ASSANGE, SNOWDEN, MANNING ...

Vivim en un món en el qual els terroristes són els polítics. Els polítics són investits per la voluntat dels capos de la màfia mundial, i la denúncia de qualsevol d’aquestes irregularitats ‘democràtiques’ és perseguida amb acarnissament i amb desig irreprimible de venjança.

Assange, Snowden i Manning, amb alguns altres perseguits o aniquilats (com el periodista àrab esquarterat pel príncep saudita), estan patint una cruel i injusta repressió, executada tot just pels polítics, uns homenets miserables al servei dels seus amos; i la gent, el poble que pateix els crims polítics, hem de veure com es destrueix la dignitat d’una persona i com, fins i tot, es vol destruir la persona en qüestió, per part dels criminals que han estat delatats i denunciats amb proves i evidències per aquests ciutadans lliures que han comprovat fins al moll de la perversió com actuen els criminals polítics a les ordres dels seus amos.

Ningú amb dos dits de front pot defensar la persecució que els terroristes amb estatus de polítics exerceixen contra els denunciants dels seus crims. Sense haver de recórrer a l’antiguitat, podem escriure els noms de grans criminals contra la humanitat que són lliures, i als quals els lloros de la premsa venuda als capitals dels mafiosos, els ofereix la seva plataforma ‘desinformativa’ perquè els criminals menteixin sense rubor i es permetin encara de donar-nos classes d’ètica política i social (recordeu les magistrals classes d’ètica del gran capo de la màfia catalana: Jordi Pujol, el delinqüent que fou president de la Generalitat a canvi de vendre la llibertat del país -les classes d’ètica d’un traïdor-).

Els criminals contra la Humanitat que ara mateix em vénen al cap són George Bush, pare i fill (i esperit sant, que el pare era col·laborador dels nazis), Barak Obama (Premi Nobel de la Pau, perquè algú respecti aquests premis!), els Clinton, Joe Biden (el pedòfil de la trama ucraïnesa), Dick Cheney, Tony Blair, José María Aznar López, Joao Barroso, Felipe González, Erdogan, tots ells són terroristes infinitament més perillosos i letals que tot l’ISIS sencer. Tanmateix, aquests criminals campen al seu gust i escampen les seves putrefactes mentides amb absoluta impunitat, havent-hi proves més que suficients perquè tots ells hagin de respondre davant de la ‘inexistent justícia’ i ser condemnats, sense cap dubte possible, a serioses penes de presó i algun d’ells a la més que merescuda pena capital. Però darrere d’ells hi ha tota la màfia bancària i corporativa que els protegeix amb un exèrcit de corruptes advocats que fan inútil qualsevol intent de demanda de justícia, en gran part, perquè els jutges també són delinqüents al servei dels amos banquers i especuladors, filantrops i representants de les corporacions dedicades al proïsme, que els protegeixen i eleven en l’escala del poder judicial amb la finalitat que els terroristes polítics i els terroristes econòmics mai no puguin ser acusats de cap delicte greu, a la qual cosa contribueixen, perdent el senderi, els lloros sense consciència ni llibertat que habitualment reconeixem com a periodistes.

Ahir, els capos de la màfia criminal bancària catalana es van presentat davant dels seus cadells per donar-los explicacions del 155. Oliu, Fainé i Gual, els Corleone catalans, ahir van anar a fer la representació teatral de la ‘Santa Innocència’ davant dels polítics que mengen de la seva mà. I abans-d’ahir, un documental (cal lloar els periodistes de veritat, els que se la juguen davant dels terroristes d’estat i dels diners), abans-d’ahir, el documental de la televisió basca presentava el rei il·legítim Juan Carlos I com a cap colpista del 23 de febrer de 1981. Però res no passa, els banquers continuaran dedicats al saqueig indiscriminat de la ciutadania amb el suport inestimable de les bestioles polítiques, els homenets sense escrúpols ni principis que faran tot el que calgui per defensar-los, que, no ho oblidem, els polítics mengen de les manetes dels Corleone, com se’ns explicava molt bé a la saga de ‘Il padrino’. D’altra banda, el delinqüent comú que ha regit la representació de l’estat feixista espanyol, estafador, comissionista, homicida, colpista i, per tant, com a colpista, traïdor a Espanya, conserva intacte el seu patrimoni, fet del robatori i dels crims que el seu pare espiritual li llegà, que per això, prou que es va encarregar de protegir els interessos del seu benefactor. I a aquest criminal, no li demaneu reflexió, la seva immundícia ètica no pren en consideració qualsevol valor que no el tingui a ell i a la seva família de rosegadors com a models de superioritat damunt la resta dels mortals. I val a dir, que cal esmenar els errors i els defectes innats de tothom, però la protèrvia en la perversió i l’absència de principis ètics, no deixen altra alternativa que l’extermini d’aquells que l’únic que poden garantir mentre visquin és la ignomínia, la iniquitat i la més absoluta i patètica prepotència, que exerceixen ben satisfets en la pràctica de la venjança, com ho demostra el rei actual, il·legítim i feixista, amb aquella ciutadania que no se sotmet a la seva perversa baixesa ètica.

Aquests són els terroristes, perquè aquests són els que financen el terrorisme dels incauts i desenganyats, dels miserables poca-pena que fan de la desil·lusió l’esperança que els inculquen les pútrides ments criminals que els manipulen. Pensem si no, en els atemptats de Barcelona, en l’imam de Ripoll, confident dels serveis secrets espanyols, de la col·laboració de la Guàrdia Civil i la policia nacional amb els terroristes aquell dia, i, si no em creieu, digueu-me quants agents de l’estat vàreu veure aquell desgraciat dia pels carrers de Barcelona i de Catalunya. Cap ni un. Tots estaven ben amagadets a les seves casernes protegint la nostra seguretat! I sobretot no oblideu que foren els partits del congrés, els TERRORISTES POLÍTICS, els que feren impossible una comissió d’investigació d’aquells atemptats.

Només denunciant sense aturar-nos, exigint l’assumpció de responsabilitats i demanant l’actuació de la justícia en equitativa proporció als crims, podem netejar aquest femer que ens han deixat els més de cinquanta anys després de la gran guerra, aquella democràcia que prometia una vida digna i respectada i que s’ha convertit per interessos de banquers, especuladors, filantrops i corporacions, en un joc de titelles sense voluntat, que avui reconeixem com a polítics, i són exemples de la baixesa humana més irresponsable i incoherent, genteta sense principis ni dignitat, que per un plat de garrofes incendien, ofeguen, aniquilen, exterminen o assassinen qualsevol esperança ciutadana.

Els TERRORISTES POLÍTICS denunciats per Assange, Snowden i Manning, entre alguns altres homes dignes i valents, molts d’ells desapareguts per l’activitat pròpia d’aquestes organitzacions tan honorades com criminals, són els qui estan permetent, legislant i sotmetent la ciutadania mundial a la pitjor presó mai concebuda. Si cerqueu un terrorista, cerqueu-lo a les clavegueres de l’estat, al costat del cap o del primer ministre, a les nauseabundes comunes de la seguretat de l’estat. Perquè, és cert que un terrorista em pot matar amb una bomba, un terrorista i una bomba que els serveis d’intel·ligència no han volgut aturar. Però, el pitjor dels terroristes és el que aniquila la teva intimitat, els imbècils que autoritzen l'emmagatzemament de dades, l’espionatge indiscriminat per al ‘teu bé’ i la ‘teva protecció’, la violació de la més sagrada pertinença individual: l’àmbit de la intimitat i la privadesa. El fet de pensar que algú té autorització legítima per espiar-me, per controlar-me, per tenir accés indiscriminat a la meva confidencialitat, això només és possible perquè TOTS ELS PARLAMENTS ‘democràtics’ del món són a vessar de TERRORISTES MISERABLES, tots, això sí, molt ‘demòcrates’ i molt conscienciats, tan conscienciats que els veureu canviar de partit, de bàndol i d’idees i principis segons quin sigui els criminal que els omple les butxaques. I quant a això, molt de compte amb LA PRESÓ EUROPEA, perquè podeu estar ben segurs que ni Stalin, ni Hitler, ni Franco, ni Mao, ni Mussolini, ni Gaddafi, ni cap altra dictador havia somiat mai a poder gaudir de la violació de la LLIBERTAT que gaudeixen les DEMOCRÀCIES AVANÇADES.

Sense anar gaire lluny. Snowden està protegit a Rússia, per Vladímir Putin. Si Snowden, pel fet d’haver denunciat LA TIRANIA OCCIDENTAL, és lliurat a qualsevol dels països lliures governats per TERRORISTES, la mort és de ben segur el seu destí immediat. I no us capfiqueu, no intenteu dir això a cap dels ximples que s’asseuen als escons, no ho entendran, i si no, fixeu-vos en el paradís de la llibertat europea i aspireu-ne l’olor, que de ben segur, percebreu el gust que té la MORT.

Tres homes decents estan amenaçats de mort o de presó perpètua, mentrestant els terroristes (Torres bessones, 11M, Guerra d’Iraq, Síria, Líbia...) lliures, i els que editen paper higiènic callen quant als primers i els riuen les gràcies als segons.

SENSE PRIVACITAT NI INTIMITAT NO HI HA LLIBERTAT, és la manera segura de la seva erradicació. Les escoles són el primer i més terrorífic filtre per a desestructurar la llibertat. La por, l’arma més eficaç. D’on ha sortit el coronavirus? Què us penseu, que és un producte de la naturalesa? Un producte de la naturalesa sorgit d’un centre d’investigació d’epidemiologia i de manipulació genètica? No siguem babaus! Primer fou un mercat de mariscs, després un rat-penat, més tard el pobre pangolí... i tot sortí d’un centre d’investigació. Tanmateix, no ho dubteu, els terroristes polítics, a l’uníson amb els seus amos, escamparan el virus i la por, tot per convertir-nos en gent sense ànima, en esclaus dels seus capricis i ordres. Els parlaments dels països avançats no estan per a una altra funció. Farcits d’inútils sense idees ni noció de la realitat, amb l’única esperança vital de la misèria ètica i el benefici personal; són parlaments que ja no ens serveixen de res. I si no penseu en el Parlament Europeu i les seves branques criminals (Corrupció Europea i Consell de les ‘Famílies’), que dia a dia, van construint el perfecte panòptic, LA PRESÓ SENSE ESCAPATÒRIA. I això ho estan fent els partits, els parlaments i els Estats, tots ben farcits de miserables sense consciència, tots ells terroristes al servei de l’obediència obligatòria i a l’erradicació o extermini dels dissidents.

QUE TRIST !

Sí, que trist! Els ciutadans dels països avançats hem vist com en els darrers vint anys s’han difuminat totes les esperances. Ja no dic, el que els passa als països del segon món i als països en vies de desenvolupament! Certament, i mal que ens pesi, l’Estat és un mal necessari, si volem gaudir d’un mínim d’organització i de justícia. Tanmateix, els Estats s’han convertit en els enemics directes de la ciutadania per causa de la seva nefasta, inepta i corrupta gestió, a més de destruir qualsevol confiança en la justícia.

L’Estat, avui, és el Leviatan, un monstre que destrueix la seva ciutadania i la sotmet, per pressió, a la indigència intel·lectual i a la pèrdua de tota llibertat. Mai com en el segle XX, els Estats s’han comportat com els enemics de la seva ciutadania. La corrupció de tots els sistemes polítics s’ha convertit avui en una descarada ‘sinarquia’, sense contrapès polític ni de poder. La sinarquia – concepte no inclòs en els diccionaris catalans – és el govern absolut d’un grup de prínceps o homes poderosos. Avui, l’Estat és un invisible atracador que sostreu els béns guanyats pels ciutadans amb el treball, per al manteniment d’un seguit de titelles que s’asseuen als parlaments a viure la vida i a obeir els representants de la sinarquia sense oposar-hi ni un alçament de celles. La classe política, arreu, és una exhibició desvergonyida de pocavergonyes, poca-soltes, imbècils, babaus i incapacitats intel·lectuals, conscients de la seva limitació, alhora que del poder que els amos els garanteixen. Per això, sotmeten la ciutadania i així reben la carícia al caparró dels amos. I això és arreu. Al capdavall, quan el poder econòmic és la mesura de totes les coses, l’únic projecte a l’abast és l’esclavatge. I el poder econòmic exercit per delinqüents sense escrúpols – ningú pot fer una fortuna de manera honrada – ha sotmès la ciutadania. La sinarquia dirigeix, finança i protegeix els partits polítics i els babaus que hi pertanyen, perquè els babaus estan lliurats absolutament a les seves ordres, rendits als amos i senyors, i compleixen la funció del robatori als ciutadans per a assegurar-se el sou per no fer absolutament res més que asseure la seves potinejades galtes posteriors a l’escó.

Avui els Estats no recapten impostos, roben els ciutadans amb els impostos per a dissimular l’existència d’una ‘classe política’ que en realitat obeeix sense objecció les demandes dels amos que els garanteixen un sou de privilegi per moure la cua. L’impost sobre la renda és un robatori, una extorsió indigna de l’Estat contra el treballador, ja que es pot posar una càrrega impositiva als beneficis, però el producte d’un treball remunerat no pot ser mai considerat un benefici, sinó una contrapartida. El treball és la venda de temps i esforç per diners. Els polítics, l’única excepció, funcionen d’una altra manera, el seu treball és la pèrdua sistemàtica de temps a canvi de diners, com ens ho va demostrar l’il·lustríssim García-Margallo fent la migdiada a l’escó, una activitat molt eficient i responsable per a la qual el bon home percep uns deu mil euros mensuals, dietes apart. I d’on surten aquests dinerons? Del robatori dels Estats a la ciutadania treballadora, la classe que veritablement enriqueix el país. Però, és clar, entre els paràsits que s’asseuen en un escó, hi trobareu la més sòlida solidaritat, ja que tots ells saben que mentre es protegeixin els uns als altres podran viure de no fer absolutament res.

Podria referir-me al pagament per estacionar el vehicle al carrer, ja que el carrer no és propietat de ningú, i si bé els ajuntaments poden regular, administrar i organitzar la circulació, no poden cobrar per cedir un espai que no és seu ni de ningú. Tanmateix, tothom paga, perquè si no t’envien la grua i augmenten els ingressos per al manteniment dels paràsits. I no oblidem que compten amb l’ajut incondicional de l’estament més corrupte i vergonyós de tota la institució estatal: la Justícia. De fet, l’única virtut i sentit de l’Estat és ser la garantia contra els abusos dels poderosos, el guardià de les regles de joc, l’assegurança de la llibertat i de la possibilitat del ciutadà de ‘realitzar-se’ a la vida. Però avui comprovem com l’Estat és la garantia dels abusos dels poderosos, el traficant de les regles del joc i l’assegurança del sotmetiment ciutadà i de la indiferència radical quant a la seva vida.

Podria afegir més desgràcies provocades per l’Estat, com la venda de béns públics, així l’energia com els sistemes i xarxes de comunicació, que són la mínima garantia per a un poble de poder gaudir en comunitat de la riquesa que ens dóna la terra i ens permet la solidaritat i els projectes en comú. I encara n’hi ha més de robatoris sistemàtics d’aquest Leviatan que devora impunement els seus esclaus. Això no obstant, no veureu cap ni un dels polítics que expressin cap ni una de les irregularitats i traïcions al sentit democràtic i polític de l’Estat, ja que tots pertanyen a alguna organització corrupte per al saqueig de la ciutadania, que avui es diuen partits polítics, val a dir, uns partits polítics que participen activament en la tasca de desestructurar la ciutadania i convertir-la en una massa disgregada, plena d’enveges i odis, sense formació ni pensament propi i regits i teledirigits per consignes i principis desraonats que els polítics i sobretot la sinarquia, imposen constantment.

Per tot això, anar a votar és vestir de dignitat els lladres dels escons i els seus amos. Fixeu-vos com tota la indecència intel·lectual i la tafaneria barroera de la premsa ens contamina amb el joc de la política. Ens fan veure a galet i ens fan combregar amb rodes de molí, i tanmateix, la ciutadania beu i empassa. Si la gent demostrés la seva desil·lusió i la seva ràbia no anant a votar, deixant que els amos, els pallassos i els altaveus sense consciència de la premsa veiessin les urnes buides, i es fes absolutament inadmissible el resultat d’unes eleccions amb només el 10% dels vots de l’electorat, potser, i dic només potser, podrien canviar les tornes. Però, això és tan lluny de la consciència ciutadana, que quan els pastors dels bens els citin al prat per a belar i deixar els cagarros, els bens acudiran a deixar-hi el cagarro, i després tots tornaran al corral a esperar l’hora del sacrifici. Els pallassos s’ho passen molt bé el dia de les eleccions, i pateixen, és clar, els va la pitança, que no és poca cosa, i més, una pitança per no fer res més que obeir les ordres dels pastors. En fi, l’errada és mantenir la confiança en un règim polític i un sistema estatal caducats, obsolets, inútils, corruptes, inhàbils i morts. La democràcia és un cadàver que put i es descompon sense que cap ni un dels polítics tracti de trobar-hi una solució; ells, asseuen les galtetes posteriors en l’escó, fan la migdiada, cobren, i adesiara vomiten la descomposició que envaeix el seu cervell descompost, i així van passant els dies sotmetent la ciutadania a una tirania que ells no defensen, però que toleren i cooperen a imposar. L’Estat és un Leviatan, un monstre que ha perdut el respecte envers la gent i que només malda per engrossir-se i afeblir els seus membres (els ciutadans). L’Estat és el gran enemic de la gent, la instància suposadament superior i acceptada que sotmet el poble a la seva impassible autoritat i iniquitat. L’Estat ha corromput l’educació i la sanitat, ha destruït els principis fonamentals que li donaven raó i sentit, la igualtat davant de la llei – un somni mai conquerit –, el repartiment equitatiu de la riquesa – un somni mai conquerible – i els drets i el respecte per la llibertat de la ciutadania – un parany fet amb els somnis anteriors.

L’única cosa que els Estats han reforçat en els darrers temps, és la constitució de diferents cossos policíacs, integrats per la gent més violenta, agressiva, obedient i mal formada intel·lectualment que poden trobar, en un intercanvi que satisfà les dues bandes, ja que els policies es converteixen en éssers intocables i així garanteixen la seguretat dels polítics i la impunitat dels amos. El fet de veure els cossos policíacs, com van vestits, com actuen, com obeeixen, com es vanten del seu poder, com gaudeixen d’actuar indignament contra els ciutadans, demostra clarament i sense dubte, que els cossos policíacs de l’Estat són essencialment enemics de la ciutadania, i això, cal que la gent ho tingui molt present. No estan per defensar-te i protegir-te, sinó per defensar i protegir els paràsits dels escons i els amos dels paràsits. Quan un policia no pot imposar-se com a autoritat a la ciutadania anant desarmat, aleshores, no tenim davant un policia, sinó un gos pastor, un enemic que va armat perquè sap perfectament que és el teu enemic, i sap molt bé a qui defensa i a qui es deu. D’altra manera, la gent no seria mai una amenaça per al policia, perquè el policia és la garantia de la protecció de la ciutadania. Tanmateix, no és així, i la prova és que fan por, i qui et fa por mai no és el teu protector sinó l’amenaça contra la teva seguretat i llibertat.

Finalment, un darrer comentari dedicat als pallassos de la Generalitat que s’han ofert per a la imbècil campanya a favor de l’esport femení – finançada i dirigida per George Soros , l’estúpida manipulació per a una causa inútil, que això no obstant els és molt profitosa, que l’esport és l’opi del poble; no ho oblidem mai això. Doncs, aquests pallassos s’han ofert a aparèixer en un cartell, tots amb l’ull tapat. Un símbol que no té res a veure amb l’esport, amb les dones. ni amb cap giragonsa intel·lectual digna de bebès de pipeta, ja que és el símbol inequívoc de ‘l’ull que tot ho veu’. Potser els pallassos no ho saben; no me n’estranyaria gens ni mica... Però si això no fos prou, el fet de comprovar que tot el govern de la Generalitat està teledirigit pels amos del BIS, s’escau afegir que s’ha de ser insensible, pocavergonya, immoral, patètic, miserable i repugnant per tapar-se un ull després que els magnífics agents del rei, amb l’aquiescència del porter de discoteca que dirigeix interior, hagin buidat quatre ulls a ciutadans que defensaven la llibertat i el dret a decidir el seu projecte com a país. Evidentment, demanar explicacions i raonaments als ‘galtes posteriors assegudes’ és ridícul. Ara bé, aquest detall, que és un insult a la intel·ligència i a la dignitat, demostra quin tipus d’energúmens ens representen.

On no n’hi ha, no en raja.

Que trist!

L'AGONIA DE LA DEMOCRÀCIA

La democràcia és un sistema - era un sistema polític - regit per quatre pilars fonamentals: l’elecció directa de la ciutadania dels seus representants, el respecte a l’estat de dret i la dignitat del ciutadà, el repartiment equitatiu de la riquesa i la preservació de la llibertat.

L’elecció directa mitjançant la contesa electoral fa molts anys que ha estat extirpada de la democràcia política. El míting i la propaganda, que podien tenir un sentit en el naixement d’aquest règim polític, avui han perdut tot el sentit, ja que l’organització de mítings i la capacitat propagandística van estretament lligades a finançaments de campanya, que són qualsevol cosa menys donatius a fons perdut. Podrir la ideologia amb interessos econòmics és senzillament la destrucció de soca-rel del sistema. Han convertit la contesa electoral en una exhibició de males maneres, mala educació, difamació, mentida, tergiversació, falsedat i destrucció del rival a la menjadora. Si alguna cosa no pot tenir un polític demòcrata avui, és dignitat ni honradesa. Al capdavall, tal com és el sistema, l’electe, el gamarús que ha insultat el rival i la intel·ligència, el ximple que ha difamat, mentit i tergiversat la realitat, el dròpol que ha falsejat dades, i el traïdor del seu propi programa electoral, aquests són els polítics que embruten els parlaments democràtics del món. No els mou el mínim interès polític, social o nacional, només el gruix de la cartera, i si algun d’aquests demagogs professionals és capaç de dir que el que dic no és veritat, que m’expliqui com s’ho fa per assumir el poder i actuar contra els qui l’han posat on és. No ens enganyem, si alguna cosa sap ‘el que en diem polítics’ és que no ha de mossegar la mà que li dóna a menjar. D’altra banda, el seu nivell intel·lectual és òbviament baix, com ho demostra el fet d’estimar-se més de ser polític (corrupte necessàriament en la degradació democràtica actual) que qualsevol altra professió o activitat, que sense dubte, avui, estan carregades de més dignitat que la tasca del polític, la qual, en els nostres malaurats dies, no es pot diferenciar de la dedicació, servei i bona presència que són exhibides a les cases de barrets.

Quant al respecte a l’estat de dret i a la dignitat del ciutadà, només escriure la frase i ja ens vénen ais. Que la justícia sempre ha estat el braç executor de la voluntat del poderós, no és un descobriment insòlit fet per la meva perspicàcia i superior intel·ligència, sinó que és la demostració que ens en fa la història de la justícia, i una obvietat que un individu amb dos dits de front, copsa gairebé sense necessitat de reflexió. Els majordoms i els altres servents dels amos, avui definits com a polítics, no s’han adonat del ‘respecte’ a la dignitat humana que hi ha en els morts al Mediterrani, o en cas Assange i Snowden, o en la persecució política de la llibertat ideològica a Espanya que la ‘democratíssima’ Europa no veu... Al capdavall, Europa el que veu és que als ‘polítics’ els omples la cartera i els tractes amb un mínim de respecte, els fas creure que tenen honor, i tots contents, els uns obeint i els altres fent-se rics. I quant a l’estat de dret, cal fer algun comentari? Res no hi ha més corrupte, pestilent i lamentable que un Palau de Justícia. Quant un jutge es creu superior als seus ciutadans, tenim un problema greu. Els jutges no són individus que pel seu càrrec mereixen una ‘relativa’ consideració, sinó que per la seva responsabilitat i deure d’impartir justícia, són els homes que més haurien de practicar amb l’exemple, de demostrar que la seva superioritat està en la ‘justícia’ que hi ha en les seves decisions i no en el càrrec que desenvolupen i que requereix, segons ells creuen, que els ciutadans els temin, ja que un pallasso amb toga, segons que creuen, ha estat beneit amb la prebenda de fer-te la vida impossible si aquest és el desig dels seus amos. Sense dubte, quan els jutges no mereixen respecte ni consideració, qui s’estimba i aniquila és la Justícia.

Del repartiment equitatiu de la riquesa, què dir? Fa quatre dies, les organitzacions criminals amb establiments oberts al públic feren conèixer els seus beneficis. Totes les organitzacions mafioses presentaren els seus números i els beneficis. Resulta curiós que les corporacions que abocaren el món a una crisi sense precedents, després de demostrar males pràctiques, el robatori sistemàtic de tot el que podien robar, la inserció de la desconfiança en les relacions socials i econòmiques dels ciutadans, la manipulació política i electoral dels països respectius, la tergiversació de la informació que controlen amb les accions en els mitjans de comunicació, apart de les activitats pròpies de les bandes de barri: extorsió, suborn, amenaces, frau, delació, proves falses, baralles amb navalles (els fan servir contractes degudament legalitzats) i els assassinats. Sí, aquesta és la trista realitat. I aquests són els que després de robar els clients i estafar tota la societat en conjunt, reberen per obra i gràcia dels ‘meravellosos polítics demòcrates’ els fons de la ciutadania perquè els ‘capos’ mafiosos no perdessin res, que al capdavall, un banc només pot tenir beneficis, i si no els té, i les seves ambicions i perversions de barri baix, no els permeten d’enriquir-se amb els seus crims, per això estan els paràsits dels parlaments democràtics, per a garantir-los que són els amos, els d’ells i els de tots els ciutadans, els quals, ja poden votar el que vulguin, que mai no tindran qui voldran. Mario Conde (empresari exemplar i doctor honoris causa per la ‘prestigiosíssima’ Complutense, no rieu!), Rodrigo Rato (un incapaç, que ha passat per totes les altes instàncies econòmiques d’Europa i d’Espanya), els diferents governadors del Banc d’Espanya, o el germanet honrat del gran banquer i millor persona Botín, misteriosament mort i enterrat sense remenar res, no fos que sortís algun tuf de putrefacció... Si una justícia corrupta i venuda els ha hagut de posar a la presó, imagineu-vos com de gros ha de ser el crim!, que, per minúcies com la banda criminal del PP o els ERO i els GAL del PSOE, res no passa, més que tapar amb quatre caps de turc la immunitat dels veritables criminals.

I finalment, llibertat? Pertanyem a una associació d’Estats dita Comunitat Europea, que ja és de ser poca-vergonya, dir en aquest avortament polític, econòmic, social i intel·lectual, ‘comunitat’. Però, tot i contra la voluntat ciutadana, pertanyem a aquesta presó que té dos caps, a Estrasburg i a Brussel·les, però que té el cor a Basilea, on es prenen les decisions que assumiran els ninotets amb les butxaques plenes i el cervell buit que escalfen els seients en la nau espacial estàtica, que rep el nom de Parlament europeu, el moll de la demagògia mundial, de la corrupció mundial, de la indigència intel·lectual i de la perversitat social. Però, no us amoïneu, que per això comptem amb la garantia de la nostra llibertat: la premsa, el quart poder. No rieu, no. Que és ben trist! Aquells que ens haurien d’informar, desinformen, menteixen, falsifiquen les notícies, les manipulen, les tergiversen. Amb el cul llogat, es prostitueixen. Qui paga, mana. Per això, avui llegir premsa és desinformar-se, perdre el sentit de la realitat i acceptar el manament dels amos, transferida als ciutadans pels profetes de la premsa, homes que tenen el mateix rigor ètic que un pregadéu o un lleó amb les cries d’un altre lleó. Són genteta que ha assolit a la Universitat el paper higiènic amb què guarnir el despatx, i amb el cervell descompost, sense possible enteniment més enllà de l’obediència al sistema, sense pensament propi, se sotmeten com l’esclava a la voluntat de l’amo en el masoquisme. I el goig que senten! Només heu de veure com d’ufans es mostren en públic i com d’orgullosos estan de ser les meuques preferides. Això passa a l’harem. Aquesta és la perillosa islamització occidental: les concubines, les meretrius, els eunucs, els lladres i els reis.

La democràcia no ha existit mai. La democràcia és un règim incomplet sempre. La democràcia és un exercici de cada dia. La democràcia és un camí sense final. La democràcia és una reflexió constant sobre la democràcia. La democràcia és un règim polític que exigeix intel·ligència, ètica i capacitat de sacrifici. La democràcia sempre serà un error terrible, mentre no diferenciem entre els homes responsables de la seva llibertat i els homes que no són responsables de la seva llibertat. Aquí no hi ha classes. Hi ha mones i homes, espècies diferents malgrat les semblances. Tenim una democràcia feta per ximpanzés per a totes les mones del món. Certament, vivim en el Planeta dels Simis.

P.S. I no parlo de la granja de la demagògia que és el que abans es coneixia com a Parlament de Catalunya, perquè la degradació animal que s’hi exposa és per a fer plorar fins al dia de la nostra mort. Ja ni mones, no hi trobem! Molta rata, molta panerola, molta guineu, molt llimac, molt camaleó, perillosos escurçons, alguns gamarussos despistats que fan uú-uú de tant en tant, i potser mitja dotzena d’homes. Amb aquest panorama, jo proposo a l’Ajuntament que ampliï l’àmbit del zoològic i que sigui possible de visitar la fauna parlamentària. Si es vol marcar la diferència, ja que uns van nus i els altres vestits, i ja que ara no hi ha exhibicions de foques, suggereixo que la secció i atracció nova del zoo sigui indicada amb un cartell. Suggereixo:

Classe: Vertebrats mamífers

Ordre: Primatoforms

Família: Polítics

Gènere: Diversos

Espècie: HOME DEMAGOG.

PRESENCIEU-LOS EN L’ESTAT NATURAL!

VEGEU COM S’AMENACEN, ES MOSSEGUEN I CACEN!

GAUDIU-LOS EN EL SEU ECOSISTEMA!

(Com la impressió pot ferir la sensibilitat del públic, l’entrada inclou bossa de plàstic per al mareig. Prohibida terminantment l’entrada de menors, encara que sigui acompanyats. Al Zoo vetllem per la salut mental de la infantesa)