshores del segle XVIII.

La gestió de la crisi catalana no és gens senzilla. El president ha de fer mans i mànigues per dirigir el país. Potser l’ocupació dels nostres òrgans de govern al país farà molt difícil aquesta direcció, però és clau que el món comprovi que la legitimitat i l’autoritat a Catalunya la té el govern elegit democràticament pels catalans. Potser cal negociar de sota mà amb algun país o països la liquiditat per poder exercir des de l’exili un govern que construeixi el futur de Catalunya. Val la pena tenir present que aleshores la república es demostraria real i efectiva per bé que no eficaç. Si assolim un parlament independentista fora de les fronteres espanyoles, haurem guanyat la consolidació de la República. Potser aleshores els governs que no s’han pronunciat començaran a creure’ns. Comprometre’s amb ells és la clau. Establir negociacions comercials i financeres, exercir d’autoritat des de l’estranger pot fer que els mateixos interessos dels nostres aliats forcin un canvi en la situació política espanyola. Potser hem de vendre’ns l’ànima, això no obstant, sempre serà millor que conservar l’ànima que amb Espanya ja hem perdut. Almenys venent-nos-la, encara tindrem possibilitats; si no ho fem, si la lliurem a l’Estat espanyol, l’haurem perdut. Perdre és no poder recuperar allò que hem perdut. Vendre és un intercanvi, una negociació, un conveni, un lliurament d’alguna cosa que més tard es pot tornar a comprar. Potser desvariejo, però – com ja he expressat en algun altre escrit – ser República és funcionar com a estat sobirà, com a un Estat dintre de les traïcions internacionals, i hem de trobar els aliats i socis que puguin col·laborar amb nosaltres. La col·laboració no és gratuïta, per això cal començar a elaborar una estratègia per convèncer aquells països que ens tenen simpatia perquè facin posta per nosaltres. Tant se val si és Bèlgica, Dinamarca, Eslovènia, Gran Bretanya, Rússia, Israel, la Xina o els Estats Units, però cal oferir-los un caramel que els agradi. Per sort som un país productiu, avançat i socialment lliure, amb agricultura i ramaderia, pesca, indústria, bones universitats i excel·lents investigadors, desenvolupats tecnològicament i compromesos amb el món del segle XXI.

Si fem veure que nosaltres som present i que els nostres opressors són l’essència del tradicionalisme catòlic del segle XVIII, si els fem veure que som present i que els nostres opressors són l’essència de l’odi a qualsevol canvi o revolució (religiosa, burgesa, política, social o tecnològica) durant tot el segle XIX, si els fem veure que som present i que els nostres opressors són l’essència del feixisme que Europa i el món civilitzat esborrà en el segle XX, si els fem veure que la immobilitat no avança i que nosaltres tenim pressa, ganes i molts motius per posar-nos a caminar amb ells al costat, potser així serem capaços de donar el cop definitiu a la tràgica monarquia espanyola, que ha preservat durant segles allò que la revolució francesa aniquilà l’any 1789.

Si Puigdemont es converteix en el ‘dalai-lama’ estarem a punt de guanyar la nostra llibertat, perquè Catalunya no és el Tibet ni Espanya la Xina.

2018 : L’AMENAÇA DE L’OLIGARQUIA MUNDIAL

No són bons temps per a la lírica. Un cop d’ull damunt de la situació mundial és per fer venir por. Tant se val mirar a orient o a occident, al sud o al nord, sembla que arreu les elits financeres i econòmiques han assolit de controlar les brides del poder. Un fenomen estrany s’ha produït, ja que fins i tot els règims ‘comunistes’ - llevat de l’excepció nord-coreana – han assumit el neoliberalisme i l’adoren com a gran Déu pagà. Malauradament, la democràcia està tocada de mort a molts països del món. Ens han volgut fer creure que el fet de posar unes urnes i deixar que la ‘xurma’ voti és la demostració de la democràcia, i res no està més lluny de la democràcia que això. La democràcia no es consolida en un acte, sinó que és un exercici, com espero demostrar uns paràgrafs més avall.

Abans d’entrar en aquesta demostració, vull fer unes observacions, que val a dir que hauran de ser generals en tant que no és possible de fer-les país a país, essent cada país diferent de qualsevol altre per molt diverses raons. La putrefacta democràcia espanyola l’obvio, perquè és la desgraciada referència habitual dels meus escrits, ara que estem immersos en la consolidació del nostre país com a nova república. Però, si mirem els països comunistes, molt d’ells amb economies mixtes, veiem que l’oligarquia sistèmica de tot règim autoritari hi és present a tots els nivells de la vida política; un fet que, d’altra banda, no sorprèn. Si mirem els països en vies de desenvolupament, trobem a tot arreu unes deficients democràcies, tan deficients que recorden més les polítiques de les ‘repúbliques bananeres’ que allò que hauria de ser una democràcia real. I quan mirem els models democràtics moderns, representats pels Estats Units i els països europeus, sobretot i per la seva importància: Alemanya, Anglaterra i França, comprovem que el dèficit democràtic és molt preocupant. Als Estats Units hi governa una poderosa oligarquia econòmica que ha trobat en ‘l’eminència intel·lectual’ dels seus darrers presidents, la clau per convertir el seu exemple de model democràtic en una caricatura. Tot i això, l’essencial separació de poders i el respecte a la llibertat de premsa, encara els converteix en un punt de referència. Això no obstant, el sistema està seriosament amenaçat pel poder de la nova oligarquia, una oligarquia que no té el mínim escrúpol en res. En res de res. D’altra banda, a Europa, són massa els signes que fan evident una tendència progressiva i vertiginosa envers el desmembrament de les essències de la democràcia. Avui, sembla que la grandesa d’aquest sistema polític rau exclusivament de fer eleccions a tort i a dret a tot arreu, i així es demostra la força d’un sistema que ens fa ser respectats per tota la ciutadania del món. Però Macron – aviat començarem a veure què és veritablement aquest Riverita a la francesa -, Merkel – la ‘corporeïtzació ‘ del neoliberalisme demagògic – i Juncker – el representant del ‘cantó fosc’ - són la sagrada trinitat que vol desballestar tot l’engranatge democràtic i social del segle XX en el continent. Per sort, els únics europeus que encara mantenen fidelitat a l’essència de la democràcia són els petits països del nord.

Els grans països han sucumbit a la corrupció de la democràcia, al sotmetiment del sistema als interessos del gran capital neoliberal, a la demagògia més brutal i descarada – la teatralitat política – i a l’afebliment del govern de la majoria a favor del govern de les elits econòmiques, l’oligarquia financera. Al poble se l’ensinistra, se l’enganya amb el suport necessari de la premsa escrita, radiofònica i audiovisual, i se’l convida a participar en el gran acte de la democràcia: les eleccions, on sempre surt vencedora la mateixa oligarquia.

Quan el poder de les corporacions i els lobbys és més gran que l’autonomia estatal, els polítics es converteixen en vividors, ninots al servei de l’oligarquia econòmica. Per això, avui, no hi ha política, només hi ha partits polítics, i no hi ha democràcia sinó un combat demagògic per obtenir el premi del triomf de partit, la qual cosa significa més ingressos, més poder personal per al líder i, amb això, el sotmetiment a les màfies financeres que d’aquesta manera dirigeixen el poder. Banca i premsa, arreu, són els motors del neoliberalisme, els polítics són la gasolina demagògica, i amb aquest combinat, tenim una nociva contaminació del sistema democràtic, i amb això l’ecosistema natural per a un règim tan complicat com aquest es va destruint a poc a poc.

Un veritable sistema democràtic és aquell que fonamenta l’èxit del país en una justícia eficient, un repartiment equitatiu de la riquesa, una disputa política de diferents estructures econòmiques i socials per al país, tot plegat en l’exercici de la llibertat ciutadana recollida en uns drets iguals per a tots... fins a arribar a l’emissió del vot en les eleccions. Si un poble vota, però cap dels fonaments del sistema democràtic es compleix, ens trobem en un parany, en una mena de realitat política virtual. I quan la democràcia és virtual, ja no és democràcia.

Tots recordem l’estafa als clients de Volkswagen i l’atemptat contra la salut pública de les pràctiques contaminants de l’empresa, les quals, l’estafa i l’atemptat, foren admesos per totes les altres marques sense cap altre acte de contrició que un ‘oh, ho sentim’. I aquí pau i després glòria. Ara estem descobrint les males pràctiques d’Apple - s’ha de ser ximple per no haver-ho intuït - i també la negligència dels seus superdotats enginyers informàtics... I podríem fer una relació prou llarga amb la resta de grandíssimes empreses que han pogut créixer per les irregularitats, les il·legalitats i el consentiment – molt ben pagat – dels polítics de torn. Per tot això, hem de pensar que l’oligarquia és el màxim enemic de la democràcia. Les elits no cercaran mai gent capaç, sinó gent obedient, i si pensen poc, molt millor. Ja no dic res si a més a més són uns pobres diables amb ànsies de notorietat i ganes boges de grimpar sense cap mirament ètic ni escrúpols de cap tipus. Gentalla de la classe de Manuel Valls, Alberto Carlos Rivera, De Guindos, etcètera, etcètera.

La democràcia és pacte i eficàcia. El món s’ha enxarxat en una guerra econòmica, fruit de la ‘meravellosa’ globalització, i només hi triomfa la traïció i la incompetència. Potser el 2018 haurà de copiar el lema de «Salvem les balenes» i posar-se com a repte per a la salut política de tothom: «Salvem la democràcia».

Ens hem conformat amb el concepte tradicional de democràcia i potser ens cal estudiar-la i reformar-la quant a concepte. Però això, ho deixaré per a un altre dia.

2 0 1 8

Any nou, vida nova. Després de les eleccions il·legítimes guanyades per l’independentisme amb majoria parlamentària, es ratifica el resultat del referèndum de l’1 d’octubre que, sota la pluja de porres, consolidà la voluntat del poble de Catalunya de desprendre’s del llast econòmic, polític, social i cultural que significa la pertinença – la submissió – a Espanya.

D’aleshores de les eleccions ençà no hi ha hagut cap canvi substancial en el posicionament de les parts. Aquesta manca de canvi s’ha demostrat en el silenci. Cadascuna de les parts actua independentment de l’altra i amb la determinació d’assolir el seu objectiu: l’Espanya francomonàrquica ignorant els resultats electorals, que tant els desagraden, i mantenint la repressió a tots els nivells, mentre que els catalans fem mans i mànigues per tractar de fer possible la governabilitat del país i treure les brides de les mans de l’opressor, que no s’està d’asfixiar-nos econòmicament ni de cedir ni una mica en la seva obsessió en la destrucció de la nostra identitat com a poble. Els atacs constants a l’escola, a la llengua, a la cultura, a la nostra producció industrial i econòmica no cessen, és més, s’incrementen. A més a més, això s’esdevé amb tota la insolència del poderós tirànic que sotmet sense haver de donar raons ni complir la llei que així viola com exigeix.

Les declaracions – aquestes sí que dignes de ser qualificades de delictes d’odi , l’ofensiva repressiva - vestida de judicial -, com l’execrable espoliació del FLA són proves més que suficients per comprovar la malvolença i les males pràctiques d’un estat que no és el nostre en tant que només imposa i no escolta. Davant d’això no hem de tendir més la mà, és l’hora de demostrar que volem ser un país nou i tenim capacitat diplomàtica per ser-ho. Ara doncs, no és hora de proposar taules de negociació ni res que s’hi assembli, ara és l’hora d’escampar a l’Europa sorda, podrida i nefasta, i també al món, tota la putrefacció del règim espanyol, que ‘tan dignament’ representa el preparao, fidel en tot a l’essència de la seva nissaga.

No ens hem de cansar ni de defallir de fer públic tot allò que demostra la pervivència del franquisme en tots els estadis de la governabilitat espanyola, des de la màxima institució al ciutadà de l’a por ellos’. La premsa ha de traslladar les seves informacions al món sencer, tots els catalans a l’estranger han de dinamitar la falsa creença que d’Espanya es té arreu, tots els intel·lectuals no han d’ajornar la denúncia de la persecució que sofreixen, han sofert i sofriran si no assolim un estat independent, des dels investigadors als escriptors, passant pels juristes i economistes. Potser la millor arma contra Espanya és despullar-la i deixar-la exposada al món amb totes les seves misèries, que inclouen la corrupció i l’incompliment dels compromisos contrets com a senya d’identitat:

El consell d’Europa alerta que Espanya no fa cas de les recomanacions del 2013 !!! per a la lluita contra la corrupció. El govern d’Aragó insulta els catalans amb el que se suposa que és un regal. Un excàrrec europeu, Vidal-Quadras, demostra la seva indigència ètica en recomanar l’exili perpetu del president elegit democràticament pels catalans. Els observadors internacionals desplaçats per a les eleccions corroboren la manca d’equitat i neutralitat de la premsa espanyola... I tot i això, val a dir que els indesitjables que dirigeixen els organismes europeus encara no es pronuncien sobre Catalunya i tenen la pocavergonya de considerar el problema com una qüestió regional.

Per tot plegat, cal eixamplar l’horitzó. El món no acaba a la vella i decrèpita Europa, una trista Europa que està a punt de perdre l’únic valor que la fa diferent i que constitueix l’ànima del respecte de la resta del món envers ella. Cal que els catalans ens pensem molt bé si volem formar part d’un continent ‘economitzat’ que ha començat una agonia ideològica que el mena de cap al feixisme – ja té membres descaradament ultradretans, per no parlar d’’il capo’ Juncker -.

Enmig d’una guerra mundial econòmica, cal prendre-hi part, més encara quan els que se suposa que són els teus socis són tan indecents com per negar-te els privilegis democràtics i de llibertat que gaudeixen tots els altres dels seus membres. Els catalans no és que siguem ciutadans de segona a l’Espanya borbònica, és que som ciutadans de segona a Europa. Per tant, cal engegar-los. Prou de pidolar i regalar flors i toca la viola. Prou. Cal tractar d’obrir nous canals, siguin russos, xinesos o jueus. Què penseu que faria Europa si això s’esdevingués? Ja veig a algú anunciant a la ‘cancellera d’Europa’ que el senyor Puigdemont té una citació amb Vladimir, i a la senyora en qüestió li faltaria temps per trucar al M. Rajoy... No s’hi val a badar. El món és molt gran. I tampoc no hem d’oblidar els britànics que, acabats de sortir d’Europa, tenen prou interessos per afeblir-la. No vull pensar que seria una sintonia britànico-catalana per al Borbó. Gibraltar i Catalunya mossegant el somni peninsular castellà, ja espatllat per sempre per la ‘secessió’ de Portugal al segle XVII.

Amb tot això comencem l’any clau. Tot allò que no quedi embastat ara, serà ensorrat pel retorn al passat espanyol. Així doncs, 2018 ha de ser la consolidació de la República, i això depèn d’actuar com a país lliure, la qual cosa vol dir ser independents i aconseguir el reconeixement d’altres països. Si ens hi posem, si nosaltres creiem que som un poble lliure, no tinc cap dubte que, tot i les negociacions que caldran amb els nostres ‘reconeixedors’, som capaços d’arribar a Ítaca. Cal tenir present sempre que ningú no ens pot reconèixer si no ens reconeixem nosaltres. Cal identificar-se, aleshores és probable que els altres ens respectin com allò que som: un poble sobirà. Fórem un poble sobirà fins que els exèrcits del Borbó ens aniquilaren. Ara és l’hora de retrobar la nostra identitat i la nostra llibertat. Els cristians de la península, l’alliberaren després de vuit-cents anys; nosaltres podem – hem – de fer-ho en només tres-cents.

Potser haurem de ser un país amb un govern a l’estranger; siguem-ho.

Potser haurem de fer amistats poc recomanables; fem-les.

Potser haurem de fer cessions poc agradables; negociem-les.

Potser...

Tot val per sortir d’Espanya: Ésser-hi és deixar de ser.