LA SOBIRANIA DEL POBLE

L’enfrontament polític català contra la Justícia espanyola demostra molt clarament com el Decret de Nova Planta de 16 de gener de 1716 sotmet la llibertat del poble de Catalunya a la Justícia del Reyno de Castilla, d’acord a la normativa per la qual el primer dels Borbons imposava als regnes peninsulars la monarquia absolutista. Res no ha canviat des d’aleshores, els Borbons mantenen el seu tarannà dictatorial -una monarquia absolutista és la tirania d’un rei- i Catalunya segueix sotmesa a la jurisdicció dictada pels castellans, segons la qual la màxima institució del país és i serà sempre representada pels tribunals. Com és obvi, la política és desterrada de les relacions socials el 1716 a Catalunya (a Castella des d’abans), ja que hi ha un ordenament jurídic inamovible.

La prova indiscutible d’això és la demanda d’un referèndum -que primer era consultiu- tocant a la voluntat política dels catalans i l’oposició absoluta del govern de les espanyes. El gravíssim cas català és el següent:

Catalunya té un estatut d’autonomia il·legal. I sobre aquesta il·legalitat ha d’exercir la política. Tot estatut ha de ser aprovat pel Parlament català, per las Cortes Borbòniques i refrendat pel poble de Catalunya. Això no obstant, la realitat catalana és una altra i preocupantment il·legítima: l’actual estatut ha estat decidit per 8 jutges del Tribunal Constitucional. 8 persones han decidit la llibertat política de 7 milions i mig de persones. Val a dir, que una vegada que aquests 8 jutges reformaren l’estatut d’acord a la seva particular interpretació (hi ha molts articles que no són constitucionals a Catalunya i que regeixen els estatuts d’autonomia de moltes comunitats autonòmes), una vegada feta la reforma, la llei, sí, la llei obliga a la confecció d’un nou estatut que haurà de tornar a passar per les corresponents legalitzacions dels parlaments català i borbònic, i finalment per l’autorització dels catalans. Tanmateix, a la ‘legalíssima’ Espanya, 8 senyors decideixen per tota una comunitat.

Vist això, no cal anar gaire lluny en les reflexions per adonar-se que el problema amb els catalans és la manca de democràcia i llibertat de l’estat espanyol. Els catalans votaren minoritàriament un succedani de l’estatut original, i l’aprovaren. Això no obstant, la banda mafiosa que dirigeix el país sota la vigilància borbònica recorregué la voluntat castrada dels catalans per assolir-ne l’absoluta i radical esterilització. Aquesta violació dels drets i llibertats d’un poble l’executaren 8 jutges. No entraré en la descripció d’aquests jutges, perquè com hom comprendrà, mai no és jutge qui imposa la seva voluntat per damunt de la sobirania popular. La decisió de cadascun d’aquests suposats jutges equival a la voluntat d’un milió de ciutadans gairebé. Aquest és el concepte democràtic i jurídic de l’estat espanyol.

No ens ha d’estranyar que això sigui així. Malauradament per als nostres veïns, sempre han viscut envoltats de l’orgull d’una bandera, que era per als diabòlics estrangers la senyera de la tirania i la repressió. Així passà quan l’únic feixisme europeu era l’espanyol, i després s’ha perpetuat en la transició. A Alemanya, a Itàlia, i al Japó quan els règims d’extrema dreta perderen el poder, s’hi instaurà una nova generació política capaç de democratitzar el país, en canvi a les espanyes, el dictador nomenà el seu successor, de vergonyós llinatge, perquè perpetués allò que el primer dels borbons instaurà després de la guerra de successió: la tirania borbònica.

Aquests ‘preparaus’ que han sotmès les nacions a les seves incapacitats polítiques, només s’han preocupat de farcir-se dels beneficis del treball del seu poble, sotmetre’l a la incultura i la mentida sistemàtica i convertir el país en un tren encarrilat a la davallada inevitable. Després del dictador, el seu fill putatiu, el sarcàsticament anomenat emèrit, s’encarregà de fer el que sempre ha fet la seva execrable nissaga. I ara ‘el preparau’, segueix la inèrcia: farcir-se del treball del poble, sotmetre’l a la incultura i la mentida atàvica i convertir el país en un país sense cap futur.

Els pobles avançats del món fa segles que han demostrat que ho són perquè han comprès que no pot ser que quatre famílies -a l’estil Corleone- saquegin els esforços dels seus ciutadans, que no pot ser que el poble visqui en la més profunda incultura i ignorància, aterrits davant de les innovacions i les noves idees, i que continuïn pensant allò «que inventen ellos», perquè han comprès que quan un poble té un objectiu dirigit pel poble, el poble creix i es fa més gran i poderós, i contràriament, quan se’l sotmet a la voluntat dels tirans o d’una oligocràcia, el país va tot directe a l’enfonsament. El naufragi durarà més o menys, segons la riquesa del país, però irreversiblement s’enfonsarà. Mentrestrant, a les espanyes, els Corleone dirigeixen el país pagant prebendes als addictes i perseguint i anul·lant les disensions, com sempre, i com sempre emparats en els regis mandats d’una colla d’incapaços mentals i ètics que s’agrupen tots sota el lloat nom de Borbons, que no sé si és perquè sona com a bombó, els espanyols no s’han adonat dels matissos de la diferència. No oblidem que de vegades els excrements dels gossos i d’altres animals poden ser confosos amb l’exquisidesa pastissera; però una cosa és una cosa, i l’altra, l’altra. És qüestió de costums, que ja sabem que hi ha pobles que mengen aliments que uns altres no menjarien mai. I així al pobre poble espanyol, ningú mai no els ha pogut ensenyar què és política, llibertat ni democràcia. Com podem esperar que d’un dia per a un altre, sense il·luminació divina, assoleixin de comprendre aquests conceptes que semblen molt senzills i són tan complicats!

L’únic intent foren els afrancesats, que ja només per això despertaven desconfiança. Tant se valia que portessin progrés i renovació, això d’afrancesats els dolia als espanyols de cor. I així, per no voler pujar al corrent dels temps, per no voler ser ‘com’ els francesos, que no vol dir ‘ser’ francesos, acabaran dominats pels francesos i els alemanys. Però això, als espanyols no els preocupa. Els preocupa que la justícia dels 8 s’imposi sobre la voluntat d’un poble de 7 milions i mig. Els Borbons així ho volen, les bandes mafioses de sempre així ho volen, i el pobre poble espanyol es menja la galindaina que Borbons i mafiosos són demòcrates, homes que estimen les llibertats i gent preocupada pel futur del país. Aleshores els treuen la ‘rojigualda’ i tots criden orgullosos allò de ‘yo soy español, español, español’, potser perquè creuen que cridant tenen més raó. Al capdavall és el que han mamat tota la vida.

Aquest és el gran problema, ells són així, i mentrestant a Catalunya, embolicada en una meravellosa i esperançadora tempesta política, de llibertat i democràcia, la gent viu pacíficament i espera l’hora d’expressar la seva voluntat. Mentrestant Ebre enllà, es pregunten com és que no ens matem els uns als altres, que és el que hauríem de fer! Ells s’entenen a crits, nosaltres en el silenci secret del vot. Ells s’assenyalen i menystenen la diferència -des de sempre-, nosaltres respectem la llibertat i la identitat dels qui pensen i són diferents. I si algú en té dubtes, només ha de travessar l’Ebre. Són maneres de fer, d’entendre la vida i de compartir-la amb els altres. No hi ha cap raó ni justificació perquè una manera de fer pròpia hagi de ser sotmesa a una estrangera, i per tant no compresa. Si volen justificar-se, tenen la raó i la demostració dels seus arguments, però no ens poden valer mai els crits i les amenaces.

Com ells no poden canviar, ho torno a escriure, no poden canviar -que ja Rajoy va dir, no puedo y ‘no quiero’- nosaltres hem d’anar a votar, a consultar els nostres ciutadans què volen, perquè nosaltres sí que hem cregut majoritàriament sempre que la veu és del poble i no dels tirans, es diguin Rivera, Franco o Juan Carlos o Felipe. Només cal esperar que ‘els terribles enfants de l’esquerra catalana’, els republicans, demòcrates i homes lliures aplegats en els Comuns, siguin coherents amb el que creuen o diuen creure, i no en allò que fan. Besar les mans del rei no és ser republicà, acceptar la tirania de la justícia, no és ser demòcrata, i no comprendre que la llibertat s’expressa en l’expressió de la voluntat, són símptomes molt clars que volen ser allò que no poden ser. I als catalans assenyats, només els dic que molt de compte amb aquells que volen però no poden, ja que sempre acaben fent el que no volien. La revolució la fan els revolucionaris, i no hi ha hagut una sola revolució que no hagi violentat les lleis vigents... bé, només una, la democràcia espanyola, he, he.

Per la llibertat i la consolidació d’una veritable democràcia, només hi ha una solució: el referèndum.

CARTA OBERTA

AL SENYOR MIQUEL VALLS.

Sr. President de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació,

Acabo de llegir les seves darreres declaracions quant al jovent, als nois que tracten amb prou feina d’ingressar en el mercat de treball, als quals, vostè titlla de poc abnegats. En Joan Tardà, home impetuós i clar, ja li ha etzibat que és vostè un barrut i a més a més insolidari. Sense dubte no s’equivoca.

Malauradament per als càrrecs d’aquests tipus d’institucions i associacions empresarials com la seva, que alguns d’ells estiguin a la presó per lladres i defraudadors, i d’altres en processos judicials, no els fa cap favor. Per això, simpatia cap ni una, i confiança en les bones pràctiques, menys encara. Dit això, analitzem les seves paraules:

«En general, els joves no volen fer l’esforç de formar-se, i, a més, una part dels estudiants que estan ben preparats es queden a treballar a l’estranger. Si fem una enquesta, un dels problemes que tenen les empreses és trobar gent qualificada que vulgui treballar i fer carrera».

Segons vostè els joves són uns ganduls, que no estudien, que no volen treballar i que no estan qualificats. No entraré aquí a analitzar el lamentable sistema educatiu que pateixen els nostres joves, un sistema que els converteix en perfectes analfabets funcionals, tanmateix, considerar-los ganduls, poc capacitats i uns penques, mereix una reflexió. Vostès, senyors empresaris, no han forçat gens ni mica el sistema educatiu? No sigui tan hipòcrita! Comprenc que a vostè només li interessa fer diners, i com més millor, però tingui una mica de dignitat i sigui ajustat en les seves declaracions. Vegem-ho:

Els joves estudien allò que se’ls ensenya, i una vegada han acabat els seus estudis, han de pagar-se, finançar-se, un seguit de màsters -que no serveixen per a res més que per a demostrar-los a vostès el nivell de submissió dels nous treballadors, capaços de pagar per trobar feina, la qual cosa els fa més ambiciosos i decidits per tal de recuperar la seva inversió-, i una vegada farcits de màsters, han de fugir del país perquè les condicions de treball aquí són lamentables. A fora hi troben més oportunitats, no ho dubti. I, goso preguntar-li: I els estrangers -alemanys, francesos, anglesos, americans...- per què els volen? Vejam si serà que són capaços, treballadors i plens de voluntat de llaurar-se un futur i el problema és que aquí els empresaris són incapaços, especuladors i plens de voluntat de fer-se un futur propi, sense comptar amb el país ni la seva gent. El problema el tenen vostès quan exigeixen més rendiment a menys sou. Són vostès els que reclamen l’esclavatge a la gent preparada per vostès, per servir-los a vostès i resoldre els problemes que vostès no podrien resoldre. No oblidi que vostès tenen els calers però no la capacitat intel·lectual necessària que cal en el nostre món modern; un món absurd i il·lògic que han estat vostès mateixos els que l’han creat per a benefici personal.

A vostè l’irrita la manca de sotmetiment, a nosaltres, la gent de pensament lliure, ens fastigueja que gent que ha viscut d’un sistema corrupte com l’espanyol, que s’ha enriquit personalment d’un sistema que enfonsa el país i les perspectives dels nostres joves, sí, que vostès mai no hagin alçat la veu per canviar aquest naufragi. Això és la seva responsabilitat, i quan, com ara passa al nostre país, es tracta de reformar les institucions i el funcionament social i econòmic, vostès són els primers a lloar la saga borbònica i l’esquilmació sistemàtica del país. Abans d’obrir la boca, potser haurien de tenir vergonya. I si no, recordi a qui deu ser el seu amic, el senyor Gerardo Díaz Ferran, pocavergonya com a pocs i que ha desenvolupat càrrecs que se suposaven que integraven un mínim de dignitat ètica, personal i professional.

No miri als seus subalterns i guaiti al seu voltant. Un país és un projecte comú. Això és el que primer hauria d’entendre, ara bé, vistes les seves declaracions és evident que és picar ferro.

Per tot plegat, faci els duros que vulgui i com vulgui, però tingui la dignitat de callar. Les seves paraules no tenen cap valor, perquè demostren no tenir un mínim d’intel·ligència. I no ho oblidi mai, la intel·ligència no es pot comprar.

Ben desagradablement,

VIRUS GÜRTEL: ALERTA SANITÀRIA

Aquest mortífer virus ha causat set morts naturals, un suïcidi, i tres estranys accidents en una mateixa persona, l’últim dels quals amb resultat de coma. El més preocupant és que aquest virus ataca a gent amb responsabilitat política o grans empresaris empastifats de corrupció. Les autoritats sanitàries estan ben preocupades. Sobretot perquè comencen de creure que el suïcidi accidental de Blesa, prohom de la societat espanyola, extraordinari banquer i millor persona, pot ser una variant o una mutació del virus. Això d’un suïcidi amb una escopeta de cacera, d’un tret al pit, resulta com a poc, inversemblant, més, si de seguida la guàrdia civil ha cregut fermament en el suïcidi, segons diuen, per com ha quedat l’arma. Les autoritats sanitàries estan preocupades, molt preocupades. Així mateix els juristes que comencen de pensar que si les armes de cacera ja no tenen retrocés, no anem bé. Probablement un intent de suïcidi amb una arma de cacera dirigida al pit, acabi per destrossar, amb sort, la cara del malaurat més que aturar el cor d’un tret. És tot tan inversemblant que només per l’autoritat de la guàrdia civil és creïble. Val a dir que potser als metges forenses se’ls ensenya malament que és un assassinat i un suïcidi. Tot plegat, resulta estrany el suïcidi de gent involucrada en delictes dels quals ho saben tot. Potser sí que el pes moral i ètic els pot. Tanmateix, tots sabem quins són els procediments de la màfia amb els que amenacen de violar l’’omertà’.

Si no fos perquè és un virus molt perillós, començaria a creure que la banda de criminals que dirigeix el país veí i que ens oprimeix, està immersa en una guerra de màfies sense treva ni pietat. La mort de representants tan dignes i carismàtics d’aquesta organització, sobretot i sobreeixint, l’eminent Rita Barberà que, la pobra, fou víctima del virus en forma d’atac de cor i no d’un tret d’escopeta en un hotel, potser perquè això darrer hauria despertat les sospites dels investigadors... o potser no. El forense il·lustre que examinà el cos després de la seva desgraciada mort ja sabia abans d’arribar a l’hotel que el virus havia tornat a fer de les seves. I ahir, l’ínclit Blesa, eximi banquer i extraordinària persona, en qualitat humana i ètica, sempre al servei dels altres i mai involucrat, sinó per les maldiences, en cap malifeta, home escrupulós en les seves tasques, responsable i tan bona persona que a tots ens dol una pèrdua com la seva, que deixarà el país veí, Europa i el món, orfan d’una de les personalitats més excel·lents.

I pensar que encara hi haurà gent sense ànima que li dirà de tot, que el vexarà, i fins i tot alguns l’acusaran d’haver estat mort pels seus, pels mateixos mafiosos que ell dirigia. Valgui’m Déu! Que es pot arribar a sentir entre les veus ignorants del poble. Tots els que el conegueren lloaran tant la seva persona com lamentaran la seva mort per suïcidi, encara que sabessin el seu futur suïcidi abans que en Blesa mateix. Descansi una mica en pau, que crec que el diable l’espera amb el trident de foc preparat.

Avui al mercat he sentit un ser deplorable que deia a la venedora que li enllestia el peix traient-li les espines: «No sabia que les rates se suïcidaven». I un home del costat, home del poble, home ignorant també, hi afegia: «No sabia tampoc que les rates sovint tenien atacs sobtats de cor». Viure per veure.

Gent sense ànima, conhorteu els Rato, els Rajoy, els Aznar i tota la colla de grans que avui ploren íntimament la pèrdua d’una ànima generosa que no ha pogut suportar el mal de les maldiences de la gent dolenta i plebea.   

LLEI DEL REFERÈNDUM

El Govern de Catalunya ha presentat públicament la Llei del Referèndum, segons la qual es determina com es regirà aquest procés. La llei ha estat fonamentada en drets bàsics i fonamentals reconeguts per la declaració dels drets humans i per les màximes garanties jurídiques de les institucions mundials, a més que hi ha dues mesures de seguiment del procés que segueixen, una, el model anglosaxó (ja sabem que els anglosaxons de democràcia ni idea) i la segona un equip d’observadors internacionals. A la llei, jo no hi he llegit enlloc que digui que fem ús d’una altra arma que no sigui la papereta del vot, i així mateix m’ha semblat que el govern animava a exercir aquest dret democràtic (no reconegut pel govern espanyol) tant per votar sí com per votar no. Aleshores, de què tenen por?

En primer lloc, si com ells defensen, criden i s’escarrassen a demostrar, tot aquest procés és un invent i una manipulació de l’execrable i nacionalsocialista classe dirigent catalana, que no temin que el resultat serà espectacular i els veurem totes les vergonyes i totes les mentides quan els resultats demostrin que el 90% dels catalans volem seguir cantant el Viva Espanya i la Constitución, ah! I el rei. No entenc aquesta por. Una vegada exercit el vot i demostrada la manipulació i la violació sistemàtica de drets i de lleis per imposar el nacionalsocialisme a Catalunya, aleshores tindran tota l’autoritat moral per dir que els catalans vivim sotmesos i acollonits per una classe política terrible. Mentrestant, un demòcrata esperarà tranquil·lament la consumació de la seva victòria.

En segon lloc, si com ells defensen, criden i s’escarrassen a demostrar, tot aquest procés va contra els interessos dels ciutadans de Catalunya, per què no ens ho demostren amb paraules i arguments, que els catalans ja sabem que som molt imbècils, massa amants dels autoritarismes i molt poc democràtics. Jo crec que amb bons argument -tot i ser molt curtets-, encara ho podrem entendre.

Tanmateix, la resposta espanyola ha estat com descric en els següents exemples:

La Cospedal, en un eximi exercici de democràcia, ja ens ho ha dit: l’exèrcit és la garantia de la sagrada i inviolable unitat d’Espanya. Però, hi ha coses que no entenc. Per què no prenen Gibraltar aleshores? I Portugal? No sé, ja sé que sóc català i per això mateix molt curtet, però que m’ho expliquin, si us plau. Jo no dubto que l’exèrcit té aquesta missió i que l’ha d’exercir per terra, mar i aire. Però que m’ho expliquin, si us plau. Potser sí que és millor la repressió i la violència que l’exercici del vot que indiscutiblement certificarà la indiscutible voluntat espanyola dels catalans. Però, expliqueu-nos-ho, que no ho acabem d’entendre, i en els nens petits i en els limitats intel·lectualment se’ls han d’explicar les coses molt a poc a poc i amb molts d’exemples. Per què sabeu què, tal com ens ho diuen, fan por! I ja sé que ells això no ho volen per res del món, que només volen treure’ns els tirans del damunt, però que ens ho expliquin sense treure els tancs ni els avions ni els vaixells, als carrers, als aires i al mar.

Després tenim la defensora de les llibertats, l’estàtua de la llibertat espanyola, la Sáenz de Santamaria, que també ens ha dit que molt democràticament el Gobierno, els nostres salvadors, només fretura de 24 hores per deixar aquesta tirania sense arguments. Doncs, si us plau, faci-ho i eviti que la Cospedal ens enviï els nostres defensors armats a defensar-nos matant-nos. És clar, jo sóc català i per això no entenc res, menys encara de política, però expliqueu-nos-ho, si us plau.

També tenim el Rajoy, l’ínclit polític que ha garantit les pensions ad eternum, que ha reduït l’atur a unes taxes mai no vistes, que fa créixer els números de l’economia espanyola com no s’havia vist des del descobriment d’Amèrica, que manté un exemple de democràcia admirat arreu d’Europa i del món, on els poders legislatiu, executiu i judicial ni es coneixen els uns i els altres, que ha bastit una policia i un ministeri de l’Interior que és l’enveja de totes les democràcies i els estats de dret, en fi, que no hi ha una màcula en una governació històrica com la seva. Jo estic disposat a creure-me’l quan diu que som bojos: «Els deliris autoritaris i frontistes no podran vèncer el nostre estat democràtic exemplar», però demostri-m’ho. Ja sé que el Rato, els exgovernadors del Banc d’Espanya, el Trillo, el Felipe Gonzàlez (mal anomenat ‘home de la calç viva’), l’Aznar (a qui hi ha -fixeu-vos- qui el titlla de criminal de guerra per l’alliberadora guerra d’Iraq!), el Montoro, el de Guindos, etcètera, etcètera fins a més de nou-cents... són prohoms d’un país pròsper i que s’ha convertit en el mirall i l’enveja del món. Si jo estic d’acord que ens treguin del damunt aquests bojos, beneits i irresponsables que han votat els il·lusos i deixelabrats catalans, però expliqueu-nos-ho, a poc a poc, que som curtets; però, eminència Rajoy, faci l’esforç, perquè nosaltres sense acabar d’entendre què és, volem viure en llibertat. I ja sabem que això no es guanya amb vots, sinó amb la garantia dels exèrcits, com deia Franco, però expliqueu-nos aquesta llibertat que no entenem. Podeu, si voleu, enviar-nos el rei, home que defensa les lleis i la legitimitat, com el seu pare i el seu antecessor en el poder. Tanmateix, feu aquest esforç amb els imbècils de catalans, i guieu-nos, si us plau. Sí, tots els catalans estem d’acord que aneu a Europa i al món i els expliqueu que teniu un arreplegament d’anormals que freturen de conducció. Que vosaltres sou la nostra llibertat, la nostra voluntat i la nostra consciència. Però expliqueu-nos-ho, si us plau.

I per concloure, vull fer esment de l’inefable Javier García, l’Albiol per als amics, l’home que té tanta talla física com política, i que ens ha explicat, però no prou bé o jo no l’acabo d’entendre, que el govern català vol donar un cop d’estat. Sí, expliqui’ns-ho, perquè jo pensava que els cops d’estat mai no es materialitzaven amb vots sinó amb les armes, com el que féu Franco per imposar la democràcia monàrquica a Espanya. Penseu que som molt curtets i necessitem les vostres epxlicacions. Ens costa de comprendre algunes coses i només hi ha una manera de raonar-les:                           A R G U M E N T S.

Convido a tota aquesta gent dipositària ‘ancestral’ dels principis democràtics que ens ensenyin el que no sabem. Tenim les orelles obertes, tanmateix, a mi, els que m’ho expliquen sense cridar, amb raonaments i amb referències històriques i principis humans em diuen que la llibertat s’exerceix amb el vot, la voluntat d’un poble es demostra en el vot i que tots els pobles del món tenen el dret irrenunciable a l’autodeterminació. Si us plau, expliqueu-nos-ho, que si no, jo, amb la meva curtedat mental encara votaré que SÍ, i no per res, perquè de moment els que no criden, em convencen, i els que m’amenacen, em fan por. Feu-nos entendre que necessitem la monarquia que ens llegà el llibertador d’Espanya i no els agosarats filonazis vestits de demòcratas del govern català, els quals ens diuen que si guanya el Sí, serem independents, i si guanya el No, no. Us ho dic, perquè a mi em costa d’entendre que la llibertat es pugui exercir d’una altra manera.

Expliqueu-nos perquè l’exèrcit per terra, mar i aire, la justícia per paper, l’exímia democràcia espanyola de Rajoy i l’altura de mires del García són el camí de la nostra llibertat. Confieu en nosaltres. Però, us repeteixo, que de moment, els beneits i bojos catalans m’han semblat molt més enraonats i més semblants en els seus ARGUMENTS a les màximes democràtiques dels grans països del món.

Espero l’argumentari, que no dubto que serà irrebatible.

Mentrestant, però, m’inclino pel SÍ. I sé que sóc molt ruc, però també que sóc lliure.  

CARTA OBERTA A:

XAVI DOMÈNECH

Chavi, compañero revolusionario!

Ai, xicot, com dirigir-me a un rebel com tu. Costa tant de trobar les paraules que facin justícia a la superba superioritat intel·lectual que demostreu. Voleu canviar el món i assolir una justícia equànime i una redistribució de la riquesa mundial començant el procés per Espanya? Home, tasca més difícil és impossible de trobar! Potser, només podria superar-la l’intent de fer comunista els Estats Units...

Feu el que podeu, sí, sobretot sense cap ambigüitat, i això s’ha de valorar en el seu just punt. Bregueu, lluiteu, us ompliu la boca de paraules estèrils que mai enganyen, i després correu a donar-li petonets al cul al Borbó. Ja sé que jo no sóc llicenciat en història i que per això la desconec, i que tu com saps tantes coses de política i història, coneixes perfectament el tarannà d’aquesta dinastia, caracteritzada d’avior pels principis democràtics de comuna. Al capdavall ja ho han demostrat els historiadors més avançats: La revolució francesa fou una greu errada i la decapitació dels reis, una solemna ximpleria. Aquest magnicidi ha impedit el progrés de França, que des d’aleshores viu en hores baixes. Si en lloc de guillotinar-los els hagueren deixat regnar, ara França viuria una república monàrquica bolivariana napoleònica comuna i social. Llàstima dels quatre arreplegats que, com tu molt bé dius, gosaren saltar la legitimitat i la llei per fer coses molt i molt lletges. Ja sé que quan això li ho expliques al preparao, et somriu, et dóna dos copets a l’espatlla i et llença a l’aire una anxova del cantàbric, que tu en un àgil moviment del cap agafes amb la boca. Mastegues l’anxova, somrius a l’alliberador de les injustícies socials, al monarca republicà bolivarià i el saludes com més li agrada, amb la salutació romana.

Nosaltres som uns pobres ignorants que desconeixem la política, la legalitat, la història i la sinceritat, per això no t’entenem. Tots sabem que la revolució s’ha d’assolir sempre seguint els procediments legals: a Rússia així ho feren, a Cuba així ho feren, a Anglaterra, Cromwell així ho féu, però nosaltres no sabem el que vosaltres coneixeu. I ja no et dic si parlo del guru que teniu en el Franco, que és la coneixença despullada de tot guarniment. És sentir els seus raonaments i et dónes de cops contra la cara contra la paret contra la finestra contra la incongruència, i no t’atures fins que no apareix l’eminència plàcida però seriosa del Coscu, que ens asserena amb el seu lleuger dictat i la contundència argumental que ens fa tornar a donar cops contra la cara contra la paret contra la finestra contra la incongruència...

Perdoneu-nos, i quan assoliu la república monàrquica bolivariana napoleònica socialista feminista i lgtbista no ens ho tingueu en compte. La ignorància té aquestes coses. Que l’altre dia quan feies unes declaracions demostrant que si no ens deixen, no es pot fer, i que aquesta és la clau de totes les revolucions: obeir l’ordre establert per canviar-lo quan l’amo et doni una altra anxova; feia gràcia de veure la teva consciència amb cueta, com et vigilava i estava pendent que per la teva boqueta la saviesa no cometés cap errada.

Bé, perdona la meva gosadia d’importunar-te. Quan vagis a donar-li un altre petonet al culet del preparet acompanyat del cuetes, parla-li de mi i digues-li que jo també estic a favor de la república monàrquica bolivariana napoleònica feminista i lgtbista, i tsarina si cal, i que m’he adonat que tota revolució s’ha de fer seguint les lleis, que si no tot és desordre i confusió.

Moltes gràcies per instruir-nos amb la saviesa que atorga el coneixement de la història i el conreu del seny.

ESCOLA NOVA 21

D’un temps ençà ens arriben notícies d’això que sembla ser un projecte educatiu, i val a dir que com sóc una persona molt interessada en la reforma del nefast sistema educatiu (primari, secundari i universitari actuals), he procurat informar-me’n per saber de què es tracta i quins són els fonaments sobre els quals volen edificar aquest projecte que aglutina, en aquesta aliança per a un sistema educatiu avançat, un bon nombre d’entitats (no direu que no sona bé). No sé si per dissumular, però la primera entitat que s’hi esmenta és la UNESCO, que tot i que pertany a l’ONU (organització avui simbòlica) és menys digne de consideració i respecte que l’UNICEF, sobretot perquè la UNESCO està sotmesa a moltíssimes influències polítiques, turístiques, empresarials i educatives. Però, reconec que és una opinió personal, i potser sí que la gran tasca de la UNESCO és determinar el patrimoni immaterial de la Humanitat, tanmateix, crec que determinar si la fabada asturiana o la Patum de Berga, o qualsevol altra curiositat ‘global’ són patrimoni de la Humanitat és una tasca més aviat ximple; dit amb tots els respectes. Això no obstant, la UNESCO encapçala aquest projecte, on també hi són la Fundació Jaume Bofill, la Universitat Oberta de Catalunya, la Diputació i, tatxin-tatxan!, la filantròpica La Caixa. A més, hi ha col·laboracions d’entitats com la Fundació Jesuïta per a l’Educació, la Xarxa d’Instituts Innovadors de l’ICE-UAB i també la desinteressada Fundació d’Empresaris de Catalunya.

Dit tot això, després de presentar-vos les entitats preocupades per l’educació dels nostres fills, vull esmentar quines són les propostes d’aquest projecte. No puc entrar en detalls perquè ells no els donen, però grosso modo, podem dir que es fonamenta en la col·laboració i l’aprenentatge mutu entre alumnes i professors, pares i societat, a més que té com a objectiu crear un ‘ecosistema’ educatiu avançat. La seva aspiració està encaminada al desenvolupament sostenible, la qual ens exigeix que resolguem problemes i tensions comunes i que reconeguem nous horitzons. A més a més, ha de ser capaç de donar resposta als reptes globals fent ciutadans lliures i responsables. I pren com a línia mestra del seu sistema, l’arraconament de la memòria com a font de coneixement afavorint sobretot la interacció...

Exposats tots aquests arguments de fundació del projecte, puc passar a fer unes observacions quant a allò que m’ha cridat l’atenció. En tota l’exposició del seu projecte no hi ha cap concreció més enllà de paraules boniques i políticament correctes que faran trempar la gent ben pensant i els cervells buits, però sense aportar res que signifiqui una veritable base per a la formació dels nous alumnes ni per a un desenvolupament del coneixement. De tot, però, el més preocupant és el menyspreu a la memòria, que ‘sorprèn’, sobretot i curiosament, perquè aquesta és una de les bases fonamentals del neoliberalisme: «El món ha canviat, tot el que sabíem ja no serveix». No m’entretindré a demostrar que això és prova d’una curtedat mental difícil de catalogar. És senzillament una expressió insensata i pròpia d’un imbècil, en el sentit acadèmic de la paraula. I ho demostro en el segon paràgraf, no referint-me a la frase, sinó a l’absurd d’arraconar la memòria com a font de coneixement i formació.

A les eminències que volen destruir-nos la memòria només els puc dir que mal que els pesi, el coneixement només és possible per la col·laboració de la memòria i la intel·ligència. La memòria humana és superior a la dels animals -fet que volen destruir- perquè els animals només gaudeixen de la seva pròpia memòria i desconeixen la memòria de l’espècie, que és per això que no han pogut desenvolupar coneixements i la seva intel·ligència només és pràctica... Vejam si el que volen és això? Sense memòria -i no em refereixo a emmagatzemar dades- és impossible el coneixement, ja que amb aquesta pèrdua, la intel·ligència perd els estris per a treballar. El coneixement s’ha desenvolupat aplicant la intel·ligència als coneixements adquirits mitjançant la memòria. Anul·lar-la és la impossibilitat d’un veritable coneixement. Vejam si és això el que volen? I no vull fer més sang, només recordaré que Raimon ja ens canta que: qui perd els origens, perd identitat.

Tenint present qui són els desinteressats col·laboradors, les filantròpiques entitats que constitueixen l’eix del projecte, és per posar-se a tremolar. Sense dubte possible, cal una reforma total del sistema educatiu, ara bé, els principis sobre els quals s’ha de fonamentar aquesta reforma són principis del tot humanistes (i aquí queda inclosa la ciència, si bé se n’exclou la tecnologia, que és l’aplicació pràctica dels coneixements científics). Pretenen canviar el món traient-li la memòria? Pretenen canviar el món traient els homes? Pretenen canviar el món amb empreses? Vejam si el que volen és el món feliç de Huxley, el món feliç de la diarrea bancària o el món feliç del nazisme... en resum el món feliç dels imbècils dominats per una classe superior que els orienta i els esclavitza fent-los sentir els més feliços i avançats del món.

A tots aquests neointel·lectuals, que pensin només que Aristòtil, que ell tot solet, val per tots els pensadors de la Humanitat sencera. Només rearistotelitzant la societat farem un pas endavant. Ja n’hi ha prou d’aquests ximples neoliberals que sembla que han descobert que el món és una altra cosa. L’home sempre ha estat i serà el mateix, les seves necessitats sempre han estat i seran les mateixes; només fent un simi nou, poden canviar les necessitats de l’home. Volen potser fer nens ximplets, molt tecnològics -per tant sotmesos a l’energia que ells administren i als estris que per a ells fabriquen-, i arraconar el pensament lliure? Sense dubte la llibertat és el que els fa por, i la millor manera de destruir el concepte de llibertat és assolint la desmemòria, l’oblit de la història de la humanitat i fer homes per al present, per resoldre els problemes de davant, ja que així, sense passat, ja no seran capaços de pensar en el futur.

Si de veritat volem canviar l’educació, tot just hem d’oblidar el món d’avui. Reviure el món d’abans, considerar el món d’avui, veure’n els avantatges i les gravíssimes errades comeses durant el lamentable segle XX en l'àmbit intel·lectual i social i posar-nos a pensar que allò que cal canviar és el món, el jardí on viu l’home, no l’home. Per què l’única manera de canviar l’home (l’animal lliure i conscient, per tant responsable i solidari) és convertint-lo en simi. El superhome de Nietzsche que ells tant anhelen, ells no el poden ni albirar. Cal ser molt profund per entendre Nietszche i, lamento molt escriure-ho, però un banquer, un jesuita, un empresari o un professor universitari, són molt lluny de la profunditat.

Per paradoxal que pugui semblar, són els morts qui ens poden fer millorar, no pas els vius. Avui sabem que els banquers, els jesuites, els empresaris i els professors universitaris són els que han arraconat els capaços per fer prevaler els insensats. I no oblideu mai que si alguna cosa hi ha veritablement infinita, és l’estultícia humana.

Canviem l’escola sí, però abans canviem la societat. Adaptar l’escola a la societat sempre serà un fracàs, perquè aquesta societat és un fracàs, ja que després de dos mil cinc-cents anys de civilització, estem tornant a l’era de les Piràmides. Els homes lliures no volen faraons (ho sento Fainé i companyia), els homes lliures volen societats lliures, i aquests homes saben que això només s’assoleix pel coneixement, que és la constant recerca sense possible trobada. Sé que no ho entendran, només faltaria! Aleshores sí que encara hi hauria esperança.

A tots els docents que se sentin atrets per aquesta pastanaga per a rucs, molt de compte. Si el que volen és omplir-se les butxaques i servir una societat fracassada d’homes esclaus, endavant, Fainé i companyia els ho pagaran. Si el somni de tot home lliure us omple i és la vostra ànsia, aleshores engegueu aquest disbarat a fer punyetes i poseu-vos a treballar de ferm, primer per canviar el model social, i una vegada canviat el model, potser podrem canviar l’educació. Penseu només que aquests ximples volen fer un món i un home nous amb la tecnologia i la ciència, arraconant la filosofia que tot just és la ciència encarregada de l’estudi del món i de l’home en tota la seva complexitat.

Són els amos de la voluntat i dels diners, hem de destruir-los per retornar a un món de coneixement veritable (penseu en el ruc de Hawking, que ens recomana de colonitzar Mart. Només aquesta afirmació desautoritza tota la seva suposada intel·ligència. L’home és per la seducció de la bellesa -no ho entendran, no us preocupeu, i com a molt hi veuran ‘ties’-. Vés a Mart a colonitzar un món estèril!). Mal que els pesi, el coneixement no és útil, és bell. Els grans genis de la història en tots els camps és el que s’han cansat de demostrar. Però, avui, quatre arreplegats ens volen fer creure que el coneixement ha de ser útil. Només, i per concloure, us dic: Qui segueix els ensenyaments d’un imbècil, mai no passarà d’imbècil.

Ara que cadascú reflexioni, que jo sóc prou ignorant per saber que la veritat existeix, tanmateix, mai no la sabrem trobar... Que per això sóc ignorant.