QUÈ ÉS UN INTEL·LECTUAL?

Un intel·lectual és una paparra. També pot ser un torracollons. És un ser repugnant que ens assenyala els defectes de la nostra societat i els nostres defectes com a éssers humans. Un intel·lectual fins en un món perfecte on hi regnessin la llibertat, la pau, l’amor, el respecte i totes les virtuts socials i individuals que vulgueu, allí el tindríeu, torrant collons, fent de paparra i descontent amb els defectes de la perfecció. Un intel·lectual així, però, no arribarà mai, ja que mai s’assolirà un estat social com aquest. Per això són fonamentals aquests éssers repugnants: perquè són tan útils que mai no podran deixar d’existir. Sí, i tanmateix, mirem el nostre voltant i veiem que sembla que l’home ha assolit la perfecció, vist que els intel·lectuals s’han adonat del seu fracàs i s’han immolat, tot oblidant la màxima de la intel·lectualitat: «Fins la perfecció és defectuosa. Només que sigui per tenir una sola forma...» Ja us dic jo que la feina dels intel·lectuals, quant a feina, no desapareixerà mai; en això, és com la prostitució (que conceptualment és el seu contrari).

Als mitjans de comunicació massius la intel·lectualitat està representada per futbolistes i el seu anàlisi de la vida, els periodistes i el seu anàlisi de la realitat, els famosos i el seu anàlisi de la professió respectiva, i alguns documentats intel·lectuals i el seu anàlisi complaent amb la professió, la realitat i la vida. «Anem partit a partit», «Us expliquem la realitat tal com és», «Molta feina, molt de treball, moltes hores, molt bons companys i molt d’agraïment als promotors, i més encara als finançadors», «En els estudis queda demostrat que...». I així anem, fent filosofia de la vida.

Abans les paparres es deixaven veure, allò que deien coïa i hi havia quatre gats que mantenien els seus pensaments i defensaven les seves reflexions contra el poder establert; ja que, al capdavall, assenyalar els defectes és anar contra el poder, vist que si hi ha alguna cosa que el poder no tolera és la crítica. El poder sempre és ple de llepaculs. I en aquests llepaculs es on s’instal·len les paparres, i el malestar que els provoquen converteixen els llepaculs en torracollons per al poder (que el poder -no ho oblidem, això- és invisible). L’evidència de la ineptitud, la manifestació explícita de la limitació intel·lectual, la manca d’arguments per defensar la corrupció en allò que exerceixen i tantes altres demostracions de la mentida interessada i propagada, deixa els poderosos una mica amb el cul a l’aire. I tenen molta por de les paparres. Perquè quan una paparra s’instal·la bé en un hoste, costa Déu i ajut de treure-se-la del damunt, que fins de vegades han de recórrer a l’extermini.

Tanmateix... Avui els més dels més intel·lectuals presenten llibres en els mitjans i es fan propaganda. Solen disparar sí, però molt difícilment encanonen als vius per deixar-los amb el cul a l’aire. Potser els poderosos tenen raó i els intel·lectuals són gent escatològica, una gent que cal aïllar i així protegir-nos a tots del mal de les paparres, així com de l’angoixa i la inquietud que provoquen els torracollons.

Per això els poderosos han creat uns intel·lectuals «ad hoc»: els experts. Oh, quin meravellós terme: expert. S’ha de tenir barra per anomenar-se un mateix expert, això o ofegar-se en vanitat, el que és el mateix. Tant se val. Hi ha uns senyors que, a dit, determinen els experts, aquests s’ho creuen i se’n vanten i la gent els creu perquè són experts, que ho diu tothom. I aquí pau i després glòria.

Potser és hora que els intel·lectuals s’adonin de la imperfecció d’aquesta perfecció. Els experts protestaran i els amos també; per no dir la gent, la qual es deixarà guiar, ja que als intel·lectuals no hi ha qui els entengui: «Són tots bojos». L’intel·lectual romandrà sol, acompanyat dels quatre gats de sempre, i aïllat per ser un torracollons i atacat per ser una paparra, i així haurà de fer camí sempre envers la claredat que dóna la força de veure quines són les columnes que trontollen de tot l’edifici social. No és agradable de dir que la base no té cap solidesa, que el cos central de la columna s’esquerda, i que si mirem el timpà, i tot el sostre, comprovem que el pes no és suportable amb aquestes columnes. Caldria fer-ho tot de nou, i això no és possible. Prou que ho sé. Jo només proposo com a primera mesura descarregar tot el sostre, fer-lo caure. Potser ens mullarem durant uns dies, però ens serà possible de reconstruir les columnes... M’ha sortit molt arquitectònic, tot plegat. I és que potser el problema social és de construcció...

Deixaré que em corregeixi un expert que sempre està per damunt de la resta de mortals. Són el sostre de l’edifici «cultural» i substitueixen els artistes.

QUÈ ÉS UN MÀSTER?

Abans, per poder aspirar a una bona feina calia cursar els estudis en una universitat i, una vegada amb el títol a la mà, el fet de trobar una plaça ben remunerada en l’àmbit de l’empresa privada no era una seriosa preocupació. Les empreses sabien que els especialistes i els tècnics els havien de trobar en els llicenciats, i més encara en els doctors. Amb aquest mètode les empreses es fornien de l’intel·lecte que els calia per millorar i créixer. La qualitat dels coneixements dels estudiants en acabada la carrera fou prou acceptable fins als anys vuitanta. Posteriorment les necessitats industrials i empresarials influïren en els ensenyaments universitaris, i sorgí aquella idea -per dir-ho d’una manera no escatològica- que la universitat havia d’estar al servei de les empreses i del món productiu en general. Des d’aleshores, amb aquest sagrat lema, s’instaurà una nova universitat, la qual ja no estava interessada en res en el coneixement, almenys quant aquest coneixement no té una aplicació econòmica i, naturalment, beneficiosa. Des d’aleshores el coneixement com a tal desapareix de les universitats, s’inventen -copien els americans, genis fins a la sepultura- els crèdits per assignatura, i comencen a formar treballadors sense importar-los el més mínim la seva ciència o matèria quant a coneixement. Fet això, els americans, que han farcit de cultura el món (tothom els reconeix la seva summa importància des de l’Antiguitat fins a la primera guerra mundial: Què hauria estat del món sense la impagable aportació americana! Sort en tenim d’ells: socialistes disfressats, amants de la llibertat per damunt de tot, així com de la veritat, entre tantes altres coses...) Doncs, bé, algun portent actual, hereu dels grans savis de l’Antiguitat americana i mundial, se li acudí la superba ocurrència que la universitat havia de reduir els anys d’estudi. Fet absolutament lògic i coherent, ja que si sempre han estat cinc anys els anys que calien per llicenciar-se, i alguns més per doctorar-se, en una matèria com ara Física, Matemàtiques, Literatura, Art, Enginyeria... és molt enraonat, qui ho pot dubtar!, que ara, després del segle XX -que ha estat el clímax de les revolucions tecnològiques i de les ciències-, n’escurcem els anys d’estudis. Segons les eminències que dirigeixen els estudis superiors ha de ser així: Si feien falta 5 anys per tenir una noció d’una ciència o coneixement des del seu naixement fins al segle XX, és lògic que després de la revolució que ens precedeix, avui reduïm dos anys aquests estudis... Que s’ho facin mirar! Avui no hi pot haver un científic de veritat si no s’ha passat, mínim, set anys estudiant la seva matèria; a no ser que l’única finalitat de tot plegat sigui el rendiment econòmic de les empreses i, sobretot, conduir els estudis i els pensaments dels alumnes de tal manera que no en surti un de veritat i els esguerri el negoci. Aquesta és la seqüència, i per continuar-la inventaren els màsters.

Ara has d’estudiar tres anys a la universitat perquè tinguin la garantia que estàs ben ensinistrat. Una vegada titulat, no seràs res. Per això hauràs de continuar estudiant, però ja no dins de la universitat en un règim universitari, sinó en uns cursos especials, de curta durada i moltíssima intensitat intel·lectual; per a la qual cosa et demanaran uns preus exagerats. I amb tot plegat assoleixen dos grans reptes: guiar i sotmetre.

Sense dubte, si pagues 3000 euros per un màster et creuràs fil per randa el que digui qui et doni la lliçó, i tant se valdrà que vagi vestit de pallasso i t’expliqui teoria quàntica. Tot t’ho creuràs. I si no ho creus, aleshores, és per fer-s’ho mirar; que avui els diners no els regalen... Amb això saben que els ensenyaments del guru de torn seran mastegats pels alumnes amb fruïció, per més que allò que els donin sigui indigest intel·lectualment. L’alumne que vol el màster, vol el justificant de bon comportament i fidelitat que li serà la carta de presentació per guanyar-se les garrofes, i per tal d’obtenir-lo farà fe del guru com un abduït (Collons, que l’abducció val 3000 euros). I tots contents: l’alumne amb el premi -com el gos en un circ-, el professor amb més ingressos, només per dir les ximpleries que dicta l’amo, i els amos fascinats del gran rendiment universitari. Què més voleu! Això és el món feliç!

I si algú coneix algú que complint els requisits exigits en un màster (presència o treballs i els diners de la quota) no se l’ha tret, que ens ho digui tot afegint un comentari a aquest escrit. Us imagineu què durarien els màsters si s’hi presentessin 30 alumnes, a 3000 euros per cap, i només n’aprovessin 10? Se’ls acabava el negoci en quatre dies.

Ara, vosaltres feu màsters, que si hi ha alguna virtut en aquestes titulacions és que són una garantia del grau de submissió, servei i esclavatge intel·lectual. I us exposo un seguit de magnífiques oportunitats perquè augmenteu el vostre cabal de coneixements i us feu més savis:

Màster de gestió del talent en l’era digital. Màster de gestió i desenvolupament d’aplicacions multiplataforma (com més llarg, el títol del curs, més patxoca fa). Màster en meetings, incentives, conventions & exhibitions (en anglès també impressiona). Màster d’alta cuina amb Susi Díaz (és real). Màster universitari de gerontologia i atenció a la persona. Màster: Curs d’expert en lideratge. Màster MBA, especialitat moda (Avalada per Agatha Ruiz de la Prada) (També és real). Màster d’assessorament financer i gestió patrimonial. Màster en gestió d’empreses i direcció financera... I fins hi ha un màster de neuromarquèting i investigació dels mercats.

Si això no és cultura! Au, inscriviu-vos i aneu a escoltar aquests gurus que ho saben tot de tot, i ja no dic de la seva matèria. No us oblideu de pagar-lo abans, però. Després, tot va de baixada, fins el vostre desenvolupament cerebral.

Tot això resulta paradoxal. Un bon mestre és aquell que essent capaç de transmetre els seus coneixements transmet alhora el seu desconeixement. I és tot just des del seu desconeixement que mostra els seus coneixements, perquè en el fons no hi pot haver cap bon mestre que no cerqui. Ningú mai no sap res; si hom s’atura, què podrà ensenyar? Només en la recerca i en l’absoluta convicció de la impossibilitat del coneixement es pot ensenyar alguna cosa de profit. Desconfieu dels gurus, dels nous sacerdots que saben del futur, de la psicologia humana i de la dels animals, del poder de la intel·ligència emotiva i dels poders de la bava de caragol. Qui us parli des de la saviesa, tingueu per segur que és un dròpol. Qui us parli des del dubte, amb inquietud i sinceritat, tingueu per segur que almenys pensa. Ara, vosaltres trieu. Els amos aconsellen el màster, encara que sigui passant pel banc; la llibertat aconsella l’elecció responsable. Si ets una peça de l’engranatge, ja fas tard a apuntar-te perquè et destrossin el cervell. Si vols ser tu, siguis allò que siguis, i viure la vida, sigui allò que això signifiqui per a tu, surt a passejar, respira aire pur i quan passis pel costat d’una paperera, llença-hi el paper d’inscripció tot estriat; que ser rebel no vol dir ser brut.

Més útil us serà aquest escrit gratuït perquè és sincer, lliure i ofert des de la més absoluta ignorància -per més que en tracti de sortir-, que la sublim supremacia d’un titella que sap molt bé què diu sense saber què està dient.

Que no us facin la vida. És l’única cosa que teniu i l’únic sentit és sentir-la, sigui de la manera que sigui, però sentir-la. Si no se sent, no hi ha res. I si no hi ha amor envers allò que se sent, tot és no res; per més que tingui l’aparença de ser-ho tot. Feu-vos la vida. Sou en la vida i en relació amb ella. Heu de ser el més que pugueu ser en ella. No és fàcil, és el camí de la ignorància. Ara, no em parleu de llibertat si no sou responsables de la vostra vida! I la llibertat rau en el poder d’elegir. Trieu: hi ha vida i hi ha empreses. La primera no exclou la segona, la segona, avui, exclou la primera.

L'ATORDIMENT AUDIOVISUAL

La relació dels humans -així entre ells com amb el voltant- és una relació fonamentada sobretot en la percepció audiovisual. El contacte dels humans amb la natura s’estableix en l’espai que delimiten els sons i el camp de visió. En condicions naturals aquestes percepcions es presenten habitualment amb lentitud o en estat de pausa (imagineu-vos en un camp: tot allò que veieu estarà quiet o es mourà lentament) i només en episodis molt breus es pot presentar amb vertigen (el llamp) i velocitat (una ventada); uns episodis en els quals l’home cerca refugi com a resposta instintiva a una situació d’anormalitat. I aquest fenomen és extensiu als animals, sobretot als més sociables i desenvolupats. Amb tot això, volia arribar al punt de dir que per a un observador inactiu l’estat de la natura és la constància, lenta i quieta, excepcionalment alterada per fenòmens que de vegades poden ser molt violents. Tanmateix, l’excepció és una «excepcionalitat» en la constància. I aquesta constància és tot just la que ens transmet, o de la qual percebem la sensació de seguretat (l’estat d’una consciència no angoixada ni ansiosa, una consciència no sotmesa a cap estrès. Al capdavall, la seguretat només s’obté en estat de repòs (físic o mental).

L’exposició constant de la natura, les olors -no poc importants-, els seus sons i les seves imatges, així com la intuïció d’una harmonia natural són el que al final-final de tot el desenvolupament de l’ésser humà se’ns presenta com a «la concepció de l’Art -i aquí m’interessa l’art quant a «transcendència», quant a la percepció d’un estat sublim de la consciència-. L’art sempre ha estat una distorsió de la realitat; puix que re-crear la realitat és fer una insensatesa intel·lectual. I com a prova irrefutable d’això, argumentar que: fer allò del que ja n’hi ha pot tenir un sentit pràctic, però no podrà ser mai una obra artística (transcendent). Per a la demostració que l’art és una distorsió de la realitat només cal tornar a visitar els començos de les arts -que tot i que hi havia imitació, sempre era una claríssima distorsió-, després recorre’n l’evolució i la reinterpretació d’aquesta distorsió, fins a arribar a la música del segle XX o al cinema expressionista alemany, per citar dos exemples del darrer segle. La clau per entendre el sentit de la distorsió i el seu poder de transcendència és que l’obra artística és una modificació de l’essència harmònica de la natura, i que amb aquesta modificació (la distorsió) el poder de transcendència ens mena a un nou aprofundiment en l’essència de l’harmonia. Això pot ser difícil d’entendre de primeres, però, torneu-vos-ho a llegir i a pensar, i així veureu com n’entendreu millor el sentit.

No he demostrat -és molt poc l’espai ocupat per assolir una demostració de res-, però he exposat alguns arguments i exemples que almenys us poden fer acceptar sense fer cap ganyota que: l’essència harmònica de la natura s’expressa sempre en pausa o lentitud amb un so que l’hi és com l’accent a una paraula. La consciència humana que es troba davant de la intuïció de l’essència harmònica de la natura genera el pensament, i pot generar el pensament, perquè aquest no existeix en moviment; ja sigui aquest moviment del subjecte pensant o de l’objecte en què pensem. El pensament és una reflexió sobre la realitat -només sobre la realitat- i a més a més pot ser una reflexió adequada o inadequada, com ens deia Spinoza; ara bé, mai no serà una reflexió si hi ha una «flexió» dels genolls perquè correm o una «flexió» en l’estat de l’objecte que analitzem. «Pensar» és aturar la cosa, mirar-la des d’arreu que ens sigui possible de veure-la (reflexionar) i decidir (que per això el pensament és lliure). Si la decisió és «correcta» serà adequada, en cas contrari serà una reflexió inadequada. I que ningú no s’espanti, ja que mai no sabem quant una reflexió és adequada o inadequada, tanmateix, la intuïció sempre ens orienta tocant al caràcter adequat o inadequat de la reflexió. Cal ser molt perspicaç per caçar la realitat. I malauradament, avui ens sembla tot el contrari: ens diuen que la tenim aquí, al davant!

Fins que un hom, assegut mirant el mar o mirant el cel damunt les muntanyes, no sent com l’horitzó i ell es fusionen no comprèn el sentit de la intuïció, que és com una veu amagada en les coses que veiem «que surt de nosaltres»... Aleshores es comprèn que comprendre -pensar o sentir- és una activitat en plena inactivitat... Potser aleshores ja podem mirar les coses de front, perquè sabem que ens enganyen.

I avui, què tenim a tothora: l’atordiment audiovisual.

La música i el discurs són breus. Uns pocs minuts per a una cançó i frases de pocs caràcters, tot, protegit pel magnífic lema i parany: «Poques paraules i ben dites». I aquesta fragmentació del discurs musical o intel·lectual té el seu complement en la fragmentació visual. I d’aquesta manera ens presenten la vida: en flaixos, una realitat feta de diapositives incessants. Així ho veiem en els vídeos musicals i jocs informàtics, en els espots publicitaris i en els tràilers cinematogràfics, en els quals -molt perversament savis- sexe i violència hi són presents a tothora. Si doncs no hi haguessin imatges i sons que remeten el cervell al sexe o a la violència -imagineu-vos-ho- ningú no se sentiria atret a veure aquestes agressions contra el cervell i la seva seguretat. Tanmateix el primer cervell que ens vesteix és el reptilià, i aquest té la reproducció i l’alimentació (sexe i violència) com a únics motius. Ningú pot escapar de la influència d’aquestes imatges perquè exciten un estímul irrefrenable. Per això hi som atrets. Les imatges només fan mal al cervell quan l’agredeixen amb un seguit d’instantànies sense il·lació, amb la qual cosa el cervell -que sempre està establint relacions i estructures- entropessa amb ell mateix; ja no pot absorbir, i en l’exercici de defensa natural de tot cervell en perill (que és deixar-se anar sense assimilar), la negligència l’aboca a un terrorífic abís.

Avui vivim sotmesos a l’excitació neuro-hormonal; és com si mai no deixéssim de ser adolescents. I com els passa a ells, el que hi ha és una no-percepció. La comunicació elèctrica en el cervell demostra que hi ha vida, tanmateix no hi ha pensament. El cervell reptilià no pensa; no està ni de bon tros constituït per a això. D’altra banda, l’excitació constant d’aquesta part del cervell la dota progressivament de més influència. Això ho veiem tothora en els capteniments de la gent, ja siguin nens, joves, adults o vells. L’escorça del cervell, que és on rau la nostra superioritat intel·lectual com a espècie, minva, es desconnecta a poc a poc perquè no pot pensar enfrontat a excitacions constants de la part reptiliana i a la manca de lentitud o pausa, així com el silenci, que li són els aliments.

Fan borregos quan exciten els joves amb els vídeos, o als adults amb les pel·lícules, i fracturen la innocència dels nens, els quals avui, a vuit anys ja han vist almenys desenes d’agressions sexuals a la televisió, han vist morir centenars de persones i se’ls mostren -tant se val què els diguin després a l’escola!- la força, la violència i la competitivitat com a instruments a la vida... I de Bambi a això, hi ha un perillós abisme... Tremoleu quan els nens que no han tingut cap etapa d’innocència arribin a grans! En ells el cervell reptilià encara té molta força, no té escorça, s’ha de fer encara... ensinistreu-los en la perfecció d’allò que ja saben fer i veureu quins monstres creareu. No hi ha crueltat més terrorífica que la infantil!

I no és qüestió que tothom vagi amb un llibre a la mà llegint pels carrers, no. Senzillament que cobreixin mínimament d’una escorça els cervells. La comunicació entre els homes s’estructura i s’exerceix a l’escorça del cervell. Volen fer-los borregos i els doten de cervells manuals (els mòbils, que substitueixen el cervell de molts dels seus usuaris) perquè com a rèptils obeeixin les ordres que els són donades. I a un rèptil se’l domina per la força dels cops i de la seducció.

Un cervell buit és en si mateix un monstre, un avortament.

La música no té res a veure amb un vídeo-clip. La fascinació del cinema no té res a veure amb l’excitació. Les relacions humanes no es fan amb mòbils, ni de virtualitats. Els pensaments crítics no són provocacions... Hi ha tant de cervell buit! I l’atordiment audiovisual només atrau fidels. La felicitat no es troba, i menys encara en alguna cosa. La felicitat es cerca, sempre, i aquesta és la seva felicitat. Però què faig parlant de felicitat a cervells reptilians, si ells menjant i fornicant ja són feliços! L’ésser humà és el que per ser feliç fretura de transcendència, sigui aquesta transcendència intel·lectual, artística, espiritual o integral. L’atordiment audiovisual només ens allunya de la nostra vida. I malgrat que els joves no ho sàpiguen, és l’únic que tenim, i -fins allà on sabem- l’única experiència.

2,3 MILIONS DE CATALANS CONDEMNATS

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per unanimitat i en espanyol, ha fet públiques les sentències en primera instància contra l’expresident Mas, i les exconselleres Ortega i Rigau. Els ha condemnat per desobediència a penes d’inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics, unes penes que van de l’any i sis mesos fins als dos anys. Una pregunta que em faig i m’amoïna és quin tipus de justícia és aquesta que condemna els tres alts càrrecs i deixa lliures i sense condemnes més de 2 milions de persones que feren el mateix: desobeir el Tribunal Constitucional. La condemna a tres persones en representació de tots els delinqüents que desobeiren les ordres del constitucional, és des de qualsevol punt de vista una aplicació discrecional de la justícia. Tots els que participaren activament fent de voluntaris així com tots els delinqüents que anàrem a votar som reus del mateix delicte. Per què només se sentencia tres persones, a espera de castigar el Quico Homs? Quina mena de justícia és aquesta? O és que el tribunal de los principios de movimiento, ai, perdó, constitucional (és que costa, sobretot quan penso que l’hereu de Franco era aquell cooperador del règim que fou nomenat rei, que jurà les «leyes del movimiento» i no ho féu amb la constitució), potser aquest tribunal ens absolt perquè considera que les nostres facultats mentals estan perturbades (ja hi va haver qui va dir que l’independentisme era una malaltia psiquiàtrica), potser sí, però aleshores, i parlo per mi, que si us plau m’incloguin amb els condemnats avui, ja que vaig anar a votar amb plena consciència del que feia i sabent que em passava per l’arc de triomf la sentència d’un tribunal que fins ha estat desqualificat per la Comissió de Venècia. De fet, és un tribunal que no té cap autoritat si no és la de garantir el pacte de «canviar-ho tot perquè tot segueixi igual» que feu l’il·legítim rei d’España, per més que fos amb aparença de legalitat. No oblidem que Franco fou cap il·legítim de l’estat, però acomboiat per tota la legalitat dels feixistes i dels covards. Al capdavall, un tribunal que com tots els tribunals espanyols funciona com un conjunt de titelles al servei del govern espanyol (PP-PSOE); uns governs, que si els tribunals tinguessin algun deix de justícia haurien perseguit per delictes de lesa majestat: recordem els atemptats de l’11 de març, els crims dels Gal, els crims contra la humanitat de l’Aznar... per no parlar del seguit de corrupció que impregna aquest país i aquest prostíbul dit Tribunal Constitucional, que accepta cap cot les ordres de l’autoritat política, com feien els messells dels jutges amb l’excel·lentíssim dictador. Quan un jutge obeeix, no és un jutge, és una titella idiota.

Si algú ha demostrat una mica d’integritat en aquest país de pandereta, ha estat l’anterior fiscal general de l’Estat: el senyor Torres-Dulce, que quan va poder va abandonar el seu càrrec per decència, perquè sentia vergonya d’allò que feia, s’avergonyia de trair els preceptes bàsics del seu càrrec i de la justícia. Els polítics de torn li exigiren portar a judici els avui condemnats, i com ho féu, el deixaren marxar. Si hagués dimitit abans d’haver obeït la demanda del govern «democràtic» que Franco i el Rei ens havien deixat tan ben preparat, ara la seva situació personal i professional seria molt complicada, que ja sabeu allò que «España no paga traidores». I amb això el país s’ha omplert de traïdors que no paguen a Espanya. Si els patriotes que s’omplen la boca d’Espanya, els preocupés més Espanya com a nació que les seves butxaques i els seus privilegis, no tingueu cap dubte que el país seria una altra cosa, però des de sempre els governants espanyols, borbons la majoria d’ells, s’han preocupat -i molt- que el seu país fos analfabet, que els seus ciutadans fossin molt orgullosos de la seva misèria econòmica i intel·lectual, i fins als que no els agrada el jou, els han deixat que marxin a l’estranger a comprovar com de difícil són els idiomes estrangers; que els bàrbars són bàrbars per alguna cosa. I d’això darrer en tenim l’exemple paradigmàtic del president de govern espanyol, una eminència en això de fer el ridícul; i penseu que de segur que en un sopar amb els llepaculs a la vora, es deu ufanar de com va contestar al periodista que li parlava en la llengua de la pèrfida albion. I tots els comensals li hauran rigut la gràcia; que les garrofes en aquest país es guanyen amb el servilisme i amb no pensar. Per tot plegat:

El nou Tribunal de Orden Público hauria de castigar tots els catalans que votàrem el 9-N, inclosos els que votaren que no, ja que exerciren un dret no permès per l’autoritat, i qui no obeeix l’amo, a Espanya és un traïdor. Mentre que no ens jutgin a tots no hi haurà justícia. Però què dic, si els jutges espanyols sempre cerquen en els subalterns allò que haurien de buscar en els responsables! La corrupció del PP és un exemple incontestable, i la del PSOE també, com la de la CiU de personatges tan miserables con Pujol, Roca, Alavedra i companyia... però ells només busquen els responsables últims quan els acusats són independentistes catalans; ja que si són fills del règim, ni culpables no hi troben i aquells que podrien dir alguna cosa moren sobtadament, com si Déu els fes la feina bruta. Ai aquests empresaris valencians morts en estranyes circumstàncies, ai la pobra Rita Barberà que de tan honrada no pogué suportar un seguit d’acusacions tan indecents, i el cor se li aturà! Tanmateix els alts tribunals vetllen per la legalitat i acusen uns senyors per posar unes urnes per tal de saber la voluntat dels seus governats... i és clar, com voleu que això ho pugui entendre un jerarca espanyol!

Veure el que se suposa una autoritat judicial fent pública la sentència contra les urnes, la desprestigava del tot, per més togues i autoritat de la que es volguessin investir. L’única cosa que hem de tenir present els catalans, és que quan tinguem la república, així com el Rei d’Espanya serà un ciutadà estranger, aquests jutges de pa sucat amb oli els haurem de despatxar, que vagin amb el seu rei a seguir fent de messells, que España sí que paga la submissió. Quina arrogància i menysteniment la dels jutges, que gosaren d’insultar la intel·ligència dels acusats! El senyor Barrientos no mereix cap respecte, ni com a jutge ni com a persona, ja que la misèria de l’esclau és enaltir l’amo contra tot enraonament intel·ligent. No per ofendre tens més raó, i les més de les vegades qui ofèn és qui no té arguments, i menys encara raó. Faci-s’ho mirar, senyor Barrientos.

Al TSJC: Encara teniu més de dos milions de culpables lliures pels carrers de Catalunya, afanyeu-vos o ja no els podreu inculpar ni castigar per «insurrecció electoral».

P.S. Us recomano de llegir l’article de Víctor Alexandre al diari El Món, titulat: El Tribunal Constitucional de l’amo blanc. Publicat el dia 12 de març de 2017.

CONTRA JOSÉ ANTONIO MARINA

Cal començar reconeixent l’interès que sempre té escoltar-lo. Això em passà fa ja molts anys, quan vaig sentir les seves idees tocant a l’educació. Posteriorment s’ha dedicat a moltes activitats, perquè és un home capaç, intel·ligent i molt treballador, i fundà l’escola de pares; la qual cosa em posà en alerta per primera vegada. En una societat que funcioni i es pugui dir a ella mateixa lliure, cal que els pares siguin els primers a formar els nens, de manera que quan arribin a l’escola no els acabin deformant d’acord als interessos de l’estat (sempre ha estat així. Abans estudiaven els reis gots com a fundadors de la reserva espiritual d’occident, ara els ensenyen les virtuts de la democràcia, encara que ben bé no sàpiguen què és; i si fossin comunistes els ensenyarien la doctrina maoista, estalinista o leninista, segons la tirada del govern). I és clar, em vaig posar a tremolar pensant que als pares se’ls pot educar, amb la qual cosa el pensament únic s’estableix de forma efectiva i perversa, perquè els nens abans de rebre «l’ensenyament» i l’adoctrinament escolar, ja vindran formats pels pares, els quals vénen d’una escola que els ensenya com educar bé els seus fills. Tot això em semblava terrible. Un filòsof de l’educació privant els pares de la formació dels fills, promocionant un sistema, una manera correcta de fer-ho...! La teledirecció de la societat és el més gran atemptat contra la llibertat individual i col·lectiva, i sembla que Marina hi és del tot implicat amb el vanitós nom d’Universitat de Pares, que a mi em sembla més un acudit de ximples que un assumpte per prendre-se’l seriosament. I amb això no vull dir que no hi hagi molts pares que tindrien fretura d’aquests ensenyaments i fins de vigilància policial quan eduquen els fills, però no és en una escola on s’ensenya això, això ho ha de demostrar la societat. El nen i els pares han de veure en la societat un model, a seguir o a canviar, aleshores mai no serà una visió única (ni en les pitjors dictadures s’assoleix això)... Potser si analitzessin i critiquessin la televisió com a inductor de comportaments i pensaments, potser farien una feina molt més profunda i sense dubte que més interessant per tal de canviar veritablement el món, d’acord a la voluntat de la gent i no d’acord a interessos «obscurs». Aquesta escola d’entrenament de pares em posà la mosca darrera de l’orella.

Fa uns dies el convidaren al Més 3/24 i allí li vaig sentir dir coses que em preocuparen molt, sobretot perquè és filòsof i pedagog i té una autoritat en la matèria que ningú no gosa discutir. Val a dir que el programa del Més 3/24 començà amb una frase del professor Marina: «La culminació de la intel·ligència és la bondat». El felicito, tanmateix jo em permetria corregir-lo i dir: «L’essència del saber és la bondat», i potser això ja explicaria els camins oposats que prenen després els nostres pensaments i les interpretacions de la realitat. Dit això, entrem en el moll d’allò que ens explicà en el programa:

Deia que havíem de canviar els prejudicis de dreta i esquerra en l’educació. Laica o religiosa, pública, concertada o privada, en igualtat o en l’excel·lència, etcètera, i ens proposava una nova escola, de la qual és responsable de fer-ne el projecte per a l’estat espanyol -la qual cosa ja fa por-.

Defensa una formació professional dotada dels millors professors, els més selectes de tots els professors, els més capaços d’adaptar-se als vertiginosos canvis del nostre temps, per tal que siguin eficaços en la preparació dels nous treballadors. Recomana que la meitat dels alumnes que surten de batxillerat vagin a FP i l’altra meitat a la universitat (La qual cosa no em sembla del tot incorrecta). Tanmateix en feia una amalgama tan compacta, entre FP i universitat, que al capdavall el que defensa és un ensenyament al servei de l’empresa. I això que pot semblar molt bonic, és molt perillós; i que això sigui defensat per un filòsof, i a més a més especialitzat en educació, posa els pèls de punta. Ras i curt, una empresa mai no tindrà cap interès en el coneixement; les empreses existeixen per a fer diners. I segons sembla, el senyor Marina vol posar els joves al servei d’aquestes empreses, guiats per uns professors superdotats en el coneixement d’allò que necessiten les empreses. Si us ho mireu bé, veureu que és un atemptat contra la intel·ligència. El coneixement quan és coneixement només cerca el coneixement. Tot interès, com tota intenció, són contràries a qualsevol coneixement quant a coneixement.

I justificava el seu argumentari, assegurant-nos que d’aquí a no res els robots expulsaran del mercat del treball a la meitat de la població, i que per això els joves han d’estar molt preparats perquè obtenir un lloc de treball serà una competició molt dura... I és clar, sentir dir això a un filòsof, com a poc, estaborneix. Aquest és el món que ell considera just? Agenollar-se davant del poder i combregar amb rodes de molí és el seu veritable desig com a intel·lectual? Com a filòsof i educador, no creu que allò que ha de buscar l’home és la felicitat? Sincerament creu que en un món de robots l’home serà feliç? No seran aleshores els homes més robots que els mateixos robots? Penseu que fins parlava que d’aquí a no res ens implantaran xips que ens dotaran de coneixement. Sap de què parla? Sap què està dient? Creu de veres que implantant microxips a dojo en un cervell, el farà més raonable? Tenir més dades és tenir més dades només. A la pràctica diària, la vida mecànica, el món dels robots funciona, sense dubte, i també sense llibertat -o es pensa que només ens implantaran coneixement? Tan innocent és?-. A la pràctica funciona, però fins els menys llegits saben que el coneixement avança contra tot allò sabut, que sempre és veure les coses d’una altra manera, amb unes altres dades, així com que la saviesa és carregada de sentiment, d’aquell amor del que parla el mateix Marina.

Que cadascú en pensi el que consideri oportú, que l’escolti, és clar, tanmateix que pensi, que es faci les preguntes que m’he fet jo, i potser que es plantegi si no hi ha altra llibertat que poder ser allò que vols i no un atleta multidisciplinar que tothora competeix i que acabarà perdent... El panorama és prou descoratjador.

Als nens els agraden els robots. Als adolescents el sexe. Als joves els diners i l’amor. Als adults la vida. Als vells, saber. En el món que promet Marina -amb els pares educats i l’escola unívoca-; menys vida i saber, hi haurà de tot.

Potser és el futur, sí, potser sí. Però l’home morirà; i sembla que a Marina se li’n fot. Prou greu està l’home, després del darrer segle, com per a més sotracs. Algun dia sentirem a dir que a la Universitat Tal el millor professor, sobreeixint per damunt de tots els altres, és el prototipus de robot Filosofy. I potser Marina, tot somrient li penjarà la medalla que l’acredita com a millor filòsof del moment.

P.S. Voleu un món on treballin els robots i quatre privilegiats, mentre el resta de la humanitat es mata o consumeix com un zombi els diners que li donen per consumir, fent la mateixa activitat que els robots, però ells comprant coses que no satisfaran els seus desitjos, ja que allò que no es guanya, allò que no ha suposat cap esforç, no satisfà cap desig? Al capdavall, la satisfacció no és mai la consecució del desig sinó el resultat de l’esforç. Un desig assolit, desapareix i en sorgeix un altre. Cercar desitjos és córrer envers enlloc. Quina satisfacció podrà trobar un home en els desigs, si no hi ha cap esforç que se li demani per tal d’assolir-los?  

ELS PACTES JUDICIALS

Aquesta pràctica jurídica importada dels Estats Units, segons ens diu la versió oficial, permet de fer més àgil la justícia; tanmateix, el que callen és que l’agilitat en la justícia no té res a veure amb la justícia, és com si diguéssim que aquells que van més de pressa quan fan esport, fan més esport que els que el fan a poc a poc. L’èxit de la justícia n’és la seva aplicació. Sense dubte que com més ràpida sigui millor serà, ara bé, pensar que això és articulat amb pactes (accepto mitja pena i ens estalviem un judici que em podia condemnar a més anys o sancions més altes, i així tots ens estalviem feina) és un absolut desconeixement del sentit de la justícia, la qual consisteix en la reparació a la societat i als perjudicats del mal causat en infringir les normes comunes de convivència que determinen i especifiquen les lleis.

Em resulta molt escandalós quan sento «la teoria dels pactes amb la fiscalia» perquè són un greu atemptat contra la justícia, a més a més que són del tot absurds els raonaments que fonamenten aquesta pràctica. I vegem-ho en un exemple paradigmàtic:

Un home és acusat, se li imputen uns delictes. El ministeri fiscal sol·licita unes penes, les quals, després d’un judici en el qual l’acusat comptarà amb la defensa d’un lletrat, el jutge dirimirà i sentenciarà. La justícia és efectiva quan és ràpida i la pena és acord al delicte comès, tasca que «tots» haurien de tenir com a objectiu. Aquí no toca analitzar les funcions dels advocats defensors, que en molts dels casos es converteixen en encobridors del delinqüent. Així com no és aquí on cal analitzar les garanties d’una defensa justa i la preservació dels drets de l’acusat com a ciutadà, almenys fins que no hi hagi una sentència... Però:

L’home acusat, d’acord amb l’advocat i el seu interès, parlen amb el fiscal i es comprometen a col·laborar amb la justícia i dir tot el que saben -fet que sempre és digne que es posi en quarantena-, amb la qual cosa asseguren que poden descobrir tot l’entrellat delictiu. Bé, quan l’advocat fa la proposta, presenta com a condició la pena que està disposat a acceptar per al seu defensat -més tergiversació de la justícia és impossible de concebre-la-. Davant d’aquest xantatge, només hi ha una resposta digna per part de la justícia: Que el seu client digui el que hagi de dir. De moment la pena sol·licitada és aquesta; si ell col·labora desinteressadament, la valoració de la recompensa per la informació delatada, és el jutge qui haurà de considerar-la. De moment la pena és la que ha estat sol·licitada, l’inculpat pot declarar el que consideri oportú, ara bé, i això cal tenir-ho molt present: quan es fa una proposta d’acord, l’acusat reconeix la seva culpabilitat i el coneixement de l’entrellat del delicte, amb la qual cosa -i en estricta justícia- si no declara tot el que sap, el jutge l’única possibilitat que té és condemnar-lo -ha reconegut el delicte i el coneixement profund d’ell- o, si el jutge considera oportú o escaient, pot rebaixar-li la pena per la col·laboració amb la justícia, però només una vegada hagi declarat i el jutge hagi ponderat el valor de la informació. Negociar abans és senzillament evitar la justícia i afavorir el delinqüent, al qual a més a més i sense cap raó se li dóna un benefici després d’haver comès el delicte. L’home acusat és molt lliure de declarar el que vulgui per salvar-se; pot exculpar a d’altres o els pot inculpar, el que mai no serà legítim és que el delinqüent posi les condicions a qui li ha de fer justícia. El jutge i el fiscal només tenen una possibilitat d’acció: Declari el que vulgui, que jo ja sé quina és la meva funció. Ara, si pensa que per trair els excompanys jo li faré un favor, s’equivoca, en primer lloc perquè la delació és una traïció, una traïció que no hagués comès si no hagués estat descobert, ja que no la va denunciar pas quan coneixia l’existència del delicte del qual participava i se’n beneficiava. Segon, perquè en justícia i d’acord del tot amb els principis ètics, a un traïdor mai no se li pot atorgar perdó.

Quan un jutge protegeix un delinqüent que delata els companys de malifeta, el mima, ja que no hi ha res que el delinqüent faci per voluntat si no per propi interès; aleshores, el jutge es posa del costat contrari a la llei. Qui ha estat acusat que declari allò que cregui oportú de declarar, després el jutge -d’acord a les seves atribucions- dictarà la sentència, la qual només podrà ser rebaixada, i mínimament, per l’interès que es desprengui de la col·laboració. Si el delinqüent no vol delatar els còmplices, ell haurà d’assumir la responsabilitat dels delictes dels altres. Considerar altra cosa és atemptar de soca-arrel contra el fonament de la justícia.

La garantia de protecció i salvaguarda dels drets de l’inculpat són sagrats, això no obstant, avui veiem dia sí dia també, com aquestes garanties es converteixen en escuts protectors de veritables delinqüents, i aquí sí que els jutges han de dir-hi la seva, ja que la protecció de qui infringeix la llei, comporta per si mateixa el menysteniment dels que la respecten, i això és molt greu si volem mantenir un estat de justícia i de dret. Quan una autoritat judicial es posa del costat del delinqüent delinqueix perquè traeix la seva obligació: la protecció dels qui respecten la llei.

A Espanya això ho veiem tots els dies (el cas Millet i Montull d’ara, els quals són culpables perquè ells mateixos ho han declarat), i sembla que ningú no té el valor de recriminar-los la poca-vergonya. Reconèixer un delicte i demanar clemència és immoral i una falta de respecte envers la resta de ciutadans, i això un jutge com cal hauria de tenir-ho molt present.

No hi ha res de més absurd que una justícia que pacta. Els pactes i els acords han d’esdevenir-se en la política, en els negocis, en la vida quotidiana... però la justícia només té una balança i els ulls tapats. Si mira per sota de la vena, no és justícia.

NENS SENSE INFANTESA

Fa un temps em va interessar una notícia, sobretot pel que tenia d’increïble: Les «tauletes» i «els telèfons intel·ligents» no són recomanables per a nens menors de 2 anys (!). Uns dies després sortien tota una colla de titulats en psicologia i psiquiatria negant la major, i advertint-nos que l’ús moderat no és en cap sentit nociu per a l’infant. Especialistes en la «psique humana» -o això se suposa que són d’acord a les acreditacions- i no desaconsellen l’ús d’aquests aparells! No sé si el seu compte bancari va rebre una gratificació dels prohoms de la humanitat que fabriquen aquests productes, el que sé és que poc o res no saben de psicologia si són capaços d’afirmar que l’ús d’aquests aparells no són nocius per al desenvolupament normal dels infants. Un nen de dos anys, que camina com pot i comença de parlar, que aprèn constantment «d’ell mateix» i de la relació amb el voltant en la interactuació, així com de la relació afectiva amb els pares i d’altres humans; ara resulta que d’acord als criteris d’aquestes eminències intel·lectuals, l’hem d’asseure en un sofà, donar-li la tauleta -una veritable pipa de cocaïna- i que destrueixi la vista -no està preparada encara per a copsar la velocitat informàtica- i amb això, les connexions i estímuls cerebrals -que són constants i lents en el món real- i fer-lo actuar en un món virtual, mentrestant els pares juguen a l’ordinador, miren la televisió, xerren o fan qualsevol altra activitat. I després se sorprendran que els adolescents, quan aquests nens siguin adolescents, siguin gairebé autistes, no tinguin empatia amb els seus congèneres, estiguin atrapats a la droga audiovisual -el perfecte invent contra la intel·ligència, escoltant i veient no es pot pensar, i si algú creu que sí, és que ha vist molts audiovisuals- i estiguin mancats de tot esperit de col·laboració. Només hem de considerar la capacitat d’aquestes eminències, pensant en Rojas Marcos l’eminentíssim entre els més eminents psiquiatres de tota la història del món mundial i exterior, que dóna antipsicòtics a nens, de vegades menors de quatre anys, per la síndrome del TDAH, una anomalia que un altre projecte d’eminència ha detectat en el cervell... Ja és ben veritat que veiem el que volem, i en aquest cas el que volen les farmacèutiques. De veritat se n’estranyen que els nens tinguin aquests dèficits d’atenció? I allò que ells en diuen «hiperactivitat»?... I és senzillament una clara demanda d’atenció! Els psiquiatres no veuen la televisió? No hi veuen què hi fan? No, sense dubte que no, compten, sumen els seus ingressos calculant, segons l’anunci, el programa o el noticiari, el percentatge de clients futurs per als del ram.

I si no en tinguéssim prou, ara se’ls ha acudit que un nen de vuit o nou anys té criteri per saber per què és nen o nena, i si vol ser nen i nena, o si no vol ser ni nen ni nena i desitja convertir-se en un eunuc que canti òpera, o en un nen i nena tot alhora. Un dia sentirem un nen que vol ser hermafrodita i reproduir-se, i sanitat dedicarà milions en inversió perquè les farmacèutiques trobin la solució al desig del nen, de qui ningú no dubta del seu coneixement d’ell mateix, de la vida, de la consciència d’ell mateix, del concepte -que deu ser innat- de la llibertat, per no parlar del profund sentiment de la responsabilitat... Si us plau, tanqueu les facultats de psicologia i psiquiatria! O potser millor, convertiu-los en frenopàtics. Els més greus ja són a dins.

La mare de Déu si s’ha de tenir el cervell buit i ganes d’omplir-se la butxaca! I ho raonaré, no us amoïneu, us ho raono tot seguit, per bé que les evidències freturen de no poques explicacions.

L’home és l’animal més complex de tots perquè té sentiments i memòria. Percepcions, sensacions, intel·ligència i d’altres facultats les compartim amb els altres animals, amb més o menys desenvolupament que ells. Però la clau de la diferència -allò que ens farà ser- són els sentiments -l’amor- i la memòria -la consciència de la vida-. Després caldrà treballar les altres facultats, però sense sentiments i memòria no hi ha cap ésser humà. Penseu que fins Hitler estimava el seu gos i algú més, sense dubte. I amb això vull dir que no ser ésser humà és ser encara una cosa pitjor que aquest exemple (o el de Stalin, per citar-ne només un altre). El moment de la coneixença dels sentiments -els sentiments no es poden ensenyar: es pot ensenyar educació, però no l’amor- és clau en els nens: la relació mare, pare, (germans, si en té), família, altres nens... li fan conèixer els sentiments, a separar-ne un d’un altre, a valorar les coses, i així el nen es forma: en la interrelació de sentiments.

Els bons pares procuren que els seus fills no vegin violència (és un saber instintiu), els bons pares no mantenen relacions davant dels seus fills, ni els inciten a tenir-les, els bons pares s’esforcen a oferir als nens allò que aviat perdran: la innocència... Els psiquiatres no miren la televisió? Sí, i van comptant, van comptant. Al capdavall la seva feina és fer de ramaders. Tornar els que es desvien de la guia al seu lloc, a les bones o a les males, ells estan per això, i com a bons ramaders per a això els paguen. Mai no se subleven contra l’amo de la finca, són bons ramaders. La confiança en el desconeixement els agermana, els diners també, i com tots dos depenen que no triomfin els sublevats, col·laboren fins a podrir la infantesa amb estupefaents que destrueixen un cervell en plena formació i desenvolupament, passant per confondre la prou confusió hormonal de l’adolescència amb les seves defecacions intel·lectuals. Com si no sabessin que l’adolescència és tot just el procés maduratiu del cervell, en el qual la confusió és més gran perquè és l’època de la fonamentació, i tot són dubtes de tot tipus: el sentit de la vida, l’atracció sexual, el poder en el grup, (abans) l’existència de déu... És el moment del conflicte, de les decepcions, de l’eclosió del jo, que com una crisàlide acabarà en jove com a fi de la metamorfosi. En aquests moments, surten els experts en la matèria i els diuen: a tu t’agrada el que t’agradi, cerca allò que necessitis, experimenta, viu la vida que s’ha de saber què és, no deixis que la societat t’imposi allò que ets, allò vols allò pots... i així van omplint la llista dels futurs clients, ja que els pobres joves els escolten i es carreguen de fems el cap, els expressen i es reforcen amb l’autoritat d’alguna de les eminències. Prou saben que empenyent-te a fora no et trobaràs. Molt més útil seria que els diguessin: «Sigues tu». La mirada aleshores canvia, va cap a dins. Ells però perdrien els clients dels dos costats: proveïdors i comprador final.

Són els mateixos que quan tenen a mans un pedòfil de bebès, no se’ls acut cap altra bestiesa que posar-se del costat de l’agressor, amb tota la morbositat, sense considerar el bebè -aquest ja és client segur- i considerant l’agressor com a ésser humà. O encara pitjor, creient que el convertiran en un home.

I de la memòria, que ells ajuden dia a dia a destruir, què dir-ne! Veuen davant dels seus nassos la pèrdua de la memòria en els joves, puix que la memòria és un treball lent, no és la suma de records o instantànies sense fil. Per això s’aprèn més escrivint allò que es vol aprendre -tot el cos hi participa- que llegint-ho cent vegades, ja sigui en paper o en una pantalla. La memòria no és una imatge, és «un sentiment», té olor, gust, temperatura i sentit. Però digueu-li això en un d’aquests que accepta que es destrossi el cervell d’un nen, que la memòria només quedi impregnada d’escenes de violència o erotisme (televisió, jocs informàtics, internet...), de breus impactes visuals, fotogrames solts en seqüència, com en els anuncis de pel·lícules que fan a la televisió, en un seguit d’imatges -que si sabessin una miqueta de psicologia, o anessin al cinema i haguessin vist «La taronja mecànica» de Kubrick-, unes imatges que els haurien de fer saltar de la cadira i posar-se a redactar una denúncia contra la televisió per atemptat contra la salut pública. Però ells s’arrepapen al sofà, beuen del got amb les cames estirades, i calculen.

Per no pensar, fixeu-vos si pensen poc! que l’ambició desproporcionada de riqueses no és considerada cap malaltia per ells, i fins són capaços de creure que aquestes ambicions són honrades i enraonades. I és clar, arrepapats estant, tenen un mirall davant.

No volen molèsties, si un nen molesta és que està malalt, se li endolla una píndola màgica i el nen es queda idiota però ja no molesta. Són gent pràctica i molt ben pagada. Són els que tampoc no diuen res quan les darreres tecnologies entren a les escoles. Els dinosaures són més avorrits, es creuen, i a més a més estimulen la imaginació, i per això estan els dispositius telefònics, que et donen la imaginació feta, et converteixen en un perfecte babau, en el nen aviciat que infeliç haurà d’anar-los a veure perquè li endollin alguna altra droga que l’estaborneixi una mica més.

Si us plau, clausureu aquestes facultats. I quan trobeu algun psicòleg i algun psiquiatra (que sense dubte n’hi ha) les torneu a obrir. No tingueu pressa, però. Assegureu-vos-en bé, de triar gent preparada, que el mal que han fet i fan, mai no el podran pagar.

P.S. Rojas Marcos investigà el TDAH -ho afirma en un vídeo d’internet que podeu trobar a Youtube- perquè ell patia d’aquesta hiperactivitat. Ell reconeix que superà aquesta «malaltia» gràcies a la professora de música i al piano. Ell mateix ho reconeix, però ens recomana que donem antipsicòtics als nens. Potser ni ell no ho sabia, però l’única cosa que necessitava era afecte, atenció i una forma d’expressió «pura». La pregunta és: no és millor una cura musical -amb tot el que això comporta de bé per a l’individu- que intoxicar un cervell en formació amb productes químics? Segons ell, no. I gràcies a això és una eminència, té una reputació intocable i es guanya molt bé la vida. Per què serà? Els beneficis de la indústria sempre donen més rèdits que els beneficis de la humanitat. Si ets mesell i els serveixes, de ben segur que t’ho pagaran molt bé.

LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

Aquests darrers dies, de resultes d’un curiós autobús que havia de recórrer diferents ciutats ensenyant a la gent que els homes tenen penis i les dones vulva, s’han encès debats desraonats i unes controvèrsies veritablement inexplicables. La moral i la interpretació sexual dels ultracatòlics han ofès fins a l’esfereïment als contraris a aquesta moral i interpretació sexual. I no hi ha cap raó per a tal cosa. Ningú pot negar, des d’una superioritat moral o ètica, la llibertat d’expressió d’idees, d’unes idees que són considerades pels qui senten aquesta superioritat moral o ètica com a idees retrògrades i fins perilloses per a la convivència pública. No és prohibint l’expressió que s’exerceix la llibertat, mai. Tots els que s’han sentit ofesos per aquesta iniciativa han de rebatre-la amb arguments; uns arguments que podran expressar mercès a la llibertat d’expressió, que sortosament és un dret guanyat per la ciutadania. Que els qui defensen aquesta moral ultracatòlica són els que durant molts anys reprimiren les persones amb diferents inclinacions sexuals, les perseguiren i les tancaren en presons o senzillament les colpejaven com a éssers anormals, que aquests, emparats pel poder polític d’aleshores, poguessin exercir aquesta violència soterrada contra els que sentien de manera diferent, no ens pot convertir «en ells». Atacar, desqualificar i insultar-los és el que feien ells aleshores... en això us voleu convertir? No diem sempre que hem de defensar i protegir les minories, siguin del tipus que siguin; aleshores per què aquesta minoria o majoria no pot expressar lliurament les seves concepcions morals? Perquè avui hem canviat d’evangeli? Perquè avui hem canviat les processons i els actes polítics i religiosos en rues de l’orgull gay i actes polítics i socials de reivindicació de les llibertats sexuals, hem de negar el dret dels altres? Tot just és el que ells feien: tapar la boca, amagar la realitat i creure en un món fet a la seva mida. Ningú no té la veritat guardada a la butxaca ni escrita en un paper. I si els homes es donaren el dret a la llibertat d’expressió, és perquè s’adonaren que el món té moltes maneres de ser entès i que cap d’elles és única i veritable. I aquest és un dels grans avenços de la humanitat. Que els que s’han ofès tant pel maleït autobús, pensin què dirien de Friedrich Nietzsche. Tots sabem què pensava de les dones, de la superioritat d’alguns homes i de la seva absoluta immunitat. Què en faríem: A la forca? A la foguera per immoral? -que això ja li agradava que li’n diguessin-. Per a la nostra sort Nietzsche pogué escriure les seves obres i ens les llegà. Què volíeu, que essent un dels pensadors més interessants de tots els temps, l’haguessin condemnat per atacar les dones i menystenir la humanitat en general? Si voleu, penseu-hi: sense ell, cap de les grans revolucions del segle XX no s’hauria produït, almenys de manera tan decisiva.

Només els rucs tenen orelles i no escolten. Aquest és el problema real. Les idees seran el que seran, però mai no poden tenir una connotació de bondat ni de maldat. Les idees són el que són, i el seu mètode d’abatiment és exclusivament la dissertació, la discussió i la demostració enraonada de les fragilitats de la fonamentació, de l’argumentació o de l’aplicació en el món real. Només els rucs que no escolten creuen de saber-ho tot. Feu-me cas, quan algú negui a l’altra la paraula, ja parli aquest de la inferioritat dels negres, de la superioritat dels gats, del color de la cansalada autèntica o de l’existència irrefutable de Déu, quan aquell algú li tregui la paraula, fixeu-vos-hi bé, i comprovareu que li creixen les orelles. Si no creus en Déu -una creença, una fe, igual de substancial o insubstancial que creure-hi- si no hi creus, més que atacar els creients, fes l’exercici de demostrar els errors en les tesis de Sant Tomàs, i -només per fer aquest exercici- com a poc t’adonaràs que davant teu tens un rival intel·ligent, conscient de la seva intel·ligència i capaç de farcir d’arguments les seves creences. No el creguis, disputa-hi, oposat-hi, però com a rival intel·ligent, conscient de la teva intel·ligència i essent capaç de farcir d’arguments sòlids la mancança de Déu.

Opinar ho fa qualsevol. Dissertar i discutir amb fonament, uns pocs. Saber... I ha algú darrera la porta?

Qui no respecta la llibertat d’expressió, no només no creu en la llibertat, és més greu: tem a les idees. I les idees només són temudes pels tirans als quals els rucs els fan la bugada.

I si algú ha vist un home sense penis o una dona sense vulva, ara que ens agrada tant tot allò natural, que ens ho digui. A partir d’aquí podem parlar de tot el que calgui, però sense dubte l’afirmació de l’autobús no es pot replicar ni desautoritzar tan fàcilment.  

HIGIENE POLÍTICA I JUDICIAL

La democràcia és un sistema polític basat en la consulta ciutadana mitjançant el vot, però no és només això, ja que un règim polític que fonamenti l’elecció a les urnes dels representants de la ciutadania però que en el seu procedir polític i judicial no sigui higiènic, és un carnestoltes regular de vol de paperetes que no serveix de res més que per mantenir un «statu quo». Puix que no hem d’oblidar mai que la gran troballa de la democràcia és la consciència política que les lleis són esglaons necessaris que cal canviar i adequar a la realitat dels diferents moments, seguint el principi que res no és perpetu i que la política és la ciència del bon govern i de l’adaptació a les circumstàncies de cada moment. I si parlem de política, hem de tenir molt present que la finalitat d’aquesta «ciència social» és l’harmonització de la població així com dels medis productius, de tal manera que l’acció dels polítics serveixi per millorar les condicions dels ciutadans, la qual cosa sempre va lligada a l’economia del país, i per a la qual cosa és fonamental la justícia, que és en el fons l’essència del sentit polític. Sense justícia hi pot haver política, però mai democràcia ni llibertat. I arribats aquí, analitzem quines són les malalties més perilloses de la política i com aquestes afecten a la seva raó de ser: la justícia. Oblidar això és obviar del tot el sentit de la llibertat dels individus.

Una política no compleix amb les normes d’higiene democràtica, i d’aquesta manera amenaça la llibertat dels individus, quan:

La mentida és tolerada. Un polític mai, i escric mai, pot ser trobat en una mentida. Se suposa que la seva capacitat intel·lectual li ha de permetre la discreció i si cal el silenci per tal de no haver de mentir. Enganyar a la gent és l’essència de la demagògia, i ja Aristòtil la remarcava com a màxim perill per a una democràcia. Per això tot polític que sigui descobert en una mentida, automàticament hauria de ser destituït. Cal exigir nivell intel·lectual als polítics si volem tenir política, de la mateixa manera que cal exigir nivell intel·lectual a un científic o a un home de lletres, si volem tenir ciència i lletres.

El compromís i la fidelitat a la paraula donada és una de les altres exigències ineludibles per a un polític. L’incompliment dels programes electorals és raó més que suficient per a la destitució automàtica del polític de torn, ja que la manca de previsió i de coneixement de la realitat del país demostren a bastança la incapacitat política del candidat. Puix que prometre és la cosa més fàcil, i si no es pot complir la promesa, aleshores ens trobem davant d’una mentida o d’una incapacitat. I la higiene política demana l’exclusió d’aquest tipus de comportaments si es vol tenir una classe dirigent responsable.

Quan els instruments de protesta com ara la manifestació o la vaga són esdeveniments folklòrics, ens trobem davant d’una classe política sorda a les demandes i protestes legítimes dels seus ciutadans. És més, cal que els polítics protegeixin sobretot el dret de vaga, ja que de vegades és un instrument molt útil per a les empreses per tal de descobrir entre els treballadors els «revolucionaris»; i si no hi ha protecció davant d’aquest dret de protesta i pressió, els polítics no governen per a tothom si doncs no només per a uns pocs de molt concrets. I val a dir que amb això no dono carta blanca a totes les protestes que es puguin produir, ja que és legítim que el poder polític també escolti les raons dels empresaris. Al capdavall, encara que avui no ho sàpiguen, aquesta és la feina dels polítics: harmonitzar els interessos dels uns i els altres en el bé comú. I sí, ja sé que això, avui, és molt difícil que ho puguin comprendre.

Quan el frau i la corrupció, a més a més de l’autoprotecció dels polítics, són norma comuna en un estat, ens trobem en un estat fallit, en un estat en el qual no hi ha govern sinó una màfia orgànica que desballesta els fonaments de la política, i aquests delinqüents han de ser perseguits i separats de la política per a sempre més. Malauradament aquesta és la situació política a molts dels estats, inclosos alguns estats europeus.

I pel que fa a la justícia, l’essència i el termòmetre de la bona política, tres breus observacions:

Abans de res, és imprescindible l’absoluta independència del poder judicial respecte de la política. Només d’aquesta manera serà possible l’exercici d’una justícia eficient i ràpida. Els polítics han de garantir el finançament de la justícia d’una manera esplèndida, ja que un país on els ciutadans senten pròxima i real la justícia, és un país on hi regna la llibertat.

Els jutges són restringits per les lleis que emanen del parlament i del govern. La seva missió és la persecució de les violacions de les lleis i la demanda de reparació per part dels delinqüents. Ara bé, la llei sempre és una realitat que pot ser canviada, i per això mateix els jutges han de veure, estudiar i sospesar les circumstàncies per les quals i en les quals han estat violades les lleis. La magnanimitat és una de les grans virtuts de la justícia, però no hi ha magnanimitat quan només s’aplica a un sector de la població i no a tothom. Les circumstàncies en què es viola una llei, són la prova que pot posar en evidència una llei que és necessari que sigui canviada. No estic escrivint que les jutges deixin lliures els qui desobeeixin la llei, sinó que han d’analitzar les circumstàncies en què aquella llei ha estat violentada i les raons per la qual ha estat violentada, i si el jutge hi veu elements de consideració segons els quals l’actitud del delinqüent és justificada, la magnanimitat ha de ser el motor de la seva sentència.

Un dels punts més delicats de la justícia és el dret, ja que és una arbitrarietat. Les giragonses legals per convertir, mitjançant els procediments de dret, en legal una il·legalitat han de ser severament perseguides. El dret és la normativa que garanteix l’exercici de la llei, tanmateix sempre per damunt del dret hi ha la justícia. És a dir, que si el dret permet una injustícia i li dóna empara en el seu règim de sancions, el jutge com a màxima autoritat té l’obligació d’imposar la justícia per damunt del dret. I recordo com a exemple per aquest cas quan l’exgovernador del Banc d’Espanya fou declarat innocent d’acord a la llei i als procediments del dret, però fou recriminat èticament pel jutge davant de l’evidència de la injustícia amb la qual havia actuat el dirigent bancari, tot emparant-se en el dret i la llei. I mai dret i llei poden protegir un criminal.

I per cloure, el punt més important al qual ha de donar resposta l’estament judicial: la protecció de la llibertat. I aquí cal esmentar la responsabilitat, puix que no hi ha llibertat sense responsabilitat. Ser lliure és elegir, i en l’elecció en tant que lliure hi va implícita de responsabilitat. Qui és responsable és just que sempre sigui protegit per la justícia, ja que la responsabilitat és la demostració del compromís amb la llibertat, i de manera contrària la justícia ha de perseguir i condemnar aquells que actuen amb llibertat sense assumir-ne la responsabilitat. Jo sóc lliure de llançar una pedra, però en el mateix moment que la llenço, sóc responsable d’allà on vagi a parar i dels mals que pot causar. Llançar la pedra i amagar la mà, és exactament el que la justícia mai no pot tolerar.

Potser si reflexionéssim més i no acceptéssim allò que ens és donat perquè és així, potser aleshores tots contribuiríem a fer més higiènica la política i la justícia, que n’és el seu sentit més profund.