LES VERITABLES RAONS

Tots els que som mínimament sensibles -humans en tant que ens contagiem de la tristesa i de l’alegria dels altres-, quan observem el món amb una mica de detall, comprovem que la corrupció que hi veiem a l’engròs, també  regna en el món dels detalls. La corrupció macroeconòmica és tan evident que ja no hi ha un ciutadà decent que consideri els banquers com a homes dignes. Tanmateix ells són els motors del món amb el seu constant lladronici. Però si no hi hagués una corrupció microeconòmica i una profunda corrupció dels valors de la persona, no haurien estat ni capaços ni valents per a convertir el món en aquest cul-de-sac.

Al capdavall tots fem el que podem, tampoc no ens enganyarem! Si aquí m’estalvio l’Iva doncs, ben vingut sigui, i si aquest contracte el fem passar per... I a poc a poc s’omple la pila... Quan els poderosos s’adonaren que el secret, la fórmula màgica, consistia a corrompre-ho tot, aleshores ens feren creure en aquest món d’oportunitats, on tothom té una formació de no dir ni demanar més, i on la iniciativa personal és l’únic tresor. Ens digueren: “No miris a baix, pensa que vius en un món en el qual tot són oportunitats. Els de baix han de ser a baix; només els bons pugen com l’escuma en la copa del triomf”. I a la gent se li entendreix el cor davant d’aquest món d’oportunitats, tanmateix sap prou bé que està en una guerra contra tothom, des del company de feina, fins al llogater o banquer, el veí del segon segona... Han estès arreu la ferum de la corrupció infecta de les financeres i les grans companyies -on no hi ha un pam de net- fins a les relacions personals.

Els banquers controlen la premsa, és a dir, el pensament; encara que avui sigui més ajustat a la realitat, de dir-ne idiotesa (més que pensament).

Els polítics són els beneficiaris de tota aquesta corrupció (de forma barroera al sud d’Europa, i més sofisticada al nord –si no, penseu a lloc al qual ha arribat el luxemburguès etílic, el protector dels paradisos fiscals de la banca del seu país. Els banquers paguen molt bé als seus servidors; robar els és molt fàcil-). 

Aquesta corrupció fa impossible la democràcia; res no hi ha més dolent que la demagògia, i avui la demagògia és de la més baixa classe. I aquest és el problema més seriós que té Europa. No podem renunciar a la democràcia, això és del tot evident en una ment una mica enraonada, perquè és de fonament que el destí d’un poble el designi el poble, i no un il·luminat sorgit en aquell poble o una súper-entitat desconeguda.

El problema bàsic que ha de resoldre una eficaç democràcia és el valor del vot. No em refereixo a les demarcacions i als problemes demogràfics intrínsecs en un sistema democràtic. Poso en dubte que dos vots als quals donem el mateix valor, el tinguin. I aquesta és una qüestió essencial, ja que si no entenem com cal el valor del vot, estem donant la més gran importància a l’emissió del vot –un acte que és capaç de fer un nen que camina- i no al fet clau pel qual es posa el vot a l’urna: allò que significa –això ja no ho pot saber un nen-... Tothom em reconeixerà que el vot d’un “ignorant” no pot valer el mateix que el vot d’un estudiant; no pot valer igual el vot emès amb consciència, que aquell vot que és el que és, però que podria haver estat qualsevol altre. No és un problema gens fàcil de resoldre. I consti que en cap moment excloc del cens els “ignorants”. De fet, l’emissió del vot –una persona, un vot- ha de ser universal, sense dubte. Ara bé, el valor d’aquest vot és el que s’ha de posar en qüestió.

Votar és expressar l’acord de la teva voluntat amb el projecte de futur que presenta un partit polític, i en el cas d’un referèndum, la teva voluntat davant d’una qüestió molt concreta. Considerar que l’exercici del vot és la defensa dels “meus” interessos, i que unes eleccions són la suma dels interessos de tots, és no entendre res del que significa la democràcia. A l’hora d’emetre un vot, l’única raó que ens hauria de pesar és el millor per al conjunt de la nostra comunitat. Potser en un moment donat és millor votar un partit que no és el teu ideològicament, però com el coneixes prou bé perquè és el partit de les teves simpaties i desconfies de la capacitat o de la integritat del candidat o del seu equip... No, no és fàcil la democràcia. Però com s’ha imposat el criteri que cadascú ha de defensar els seus interessos a l’hora de votar, hem convertit la política en un mercat, on les més de les vegades els productes ja fa temps que s’han podrit als prestatges i als magatzems.

El meu criteri i consideració és que la classe mitja és la que ha de tenir més força i valor en el vot. Els pobres, els treballadors, la classe baixa de la societat té menys recursos i per això mateix menys coneixements; que quan un hom no té què menjar, li preocupa poc si l’univers és finit, infinit o una al·lucinació. Els rics, els d’avui més que els d’abans, solen ser uns perfectes “ignorants”, unes mòmies de la cultura, que no han après el sentit profund de l’art i la cultura selecta que diuen estimar, ja que el seu tarannà i la seva ofensiva riquesa, demostren que no n’han comprès de la missa la meitat. I ja he escrit abans, que la democràcia ha de ser defensada dels “ignorants”, que sempre són molt perillosos, i ja no dic, si tenen poder, ja sigui amb diners o protecció, o bé amb titulacions acadèmiques, que moltes vegades demostren més el grau de desconeixement de la matèria que el seu coneixement... Són les grans paradoxes del nostre món modern!

Per això la classe mitja, formada per gent que no ha hagut de patir per les necessitats bàsiques i que ha tingut accés a una formació, és la més adient com a termòmetre d’una societat. El seu horitzó de riquesa i el seu horitzó de pobresa els fa els més estables. I els projectes que fan prosperar una societat es basen per damunt de tot en l’estabilitat. Els projectes de les classes inferiors no són estables, perquè elles mateixes no són homogènies, i ja hem vist com acaben les seves revolucions. Els projectes de les classes superiors no són estables, perquè les bases tremolen en l’heterogeneïtat de la classe mitja i les inferiors, i així, aquests projectes acaben amb tiranies, que són les que fan estar-se rectes a les bases del sistema.

Quan protestem per com està el món, per la corrupció i per la complaença amb ella, sempre hi ha l’espavilat que ens diu que el món sempre ha estat així, i que avui el món també és així, però més bèstia. I ens ho diuen amb el to amb el que es pronuncia una malaurada sentència irrevocable.

La realitat és una altra: són “ells” qui han fet el món així, d’acord als seus interessos, més “seus” que mai.

Avui coneixem la realitat: els diners creixen més on hi ha més corrupció. I de sempre, la corrupció té una cara afable, molt agradable i és l’exhibició d’allò més d’allò més. El seu missatge és clar: Ens farceixen de vanitat i avarícia arreu amb els seus altaveus publicitaris, que això és l’únic que tenen, paraules sense contingut alçades de volum, ja que no hi ha res que ens puguin oferir. Viuen en un món buit, per això són com són: Éssers buits que han perdut l’ànima.

Les veritables raons que tenim per enfrontar-nos a la supèrbia d’aquests pinxos són la llibertat i la dignitat. Si tolerem que la irresponsabilitat i la indignitat ens plantin cara, haurem perdut l’última batalla. I de moment ens la guanyen. Tots els corruptes surten lliures o amb unes penes i sancions de fer riure (què has robat: 3 mil milions? Torna’n mig miler i tots contents, i perquè no ho tornis a fer et condemnem a any i mig de presó, que no compliràs si no reincideixes). I tots contents, menys els estafats que es queden amb una cara que no es pot definir.

I la corrupció ja entra a les ànimes dels nostres joves; i de ben joves.

No és fàcil ara enfrontar-se als monstres, però cal deixar de viure engalipats per les seves mentides, deixar de consumir els seu productes i tractar d’obrir noves formes de relació que deixin aquests monstres obsolets i arruïnats –almenys en quant a poder real-.

La llibertat i la dignitat són les dues veritats que s’afirmen en la negació:

No.

CARTA OBERTA A:

Na CARME FORCADELL, presidenta del Parlament de Catalunya

Estimada Carme:

Tota persona que estima la llibertat avui se sent ofesa i preocupada. Com és possible que un tribunal citi a declarar la presidenta d’un parlament democràtic per un acte de llibertat d’expressió “perpetrat” en seu parlamentària? Segons l’alt tribunal, hereu i defensor de les “Leyes del Movimiento”, no esteu autoritzada –per ells- per portar a debat cap qüestió sobre la independència de Catalunya; que això ho sabem tots, aquest fou el manament que el dictador abans de morir donà al rei, en aquell rei que imposaren seguint les ordres del dictador, segons sabem ara, per les paraules del difunt Adolfo Suárez, i de la vergonya de periodista de la Victoria Prego, “la veu de la consciència de la transició”... Potser no estareu del tot d’acord amb el que dic, i suposo que per raons de càrrec institucional. És clar que no podeu dir al rei emèrit (que ja és el súmmum de la facècia això d’emèrit) l’innombrable nombre de crims per ell comesos: des de la mort del seu germà, al consentiment agraït als crims del seu tutor, així com la traïció al poble espanyol manifestada en l’acceptació de la il·legítima legalitat franquista que el feia rei, amb la seva “participació” en el cop d’estat del 23 de febrer, en les seves comissions quan viatja amb l’Íbex a fer negocis, en la seva amistat amb els reis d’Aràbia Saudita, o Marroc precisament uns sants barons... Ai, perdó, Carme, és que començo i no em sé aturar.

Era vergonya el que et volien fer passar, i t’han convertit en una heroïna.  

Tens tot el suport dels catalans, al capdavall ets presidenta del parlament com a expressió de la voluntat del nostre poble. Ets la segona autoritat del país, a més d’haver estat un dels engranatges fonamentals perquè Catalunya hagi assumit la seva condició, i molts catalans despistats, s’hagin adonat que la diferència entre Catalunya i España, “enya” apart, és que nosaltres repudiem la coerció de les llibertats, i ells sempre s’han sentit d’allò més feliços amb els seus governs autoritaris i cruels. A nosaltres ens pot sempre la fe i l’esperança en el que som, a ells la por, i el caramel que els donen els amos: sou espanyols, el millor que es pot ser en aquest món. I ves quina absoluta ximpleria. No ser català no seria pas una vergonya, com ésser-ho no és motiu de cap tipus de superioritat; ara bé, sí que és important sentir-te orgullós del teu poble... però quan el teu poble no sap què és, no sap què és democràcia, no té cap projecte de futur, i està disposat a no oblidar el passat, i no per a no repetir-lo; aleshores, encara que siguis un ciutadà d’aquest malaurat poble, has de ser crític. El poble espanyol sempre ha viscut en la por, i nosaltres, quin remei, també. Ara ens hem llevat les cadenes, gràcies a tu i a la Muriel, en pau descansi, i tants altres que mentre gent com jo, sense abandonar, no ens hi posàvem, vosaltres heu bregat en temps difícils i erms, fins assolir l’èxit del país, que quan s’assoleixi, ben just serà que els vostres noms i la vostra tasca sigui recordada per tots els que engegarem el nou país, i que serem els catalans del sí i els del no.

No tinc cap dubte que una vegada la República funcioni, els del no no entendran què pensaven ni com no s’adonaven d’una evidència que és assenyalada per la història: España s’exclogué de la reforma protestant, del republicanisme, de la revolució industrial i de la revolució burgesa. Ella sola s’ha mantingut sempre fora d’Europa. Per això és ultracatòlica, monàrquica, extractiva i pobra. Catalunya és burgesa, és industrial, és republicana, i si no és protestant no és ultracatòlica. Massa diferències.

No sabem quines seran les actuacions del règim, però nosaltres no podem defallir, i el teu exemple és del tot un exemple de dignitat, de respecte envers els altres i de compromís amb la llibertat, tan nacional com personal. Per sort estàs envoltada de gent molt competent i decidida, alhora que intel·ligent i compromesa. En tots vosaltres, en el vostre comandament està la nostra nau. Teniu la confiança dels que volem viure el somni d’un país lliure. No vénen temps fàcils i el valor s’haurà de demostrar aviat, tanmateix sàpigues i sapigueu que sou la veritable representació del poble de Catalunya, com els neofranquistes són la veritable representació del poble espanyol.

La llibertat no és fàcil de conquerir. Sempre ha costat i molt. Tanmateix som forts, creiem en nosaltres i sabem que la devoció democràtica dels catalans haurà de vèncer l’amor a la tirania dels nostres veïns. Són conceptes diferents, maneres de veure el món i la vida diferents.

No ens resta un camí pla, ben al contrari!; però si tots nosaltres fem pinya, el triomf serà la veritable renaixença del nostre poble i de tots nosaltres en tant que éssers lliures en un país més just.

OFENDRE “EL PREPARAO”

Ja hi tornem a ser amb les detencions per no anar a declarar i ara a més a més per la falta de respecte al monarca. No entro en si mereix o no respecte, ell i tota la colla d’antecessors, només és que ara no toca mostrar aquest menyspreu, si com aquell que diu estem en vies d’una república. A què ve això, això, i demanar la dimissió del conseller d’interior per l’actuació dels mossos d’esquadra en les detencions... Molt de compte! No seré jo qui defensi aquest senyor que no m’agrada gaire, però és clar que fa el que ha de fer, que el conseller d’interior no és ni el Che Guevara ni el revolucionari Fidel. Com se’ls ha de dir: Ara no toca, nois o noies –o només noies, que ja no sé com us haig de parlar perquè m’entengueu i no us ofengueu!-. La revolució que somieu, si és possible, és en un altre estat, no en aquest. Ara no és hora d’insultar els màxims representants que se’ns oposen, tot el contrari, ara és l’hora de respectar-los, de raspallar-los, sense deixar-nos de dir el que els hem de dir... Una part de la CUP sap que el que fan ens fa molt de mal a l’exterior, on ens miren amb una certa expectació. I sempre són els mateixos talents! I n’exceptuo la Gabriel, que és intel·ligent. Però d’ella diré el mateix que deia l’altre dia de la “ratita hacendosa”. Els seus fets em donen tot el crèdit per creure que entre el que diu i el que se suposa que vol, hi ha l'abisme del que fa.

La política és estratègia i tàctica, sempre és una complexa partida d’escacs. L’estratègia és esperar el moviment incorrecte de l’adversari, arribats en el punt en el que estem. La tàctica és consolidar les posicions defensives i tenir les diagonals i les verticals preparades per trobar el punt feble de l’adversari i el suport exterior. Precipitar una jugada abans de tenir la clau per a l’escac i mat, moltes vegades suposa perdre la partida. Comprenc que el jovent és impetuós, però cal fer-los-ho veure. Les peces de l’adversari són sòlides i si bé ara no poden actuar per millorar la situació, poden ser terribles si reben camp d’acció. I terribles, vol dir terribles.

En aquesta mena de campionat del món d’escacs que he configurat, hi ha dos reis, i reines, alfils, torres, cavalls, però sobretot els peons, els que en certa manera són els primers a jugar-s’hi la vida... i se suposa que la CUP en són els defensors. Noies, o nois, o nois i noies, o tots, vull dir, tots i totes: no s’hi val a badar. Que el que ens hi juguem no és una discussió assembleària, sinó el futur d’un país! Sigueu seriosos, o almenys no traïu Catalunya per desconeixement i innocència.

I als responsables polítics: compte amb errar, ara! Així com als parlamentaris de Junts pel Sí: no desistiu d’explicar al jovent com se les gasten quan els cal, perquè entenguin que no parlem de cops i abusos dels drets, sinó de vides.

Vejam si tots ens aclarim una mica del punt en el que estem! 

    

CRÍTICA DE CINEMA “FAUST” de F.W. Murnau, i la MÚSICA per a l’obra, composada per Jesús Torres, i interpretada per la OSPA.

L’experiència consistia a veure l’excepcional obra de Murnau, en un cinema, acompanyada per l’Orquesta Sinfónica de Asturias com a música per a la pel·lícula muda. La partitura està pensada per acompanyar l’obra, però en si mateixa és una peça musical independent. El risc era evident, ja que una deficiència musical podia espatllar el que proposaven les imatges.

Del “Faust” de F.W. Murnau, no en diré res més que qui no l’ha vist no sap què és cinema, què significa el cinema ni què són els efectes especials. Tot l’expressionisme alemany és una exhibició del gran cinema. I aquest “Faust” n’es un exemple. No és, per a mi la millor de Murnau. Em commou molt més “L’últim”, aquesta sí, obra mestra del cinema, al meu entendre. Així doncs, ja sabia que allò que se’ns havia d’oferir a la vista i a la intel·ligència era un tros de felicitat. En arribar, i veure tota una orquestra davant, la veritat és que pensava que no feia falta tanta gent. Fins vaig témer perquè no distraguessin més que no acompanyessin; la qual cosa no és que fóra un defecte sinó un absolut fracàs.

Tanmateix, des del començament fins al final -clavat a les imatges- la magnífica música fou un gratificant acompanyament, que fou capaç de fer la màgia de ser escoltada sense distreure de la pel·lícula. Penseu que parlo d’una orquestra simfònica posada sota de les imatges, a tocar de les primeres files del públic, tota apilotonada.   

Poder veure el “Faust”, una obra de fa noranta anys, avui, i que segueixi essent una obra inoblidable, en un cinema, és un fet que no s’agraeix prou. I escric això, perquè ens acompanyava el meu fill, de disset anys, i en preguntar-li acabada la vetllada, què li havia semblat, si li havia agradat. La seva resposta fou: Molt. I aquest “molt” amagava –que ho sé- tots els sentiments que un home sent envers la vida. Per a ell, fou entreveure allò que la “realitat” oculta.

És un tòpic que el cinema mut és avorrit, o mal fet, o passat de moda, el cinema mut és el millor cinema, el més autèntic i pur, i a les obres mestres, que n’hi ha a grapats, es percep. Cal veure’l en condicions, en un cinema, i fins un noi de catorze anys s’hi afeccionaria. Pressuposem que els joves són idiotes, i els joves són com tots els homes, ansiosos de trobar alguna indicació i no ser devorats. Volen ser, i aquestes pel·lícules són per a tots els que volen ser, sense dubte, el vademècum.

El meu fill se sorprèn de la bondat de les pel·lícules que li recomano. I se sorprèn perquè no hi està acostumat. Ara bé, només les meves arriben on ha d’arribar qualsevol art.

I per cloure, el meu reconeixement al compositor, l’obra és excel·lent, i l’orquestra tocà meravellosament, què dir quan les veus de la soprano i la mezzosoprano ens conduïren al clímax que desemboca al final. Una esplèndida música per a una obra mestra.

Res no canvia: Allò que és bo avui, l’ha de ser demà. Potser millor... però mai no es pot fer malbé, ja que allò que és bo mai no es fa malbé.

"EL DIÀLEG"

Fa uns quants anys que els catalans volem i demanem una consulta per saber quina és la realitat del país. El 80% pensa així. I allà, a la capital, el menyspreu, el soufflé, l’adoctrinament del nacionalista de Mas envers la independència per encobrir la corrupció, la crisi política i la caiguda de Mas (reien), parlaven de la ruptura entre els independentistes (somrients)... però senten a dir “referèndum o referèndum” (i emmudeixen)...

Consulten, són assabentats que almenys no sembla una broma (Suïssa i Eslovènia obren un grup de seguiment del procés, i el parlament britànic votarà una proposta de protesta contra la possible inhabilitació de Carme Forcadell. D’altra banda un article de “The New York Times” relaciona directament el PP amb el franquisme, al qual compara amb el nazisme, tot dient que a Espanya cap govern ha fet un procés de neteja com féu Alemanya). Els de la capital es reuneixen, i amb els semblants ben desfigurats, s’exposen els seus coneixements de la situació (potser –faig novel·la històrica del present o política ficció- tanmateix estaven a la reunió: L’hereu (amb les paraules del seu tutor en el llit de mort encara presents a la memòria: “Sólo te pido que salvaguardes la unidad de España”, mentre interiorment pensa: “Por la cuenta que me trae”); Marianico “el sobrio”, sense comentaris;  la filla única d’un colpista franquista, càrrec franquista, demòcrata després, amb càrrec, és clar, dona sempre tan aclaridora en el to, com suau és la seva severa amenaça, sí, aquella a la que el Palinuro n’hi diu la “ratita hacendosa”; i al costat, potser com assessor amb coneixement local, el fill d’un tinent coronel colpista amb Franco, que després de la victòria fou enviat a Barcelona com a cap de la Guàrdia Urbana, del qual tinent coronel els seus fills sempre han estat dins de l’Ajuntament, sí, home, el que espiava i feia fer proves falses, i quan li ho recriminaven, inflava el pit, apartava el Marcelo, aixecava els ulls per veure la Verge Maria entre els núvols del cel on viu Déu, María, Jesús i Adam i Eva, i mirant arrogant la càmera exclamava: I?... De tots els altres, n’hi ha més que els veig en ombres, però no us els puc identificar tan bé com aquests).  

Exposades les exposicions (Així fou escrit perquè Rajoy, no entenia “expuestas las sugerencias”), els demòcrates reunits en petit comitè decideixen l’estratègia i la tàctica per reconduir una situació que sense dir-s’ho es recriminen els uns als altres, fins s’ha sentit a dir que el Montilla ja deia que passaria això. Aleshores han de callar: entra el senyor X. A partir d’aquí la reunió ja no la puc descriure, perquè parlaven tan fluixet que no els entenia, només paraules soltes sense context: España, Mierda, Catalanes. Però com estic fent novel·la històrica del present, i sóc novel·lista, puc descriure els pensaments dels personatges, i així:

L’hereu: Válgame Dios, que si és por el “Preparao” íbamos listos! Éstos son buena gente, aman a España y al Caudillo. Espero que esto tampoco no se retrase mucho, que tengo mis cosas que hacer.

Marianico: El James éste no sé por qué no juega. Se lo preguntaré a la Sory, que como conoce a Don Floren. El rey me cae bien. Catalanes, he oído? Ya estamos otra vez con la monserga.

Ratita hacendosa: El viejo verde, el iluminado, el del escuadrón celestial, y el de la cal, ay, papà! Con la de democràcia que me enseñaste, y que no se pueda ejercer por culpa de todos estos! Iré yo a ver a los “polacos”, que soy hacendosa, pequeña, simpàtica y doy miedo. No sé por qué! Tú, papà, eras tan bueno y me enseñaste cosas tan buenas.

Limpio de pecado: Mare de Déu. Espero ser-te fidel, pare. Ja veus com de complicada que és la democràcia. Ara fas informes falsos i t’ho recriminen, tot i que sigui pel bé d’Espanya. Això ja no hi ha qui ho entengui. I per què parlo en català jo, que sóc de Valladolid. Ah, perquè estic al blog d’un historiador novel·lista del present. Coses més rares s’han vist!

X: El enano nos jodió... Aquí, esto parece una reunión de tontos. El único listo yo. Bueno, el padre del Preparao, vaya una pieza. Pero, ése, o la astuta, que se ha cargado a la otra como si no hubiera hecho nada. Y éste, mucha Virgen y luego no sabe resolver los problemes de verdad. Ya dije yo que el problema eran estos catalanes de –no s’entén- y no la –tampoc s’entén- de los vascos. A ver si consigo hacer de una pescatera una sultana... Estos catalanes son mala gente... Unos muertos de hambre y unos desagradecidos.

I coses semblants, fins que acordats els acords, encara que ells feren servir un altre gir, però Rajoy no els va entendre, doncs, arribats a les conclusions, el pare del Preparao s’aixeca i diu (tradueixo):

Operació “Diàleg”:

Hem d’obrir diàleg amb els catalans. Per això, el Rajoy els cedirà algunes engrunes ben sobredimensionades i publicades, mentre tothom parla de diàleg obert a tothora i sense parar. No direm res que no es pot parlar del referèndum; només que hi ha diàleg i un deure de solidaritat que ells volen negligir… No us passeu, que els números canten i a Europa ja ho saben gaire bé tot. Prudència en les declaracions.

La clau de tot la tindrà la princesa de la reunió (Le tira los tejos? –Será el del Blog, que como es poeta. –Ah!). Tu aniràs de tant en tant a un palau, on atendràs els nostres fidels amb tota la discreció del món, però de manera que tothom conegui la teva autoritat. Ells et diran com de fotut que ho tenim. Per això hauràs d’anar a veure els grans empresaris, que aquests –t’ho dic jo- són carronya, ofereix-los beneficis i engalipa’ls... després ja veurem.

Tots coneixeu la nostra manera de fer les coses. El Mas la va descriure molt bé parlant de Rajoy: No, si escoltar t’escolta –o ho sembla-, no és difícil tampoc d’arribar a acords, però després fa el que li dóna la gana. Nosaltres com sempre.

         Si hi hagués hagut algú amb intel·ligència a la reunió, els hauria dit que l’única manera de sortir de l’embolic és de fer el referèndum, i fer per guanyar-lo.

Però ells s’han estimat més enviar la rateta treballadora amb les instruccions per als fidels, que li han retut el corresponent homenatge, i ha anat a veure els que maneguen els calers per fer front comú... però no s’adonen que arreu, tothom sap que el diàleg s’ha d’establir amb els representats polítics del país!... És una greu errada, actuen com metròpoli a la colònia insubmisa. Cal deixar-los fer, perquè no saben quina és la realitat del nostre país. Tanmateix, no hi pot haver un sol abandonament en les files independentistes; és l’única manera d’atraure més gent. La nostra fidelitat a la consciència que les coses es poden parlar per damunt de tot, ha de ser la nostra millor arma. Parlar de tot, vol dir preguntar als catalans: no n’hi ha una altra.

Avui tot diàleg que no passi per com serà la consulta referendària és un diàleg de sords. Ara bé, molt de compte amb la “ratita hacendosa”, que no rossega, em temo que té molt de verí.

Catalunya ha d’estar preparada per haver d’avançar en el temps el definitiu referèndum. Avui, hi ha prou força exterior com perquè el Gobierno no hi pogués actuar en contra, sense comprometre’s en molts sentits. Això és el que hem d’aprofitar. És l’hora del “prou”. Una més, i tirem pel dret... i aquesta “una més” és diu Forcadell.     

NO CALEN INTEL·LECTUALS

El descrèdit dels intel·lectuals creix a mesura que el populisme arriba a la política, i a mesura que els polítics per arribar a governar han d’atraure-se’l. Els intel·lectuals, des dels anys seixanta, han semblat molt pedants a la gent. “Guaita’l aquest, el set-ciències!”. I era veritat que no hi havia prou nivell com per justificar la superioritat d’un intel·lectual damunt d’un mortal una mica eixerit.

De fet, les guerres de l’anterior segle, són molt més que una desgràcia humana. És la constatació de l’abandonament definitiu de l’humanisme. Després de saber les atrocitats d’aquestes guerres, i la tensa pau posterior, és per a fer com Stefan Zweig, ja que des de la guerra tot significa el fi de la intel·ligència –eina de l’intel·lectual- i el triomf dels instints.

Calgueren uns anys, després d’un trauma com aquell, però a poc a poc i mentre durà la guerra freda, els dos bàndols s’esforçaren en una cursa intel·lectual –de lamentables repercussions- que comportà el reconeixement “dels fidels al sistema” i la persecució dels que n’eren contraris, fossin bons o dolents en els seus camps. Des d'aleshores l’intel·lectual és el gosset de falda que els polítics duen a les cerimònies per a lluir-se, com també ho fan amb el Ròlex. I l’intel·lectual somriu babau a la càmera, mentre el polític li agafa l’espatlla en senyal de confiança, tot somrient... Sospiteu sempre d’aquestes familiaritats, que ja us dic jo que un veritable intel·lectual no es deixa seduir per una càmera com qualsevol model, i menys encara amb un polític actual –i cal reconèixer que excepcionalment n’excloc els polítics catalans amb càrrecs, almenys fins que no em demostrin el contrari-, un polític que molt probablement somriu a càmera amb el guanyador d’allò que sigui, sense saber si és músic o escriptor... com els passa als del Nobel.

Els anys 80-90 significaren l’abandonament absolut de l’intel·lectualisme pedant, i aparegué l’intel·lectual d’anar per casa, que escriu amb la bata posada, i potser sense roba interior... Cal agafar-ne la idea...

Aquells eren temps de renovació i calien noves veus. Els polítics eren moderns i els nous artistes, tan moderns, que no sabien què és el seu art. La vulgarització de l’art, fer-lo cultura, fou molt d’aquells temps; tant se valia què fos, calia ser provocador; ja que segons la curtedat mental del moment, un artista era un provocador. Des d’aleshores han sortit molts provocadors i pocs artistes. Els primers mengen.

El sistema triomfa. La filosofia avui la fan els homes del temps –que pronostiquen sobre bases de solidesa impossible-, els periodistes –que no saben parlar, ni saben el que diuen moltes vegades- i els futbolistes –que són els herois, el buc insígnia del sistema: diners fàcils fent el que vols, sempre lliurat a tu, res més no existeix...-  I anem fent, babaus, que com més babaus, menys discurs d’oposició i més assentiment.

No sé si hi ha veritables intel·lectuals, el que és clar és que els que ho són, en aquests no els veiem, molt probablement perquè el que han de dir ens esgarrifaria. Un intel·lectual és una pedra a la sabata: per molt bé que es facin les coses, l’intel·lectual no les veurà bé del tot. I aquest “del tot” és la seva qualitat com a pensador. Un intel·lectual que s’autocensura, que té por de pagar el lloguer o la hipoteca, aquest ja no és un intel·lectual, és un professional, un home que dóna un servei. No crea, fa feliç a qui li paga... No cal rumiar gaire, per adonar-se que si alguna essència distingeix un intel·lectual són les seves idees. Com pot ningú escriure allò que no sent?

Avui no hi ha espai per a l’intel·lectual, i com el polític el menysté tant o més de com el menysté el poble, perquè el polític encara és pitjor que el poble (el poble el menysté perquè no l’entén, el polític perquè no té criteri), l’intel·lectual fa nosa a tot arreu. En política i economia està antiquat, en arts i model de vida és antiquat, en tot, en diners, en reconeixement, en estimació, en consideració, en... I l’intel·lectual és una amenaça, no perquè l’intel·lectual sàpiga -no en trobareu cap de veritat que ho digui-, sinó perquè vol fer pensar. Així com un ebenista fa obres d’art amb fustes nobles, l’intel·lectual fa obres per a fer pensar... que és fer ser l’altre.

Algun dia us ho explicaré. És el que tenim els intel·lectuals, que segons com no toquem la realitat... O això ens diuen...

Un artista que us provoqui és un manifestant amb un altaveu a la mà que va fotent crits, un artista de veritat us farà mal després, no sabreu on, però serà una mostra que esteu vius... Això, aquest últim és el que volen matar.

No fèiem art perquè sí, el fèiem perquè no podíem fer una altra cosa. I avui, l’art no ha estat desfigurat com un boxador després d’un desastrós combat? Pensem-hi. Un artista no canvia la realitat, la veu de manera diferent... per això per percebre una obra d’art cal un sentit especial i desenvolupat, que ha exigit treball, no és una impressió, i aleshores ens adonem perquè de sempre, quan es parlava d’art es parlava de transcendència.

El materialisme consumista -no el dialèctic, aquest fou abans- ens mata. Cada volta anem més malament.    

EL NOSTRE TEMPS

És molt difícil de sentir-se a gust en aquest món. Llevat de les darreres generacions -formades a l’escola amb una “aparent” llibertat i a la societat en la violència més explícita-, llevat d’ells, les altres generacions ens sentim molt incòmodes, i ens sentim així perquè s’ha produït l’absoluta pèrdua de tots els valors.

La revolució intel·lectual que suposa Friedrich Nietzsche i les seves intempestives són demolidores per al segle XX, i de rebot per a tota la humanitat. Ell és el primer a escriure que el Déu cristià ha mort. No era un blasfem en una taverna, era un filòsof que feia filosofia a cops de martell. Nietzsche ens diu que cal la “transvaloració” de tots els valors. Una ment simple hi entendrà el que voldrà, però una ment una mica més reflexiva, es centrarà en la “transvaloració”, és a dir, en canviar els valors, en donar-los uns altres paràmetres. I una ment sàvia es preocuparà pel seguiment d’aquesta doctrina, quan afecta a “tots” els valors. La ment sàvia no dubta que és necessari per a la llibertat i explosió de l’individu, que calgui establir nous valors, ara bé, hi ha valors essencials, que són els que han fet créixer les societats, i han fet possible que Nietzsche gosés dir el que va dir, i s’atrevís a condemnar-nos a les pitjors guerres mai vistes pels homes. No es va equivocar. Ningú l’ha entès bé, perquè ni ell mateix sabia què era allò que havia “vist”, la magnitud de la qual cosa no podia abastar de cap manera. I de fet, si burxem bé en els seus escrits, s’hi traspua tothora una ànsia dels vells valors, dels anteriors al cristianisme, que al capdavall era el tema de la seva radical animadversió, per causa de la perversió del pur sentit clàssic. Aprofitant que he fet referència als cristians, també l’encertava amb els “sepulcres blanquejats”, ja que han resultat ser uns pastors hipòcrites, tèrbols i criminals... Avui, el pensament de Nietzsche encara té més raó de ser. Llegir-lo i veure el segle XX, és donar-li la raó, perquè se’ns fa més evident què és el que volia dir-nos. Si ara hi hagués un altre com ell, no donaria abast. Potser, en lloc d’argumentacions, directament insultaria a tort i a dret per tal de no deixar-se res ni a ningú...

Analitzem ara el nostre temps, què és el temps de la globalització i el problema econòmic que genera, així com la crisi de la immigració; per alguns tan beneficiosa.

La rendició de la Unió Soviètica als Estats Units, significà la imposició mundial del sistema econòmic neoliberal americà, ara ja sense dissimulacions… Amb el temps no els ha anat tan bé, perquè els enemics dels EU han pogut crear empreses competitives i entrar en el joc de les finances i en el tripijoc mafiós de les economies mundials. Cap país del món ha votat en referèndum o en el seu parlament si la gent vol un món així. Cada país ha acceptat la imposició dels grans empresaris i financers americans, i com els diners rajaven a doll, tothom estava content, i el món era el millor dels mons possibles, i tot perquè uns imbècils que van anar en un lloc on hi ha un cartell que diu que és una universitat i els van ensenyar el que els catedràtics en diuen economia; aquests portents intel·lectuals, conceberen un món on tothom viu avui amb el que haurà de pagar demà... I ho van fer creure a tothom!... Em resulta del tot una facècia.

El cas és que viure a futur comporta que tard o d’hora n’hi ha un que fretura en el present del futur, i com tots viuen en el futur ningú no paga el present, això apart que com tothom viu embabaiat per la intoxicació de la premsa (tota en mans de grans capitals, almenys la majoritària) ningú no para atenció a la realitat que no l’afecta directament. Però, en un món globalitzat, amics, el pet d’un japonès provoca un tsunami Xèquia (que no té mar). Generar un món així és senzillament una profunda anormalitat intel·lectual. A tot arreu calen els tallafocs. I avui, els occidentals ens n’anem a dormir, i potser un banc de Shanghai fa fallida i tots els estalvis dels homes que han treballat tota la vida per a guanyar-se una jubilació, es quedaran sense res, perquè de segur que abans de la fallida els respectabilíssims responsables d’aquí també hauran saquejat el que hauran pogut. Que tots els respectabilíssims prohoms són gent molt ben formada i amb un currículum professional extraordinari.

La globalització ha estat la destrucció dels estats, almenys en tant que garantia utòpica per als seus ciutadans. La crisi, que és una estafa en majúscules, és una enganyifa amagada. Ningú que pugui considerar-se de la nostra espècie pot pensar que un sistema com aquest pot funcionar, o un sistema com la Comunitat Europea. Una cosa és ser europeista –que tampoc no en sóc- i una altra idiota de mena, perquè creure que una construcció econòmica com l’euro tenia viabilitat, perdoneu-me, però s’ha de ser molt capsigrany: Sense independència no hi ha llibertat, quina llibertat hi haurà si tot és dependent. Voldria, podria, hauria de fer això, però no puc perquè sóc dependent. Només a partir de la llibertat de cada un dels individus es forma un grup lliure. No és fàcil, però és una certesa inqüestionable.

La immigració descontrolada és una jugada molt intel·ligent dels “directors” del sistema. Una sola moneda, però, això sí, diversos en la multiculturalitat! És per plorar de riure: La multiculturalitat és una esdrúixola per acabar amb la cultura. L’essència d’un poble rau en la seva cultura; la multiculturalitat és la pèrdua de l’essència dels pobles... I quan la gent perdi el sentit de poble, ja només serà un consumidor. Hi ha “productes” que no es podrien vendre segons a on, però si els venedors assoleixen que hi hagi de tot a tot arreu, els nadius del lloc hauran de veure com els vinguts de fora els imposen la seva cultura del consum. Al capdavall, emigraren per a ser “consumidors”.

La diversitat és un món divers, de gents diferents i homes distints, la diversitat no és un seguit de ciutats totes iguals on la disfressa és la diferència, perquè el cervell és mort. O no és això el que demostrem quan mirem el mòbil on s’hi recullen les dades que haurien de ser al nostre cervell, des de dades, a imatges, sense oblidar mai el temps, la nostra vida.

El nostre temps ha perdut el respecte per l’home. Sense humanisme no hi ha res. La història és així de crítica. La lluita silent i discreta que és un No ferm i decidit, és el camí de la renovació. Amb proclames sempre triomfa la globalització. Tot allò que dóna sentit a la vida es fa sol, amb companyia d’un altre o en petit comitè.

El nostre temps d’avui és tan fugaç que ni el recordem. Molt de compte amb això. “Qui perd els seus orígens, perd identitat”, que deia el Raimon. La nostra memòria i la de la nostra terra són les columnes sobre les quals nosaltres som. No creieu mai cap altra sentència tant com aquesta.

  

CARTA OBERTA A:

CARTA  OBERTA  A  ROBERT  FRIPP

Mestre Fripp:

Fa molts anys que la seva música em captivà, i King Crimson m’ha acompanyat i proporcionat grans moments de felicitat. El dia 24 de novembre vaig tenir l’oportunitat d’escoltar King Crimson a l’Auditori del Fòrum de Barcelona. I, avui, ja passats vuit dies, ben paït, encara és increïble de creure aquella experiència, perquè més que un concert fou sentir l’experiència de la música. Prou que conec els discos i prou que sabia que no em podien decebre, però el que m’oferiren fou una experiència que només podran valorar com a tal els que l’han experimentat. No havia tingut l’oportunitat de veure’ls i sentir-los abans, però el recital de música a doll que ens oferiren com un regal de tres hores que passaren com un sospir, així com és la felicitat (perquè el plaer encara dura una miqueta més), aquell clima de religiositat musical, crec que atordí i deixà bocabadat tothom; tot i que tots, ja érem fidels de la “religió”.

La presentació en un escenari com l’Auditori del Fòrum, cadascú a la seva butaca, i amatent del concert; com està pendent d’un concert, un dels fidels del Liceu. L’escenari adequat; que les multituds espatllen la música en tots els sentits. Perquè la música s’escolta sense fer altra cosa: Mel Collins a l’esquerra, a dalt de l’empostissat de l’escenari, al seu costat Tony Levin, i tot seguit Jakko Jakszyk, abans de vostè, que tancava l’empostissat per la dreta, tots amb camisa i guardapits, vestits per tocar; i a baix de l’empostissat, impressionants, les tres bateries (bateria i percussió, bateria i teclats, bateria) respectivament Pat Mastelotto, Jeremy Stacey y Gavin Harrison, més lleugers per raons evidents. I aprofito l’avinentesa d’anomenar-los, per expressar el meu agraïment a la passió i professionalitat que ens regalaren fent-nos feliços tres hores impagables. Perquè la seva passió feia innecessaris llums i d’altres artificis audiovisuals, ni l’atenció especial d’un focus, perquè la música s’escolta i és el lliurament dels músics. Només al final del repertori, previ al bis, en l’extraordinària “Starless” l’escenari es cobrí de tonalitat rogenca i fou el senyal de color en una nit que de tan plena, no freturava de guarniments. La música s’escolta.

No hi va haver cap discurs, cap presentació de res, ni de músics, ni de cançons ni de bona nit Barcelona. Per no haver-hi no hi va haver cap aplaudiment perllongat, perquè quan començaven, ben aviat, un instrument reclamava silenci a la sala. La música feia callar. La deessa s’expressava en la vostra interpretació de sacerdots i els fidels gaudíem del plaer de la gran música, font de la felicitat.

La presència tangible de la música durant tres hores... No sabeu que us dic!

Abans del concert, un veu gravada advertia els fidels que no filmessin amb mòbils ni amb càmeres, que miressin amb els seus ulls i visquessin l’experiència –savi consell, no per menys evident-. Qui sap escoltar música, ja comprèn que la música s’escolta amb l’ànima (encara que l’ànima només serveixi per això).

I quanta raó té, mestre! Encara avui cloc els ulls, mal entono una cançó i els torno a viure.

Gràcies, mestre. La gran música no és pot agrair prou, mai.

Ah, i si us plau, no oblidi aquest racó mai més quan pensi oferir l’experiència King Crimson al món.

P.S. Hi ha hagut dos concerts que m’han impressionat fins a la commoció. Són concerts inoblidables. Val a dir que no n’he vist pocs, i de no poca qualitat, però els dos concerts que m’han deixat una nafra de felicitat a l’ànima després de “viure’ls”, d’escoltar-los en execució, han estat la Novena Simfonia de Beethoven, i el concert de King Crimson. És la meva modesta, però sincera sensació.

CRÍTICA DE CINEMA

CRÍTICA  DE  CINEMA:

RISTTUULES (In the crosswind)

Martti Helde, 2014

En el seu primer llargmetratge, Martti Helde signa una obra “perfecta”. És difícil de començar a escriure sobre la pel·lícula perquè el cap s’omple d’escenes inoblidables, d’imatges bellíssimes, de subtilesa, de ritme –lent, val a dir-ho-, i alhora de sorpresa i tensió. Tot t’embolica amb el que veus, i la visió condueix a un final sublim, enorme en la seva senzillesa, magnífic en la seva silenciosa eloqüència, un final més digne d’un poeta que d’un director de cinema.

“Risttuules” narra la tragèdia vital d’Erna i la seva família quan Stalin mana les purgues i expulsió dels nadius dels països bàltics, l’any 1941. La pel·lícula presenta la tragèdia de centenars de milers d’estonians en la tragèdia d’Erna. Dit això, sembla fàcil de pensar en un documental-ficció, en una història esgarrifosa, en una pel·lícula violenta... Tanmateix Martti Helde ens ofereix una obra d’art. La seva evident pretensió de fer una obra d’art, ens és donada amb una autenticitat, amb una convicció tan sòlida, que commou i fascina per la senzillesa amb què presenta allò que és complex, així com “allò que no veiem”. La poderosa narració visual és reforçada per la veu en off: les paraules que deixà escrites Erna durant la seva desgràcia. I val a dir que la llengua dels estonians, en la dicció i el to de Laura Peterson (Erna), és un pur plaer. El text és d’una qualitat poètica que pot resultar freda, però que a dins estremeix, de tanta calor com és capaç de transmetre el dolor... (Heldur...) La narració visual és d’una originalitat artística que fascina i captiva. No en diré més perquè és el fil conductor de l’obra. Només afegiré que tothora es percep, en tots els detalls, el delicat treball del director... Sí, també fa poesia amb la imatge. I fins crec que dedica homenatges a pintors com Goya, Brueghel el vell, i a tot el barroc... En quant a la fotografia, els quadres i les escenes, la pel·lícula és excel·lent en tots els seus aspectes i sentits. La música acompanya adequadament les imatges sense reforçar-les més enllà d’allò que freturen, simplement fent d’acompanyament. No em captivà la música, però és l’acompanyament ideal a tots els sons que en la quietud ens parlen. Veiem escenes que sense “l’explicació” del so, no comprendríem.

I en el fons... és una història d’amor. Una profunda i trista història d’amor enmig de la tragèdia, de la vergonya i la desgràcia. No ens parla de Stalin i el terror; ens presenta la injustícia més covarda destruint la vida, la llibertat i l’amor.

Quan sembla que tot està explorat, apareix Helde i ens diu que no, que encara hi ha molt de cinema per fer... El seu cine és cine que t’arriba a l’ànima per bell, a l’estómac per dur, i al cor en agraïment a l’experiència meravellosa que t’ha fet viure. Aquest cinema “estètic” em semblava en extinció total. “Risttuules”, si us agrada el cinema que arrisca i encerta en tot, no us la perdeu; m’ho agraireu.

El dolor i la injustícia, la supervivència, la soledat, l’esperança (Heldur...)... Sense llibertat, la vida es queda congelada... I al final, la realitat, que fa tant de mal! per tantes raons a la vegada, que Martti Helde aconsegueix que et replantegis com a ésser humà. I sembla dir-nos, o jo hi entenc, que només l’amor és immortal i el motor del món. És d’aquelles pel·lícules que quan acaba, per uns moments ens deixa atordits i commoguts. Alguna cosa s’ha ferit dins teu. Et sembla sentir que tots els personatges de “Risttuules”, tots, són homes als quals ens han robat l’ànima, segueixen vius i essent humans, però els han robat l’ànima. Erna i Heldur (ella sobretot) transmeten aquesta pèrdua i el desig estèril de recuperar-la.

No l’oblidareu. Encara en el dolor, la poesia persisteix.

(A Filmaffinity hi teniu la crítica en castellà, i d’altres crítiques que orienten, menys que la meva, però orienten. És una pel·lícula per veure-la en el seu àmbit: en un cinema. Tota reproducció la desvirtua; almenys és bo que ho sapigueu.)

   

L'ALCALDESSA DE BERGA

En un text anterior (Només enviat als meus amics, abans de crear aquest blog), titulat “Tot pren embranzida”, hi exposava el problema de la desobediència en aquests moments del procés. En aquell escrit em referia al regidor de Vic, que haurà de ser conduït a l’Audiència Nacional. Avui però, el cas de l’alcaldessa de Berga veig que ha despertat molta polseguera a Catalunya, i és per això que vull donar-vos la meva opinió.

Hi ha 401 denúncies contra representants dels ajuntaments a tota Catalunya. Els jutges, com és la seva obligació, citen a declarar els inculpats, i una vegada escoltats, el jutge en determina una mesura. El cas de l’alcaldessa de Berga és el següent: Durant dues eleccions va penjar l’estelada a l’Ajuntament i fou denunciada per una organització “unionistíssima”. El jutge la cità a declarar. L’alcaldessa es féu la sorda. El jutge la tornà a citar, i l’alcaldessa es féu la cega. Finalment, el jutge ordenà els mossos d’esquadra de conduir a la seva presència la inculpada. Què s’havia de fer?

El que s’ha fet. Potser s’hauria d’haver coordinat perquè després de la detenció i conducció a presència judicial, tots els ajuntaments i fins institucions públiques catalanes, arriessin la bandera espanyola en senyal de protesta. Potser sí. Però ara, la partida està en el punt que una errada important pot desfer tot l’engranatge. La desobediència dels mossos –només possible per desobediència del conseller d’interior a l’ordre judicial- només podria comportar-nos incomprensió fora de casa nostra. El que s’havia de fer és el que s’ha fet, s’ha obeït l’ordre, amb la qual l’única cosa que s’ha obligat a fer a l’alcaldessa és a presentar-se davant del jutge, que sàviament l’ha deixat marxar. Un tràmit per a tothom... Què volia la CUP, començar amb això la revolta definitiva? Molt de compte amb els que més volen o semblen voler de fer ensopegar el procés o dividir les forces independentistes, que de preparar-se per al moment en què s’hagi de produir la ruptura, en un gest únic i protagonitzat per tota la societat catalana!

El govern espanyol tracta de fer-se una idea de com reaccionarem davant d’un acte veritablement definitiu. Han donat l’ordre de començar els requeriments judicials per veure quina és la reacció dels inculpats, del govern de Catalunya i de la gent. L’alcaldessa de Berga no pot posar Catalunya en estat de guerra, al capdavall, hem de pensar que la citació a declarar ens afavoreix, en tant que les acusacions són insostenibles, i demostren “una esperança de llibertat en el poble de Catalunya” més que un menyspreu envers l’estat espanyol, i així doncs, per la injustícia, la superficialitat de l’acusació i la poca transcendència política de tot l’incident, no pot significar res, res més que una excitació dels ànims dels catalans per part del govern espanyol. De fet, el resultat, els haurà demostrat que poca broma. Hi ha hagut manifestacions i la classe política s’ha mostrat sorpresa amb els progressius passos de la politització de la justícia. Hauran pres nota, a Madrid. I nosaltres també n’hem de prendre, no podem deixar que aquests revolucionaris de la CUP ens marquin les passes, l’ordre i el temps de fer-les, perquè abans de res ens ha de quedar clar que ser revolucionari no significa tenir intel·ligència. Ells són molt revolucionaris, sí, però si els deixem conduir la revolució, Catalunya es converteix en can pixa en una setmana.

Això no és una guerra que cadascú ha de fer pel seu compte. I, el que és més important, és hora que els qui capitalitzen el procés, posin els subversius de la CUP fora de tot l’engranatge delicat. Que jo encara no estic convençut que la Gabriel no es vegi més sovint amb la Santamaria que el Puigdemont. Aquí ho deixo.

Si España no té un corcó dins del procés, estan perduts. Fora, la nostra victòria és clara. Només necessitem de fer bé les coses, seguir un procediment i demostrar al món que no serem un problema. Per això cal tenir tothora present que els talps són dins. Convé deixar-los creure que saben què passa, i que en el fons mouen els fils i els temps, però se’ls ha de tenir vivint en un món virtual, mentre que les veritables forces independentistes forgen les bases de l’estat independent. No dubto que s’estan fent bé les coses, i que cal tenir confiança. L’errada ha de venir de Madrid, i ha de ser grossa. Cal esperar... la faran. Mentrestant, no reaccionem a les citacions judicials i detencions recriminant l’actuació dels mossos, ni del conseller i el Govern, tot el contrari, acceptem l’imperatiu legal i acusem els òrgans judicials polititzats d’aquestes situacions.

Voler fer el segon gol abans de fer el primer és probable, la impaciència és molt traïdora; però és del tot impossible.

     

UN TEMA D'ACTUALITAT

Per fi l’IEC ha fet cas a la voluntat popular i després de les magnes manifestacions dels diversos onzes de setembre, sempre amb lemes com: No a l’opressió de l’accent diacrític! Nosaltres decidim, i decidim que no en volem! I la darrera i més sonada manifestació -que acollí prop de milió i mig de persones, on el lema ja era-: Foteu-vos-els pel colon!

La lògica de canviar la llengua d’acord a les demandes de la gent mai no pot ser criticada. Només ens hem de posar com a fures excitades si veiem que els responsables de vetllar per l’autenticitat de la llengua (en el sentit de propietat que la fa única) es preocupen més per lluir-se ells i justificar el sou, o per facilitar-ne l’escriptura. En el cas de facilitar l’escriptura de la llengua, el que es fa és un atemptat contra la llengua. El cas del català, per raons òbvies (prohibicions, influència i domini d’una altra llengua, desconeixement de les normes bàsiques del català durant generacions...), és més delicat que el cas de les altres. Si tenim una llengua que qui més qui menys tothom semblem analfabets, almenys mantinguem els criteris lingüístics durant una generació i quan siguem independents i puguem defensar la nostra llengua, de la qual tothom en tindrà un coneixement elemental i alhora suficient, potser aleshores, potser, caldrà fer aquests invents. Perquè jo em pregunto: Com llegirem ara?: El net és advocat. Jo llegiré el net, i no el nét. Sembla que vulguin complicar la vida a qui escriu bé (perdó, be). No cal que digui que els acadèmics de l’IEC podran dir el que vulguin que jo escriuré en català. I amb això no vull dir que en el seu moment no s’hagin de fer profunds estudis lingüístics que normalitzin “més” el català, d’acord, però que quatre capsigranys decideixin que tots hem d’escriure com ells ho han decidit, és absolutament intolerable. No menystingueu els diacrítics que “el be mes gran” és aquell detall que escrit ens dibuixa un os o un os, una dona o un que dona, etcètera amb només un accent. Penseu en la dificultat de lectura que suposarà per a un hom que sap català. Als que no en saben, tant els és, però un que el sap o el vol aprendre... El que vol aprendre català, com pronunciarà?: Sou (que potser n’hauria de portar) la dona que mes be dona la ma... Si ni jo mateix sé dir-ho. L’IEC, si el que vol, és facilitar l’aprenentatge, i que tothom sàpiga escriure correctament, alasores dexemnos distòries i ka kadaskú ascrigui kom li soni, i putsé l’IEC tingui feina par dacidí si “com” sa dascriura amb c o amb k, i fins si cal raplantaxarse l’us de les acs. Tots ans u auríem da pansá, ka no am direu ka no queda xulo i xupiguai al català ascrit d’aquesta manera.

En poques paraules, vergonya aliena. Ara que sembla que tenim bons polítics a casa nostra, tenim il·luminats a la cultura; i després em direu que el món no va a l’inrevés.

Ah, feu el favor d’ignorar les sentències dels il·luminats, seguiu l’exemple dels polítics amb les sentències del tribunal constitucional. Ningú ha d’obeir ordres contràries al sentit comú.