POLÍTICS CATALANS ? NO EM FEU RIURE !

Abstingueu-vos de llegir-me els independentistes optimistes, els cantaires i esbarjos populars, amants de l’ambient festiu i pacífic, com tots aquells que teniu un gra de respecte envers la nostra classe política, les tietes amants de les performances i els entristits per la situació dels presos.

Començaré per referir-me als espanyols que, com a colons elegits democràticament, asseuen les seves reials natges als escons del Parlament de Catalunya. Aquests ‘muy y mucho españoles’, la qual cosa vol dir catalanofòbics d’arrel, tots ells compleixen molt bé amb el seu propòsit de desprestigiar les màximes institucions lliures de Catalunya, de sembrar de mentides pèrfides els seus discursos, perquè el servei d’escombraries de la premsa espanyola acabi de gitar l’odi i el desig irreprimible d’una venjança definitiva; i que s’exciten en menystenir els catalans de debò (els que estimen Catalunya) atribuint-los els defectes que els servents del feixisme secular espanyol posseeixen com a dons naturals (les virtuts de): la intolerància, l’uniformisme, l’’una’, la ‘grande’ i la ‘libre’, aquella ancestral i ‘tan seva’ llibertat expressada encertadament en el lema: «Vivan las cadenas».

PP, Ciudadanos, Podemites i els socialistes de la calç viva (no s’ha d’oblidar mai aquest detall en la història d’aquests demòcrates del falangisme més extrem) ocupen els seus escons amb la finalitat de convèncer ‘l’escòria’ dels polítics catalans, que com sempre, estan encantats de la vida de posar-se al servei de la gran Espanya si se’ls omplen les butxaques de dinerons. Un exemple: Santi Vila, el que s’aixecava i saludava efusivament Rajoy, que acabava de decretar el 155, tot descobrint-se com el talp, el Judes, el traïdor del govern de Puigdemont. Aquesta feina, avui la desenvolupa a la perfecció el President del parlament, l’inefable Roger Torrent, paradigma de la inutilitat, de l’esnobisme, de la vanitat i de l’absoluta porfídia, l’home que ha assolit de ser el cap i representant d’un parlament que NO HA FET RES durant tot un any; això sí, en Roger cada mes ha vist com els dinerons del Rei eren ingressats en els seus comptes. I no ens pensem que aquí acaben els traïdors, no! Si només fossin aquests dos dròpols, rai. Però, podem afegir-hi el vicepresident del govern, el repulsiu Aragonès, l’home que ha mamat el poder franquista a casa seva, que dirigí una empresa que féu figa i acabà amb l’acomiadament dels seus treballadors; aquest home, sí, aquesta excel·lència dels comptes, dirigeix els comptes de la Generalitat des que el mossèn l’hi col·locà. Ni el 155 no el va tocar! Com més talps, millor. I per cloure aquest apartat dedicat al partit d’Esquierda Reputetaramoneta per al Confederalisme mundial, només esmentaré els presos Junqueras i Romeva, que han demostrat molt poc, molt poc, amb els seus actes des de l’1 d’Octubre. El mossèn perquè s’ha desdit de tot, i en un exercici de nefasta concepció del que és un moviment polític revolucionari, des de la presó pretén, entre rés i rés, que els catòlics són molt així, dirigir l’Esquierdieta vers el putoramonerisme tan detestable per a ells a l’època de Convergència. I què dir del Romeva, l’home de les ulleretes modernes de colors, que es va passar anys i panys recorrent òptiques europees, perquè ha quedat absolutament demostrat que fer la feina que li havia estat encomanada, no l’ha feta pas. I encara podríem parlar de les noves perles de l’Esquierdieta, com el Sabrià, la Vilalta, el Sol i tutti quanti, gent perfecta per enfonsar qualsevol nau, d’un partit polític al club de la pipa.

La genteta de ‘Junts pel que faci falta’ no s’endarrereix, la competència és molt ferotge i no s’hi valen escrúpols. Aquests han optat per la demagògia pura. Garlen que no sé com no se’ls asseca la gola, però, dir, no diuen res, i fer, encara fan menys. Pujols, Cleries, Campuzanos, Artadis i companyia, són la perfecta demostració d’allò que mai no pot ser un polític, o sigui, un descarat demagog només preocupat perquè la gent obeeixi i alhora servir-se ells els seus interessos. D’entre tota aquesta colla, només es lliura el MHP Torra, el pobre. La veritat és que em sap greu que a una persona dedicada al món de la intel·lectualitat l’hagin embarcat en un femer de traïcions com aquest. Sincerament penso que poc s’allunya el seu pensament interior de les reflexions que he fet més amunt i les que faré més avall. Al capdavall, el MHP Torra - fixeu-vos en la gravetat de la situació – és l’enemic de l’Esquierdieta i dels ‘Junts pel que calgui’, els quals partits només desitgen i maniobren per abandonar el MHP Puigdemont; els primers entre ells, el mossèn i els seus sequaços Torrent i Aragonès, i després tota la plana major de ‘Junts pel que vostè desitgi’, que es posen Puigdemont als llavis, mentre entrecreuen els dits de les mans darrere l’esquena.

Tota aquesta colla, els espanyolistes, fidels a la seva passió i devoció, i els ‘comissionistes’, pendents tothora de la puta i de la ramoneta, tots plegats, només breguen per llençar a la paperera de la història Carles Puigdemont, que només té com a fidel escuder el seu successor, l’home que va accedir al càrrec reconeixent la seva absoluta fidelitat a la real presidència de Catalunya. Tanmateix, només Torra i la gent, el poble de Catalunya, considera Carles Puigdemont el legítim president del país. Som els únics; al Parlament, no en trobareu cap... i pensem-hi: Tot el procés d’acceleració vers la independència fou dut a terme per les llistes dels partits catalans (comissionistes i fills del règim del 78) que comptaven amb la col·laboració de la societat civil. Aquell parlament fou veritablement el parlament de Catalunya, que per això, el tirà espanyol prou que encarregà al ninot Rajoy que, entre sobre i sobre, s’encarregués d’inhabilitar-lo. I així, Espanya assolí de fer desaparèixer de l’escena política catalana la gent que era capaç de canviar les coses. Espanya, així, ha facilitat la reinserció dels inútils dels polítics a l’escena política i al cobrament de les corresponents retribucions. I els inútils, és clar, poc han hagut de rumiar-s’ho, han apartat la gent que lluitava dignament per les legítimes reivindicacions del poble de Catalunya i s’hi han posat ells per posar ara sí adés també, i més encara, bastons a les rodes. (I val a dir, que la gent de l’anterior parlament, farcit de bona voluntat i atrevides decisions, no eren polítics, i cometeren errors per causa de la seva ignorància quant a ‘la política’, tot, però, amb una tendra innocència, que és molt més digna i valuosa que la tendra innocència d’ara, que per tendra i innocent en polítics, és com un insult a les seves capacitats intel·lectuals)

2019 serà el final. O immediatament es convoquen eleccions i el poble de Catalunya extermina tota resta d’ERC i Junts de l’escena política, o veurem com tots els presos van a la presó i s’hi passaran els anys que el tirà determini. Val a dir, que aleshores també podrem veure com alguns d’aquests ‘colpistes’ (els veritables traïdors de Catalunya, ja sabeu de qui parlo) sortiran abans de la presó, per unes raons que la Injustícia espanyola manegarà com manega la llei, les ordres i tot allò que els pica.

MHP Torra, no perdi més el temps. Convoqui eleccions. La derrota, després de la pixada governamental del dia 21, està consumada, tan sols cal rematar-la. Només podrem demorar-la - que ben difícil serà ja impedir-la -, si el poble de Catalunya pren les brides del país amb l’organització política que faci falta, però sense CAP NI UN dels bocamolls, demagogs, inútils, mentiders i traïdors (escric traïdor, perquè arribats en aquest punt, no estar disposat a jugar-te la vida per la lluita, és una traïció o la demostració indiscutible d’una profundíssima idiòcia).

El judici és l’estocada. En el moment que els presos surtin de les cel·les catalanes (no em direu que no ens hauria ‘d’omplir de vergonya’ tenir els ostatges dels enemics vigilats per nosaltres mateixos. Vergonya, i una indecència que després vagin vociferant i gemegant que volen la independència i la llibertat dels presos!), en el moment que surtin de casa nostra, la sentència serà dictada, i quan entrin a l’infame Tribunal Supremo, que no és Tribunal i només és Suprem en l’exercici de la Injustícia i en l’exercici del nepotisme més vomitiu; quan s’asseguin davant del botxí i els voltors que el flanquejaran, i a un costat l’àguila de Franco i l’exèrcit de mentiders en la defensa de la nació més antiga, democràtica i avançada del món, aleshores, ja en aquell concret moment, la derrota de Catalunya serà escrita. I no serà una derrota més. Pot ser la derrota definitiva, que el tirà amb tota la colla de mesells (premsa, màfia-35, falangistes de dretes, genocides, falangistes d’esquerres i de calç viva), junt amb els Santi Vila, Roger Torrent i tanta companyia, escriuran el procés lent però definitiu de l’extermini de la cultura catalana.

Haver-nos enfrontat a l’exigida submissió com a derrotats del gran Caudillo només pot ser reparat amb l’extermini absolut de la nostra essència. Per això, si continuem fiant-nos dels demagogs, ja podem aprendre tots a tocar el violoncel i interpretar el magnífic «Cant dels Ocells», d’aquell vellet que a l’Onu defensava Catalunya i que ara sentiria vergonya profunda de la nostra representació política, sí, aprenguem-lo, que l’interpretarem com a darrera ànsia de llibertat en el nostre epitafi.

O lluita o mort. La mort la tenim assegurada. Estant així les coses, jo optaria per la lluita, que almenys, encara que dugui a la mort, ho fa amb dignitat i sentit.

I no oblideu: Lluita o mort? Preguntat a un polític català, rebrà de resposta: Calaix!

Si algú s’ha sentit ofès per les meves paraules, li demano disculpes; tanmateix, que li consti que faig ús de la paraula per denunciar el que critico. Prou que m’agradaria encendre els ànims i dibuixar demagògicament que ‘la’ tenim a tocar. Però no puc, davant del desastre que ens han preparat la incompetència, la inutilitat personal, la incapacitat analítica i la ineptitud en grau d’excelsitud.

Si algú dels esmentats s’ha sentit ofès, que s’hi posi fulles. Jo els acuso, ells han venut Catalunya a canvi d’una nòmina per una traïció. Engrescar un poble al suïcidi com a entitat política, només pot ser obra de traïdors o de gent amb una profundíssima idiòcia.

La resta jutgeu, vosaltres mateixos; qui té més dignitat: el poble de Catalunya o els seus representants (que són representants dels altres)?

21 Desembre 2018

 LA GENT I ELS VIVIDORS

Ahir, 21-D, vam tenir una nova oportunitat de comprovar la voluntat de la gent i la mesquinesa dels nostres polítics. De la gent, no en diré res. Hi ha voluntat de crear la fotuda Catalunya independent i la determinació a arriscar-se per assolir-la. I dels polítics, poca cosa a dir. Una colla de vividors, molt preocupats de no perdre el càrrec i l’assignació mensual que els paga el ‘seu’ rei com a màxima representació del país. Molta paraula, molta retòrica i més demagògia que en qualsevol discurs de Ciudadanos, populars i socialistes. Tenim una classe política vergonyosa, farcida d’incapaços i de covards. És desagradable escriure això, sí, però és la radical veritat.

Ens van vendre que passaríem de la legalitat a la legalitat, que estaven bastint les estructures d’estat, que el nostre missatge tenia força a Europa i que se’ns escoltava, en fi, que fent bé les coses, la voluntat del poble de Catalunya seria una realitat guiada i conduïda a l’èxit per la classe política.

La realitat és ben diferent. Molta paraula i molt vol de coloms! Quan toca la fotografia, tots s’hi apunten, vejam si en quedaran fora; però a l’hora de guanyar-se el sou, tots ajupen el cap i dissimuladament assenyalen els socis com a responsables dels mals que patim. Els partits convencionals són menjadores per a gent inútil i absolutament incapaç de res de bo, per deficiència política, intel·lectual i manca de coratge. Als fets ens hem de remetre.

Des de l’1-O no hi ha hagut cap acte de valentia ni de decisió per part dels nostres suposats polítics. Els uns que tracten d’acontentar el règim i ens parlem d’eixamplar la base -s’ha de ser limitat intel·lectual, per creure això -, els altres, que qui dies passa anys empeny, i els de més enllà, que sembla que se’ls ha apagat la veu i els ha entrat una mena d’afonia reivindicativa, o potser és que veuen millor que jo i de forma més directa, l’absoluta impossibilitat de fer un pas endavant amb la colla d’arreplegats que ens aixequen la camisa cada volta que obren la boca.

Si els polítics no saben com gestionar la difícil situació que viu Catalunya, que pleguin, que tinguin honradesa i dignitat i es facin a un costat. El que no pot ser tolerat és que mantinguin els càrrecs i el sou que els paga el règim opressor, i que encara ens vulguin fer creure que volen canviar l’statu quo:

Si no ets capaç, per pura i absoluta covardia, de proposar el candidat triat pel poble, plega, no vulguis mantenir una menjadora per a la teva inutilitat intel·lectual. Si no ets capaç, per pura i absoluta negligència, d’afrontar l’estat contraposant-hi la voluntat de la gent, plega, no vulguis mantenir una menjadora que no s’adiu amb la teva dignitat intel·lectual. Si no ets capaç, per pura i absoluta por, de controlar les forces d’ocupació dels colons, plega, no vulguis mantenir una menjadora que et converteix en un repressor del teu propi poble. Plegar és un acte digne, trair un poble és una baixesa total.

Els polítics catalans no fan altra cosa que aixecar-nos la camisa, dia sí dia també. Després s’investeixen d’una sagrada autoritat i es vanten de representar la veu del poble, tot i que tranquil·lament esperen que arribi final de mes per ingressar els diners tan odiats que l’estat que tant detesten els lliura al compte bancari. Això és hipocresia i traïció. Si no tens valor, capacitat, voluntat o possibilitat de fer el que se t’ha encomanat, la mínima dignitat exigeix enretirar-se i deixar pas a gent amb compromís.

No ens enganyem, la independència no l’hem feta perquè la classe política catalana és una classe mesella, poruga i estètica. Si volem, d’una punyetera vegada, fer la independència, hem de fer a un costat tots els partits convencionals que avui infecten la democràcia en el nostre parlament. I la pregunta és:

Estarien disposats a fer-se a un costat, o abans enfonsaran el somni del poble per mantenir els seus privilegis i el seu compte corrent?

La meva resposta, la sabeu, oi?

Els nostres polítics no són dels nostres, cal que comencem a assumir-ho, si volem assolir el somni de la llibertat de la nostra terra.

Després del 21D, què n’hem tret: folklore, reclamacions a tort i a dret, demagògia de tota la classe política i els gossos dels policies i la guàrdia civil (avui no tenim cos de seguretat català, tinguem-ho molt clar) ‘provocant’ els ciutadans, un fet que no sé ni si deu ser observat en les pitjors de les dictadures; perquè això no són policies, són pinxos de barri baix. Tanmateix, no dubteu que avui o demà sortirà el Buch justificant l’injustificable. I darrere seu, la portaveu, el vicepresident i el president. Foteu el camp, ja! Amb vosaltres Catalunya no va enlloc, i amb sort, si visquéssiu eternament, potser assoliríem la independència en l’any 23.458.

Eleccions ja, el poble té el dret d’enviar a la paperera de la història els dirigents polítics i els partits incapaços, els dirigents i els partits que fan més mal que bé, per ignorància, per supèrbia i per covardia.

Tenir gent privada de llibertat injustament, pendent d’una farsa judicial, i tenir-los reclosos a les teves presons, això, senzillament, és patètic.

La llibertat sempre té un preu i la independència sempre exigeix molt de coratge i molta decisió. Si això ho veieu en algú dels membres del nostre ‘estimat’ govern amb aspiracions de pseudoautonomia, m’ho dieu; mentrestant, jo els engego a pastar fang.

AIXÒ DIU EL NOSTRE SILENCI...

Reinterpretació del poema

VAIG GUARDAR SILENCI

Martin Niemöller

AIXÒ DIU EL NOSTRE SILENCI...

Quan els birmans van anar a caçar els rohingyes,
el poble europeu no va protestar;
perquè no som rohingyes ni birmans.

Quan els immigrants foren abandonats a mar,
el poble europeu no va protestar;
perquè no som emigrants subsaharians.

Quan l’atemptat contra la democràcia turca,
els europeus no vam dir res;
perquè essent demòcrates, no som turcs.

Quan Espanya va empresonar els demòcrates catalans,
els europeus no vau dir res,
perquè tampoc no sou catalans,

Quan us vinguin a cercar a vosaltres,
ja no tindreu ningú que us doni un cop de mà;

heu abandonat els homes i els principis.

Quan us vinguin a cercar a vosaltres,

ja no tindreu ningú que us pugui ajudar;

heu renunciat a la justícia i a la democràcia.

Quan us vinguin a cercar a vosaltres,

ja no tindreu res que us pugui emparar;

esteu demanant trens, camps i foscor...

Això és el que diu el vostre silenci còmplice,

que se sent com una magna simfonia silent

i ofega el cant de totes les veus lliures.

CARTA OBERTA

ALS CIUTADANS EUROPEUS

Estimats conciutadans continentals,

Abans de res, vull matisar-vos el meu concepte d’europeisme, perquè el meu concepte no té res a veure amb l’estafa de la Comunitat Europea en la qual ens han obligat a viure. El meu europeisme és la col·laboració oberta, solidària i cultural dels diferents pobles europeus a la recerca d’una convivència i confraternitat fonamentades en el respecte, l’intercanvi d’idees i l’ajut mutu. Malauradament, ens han imposat un megaestat en el qual el Parlament és una menjadora per a inútils i per a lluitadors impenitents sense possibilitat de victòria, ja que Europa és manada per la bandada de la Comissió, on tenim el pitjor del pitjor de l’ètica humana: de l’alcohòlic per lumbàlgia, una peça digna del museu dels horrors humans, per la seva negligència, la seva incapacitat, la seva deshonestedat, el seu servilisme mesell, el seu cinisme i la poca intel·ligència, al qual, com en una banda de perdularis, l’acompanyen l’hipòcrita Tusk, el feixista Tajani i el demagog i petaneres del Margaritis, entre altres, tots ells dignes de ser inclosos en un manual de principis ètics com a models i exemples d’allò que mai pot ser un ésser humà, ja no dic, si a més a més, desenvolupa un càrrec públic.

Europa és un fracàs perquè Europa és un invent contra els interessos de la ciutadania i a favor d’una colla de lladres i pocavergonyes, que són els que ens imposen la Comissió contra la voluntat dels ciutadans europeus, que no tenim cap possibilitat de triar les personalitats que ens han de dirigir i que veiem com ens són triats una colla de pallassos de circ per entretenir-nos, mentre els lladres omplen els seus sacs amb el treball de tots els desgraciats europeus. Els fets ocorreguts a França aquestes darreres setmanes ens ho certifiquen. Al capdavall, totes les màximes autoritats europees són voluntat, també, de la direcció econòmica del continent, per a millor i més gran glòria dels estafadors i dels lladres. L’exemple d’Itàlia és prou concloent: no els agradava a qui havia elegit el poble italià, i decidiren canviar-los la direcció política del país.

Aquesta Europa, tal com està concebuda, és una inevitable font de conflictes. I cada dia ho comprovem, això. Ara, conciutadans continentals, podeu veure què està passant al règim dictatorial espanyol, que per molt que es vestís al 1975 amb sedes i oripells, no pot amagar la mona que s’amaga dins dels vestits. Espanya ha estat l’únic règim feixista europeu del segle XX que s’ha perllongat des de 1936 fins al nou segle. No us cregueu que la transició que encapçalà el rei fratricida, franquista, lladre i amic dels terroristes islàmics és veritat; fou allò de canviar-ho tot, perquè tot continués igual... I a fe de Déu que us han enganyat! Tota la dreta espanyola és franquista, tota, sense possible exclusió: PP (fundat per ministres de Franco), PSOE (refundat pel falangisme de l’anterior règim -us recordo que els socialistes practicaren la ‘democràcia política’ del terrorisme d’estat, els GAL -), VOX (feixistes sense dissimulacions), C’s (partit franquista nascut amb l’única intenció de reforçar la pèrdua de vots del PP a Catalunya, i que té com a màxim objectiu: la destrucció del nostre país i cultura), i encara podríem parlar dels neonazis d’UPyD, que només combreguen amb la destrucció de tot allò que no sigui castellà. Aquesta és la vergonyosa realitat espanyola, un país que és incapaç de diàleg, perquè mai no ha estat capaç ni tan sols d’entendre què significa la paraula.

Catalunya està lluitant per la seva llibertat, perduda contra els exèrcits dels borbons i els castellans el 1714 (d’on ve la pèrdua espanyola de Gibraltar; i no està de més de dir, que els gibraltarenys no volen ni en el pitjor dels seus malsons tornar a formar part de l’eterna dictadura europea). Espanya no ha participat en cap de les grans revolucions que ha patit Europa: no fou protestant, sinó que conservà, per a major glòria de Déu, l’ultracatolicisme; no participà de la revolució liberal, ni de la revolució burgesa ni de la revolució industrial. Espanya sempre ha viscut en un orgullós enaltiment de la seva autarquia econòmica i política, digna d’una societat retardada del segle XV.

La transició o postfranquisme estructural, econòmic, social i polític, fou un engany que els catalans ens empassàrem. Il·lusos, ens pensàvem que sí, que tenien intenció de canviar, de modernitzar-se, de convertir-se a l’esperit europeu. Però, ni de bon tros! Després de molts d’anys de diferències quant a l’encaix de Catalunya i la mentalitat catalana amb Espanya i la seva mentalitat autoritària, l’any 2006, Catalunya presentava una reforma de l’Estatut (marc legal per a les lleis autonòmiques) aprovat per més del 80% del parlament. ‘Las Cortes Españolas’ n’aflaquiren les competències i la voluntat d’autogovern amb la frivolitat pròpia dels castellans, tot i que el president espanyol d’aleshores havia promès públicament que acceptaria l’Estatut que el parlament català presentés a ‘las Cortes’. L’Estatut fou retallat de manera que perdia l’essència de la seva finalitat, que per això els ciutadans de Catalunya, tot i que el refrendaren, ho feren amb una participació que no arribava al 50% de l’electorat, molt decebuts. Mal que bé, aquesta era la situació. Però els franquistes del PP interposaren recursos al Tribunal Constitucional -que pels intrusos que vetllen la constitucionalitat, és el més semblant a una casa de putes -, i que després de 4 anys, reformaren els acords signats pel parlament de Catalunya, per ‘las Cortes del Reino’ i per la voluntat del poble de Catalunya, i imposaren un nou Estatut. És a dir, 12 jutges acordaren els termes que regeixen el nou Estatut (que d’altra banda hauria d’haver estat refrendat una altra vegada, i que no ho fou) per damunt de la voluntat dels 7 milions de catalans, als quals se’ls havia d’aplicar el nou règim estatutari. Estrictament parlant, Catalunya és l’única Comunitat del Reino de Borbònia que no té estatut d’autonomia validat pels seus ciutadans.

Amb aquesta situació, la paciència dels catalans s’acabà. Començaren les mobilitzacions amb la finalitat de proposar ‘a les urnes’ la voluntat de la ciutadania de Catalunya amb relació a Espanya i quin havia de ser el marc d’aquestes relacions. Des d’aleshores el franquisme essencial de tot el règim espanyol actual començà a poc a poc a treure’s les màscares que havien ocultat la devoció envers el Caudillo. Així, polítics, premsa escrita i intel·lectuals de la menjadora del règim, escamparen el sentiment de catalanofòbia espanyol, un sentiment que tenen tan arrelat, que només cal gratar-lo una mica perquè els entri una picor que així que la senten, ja no la poden controlar. Al capdavall, Catalunya és la darrera colònia de l’antic Imperio Español en el qual no es posava el sol.

Des del començ de l’actual conflicte polític, Espanya no ha fet ni un sol gest d’aproximació, sinó que ha optat sempre per la més radical i intransigent negativa a escoltar la voluntat del poble Catalunya, ja que en el seu dedins, consideren que els colonitzats no tenen dret a parlar de qüestions que només són incumbència dels colons.

Pacíficament, els catalans, ens n’hem fet un fart, de reclamar que s’escolti la nostra veu. Repeteixo, que s’escolti la nostra veu. Una altra vegada, que s’escolti la nostra veu. I com haureu vist en imatges per la televisió, quan els catalans, i el govern de Catalunya, seguint el compromís electoral, foren convocats a votar quant a la independència de Catalunya, l’estat espanyol envià una colla de degenerats a estomacar la llibertat; tots els degenerats, animats pels crits de suport dels conciutadans espanyols, que no es cansaven de clamar: A por ellos, oé!

Després d’aquella vergonyant imatge de la democràcia espanyola, sortí el tirà que dirigeix la sort dels pobles d’Espanya, o sigui, el nou Borbó, el que substitueix el rei fratricida, franquista, lladre i amic dels terroristes islàmics, perquè caçava elefants entre puta i puta i robatori i robatori; aquest infame Felipe, conegut com a ‘El preparau’, féu un discurs del qual l’única conclusió que se’n pot treure, és el seu odi visceral envers el poble de Catalunya i la seva gent, que al capdavall som els que li permeten viure com un rei, encara que sigui contra la nostra voluntat i d’haver estat imposat per mandat del Caudillo de España por la gloria de Dios i els seus gloriosos exèrcits comandats per carnissers.

Arribats aquí, no faré més història, sinó que invoco a la ciutadania europea, no als pallassos polítics que com a nosaltres us regeixen; us invoco a vosaltres perquè penseu què pot passar a Catalunya (Espanya baveja en pensar de matar catalans, que ja ho han dit públicament i, no oblideu que tenen per exemple a seguir Sèrbia, aquells que muntaren una gran guerra i farciren de morts els pobles que volien alliberar-se de la seva tirania i ompliren de crims els pobles que a penes tenien armes per defensar-se de l’exèrcit opressor). Més que mai Catalunya necessita la vostra protesta, la vostra col·laboració i implicació, perquè no oblideu que quan la violència és exercida i mirem cap a un altre costat, correm el risc que aquesta violència en algun moment es giri contra nosaltres.

Espanya és una dictadura, el tirà es diu Felipe VI, i és qui mana i qui dirigeix la nació contra la voluntat del poble (en un referèndum entre monarquia i república, la monarquia hauria de deposar la corona, i espero que respondre davant de la justícia pels seus inquantificables crims), i dirigeix tot seguint l'última voluntat del genocida espanyol, que val la pena de recordar, és el criminal que farcí les voravies de les carreteres d’opositors polítics i revenges personals, col·locant Espanya en l’honrosa segona posició en el rànquing mundial de desapareguts. I penseu, conciutadans europeus, que els ‘anticatalans’ són fidels seguidors d’aquesta política.

Concloc aquest llarg escrit, demanant-vos que no ens abandoneu. Prou sé que a casa vostra tots teniu molts diversos problemes causats pels infames de la Comissió Europea i pels ineptes dels vostres màxims càrrecs polítics (mesells de la Comissió i del FMI – famosa banda de criminals -), tanmateix, feu pressió, demostreu que estimeu la llibertat dels pobles i el respecte per la seva voluntat. Vosaltres patíreu la vergonya del nazisme (val a dir que el borratxo ciàtic té un arbre genealògic molt interessant sobre això), no permeteu que la dictadura perpètua espanyola ofegui l’anhel de llibertat d’un poble que fa 300 anys que viu sotmès a la bota, a la barbaritat, a la indecència i a l’espoli espanyol.

Pot no semblar així, però la lluita de Catalunya involucra tota la ciutadania europea, perquè la nostra reclamació és un crit contra el feixisme, un cant de llibertat, democràcia i respecte. Espanya és una pedra a la sabata per a qualsevol projecte, la seva traïció a la paraula donada és proverbial. Vosaltres, flamencs, belgues, holandesos, sabeu prou bé com són aquests castellans, quina és la seva quixotesca creença en la seva supremacia, el seu convenciment essencial que són la reserva espiritual d’occident.

No deixeu que els feixistes matin la llibertat d’un poble!

VAGA DE FAM

El Jordi Turull i el Jordi Sánchez han començat una vaga de fam en protesta per la vulneració dels seus drets. La seva agosarada acció mereix el meu respecte, el meu aplaudiment i el meu suport; el meu i el de tots aquells que més enllà de la seva ideologia política són amants de la llibertat. Però, al voltant d’aquesta decisió arriscada -encara que en Jordi Sánchez hagi declarat que no s’han begut l’enteniment -, voldria fer unes consideracions.

Una vaga de fam és una protesta que si ha de ser sostinguda en el temps, deixa seqüeles per a tota la vida. Uns dies de dejú no suposen cap mal per a la nostra naturalesa, però si el temps va més enllà d’una setmana, el nostre cos se’n ressent. A part d’aquesta obvietat, les meves reflexions giren al voltant d’aquells que haurien de fer un moviment per tal de resoldre la constant violació dels drets democràtics que els presos estan patint:

Si comencem per la colla del Tribunal de la Cort, els jutges prevaricadors que des de fa onze mesos haurien d’haver emès un dictamen o una resolució (o com es digui el document de la decisió judicial) a favor o en contra de les reclamacions fetes pels Jordis, d’aquests no cal que n’espereu res, ja que ses senyories només atenen la veu de l’amo per a bordar en conseqüència. La indignitat ètica d’aquests miserables no pot tenir ni oblit ni perdó. Demorar una decisió per impedir les legals reclamacions a instàncies superiors, això només pot definir-se com a entorpiment de la justícia i, a més a més, de vulneració gravíssima dels drets de defensa, per no dir de la presumpció d’innocència, un concepte aquest, és clar, que aquests fills del franquisme no poden entendre, ja que ells estan acostumats que així com entra l’acusat, l’autoritat els comuniqui la sentència. I aquests delinqüents, han manifestat que consideren la vaga com una mesura de pressió intolerable. Això ho diuen una colla de gossos mesells, sense ètica, sense principis ni el més mínim sentit de justícia!

Si en lloc d’aquests jutges espanyols, o sigui, botxins del règim, volem preveure la reacció del tirà, el fill del rei emètic, la veritat és que poca esperança heu de tenir que el tirà mani de concedir algun tipus de permís als seus subordinats. No hi ha res més atrevit que la ignorància, i res més orgullós que l’ànima d’un miserable, i aquestes són les característiques essencials del tirà, el fill del fratricida, sí, el fill de l’emètic, l’home que va endollar un tret a la boca del seu germà a un pam de la cara, això, sense voler-ho fer, és clar; que per això aquest ‘incident’ mai no ha estat investigat.

Si el tirà de l’’aporellos’ i els seus gossos de guàrdia no fan res, no esperareu que els seus servents socialistes moguin un fil per resoldre la situació? No oblideu que els socialistes són més amants de fer pràctiques amb calç viva, que de parlar dels assumptes. I si no em creieu, penseu en l’infame lladre que és ministre d’exteriors i el seu afany per desinfectar. Per això, si és pels gossos de guàrdia, el tirà i els servents del tirà, abans envien els ‘quenosdejenactuar’ que fer un gest per afluixar la tensió.

I finalment, companys Jordi Turull i Jordi Sánchez, penseu en els nostres. Sí, no penseu que els partits polítics faran cap desobediència, més probablement actuaran com el Torrent, garlant molt i no fent res més que abaixar-se els pantalons quan sent la veu que li ho mana; o si no, idearan un nou llaç o un nou nus de color lila, de color fúcsia, de color grana o turquesa, i es passejaran folklòricament demanant somnis amb paraules plenes de raó, però sense posar-se mai en acció.

Confio que haureu sospesat aquestes condicions abans d’haver pres la vostra decisió, ja que si no les heu pensat, teniu molt mala peça al teler. El poble està amb vosaltres. Avui mateix, l’ANC ha convocat un acte a Lledoners. I això està molt bé, és molt bonic i se’n fan fotografies i la premsa en parla, però al tirà això li rebufa. Ara, el temps corre molt de pressa per a vosaltres. Si els tòtils del parlament, els eixampladors de base i els demagogs de les mil institucions inútils, no mouen el cul de la cadira, heu de saber que la gent no serà prou. És fonamental que la màxima institució del país es comporti com a tal. I si el tirà ha de fer una tanca per cloure els catalans a la presó de Catalunya, endavant, això abans que permetre mal als vaguistes que han pres una determinació que els involucra de manera absoluta. MHP Torra, prou de missatges, d’intencions, de gestos i de misèries, és l’hora de la DESOBEDIÈNCIA ABSOLUTA. ALLIBEREU ELS PRESOS POLÍTICS, JA.

I per concloure, una notícia que he llegit avui, si bé no acostumo a llegir notícies sobre deficients mentals i insuficiències intel·lectuals severes; però s’ha de dir. Un ésser de difícil qualificació biològica, després que ha estat donada la notícia de la vaga de fam, ha fet un twit amb una foto. A la fotografia es veia el MHP Puigdemont menjant entre amics en una taula assortida, ara en fa cosa d’un any, i dessota, l’ésser en qüestió, hi ha afegit que: mentre els presos feien vaga de fam, el fugit es fartava de menjar. El senyor García, que així es diu aquesta deficiència humana que ha crescut en vertical de manera directament proporcional a la seva manca de dignitat ètica, ha demostrat una vegada més que no pot ser considerat un ésser humà, i caldria que es prenguessin mesures de justícia per evitar que aquest imbècil continuï fent mal a la gent amb fonaments culturals febles, perquè adjuntar una fotografia de fa un any per desprestigiar l’actitud d’una persona avui, això només un pot fer un ésser no acabat de fer.

Jordis, no penseu que el nivell al partit popular, al partit de ciudadanos o al partit dels socialistes o vox, és gaire diferent. Nivell cultural cap, capacitat d’anàlisi i profunditat de la resolució deductiva, bé, això ni tan sols entenen què és. Ells, el que entenen bé és: Viva España, Viva Franco, Viva el Rey, Viva la Constitución y Aporellos. Més enllà d’aquests metafísics conceptes no espereu de trobar res.

Estic preocupat, perquè la vostra acció hauria de remoure consciències, però ni els gossos ensinistrats, ni els tirans, ni els ‘quenosdejenactuar’, què dir dels servents que afiliats en els partits polítics es reparteixen les tasques de majordomia de la dictadura del monarca... Això allà, a les Castelles. Però, i aquí? Estic preocupat perquè, com escrivia en el meu article anterior, entre els nostres veig molt d’inepte, bastants covards i alguns traïdors.

Tot i això, si hem d’obrir les presons i alliberar-vos per justícia i dignitat vostra i del nostre país, compteu que allí estaré defensant la llibertat, els drets i la justícia que els Borbons aniquilaren a casa nostra.

DONEC PERFIDIAM.