ELECCIONS, JA !

Diuen que cada poble té el govern que es mereix. Potser els catalans ens mereixem passar pel que estem passant; tanmateix, avui això s’ha de demostrar. ERC i Junts han mentit i no han gosat complir el manament de les urnes. I no accepto l’excusa de mal pagador, que hi ha exiliats i presos polítics. Ara és l’hora dels agosarats, dels que tenen fermesa i no els tremolen les cames, i no és l’hora de quatre panxacontents covards que malden per mantenir els seus privilegis i ser estrictes amb el compliment de la llei. Parlar de compliment de la llei quan es vol la independència és totalment absurd. Sembla que cap dels polítics independentistes no s’ha llegit la sagrada constitució. En aquest magne document hi ha escrit que Espanya és voluntat de Déu totpoderós i que res ni ningú pot tractar de trencar el país més vell del món.

L’espectacle d’humiliació que exerceixen diàriament en el parlament l’oposició i els partits secessionistes és una vergonya per a tots els catalans. Els nostres polítics estan demostrant la seva nul·la capacitat política, la seva absoluta covardia i la hipocresia de qualsevol mediocritat. Llevat de la CUP, tots els altres partits sobiranistes han traït el compromís amb el poble. Els pallussos, que guarneixen com boletes de Nadal l’arbre social del parlament, no van veure la manifestació de l’11 de setembre? No van estar atents a les diverses mobilitzacions de record a l’1 d’octubre? No van comprovar que la gent tenia ganes d’assaltar el parlament? I val a dir, que el parlament en foc, almenys no seria tan vergonyós com és ara.

Avui, la majoria independentista del parlament ha perdut diverses votacions molt importants per a Catalunya i per a la consolidació democràtica de les reivindicacions del poble català, i ho ha fet sobretot perquè el cap del parlament, la segona autoritat del país, una altra vegada, i ja n’hem perdut el compte, ha tornat a demostrar la seva covardia visceral, el seu tarannà de vanitós irrecuperable i de cuc al servei de la injustícia contra Catalunya, el país que pretén representar. Com és impossible que un impresentable com el Roger Torrent dimiteixi, el MHP President només té a les seves mans la possibilitat de dissoldre el parlament i convocar eleccions. Senyor Torra, no dilati més temps aquesta agonia! El poble de Catalunya no mereix sembrar el parlament de mentiders ni amb covards. Noves eleccions. De ben segur, sorgirà alguna nova proposta política, i almenys si ERC i Junts reben el càstig que es mereixen, sobretot els primers, comptarem amb alguna possibilitat encara de tirar el projecte endavant. Sense dubte, molt honorable president, amb la colla d’insensats i irresponsables que omplen els escons i desprestigien el nostre parlament, no anem enlloc.

ERC ha acceptat el xantatge de la tirania. L’excusa dels presos polítics els és prou. I no, no senyors d’ERC, els presos polítics són a la presó per ineptes i incapaços. Si tot el govern de Catalunya hagués fugit a l’exili, la nostra força seria immensament més gran, però ‘el savi guru’ Junqueras, el mateix que demana perdó al jutge prevaricador per haver-se portat malament i haver fet coses que un cristià mai no ha de fer, aquest bon home, es lliurà a les autoritats perquè l’humiliessin i el despullessin dels seus drets civils i polítics. De veritat que Junqueras es pensava que un dia s’asseuria amb el rei d’Espanya i, entre somriures, signarien l’acord de la secessió i el segellarien amb dos petons a les galtes en senyal de bona germanor?

La voluntat d’independència de Catalunya és la raó de la declaració de guerra d’Espanya. Mentre ells van fent la guerra - bruta, com totes les guerres -, aquí una colla d’hipòcrites juguen amb el llenguatge a fer filigranes i trobar subterfugis perquè l’enemic no s’enfadi, només faltaria! Què els passaria als presos, aleshores?... I així, volen guanyar-nos la independència.

Calen eleccions immediates, que el poble, que ara els coneix a tots perquè tots s’han retratat, triï lliurement quins vol que siguin els seus representants. Els vells partits són morts a Catalunya, perquè els electors ja no hi creiem. La política de partits és política d’interessos partidistes, que no té per a res en compte la voluntat del poble, si no és com a garantia de renovar les butaques per als seus culs. La vergonyosa política parlamentària catalana ha tocat fons, ja no hi ha altra manera de tornar a dignificar la institució que representa a tots els catalans, que no sigui l’expulsió de tota la colla d’inútils i incapaços, sense excepció, que avui degraden i denigren la màxima institució del país. Fins a l’anterior legislatura, hi va haver dignitat i gent de principis i convicció. Avui hi ha una colla de falsificadors d’il·lusions amb cap capacitat per a resoldre cap problema. Sobretot perquè són incapaços de comprendre quin és el problema.

Fem fora tota la gentalla que insulta el nostre parlament i renovem-lo amb gent amb conviccions, amb decisió i compromís, i foragitem aquests demagogs de fireta que tenen per convicció el seu interès, per decisió la voluntat d’un jutge prevaricador i el mateix compromís que un jugador de futbol amb els colors de la seva samarreta.

M.H.P. Torra, dimiteixi, convoqui eleccions i deslliuri el parlament – una institució que sempre ens ha dignificat com a poble – del megalòman mesell incapacitat i de tota la colla d’arreplegats que es presentaren a les llistes d’uns partits que concorrien a unes falses eleccions, antidemocràtiques, i que foren possibles per la manca de valor dels partits secessionistes de fer front a l’enemic, sí, a l’enemic. Qui no t’escolta i només maldarà per imposar la seva voluntat sobre els teus desitjos és el teu enemic, sempre.

Com a català sento tanta tristesa com vergonya em fan els que pretenen ser els nostres representants i són uns culs-cagats, que bé que volen la remuneració parlamentària, però no la persecució ni la presó. Amb gentalla d’aquesta baixesa, on volem arribar?

I penseu que si tot aquest anhelat projecte s’ensorra per culpa d’aquests miserables venedors de falsificacions i tergiversacions interessades, aleshores, la presó espanyola serà el premi just a la traïció a Catalunya. Perquè avui qui promet defensar els catalans i defensa només els seus interessos o els del seu partit, és senzillament un traïdor. A la guerra no hi ha mitges tintes, o estàs amb un bàndol o en l’altre.

De tots els disminuïts intel·lectuals del parlament, no hi ha ningú que s’adoni del mal que fan a Catalunya en la projecció internacional! No és d’estranyar que ningú ens doni suport, si no sabem què volem, on anem, com aconseguir-ho ni com demanar-ho. Mai més que avui, ha estat necessari tenir gent capaç i intel·ligent a les nostres institucions... i m’aturo perquè d’ara endavant les desqualificacions serien els epítets qualificatius. Gent de buits somriures i, sobretot, de partit, que és com dir estúpids de mena, que l’única decisió que prenen és què menjaran per dinar: llobarro o filet. Masteguen i somriuen, com les vaques meditabundes mentre miren l’horitzó que són incapaces de comprendre.

Eleccions ja. Expulsió dels partits actuals del parlament i noves vies. Hi ha molta feina, molt poc temps i moltíssima necessitat. Eleccions ja.

UN ANY DESPRÉS

Sí, ja fa un any de tot plegat, i ens ho mirem per on ens ho mirem, no hem fet cap passa endavant. Des del començament de tot el procés cap a la independència sabíem, o hauríem de saber, que Espanya mai no acceptarà que la colònia que conquerí Felipe V, el primer Borbó per a desgràcia hispànica, recuperi les seves llibertats. I podem reflexionar i cercar a les hemeroteques si en algun moment d’aquests darrers anys hi ha hagut algun gest o una proposta espanyola més enllà del sotmetiment per la força bruta: El rei franquista se sentia satisfet de la violència dels seus esbirros, el govern d’aleshores es vantava de negar i manipular la veritat, els agents de l’ordre demanaven més llibertat per estomacar insurrectes sense escrúpols... No hi ha hagut ni el mínim gest de distensió per reconduir una situació política complicada, tan complicada que ha arribat al punt de no retorn. Catalunya ja no és Espanya i Espanya no pensa renunciar a Catalunya (als seus dinerons, seria el més exacte). Davant d’aquesta situació, què fer?

Intentar fer comprendre a Borbònia que la democràcia és la que ha de dictar les lleis perquè és la voluntat popular qui ha de regir els destins de les nacions, és com demanar síndries a un meloner. Les Espanyes sempre han estat territori d’elits i de sotmetiment popular. Només un superficial repàs de la història ens serveix exemples per a una tesi doctoral. Aleshores, què esperem? Pretendre que ‘el preparau’ sigui capaç de capir què és la democràcia, la llibertat i el respecte de les autoritats envers el seu poble, això és picar ferro fred. Confiar en ‘l’esperit democràtic’ dels diferents partits espanyols, això és somiar truites. Tots els partits espanyols han estat forjats de les runes de la dictadura, que per això el Caudillo encara és al seu mausoleu, el ‘paradigma’ de la reconciliació.

El gran error de l’estratègia política catalana, si hi ha hagut estratègia, ha estat confiar que Espanya és un estat democràtic avançat i que Europa és una altra cosa que una organització econòmica al servei dels grans poders financers. Espanya està marcada amb l’estigma de les dictadures com a millor model de governabilitat, i Europa és un cau de mafiosos que controlen les polítiques desastroses, en tots els sentits, que s’apliquen en els seus dissortats pobles. Catalunya, en tot això, és la pedra a la sabata. Potser som el poble més convençut de la seva pròpia identitat de tota l’Europa sense estat. I aquest fet fa trontollar el règim franquista de la monarquia i la ineficaç gestió política europea. Ja que, pel motiu que sigui, els catalans tenim un deix ‘socialdemòcrata’, si puc definir-lo així. És cert que hi haurà tendències polítiques més extremes, tanmateix, la majoria de la gent s’inclina per una política de dretes amb sòlids valors socials. Al capdavall, els pobles són l’evolució d’allò que és la seva essència fundacional. I si Catalunya, poble de comerciants i indústria, té per model ‘la masia’ com a cèl·lula social, Espanya, poble de militars i sacerdots, té per model el ‘cortijo’. Les diferències són cabdals. L’estructura de la masia és una organització d’amo i treballadors, mentre que l’estructura del ‘cortijo’ és una organització de senyors i esclaus. Qualsevol aproximació a la realitat d’aquestes dues concepcions, necessàriament ens remetrà a unes estructures socials molt diferenciades, que vénen determinades per la idiosincràsia dels ciutadans (senyors i poble) i per la història.

I ara què? Doncs, ara igual que al començament, no hi ha cap alternativa a la negociació. Espanya mai acceptarà la voluntat dels ciutadans catalans, mai. Per això, als catalans només ens resta una alternativa: ajupir el cap i sotmetre’ns, com sempre; o esmolar les eines i començar el complicat treball d’aquesta sega. Si tots anem a una, prendre’m mal, que ningú no ho dubti; perquè parlar de ‘parlar’ amb gent acostumada a l’’ordeno y mando’ és tasca impossible. Tanmateix, l’obstinació i la decisió de no claudicar, han de conduir-nos a la nostra llibertat. Però, com fer-ho?

Tractar la qüestió política com a qüestió política és una quimera. Si no fos així, això ja s’hauria assolit, com ho feren els escocesos i els quebequesos. Tractar la qüestió política com a una qüestió militar, és un suïcidi col·lectiu, ja que els nostres ‘compatriotes’ no se n’estaran gens ni mica de bombardejar, empresonar i si cal executar els rebels, com al cap i a la fi han fet sempre; que ja ‘l’insigne’ Casado ens ho recordava quan comparava Carles Puigdemont amb Lluís Companys... I no parlo de tres-cents anys enrere! Així doncs, hi ha alguna possibilitat que ens permeti albirar la tan desitjada llibertat com a poble?

Segons el meu modest parer, només n’hi ha una. Sols si som capaços d’oferir una resistència pacífica, desobedient i compacta, triomfarem. I això com podem assolir-ho? Insisteixo en el que he escrit en molts altres dels meus articles: només quan Europa comprengui que aquest problema polític pot arrossegar l’economia comunitària, els veurem bellugar-se i tractar de cercar solucions, si cal, fent pressió al govern espanyol. Per això, les institucions han de fer una responsable tasca de preparació per a una resistència pacífica, desobedient i compacta contra les mesures de repressió que exercirà l’estat. Les institucions han d’anar aplegades amb les organitzacions ciutadanes i socials, i aquestes han de mobilitzar la ciutadania, com fan sovint i amb un èxit digne de ser admirat. Quan tota aquesta trama de resistència política, social i econòmica estigui bastida, aleshores cal aturar el país indefinidament. Sí. No una jornada de vaga i protesta. Cal una aturada de tota l’economia (o la més gran que sigui possible), de totes les universitats i centres educatius, protestes al carrer i que Catalunya, com un volcà, sortí al carrer per omplir de la lava ciutadana viles i ciutats, que la pressió volcànica barri el pas per les carreteres, per les vies fèrries, per l’aire, i el país visqui uns dies en l’absoluta reivindicació. No seran prou dos o tres dies. Europa només s’espantarà quan vegi que l’aturada pot fer trontollar la seva corrupta estructura, i aleshores és quan cal esperar que mouran fitxa i premeran l’arruïnat govern espanyol a trobar una solució. Una solució que ben probablement haurà de passar per la consulta al poble de Catalunya de la seva voluntat política, i per l’aplicació del resultat d’aquesta consulta.

Podem voler eixamplar la base, podem voler seure en una taula per parlar de l’assumpte, podem voler fer volar coloms, però la realitat és que de l’opressió d’un estat catalanofòbic només ens en sortirem si com un sol poble alcem les falçs i seguem les espigues de la nostra llibertat.

I no ho oblidem: el temps no juga a favor nostre. Espanya espera que la interrelació econòmica mundial, l’espessa xarxa d’interessos i conflictes pugui esmorteir el nostre clam. I això és el que no podem permetre. Ho férem el 1714, ara és l’hora d’aprendre de les errades greus del nostre passat.

Fins a la victòria de la llibertat, un sol poble (amb ERC o sense).