L’OFENSIVA JUDICIAL

A mesura que el govern activa els diferents aspectes per a fer un referèndum amb plenes garanties (vot exterior, urnes, disponibilitat dels ajuntaments...) l’estat espanyol accelera els tràmits judicials per encausar tothom que faci un pas a favor de la celebració d’aquesta consulta. L’esperit democràtic espanyol fou manifestat per la vicepresidenta del govern espanyol en aquelles impagables declaracions on deia poc més o menys: «Lo que tiene que hacer el sr. Puigdemont es escuchar a los catalanes y no convocar un referéndum». Si ens aturem a rellegir la frase i hi reflexionem, ens espaordim per allò que fa entendre sense dir-ho: «La voluntad de los catalanes es la mía. Qué sentido tiene un referéndum para saber la voluntad de los catalanes?». L’essència democràtica és esfereïdora, tanmateix, tampoc és d’estranyar venint, aquestes declaracions, de qui vénen; que podrà vantar-se de tot el que vulgui, però sense dubte no podrà mai vantar-se de saber què és l’esperit d’un demòcrata.

D’altra banda, ahir «el preparao» va fer un monòleg lamentable, que fou aplaudit per la majoria parlamentària de Madrid, quan, si els que aplaudien, haguessin tingut un mínim de capacitat intel·lectual, s’haurien trencat de riure sentint-li dir el que deia. Després, una vegada acabat, sí que hauria procedit un aplaudiment tots dempeus en senyal d’agraïment a un monòleg còmic a no dir més. En faré cinc cèntims: El preparao féu una defensa a ultrança dels valors de la llei, ja que sense llei no hi ha ni democràcia ni justícia. Aquest fou el fonament de la seva actuació. La pocavergonya borbònica no té comparació, des de Felipe V, passant per Fernando VII, l’emèrit i el present. Qualsevol anàlisi històrica a qualsevol període borbònic demostra sense el mínim dubte que sistemàticament s’han passat les lleis per ‘allí mateix’. I el preparao ens demanava el respecte a la llei, ja que se suposa que ell es veu autoritzat i legitimament rei d’acord a les lleis, a la democràcia i a la llibertat. La memòria dels borbons és la seva voluntat, sempre ha estat així, i no canviaran mai. Potser el preparao no sap, tan llest que és que ha estudiat a les millors univeritats del món i des que comanda la representació institucional de la nació espanyola, ha demostrat per activa i per passiva el nou impuls que ha donat a la institució que ell representa; potser no sap que el seu pare fou rei gràcies a la voluntat del dictador que es passà les lleis democràtiques i republicanes de 1936 per ‘allí mateix’. Com es pot ser tan pocavergonya per reclamar la fidelitat a la llei si ell és rei per la criminal acció d’un cop d’estat!... I tot el parlament, llevat d’honroses i democràtiques excepcions, l’aplaudiren entregats a les seves paraules i amb els ulls aigualits per les llàgrimes d’una emoció tan democràtica, tan legal, tan respectuosa amb la llibertat... tant que aquells que democràticament en exercici de la seva llibertat com a ciutadans volen canviar la llei són perseguits per atemptar contra l’statu quo del rei imposat pel dictador després d’un cop d’estat que costà tres anys de guerra, quaranta anys de repressió, i quaranta anys més de silenci i complicitat amb els crims anteriors. Sí, preparao, tu ets el més adequat per parlar de llei, de democràcia i de llibertat.

Ara, les màximes institucions del país, com la repressió de la llibertat i de la democràcia no pot ser exercida per la força perquè, quedaria molt malament davant del món, que la primera democràcia mundial de la nació més indissoluble i antiga del món es dediqués a matar gent per les seves idees, valgui’m Déu, si això no ho han fet mai, ni aquí a la península, ni «allende los mares»! I com són tan equànims i justos, han deixat anar de les cadenes els gossos judicials, i així fiscals i jutges -un altre dia em dedicaré a demanar-los raons a aquests representants de la garantia d’un país just, que protegeixen els criminals i persegueixen idees- s’han abocat a la persecució dels grans criminals del país, o sigui: funcionaris subalterns, als quals amenacen amb tota la dignitat de treure’ls el menjar si obeeixen a qui han d’obeir, els seus superiors jeràrquics; o als empresaris, als quals han amenaçat amb tota la dignitat de treure’ls el menjar i inspeccionar-los fins al fons del moll dels ossos si serveixen amb els seus productes un concurs públic; i per reblar el clar, fins a la gent que legitimament i democràtica fan suport al govern electe posant-se al seu servei per a garantir la democràcia i la llibertat del país... Els jutges persegueixen qualsevol irregularitat a la llei i els fiscals també, com és la seva funció. Els primers apartant de la carrera judicial els jutges que van contra l’interès nacional, encara que hagin demostrat que el partit que governa la nació és una organització mafiosa dedicada al saqueig, entre altres activitats ben lloables. Fixeu-vos que la Rita Barberà morí d’un atac de cor. Ho deia l’autòpsia. He, he, he... I què dir del fiscal general de l’estat, el protector del fiscal anticorrupció que va haver de dimitir per motius personals, ja que ni amb aigua bullent se’l podia treure de la cadira (investigueu qui és aquest Moix i els grans serveis a la pàtria que ha fet), sí, el fiscal anticorrupció que era el primer dels corruptes...

Al govern de la Generalitat, el meu modest consell és que no cedeixi a les imposicions contra la democràcia i la llibertat, que es defensi com ho està fent fins ara, i que exciti les activitats repressives de l’estat contra polítics electes, contra funcionaris, contra empresaris, contra ciutadans que expressen la seva llibertat d’expressió i contra el sursum corda, que els deixin fer, que arribarà un moment que davant del món podrem declarar unilateralment la independència quan quedi sobradament demostrat que el moll de la qüestió és que els catalans no tenim veu, no podem expressar allò que volem, perquè hi ha una justícia castellana i uns ciutadans espanyols que sí que ho poden fer i que ens sotmeten, com ho fan des de fa tres-cents anys, ignorant la nostra voluntat. El món de moment no es pronuncia, tanmateix, no tinc cap dubte que en el moment que la persecució de totes les llibertats del nostre poble quedin nues damunt de la taula, seran prou intel·ligents i pràctics per reconèixer que la solució al problema plantejat no és la imposició de l’estat i de la llei postfranquista, sinó l’expressió lliure de la gent. A Espanya això no ho poden entendre, però arreu de la resta d’Europa, sí. Espanya contínua creient que és la primera nació de la història i el país que ha fet la transició més esplèndida i bonica de la història del món, però a Europa i als països lliures, hi tenen historiadors, i la gent sap prefectament que Espanya té l’honor de ser l’únic país d’occident que després de la segona guerra mundial ha mantingut un règim feixista. No oblidem que en la creació de les Nacions Unides, l’any 1945, Espanya no hi era i no hi hauria estat mai si no arriba a ser per la influència del nacionalcatolicisme, que assolí que el caudillo i el seu país de pandereta fos reconegut l’any 1955, en posar-se al servei militar dels Estats Units.

No, nosaltres no som espanyols. Mal que els pesi, mal que ignorin la història, mal que els dolgui... i és que per formar part d’una nació la primera consideració és el respecte, i la segona un projecte comú.

No, no som ni serem mai el mateix poble. Som vides oposades, camins oposats, nacions oposades, concepcions oposades. El tarannà i la història són arguments irrefutables.

Visca la llibertat i la democràcia.           

UN MÓN FELIÇ

Ahir en un dels telenotícies passaren unes imatges fascinants: una desfilada de models. Però no eren joves mal alimentades, no, eren nens i nens, infants de nou o deu anys que feien de models en una passarel·la. I que bufons que estaven tots! I als dissenyadors els cauria la bava veient-los desfilar amb els seus modelets. Oh! Que bonic i enriquidor tot plegat. I qui diu que els nens no són la màxima preocupació i interès dels nostres governants, empresaris i educadors!

Qui pensa avui que els nens haurien d’estar jugant al carrer o en un parc, corrents, saltant, rient i descobrint la vida; millor se’ls disfressa amb les fascinants creacions dels dissenyadors -estilistes, que se’ls diu!- i se’ls passeja per una passarel·la tots pintats, tots ben vestidets i tots fent l’exhibició perquè els artistes de les tisores se sentin tant importants com són... No cregueu que ens ho hauríem de fer mirar! No, no són quatre esnobs amb pretensions d’artistes, corromputs fins a la medul·la per la fascinació i la ximpleria, que es creuen «el més d’allò més» per fer l’original sense fonament, ‘la crème de la crème’... no. Són grans artistes, i és lògic que en aquests il·luminats se’ls cedeixen uns nens perquè satisfaguin la seva saníssima vanitat. No cregueu mai que ens ho hauríem de fer mirar. Podeu pensar en un món millor?

Els nens i nenes que desfilaven lliurement -obvio consideracions quant a qui i què són els seus pares sinó models de paternitat- no haurien de ‘perdre’ el temps en altres coses, en aquelles activitats que els serveixen per descobrir la vida, les relacions amb els altres i el divertiment ingenu i innocent que és la màxima riquesa dels infants! No, home, on te vas! Que desfilin, després se’ls convida a una hamburguesa, el súmmum de la salut de la tradició culinària i alimentària americana, i que se la mengin mentre juguen a la consola. I si el dissenyador els parla en anglès, el nen fa futur...

Avui tenim una escola, que si fossim una mica conscients de les coses, els pares no portaríem els nens en aquests centres de destrucció intel·lectual. Les escoles són o haurien de ser centres en els quals els cadells d’home aprenguessin la convivència, els valors humans i els coneixements que la història ens ha anat aportant. Tot amb la finalitat d’assolir de formar nens que siguin capaços de ser lliures. Però, no home, no! On te vas! Em faig vell... Els nens han d’anar a l’escola perquè els instrueixin per ser uns treballadors especialitzats. Deixa’t estar de formació i de fer-los homes lliures! Només faltaria això, que fossin homes lliures! I què més? Que pensin per ells mateixos? On te vas!... Avui, les grans multinacionals ens ho expliquen dia sí dia també, a tots els ximples que com jo creiem que l’home no és un imbècil treballador. No home, no. Als nens se’ls ha de formar perquè una vegada siguin grans, serveixin obedientment el capital, que no en va el capital és la riquesa de tots nosaltres, per bé que sempre està en mans d’uns pocs. El món és així, sempre ha estat així i no es pot canviar. Per això les escoles s’esforcen a suprimir tot allò que pugui fer de l’infant o estudiant un home lliure, i se’l forma en les noves tecnologies; un coneixement fonamental des de temps immemorials. Què hauria estat dels primers grans pensadors sense la tecnologia? Com hauria sortit un Isaac Newton, fundador de la física moderna, si no hi hagués hagut en els seus dies una tecnologia tan avançada? Tots els savis ho saben això, sense tecnologia no hi ha coneixement! Per això, totes les escoles imbecil·litzen els nens perquè siguin molt més intel·ligents. Pot semblar una paradoxa, però és el sistema educatiu. Així, ben ensinistrats en la tecnologia i educats en les necessitats empresarials, el món anirà a millor, com veiem cada dia. No us adoneu que el món pràcticament no té problemes, cap ni un. Totes les solucions les dóna la tecnologia! Cotxes, avions, medecines, plàstics, ones i microones... tot són sagrats avantatges del món modern... Ai, que mai no falti l’energia per fer anar tanta tecnologia, que sinó, veureu què són tota aquesta colla d’ignorants funcionals!

Prou que una persona intel·ligent sap que l’especialització en un coneixement és el desconeixement del coneixement. Tanmateix, digues-ho als governs, als empresaris i als responsables de l’educació. I si no em creieu, fixeu-vos: Què hi pot haver de més important avui dia que saber anglès? Tothom ho sap això, quan una persona parla anglès ja és un privilegiat intel·lectual, fins al punt que els que coneixen aquest universal coneixement de forma natural, ja no cal que apreguin cap altra llengua! Per a què? Quina necessitat haurien d’haver de conèixer una altra llengua si saben l’anglès, i a més a més com a llengua materna! Per aquest atzar ja són sobradament intel·ligents! Pobres d’aquells que estudien qualsevol branca del coneixement, humanístic o científic, i són tan ignorants que no saben anglès; on aniran els pobres? Que no saben que si no saben expressar-se en anglès, no poden tenir cap coneixement de res? De què els servirà dedicar-se tota la vida a estudiar allò que sigui si no poden escriure en anglès? Ai, quanta incultura!

Tanmatex, hi ha una pregunta que, amb la meva ignorància profunda -no sé anglès, i el que és més greu, no tinc ganes ni intenció d’aprendre’l- sí, hi ha una pregunta que no acabo de resoldre, no dubto que sobretot perquè no sé anglès i la meva ignorància és suprema, però, com la ignorància és del tot atrevida, goso de preguntar a qui em pugui donar una resposta satisfactòria: Si l’anglès és essencial per a ser una persona intel·ligent, per què no suprimim totes les altres llengües del món? Almenys així, tots seríem llestos i capaços.

Per tot plegat, proposo -sense saber anglès, que consti, i que ningú s’ofengui per la meva curtedat mental- per què a les escoles no ensenyem en anglès exclusivament, només donem coneixements de tecnologia, que val a dir que cada dia és més necessari, ja que avança que és una barbaritat; i per cloure eficientment el sistema educatiu, un seguit d’hores de gestió d’empresa i empreneduria? No creieu que aleshores tindríem una societat capaç de convertir-se en un món feliç?

P.S. Sorry! Espero que algú intel·ligent sigui capaç de traduir aquest escrit a la llengua del coneixement, i així amb la meva modesta negligència intel·lectual, em sentiré satisfet per haver contribuït a fer del món un món feliç, tecnològic i ple de la fe en l’empreneduria, que fixeu-vos fins on ha arribat la ignorància dels humanistes, que no hi havien pensat mai, en això de l’empreneduria!

Avui en el telenotícies han dit que en les proves de la selectivitat hi ha hagut una massacre amb les notes de filosofia. No ho veieu: Traieu la filosofia d’una punyetera vegada, que no serveix per a res i només dificulta l’ingrés a les meravelloses universitats on es forma tota la intel·lectualitat mundial! A més a més, i per reblar el clau, penseu que l’examen de filosofia es pot fer en qualsevol llengua, no cal, no exigeixen, que sigui en anglès... On anirem a parar!

D’ARA ENDAVANT

El pròxim dia 4 de juliol -data prou significativa-, els més alts càrrecs del govern exposaran públicament les garanties del procés fins al referèndum del dia 1 d’octubre. Haurem d’escoltar-los, és clar, però no tinc cap dubte que tot el procediment serà ajustat als principis democràtics i de llibertats dels ciutadans de Catalunya, perquè tenim la gran sort de gaudir en els llocs més representatius del nostre país de la gent més preparada i capacitada per fer la feina que tenen encomanada, i alhora, és gent que n’estan convençuts d’allò que fan, sense que els mogui cap altre interès que escoltar la veu dels catalans per damunt de qualsevol interès personal o partidista; que això darrer, és el que agradaria a les elits polítiques (?) de l’estat espanyol.

L’esforç, el sacrifici personal i els riscos que corren els nostres representants polítics obliguen a tots els catalans, desitgin el sí o el no, a fer-los costat, ja que al capdavall són els caps de la revolució més important que hi ha hagut a les espanyes des de l’edat mitjana. Aquesta vegada la revolució va de debò i tots el que s’hi han implicat saben que s’ho juguen tot; com saben que s’ho juguen tot aquells que encapçalen una revolució, sigui la revolució que sigui. Així doncs, a tots aquells revolucionaris dels comuns, de boqueta petita i grans crits, vull fer-los l’observació que, per òbvia, haurien de conèixer, que qualsevol revolució ha de passar per damunt de la legalitat vigent, si doncs no, no és una revolució i només es tracta de canviar les coses perquè tot segueixi igual. Aviat veurem si veritablement són revolucionaris o si només tracten d’enganyar la gent, assolir poder i deixar que tot segueixi com fins ara.

Les posicions immobilistes, el paternalisme de la llei, la defensa inamobible d’una ‘democràcia’ nascuda amb l’amenaça de les pistoles feixistes, que a més a més, fou votada -no sabem amb quines garanties- fa gairebé quaranta anys, tots aquests defensors de l’statu quo i de la congelació política, no es mouran un mil·límetre de les seves posicions; sense adonar-se que aquesta és tot just la demostració evident de la manca de capacitat per entendre allò que és el fenomen polític. Tanmateix, tots els qui defensem que sempre s’ha d’escoltar la veu dels pobles, no hem de fer altra cosa que deixar-los expressar lliurement la seva encarcarada opció i alhora propagar les nostres conviccions partint, és clar, del mateix principi de salut democràtica i de llibertat d’expressió.

Després d’aquesta exposició general sobre la situació política al nostre país, cal aturar-nos un moment en quina ha de ser l’actitud dels ciutadans de Catalunya, així respecte del posicionament polític, com de la nostra activa participació en aquest procés que canviarà Catalunya i Espanya. És fonamental que, sobretot els qui volem que el nostre país recuperi les llibertats perdudes fa tres-cents anys, siguem conscients que la història ens escolta, i que la nostra veu, per baixeta que se senti, com les nostres accions, per més senzilles i simples que siguin, són essencials per a l’èxit final del procés d’alliberament.

Per això involucrar-se és fonamental. I si com és d’esperar, el pròxim dia 4 de juliol -data prou significativa-, els caps del nostre govern convoquen els 4.500 agents electorals (si no erro en el nom triat per la Generalitat), si com és d’esperar els convoquen a inscriure’s en l’indret destinat a aquesta finalitat, i vist que ja sabem que el fiscal general de l’estat ha declarat que la justícia espanyola actuarà amb tots els mitjans que té a la seva disposició contra els infractors de les sagrades lleis del país, aleshores, catalans, no ho dubteu: en un màxim de dos o tres dies després de la convocatòria, hi hauria d’haver inscrits com a agents electorals més d’un, o dos, milions de persones. Si això es produeix, la independència ja serà un fet, perquè un estat que no pot fer seguir les seves lleis, és un estat en fallida. Com faran per encausar milió i mig de persones, i també les empreses que hi col·laborin, i els polítics i fins al sursum corda!

Ells sempre han lluitat contra la llibertat amb absoluta convicció i imposant la por quan no el terror (mireu la magnífica història espanyola i els seus cants de llibertat, models eterns per a tots els països del món: Són i seran la reserva espiritual d’occident!, com ja deia aquell a qui tants avui troben a faltar).

NO HEM DE TENIR POR. EL NOSTRE GOVERN ÉS A CASA NOSTRA, NO A LA METRÒPOLI. APUNTEM-NOS TOTS A GARANTIR EL REFERÈNDUM. LA NOSTRA LLIBERTAT DEPÈN QUE LA SAPIGUEM DEFENSAR. LA LLIBERTAT SEMPRE ES DEFENSA AMB CONVICCIÓ I SENSE POR.     

RIGUEM: EL CIRC SOCIALISTA

Aquesta gent no té vergonya de cap tipus. Aquest cap de setmana van muntar les grans lones del seu circ i van convidar tot allò convidable per fer consistent i creïble l’enèssima mentida d’aquesta colla d’arreplegats. Hi havia des de la peixatera andalusa a la ballarina catalana, passant per tots els insubornables de l’Íbex-35 i els grans demòcrates de tota la vida, des dels criminals d’estat (via plasma) fins als catalanofòbics.

L’espectacle consistia a presentar el seu cap visible, respectat i adorat per tots els socialistes d’avui, d’ahir i els futurs, i fer entre tots una posta per la unitat d’un partit que sempre ha estat unit. Abans d’entrar a l’espectacle, els assistents rebien una píndola que té els poders curatius d’esborrar la memòria, que és una de les grans virtuts del socialisme. I val a dir, que com a Europa són menys demòcrates que aquí, per això, allí, enlloc ja no hi ha socialistes. Perquè allà, mal que dolgui als d’aquí -fet dubtós, ja que als d’aquí ningú no els ha trobat mai cap bri de sensibilitat-, sí que saben que qui no té memòria, no és res.

La faràndula començava amb la reclamació dels drets republicans. S’ha de tenir poca vergonya, s’ha de ser capaç de mentir sempre en lloc de parlar i tenir molt poquet enteniment per cridar, per fer embogir el pobre públic de l’espectacle circenc amb les consignes del republicanisme. La gent alçava els braços i cridava, visca la llibertat republicana! Mentrestant els ‘del règim’ en primera fila, somreien veient la colla de dropos que encara els poden mantenir xuclant de la mamella. En acabat l’espectacle tots ells i el seu cap republicà en primer lloc, com a primer cap i capdavanter home del republicanisme socialista, aniran al Palau Reial a besar-li el cul al Borbó en una exhibició de profund republicanisme. No és vergonya, és fàstic.

Després sortiren els pallasos. Que si alguna cosa no falta en aquest circ, és pallassos. N’hi ha de tots els colors, de bons i de dolents, d’ineptes i de perversos. Allí trobem des d’eminències de l’antiga i democràtica gestora als ballarins catalans i fins mascarats de totes les grans comunitats, ai, perdó, de les plurinacionalitats d’Espanya. És per vomitar. Fa quatre dies, un dels col·laboradors del terrorisme d’estat, l’home que com a única virtut té que li agrada Mähler, aquell que respecta la llibertat dels catalans sempre que estiguin sotmesos a les seves ordres i mandats, el mateix delinqüent que exigia la supressió de la Generalitat... i la ballarina i els seus botiflers, dansaven al voltant del gran Gurú, tots contents, tots satisfets del reconeixement que Espanya una, grande i libre (la passió de Felipe Gonzàlez) sigui plurinacional, que és com dir, que tots som espanyols i que cap nacionalitat s’imposa damunt de les altres, que això el Vara ho defensarà a ‘capa y espada’, que ell ve de terra de conqueridors. Visca la plurinacionalitat imposada pels castellans com a règim jurídic, polític i lingüístic! I tots els pallassos ballaven, la catalana amb un frenesí que li ploraven els ulls.

Després d’aquesta orgia de rialles, va venir el torn dels socialistes-socialistes. Això és difícil d’explicar. Són els mags, sí. Però, com ho explico. El que s’absentà, el senyor de la calç viva, que encara es passeja impunement com qualsevol torturador franquista per on li surt dels seus sagrats, qui ja fa temps que en una exímia demostració de la seva incalculable capacitat intel·lectual, més enllà de fer desaparèixer cossos sense deixar rastre, fou capaç de desmuntar absolutament tota la teoria marxista. Qui era Marx, sinó un jueu desorientat! I l’exímia intel·ligència proclamà que el PSOE era un partit socialista no marxista. I tots els babaus que tenen budells on haurien de tenir el cervell, encara li riuen la gracieta. Entre ells, el gran cap del Circ actual. També la peixatera, el conqueridor, la ballarina... i només trobo a faltar, aquell homenet de les ulleres, Hernando es deia, que no sé per què ha estat defenestrat, si la seva actuació ha estat la pròpia i digna d’un bon socialista espanyol. En fi, deixo això a part... L’actuació dels mags, va acabar amb el cant de la Internacional. Fora del circ, la gent reia i es pixava de sentir-los-la cantar a dins, on hi havia centenars de paràsits de l’Íbex-35 amb el puny en alt cantant les meravelloses perspectives d’un món proletaritzat. A dins, n’hi havia que se’ls escapava una lenta llagrimeta. Oh, fou molt bonic, veure els lladres que durant quaranta anys han perpetuat el règim franquista, emocionats davant de tant de progressisme.

I finalment, perquè fins allò que no es pot pagar també s’acaba, en una dansa dels bastons i ganivets esmolats, tots s’abraçaven i es lloaven per l’èxit de la llibertat, del gran socialisme espanyol. Val a dir que cap d’ells no pensava en el seu fundador, que podeu estar-ne segurs, a la seva tomba es rebolcava traient escuma per la boca, pensant, contra el seu criteri de sempre, que els hauria fet volar a tots, sí, perquè no hi ha res de més intolerable ni perdonable que la traïció a una idea, que quatre falangistes prenguin les brides de la teva revolució per convertir-la en un camp d’antidemòcrates. I en aquesta orgia, maleïda pel fundador, tots es colpejaven l’esquena amb la mà oberta, esperant el moment de poder clavar al col·lega un ganivet de cuina d’aquells que un cop clavats surten pel pit, o el Vara, home de conquestes hispàniques i colonitzacions modèl·liques, pensava en l’espasa de Cortés i l’agraïment que rebrà dels criminals de l’estat, si assoleix de fer abaixar una mica aquesta efervescència socialista.

I després tothom se n’anà a casa seva. El capdavanter del partit, la peixatera, una mica a disgust, la ballarina i els seus seqüaços molt contents, que fins cantaven, i la glòria extremenya, tots s’acostaren a retre els homenatges deguts a Sa Majestat, mostrant-li com de socialistes, republicans, plurinacionals i amants de la llibertat que són!

Cridaren tots a una: Viva el Rei! Viva la Constitución! I per suggeriment de la ballarina, amb el suport de la seva cort: Los votos no son democracia!

Mentrestant la vella direcció, els carreristes, li encenien una espelma al difunt saltador d’altura. I n’hi ha que afirmen que un amant de Mähler li deia al venjador de la mort de l’amo: «Ni agua a los perros catalanes. Cal viva para todos, no habrá. Habla con los nuestros, que ellos de esto entienden, y ya sabes que los camisas azules somos inmortales para gloria de España i de Dios».

I així acabà el cant del cigne del partit socialista espanyol, que si encara no ha desaparegut, és perquè és menys d’esquerres que els populars, i més franquista que Carmen Polo de Franco.

CARTA OBERTA A

JAVIER GARCÍA ALBIOL

«S’ho diré perquè m’entengui». En espanyol (castellà) Javier s’escriu amb jota, com la dansa aragonesa. No dubto que no ho sap, per això li ho dic. I no dubto que no ho sap perquè si després de viure a casa nostra no sé quant de temps, encara no ha après a respectar la nostra llengua, que es pot esperar. Aquells que parlen malament a voluntat una llengua només demostren la seva curtedat mental. I vostè n’és un exemple paradigmàtic (cerqui el significat en un diccionari si sap l’abecedari i, si no, per internet).

Javier, quan es pertany a un partit polític fundat per un exministre del Caudillo, que formava part del consell de ministres aleshores que el dictador (per a vostè salvador de la pàtria) manava executar els enemics del règim, poca credibilitat tenen les seves ínfules democràtiques. Comprenc que allà on no n’hi ha, no en raja; que per això li ho explico. La base fonamental de la democràcia és el vot. Una vegada coneguda la voluntat popular és possible de trobar solucions als problemes, però quan no es vol escoltar el poble, senzillament s’està aplicant la repressió contra la voluntat democràtica. Emparar-se en unes lleis que foren signades amb els seus col·legues ideològics, els militars, en una sala del costat, vigilant els acords als quals s’arribava, amb les pistoles damunt de la taula, ja sé que això per a vostè és un exemple ple de democràcia i llibertat... Tanmateix, Javier, a Catalunya som més de raons i arguments. És clar que quan no se sap parlar, res no es pot argumentar.

Demanar-li respecte envers els altres, sentit democràtic i cura a l’hora d’expressar-se són despropòsits, si són dirigits a vostè. Ara bé, procuri de fer-ne l’esforç. Defensi la unitat d’Espanya, el destí en l’universal i totes les grans gestes històriques de la seva gran nació. És clar, faci-ho, però en un acte públic en el qual, respectant la base del sistema democràtic, vostè podrà convèncer a tots els catalans de la meravellosa situació que vivim compartint el projecte de via morta de l’estat espanyol. Convenci els catalans que sobrevivim gràcies als diners que ens donen la resta d’espanyols, sense els quals la nostra terra viuria en un estat de misèria; lloï el perfecte funcionament dels trens, l’aeroport i el port; les magnífiques, generoses i eficaces inversions del seu estat en el nostre territori; faci comprendre que la nostra policia no té dret a tenir dades relacionades amb el terrorisme; expliqui amb documents que els catalans som receptors purs dels ajuts que ens vénen d’Andalusia, Extremadura i la resta de l’estat; defensi la gran gestió dels borbons a Catalunya, des de Felipe V fins al d’avui... Demani el ‘no’ a la independència. Té tot el dret, i no li negarem pas que defensi la seva posició política. Ara, si ha de fer-nos creure que hem de seguir unes lleis acordades amb el seu estimat Caudillo encara calent, unes lleis que la immensa majoria d’espanyols i catalans actuals no vam votar, si ha fer-nos creure que la Constitución espanyola és la llei més avançada mai signada ni acordada en tota la història de la humanitat, pensi si potser per defensar-ho no haurà de reclamar la col·laboració de la institució més digna del regne d’Espanya, ja que sense dubte, llevat dels fanàtics que el segueixen, és molt probable que la resta de catalans no el creguin. Tanmateix, tingui la gosadia democràtica de defensar-ho.

I si us plau, faci-ho en la seva llengua. Jo escric en la meva llengua, la que vostès i els seus, prohibiren i tractaren d’aniquilar, des de 1714, que ja ha plogut... I pensi, que quan he d’escriure en castellà, no em diverteix d’escriure ni de dir: «haiga» «costitución» «seso» i coses semblants. Les meves diferències polítiques amb el feixisme sanguini espanyol, no em farà menystenir la llengua castellana. Només li demano que per decència amb vostè mateix -no quedi més com un imbècil irrecuperable- i per respecte envers la terra on viu, no parli mai més en català. I si com és de dret, el vol parlar, estudiï’l, que no hi ha res de més trist que sentir algú que vol fer de guia d’un poble i no sap expressar-se.

Sigui demòcrata, defensi el que cregui, faci-ho en castellà i tingui la gosadia intel·lectual de donar arguments que justifiquin la germanor mil·lenària dels nostres pobles, el gran respecte que sempre han sentit els espanyols envers els catalans i com som nosaltres els ressentits que menystenim els espanyols, que per això en el nostre diccionari hi ha una paraula que descriu la nostra baixesa: espanyofòbia.

I si després del referèndum que vostè tractarà d’impedir fent ús legítim de la democràcia i la llibertat inveterades del seu país, guanya el Sí, tingui la cortesia, l’esportivitat i la dignitat política de marxar al seu país i plorar a les espatlles del seu borbó alhora que lamenta que un poble tan bonic estigui habitat per gent tan desagraïda. I li pot dir: ‘Fixi’s, majestat, els vàrem ensenyar la llengua espanyola perquè deixessin de bordar, els vàrem ensenyar la veritable història de la nació més antiga i gran del planeta, els hem alimentat i cuidat durant segles, i fixi’s, majestat, fins a on pot arribar la seva manca d’educació i respecte, que ja és mala educació i manca de respecte no lloar la impagable contribució dels seus antecessors a la grandesa d’aquest país i la seva gent’.

I no s’amoïni per la nostra independència, senyor «s’ho diré», que ja li dic jo que, en quatre dies, Espanya es convertirà en el far d’Europa, mentre que els catalans emigrarem pel mediterrani fins al cor del seu país de llibertats, democràcia i igualtat avials, per tal de tenir un mínim de dignitat; que tots els països del món s’emmirallen en la gran grandesa de la gran nació espanyola. No ho dubti, aquesta serà la seva victòria i la nostra humiliació.

Dubtant molt que hagi estès alguna cosa, tingui el coratge de ser demòcrata, Javier García.

EL TERRORISME ÉS EL NEGOCI NEOLIBERAL

Oh, què diu, aquest beneït! La perversió del sistema neoliberal és inicu fins en els fonaments. Pensar que avui, que tot és ple de càmeres, que tota informació digital està controlada -aquesta també-, que pels mòbils saben tothora on som, què pensem, amb qui ens reunim, etcètera, etcètera... pensar avui que un atemptat és possible, és ser molt innocent. De fet, l’objectiu dels neoliberals és construir una societat infantil, en la qual la por i la inseguretat ens facin mesells i oberts a qualsevol violació de la nostra llibertat, i ells ens ho compensaran amb un seguit de parcs temàtics per a entreteniment del tedi vital.

Tothom sap que el terrorisme gihadista és finançat i protegit pels assassins de Qatar, els mateixos que tenen la seu central dels seus negocis a la City, els mateixos que dinen i sopen amb l’escurçó de la May, o amb el substitut de torn. Ara han assolit de posar al comandament de França a un altre cadell neoliberal, el Riverita francès: Macron, que no em direu que no és el gendre perfecte, tan educat, tan atractiu i que fins sembla intel·ligent! Veureu com ara els atemptats gihadistes s’estendran a França. L’objectiu és el control, sí, però el control de la disidència ideològica. Tota aquesta vergonya té per únic objectiu la protecció dels veritables assassins, que no són els desgraciats abduïts que s’immolen per accedir al paradís, sinó els que trafiquen amb dòlars i euros. Si els abduïts tinguessin una miqueta de seny, sabrien prou bé que assassinant -si hi ha cel- Mahoma no els acollirà. Perquè el cel músulmà serà el que serà, però sense dubte no és un cel on tinguin cabuda els assassins, que una cosa és ser Déu i una altra un imbècil. I el profeta Mahoma, no és profeta d’un imbècil. I això, els bons musulmans ho saben millor que jo.

Tanmateix, els criminals qatarís són rebuts amb tots els honors i protegits perquè no els passi res a totes les grans seus del poder mundial. Ells, amb els seus diners, compren mundials de motos i fórmula 1, de futbol, paguen la propaganda d’un club podrit per dins com el Barça, ple de delinqüents, i compren els dropos de la UEFA... Els diners, avui prou que ho sabem, rendeixen les ànimes dels mesells. Només la gent amb consciència, la gent que sap què és la llibertat, no es deixarà subornar pels enemics de la justícia i la llibertat. Però en aquests homes no els cerqueu en la direcció de cap país, que els neoliberals compren fins al Diable. Per bé que són ells qui són comprats pel Diable.

L’objectiu és controlar tot allò que impedeix als grans criminals del món de seguir convertint el món en allò que és la seva ment, un femer. Només heu de cercar a la revista Forbes, en els que hi surten i els que no, i hi veureu tots els que financien els crims gihadistes, ja que el gihadisme, i en això sí que us diuen la veritat, és l’aniquilació de la llibertat.

Quan era jove, tots els països on veies la policia i els militars al carrer, eren països on les llibertats estaven restringides i perseguits els pensaments lliures. Avui, amb l’escurçó de la May al capdavant, el neoliberalisme tracta de restringir les nostres llibertats per poder permetre els criminals fer la seva sense oposició. Tota la comunicació està en mans dels banquers i financers, que prou sabem tots que són els carteristes que tenen establiments oberts al públic. Mentre els ciutadans creguin que estan amenaçats pels gihadistes, ells podran fer la seva al seu gust. I ja us ho dic jo, un pobre escriptor, el perill per les vostres llibertats i les dels vostres fills, són aquells que us diuen que us protegeixen. Sempre ha estat així, i només un sistema educatiu pervertit per la defecació intel·lectual neoliberal ha permès que la gent combregui amb rodes de molí.

Quan només hi ha un únic terrorisme, quan se’ns diu que és a tot arreu i és una amenaça per a tothom, sapigueu que us menteixen. No us crida l’atenció que no hi hagi cap altra tipus de banda armada al món? Que us penseu, que tots els antics revolucionaris són neoliberals ara? Si hi ha terrorisme al món, és el que financien els que lluiten contra ell. Tot és un negoci. I aquí, a la podrida democràcia espanyola, ho sabem prou. Qui era el que menys interès tenia en la fi del terrorisme: sempre el govern d’estat. Potser encara us penseu que les torres bessones foren un atemptat. Creieu el que vulgueu, al capdavall durant mil·lennis les autoritats imposaren que el centre de l’univers era la Terra.

El gran perill de les llibertats no són quatre desgraciats que s’immolen i maten una dotzena d’innocents. Els grans criminals són els que fan les guerres, els que maten centenars de milers de persones i provoquen el desplaçament desesperat de la gent. Aquests són els criminals. Us recordeu de Halliburton i l’assassí de Dick Cheney, el podrit cervell del ximpanzé Bush? On és aquest criminal de la guerra de l’Iraq? Us heu fixat que els noticiaris ja no ens parlen dels pobres que moren en el Mediterrani? No es pot mantenir una mentida eternament, ja que si no serà descoberta. Per això, ara us ho amaguen. I aquí pau i després glòria.

No us amoïneu, els criminals ens protegeixen. Aviat tindrem el privilegi de gaudir d’uns jocs olímpics a la seu del gihadisme. Avui, pagant, sant Pere canta. Han destruït el pensament, perquè saben que destruint el pensament s’acaba la llibertat. I ara, poseu en marxa el mòbil i comuniqueu els vostres pensaments als amos.   

L’1 D’OCTUBRE, ENS CONVOCA LA HISTÒRIA

El proppassat divendres el vicepresident i el president de la Generalitat convocaren el referèndum de la independència de Catalunya per al vinent primer d’octubre, data que coincideix amb el nomenament del Generalísimo Franco com a cap del Govern d’Espanya per la ‘Junta’ de militars sublevats contra la república. Al dictador el nomenà la Junta dels sanguinaris militars, mentre que el futur de Catalunya el decidirà el poble català en la manifestació secreta del vot. Només són dues maneres diferents d’interpretar la política, però, malauradament, una és l’espanyola i l’altra la catalana.

El dia 1 d’octubre la història mirarà a Catalunya, el poble que perdé la seva independència política després de la derrota el 1714 quan el comandant en cap dels exèrcits castellans, l’execrable Felipe V, va prendre la ciutat de Barcelona, que va resistir com va poder gairebé un any les escomeses d’un exèrcit molt superior. El dia 1 Catalunya es jugarà el ser o no ser de la seva identitat política. Per això, és tan important la convocatòria del referèndum, tan important com decisiu serà el seu resultat.

Si el resultat del referèncum dependrà de la voluntat democràtica i pacífica dels ciutadans de Catalunya, la convocatòria cal atribuir-la als qui l’han fet possible. I aquí mereixen el relleu històric les figures capdavanteres de les institucions catalanes: M.H.P. de la Generalitat Sr. Carles Puigdemont, M.H. Vicepresident Oriol Junqueras, la M.H.P. del Parlament Sra. Carme Forcadell, i tots els parlamentaris democràtes del parlament de Catalunya, i també totes les institucions, associacions i entitats cíviques i socials que integren el teixit del nostre país. Necessitaria un llibre per escriure els noms i cognoms de tota la gent que amb el seu sacrifici pel país i el seu esforç personal han donat suport a la reivindicació secular del poble de Catalunya, un llibre que hauria de tenir un epíleg que inclogués tota aquella gent que des d’Almirall, passant pels presidents Macià i Companys, fins ara, abans de la nostra revolució, han lluitat per defensar i conservar la identitat del nostre poble com a nació. A tots ells gràcies; així com cal agrair a tota la gent que amb el seu treball silenciós durant tants d’anys han lluitat per la llengua, per les tradicions i per la realitat política i nacional del país, de vegades des del més tímid anonimat. Car, l’èxit d’aquest moment històric -i això, amb justícia, és reconegut per totes les grans figures polítiques del moment-, l’èxit és obra de tots els catalans que, tossuts, mai no hem abaixat el cap. N’hi ha que han cercat l’entesa i l’acord amb els espanyols, però mai no han abaixat el cap. A tots doncs, el meu reconeixement, respecte i consideració.

Ara és l’hora de la veritat, i tots sabem que els fills de la dictadura no ens ho posaran fàcil, ells, que estan tan acostumats a exercir el poder sense altra limitació que la voluntat del seu immediat superior. Tanmateix tots els catalans sabem qui són i qui són els seus pares, des del Rei Felipe VI, fill del codictador Juan Carlos I, l’enamorat incondicional de les Leyes del Movimiento, fins als representants polítics espanyols actuals, alguns dels quals acomiaden exministres criminals de Franco amb la salutació romana o ostenten càrrecs com la vicepresidència del govern ‘democràtic’ d’Espanya... Certament, l’1 d’octubre Catalunya pot posar fi a la dictadura de Franco i a la tirania que durant 300 anys ha patit de les Cortes de Castilla i de la seva inícua Justícia.

Així doncs, catalans, l’1 d’octubre es vota llibertat o submissió, democràcia o tirania, igualtat o privilegis, justícia o decret llei. El sí serà el crit de la llibertat, de la democràcia, de la igualtat i de la justícia. El no, si bé legítim, és l’agenollament perpetu, la submissió voluntària a la corrupció, la injustícia i a la pèrfida monarquia borbònica. Ara no tenim por, perquè ja no ens en fan, perquè sabem que allò que sí que ens ha de fer por, basarda i pànic és no alliberar-nos del jou d’una gent ufana i superba que creu del tot convençuda que deuen, poden i saben sotmetre, perquè ells són els qui pensen per nosaltres.

Mai no hem estat covards, mai no ens hem rendit, mai no ens hem resignat a ser el que no som, però el terror i la impunitat castellana sempre ens ha estat imposada per la força. Avui, a contracor, els espanyols per no ser bandejats del món i del progrés han hagut d’acceptar els preceptes bàsics d’unes societats desenvolupades, lliures i responsables, com ho són les societats dels països democràtics europeus. Avui això ens protegeix de l’aniquilació com a poble, i per això hem de cridar ben alt qui som. Els nostres representants ens lliuren els estris: les urnes. Som-hi doncs, i demostrem-los que a nosaltres, els catalans, mai no ens ha fet por la llibertat.

Ara més units que mai.

Visca Catalunya lliure!   

COMPTE, MOLT DE COMPTE!

Fa dies, un pobre professor de filosofia de Lleida va plantejar el tema de l’amor als seus alumnes de quart d’ESO. El professor potser es va equivocar en descriure com ‘antinatural’ la relació homosexual, i els alumnes li muntaren un acte protesta que tot seguit ha estat escampat arreu pels mitjans de comunicació, i finalment els polítics hi han hagut de posar cullerada. Tot, molt lamentable.

En primer lloc, en una classe de filosofia els temes es tracten des d’un punt de partida intel·lectual. Amb això vull dir que la feina d’un filòsof mai no serà d’acceptar l’statu quo i les tradicions per què sí, sinó que haurà de donar-ne una justificació mitjançant tesis o raonaments teòrics. Si doncs no hagués estat així, no tindríem ni separació dels poders de l’Estat, no hauríem separat església i estat, no hauríem fet cap revolució social i, mal que pesi als homosexuals, ells no haurien rebut l’acceptació de les seves relacions afectives i sexuals per part de la societat. Si, tot just, la defensa de la llibertat de pensament i dels principis de l’ètica no fossin el cor del sentit filosòfic, en el seu vessant pràctic, els homosexuals encara seguirien estigmatitzats i les seves relacions perseguides.

Ni jo ni ningú té dret a impedir les relacions lliures entre les persones, siguin laborals, personals, sexuals, afectives... ara bé, jo i tothom té dret a reflexionar sobre les relacions laborals, personals, sexuals, afectives i altres entre les persones. La intolerància política (ja està bé de l’eufemisme efeminat de ‘tolerància zero’) avorta qualsevol pensament lliure, creatiu i reflexiu sobre els problemes de l’homosexualitat, les dones o la immigració, per citar-ne tres dels més de moda.

Pensem en el següent: avui s’ha institucionalitzat «el dret dels homosexuals», per això els joves estudiants s’ofenen i defensen aquesta institucionalització, tot acusant i menystenint el professor de filosofia. Pensem en el següent: el 1935 el NSDAP institucionalitzà per les Lleis de Nüremberg la pèrdua de ciutadania alemanya dels jueus i la prohibició dels matrimonis mixtes, els joves estudiants sortiren al carrer i perseguiren impunement els jueus, i aquells intel·lectuals que s’oposaven a aquest crim hagueren de fer les maletes i fugir del país.

Les comparacions són odioses, sí, però molt de compte amb l’estigmatització dels que pensen diferent. No seré jo qui m’oposi a la llibertat de les persones, ja ho he escrit abans; ara bé, sí que m’oposaré a la negligència intel·lectual i a la desídia combativa contra l’estupidesa humana, que recordem que Einstein ja va deixar dit que: «Dues coses són infinites: l’estupidesa humana i l’Univers, per bé que de la infinitud de l’Univers no estic segur».

Que avui la gent confongui sexe amb amor és molt propi de la primera de les afirmacions d’Einstein. Al capdavall, l’amor només és sexual en la relació amb la parella. No hi ha sexe en l’amor als pares, als germans i familiars, ni en l’amor a Déu, ni en les passions artístiques ni en els estudis... Allò que el bon professor de filosofia, que els alumnes haurien cremat a la foguera, allò que deia, era que si entenem l’afecció amorosa com a porta a la relació sexual, estem aniquilant un dels sentiments més profunds, desinteressats i rics amb què pot comptar un ésser humà: l’amistat. Prou sabem que ja els savis antics ens deien que ‘qui té un amic, té un tresor’. Prou sabem que avui, gràcies als extraordinaris avenços tècnics en comunicació, tothom té desenes, centenars i algun, fins i tot, milers d’amics, tanmateix, podeu estar-ne ben segurs, mai trobareu ningú que pugui comptar els seus amics amb els dits d’una mà; que de ben segur li’n sobraran... i més d’un i de dos.

Vivim en el segle de la confusió a tots els nivells. La confusió afectiva ve determinada per la constatable pèrdua de valor del ‘compromís’. El compromís és l’essència de l’amor, la clau de la fidelitat. Però avui, això ja no importa, que hi ha molts de negocis que depenen que el compromís sigui paper mullat. Això no obstant, un professor de filosofia té l’obligació de transmetre aquells coneixements que ens fan éssers humans. I si no em creieu, ja us ben asseguro que no trobareu un sol animal ‘compromès’. D’això tractava el que deia o volia dir el bon professor. Els joves, víctimes de l’exocervell en el qual tenen centenars d’amics, no poden entendre allò que no els dicti l’exocervell... Potser ens ho hauríem de fer mirar tots plegats.

Negar la lliure discussió sobre l’ètica (no parlo de moral) en les relacions humanes és negar de soca-arrel la llibertat i alhora crear el dogma de la nova fe, aquest nou dogma que, partint exclusivament d’interessos econòmics, imposen els nous amos, la veu dels quals s’expressa en els exocervells i en tots els mitjans de comunicació audiovisuals. Cal, sense dubte, fer pensar els nostres joves. I pensar és una activitat que fretura d’informació correcta, de reflexió profunda i d’expressió enraonada. Per això, quan algú expressa el lema, no reflexiona en allò que diu i accepta qualsevol informació sense passar-la pel sedàs, demostra de forma irrevocable el seu profund grau d’estupidesa.

Qui no entén que estimar un home o una dona, un nen o un vell no són el mateix tipus d’amor, pot reclamar allò que vulgui, però no entén l’amor més enllà del sexe. I a tots els moderns de l’exocervell cal fer-los veure que el sexe és una cosa i l’amor n’és una altra. Que al ritme d’estupidesa galopant que patim, ja triguen a demostrar-nos que l’amor pur ens el donen les prostitutes. I per a qui no sigui capaç d’entendre-ho, tot just la prostitució és la demostració irrevocable -sigui en el camp de l’esperit que sigui, sigui en camp de les relacions físiques que sigui- de la mancança d’amor envers un mateix. I si algú no s’estima a si mateix, de veres creieu que pot estimar algú altre? L’amor només es dóna, no espera compensació. Sé que no s’entendrà això, però la indigència intel·lectual no s’arranja amb paraules boniques, amb eufemismes argumentals ni amb diners.

Tant de bo tot fos tan fàcil! Ara bé, vosaltres, confieu en l’exocervell, en la transmissió de la voluntat dels vostres amos, i aleshores podreu cridar ben fort i sense vergonya que avui tot és possible, que des d’una crema facial fins al cotxe més modern, tot, són mostres de felicitat. Només us caldran els diners per a tenir-ho. Vosaltres mateixos! Però, recordeu que l’estupidesa humana és infinita.

PARLEM DEL BARÇA

Fa una setmana, dia més dia menys, que el Barça va disputar la final de la Copa del Rei, de l’exgeneralíssimo -que fins en això la van encertar-, i el Barça aconseguí mercès a Leo Messi la seva ‘taitantes’ copa del Rei, que val a dir, és el trofeu més important dels que es juguen arreu del món, i per alguns, inclús per damunt del mundial de seleccions. En aquella solemne ocasió, en un camp ple de gom a gom i amb una espectació com pocs partits han despertat al llarg de la història, abans, durant i després del partit, l’Alabès fou l’equip que va veure com l’oportunitat d’assolir el trofeu més important del món, se li escapava de les mans. I així, en el camp la gent, com tot el periodisme i la directiva feren un merescut homenatge a l’home que ho havia fet possible: Lucho.

Sense dubte la tasca d’aquest home és impagable. Els honors que li reten des del club i sobretot des de TV3 són d’allò més merescuts, no en va, nosaltres hem guanyat la ‘taitantes’ copa del Rei, de l’exgeneralíssimo -mai millor dit-, mentre que el nostre etern rival guanyava la menystinguda Lliga i la sobrevalorada Xampinyons. No hi ha color. En les dues competicions que ha guanyat el Madrid l’equip de Lucho també hi competia: A la Lliga, com s’havia de fer, es reservaren, que la final de la copa era molt a prop, i prova que ho van fer bé és que la van guanyar; i de la Xampinyons, que aquest dissabte el Madrid alçava per dotzena vegada, només dir que el mestre Lucho ho té molt clar: Qui recordarà la dotzena Xampinyons del Madrid? Quatre gats. Qui recordarà la remuntada històrica mai no vista i irrepetible per a sempre més? Tothom. Gràcies Lucho. Sí senyor! Només que haguessis romàs un parell o tres d’anys més, el Barça gaudiria de l’extraordinari plaer de la lluita per evitar el descens. Ningú pot dubtar de la teva capacitat com a entrenador, com ningú no pot posar en dubte el teu saber estar, la teva educació, el teu respecte envers tothom i la nostra llengua, en fi, que després de Gamper i Cruyff, potser és l’home més important que ha passat per aquest club, i això, ens ho ha volgut deixar ben clar la directiva. Gràcies, Lucho.

I ja que ha sortit la directiva, què dir-ne de la banda mafiosa que dirigeix el club. En altres temps ja vàrem tenir un règim de ‘dons’ amb Núñez i Gaspart, els quals, com a bons professionals de l’esport, dugueren el club a les cotes més baixes de futbol, prestigi i títols que recordo. Ara tenim un capo, íntim amic del capo dels capos, que malauradament està a la presó, per enveja, per honrat, per sincer i per ser home capacitat per a qualsevol empresa. Sort que el seu substitut és home llegit, net com una patena i amb una capacitat de lideratge del club fora de tot dubte: Campions de Copa! «Casi ná!» i què dir de la trajectòria de la secció de bàsquet del Barça! que arreu del món s’ha estès la nostra particular manera de jugar al bàsquet i la solidaritat amb els altres a l’hora de compartir els títols... Sense dubte la gestió d’aquesta directiva és exemplar. Els quatre capos s’han embutxacat uns bons milions d’euros amb els netíssims fitxatges de l’era Sandro Rossell, des de la perla de Neymar, sense dubte Messi-2, al tauró de les àrees, els fantàstics porters, així com una colla de nouvinguts, tots ells amb una classe especial, i que han demostrat l’amor al club, l’enteniment en futbol i l’honradesa de tot l’equip directiu.

Així doncs, moltes felicitacions a tots els seguidors del Barça, i sobretot a la directiva, a Lucho i a l’entrenador i jugadors de bàsquet, sense els quals no hauríem gaudit del privilegi de guanyar tots plegats la meravellosa Copa del rei de futbol; que com deia abans, en bàsquet la solidaritat ens pot. Moltes gràcies a tots, i només voldria demanar a Lucho que no marxi, que m’agradaria molt de veure com Messi ens salva del descens a segona. Llàstima! De tota manera, si la directiva ha triat Valverde, em penso que molt lluny de l’objectiu no hi estarem, ja ho veureu.

I per concloure, agrair la imparcialitat dels extraordinaris periodistes de TV3, equànimes, objectius, i amb una capacitat d’anàlisi que estaborneix. Quantes vegades no m’he quedat bocabadat sentint-los els comentaris encertadíssims, els desinteressats elogis a jugadors, entrenador o directiva, i també el ‘hooliganisme’ en vena, que algun d’aquests periodistes extraordinaris deu dormir amb el pijama del Barça i quan va a fer pipí a la nit, es calça les sabatilles blaugrana.

Com volem no ser el millor club del món! I aviat, si els socis no es treuen del damunt la banda organitzada que dirigeix el club, tindrem l’honor de ser el millor club del món de segona divisió, el club que és més que un club a segona divisió estant... Bé, hi ha un ocellet que a cau d’orella em diu que això no pot passar, que un tal Floren li ha dit al seu amic Sandrusku que els àrbitres es compren; que el Núñez ho sabia dels jutges i inspectors d’hisenda això, però dels àrbitres no. Així doncs, llarga vida a Messi i quatre més, dels quals no dic els noms per no alterar el boníssim ambient del vestidor. Gràcies Lucho per la projecció contínua del futbol de l’equip, i a la directiva gràcies per engrandir el nostre nom amb tantes coses! Per exemple, canviar Unicef per Qatar. Unicef, l’organització corrupte que tothom coneix, i Qatar, exemple de tot el que és exemplar en el món, tot, d’acord i ben lligat amb l’immaculat currículum d’aquesta extraordinària directiva.

Moltes gràcies a tots per haver-me convençut que per ser seguidor del Barça, se n’han de tenir moltes ganes o ser un turista despistat.

NENS I NENES, LA LITERATURA FA POR?

He llegit un interessant article publicat a Vilaweb, signat per Carme Arenas, presidenta del PEN Català, associació dedicada a la defensa de la llibertat d’expressió i dels drets lingüístics, titulat «Qui té por de la literatura?», en el qual qüestiona l’eficàcia i el sentit de les campanyes a favor de la lectura, dels llibres i de la cultura en general que fan les institucions públiques. En el seu escrit defensa que les coses han de fer-se d’una altra manera, ja que totes aquestes campanyes no són més que promocions comercials enconvertes, que beneficien a pocs, netegen la imatge dels organismes oficials i no serveixen de res al lector, ja que al lector de veritat no cal que li diguin què ha de llegir, i al lector ‘inèdit’, la campanya el motivarà només a participar-hi, i com a molt. Així veiem que per sant Jordi tothom compra el seu llibre, que és allò que toca, ara bé, després, ben pocs el llegiran, que és allò que, de tota la campanya de sant Jordi, té menys importància.

Ara ens volen fer creure que estan preocupats pels baixos nivells de lectura i el poc interès per la cultura de la gent. Tanmateix, no esmercen despeses a patrocinar els esports, els magnes esdeveniments -parcs temàtics- i les grans novetats comercials, ara bé, tot i això, ningú no té el mínim interès a exigir a la publicitat rigor en els seus lemes, que n’hi ha que són absoluts atemptats contra la intel·ligència si no són anuncis que atempten contra la integritat i la llibertat dels nens; com un anunci que fa una companyia elèctrica, en el qual una nena amb un allargavista ens explica totes les tarifes de l’empresa de llatrocini. És inútil lluitar contra la imbecil·litat, ja que el imbècil és irreformable. I la televisió, dolgui a qui dolgui i disgusti a qui disgusti, és una perfecta màquina de generar imbècils de mena. Tot el que s’hi emet, llevat d’honradíssimes i ben excepcionals excepcions, és manipulació i allò que avui se’n diu ‘postveritat’, i que no és més que la mentida bruta i hipòcrita que els mesells farceixen per satisfer els seus amos.

L’escola és l’ambit de formació dels nens i del jovent, però avui s’ha convertit en una mena d’ensinistrament social: s’ha de reciclar -i s’hi perden setmanes en l’activitat-, s’ha de reconèixer la diversitat i respectar-la -i s’hi esmercen tots els esforços i dies que calgui-, s’ha de valorar la llibertat -i s’entesten a fer creure que la llibertat és la facultat humana de triar allò que vols comprar-... I així no anem bé. Perquè el nen i el jove quan surten de l’escola, veuen que la societat no té el mínim interès a reciclar ni en l’ecologia -si no, quin sentit tenen els contenidors d’escombraria flotants que són els creuers, o la contaminació dels cotxes, o el canvi climàtic...-, i també veu que la diversitat i el respecte és una construcció hipòcrita, ja que la societat té uns cànons de veritat que són irrebatibles, i així els homosexuals tots són molt macos, les dones totes són molt intel·ligents, i totes les religions i creences han de ser respectades... i veuen dia sí dia també, que hi ha agressions als homosexuals i com aquests atempten contra la llibertat d’expressió dels altres, com les dones són assassinades i com els fidels d’unes i altres religions es treuen els ulls els uns als altres.... I la veritat, la dura veritat, és que tot són interessos econòmics, que ja el Papa de Roma ha acusat els productors i els traficants d’armes de ser els responsables dels conflictes del món, ja que són ells els qui farceixen d’armes els obscurs interessos comercials.

A l’escola s’ha de formar, i fer això significa radicalment fer-los veure que la televisió i tots els grans mitjans informatius i de comunicació són pures falsedats, mentides hipòcrites i la defensa d’interessos particulars. A l’escola se’ls ha de fer veure que si volen viure en llibertat -que no és comprar el que vols- hauran d’enfrontar la mentida i cercar la veritat, i que aquesta recerca, que en si, ja és impossible, és motiu per ella sola de dedicar-hi la vida. Per això els grans científics i els grans artistes han estat els modeladors del món, perquè han estat ells els qui posat el dit a la nafra de la mentida per treure-li la màscara i tractar de descobrir-ne la veritat. Nois i noies, nens i nenes d’aquest món, mai hi ha hagut un veritable descobriment científic ni un veritable encert artístic que hagi necessitat de diners per a ser assolit. Newton, Tesla, Dirac, Caravaggio, van Gogh, Goethe o qui sigui, no han necessitat d’una multinacional que financés els seus avenços.

Quan un té el cul llogat no seu quan vol. I pensar que la postveritat de tots els avenços científics i de l’enorme nivell cultural en què vivim, només és fruit dels interessos de manipulació dels poders econòmics! Un artista i un veritable científic mai no atenen a l’interès de la butxaca, perquè prou que sap que allò que cerca no es pot comprar amb diners. O us penseu que tots els dròpols farcits de milions que desgovernen el món, amb tots els milions que han assolit, han millorat una dècima el seu percentatge intel·lectual. I, nens i nenes, el món no es desenvolupa econòmicament només, sense el progrés intel·lectual en totes les seves ramificacions, no hi ha un veritable avançament social i individual, perquè per ser lliure s’ha de poder elegir, i per poder elegir s’ha de poder pensar.

Les grans indústries culturals creen intel·lectuals rics i considerats perquè serveixen els seus interessos comercials, i perquè aquests ximplets no poden atansar a comprendre què significa allò que fan. Ells miren el comptecorrent i aleshores saben si la novel·la era bona o dolenta. Això és postveritat, que més que una soberga i immensa mentida, és la demostració irrefutable de la inutilitat intel·lectual dels que la practiquen.

Només eradicant els analfabets funcionals en la ciència i els analfabets comercials en les arts, potser -i avui ja només es pot dir potser-, assolirem de canviar una mica les coses, que tal com van, prometen un món d’esclaus, ja que l’esclavatge és la manca de llibertat, i com digué Oscar Wilde: «Un home que no pensa per si mateix, no pensa en absolut».

Ara, nens i nenes, decidiu: voleu ser homes o us estimeu ser animalons ensinistrats. Si voleu ser homes haureu d’aprendre a pensar, i això només s’aprèn en els llibres, siguin de la temàtica que siguin, sempre que siguin seriosos. I si voleu ser animalons ensinistrats només haureu d’asseure-us al saló de casa i engegar el televisor, connectar el mòbil i l’ordinador i quan us en canseu sortir a comprar de tot el que no necessiteu i a gaudir de la immensa llibertat que us ofereix aquest món ple de possibilitats per a triar quin tipus d’estable t’agrada més.

Si, nois i noies, encara sou capaços de pensar, decidiu. Si no, dutxeu-vos, vestiu-vos, i sortiu a comprar la vostra llibertat, els amos us esperen amb les botigues obertes*.

* I no interpreteu malament què vol dir ‘botigues obertes’. El comerciant és molt respectable, però el qui et ven la felicitat és un estafador, que per això farceixen les ciutats dels seus establiments, que prou que saben que per ‘la repetició la matèria es converteix en propietat de qui aprèn’. Una gran botiga sempre és un cova de lladres, com una multinacional sempre és un reducte de malfactors.

LA MORT DE LA POLÍTICA

Des de la caiguda del mur de Berlin, que molts celebraren com el primer pas envers un nou món, des d’aleshores fins ara hem pogut comprovar que aquest esdeveniment ha significat la desaparició progressiva de la política com a regulador de les relacions internacionals i nacionals. Només cal fer un breu recorregut per l’escena política mundial per adonar-nos que sembla que el món s’hagi begut l’enteniment.

Per comprovar-ho només hem de fer un breu repàs als mandataris mundials i als seus règims «polítics» per sortir de dubtes: A Rússia mana un assassí exKGB, acusat per la justícia anglesa d’un dels tants assassinats comesos contra els seus rivals en els interessos polítics i econòmics; a la Xina mana un nou concepte d’establishment fonamentat en un avortament tant malformat com és el comunisme capitalista, i també executen els seus crims amb total immunitat, als EUA hi mana un mafiós sense escrúpols, educació ni vergonya, un perfecte fatxenda buscaraons de bar de barriada. I podríem continuar amb els polítics europeus, des del luxemburguès borratxo, al neocon francès, al ximple espanyol passant per la despòta May, que recorda tant a la Margareth Tatcher, que vénen ganes de gitar. Potser l’única que manté el tipus és la cancellera alemanya, i suposo que per la càrrega moral que pesa els alemanys després de la segona guerra mundial.

Per resoldre la situació només hi ha una possibilitat: el retorn a la política. El problema és d’on traurem els polítics, si totes les estructures de partit d’arreu del món són organigrames de corrupció, interessos personals i negligència, a part de demostrada ineptitud. Tanmateix, una desglobalització política és l’única sortida a la globalització econòmica si volem preservar per a les futures generacions el concepte de llibertat.

I escric això perquè el pallasso dels EUA, en la gira que ha fet darrerament, ha demostrat que la seva insolència no té precendents, la seva vanitat és tant còmica com perillosa i la seva estupidesa l’eleva a la difícil primera posició en el rànquing d’estupidesa dels presidents americans, i això que en tenen un bé de Déu.

Què hem de fer contra aquesta agressivitat despòtica i plena de sentiment de supremacia, tot plegat més digne d’un líder del NSDAP que de qualsevol altra facció política que hagi existit a la història?

Europa ha de plantejar-se la ruptura de relacions econòmiques amb els EUA, així de clar. Tanquem-los l’accés al cinema i a la música que infecta la creativitat europea, infinitament més rica que la mera comercialitat infantil dels pseudocreadors americans. Carreguem amb impostos totes les indústries d’enverinament massiu que tenen instal·lades arreu d’Europa, sí, allò que ells en diuen restaurants i són fàbriques de fer malalts, que més endavant seran els clients de la seva poderosíssima indústria farmacèutica. Tanquem-los l’aixeta dels diners. Som el seu mercat més important, allí on fan el que volen i ens imposen la seva concepció política i econòmica. Ja és hora de dir prou, cal aixecar la veu, i dir-los ben clar que ja n’hi ha prou.

Amèrica per als americans, i que se la confitin; Europa per als europeus, que si bé mai no ha estat un paradís, sempre ha estat l’indret on més lliurement s’ha viscut i on sempre hi ha hagut una seriosa preocupació intel·lectual per la política i una veritable devoció pel fet cultural. Que ells es mengin les seves indústries contaminants i les seves guerres sense escrúpols, sempre exercides des de la més absoluta superioritat (que fins en això són covards, els americans) i nosaltres tractem de menjar de polítiques reals i del somni etern de la llibertat.

En un món en plena guerra comercial, res millor que cloure’s com un musclo, sí. Tornem a viure en la proximitat en tots els sentits, i ara que els «enemics» són més enllà d’Europa, tots junts fem-los front. En el moment que Europa renunciï als seus principis «naturals», Europa començarà a morir. I avui els símptomes de la malaltia són massa evidents. Hem de ser els primers a cridar: Amèrica per als americans!