AIXÒ NO POT DURAR SEMPRE

La jugada de fer president d’Espanya al nacional-socialista de Sánchez, sens dubte, no era una jugada mestra. Val a dir però, que pot ser l’estratègia per fer evident que no cal esperar cap canvi de l’estat envers l’acord i la negociació. Els socialistes espanyols són molt més perillosos que els falangistes de C’s i els franquistes del PP, ja que assumeixen el paper del poli bo. La història ens demostra que són molt més temibles que els franquistes del PP, bona prova és el niu de corrupció que és qualsevol indret on els nacional-socialistes han posat el nas o quan, com sempre, fan el galdós paper de demanar el que saben que no assoliran. Per això fa de bon veure que els socialistes demanin actuacions contra la Fundación Francisco Franco, perquè saben que el Senat no els ho permetrà. En canvi, veurem com la reforma per donar una reconsideració antiindependentista al delicte de rebel·lió, triomfarà amb els vots de falangistes, franquistes i nacional-socialistes. I si escric nacional-socialistes és perquè cada dia que passa comprovem els lligams tan estrets entre Societat Civil Catalana, Vox i altres partits ultranacionalistes espanyols, i el partit dels terroristes d’Estat (el segon d’ells, l’inefable Alfonso Guerra, defensor de Ciutadanos). No és que els socialistes siguin rivals polítics dels nacionalistes espanyols, no, és que són els més perillosos nacionalistes espanyols. Al capdavall, ETA es desarma per l’acció del clavegueram de l’Estat del feixista Rubalcaba, que recordem que va afirmar que a Espanya li costaria molt prestigi i diners mantenir Catalunya, però que ho assoliria. Per als socialistes espanyols, tan farcits de democràcia com estan, els catalans són gent que ha d’obeir. No hi trobareu un sol republicà en el partit socialista... No us resulta estrany? Socialistes monàrquics que van de la maneta d’ultradretans, nacionalistes espanyols hereus del franquisme... els socialistes espanyols són el més semblant que hi ha Europa al NSDAP, i els alemanys, millor que ningú, saben a qui em refereixo.

Avui el tirà visita la colònia, convidat per una colla de miserables servents, només preocupats per servir el paladar de l’amo i que aquest els faci alguna carícia i els ajudi a grimpar. Que prou sabem com van els premis aquests als neofilòsofs, a aquests pela-patates i enfarina croquetes, que amb els seus amplis coneixements ens ensenyen com s’atén a un ésser superior i com si li rendeixen les degudes submissions i homenatges. Ells serveixen taules, són els nous filòsofs, tant se val que siguin taules de tirans, tant se val que tinguin les mans plenes de sang, que per això els posen tovallons, i si cal, els portaran un gibrell amb aigua perfumada i sabons de tot tipus i colors, a joc amb l’extraordinària croqueta al punt de pètal de margarida amb emulsions de coco, pebre i pocavergonya. Avui serviran l’hereu de Franco amb els mateixos honors que li farien al Caudillo si aquest els assegurés el prestigi i premi a la seva servitud. La dignitat és l’únic ingredient que no hi ha a la seva cuina.

I si a això ajuntem el traficant d’armes del Morenés, que insulta públicament el president de Catalunya i acusa els catalans de la repressió i el feixisme que ells representen, fins a arribar al punt de gosar dir que hi ha gent que no pot sortir de casa per por, MHP Torra, no ho dubti, NO HI HA RES A FER. Vostè ha estudiat la història dels castellans, i els coneix millor que jo. No n’esperi res, són demofòbics i autoritaris de mena i tarannà. Cal agilitzar els procediments diplomàtics, polítics, econòmics, culturals i socials que calguin per fer caure l’estaca. Més corcada, no en pot estar, però si no l’empenyem entre tots i tots a una, el tirà i les elits criminals del país veí seguiran fent de les seves. No volem viure en un país de tramposos, criminals, mentiders, feixistes, falsos i tradicionalistes irreformables! Els catalans no som espanyols, per més que els espanyols hagin exportat la seva gent al nostre país. La bona gent que ha vingut aquí i ha estat tractada com és de justícia i d’acord als seus mèrits i treballs, saben qui som. Només els qui vingueren aquí com a colons, volen mantenir el seu privilegi i la corrupció castellana instal·lada a les nostres institucions.

Per tot això, concloc aquesta part de l’escrit amb les paraules d’un twit de Julià de Jòdar, esperant que si llegeix això, les escolti i les transmeti al president: «Si es vol continuar de debò amb la línia de l’1-O, i no fer-ne un espantall autonomista, davant la inhabilitació de diputats pel Supremo, cal exigir la dissolució del Parlament, la convocatòria de noves eleccions, i la formació d’una llista unitària de país al marge dels partits».

Només hi afegiria, que la proposta ha de ser la immediata restitució de la República votada a l’Octubre, amb tot el que això pugui comportar. I no dubti, president, que el profund i essencial esperit democràtic espanyol vestirà els nostres carrers de sang. Tanmateix, aquesta sang serà la saba de la recuperació de les nostres llibertats.

Si avui encara es vanten de ser una de les democràcies més sòlides, garantistes i consolidades del món, és que encara no han après que democràcia no té res a veure amb la democràcia orgànica de la dictadura de Franco i Juan Carlos I, ‘el principito’. No oblidi que l’infame Felipe VI, el batussa-àvies, es presenta com a defensor de la democràcia, una democràcia que mai no ha tingut ni tindrà el valor de consultar respecte a la seva tirania.

Al món, president, digui’ls-ho, sense por: Espanya continua essent feixista i anticatalana. I si en volen proves, no els n’hi faltaran. Faci’ls un resum dels Jocs del Mediterrani, l’obra de descrèdit de Ballesteros, un nacional-socialista que veurà recompensada aviat la seva negligència i desídia envers els catalans, i per això mateix, serà ‘justament’ recompensat. Pere Navarro ja ho ha estat... Per cert, dels atemptats que el govern espanyol executà a Barcelona l’agost passat, se’n sap alguna cosa, dels caps criminals? L’imam és mort, curiós; i els instigadors, després de la dimissió del seu cap i responsable, d’eleccions internes...

PER QUÈ ?

Per què deu homes i tres dones en un consell de ministres és masclisme i deu dones i tres homes no és feminisme?

Per què s’ha d’emparar la paritat, si la paritat és una soberga idiotesa? Potser perquè també diuen ‘tolerància zero’ quan volen dir ‘intolerància absoluta’?

Per què els republicans que volen la independència de Catalunya envien una carta al monarca dels espanyols?

Per què la classe política catalana vol eixamplar la base i amb això dóna arguments als contraris a la independència?

Per què Europa i els altres països poderosos del món no aïllen els Estats Units i el seu comerç mundial, començant per cinema, música, menjar gasòfia, informàtica i altres indústries?

Per què Florentino Pérez pot robar impunement i la ‘jutgessa’ Lamela desestima l’evidentíssim frau i tràfic d’influències del cas Càstor?

Per què ningú no ha vist entrar Urdangarín a la presó?

Per què la violència dels feixistes a Catalunya no és perseguida per la policia?

Per què no hi ha hagut cap ‘eminència’ en psicologia que defensi que l’ús de la tecnologia digital és un atemptat irreversible contra la concentració, dels joves i dels adults?

Per què després de les campanyes contra el tabac i el seu ‘suposat’ descens en consum, el càncer no davalla sinó que augmenta?

Per què ningú no demana que els vehicles de motor llueixin una clara i destacada indicació que són potencialment mortals per als usuaris, per als ‘conductors passius’ i per a la salut del planeta?

Per què la màxima organització europea no és elegida directament pels ciutadans europeus?

Per què un interessant article de Jason Brennan contra la democràcia actual surt només unes hores en un diari (El Món) i no se’n torna a sentir més?

Per què els poders econòmics controlen els polítics, la premsa i la llibertat de les persones i cap jutge ni autoritat política ho denuncia?

Per què se’ns vol fer creure que allò que agrada a la majoria de la gent és el millor? I val a dir que aquesta és una de les més grans imbecil·litats que es poden afirmar.

Per què es compren els títols de màsters i quina és la intenció política de la corrupció sistemàtica del coneixement, i per què cap rector ni responsable universitari no hi diu res?

Per què una ‘immensa’ minoria acapara els béns de tots? Per què no hi ha ningú que digui clarament que els molt rics, tots, són uns delinqüents?

Per què en lloc de resoldre els problemes de pobresa en origen, importem els pobres per empobrir la qualitat de vida de les nostres societats?

Per què és de justícia donar casa, escola i pa a l’emigrant, mentre desemparem els autòctons (val a dir, de la raça i ètnia que siguin), i que els delinqüents emparats en el poder, que roben a discreció, després de fer la pallassada de presentar-se davant del jutge – la quinta essència de l’humorisme negre -, passen dues nits a presó i després gaudeixen de tot el que han robat?

Per què la justícia és el més semblant a una casa de barrets?

Per què la política és el més semblant a un sanatori mental?

Per què l’economia és el més semblant a l’estafa i el frau?

Per què la premsa és el més semblant a la prostitució?

Per què els intel·lectuals avui són uns llepaculs?

Per què comprem llibres si no els llegim?

Per què m’ha sortit aquest granet sota l’aixella?

Per què els mosquits tigre no són mamífers?

Per què no ens diuen que la vida mata?

I per què no ens aconsellen el mateix que amb el tabac: deixar-la?

Per què s’entesten a fer-nos inconscients i mesells?

Per què l’educació no serveix per a res de bo i ningú no pensa a canviar el sistema?

Per què no fem una revolta de veritat, com l’anarquista de Germinal de Zola?: Cremeu-ho tot i a tots els amos; després veurem què en podem fer de les restes.

Per què l’assassinat d’estat no és delicte i la llibertat d’expressió és terrorisme o delicte d’odi?

Per què el món està dirigit per homes tan perillosos com en el seu temps ho foren el fürher, il duce i el caudillo?

Per què no podem parar el món i abaixar-nos-en?

Per què la informació és la més segura desinformació?

Per què tothom parla del Quixot i ningú no el llegeix?

Per què hi haurà forats negres?

Per què no fan olor els núvols?

Per què ‘per què’ ha d’anar separat i no junt com un ‘perquè’?...

Per què qui té una responsabilitat no hi veu, més enllà del seu nas?

I aquí volia arribar:

Per què voleu viure?

Tot ha de començar aquí.

CARTA OBERTA A

ANGELA MERKEL

Senyora Cancellera de la República Alemanya,

Començaré per reconèixer-li que ideològicament no compartim pràcticament res. Però, tot i no trobar-nos pròxims quant a ideologia, sé que el seu poder com a representant del país més gran i poderós de la Unió Europea és indiscutible. Per a vostè l’interès en la defensa d’Europa és l’interès en la defensa del seu país, i avui la guerra comercial mundial i la gravíssima crisi democràtica al món (que posar paperetes a les urnes no demostra res quant a qualitat democràtica d’un país), de ben segur que li provoquen no pocs malsons.

Si parlem de la crisi mundial, enfrontats a l’animadversió del president americà, només goso d’aconsellar-li de tancar per sempre les relacions comercials amb l’imperi americà. Restringim el seu cinema, la seva música, l’expansió de les seves empreses de menjar escombraria, de les seves empreses informàtiques i de totes aquelles indústries que s’han establert en territori europeu. Oi que ignoren els acords comercials i el lliure comerç, que val a dir que els ha afavorit moltíssim tot en perjudici d’empreses europees, doncs, és l’hora de tancar-los l’aixeta. Amèrica és un miratge. Ens embabaiem davant del poder econòmic d’aquest país endeutat fins a les celles, però mai no parem atenció a allò que han pogut aportar a la humanitat com a progrés: no res. L’ambició econòmica característica d’aquest país forjat en l’extermini dels autòctons i l’explotació sistemàtica i desraonada dels ingents recursos naturals, amb la filosofia – per donar-li algun nom – del consum com a sentit de la vida, han portat el món a l’actual situació. No ho dubti més, engegui’ls a pastar fang. Amèrica no té amics, té socis forçats. Potser és arribada l’hora d’acabar amb aquest absurd imperi mancat de qualsevol perspectiva que no sigui comercial i enlairat al poder absolut en el món occidental, pel sotmetiment dels seus socis i amics. Són els destructors dels valors europeus per excel·lència. De fet, que un capo mafiós sigui avui el seu president, és el gran somni de Vito Corleone... i pensem que en la pel·lícula no aspirava a la presidència dels EUA, sinó que el seu fill netegés la imatge familiar essent senador. No ho dubti, Amèrica és el fracàs dels principis de civilització que sorgiren a Grècia fa més de dos mil·lenaris, el país que Europa ha enfonsat.

Dit això quant a política mundial, voldria comentar-li alguns aspectes de la política europea; europea en tant que vull parlar del ‘Reino de España’, aquesta monarquia heretada per la imposició del franquisme, que no cal que li recordi que ha estat l’únic règim feixista que ha perviscut a Europa des de 1936. Frau Merkel, ens acostem a un segle de dictadura; potser és l’hora que Europa comenci de pensar-se si sobre aquests pilars es pot aixecar res.

La crisi catalana, per vostès, els alemanys, és una novetat, tanmateix, és un problema que arrosseguem des de 1714. Consulti-ho als experts en història del seu país i veurà que les tendències polítiques, socials i econòmiques catalanes i les espanyoles són oposades, i que Catalunya ha viscut sotmesa a règims despòtics i dictatorials que han impedit els catalans de sortir de la política medieval. A les espanyes, avui encara manen les quatre famílies de sempre. Són un gran clan mafiós, que regits pels Borbons, han espremut el poble espanyol en el seu benefici, i no tenint altre servei a la pàtria que el manteniment dels seus privilegis, que sostinguts gràcies a estructures socials i econòmiques de l’alta edat mitjana (sotmetiment i servei) i a la sistemàtica analfabetització dels seus pobles, han fet perdurar. De fet, a la facultat d’història de les universitats espanyoles, molt difícilment trobarem algun catedràtic que sigui capaç d’aprovar un examen sobre la història del seu país. I si no em creu, proposi un concurs europeu sobre la història d’Espanya, i veurà com els qui pitjors resultats obtenen són els representants espanyols. Encara en trobarà algun que defensarà que Francisco Franco fou un benefici per Espanya, que és, perquè m’entengui, com dir que Adolf Hitler fou un benefici per a Alemanya. I vostès saben millor que nosaltres què fou aquell règim i què els ha significat.

Vostè, a disgust, no ho dubto, però n’ha d’estar al corrent de què passa al sud dels Pirineus. És més, no tinc cap dubte que la caiguda en desgràcia del seu ‘amic’ M. Rajoy ha estat dissenyada per vostè i els seus assessors, que li han fet veure que amb un ximple com aquest, lladre, inútil i feixista, poca cosa es podria avançar en la solució del conflicte català. I dic això, perquè tot el que ha passat a Espanya és ben estrany, i només la pressió vinguda d’Europa justifica les anomalies d’aquesta defenestració del capo mafiós que ha dirigit Espanya i que l’ha convertit en un femer d’interessos, corrupció i d’atemptats contra els principis bàsics d’una democràcia ‘consolidada’, com agrada anomenar-la als qui defensen el postfranquisme. I no oblidi que Franco ja instaurà la meravellosa democràcia orgànica, que és un peculiar sistema democràtic on es fa el que a mi em rota perquè a mi em rota, ja que jo, com a dictador són orgànic i demòcrata... I no es pensi, que avui, en aquest malaurat país, encara hi ha més de 200.000 ciutadans assassinats que romanen a les voravies de les carreteres, fruit d’una neteja ètnica i ideològica que fou sistemàtica i organitzada. No sabem res dels camps de concentració, dels judicis injustos, dels assassinats ocults... Només sabem que la gent amb qualsevol ideologia no feixista, hagué de fugir del país, i com avui, sí, com avui, Frau Merkel, han de cercar protecció en l’exili. I vostè sap que té ‘retingut’, això no obstant en llibertat, el president electe de Catalunya i deposat per un cop d’estat perpetrat amb el beneplàcit de la Constitució espanyola, aquell nyap que fou signat amb les pistoles dels militars damunt de la taula de les negociacions.

Dit tot això com a introducció, passo a il·lustrar-la quant a l’actual situació política a Catalunya, després de la seva gestió de renovació ‘democràtica’ del règim amb el lliurament del poder al partit socialista espanyol, que, com li explicaré tot seguit, és el més semblant que hi ha al nacionalsocialisme a Europa. De la corrupció política i econòmica d’aquests ‘suposats’ socialistes n’hi ha per escriure una enciclopèdia. I si algun dia surten a la llum pública els escàndols dels ERE, veurà com vostè mateixa es posarà les mans al cap. Però centrem-nos en l’actualitat. El nou president espanyol, home que ha demostrat persistència i resistència a les adversitats, no és ni de bon tros home que tingui ideologia, ja que avui diu A i demà dirà B, i si cal, el tercer dia dirà C. És un grimpaire, com gairebé tota la classe política espanyola, i de miracle ha assolit el que mai no hauria guanyat a les urnes. El seu govern, no s’equivoqui, demostra clarament aquest tarannà. Ha farcit de dones i homosexuals el seu gabinet perquè així la magra qualitat política espanyola, el considerarà progressista. Ha jugat a satisfer els poders econòmics i fàctics del país representats a l’Íbex-35, posant la promotora del projecte Castor en un ministeri, la sense substància Meritxell Batet per a resoldre el problema amb Catalunya, que és per posar-se a riure, i un seguit de dones que poc més o menys sembla que poden exercir amb relativa eficàcia els seus ministeris. Però si els atenem als homes, la part forta del govern, el panorama és desolador. A justícia Grande-Marlaska un protector dels torturadors del règim, al Ministeri d’exteriors un nacionalsocialista com Josep Borrell, un incendiari que s’uneix a les manifestacions convocades pels partits feixistes de Catalunya (Vox, SCC, Ciudadanos, Democracia y Libertad...) i que fomentarà la crispació per tractar d’aconseguir brots de violència que justifiquin una repressió encara més ferotge. I no oblidi que aquest ‘impresentable’ defensava els assassins dels Gal, el terrorisme d’estat que exercí aquest partit nacionalsocialista en la seva lluita de clavegueram contra el terrorisme d’ETA. I per acabar de decorar la seva obra, un astronauta per a les ciències i les universitats, que fa patxoca; un col·laborador de programes roses, que odia l’esport i escriu llibres, com a ministre de cultura; i al ministeri d’Agricultura un exaltador de criminals feixistes. Com veu un panorama democràtic a no dir més, obert a parlar d’allò que faci falta perquè tot segueixi igual.

És molt probable que els seus assessors li hagin recomanat aquest canvi en el govern espanyol per eclipsar els falangistes agressius de Ciudadanos, els que generen violència amb les paraules, amb els gestos i amb actuacions de falsa bandera. No oblidi que quan aquests indesitjables començaren a sortir al carrer, a Catalunya hi va començar a haver brots de violència. I no s’enganyi, sempre promoguts per Ciudadanos i la colla de feixistes que els donen suport, incloent-hi PP i com no, el terrible PSOE. Tingui present, cancellera, que el PP tracta de netejar el seu tarannà ultradretà fent que els fills del feixisme es presentin com a demòcrates, però els socialistes, compten amb la seguretat que dir-se ‘socialistes’ ja treu de la consciència de qui els escolta la noció de l’extrema dreta. I recordi-ho, i tingui-ho molt present, són molt pitjors que el PP. Si pretenia resoldre el conflicte amb Catalunya amb aquesta gentalla, incendiaris, protectors de torturadors i panegiristes de criminals franquistes, s’equivoca.

Frau Merkel, en defensa de la llibertat i l’estat de dret a Europa, no ho oblidi, els catalans som ciutadans europeus, i l’obligació de la unió és garantir la defensa dels drets civils de tots els seus ciutadans. No remeni entre el femer de la política espanyola, imposi un referèndum, que vostè ho sap millor que jo, és l’única garantia de saber quina és la veritable voluntat dels catalans. I jo, com a independentista, li ben asseguro que el resultat d’aquest referèndum serà respectat, almenys per nosaltres. Hem estat quaranta anys no comptant en la política catalana ni espanyola. Els errors i la corrupció dels altres i el somni d’un nou país ha fet créixer en la gent l’esperança d’un canvi que mai no serà possible dins d’Espanya. Frau Merkel, escolti els catalans i la seva veu. Després, parlem de tot el que calgui.

Avui, trair Catalunya és trair Europa. Espanya és, ha estat i serà sempre un cos aliè a l’essència dels principis europeus. Analitzi la història i ho veurà. I si no recordi com així que els jutges alemanys prengueren la decisió respecte de la situació judicial del president Carles Puigdemont, com hi havia espanyols ‘europeistes’ que proposaven el segrest de ciutadans alemanys i el bombardeig de les seves cerveseries... que sense que s’ofengui, tenen tota la tradició del món, però que no són les millors del món.

Frau Merkel, espero que malgrat l’extensió d’aquestes línies, comprendrà la inquietud d’un ciutadà català, només català, per la indefensió que sent davant la violència i l’agressivitat de l’estat espanyol i el còmplice silenci europeu. I si em dirigeixo a vostè i no a la Comissió, és perquè no es pot tenir confiança dels organismes-menjadores. Allí rauen els qui han demostrat el sotmetiment a les elits i la manca absoluta de principis ètics i morals. I vostè que coneix molt millor que jo Jean-Claude, sabrà a què em refereixo.

Amb el respecte degut i l’esperança que gosi fer front al problema català,

Cordialment,

LA NOVA SITUACIÓ POLÍTICA

Molt probablement l’èxit de la moció de censura a l’Estat espanyol ha estat dirigit per Alemanya i Brussel·les. La comprovada incapacitat per a la resolució dels conflictes de M. Rajoy, el ‘sostenalla i no enmendalla’ ha acabat amb la paciència dels creditors estrangers que han vist que mantenint la situació d’inestabilitat, de persecució política i de les llibertats, i també el forat immens dels comptes de l’Estat espanyol, els condemnava a una situació d’impagament a curt, a mitjà i a llarg termini, essent per això que la pressió econòmica ha forçat a la direcció política europea a moure fitxa i defenestrar M. per tractar de resoldre amb una altra actitud l’atzucac del conflicte català, una vegada comprovat el mur, la intolerància i l’escàndol monumental de la corrupció del govern popular, les quals coses han estat l’argument democràtic que ha permès de forçar la política espanyola a un canvi de govern.

L’esperança europea és que les relacions entre Catalunya i Espanya es normalitzin, i per això s’han produït una sèrie de moviments calculats per fer tornar les aigües al seu cabal. La moció de censura, que en un principi semblava un brindis al sol, ha triomfat perquè l’objectiu era treure tensió a una situació política i social cada volta més crispada. Traient de les brides del govern espanyol als franquistes i evitant l’arribada descontrolada dels falangistes, a Europa creuen que els socialistes espanyols (falangistes d’arrel, amb tocs franquistes) poden ser la vaselina que faciliti els moviments polítics envers un retorn a la calma.

És curiós que una moció de censura triomfi amb tants de partits i tants d’interessos contraposats. Tanmateix, sabien que la imatge de la lluita contra la corrupció i la necessitat de treure del poder a aquells que l’han exercida amb absoluta impunitat fins ara, obligava als partits polítics de l’oposició a ser-hi favorable, perquè d’aquesta manera, amb la victòria de la moció de censura, el missatge a les bases i als votants significa la intolerància a acceptar l’exercici de la corrupció. Tot i això, hi havia les formacions nacionalistes catalanes i basques que d’entrada no podien dipositar cap confiança en el Psoe, els catalans perquè els socialistes són part dels defensors de l’aplicació del 155, i els bascos perquè cabia la possibilitat que els acords de finançament acordats feia un parell de dies amb el govern exposat a la censura, se n’anessin al cubell de les escombraries. Per això, la sorpresa fou gran quan Pedro Sánchez acceptà els pressupostos aprovats pels conservadors, de manera que no alteraven la fràgil estabilitat econòmica de l’Estat, i permetien de sumar-hi els qui ben probablement s’hi podrien oposar. I avui hem sabut que Europa se n’alegra que es respectin els pressupostos aprovats per Rajoy. Casualitat?

L’esquerra ‘radical’ espanyola no podia negar el seu suport al Psoe per fer sortir de la Moncloa el defensor de les polítiques econòmiques més antisocials dels darrers anys i els defensors de polítiques repressives que atempten contra qualsevol principi de llibertat i democràcia. Per això, la clau estava en els bascos, que s’hi jugaven 500 milions d’euros; la qual cosa fou resolta amb l’assumpció pel candidat a la presidència dels acords signats amb la víctima de la moció de censura. No els ha estat fàcil, als bascos, de justificar aquesta jugada a tres bandes, tanmateix, l’habilitat en la dialèctica política i l’astúcia que sempre ha brillat en el PNV, els ha fet el tràmit molt més suau d’allò que hauria semblat que havia de ser a primera vista. Així doncs, restaven els catalans, els homes del PdCat i els d’ERC, els quals han obeït els manaments europeus per aconseguir d’estabilitzar la crisi, i ja veurem si per abocar aigua al vi i deixar la voluntat d’independència dels catalans tan aigualida que no provoqui alteracions en l’estat social del país i assoleixi de reconduir les reclamacions nacionals a una nova etapa de negociació envers un encaix dins d’Espanya. El PdCat féu un discurs pobre, feble i molt decebedor. ERC en canvi, i traint allò que ens diuen aquí, el ‘mantra’ d’eixamplar la base, ERC féu un discurs de denúncia i reclamació, molt ben estructurat i exposat com a revolucionari, però que al capdavall pidolava un acord de mínims amb el govern espanyol. Per què tot això? Com pots acceptar de donar suport a un individu que ha dit del president de la Generalitat que és un racista, un xenòfob i un Le Pen a la catalana? Però, sense demanar-li públiques disculpes, PdCat i ERC li confiaren el seu vot. Aquesta claudicació és una definitiva renúncia o és una demanda dels ‘amics’ europeus?

Perquè a tot això, cal referir-nos a la sorprenent declaració del Cercle d’Economia, en un acte en el qual hi havia el president Torra, una declaració, un suggeriment o un missatge escrit a Europa, pel qual Catalunya podria tenir un nou estatut amb valor de Constitució catalana, un ordenament legal blindat a les intromissions del govern espanyol, i que aquest nou ‘status’ seria refrendat pel poble català. Tot plegat sembla una solució pràctica al problema, una solució ideada pels poders econòmics i polítics europeus per tractar de resoldre la situació. És una solució política intel·ligent i prou assenyada. Val a dir però, que arriba fora de temps i ignorant del tot la realitat de Catalunya i els motius pels quals ha emergit la demanda d’independència a casa nostra, perquè el greu problema de Catalunya amb Espanya no es pot resoldre d’aquesta manera. Això però no és un obstacle perquè el plantejament de la solució sigui difícil de ser rebutjada en bé d’una progressiva normalització de les relacions entre Catalunya i Espanya. Al capdavall, la proposta del cercle és una mena d’estat associat sota la corona borbònica... Com és que ara surten amb aquestes solucions? Tan magre s’ho veuen? Saben que Espanya ho podria vendre com una imposició europea que no altera ‘la sagrada unidad de España’ i resol el conflicte polític, i a Catalunya es podria vendre com l’èxit d’un ordenament nou en les lleis superiors del país, tot ensorrant la principal i més important de les reclamacions: la independència. Amb totes aquestes raons i pressions, i al mig del Cercle d’Economia i davant dels mateixos que fa quatre dies s’oposaven frontalment i sense dissimulació a les demandes catalanes, el president Torra, hagué d’admetre que era una possible sortida a l’atzucac. Vull creure que el MHP es mostrà obert a la proposta perquè la situació l’obligava, i l’última cosa que podia fer era negar-se a escoltar les veus de gent tan influent i poderosa. Això no obstant, no podem oblidar-ho, l’objectiu no és aquest, sinó l’exercici d’allò que el poble de Catalunya ha votat en diferents conteses electorals. Que certament caldrà un referèndum vinculant, sense dubte, però tot el que no sigui un referèndum quant a la independència total de Catalunya respecte a Espanya serà un frau dels polítics a la ciutadania catalana.

Poc més o menys, així estan les coses. Val a dir però, que el nou govern espanyol ho tindrà molt complicat per governar en un marc ideològic tan divers políticament i nacional. Cal estar ben alerta, ja que la intervenció digna de José Antonio que féu Rivera ahir, ha de ser un clar advertiment que si aquest govern és feble i no controla la nova situació, fet molt probable, unes noves eleccions poden significar una aclaparadora victòria del neofeixisme a Espanya. Com tinc poca confiança en les ‘ments pensants’ europees, ja que són més ‘culs contents’ que ments pensants, caldrà estar ben atent a tots els moviments polítics i estar disposats a fer front a qualsevol renúncia per part dels polítics catalans; que és just reconèixer-ho, no fan una altra cosa des de l’1 d’Octubre. S’han comès errades molt greus i s’ha claudicat en aspectes i assumptes que mai de la vida s’hauria d’haver claudicat. Per això, haurem de seguir molt de prop els moviments dels representants dels catalans i lligar-los ben curt si ens volen sorprendre amb un número de circ d’aquells de treure conillets vius d’un barret.

Espanya està en una crisi econòmica, social, política i nacional. Ara és l’hora de fer mal. Si esperem que els nostres seculars enemics, que ens estimen tant que ens volen bombardejar, restringir la llengua, controlar-nos els diners i la voluntat, entre tantes altres coses, si esperem que recuperin una estabilitat en qualsevol dels àmbits econòmics, socials, polítics o nacionals, aleshores, tornarem a perdre. Tota lluita d’alliberament fretura de la debilitat de l’opressor, i mai com avui ha estat tan malmès el nostre colonitzador: Econòmicament Espanya no és viable, socialment Espanya és essencialment franquista, políticament és centralista i supremacista i nacionalment és Una, grande y libre.

Si els catalans d’aquí, els de Madrid, els de les presons o els exiliats, obliden quina és la realitat espanyola, l’essència hispànica – si voleu, digueu-li castellana –, aleshores ens tornaran a ensorrar i, no m’ho cansaré de dir, la seva venjança serà terrible, ja que ara saben prou que si no volen tornar a recaure, hauran d’extirpar el mal definitivament. I de com treballen els seus metges, en tenim exemples a dojo a la història de la malaurada relació dels catalans amb els ‘castellans’.

Al cap i a la fi, donar importància a allò que passà ahir a Madrid, demostra la mentalitat autonomista dels catalans. Els qui creuen en la llibertat, només miraran Madrid per saber com treure profit de tot allò que a la Cort del Borbó es fa malament. I aquest ha ser el camí.