CATALUNYA I EUROPA

Que la Comunitat Europea és només una associació econòmica no cal demostrar-ho. Els fets de cada dia no ens poden deixar cap dubte. El cop d’estat d’Erdogan a Turquia va demostrar clarament quines són les inquietuds democràtiques del Consell d’Europa: cap ni una, més enllà de la propaganda. Les elits econòmiques dominen i controlen les democràcies avançades europees i aquesta és la democràcia que ells entenen, la democràcia dictada pel poder econòmic.

Avui que estem veient com l’estat franquista espanyol reprimeix i coarta les llibertats dels ciutadans de Catalunya, Europa continua mirant cap a un altre costat i només diu que tot plegat són problemes interns i que cal mantenir el respecte a la Constitució. És un soberg insult a la mínima decència democràtica! A les elits europees els interessava una Espanya clientelar, una Espanya corrupta a on trobar col·laboració per ensorrar els espanyols i enriquir les seves entitats industrials i financeres, com han fet a Grècia. Europa ens hauria de fer profunda vergonya. No entenc com encara avui, els catalans pretenem mantenir-nos en una organització de nacions que ignora els principis bàsics de qualsevol estat democràtic i de respecte per la llibertat. No ens enganyem, cal oblidar-nos d’aquesta Europa. I cal tenir present que hi ha més Europa fora de la voluntat alemanyo-francesa de dominar el continent. Per què us penseu que els anglesos els han engegat a dida?

El govern català hauria de començar a parlar amb l’EFTA (Suïssa, Noruega i Islàndia, i on potser entrarà la Gran Bretanya) per tal de consultar-los les condicions per a fer-nos-en socis. Només amb aquest primer moviment de consulta, Europa, l’Europa corrupta, girarà el cap vers nosaltres. Si Catalunya és exclosa de la Comunitat, el Reino de España serà el titular exclusiu del deute. Potser -us direu- aleshores l’excel·lent democràcia europea permetrà a l’exemplar democràcia espanyola imposar-nos per la força el seu inveterat règim de llibertats. Potser sí, com ho féu amb la sòlida democràcia turca, potser sí. Tanmateix, encara tenim una arma, de ben segur que l’única que podrem fer servir eficaçment, més enllà de la mobilització de la gent. Val a dir que no tinc cap confiança en la defensa de ciutadans pacífics contra l’opressió d’un règim autoritari; menys, si aquest règim paga les quotes a Brussel·les. A Europa només entenen de calés. Llibertat, democràcia i drets socials són l’enganyifa que fan servir per a protegir les elits que ens governen. Sinó mireu França i el seu flamant Macron... Però, quina és l’arma?

La vaga general. Cal mentalitzar-nos que és l’única eina que farà que els lladregots europeus es moguin. Si veuen que la paralització d’una Catalunya reprimida afecta la productivitat i la generació de riquesa, aleshores, els molt demòcrates i defensors de les llibertats, demanaran una solució negociada al conflicte. Per això, cal avançar-nos. Cal que aquesta Europa, de la qual una República Catalana haurà de consultar la necessitat d’ingressar-hi -si és veritablement un estat democràtic-, cal que aquesta Europa temi que un dels motors econòmics del sud d’Europa es faci soci dels aliats econòmics del nord i Suïssa. Ara no s’hi val a badar.

Europa, la pressuposada comunitat, és una entelequia. En el fons és una menjadora que de ben poc serveix més que per garantir el negoci de les elits i la corrupció sistèmica. Una corrupció que a on més es veu és en els països més pobres, per raons evidents, però que està enquistada en tota la Comunitat -Juncker, el protector dels paradisos fiscals luxemburgesos, n’és una prova. Mireu a on ha arribat!-. Jo no vull pertànyer a una Europa econòmica i gens social. Catalunya els ho ha de fer veure tractant de negociar -ja veurem si ens en sortim- amb l’EFTA. Tanmateix, avui Catalunya es juga el ser o no ser com a entitat política. Espanya, si venç en aquesta pugna, ja no ens deixarà aixecar el cap, almenys durant unes quantes dècades. I, sobretot penseu, i tingueu present que Europa, aquesta pudent Europa, els acomboiarà mentre paguin i augmentin el seu deute.

Estem sols i sols hem de resoldre la nostra lluita amb la justícia i política castellanes. No mireu més enllà de les fronteres, que els interessos fa covards als europeus... i quina confiança pots tenir en algú que és valent d’acord a uns interessos? Ens han volgut fer creure que fora d’Europa no hi ha res. I fora d’Europa hi ha tot un món. Guanyar-se’l no és fàcil, però haurà de ser la nostra tasca.

No volem ser una nació d’aquesta Europa! No volem ser un país intervingut! Volem, volem, volem... volem la independència. Volem, volem, volem Països Catalans!

P.S. Ahir vam saber que el jutge que denuncia per sedició els caps de l’ANC i Òmnium Cultural és un jurista eminent, exinspector de policia en la darrera etapa del franquisme, i avui un dels més important jutges de l’Audiència Nacional, aquell que en una exímia demostració de justícia tancà a la presó els titellaires terroristes. I també vam saber que la manifestació multitudinària dels feixistes (entres 150 i 500 persones segons les fonts) van escampar el seu odi amb insults, escopinades i fins i tot una agressió. Tanmateix, s’arribaren al ‘Cuartel de la Benemérita’, on foren rebuts pels agents amb banderes espanyoles. Aquests detalls, que contrasten amb les ‘tumultuàries’ manifestacions de milers i milers de persones demanant d’exercir el dret a vot, se’ls ha de fer arribar als polítics europeus, per tal que sobre la seva consciència caigui la responsabilitat d’afavorir el feixisme a Europa o de defensar el dret legítim de l’autodeterminació dels pobles.

Per tot plegat, sostinc que només una vaga general i indefinida farà canviar la posició d’aquests buròcrates només preocupats per tenir contents els amos, sense que els preocupi gens ni mica la llibertat i els drets dels ciutadans. És evident que això no ho diran mai, però des de l’explosió violenta de Iugoslàvia fins al cop d’Estat d’Erdogan, Europa no ha fet més que el ridícul, quant a defensar allò del que es vanta. Les paraules només són paraules, i la política només s’exerceix amb fets.

SÍ

(Escrit el dia abans del cop d’estat espanyol a la democràcia)

Hem passat del «No, diguem no, nosaltres no som d’eixe món» de 1967 -un cant i crit contra la dictadura franquista- al Sí, a veure l’actual realitat i el futur, per fi, amb una mirada afirmativa. Després de l’oposició i la resistència al règim totalitari hem acabat per mirar endavant i tenir per destí Ítaca.

Ara és l’hora del Sí, perquè aquesta afirmació és un

SÍ a la LLIBERTAT individual i col·lectiva que veiem cada dia maltractada per les prohibicions a la llibertat d’expressió, de premsa i de reunió.

SÍ a la DEMOCRÀCIA que l’estat borbònic ha detestat sempre. Recordem els períodes democràtics de l’estat espanyol: 1820-23 trienni liberal, 1868-74 sexenni revolucionari que inclou la primera república (1873-74), 1931-1939 segona república i 1978-1981 democràcia borbònica. Si sumem, comptarem poc més de 20 anys de ‘democràcia’ espanyola en dos segles. Des de l’absolutisme de Felipe V, la lluita entre la democràcia i la restauració borbònica han estat el malson de l’estat espanyol: D’una banda el poble i de l’altre els militars i els Borbons. Així, d’aquesta manera, fins al 23 de febrer de 1981, que és la consagració ‘legitimada’ d’una nova restauració.

SÍ a la INDEPENDÈNCIA, perquè volem ser lliures i viure en democràcia; perquè volem alliberar-nos dels Borbons; perquè sabem que un estat català és el repte de fer un país que sigui un:

SÍ a la JUSTÍCIA, un sí a tenir un estat de dret que sigui just, que acabi per sempre amb les elits extractives d’una societat monàrquica i corrupta des del seu naixement.

SÍ al REPARTIMENT DE LA RIQUESA, ja que el nostre petit país no té famílies de vella estirp que són senyores de latifundis i dominis medievals.

SÍ a un ESTAT SOCIAL, perquè la nostra burgesia -tan criticada- és més europea que l’espanyola. És més danesa que borbònica. Un nou estat ens ho corroborarà, perquè aquest haurà de ser un estat que farem des de baix, amb justícia i repartiment de la riquesa.

SÍ a les ASSOCIACIONS I MINORIES, perquè som un país intrínsecament associatiu i un poble obert al món. Perquè el nostre patiment durant tres segles és garantia del respecte envers les altres minories.

SÍ a una REVOLUCIÓ CULTURAL que acabi amb les menjadores estatals, com hem vist fa uns dies amb els presumptes intel·lectuals que defensen la sagrada unitat d’Espanya i la monarquia com a seu cap. I caldrà una revolució, sí, perquè un intel·lectual de veritat és per definició un ‘antisistema’.

SÍ a l’ECOLOGIA, perquè som un país petit, amb recursos naturals limitats i un patrimoni que cal preservar per a les noves generacions. Només estimant casa nostra, defensarem casa nostra.

SÍ al reconeixement de la HISTÒRIA. Per recuperar la dignitat que Felipe V el 1714 ens llevà i que amb el Decret de Nova Planta de 1716 ens sotmeté a la Corona castellana. Perquè tothom comprengui que castellà i espanyol són la mateixa llengua : Espanya és el somni imperial dels castellans. Sí al reconeixement del passat. Sí al reconeixement de la dignitat del moment actual: la revolució de la llibertat i la democràcia. Sí, perquè Catalunya vol ser i té molta històrìa per fer, una història que farem amb la solidaritat, la fraternitat i la igualtat que sempre han estat senyals de la nostra idiosincràcia com a poble. Fórem amics dels grecs, dels romans i de tots aquells pobles que han vingut a viure i treballar amb nosaltres. I així seguirem essent; mai més una menyspreada colònia.

Sí, Sí, Sí, avui més que mai per DIGNITAT, per amor a la LLIBERTAT i amb el coratge de la IL·LUSIÓ.

Per tot això, l’1 d’Octubre, no dubtis, només un Sí pot ser la resposta a tants d’anys de Nos. Tanmateix, si no em creus, pots emetre un vot en blanc. Ara bé, si estàs convençut del NO, si us plau, torna a llegir aquest breu text, pensa en tu, pensa en tots els catalans, d’ahir, d’avui i de demà, i si et sents català -siguis espanyol, marroquí o neozelandès- comprendràs que un NO nega la llibertat del nostre poble, i negant-la et nega la teva. Recordeu-ho tots: Ens hi juguem la llibertat i la democràcia, ja que amb llibertat i democràcia, la independència s’hauria dissolt en un estat més gran, per il·lusió, per respecte i per compromís. Tanmateix no és així, seguim sota les lleis que l’absolutista Borbó el 1716 ens imposà per la força de les armes castellanes, després de la derrota de 1714.

SÍ, és l’única resposta.

Sí, diguem sí, nosaltres volem un altre món.

FEIXISME I LLIBERTAT

No hi pot haver un sol dubte: La lluita pacífica que vivim a Catalunya és la lluita de la llibertat contra el feixisme.

La llibertat dels pobles s’exerceix en la democràcia i la llibertat de qualsevol país es demostra en l’exercici de la justícia institucional. La llibertat de la ciutadania s’expressa en les assemblees, en les manifestacions, en les protestes pacífiques, en el vot i en la llibertat d’expressió. La llibertat de qualsevol país es demostra quan hi ha exercici institucional de la justícia, la qual cosa suposa un règim de drets i la resolució política dels conflictes sorgits amb els drets constituïts. La imposició d’un règim de dret com a resolució de qualsevol conflicte polític és la pràctica dels règims totalitaris. La discussió jurídica del dret pertany als juristes i als legisladors, la discussió política del dret és tasca dels representants polítics, més enllà dels legisladors i els juristes, ja que d’altra manera seria impossible qualsevol avenç en cap dels àmbits de la vida social.

La democràcia és un règim polític imperfecte, tanmateix, és l’únic règim polític que intrínsecament reconeix la seva imperfecció, i que per tant està obert a les reformes i modificacions legislatives i institucionals destinades a oferir a la ciutadania una millor convivència i la resolució dels problemes i conflictes inherents a les relacions socials.

Els règims no democràtics fonamenten el seu poder en una legislació fortificada en el dret, un dret que impedeix qualsevol modificació no autoritzada pels representants del poder. És a dir, són aquells sistemes polítics que consideren els seus ciutadans com a súbdits, perquè qualsevol modificació de l’statu quo només és possible des de l’interior dels òrgans de poder. Així ho veiem en tots els règims dictatorials, tinguin el color polític que tinguin.

Dit tot això, fem un breu passeig pels carrers de Catalunya.

Des que el Govern de Catalunya, legítimament elegit en unes eleccions, va convocar el referèndum per al dia 1 d’Octubre, hem patit la repressió ‘antidemocràtica’ del govern de l’estat espanyol. Val a dir que els més polititzats ja sabíem que aquesta seria la resposta d’un govern espanyol que construí la seva pàlida democràcia sobre les sòlides bases del règim dictatorial anterior, sense fer-hi res més que una rentada de cara i canvi de vestits per mantenir el mateix organigrama institucional i funcionarial que garantís els privilegis d’aquells que se’n beneficiaren durant la dictadura. L’any 75 i els següents, en lloc de ser una veritable reforma i una demanda de responsabilitats criminals i penals, fou un passar pàgina perquè a la següent hi fossin les mateixes cares i els mateixos representants polítics. Res no canvià, absolutament res. Val a dir, però, que tots es maquillaren i Espanya fou el primer país del món que passà d’una dictadura a un règim democràtic de la nit al dia, amb tots els polítics i ciutadans convençuts del nou canvi i que aquest nou règim comportava de veritat la llibertat. Fet com a mínim molt estrany, ja que costa d’entendre com aleshores tota aquesta immensa majoria democràtica havia viscut sotmesa a un sol home. Per més que hi penso, i per més que hi penseu, no ho comprendreu. Tot fou un «cambiarlo todo para que todo siga igual».

La repressió estatal ha traspassat tots els límits del ridícul democràtic. La persecució fiscal de representants polítics, les irrupcions dels cossos policíacs a les seus de diferents mitjans de comunicació, la confiscació de perillossíssims pamflets que animen la gent a votar i expressar-se lliurement, la repressió de qualsevol acte proreferèndum que executen les policies municipals seguint ordres de la fiscalia, com si fossin policies judicials -que no ho són- i a més a més com si la fiscalia fos un òrgan independent que no freturés de l’ordre judicial per a actuar. De fet, qui primer està perpetrant un greu delicte de prevaricació és el fiscal general. Les execucions judicials les ha de manar un jutge, en cas contrari es violenten tots els principis de seguretat jurídica. El fiscal pot i ha de transmetre tots els delictes i crims que consideri tals a l’autoritat judicial corresponent, que serà qui donarà l’ordre d’execució, se suposa que garantint els drets dels ciutadans. I avui veiem com per ordre del fiscal general -una sola persona- els agents municipals actuen contra allò que és la seva autoritat policial i exerceixen de policia judicial. Fins ara, que jo sàpiga, aquesta tasca era exclusiva dels cossos de seguretat de l’estat: policia nacional, guàrdia civil i policies autonòmiques. Avui un guàrdia urbà obeeix el fiscal, ni tan sols un jutge, ja que no m’ha arribat cap informació que les actuacions d’aquests agents comptin amb l’ordre judicial corresponent, que val a dir, que ha de ser expressa per a cada cas en qüestió i no pot ser discrecional, almenys en un estat de dret.

Potser m’equivoco i el fiscal general, un home a les ordres del poder executiu, té potestat per manar el que mana, tanmateix, de ben segur que en un estat democràtic i en el qual la justícia garanteix el dret dels seus ciutadans, això no és possible. A Turquia no dubto que l’ordenament judicial sigui així, a l’estat espanyol se suposa que no. Un fiscal general que actua contra la llibertat d’impremta i d’expressió no crec que sigui un model exemplar de fiscal, i ja no dic si és el mateix que defensava el fiscal anticorrupció que era un corrupte.

Cal recordar que el pare dels Fernández Díaz, tinent coronel a Valladolid en el cop d’estat de Franco, fou nomenat cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona, on constituí una mena de Gestapo a l’espanyola? Que fins els taxistes eren confidents!

No ens hem d’arronsar. Pensàvem que lluitàvem per la independència del nostre petit país, ara sabem que lluitem per fugir d’una dictadura. No ens hem d’arronsar perquè la victòria serà doble. Què hi podem perdre, en aquesta lluita? La llibertat. Ens juguem la democràcia i la independència, i potser avui més que mai en aquest terrible ordre.

Dempeus! Ens faran por, molta por, ens amenaçaran, no en dubteu, d’això. No temeu tampoc que trobin cap argument enraonat més que la ‘reserva espiritual d’occident’, com si es tractés d’un bon vi. Que no us enganyin. Nosaltres dempeus, convençuts, ferms i cantant, que és així com ens han de trobar sempre!

CARTA OBERTA AL

MOLT HONORABLE PRESIDENT DE LA GENERALITAT,

SENYOR CARLES PUIGDEMONT.

Molt Honorable Senyor,

Us reconec que em serà molt difícil de dirigir-me a vós amb el corresponent protocol, i em serà difícil perquè comptem la mateixa edat i, sobretot, perquè sou un president tan pròxim -per paradoxal que això pot semblar- que inciteu a tractar-vos de tu. Si hi ha una qualitat que excel·leix per damunt de totes les altres en una autoritat política, acadèmica o de qualsevol àmbit, aquesta qualitat és el reconeixement sincer i indiscutible d’aquesta autoritat per part d’aquells que li estan ‘sotmesos’. El reconeixement de la capacitat, l’abnegació i el lliurament a les responsabilitats acceptades per l’autoritat és l’essència del respecte que l’autoritat s’ha de guanyar. I quan, a més a més, aquesta autoritat és afable, lliure de vanitats i orgull, i alhora pròxima i respectuosa amb els seus representats, ens trobem amb un model que ens agradaria poder exportar a moltes altres facetes de la nostra vida col·lectiva. I val a dir, que aquest tracte directe i exempt de pedanteria fa que més que sortir-nos un ‘vós’, ens brolli de manera molt natural: I tu, president, què en penses d’això? I tanmateix, no hi trobarem més respecte amb un ‘vós’ o un ‘vostè’ o una il·lustríssima persona, que amb aquest tu directe i sincer.

Dit això quant a persona que representa la màxima autoritat del nostre petit país, vull reconèixer-vos públicament l’exemple de polític coherent, involucrat amb les necessitats dels seus ciutadans, intel·ligent i respectuós amb tots aquells que no són de la mateixa corda. Se us ha acusat de totes les barbaritats polítiques -intransigent, dictador, sectari, immobilista...-, totes elles, acusacions que s’escauen a aquells que us les llencen, que són tot just aquelles autoritats polítiques, acadèmiques o de qualsevol àmbit, que sostenen la seva autoritat mercès a l’autoritat i el protocol, i estan mancats de la capacitat, de l’abnegació i del lliurament sincer, respectuós i intel·ligent que permeten de resoldre les qüestions polítiques que l’autoritat ha de ser capaç d’afrontar per donar-les-hi una contestació sòlida, congruent i adequada a la situació de cada moment. Per això, la meva modesta recomanació és: no els feu cas. No cal que us ho recomani, ho sé, que prou heu demostrat que no entreu en les seves picabaralles i que sou prou sòlid en els vostres convenciments per a defensar-los de manera més argumentada i concloent.

Estimat president, el nostre poble us té com a màxim representant, i allò que és més important, tots ens sentim ben representats en la vostra persona, fins i tot aquells que us desautoritzen. Perquè, digueu-me, hi pot haver un acte que corrobori més el lideratge d’un representant polític que l’emissió lliure del vot per part dels seus ciutadans? Fins aquells que no són com vós, que no desitgen la independència del nostre país, fins i tot aquests, com poden dir que no els representeu? Tot just el camí de la vostra política desemboca en l’expressió de la voluntat d’aquesta gent que no us vol! No els negueu pas el vot. No els obligueu a abaixar el cap. No els sotmeteu a la vostra lícita i enraonada opinió. Potser, i dic potser, no s’adonen que la llibertat té un mètode d’expressió, el vot, que és la garantia que l’autoritat és l’autoritat triada per tothom -els que hi estan a favor i els que hi estan en contra-.

Heu demostrat sobradament les vostres conviccions democràtiques, el vostre compromís i el vostre coratge. Compteu que el vostre poble té plena confiança en vós i en aquells en qui delegueu les difícils funcions de govern en un moment tan delicat com aquest. Aquells que us neguen autoritat menystenen els procediments democràtics que us han convertit en president, ja que si bé fóreu nomenat a dit, no és menys cert que el parlament i els diputats us donaren la confiança, una confiança que us ha fet guanyar el poble amb el vostre tarannà; aquells que us neguen autoritat, pretenen potser negar la fidelitat al vostre compromís?, aquells que us neguen autoritat, ens pretenen fer veure que sou un venut i un covard? President, compteu amb el gruix del vostre poble. Entre el poble, sense dubte que hi ha covards, gent que a l’hora de la veritat es desdirà d’allò que deia ahir, tanmateix, no dubteu que el gruix encara és una bona màrfega per al nostre salt mortal. No abandoneu el comandament de la nau, els vostres ciutadans us ho agrairan, tant aquells que ara us segueixen amb els ulls clucs, com aquells que amb els ulls espantats us exorcisen i demanen l’ajut del nacionalcatolicisme per treure-us el mal, i al mateix temps, lliurar els catalans d’aquesta dèria -que els sembla eterna-, de no voler deixar de ser catalans.

Per tot plegat i per concloure, felicitats, president, per la vostra gestió. No us recomano coratge ni decisió; prou que ens heu demostrat que no us calen. Rebeu la més sincera i entranyable salutació d’un dels vostres ciutadans, i sumeu a la vostra il·lusió i esperança d’un nou país la meva il·lusió i esperança, ja que amb polítics com els que avui gaudim en el govern de Catalunya, el somni d’un país millor és gairebé un fet. Tots plegats farem el pas que ens falta!

Gràcies per posar-nos a tocar del nostre somni, Honorable Senyor.

Amb tot el respecte per la vostra guanyada autoritat,

Un quasianarquista.

L’HORA DE LA VERITAT

A uns dies de la manifestació anual de l’11 de setembre, els catalans ens trobem en el moment de la veritat. Aquesta setmana, aquests darrers dies, hem viscut unes lamentables sessions parlamentàries, sobretot pel filibusterisme de manual que han exhibit sense vergonya els partits de l’oposició. Val a dir que tenen tota la legitimitat democràtica a expressar el seu rebuig a la voluntat del govern de Catalunya i als partits que li donen suport quant al referèndum del dia 1 d’octubre; tota la legitimitat. Ara bé, cal ser curós, cal ser demòcrata, i el que és més important, cal creure allò que es diu. Si l’única objecció a una proposta com la d’un referèndum d’autodeterminació és el reglament i el procediment habitual (en un evident estat de coses que palesen l’excepcionalitat del moment), sense dubte, manquen arguments.

La desqualificació sistemàtica i de vegades amb ofenses indignes de la decència política feta pels unionistes d’aquí i els nacionalistes d’allà no és prou motiu per desacreditar la legitimitat del projecte engegat pel Govern. En una situació de crisi institucional que arrosseguem des de fa més de cinc anys, cal trobar una solució al problema. Sense dubte la consulta és la solució més adient, i ho és perquè una vegada consultada la ciutadania de Catalunya, sense dubte els unionistes podran desemmascarar els independentistes amb l’exposició pública dels resultats de la consulta que, segons ells diuen, demostraran fefaentment la voluntat majoritària del poble de Catalunya a seguir essent espanyols amb tots els ‘avantatges’ que això ens comporta. De què poden tenir por? Aleshores estaran del tot legitimats a acusar els membres del Govern d’homes sense escrúpols i defensors dels seus interessos polítics per damunt de l’interès de la ciutadania! O és potser aquest resultat allò que els fa no por, sinó pànic?

En un conflicte de la gravetat d’aquest, només la veu clara i lliure dels ciutadans n’és la resposta. Si l’unionisme volia preservar la integritat territorial del seu país, fa molt de temps que hauria d’haver mogut fitxa per resoldre la greu situació, haver forçat al govern nacional a encarar el problema i oferir una proposta integradora que resolgués l’enquistada malaltia que per al seu país significa Catalunya. Tanmateix, no han fet altra cosa que negar les evidències. I han oblidat que el moment de fer front a una revolució és en el seu començament, ja que quan està a la fase final és molt difícil d’aturar-la. A més a més, que aleshores les mesures per evitar-la són sempre extremes i generalment violentes. En això volen arribar?

L’11 de setembre el poble de Catalunya sortirà com cada any a expressar la seva eterna reivindicació nacional, enguany ja amb un horitzó molt clar: el referèndum que ha de consolidar la seva independència, si és el cas que hi guanya el ‘sí’. Mentrestant hi ha una tasca molt important a fer. L’autoritat judicial espanyola es llença contra qualsevol col·laboració en la consulta popular. Ho estan fent de manera general i contra tot i tothom. Per això hem de tenir molt clara una cosa: Aquí ens juguem el futur. Si la pressió judicial espanyola no rep el respecte que hauria de merèixer com a autoritat, aleshores serà la prova irrefutable que l’han perdut en el territori, i val a dir, que la indiscutible certesa de la independència es demostra quan les autoritats no tenen cap poder en un territori, i aquest segueix per voluntat les directrius d’una nova autoritat política. Cal doncs, que els ajuntaments del país facin pinya amb el Govern, que la gent demostri, ara sí adés també, el compromís amb el seu Govern i que el Govern alhora sigui fidel al mandat del seu poble i protegeixi les institucions que li donen suport. Tots a una demostrarem que la justícia de la Cort castellana, aquella que ens fou imposada per les armes dels exèrcits de Felipe V, han perdut avui la seva autoritat i que altra vegada Catalunya és lliure i viu d’acord als seus principis, als seus somnis i als seus anhels.

Així doncs, avui més que mai, hem d’estar units contra ‘l’enemic’, aquell que no ens sent i que vol imposar-nos la seva autoritat sense escoltar la nostra veu. Si no assoleixen de trencar la cadena de la nostra unitat, l’1 d’octubre tindrem l’oportunitat més gran de la nostra recent història per demostrar-nos i demostrar al món quina és la voluntat d’un poble que ha viscut més de tres-cents anys sotmès a la tirania ideològica dels castellans, el poble que governa Espanya i ha convertit el seu somni imperial en un malson nacional.

L’11 demostrem la capacitat de mobilització de la nostra gent, l’1 corroborem la voluntat de llibertat i independència del nostre país. Aquests són els passos que hem de fer ara, després començarà un nou país i no ens pensem que tot seran flors i violes, sinó que començarà la gran empresa de fer un país respectuós, lliure i social. Sí. I aquest repte no és un repte gens fàcil.

Emparats en allò que ens significa la senyera, agafem-la amb una mà, donem l’altra a qui tenim al costat i, amb el cap ben alt, defensem la nostra llibertat i la independència de la nostra terra!