PROJECTE DE PAÍS

Quan parlem d’independència potser no ens adonem que la gran dificultat vindrà quan l’assolim: Volem ser un país més –sotmès a totes les tiranies internacionals- o volem compartir la nostra peculiaritat? Vull dir, cal canviar el sistema espanyol i fer les relacions exteriors, i per això cal plantejar-se com s’ha de començar a construir l’edifici, o d’acord a quins fonaments.

Sense dubte el primer esforç ha de ser de canviar l’estructura estatal, i assolir la veritable independència dels tres poders de l’estat i el control de la veracitat –interessos- del quart poder. La idiosincràsia catalana fa fàcil el trànsit. Al català no li agraden els jocs bruts, la qual cosa no descarta els jocs foscos. Tanmateix, és fonamental si volem tenir un país digne, separar els poders, i no dubto que això ho farem, perquè tots hi haurem de dir la nostra –d’una manera o altra- en la construcció del país.

Resolt aquest primer embat, no gaire complicat, segons penso: aquí, no ens agraden els que no saben desenvolupar bé el seu paper. Sigui un expresident o un exjutge acusat de bocamoll.

L’escull següent, gens fàcil, és el control de l’energia. L’estat català ha de controlar tota la contractació i producció d’energia; si volem ser lliures, és indispensable. Amb el control de l’energia, penseu-ho: una crisi com l’actual si l’estat té el control energètic, pot carregar-se la pobresa energètica en els beneficis, si és que n’hi ha... I recordeu... els més vells segur: tot s’havia de liberalitzar pel bé dels consumidors. Quina enganyifa, Déu meu, quina enganyifa! Allò que és bàsic en una societat ha de restar a mans de l’estat, o sota el seu control. I consti que parlo d’un nou estat, d’aquells que recapta però ofereix i assegura els seus ciutadans, com Dinamarca o Holanda, països més o menys com nosaltres.

L’altre poder estratègic i fàctic és la Banca; oi, Oliu? –Ara ha canviat d’opinió, el pervers. Però, no ens desviem-. Apart d’un Banc Central com Déu mana, és imprescindible una Banca pública catalana. I sé que algú dirà: això és un atemptat contra la globalització! I d’això es tracta. Una banca pública imposarà, a més de la llei, un control fàctic sobre la immunitat de les banques privades, de les quals no crec que m’hagi d’estendre gaire; crec que només amb dir que són una colla de lladres, ras i curt, tothom m’entén. Doncs, en aquests, els hem de fer fora. Volem banquers que siguin banquers, o com a mínim que aquí actuïn com a tals. I no tingueu por, si aquí es fan quartos, vindran com les mosques a la merda. És el seu ecosistema.

Si aquestes qüestions es resolen, la sanitat i l’educació podran ser afrontades de manera mixta i eficaç, mitjançant una excel·lent sanitat pública –res de nou amb diners- i una millor escola. Si allò públic té nivell, és possible obrir l’espai a la iniciativa privada.

Moltes més, és clar, són les qüestions a tocar i prou que ho han de saber els que avui treballen perquè això sigui possible, però hi ha sectors fonamentals del teixit econòmic amb els que cal tenir especial cura: la pagesia, que no podem oblidar encarna la nostra peculiaritat “ancestral”, així com la indústria, sense deixar la banda els afers culturals...

Som el que som i el que hem estat.

El món canvia i les exigències són diferents. Però quan un és com és, és com és. Cadascú té el seu ritme. Catalunya, si vol ser allò que és ha de seguir el seu ritme. La unitat mai no pot significar la uniformitat, i tanmateix és difícil trobar algun exemple on això s’hagi complert.

Si Catalunya no demostra que s’ha de ser el que s’és i compartir allò possible, ni reformarà Espanya ni Europa. I penseu que a Europa, alhora que pensen que Catalunya és liquiditat i aire fresc, hi veuen l’amenaça a trobar-se uns tossuts que menjaran amb els dits els calçots per més que hi hagi forquilles i ganivets.

Cada volta veig més clar que Europa per a subsistir fretura de la revolució en la concepció d’Europa que pot aportar Catalunya. Però ja sabem que el statu quo mai no vol el canvi. No seria la primera vegada a la història que demostraríem el nostre concepte europeista, per això cal confiar que els europeus s’adonaran d’allò que fa temps que dèiem els catalans: l’Europa de les regions; avui, i ara enteses, com a nacions.

Pensem en el que hem de fer.

Si tots volem un país digne, el tindrem. Aquest és el repte.

CARTA OBERTA A

A MARIANO RAJOY

Aniré al moll, perquè si doncs no no acabaríem mai. N’hi ha tant que explicar, de vostè! El coneguérem com a subaltern que treia les castanyes del foc del franquista Fraga, quan allò del Prestige. Tothom recorda els seus “hilillos de plastilina”... I com a premi a tan lloable gestió –un desastre ecològic-, el seu nom començà de córrer com a substitut del cabdill Aznar, el dels crims contra la Humanitat. Suposarien que vostè no tocaria res de tot l’engranatge -com definir-lo? corrupte, mafiós, criminal-, del seu partit, com a símbol del sistema. Però vostè, semblarà ximple, i una eminència no n’és -si doncs no sap ni parlar bé la seva llengua-, però té caràcter i sobretot coneix molt bé el poder de llei, oi que sí? D’aquesta manera, ha assolit la presidència d’Espanya. No crec que l’hagués aconseguit en altre indret. Per bé que veient altres dirigents en el món, el seu nivell, essent baix, tampoc no desentona. Es deixa veure, sí, però fins potser encara és més pervers que ells.

Anem al moll: Vostè és el president, i no entén per què els catalans volem marxar del seu país?

Com Espanya no ha destacat mai, i escric mai, per tenir bons governants, i escric bons, ni tan sols grans governants, que després de Suàrez –potser, en el fons, l’únic demòcrata-, tots els altres hagin estat des de terroristes d’estat, a criminals contra la humanitat o ineptes solemnes com el simpàtic del Zapatero, que fou el qui posà la primera pedra a la destrucció d’Espanya... Com Espanya mai no ha tingut bons governants, no l’acusaré de ser-ne l’excepció. En això li’n dono la raó. Tanmateix, vostè ha reblat el clau.

Però, permeti’m aquesta confiança: de veritat és vostè així de ximple, o té la peculiar facultat de parlar sobre rails, sobre obvietats automàtiques, i mentrestant i perversament va tramant estranyes conjectures i disposicions... No sé per què m’ha vingut al cap la dissortada i corrupta valenciana.

No puc dir que el consideri una persona intel·ligent, tanmateix no la considero tan sobiranament imbècil com sembla mostrar-se. No ha de tenir cap dignitat o jo en tinc massa, però jo, després d’haver demostrat les meves limitacions tantes vegades, li ben juro que –de vostè- em col·locava en alguna elèctrica i com l’Acebes, tirava milles... Recorda l’Acebes? el culpable del pitjor atemptat a Espanya. Tampoc no era un ximple, per bé que ho semblés, era un immoral, com vostè. O el Trillo. I se m’acut el rata d’església, no sé per què. Sempre tan acompanyats de bisbes i nuncis, compartint el complot, oi, què dic. Perdoni’m, de vegades, no puc controlar els dits. No m’ho tingui en compte, que no és ben bé el que volia dir.

Pot ser que m’equivoqui, però em penso que un ximple com vostè assolirà el que semblava impossible: despullar la realitat d’Espanya. Ho està fent molt bé. Si el cregués intel·ligent, pot tenir per segur q  ue en seria un fidel seguidor. Ningú fins avui havia tractat ni arribat tan lluny a destruir l’anacrònica realitat espanyola. Si assoleix de convertir España en una república federal, amb Castella de país poderós i les perifèries absolutament lliurades al projecte, l’aniquilació borbònica i la independència de Catalunya, no dubti que sempre serà recordat amb nostàlgia:

“Fou aquell que canvià Espanya de dalt a baix”

Però no era una mica ximple i lent de reflexes?

P.S. Ah, recordi, al nostre President si l’ha d’escoltar, citi’l, si li ha de dir que els catalans “fem coses” i que no es pot parlar ni de referèndum, ni de pacte fiscal, ni d’un nou estatut, ni de reforma de la constitució; no cal que li pregunti quin tren vol que arribi a l’hora. Tanmateix, la seva inèpcia em fa por, o dit d’una altra manera, com li agrada a vostè, no em dóna cap seguretat ni confiança (Jo encara ho he fet més sofisticat que vostè).

D’un gens espanyol -o tant com nigerià- a un “mucho” espanyol. 

DESPRÉS DE BRUSSEL·LES

La conferencia (o excursió) del trident polític català a la seu del Parlament europeu és una passa més, una passa que era necessària; calia traslladar el plat calent amb la sopa a la taula dels eurodiputats. Almenys que ensumin la flaire. I això s’ha assolit. Una sala plena és un èxit, i per bé que hi hauria catalans, és de pur sentit comú que si fos una performance, un espectacle, el mateix parlament no l’hauria autoritzat. Com vaig seguir els parlaments, puc dir-hi la meva, i haig de dir que crec que foren escaients, malgrat el poc destacable nivell en algunes llengües estrangeres, per bé que almenys les parlaven. Es féu el que s’havia de fer, tot i que cal reconèixer que no fou una conferència memorable en res, sinó perquè exposava el moviment social i polític a Catalunya i les seves intencions com a govern.

El gran èxit fou el fracàs del boicot espanyol… Que fins el president en una roda de premsa “maltractava” en Puigdemont i considerava la conferència un fracàs, abans que hagués començat; hores en faltaven!... Les reaccions unionistes són nervioses, i ho són perquè “hem exposat en públic a Europa” totes les mentides i ofenses històriques, i és clar, algú les ha escoltat. Saben que a poc a poc, a Europa se’n parla, i la conferència d’ahir és un gra massa. La premsa i els polítics res no en diuen, però ells saben la força del moviment i la decisió dels nostres representants. I molt se’ls desferen les il·lusions quan en Puigdemont al Romea, digué allò de “som insubornables”. Aix!, es deien a Madrid. Era la seva última esperança de no mullar-se. Ara s’hauran de mullar.

El 6 de Febrer, és una data molt significativa i ha de ser un accelerador del procés. El 6 de Febrer si la manifestació d’acompanyament als acusats, així com una “protesta simbòlica” dels Ajuntaments, amb allò que calgui, però sobretot la manifestació i la mostra de solidaritat de les institucions democràtiques del país, si tot plegat és un clam, aleshores el pendent farà baixada. L’evidència serà innegable per a tothom. Com veurà Europa centenars de milers –sí, hem de ser moltíssims- de persones acompanyant els acusats i reclamant el referèndum? I cal no oblidar que els coneixen, que saben que els espanyols mai no compleixen els acords, per hac o per be. I per tot plegat de segur que alguns europeus comentant la situació es diran: “Potser en aquests catalans ja se’ls han inflat els “d’allò”. Que no vull que un jutge em jutgi, he, he”. I tots: “He, he.”

Si el 6 les coses surten bé, Europa forçarà Espanya a l’acord d’un referèndum, sense fer-ho evident és clar, sinó que serà “la proposta oferta pels espanyols”. Aleshores, molt de compte! Que en aquesta cursa no es guanya fins al final i mai no es deixen de patir ensurts.

Un referèndum a tota Espanya, per allò de la sobirania, és més un tret al peu que una altra cosa. El mapa que en resultés podria obrir molts més problemes que els qui hi ha ara. A part que un 90% a la resta de l’Estat, no invalidaria un 60% de Sí a Catalunya. L’autodeterminació, és “auto” -d’un mateix-, i és un terme antic. Els acadèmics espanyols saben que és grec i en coneixen el seu significat. Si s’aplica el terme autodeterminació, res no significa el 90% dels altres. Per això Espanya no ho farà. Farien riure arreu del món: “Els espanyols decideixen que els catalans segueixin sent espanyols en el referèndum per la independència dels catalans”.

Crec que els espanyols trobaran la via legal d’un referèndum amb encaix a la Constitució, obligats per Europa, però ...i és un gran però, amb un “problema”, que a la Constitució només s’hi reconeix la possibilitat d’un referèndum no vinculant. No podem caure en la trampa. Aquest referèndum fa cinc anys que el demanàrem, fins el 9N que s’havia pensat originalment no era vinculant. Ara, el que es faci ha de ser vinculant, d’altra manera s’estarà prenent el pèl a tot el poble de Catalunya. És molt probable que el Gobierno hagi d’abandonar aquesta possibilitat, perquè la Generalitat i el 80% dels catalans vol que sigui vinculant (pensar ara, que encara hi ha gent que defensa un referèndum no vinculant, és tractar-lo d’idiota). Europa ens dirà que sí, que tenim raó, i España haurà de cercar alguna altra sortida.

Aleshores són capaços d’acceptar un referèndum vinculant amb certes condicions, per exemple:

-         Participació del 80% (a l’estil Franco, vaja)

-         Validesa dels resultats amb el 65% de Sí.

-         Pregunta: Oi que vostè no vol que Catalunya sigui allò que no és i d’alguna manera tingui sempre la seva identitat en ella mateixa protegida per les seves pròpies autoritats i el Govern de la Generalitat com a màxim representant del país?

- Sí.

- No.

-

- Hòstia, puta! No sé què dir.

- Todos hermanos en una confraternacionalidad internacional

(Proposta de Rajoy)

La retocaran, de segur, i ell no se’n recordarà, però al cas:

-         Participació (És ridícul posar un mínim, en un referèndum vinculant d’independència, almenys aquí). Però si s’accepta un mínim, ha de ser d’acord a la mitjana de l’historial de consultes fetes a Catalunya durant la democràcia (Que són capaços de voler endollar-nos les últimes, i després cridar al boicot)

-         Validesa dels resultats: 50% + 1 vot. Com va dir el Rufián en un programa de la Sexta preguntat pel referèndum: “A mi em van ensenyar que un referèndum és una consulta democràtica on guanya qui treu un vot més que l’altra. Una altra cosa, serà una altra cosa, però no un referèndum” (Hi he afegit de la meva collita, perquè parlo de memòria)

-         La pregunta:

Vol la independència de Catalunya demà?

No m’estenc més. La jugada “insignificant” a Europa, si el 6 de febrer la reforça, obligarà a un moviment del Gobierno de España. Cal estar alerta, que sabem que són capaços de tergiversar la història com els bé de gust, fet que va demostrar la vicepresidenta en parlar del gran rei Fernando de Castilla y Aragón. El seu desconeixement de la història és porfidiós, i hem de pensar que en tot actuen igual. Ara qualsevol concessió que ens facin, serà una traïció.

Allò que volem ha de passar per aquests propers tràngols i dificultats si volem fer d’allò, “això”.

El 6 de febrer és el proper embat. I hi ha molt a guanyar si surt bé. Malament no anirà, però no demostrar decisió i força davant d’aquest atac flagrant a les autoritats democràtiques del país, entrebancarà la camada i l’empenta que portem, i perdre empenta és haver d’esperar una altra oportunitat. I ara és el moment de deixar-los sense arguments i en evidència.

L'ESPECTACLE: "DONALD TRUMP"

Me n’he estat molt fins ara de dir-hi la meva. Els americans ja sabeu que són nens ximples i mal criats, i que no em són gens simpàtics. I per a no pronunciar-me sense escoltar els altres, he estat aquests dies sentint un seguit d’insensateses. Però bé, sentint això aquí i això allà, comprovant que això o allò és cert, i sempre sentint, que no escoltant, la saviesa dels experts, he arribat a aquestes conclusions sobre el fenomen Donald Trump, el pallasso de la Casa Blanca. Títol per aquest episodi històric, en un futur fenomen cinematogràfic: L’home del gat al cap.

Pensar que a Amèrica hi ha hagut veritable democràcia en tota la seva història, més enllà de la poètica dels papers, és desconèixer la història d’aquest país. Amèrica transforma el capitalisme en liberalisme. Ja abans de la segona guerra mundial, però sobretot després, els lobbys jueus bé que s’han encarregat de controlar la política nord-americana. Si no ja m’explicareu com ha sobreviscut Israel envoltat de tot d’enemics a quilòmetres i quilòmetres de distància. Els jueus a Amèrica sempre han estat banquers i financers, a més de grans “filantrops”, com s’escriu en les seves biografies, i han controlat molt bé la política interior –interessos econòmics- com exterior –interessos ètnics- dels poderosos Estats Units d’Amèrica.

Els darrers presidents americans, són la demostració del poc interès envers la política dels seus ciutadans, passa una mica com a l’Estat espanyol: Veus qui et representa i et cau la cara de vergonya. Bush, l’esglaó perdut, era el ximpanzé ideal per als interessos ètnics dels lobbys jueus. Reagan, un altre peça, el John Wayne al servei dels interessos liberals. I així anar fent. Després del Bush, la imatge americana estava molt perjudicada, i van trobar un altre ximpanzé quasi negre, i “we cant” i “we cant” i a anar fent sense fer res. L’Obama n’ha quedat content, és premi Nobel, fixa’t tu!, i ha demostrat que poder poc es pot fer, si ja bé, ell venia amb les instruccions ben apreses. La situació estratègica ha canviat en el món, i no pas poc. I els lobbys jueus, han posat altre cop el seu interès ètnic per damunt els financers. Ara freturen d’un ximple com Trump, l’home més poderós del món, i per què, perquè servirà als següents interessos:

-         USA renuncia a creure res sobre el canvi climàtic. Producció.

-         USA desconfia del món. Regulació ètnica: hispans, musulmans.

-         USA té pensat traslladar la seu de l’Ambaixada a Jesuralem!!!

... I tot plegat és per distreure el personal.

El veritable problema és l’energia. Aquest és el veritable poder. Les dues grans potències es veuen amenaçades. Què millor que unir-se estratègicament contra els nous enemics. I així estan les coses. Europa, avui, ja no és ni un crostó de pa per a les potències. Xina, menys el Japó, la Índia, i d’altres països emergents, apart dels àrabs (penseu en la frontera sud de Rússia), són la seva preocupació. La unió energètica dels Estats Units i Rússia, podria competir amb els països àrabs. I per aquesta unió fidel, els calia algú amic del Putin, i qui millor que el pallasso. Si fos per Trump, diria que el Putin li colarà doblegada quan vulgui, però darrera del pallasso hi ha els lobbys jueus, i amb aquests, molt de compte...

Així com Bush els va netejar l’amenaça iraquiana i una possible aliança amb Iran, i el cafè-amb-llet els serví com un bàlsam ideal per a suportar la crisi; ara toca altra vegada mà ferma. Els anglesos es desentenen d’Europa. A ningú no li sorprèn això. Els americans es desentendran del món. I més d’Europa. Només els interessa com a mercat. I ens prenen per ximples. I per acabar aquest reguitzell d’insensateses, encara haurem de fer aprendre l’anglès a les escoles. És que s’ha de ser ximple!

Europa o es fa sentir, o quedarà fora del món. Gairebé s’ha convertit en l’abocador del món.

No m’agrada la futurologia, però Trump és un personatge de novel·la que creient-se l’amo, és un fidel servidor. Si s’adona i acata, conscient de la realitat, no res. Si, com sembla pel seu caràcter, s’irrita, un dia un penjat li haurà fotut tres trets i mai no sabrem qui ha estat... aquestes són coses que passen en el país de la llibertat.

I no res, ara a fer la lliçó d’anglès.

Sobre això, una llengua és una estructura de pensament, i la “imposició” d’una per damunt de les altres sempre és una manipulació de l’estructura del pensament dels ciutadans.

Aprendre una llengua sempre és sa. Que aquesta hagi de ser l’anglès, és esclavatge intel·lectual. I els fets em donen la raó. A la UE, què, faran les discussions en anglès ara? Seria patètic! Però Europa, o canvia i molt o es convertirà en un conjunt de restes d’un parc juràssic de la Humanitat.

De tota manera, que Trump sigui president dels USA, a més que ens farà riure, és molt oportú. Ens farà veure coses en les que no crèiem. No vénen bons temps quan una corda s’estira més del compte, i això fa molt de temps que ho estem fent.

P.S. La pregunta és: No ens aniria bé, ben mirat, vagar pel món sideral?

QUAN SABER ÉS EL PROBLEMA

Mai com avui tot és al nostre abast, almenys en teoria. Se suposa que tota la tecnologia que disposem i a tothora fem servir ens fa més lliures, autònoms i “especials”. Potser no sigui així. Hi ha contes molt antics que ens ensenyen que la proliferació de notícies acaben per ser desinformació. Tanmateix, un hom avui cerca a la Wikipèdia i pot fer una tesi doctoral.

No hi ha cap coneixement que no sigui públic, ens diuen. I potser el coneixement, per definició i essència, sigui absolutament privat. La informació és pública , el coneixement no. Avui però, bé que les agències de publicitat saben confondre el personal: el coneixement -en tant que privat- és plaer, i la informació és a les xarxes, a les seves xarxes.

El món és un cabàs d’oportunitats!

Potser jo visc en una altra realitat, de fet, n’hi ha tantes com consciències la pensen. Tanmateix, em sento compartir un món. I quan veig gent que basa el seu coneixement en una informació, m’adono que no compartim món. Només es pot compartir allò que se sap (veritat), no una informació (coneixement real o fals). Vivim en una mena de parc d’atraccions, on els directors sembla que sempre s’esforcen a fer-nos feliços! Com els banquers!

Tots estem sotmesos a la informació. Ens assalta. Ara, pocs estan a l’abast del coneixement. I hauríem de reflexionar sobre aquestes frases.

La cruel guerra que es lliura al món pel poder: Quatre amos fent que es mati tothom per ells. Això pocs ho veuen. La informació diu que un àrab inhumà ha tornat a matar gent bona i innocent (la informació obvia que tots els dies els avions i drons americans fan el mateix; i com són rics, sense suïcides). La informació parla de guerra comercial entre Rússia, Usa, Europa, Xina, i d’altres països emergents. La realitat és que hi ha bombes atòmiques a discreció, i tots els que les tenen pensen com féu explícit un ministre del govern israelià, més o menys: “No dubtaríem en llençar l’arsenal nuclear contra l’enemic en cas de derrota”. Aquesta és una sentència, més que una realitat.

I nosaltres, pobres catalans, reclamant la independència!

El món és un vesper. El Papa, l’únic decent que he conegut, ja declarà que la tercera guerra mundial feia temps que havia començat.

No vull fer por. A ningú no li interessa, però és un risc que exigeix un gran equilibri i control dels impulsos. Que com qui diu, si l’altra et pren la davantera, guanya. He, he.

Vivim en un món tan profundament tràgic, que sort en tenim de la comèdia, si doncs no ens riguéssim de tots els desastres, el desconsol ens anorrearia. Avui viure és més que mai una condició de subsistència. Quan ens adonem majoritàriament que no és així, aleshores el món canviarà; serà tard, però canviarà. I quelcom és més que no res.  

CARTA OBERTA A

A JOSEP OLIU, el del Banc de Sabadell.

M’excusarà que no em dirigeixi a vostè amb un “senyor”, però com vostè també sap, la dignitat no és el que hom es troba en seus cercles. Si hi afegim que és un banquer, un banquer d’avui, que ho toca tot, que tot ho manipula, que ho tergiversa tot, que influeix en l’opinió pública comprant les opinions privades, un banquer, homes que saben sobreviure en el món d’avui, doncs, és clar, penso en les antigues caixes que els bancs han destrossat, penso en els estalvis que aquests delinqüents amb establiments oberts al públic han furtat als treballadors, penso en la mecànica social de “Il padrino”. Se’ls pot dir Dons, però no senyors.

Es fa dir Josep Oliu i dirigeix un dels grans banc d’avui, i representa “l’aristocràcia” econòmica de l’Íbex35. Puc entendre que una amenaça com la dels comuns i els de podemos l’inquietessin, i fins que tractés de comprar una parcel·la a la política finançant una oposició contra aquest moviment social de base, amb en Kent i la Barbie, fent una revolució política quasi pornogràfica... Que al capdavall tot en el partit taronja sigui pornogràfic i mentida; és l’essència del seu personatge. Ens costà de saber què eren; si eren de dretes, de centre, d’esquerres? No costà de veure, però, que eren anticatalans. No unionistes, sinó anticalants; i això venint d’un nom i cognoms com els seus, representant d’una institució bancària d’arrels fins simbòliques per al tarannà català, el Banc de Sabadell, un petit banc en una ciutat productiva. No, vostè, Josep Oliu és més amant de besar les mans dels reis. Cadascú és com és. Ara bé, fer servir els diners dels catalans per castellanitzar-nos és un crim de lesa majestat. I si algú no hi veu res d’estrany en això, en el servilisme, que pensi com ha crescut aquets banc, en quina influència tenen els seus nens mimats (el Kent i la Barbie) –minsa, però ja són allà-, i hi veurem coses estranyes. I si pensem en la seva última ocurrència, després d’haver acusat els seus estafats de ser miserables “lazarillos”... molt senyor, sí senyor:

Amenaça de traslladar la seu del banc. Tot aquell que se senti català hauria de treure els diners demà mateix de les seves mans. I no per espanyolista ni per defensar els interessos del banc, sinó perquè malgrat que intel·lectualment no és ningú, tanmateix es pronuncia públicament amb arguments que són només amenaces, amb la defensa dels seus interessos per damunt de la llibertat dels altres –aquests, molts dels seus clients-, i amb el prestigi que li donen els diners que aquests clients posen a les seves mans, a més a més de creure’s autoritzat a perdre la neutralitat, que és el que interessa als seus accionistes. Cap banc s’ha espantat fins ara... I que s’espantin tots si cal! Sóc dels que pensa que hi ha d’haver una banca pública catalana, a més d’un Banc central. Treure’ls les eines de corrupció –els diners dels ciutadans- els desarma. És aquest un dels punts claus i essencials perquè els ideals de la nova república s’imposin. A malgrat dels seus desigs!

Olius i Fainés, entre d’altres insignes cognoms de besamans reials, són l’escòria que la nova república ha de soterrar. Per això cal pensar en una banca pública catalana, que sense dubte rebrà els diners i la confiança dels catalans. No dubto que això és possible, per mantenir la independència “política” del govern, oi, Oliu! la pressió dels vostres diners és essencial eradicar-la. Vés-te’n a Madrid, canvia’t el nom, potser en donen un ducat, tanmateix marxa i espero que els diners catalans marxin de les teves mans i els dels espanyols no s’hi acostin. Pensa en: “Banco de Sabadel”, potser seria una solució.

I Josep, no et pensis que demano que us decanteu per la independència, només demano que la neutralitat sigui la vostra conducta. Sense els diners de la gent i les vostres martingales no sou res, i ho saps prou. Quina de merders que has de viure tots els dies! I t’has abaixat els pantalons, veient el que veus a Catalunya? Ser català és acceptar el que volen ser els catalans. Durant molts d’anys hem sofert derrotes, i vosaltres anàveu fent, oi, Oliu? Que bonica és la democràcia! Però quan resulta que les coses canvien, aleshores l’argument és l’amenaça. No vols els diners dels catalans perquè t’interessen més els del Preparao, ara que ven corbetes als finançadors del terrorisme mundial?

Oliu! que ens coneixem! Fixa’t en el Trump, ai, com baveges, com t’agradaria una cosa així per bé que ho neguis; un Felip VI-Trump, no t’agradaria?... Però resulta que em temo que no serà així. Com La Vanguàrdia s’ha convertit en un còmic, espero que el teu poderosíssim banc acabi engolit per algun altre tauró més diabòlic que tu. No et puc tenir respecte, i les raons les saps molt millor que jo. Ja no és el fet de tenir una ètica de llops. És voler globalitzar el vostre fer... No has llegit Kant, sense dubte... Has llegit, potser?

Bé, company, marxa, bon vent i barca nova. Tant de bo la travessia et porti a niells i esculls insalvables. Val a dir que és el meu desig i per diabòlic que resulti, l’haig d’expressar. El desig mai no és una acció. Molt més greu són els teus actes i la teva amenaça. Mai no aconseguiràs d’entendre que poder fer, no vol dir saber fer. Però què et dic, ets banquer, com esperar-ne ètica o un pensament sense interès.    

NO HO DIGUEU A NINGÚ

Ja som a l’any 2017. Enguany poden passar moltes coses arreu del món, al nostre poble, a la família o a nosaltres mateixos, però n’hi ha una que ens afecta a tots com a catalans, per damunt de qualsevol altre dels interessos esmentats. I per què? perquè o recuperem la llibertat o veurem una Catalunya humiliada per la força, altra vegada. La història deixa de repetir-se quan se’n pren consciència. Ara és el moment. Com a independentista ja adolescent aquest és el meu somni, tantes vegades vist quimèric. Però ara, no sóc jo i els meus o nostres, sinó una multitud, la “majoria”. Ara és el moment.

A les Espanyes el tema de Catalunya mai no s’afronta de cara. La gent ignora el problema en tots els seus aspectes, i no hi ha el mínim interès de les autoritats perquè comprenguin què hi passa. Catalunya viu de cara al seu projecte des de fa força temps, mentre Espanya es nega a veure “la crisi”. La ceguesa espanyola els han conduït a una complicada situació: no poden agenollar-se davant de la demanda dels catalans; però, el referèndum, i guanyar-lo, és l’única cosa que pot legitimar-los. L’obstinació els ha portat al descrèdit. Són així: orgullosos fins al darrer moment, i fins davant de l’evidència, penseu en Cuba i les ofertes d’autonomia quan ja eren independents, penseu ara en el cas del “innombrable” Trillo, obstinat fins al descrèdit, o en el cas amb el diplomàtic bàltic acusat amb “proves falses per la policia espanyola” d’haver cobrat dels Pujol per haver fet declaracions a favor del procés (és que s’ha d’estar molt lluny de la realitat per a concebre insensateses com aquesta!).

Avui la situació, segons el meu criteri, està així:

La Generalitat té molt avançat el projecte. Hi ha signes que demostren que la presència de Catalunya es demarca d’Espanya. El funeral de Mario Soares, és una petita, però una significativa prova: El rei no ens representa. La presència del senyor Romeva, això és el que hi deia.

Espanya farà tot allò que li pugui ser possible de fer. D’això no en tingueu cap dubte. L’exemple de Joan Carles I, seguit i augmentat en el fictici cop d’estat fet per Erdogan, s’ha produït en un moment inoportú. Europa no pot tolerar una cosa semblant a Catalunya. La justícia espanyola farà por però abaixarà el to, la premsa bavejarà diàleg obert, i els polítics espanyols parlaran dels llaços comuns, de la immensa història comuna: el descobriment d’Amèrica? La guerra dels segadors? La guerra de successió? La repressió del general Primo de Rivera? El genocidi cultural de Franco? La negativa a la nostra decisió lliure per part del govern d’España, i de tot just, el rei Felipe VI?

Catalunya s’ha independitzar, i España entrarà en una ruïna que significarà la transició de Castella de l’edat mitjana a la moderna. A España hi haurà d’haver, per força, impremta. Pensament lliure.

És trist però és així. I Europa se’n fa conscient, perquè els catalans fem per explicar-los-ho. I sabeu per què? Perquè els catalans no som espanyols. Si això hagués estat reconegut, aniríem al fons dels temps amb els espanyols, però pensar això, és una patologia que avui no té cura.

A Catalunya 8 de cada 10 persones vol votar una qüestió que és essencial per poder estructurar la societat: saber què sent el poble de Catalunya. Això segons la doctrina nacional-catòlica no és possible. Cal suposar que els catalans són menys persones que els montenegrins, quebequesos, flamencs, eslovacs... o escocesos. A Europa, on encara ha d’entrar “conceptualment i intel·lectual” Espanya, això no es pot entendre. A Europa s’entén que s’ha consultar la voluntat de la gent i aleshores trobar les solucions escaients. Que aquest fou el primer plantejament –innocent- de la Generalitat.

El greu problema d’Espanya i el que la condemna, és allargar l’execució del que és inevitable. Al corredor mediterrani, s’hi ha oposat i l’acabaran fent. Al referèndum s’hi ha oposat, i l’acabaran acceptant amb totes les conseqüències, per més que maldin per evitar-lo fins a l’últim moment. I no cal dir que no hem de descartar un bombardeig de Barcelona o Vic per sondejar la població. Es dirà que era un militar, un de sol, però les bombes hauran caigut. Fins davant d’això hem de ser ferms. Perquè qui et treu la veu, no et respecta. Pensant això, es perd la por fins a les bombes.

Així doncs, hem de fer-ho entendre. Una cosa és escoltar-te, i després parlar; una de molt diferent, és no deixar-te parlar, i exigir-te que escoltis i acceptis el que se t’ofereix perquè no hi haurà cap oferta més.

Fins un espanyol de sentiment, que viu a Catalunya, s’adona que cal respectar la identitat catalana, com els catalans respectem la seva. Si aquest espanyol de cor, és demòcrata, en el moment del referèndum votarà independència, i no per la independència, sinó per la llibertat.

   

MERLÍ, MÈLICH, I LA METAFÍSICA

Abans de res, val a dir que no sóc seguidor de les sèries. No segueixo les sèries, perquè tot allò que comença s’ha de concebre amb un final; si doncs no, és un joc de miralls i d’al·lucinacions que no porten enlloc. Contradiu del tot, la dita castellana de “si breve, dos veces bueno”, que no essent del tot certa, en aquest cas s’hi adiu... Tots sabem com es fan i es tramen aquestes sèries enganya-babaus.

Tot i això, aquests dies de Nadal a TV3 passaven un capítol de Merlí abans del telenotícies vespre, i n’he pogut ensumar fragments, però cap d’ells m’atrapà: Merlí no és creïble en essència. Un professor de filosofia només pot ser així si és americà, i si és americà no és professor de filosofia. No sé si m’explico, però és tal com ho he escrit. És cert que les relacions entre els personatges estan bé, però tot té el regust de l’adoctrinament social. I si analitzem els minuts dedicats a l’adolescència –de fet és l’objectiu del programa-, la sèrie només pot ser seguida per adolescents (avui, nens de 10 anys fins a 70).

En un dels capítols, Merlí, en una de les seves reflexions, feia entenent que tot es fa per follar; dit així, textualment. En un altre moment, fa servir la paraula “merda” per definir un eslògan publicitari. Sí, tot molt d’avui, però dubto molt que un bon professor de filosofia actués així: A més del fons, sempre hi ha la forma. Oblidar-ho és oblidar l’essència de l’ensenyament i de la transmissió de coneixements. Com es pot estimar allò que no es respecta? Tanmateix els joves forniquen i els professors també, i la sensualitat atrau el cervell reptilià i allà on no treballen les neurones (eix de la filosofia) hi treballen les hormones. Tots contents i anar fent...

Llevat de tots els joves, els actors són professionals, però, em penso, que els manca paper. Em penso, que amb seriositat, i atraient l’atenció sobre les reflexions d’Heràclit o d’Aristòtil, de Leibniz o Hume, es faria més pedagogia que estant pendents de si els nens s’enrotllen, o si aquesta ensenya el cul. Apart de les relacions personals del professor de filosofia... Tot i això, la gent la veu, s’hi sent bé veient-la. No aporta res, més que quatre reflexions superficials, sentències que no “s’executen”, s’escriuen - en aquest cas es diuen-, i no s’hi profunditza. De la possibilitat d’una reflexió profunda es passa a un canvi de tema sobre si t’has follat a X.

La primera atenció que hem de fer escoltant un filòsof és tot just com parla, després farem atenció tocant a allò que ens diu.

Merlí, però, és molt actual, nega la metafísica.

D’un professor de mentida, a un de veritat: El professor Joan Carles Mèlich, al qual vaig descobrir en un programa del 3/24, i com a filòsof –per com parlava- captivà la meva atenció en una intervenció prodigiosa en concisió, memòria i erudició. Tanmateix Mèlich, com Merlí, neguen la metafísica, i els fa patir d’urticària només sentir-la esmentar. El professor Mèlich nega que hi hagi veritats universals... La rèplica, tanmateix, és palmària: les matemàtiques. Almenys n’hi ha una. I si n’hi ha una, no és impossible que n’hi hagi més. Al capdavall, els físics teòrics que fan especulació, fan meta-física. La teoria de les cordes, els cucs, i d’altres teories, no són meta-física i potser més buida que la metafísica?... Com de la metafísica en parlo més a baix, vull centrar-me en la base de la filosofia del professor Mèlich –i consti que és una crítica constructiva-: l’ètica de la compassió.

Suposo que el vaig entendre malament, però em féu l’efecte que no comprenia o que semblava que havia descobert que l’ètica és l’anàlisi i estudi de les raons morals! L’ètica, sí, és la branca de la filosofia que estudia les morals, i per dir-ho d’alguna manera “n’autoritza” els preceptes o els posa en dubte. Per això l’ètica exigeix, prescriu, un “a” o “en”: l’ètica a la justícia, l’ètica a la medicina, l’ètica en l’esport... Pressuposar un ètica “de” és molt pitjor que el concepte de metafísica del professor Mèlich. Una ètica de la justícia, de l’esport, de la màfia, de la política... ètica “de”, sotmet l’ètica. L’ètica “a” sotmet l’objecte. L’ètica “a” (o “en”) la compassió de ben segur que és molt diferent d’una l’ètica “de” la compassió.

Només això.

I per cloure: la metafísica, a la qual, més que en un discurs, m’hi referiré amb descripcions que espero que siguin prou clares:

La metafísica és l’explicació del món i de la vida des de l’esperit. Als filòsofs moderns els fa por perquè s’acosta massa a una religió, però no saben entendre bé les coses; i que em perdonin.

La metafísica és l’estructura d’una harmonia que explica el món. I val a dir que cap metafísic s’ha cregut del tot el seu món. Sempre serà allò que s’acosta “a”... En aquest ideal rau la felicitat de l’existència.

La metafísica tracta de descobrir l’essència del tot. Hi ha algun mal en això? Pensem que les profundes reflexions d’un altre poden ser no res? Només en aquestes reflexions –i en l’art, intuïcions- es produeix una comunicació real (a més a més del coit).

La metafísica ens ensenya a pensar fora de la física. I he escrit: pensar.

No hi ha filòsof que no hagi estat metafísic. Com no hi ha més que assagistes, si no hi ha metafísica. Veure les parts mai no és veure el tot. Estudiar-te la mà, no és conèixer-te. Veient-te de lluny, potser et trobes amb tu més fàcilment. I “tu”: és allò que no es veu enlloc... Després direu que la metafísica no ens és cap coneixement!

Tots els filòsofs són metafísics; fins els crítics amb la metafísica. Només els positivistes i David Hume, poden ser-ne exclosos. Als pragmàtics, com no els considero filòsofs, ni els esmento. Apart d’aquests anti-metafísics, hi ha el monstre: Friedrich Nietzsche.

Després d’ell, la filosofia trontolla. Nietzsche és el filòsof que cal recomanar al final, quan tota l’estructura metafísica està elaborada, aleshores és quan cal llegir-lo per fer tremolar tots els ciments. Nietzsche és això. No comprendre que Nietzsche demana a crits una nova metafísica, és no entendre’l en absolut; i que els professors em perdonin. Nietzsche és la constatació màxima de la metafísica: el que busca i sap que no podrà trobar mai.

Sense metafísica no sabríem que Déu (cristià) havia mort.

Sense metafísica no sabríem que Déu mai no mor del Tot.

L’etern retorn no és una metafísica? N’esteu segurs?

No cal ser kantià, només cal reconèixer que Kant amb el que diu i escriu ens parla de l’esperit, i l’esperit és essencialment metafísic. Si voleu acabar amb l’espècie humana, traieu-los la metafísica. L’esperit morirà aviat. Avui ho comprovem... I quan l’esperit mor, només resta la força física.

Que la profunditat dels pensaments no ens obnubilin l’enteniment. No entendrem mai què ens diuen si no hi entenem l’essència d’allò que ens diuen.

I val a dir que els “inútils” sistemes filosòfics dels metafísics, són en ells mateixos obres d’art. Voler solucions, és infantil; és demanar llibres d’autoajuda.

L’ideal és l’única manera de poder concebre la realitat. Si no podem comparar la realitat amb cap altra cosa, com sabrem què és la realitat?

  

  

PARLEM DELS AMERICANS (II)

Continuem...

Si volem parlar de filosofia americana hem de parlar del pragmatisme, i posteriorment, de branques tan interessants com la filosofia del llenguatge, i la filosofia analítica d’acord a la nova visió del món que oferia la ciència. Mentre que aquí, a Europa, l’existencialisme, la fenomenologia i l’espiritualisme vitalista de Bergson seguien mantenint la filosofia en l’ésser, ells, com sempre, n’hi veien l’ús. I d’aquí que els “filòsofs” actuals siguin economistes, periodistes, cuiners o esportistes. L’admiració –admirable- envers les universitats americanes, esfereeix. Pensar que Rockefeller i J.P. Morgan ja fossin considerats una seriosa amenaça per Theodor Roosevelt... Avui quantes universitats no se sostenen del seu capital! Quants centres d’investigació! Quantes organitzacions socials! El món feliç, que l’actual filosofia vol preservar. La teoria americana que nega la metafísica s’ha imposat. I, per bé que és un tema que tocaré en un altre escrit, això ha convertit els filòsofs en assagistes parcials, en defensors de l’individu en quant que social, psicològic, emocional i moltes més particularitats... I això vendrà llibres i es recompensarà, però deixa l’individu “real” sense filosofia. Fixeu-vos: es vol suprimir la filosofia a batxillerat i es produeixen i editen assaigs com llonganisses. Els “nens”, que juguen amb conceptes sense substància, i que mai no entendran que la substància sempre està més enllà del concepte.

La ciència, totes les ciències, fins les culinàries, han avançat que és una barbaritat. És paradoxal pensar que les ciències freturen d’importants inversions i comprovar com s’avança i com de generoses poden arribar a ser les aportacions econòmiques. Tota la ciència actual està en mans del negoci. No negaré que els científics fan el que poden, però estan enxarxats a la teranyina dels grans filàntrops de la humanitat. I així anem... però jo encara em pregunto, com és que si tant avança la ciència gràcies a la cultura nord-americana del pragmatisme, com és que el món sembla que se n'hagi d’anar a fer punyetes en qualsevol moment. Tot avança que és una barbaritat, però la misèria creix i els recursos minven. Ai, el negoci... Perdó, ai, la ciència.

I com a reconegudíssima i darrera aportació, els nord-americans ens han llegat l’exemple paradigmàtic de la democràcia avançada. I és ben cert que aquell país nasqué amb aquesta empremta, però l’ambició del seu pragmatisme religiós, els féu caure en la política-ficció. M’explico. Quan Europa entra en les dues guerres, Amèrica de primeres assorteix els aliats, i quan el seu socors és necessari sobretot “pels seus interessos comercials”, aleshores –frescos- es comprometen en la victòria. La progressiva influència en el “Risk” real, féu que els prohoms americans decidissin crear la política-ficció. I han creat un sistema on pots triar un de blanc o un altre de blanc, tots elegits pels prohoms, en un país on han assolit que la gent –malgrat tota la propaganda de la política-ficció que surt a les televisions, com qualsevol altre espectacle- la gent, han assolit que no s’interessi per la política del país més enllà del sentit patriòtic. Que a un americà li posis qui li posis al capdavant, seguirà la bandera, com els japonesos a la Sagrada Família, com a símbol de no se sabria dir ben bé què... Republicans o demòcrates? Més llibertat, impossible! I si els candidats són Carters, Nixons, Clintons, successius Bushos, i fins artistes de cinema, tot resulta tan autènticament polític que Aristòtil ploraria de l’emoció.

En fi, Florència té més “cultura” que tot els Estats Units junts, plegats i en un “totum revolutum”, però nosaltres, els europeus, no deixem de seguir els ensenyaments d’aquests nens mal educats. Sempre serà més popular i rialler sentir una flatulència que entendre bé un joc de paraules. I és que els americans ni jugar no saben, han acabat prostituint-lo en un negoci!

Tanmateix, no em feu cas i seguiu l’estela que marca l’estàtua de la llibertat. Un regal dels francesos, que mai no acabaré d’entendre. Pensaven de debò, ells, de debò, en la llibertat a l’hora de decidir aquest homenatge, o anaven ben farcits de Borgonyes, Bordeus i Xampanys? És que són tan “nonchalantes” aquests francesos! Oferien la llibertat a qui els furtava l’eix cultural del món; amb educació francesa, tot pel bé de la civilització. Tot ho fan així els francesos, si no, penseu en el sarau que muntaren amb la revolució. Van amb bones intencions i bones paraules -que el francès és dolç-, i després tot acaba a garrotades o malament.

Però parlava dels americans. I ja no en parlaré més, després de dir que no són gens forts, només són nens amb bombes atòmiques.

P.S. Ahir va morir Zygmunt Bauman, el sociòleg de la teoria del món líquid i de la crisi del compromís. L’home que parlava de la necessitat d’una revolució cultural i ens assegurava que la tecnologia no és neutral. E.P.D. Era un home savi –visqué a Leeds i no a Amèrica- i fins abans de morir conservava una lucidesa admirable a la seva edat. I no crec que s’ofengui si incloc aquí el meu homenatge -després dels americans-, perquè de ben segur que em pica l’ull allà on sigui.

PARLEM DELS AMERICANS (I)

Tant de bo Colom hagués restat a casa seva! Hauria estat millor per a tots. Quina mania a navegar! Els indis haurien viscut, feliços o fotuts, però a la seva, i de segur que millor que a mans dels conqueridors. I parlo quant els indis del nord com els del sud; que aquests del sud com no han estat exterminats, sembla que volen reconquerir-nos (i que ningú no hi vegi cap deix racista; i que es fixi més en els que foren exterminats, i per qui).

La cultura nord-americana ha estat imposada a la cultura europea. La nostra és la civilització greco-llatina, que germina a tot el continent en les diverses “cultures” europees, unes estructures de caràcter intel·lectual i artístic a les quals se’ls pot criticar intel·lectualment uns uts o uns ets, però indiscutiblement la producció artística europea, des del renaixement, és espaordidora per la quantitat i la qualitat. Just quan totes les nacions europees es fonamentaven culturalment, aquells homes que no eren “prou”, cercaven la bona fortuna en terres estranyes; i així delinqüents, agosarats, predicadors, perduts i trobats, pujaven en un vaixell i atracaven a la terra de les promeses, per bé que allò promès signifiqués la destrucció de l’altre... Per què us penseu que no saben estar-se sense pistoles? La cultura americana és una cultura de nens que quan arriben a adolescents no poden anar més enllà. Creuen en un món feliç on tot emana del més fort. Una creença tan imbècil com infantil. I d’aquí, no cregueu que van més enllà. I us ho demostraré, si per cultura entenem: pintura, cinema, literatura, filosofia, i totes les ciències pures i aplicades.  

Fixem-nos en les arts. París ha estat la ciutat de la llum, per moltes raons, però sobretot per ser el cor de la cultura europea (i que els anglesos em perdonin si s’han ofès, que els alemanys no s’ofenen davant dels francesos. Són coses europees). Després de la primera guerra mundial, la victòria americana fou la demostració de força, per la joventut com a nació (un país enorme, orgullós i amb tot per explotar). Però la victòria no ho seria del tot si no passava per fer-se reconèixer com a “cultes”, que els diners –prou que ho hauríem de saber- són absolutament ineficaços per donar coneixement. I París, eix de la literatura, filosofia, pintura i cinema, era la seva víctima com a ciutat. Així com Alemanya ho era per la capacitat científica i artística dels seus científics i artistes.

La manera d’atraure els pintors, filòsofs i científics, fou amb diners. Als americans els agrada allò popular, perquè de noble no en tenen res. I no dic “noble” en un sentit aristocràtic sinó intel·lectual; que sempre hi haurà diferència entre un Auca i una Òpera.

Convertiren els pintors en esnobs farcits de milions. I no hi ha pitjor traïdor que aquell que traint-se traeix allò que significa. “Inventaren” l’expressionisme abstracte (una desafortunada definició, perquè l’abstracció mai no pot tenir expressió artística. Tampoc no espero que ho entenguin) i convertiren l’art, a poc a poc, en disseny; que no són altra cosa Gottlieb, Rothko o Fontana, per dir-ne alguns. I no esmento Pollock, perquè estava malalt. I d’aquesta “infantilització” o “neoadolescència” de la pintura n’han fet la postmodernitat. Valgui’m Déu!

En el cinema, absorbiren, absorbeixen i absorbiran tots els bons directors i cineastes a cop de talonari per aniquilar-los el talent. No és que tingueu exemples, és que no hi ha excepcions avui. Al començ fou una altra cosa. Calia engalipar, comprar el talent. I avui han assolit de fer Waltdisneiades amb molt d’efectes especials, i com la gent tot allò que no suposa esforç i es fa admirar l’embabaia, doncs, au, tira milles i que Déu ens porti a bon port... que es diuen.

En literatura inocularen el periodisme, una veritable amenaça per a qualsevol literatura. I així han fet de la literatura la ressenya “d’una realitat”, i d’una particularitat n’han fet un universal. I és que els americans per a fer-te creure allò que no és, són especialistes... Ara, cal ser babau!, tot sigui dit. Que se’ls veu a venir a dos hores lluny!    

Hemingway i el vell i el mar, i tot plegat. Si hi ha algú que s’ha llegit el llibre dues vegades, que s’ho faci mirar. A part que no és un llibre gaire recomanable pel seu sentit ètic. I què dir de Truman Capote! Una crònica periodística novel·lada considerada una obra d’art. Cervantes no fou Quijote, Dante no viatjà als inferns, Goethe no vengué l’ànima al diable –no l’hauria volguda-,  Dostoievski no assassinà una vella usurera, ni Tolstoi es vestia de dona i era Anna Karenina, ni Kafka era un escarabat... Ara, fes-ho entendre a un americà! Consideren un geni a Mark Twain, un escriptor de novel·la juvenil! És notable, sense dubte. Però és com comparar Rabelais amb Twain, que és com comparar Murnau amb Tarantino. Els americans són nens, que quan arriben a l’adolescència no deixen de ser nens adolescents tota la vida. Trobar un americà adult és molt complicat, potser, i “d’aquella manera”, William Faulkner o Woody Allen, i alguns dies Paul Auster; tot el demés...

(Continua)