MISSATGE A EUROPA

A Catalunya, les S.A. de Felipe VI, compostes per militants i simpatitzants de PP, Ciudadanos i PSC (que ja els haureu vist plegats en diverses manifestacions) campen al seu gust fent el que els sembla, sense que la policia espanyola (els mossos d’esquadra avui són agents nacionals) faci altra cosa que defensar-los. És ben curiós com, pel fet de votar, les forces d’ocupació espanyoles s’exercitaren de valent, i en canvi quan un provocador assisteix a un acte de solidaritat amb els presos polítics, el tracten amb una delicadesa que esfereeix. De ben segur que si un independentista actués de la mateixa manera en una concentració ultranacionalista, la policia arribaria tard i a més a més se l’endurien a comissaria per acusar-lo de provocació i alteració de l’ordre públic. La fatxenderia d’aquests personatges només té raó de ser en la impunitat dels seus actes i el suport de les forces d’ocupació fidels al tirà (Els nazis de l’assalt a Blanquerna, amb sentències fermes, són lliures. El seu parentiu amb membres destacats del feixisme i del portaveu del govern és conegut de tothom).

Europa pot tancar els ulls a la realitat, tanmateix us esclatarà a la cara. No heu vist una situació similar a la Gran Bretanya, i com en res no s’ha vist alterada la quotidianitat amb actes de provocació dels unionistes envers els independentistes? Això es deu només a què el sentit democràtic forma part de la seva manera de ser. A Espanya això no existeix perquè mai no ha existit. Europeus, recordeu que Pirineus avall hi ha les fosses de les carreteres que aquests mateixos SA espanyols obriren per abocar els cossos dels seus assassinats. Potser en foren 200.000, potser més, potser menys, tanmateix fossin els que fossin, sempre en seran massa. Ningú no ha maldat des del govern de la monarquia, mai, a exhumar els cadàvers i fer-los justícia.

En la darrera sessió parlamentària a Catalunya, en una imatge indigna d’una democràcia, el president de la Generalitat estava sol, sense els seus consellers al costat, ja que el govern del tirà no els permet l’exercici del seu càrrec, violant totes les lleis del país: Constitució i Estatut d’autonomia. Per això, en senyal de protesta, dipositaren un llaç groc en els seients dels consellers. Però, ai las!, Carlos Carrizosa, un dels falangistes més agressius i fatxenda del parlament català, féu una exhibició d’hipocresia, orgull i amenaça, denigrant el parlament on ell es guanya les garrofes i té l’honor de representar la ciutadania catalana, i muntà un espectacle lamentable, amb les seves paraules i l’enfrontament amb el president de la càmera, com també amb els seus actes de menysteniment a un símbol de lluita per les llibertats.

Europeus, potser tant us fa, però els nacionalistes espanyols estan excitant els seus bàrbars per tal de provocar un sonat enfrontament que els permeti de presentar el moviment independentista com a violent. Si això passés, penseu que el moviment independentista és majoritari i que demostra públicament i pacífica la seva força des de fa gairebé una dècada, i no hi ha hagut un sol cas de violència. Ni un sol cas.

Europeus, els nacionalistes de les SA de Felipe VI van començar a sortir al carrer amb una macromanifestació amb gent importada d’Espanya i, en aquella primera demostració de força, els seus clams anaven contra el president de la Generalitat, al qual demanaven des de presó a l’execució, mentre feien la salutació feixista. Avui, els partits del règim de la monarquia estan excitant els seus a defensar la unitat d’Espanya a sang i foc.

Europeus, si no feu pressió als vostres governs per demanar-los la intervenció i la garantia del respecte als principis bàsics d’una societat de dret i llibertat, la situació empitjorarà i pot acabar en una crisi social que desembocarà en l’economia, i aleshores sí que riurem tots plegats! Sabeu que els vostres tribunals se’n fan creus de les acusacions contra líders polítics que han actuat amb la legitimitat de defensar les seves idees, i que els vostres jutges s’avergonyeixen de la gravetat dels crims de què se’ls acusa.

El temps corre, i si no s’atura l’espiral, la violència acabarà per esclatar, sobretot perquè els qui no volen sentir parlar les urnes, no tenen altra medecina que la violència, saben que no tenen la raó i que la seva única raó és la força bruta, la del poder de l’estat (policies, jutges, militars, mitjans de comunicació, poders econòmics, falses banderes socials...). Els catalans només tenim la veu, i que us consti i romangui ben gravat en les vostres ments, que l’única cosa que demanem els catalans és la consulta a la voluntat del poble de Catalunya. A qui nega el principi fonamental de la llibertat política, com n’hi dieu vosaltres? A Catalunya: tirà.

Espanya s’enfonsa, i no oblideu que entre els covards, els vanitosos, els orgullosos i els il·luminats, mai no hi ha lloc per altra cosa que la traïdoria i la violència. Espanya té el gloriós privilegi de poder vantar-se que per la defensa de la sagrada unitat de la pàtria ha viscut sotmesa a dues dictadures militars. Eviteu la tercera, per Europa, per Catalunya i pels espanyols; per bé que a molts d’ells, que ho eviteu, els sabrà greu. Penseu que l’esperit social i polític de la democràcia s’ha de mamar, ningú no neix demòcrata. Els homes som així. Cal que algú t’il·lustri dels avantatges d’una societat amb un projecte comú i real. I Espanya és un país que ha viscut mig segle en l’autocràcia creient-se que era el far del món i de la civilització.

Europa no és que faci tard, és que ha quedat retratada en els seus ideals i allò que és en realitat. Com voleu que no augmenti la gent antieuropeista si els primers que desfan Europa són els venuts que la dirigeixen!

Catalunya està desarmada, fretura de la solidaritat política per fer front a les escomeses que pretendrà el monarca dels espanyols, amo i senyor, Déu pare i protector de la baixesa política en consideració dels valors democràtics que són PP, Ciudadanos i PSOE, tots ells, fills ideològics del règim anterior.

No poseu l’economia per davant de la llibertat o la tirania en serà la resposta, a Catalunya, a Espanya i a Europa.

QUÈ ENS IMPORTA ESPANYA !

Després de la sentència del cas Gürtel, part I, sembla que al país opressor s’han adonat que hi havia una organització mafiosa que dirigia el país. Segons que sembla, fins ahir, ningú se n’havia adonat! No repetiré el que no em canso d’escriure quant a la sistèmica corrupció i putrefacció del ‘cortijo’ dels Borbons. Arriba un moment que la docència és inútil si els alumnes viuen en mons d’unicorns i fantasies mil.

El cas que vull tractar ara és: què han de fer els partits ‘republicans’ enfrontats a la decisió que han de prendre en la moció de censura? La pregunta és absolutament ridícula. Quina decisió prendrien els ‘republicans’ catalans en una moció de censura a França? Doncs, és el mateix cas.

Els partits catalans el dia del circ a les Cortes Españolas han de ser-hi presents i llençar totes les escombraries que puguin sobre l’organització mafiosa del PP i sobre els seus miralls, PSOE i C’s. Aprofitar els torns de paraula per reclamar novament el diàleg per a un referèndum vinculant i tornar-hi i tornar-hi. El problema de la ingovernabilitat política d’Espanya, això, no té solució mentre tota la classe política hispana faci reverències a la corrupció en estat pur que és la vergonyosa monarquia espanyola. I això, no penseu que passarà mai. Espanya és país de mesells i de dictadors. A uns els agrada que els sotmetin i als altres viure del treball dels sotmesos. Si algú dubta d’aquesta afirmació, que comenci la història d’Espanya i la vagi desgranant, segle a segle, episodi a episodi, i s’adonarà que malgrat que el temps passa i comporta canvis en les concepcions polítiques, socials i individuals respecte a la llibertat, a Espanya, segueix havent-hi una classe privilegiada, integrada per una saga mafiosa que ha governat i segueix governant Espanya. I potser aquest és el gran problema, el problema real. Espanya no canviarà mai fins que no perdi Catalunya. Aleshores potser s’adonaran dels criminals que els han dirigit des de 1714, i com han fet fins a l’impossible per sotmetre un poble que d’haver-lo integrat hauria comportat una solució política, econòmica i social al problema d’integrar un país conquerit a les teves possessions reials. Però, no val la pena, malbaratar més saliva ni omplir més pàgines per repetir la mateixa cançó, que de tanta tornada ja s’assembla massa a la nàusea d’un vòmit.

Els catalans, doncs, bé farem d’anar a cantar-los les quaranta a Madrid i reclamar allò que és de justícia democràtica, però al mateix temps, no podem caure en el parany de jugar el seu joc. PP, PSOE, C’s són tres cares del mateix moviment: la monarquia feixista. Res no canviarà ni amb els uns ni amb els altres. Per això, no ens hem de trencar el cap, anem a Madrid, repetim la nostra cançó i el dia de les votacions de la moció de censura, els polítics catalans de Madrid faran bé de celebrar un dinar-berenar-sopar en intimitat.

De cap de les maneres hem d’emetre un vot en els assumptes interns d’un país estranger, això és lleig i un acte molt poc diplomàtic. Els espanyols que tant s’estima el senyor Tardà (qui l’ha vist i qui el veu) que votin allò que els sembli, per a nosaltres, passi el que passi, res no canviarà. Al capdavall, a Madrid el que està en joc és qui són els nous comandaments de l’organització mafiosa dirigida pel rei i els seus lloctinents de l’Íbex35. Els diferents partits cerquen la impunitat monàrquica als seus robatoris i a l’aplicació del sistema de vassallatge borbònic. Tant ens fot que manin els franquistes que ho han fet fins ara, que manin els terribles nacional-socialistes, sí, aquells que tenien una banda armada paral·lela, el dirigent de la qual encara va pel món donant consells i parlant de democràcia, o, finalment, el ressuscitat Primo de Rivera. Entre tanta doctrina antidemocràtica què hem de fem, ballar amb ells? No. Primer treure’ls les caretes, que val a dir que ells mateixos, per agradar al seu estimat poble, es van traient perquè vegin que l’imperi espanyol encara té pobles sota la seva dominació. Després, anar a fer unes cerveses i uns whiskys i esperar quin dels feixistes guanya el govern i la carícia del rei de les porres i la violència.

Així doncs, de veritat ens pensem que el que està passant a Espanya ens interessa particularment? Com més es mosseguin els enemics entre ells, més mal es faran. I penseu que entre aquesta gent no hi ha ni pietat ni magnanimitat. Recordeu que el gran Caudillo d’Espanya, el que tots (PP, PSOE i C’s) enyoren, fou qui deixà matar el seu ideòleg Primo de Rivera per les forces republicanes. Entre ells no hi ha més que egoisme i autoritat. Són un poble que no té res a veure amb nosaltres i que hem hagut de suportar tres-cents anys com a tirania. Ara és hora que ells es barallin entre ells, que se ceguin els uns als altres, i nosaltres hem de perseverar en la nostra lluita d’alliberament i fer el possible per exportar-la a Europa.

A Espanya hi ha una lluita per saber quin franquisme s’imposa. No és cosa nostra.

A Espanya hi ha una absoluta violació dels principis fonamentals de la comunitat europea i dels drets humans, que cal recordar-ho i recordar-ho, els franquistes foren exclosos de l’ONU durant més d’una dècada, i el Caudillo féu aquella sortida digna de ‘Chiquito de la calzada’: «Si ellos tienen Onu, nosotros tenemos Dos». I els espanyols, eufòrics i orgullosos de l’autocràcia.

A Espanya tot és maquillatge, perquè mai no hi ha hagut una veritable democràcia.

I als europeus us preguntaria:

Què penseu que va fer Franco durant trenta-nou anys? Doncs, exterminar tot allò que no fos la doctrina del partit únic. Què féu Stalin a la Unió Soviètica? Exterminar tot allò que no fos la doctrina del partit únic. Hitler i Mussolini, només comptaren amb una dotzena d’anys per a l’extermini de les idees oposades a la doctrina de la dictadura, però el Caudillo comptà trenta-nou anys. Feu un càlcul i veureu que l’assassí espanyol erradicà qualsevol ideologia que no fos la seva. Al cap i a la fi, molt pocs espanyolets es pregunten com és que no sabem res de l’actuació d’aquest règim terrorífic.

Tenim morts a les voravies de les carreteres. Sabem que hi ha fills que els franquistes compraven i l’església els oferia. Sabem que Espanya és el país amb més nombre de desapareguts després de la Cambodja de Pol-Pot (un demòcrata franquista d’esquerres, una mena de Alberto Carlos). Sabem que l’exili d’intel·lectuals, polítics, científics i gent innocent fou l’única manera d’escapolir-se de la presó o del ‘garrote vil’. Aquesta és l’Espanya que agrada a Felipe VI. I si no em creieu, com us expliqueu que en lloc de fer pressió per a la investigació de tots aquests crims, sigui ell qui autoritza i anima a la repressió: no és casualitat que el règim despòtic dels Borbons tingui presos polítics a la presó, exiliats polítics, i ara fins i tot ‘cantants’, per no parlar dels assassinats dels GAL, una manera extrajudicial de resoldre problemes que la monarquia feixista volia treure’s del damunt i que sabia que amb democràcia i llibertat no era possible.

Aquest és el femer espanyol, i els catalans han de participar en l’elecció de la nova direcció del règim feixista que encapçala el Preparao?

La monarquia és l’aliment per als imbècils, que bé ho sabia Franco. La monarquia inculca de manera natural el reconeixement de la superioritat indiscutible i sagrada de les sagues dels grans criminals de la història.

Per tot això, quin ha de ser el vot dels catalans en el canvi de cromos o la nova disposició de l’organigrama del robatori i l’extorsió del règim borbònic?

Una copa i brindar per Catalunya.

Que siguin els espanyols els que s’agenollin davant del tirà. A nosaltres, i el molt criminal prou que ho sap, ens trobarà dempeus i només amb la violència ens doblegarà. Per això cal resistir, que aquest mal-nascut porta a la sang els crims de tots els seus execrables antecessors contra els seus súbdits.

Quan s’és republicà, no hi ha rei. I quan un rei imposa la seva ‘suposada’ autoritat moral damunt dels seus súbdits, demostra que és un tirà. Tanmateix això no li ho intenteu explicar al ‘preparao’. No us entendria. Cadascú té les seves limitacions, i al capdavall, els qui més han exercit la violència són aquells que saben que no tenen el poder, que el detenen contra la voluntat dels seus pobles.

Per tot plegat, que votin el que vulguin. Nosaltres hem de pensar que com pitjor vagi Espanya, millor ens va a nosaltres, perquè d’aquesta manera descobriran a poc a poc tota la brutícia, tota la putrefacció i totes les mentides de la seva entelèquia.

La suma de la majoria no és mai fàcil en el país veí. A qualsevol altre país, no hauria fet falta moció de censura perquè la dignitat del dirigent l’hauria fet dimitir; però aquí, això mai no passarà. I, fins i tot, ho negaran sempre. Per això, cap vot nostre a la seva repugnant política, i que siguin ells els que es vagin despullant els uns als altres. Nosaltres a mirar-nos-ho amb unes crispetes. Tanmateix, no n’espereu res del poble espanyol, que l’hipnotitzaran a cop de qui té la ‘bandera’ més grossa, aquella bandera eterna que és l’eterna lluita contra els nacionalismes supremacistes, hehehe!

Que comenci el compte enrere.

LA 'COSA NOSTRA' ESPANYOLA

La ‘famille’ Borbon és l’organització mafiosa que controla Espanya des que Felip V, a sang, sal i foc, sotmeté la Corona d’Aragó. Des d’aleshores, l’autoritarisme i el centralisme han estat l’ensenya d’aquesta ‘famille’. Per això, el rei fratricida es convertí en el segon de bord del franquisme, acceptant de fer-ho sense veu ni vot, però amb la segura esperança que una vegada mort ‘il capo del fascismo’, ‘la famille’ tornaria a recuperar les brides dels negocis ‘nacionals’ amb la protecció de les dues famílies polítiques del règim: els franquistes, englobats en les sigles AP, i després PP, i els falangistes, englobats en les sigles PSOE... Fixeu-vos que només afegint ‘Nacional’ al PSOE, tenim el mateix significat de les sigles NSDAP.

Ahir, la justícia espanyola – imagineu-vos com ha de ser de monumental la corrupció, perquè ni els seus mateixos jutges, que són dels seus, puguin emparar tanta ignomínia – ahir, la justícia certificava que el PP del criminal de guerra José María Aznar López, aquell que féu un casament digne del bo i millor de la ‘cosa nostra’ - al conclau mafiós, no hi faltà cap de les famílies -, sí, la justícia afirma que el PP és una organització criminal, una organització estructurada per al robatori, l’extorsió, la corrupció i el saqueig de les arques públiques, sense entrar en detalls més escabrosos com les misterioses morts d’una dotzena de ‘mafiosos’ en els darrers anys. De segon del cap del clan i pare de la núvia, en l’esplèndid casori, hi havia el M punto Rajoy, avui president de la monarquia franquista que regenta el príncep que un dia es casà amb una periodista.

Tot plegat, no és nou, quan governava el president Felipe González Márquez, el falangista del PNSOE, Espanya va viure un retorn al passat franquista amb la banda criminal organitzada per la direcció política i policíaca del país, que tothom recorda amb les sigles GAL, la marca del terrorisme d’estat espanyol.

Res de nou sota el sol. Tots sabem que les tiranies no són més que bandes criminals, organitzades a l’estil de la ‘cosa nostra’, en les quals és establerta una piràmide de poder familiar. El servei i la submissió a les famílies del damunt són les actituds que poden obrir la possibilitat que una família de menor rellevància rebi el vist-i-plau del ‘capo’ per formar la pròpia família (Per a més informació: Il Padrino I, II, III. Tractat cinematogràfic i esclaridor del funcionament d’aquest tipus d’organitzacions).

Ara és l’oportunitat de Florentino Pérez, el súpercapo, i la resta del clan mafiós Íbex-35, on destaquen, per mèrits propis, personatges tan sinistres com Oliu i Fainé, els banquers de la cosa nostra. Aquests exalçadors de l’ultranacionalisme falangista d’Alberto Carlos (Primo de) Rivera només volen posar la titelleta al servei de la gran ‘famille Borbon’, el cap i casal de la corrupció hispànica, protector dels seus amics i socis corruptes i d’inics vassalls, amb la garantia de les armes, de les quals l’Infame és el màxim representant i autoritat (Ple segle XIII).

Amics europeus, podeu tancar els ulls a la realitat, però més d’hora que tard, la realitat us esclatarà a la cara. Si els europeus s’alliberaren de tots els feixismes que van contaminar el continent als anys trenta i que conduïren a la terrible segona guerra mundial, Espanya, la reserva espiritual d’occident, preservà el feixisme en la seva màxima expressió durant trenta-nou anys sota la bota del dictador del gran mausoleu del Valle de los Caídos. Després, amb la transició a la corrupció monàrquica, sota la imatge pública de la renovació, la monarquia reorganitzà la ‘cosa nostra’ i rentà la cara a la dictadura, donant-li una pàtina de credibilitat democràtica, que com s’ha vist, només era una capa damunt de la putrefacció d’un país sense futur, destinat al saqueig de les elits de sempre i amb l’únic projecte del manteniment dels privilegis de les grans famílies, que són les que tenen les mans lliures per explotar el poble i ensorrar qualsevol vestigi de llibertat autèntica.

Europeus, ahir, els jutges espanyols, que són l’essència de la corrupció en el dret, com comproveu amb les demandes d’extradició que els governs democràtics europeus no saben com treure’s del damunt sense posar en claríssima evidència la descomposició de qualsevol vestigi de justícia i d’estat de dret a Espanya; aquests jutges, fins i tot aquests jutges!, han hagut de sancionar i sentenciar amb penes de presó uns delictes que de no haver-los perseguit, els haurien corsecat durant tota la vida, ja que un jutge, al capdavall, en un principi, és un home que pretén fer justícia; després, a Espanya, això li serà impossible, però tot té un límit, i davant de la magnitud del menyspreu envers qualsevol valor democràtic, de justícia, de dret, de llibertat, de moralitat i ètica, s’han vist obligats a dictar les sentències que han dictat, tot i que un dels jutges més corruptes i infames, encara ha fet un vot particular en un exemplar exemple de servei fins al darrer moment, tot esperant que les famílies de la cúspide de la piràmide li ho tinguin present. Vassallatge i servei fins al darrer sospir, per Espanya, pel feixisme i pel rei, el seu màxim representant.

Europeus, no us penseu que això és un accident, una gota d’oli en un mar net i transparent. Això és el senyal inequívoc que Espanya no reuneix cap dels valors que calen per formar part d’un projecte, encara que sigui teòric, per a Europa, on la llibertat, els drets i la justícia, i també el repartiment de la riquesa siguin l’objectiu polític i social.

I això és la punta de l’iceberg. Encara resta una altra part d’aquesta trama mafiosa per descobrir, una vegada es jutgi, però podríeu investigar la fortuna del miserable Juan Carlos I, el rei franquista, l’origen del PNSOE i tantes altres coses que us demostraran que Espanya és avui, ideològicament, idèntica a 1936 o 1396. A Europa el temps passa i gent i governs evolucionen, fins i tot la religió evoluciona; a Espanya, si no arriba a ser per la invasió musulmana, potser encara els governarien els inútils gots.

Sé que a Europa, d’això de ‘coses nostres’ també en sabeu, i no pas poc, tanmateix la vostra ‘cosa nostra’ té uns principis ètics molt essencials, per raó de la reforma protestant, que davant d’algunes males accions deixa una pruïja de molt mal pair; en canvi, allà, a Espanya la moral nacional catòlica perdura amb tanta força i impunitat, que a més dels robatoris de fills que efectuaren durant el règim i acabat el règim, entre tantes falsedats i hipocresies de l’Església, la moral catòlica s’ha vist coronada per la immundícia dels abusos dels pastors a les seves ben estimades ovelles. Aquesta és la força espiritual que ha sostingut la ‘famille Borbon’ a Espanya.

Obriu els ulls! Tot això, què us penseu, que ‘il capo di la famille Borbon’ ho desconeixia, o ho ordia?

Europeus, allibereu-nos del mal. Us ho preguem, Senyors!

LA COMISSIÓ EUROPEA

Ben mirat, el nom és escaient. Sobre el paper, sembla que si parlem de comissaris, hauria de dir-se’n Comissariat europeu, però com l’assumpte d’allò que tracta és de cobrar comissions, sembla del tot ben elegit: si la feina és cobrar comissions, quin millor nom que Comissió, sense subterfugis ni dissimulacions.

La patètica consolidació de la comunitat fou portada a terme, fonamentalment, per Jacques Delors. Després començà a gestar-se tota la corrupció d’aquesta nova institució que mou milions d’euros i se suposa que ha de servir per millorar les condicions de tots els europeus. Així com el Consell d’Europa és el conclau dels estats, la Comissió és més l’indret on es reparteixen els calés d’acord a la voluntat dels amos que una institució de defensa dels interessos dels ciutadans europeus; encara que aquest fos el motiu perquè es formà la Comissió.

Després de Delors, el seguit de delinqüents que han dirigit la Comissió és especialment rellevant. Potser l’únic que no tingué temps d’embrutar-se les mans amb la corrupció de la Comissió fou Manuel Marín, home, que val a dir-ho, crec que féu una bona tasca per intentar netejar les clavegueres de la Institució. Després de Delors, fou Jacques Santer, un luxemburguès, amic de la banca evasora fiscal del seu país, els quals el col·locaren al capdavant de la Comissió perquè fes això: cobrar comissions. El cas és que la corrupció fou tan gran que hagueren de fer-lo marxar. Pobre Santer, després de tants de serveis que féu als seus amos, els banquers dolents el deixaven a les potes dels cavalls. Aleshores, aparegué Manuel Marín per tractar de donar una mica de credibilitat al femer europeu. Hi fou mig any, poc més poc menys. I tot seguit, els amos dels diferents països cercaren una persona honrada i que per la seva trajectòria no donés senyals de tenir relacions amb la màfia. I triaren, casualitats de la vida, Romano Prodi, qui, en quatre dies, actualitzà a l’Eurostat la corrupció que Manuel Marín havia intentat combatre.

Després d’aquests dos grans estadistes i homes d’honradesa inigualable, el repte per a la comunitat era posar al capdavant de la institució algú que per la seva trajectòria política hagués demostrat una indestructible voluntat de defensa dels interessos de la ciutadania europea. I no trobaren ningú més adequat que un col·laborador de crims contra la humanitat, i així Joao Barroso, passà de seure el cul a la direcció de Portugal a entrar en el meravellós món de les comissions.

Conclòs el seu mandat, calia trobar una altra personalitat d’altes volades, i així, no trobaren a ningú més adient per a la plaça, que un home amb un full de serveis tan immaculat al gust dels grans bancs estafadors i especuladors luxemburguesos, que el que fou ministre i president de Luxemburg, l’inimitable Jean-Claude Juncker, home fascinant pels seus antecedents ‘democràtics’, la seva rectitud moral i la seva contenció. I au, al cau de les Comissions.

Aquest bufó de la Cort, s’ha envoltat d’un meravellós equip de col·laboradors: l’hipòcrita Tusk, el ‘camicia nera’ Tajani, el grec que tothora baixa de l’hort, Margaritis Schinas, al qual, el nom, millor no li podia quedar; i amb una bona colla d’assistents i amics, tots homes d’una reputació immillorable, el bufonet va fent de les seves. Oblida la ciutadania europea, està al servei dels amos que li donen a menjar, improvisa gags, rep tot tipus de mencions i premis en compensació al seu servei als amos dels diferents països, i ara està pendent del Premi Miss Espanya 2018, que segons diuen està molt renyit amb la candidata de Màlaga. L’home, però, hi té prou confiança, sap que la monarquia espanyola compleix amb els súbdits fidels i ell, acostumat a ser un gosset obedient i que no contradiu ni molesta l’amo, sap que l’os no li podrà faltar.

I així anem... Només els heu de veure quan fan una roda de premsa, en la qual escolten molt atentament el que se’ls diu, que en això han estat molt ben ensinistrats, paren les orelles i no mouen ni la cua, i tot seguit responen a tres quarts de quinze, fan mutis o sol·liciten amablement una nova pregunta, i acabada ‘l’explicativa’ roda de premsa, se’n van a cobrar les seves comissions, que per això són comissaris.

I qui dies passa, anys empeny...

I això podria tenir una explicació, gens democràtica ni saludable, però explicació si aquests bufons ho fossin dels diferents estats membres, però no, se suposa que aquests funcionaris estan al servei de la ciutadania europea, tanmateix, només agafen el telèfon quan qui els parla ho fa des d’una butaca de pell mentre trafica amb els calés que li donen especuladors, defraudadors i altres lladregots i homes sense escrúpols; que això de ser escrupolós, avui, els fa riure.

Jean-Claude Juncker és l’home de les comissions, com la foca és el mamífer que fa ballar la pilota i després rep un peixet. Els seus ensinistradors són homes de molt de poder, i per això tant els fot que la seva comissió sigui un cau d’inútils en el qual el nepotisme i l’arbitrarietat imperin, al capdavall, els amos sempre volen servents obedients i gens contestataris.

I fins aquí el conte de la magnífica Comissió europea. L’òrgan que ha de vetllar per la defensa dels interessos de la ciutadania europea, però que gràcies al bufó oblida els interessos dels catalans i les bases fonamentals de la institució a la qual representen, per servir fidelment els homes que els donen generosament comissions i cintes de Miss. Tots sabem com de bé llueix un bufó amb una bona cinta!

I si algú els demana alguna explicació, envien l’expert Margaritis perquè com sempre baixa de l’hort, mai no sap què passa a ciutat. Sense dubte, quan deixi la política, en Margaritis pot dedicar-se al tennis, tot i la seva edat, és capaç de guanyar algun màster, ni que sigui el de la Universitat Juan Carlos I, perquè en això de refusar pilotes és un expert. Jo he arribat a la conclusió, que en les seves rodes de premsa no escolta les preguntes, ell només: pam! Nooo!

I així anar fent, Europa desfent-se, i aquests malabaristes de l’humor fent riure els amos, que són uns senyors molt ben educats que viuen en edificis molt alts des dels quals poden observar tots els seus territoris i que, quan reben els seus bufons, els agrada molt de fer-los moixaines i despentinar-los els cabells en senyal de complicitat i confiança.

A l’Europa dels delinqüents, els miserables són molt estimats. Ara expliqueu als comissaris el que ha passat a Espanya amb el PP i la trama Gürtel, i veureu com no ho acabaran d’entendre. El Margaritis sortirà al faristol a dir: Noooo! I quan surti de davant de la presència dels periodistes, preguntarà al Jean-Claude: «No he entès què em volien dir? Aquests periodistes sempre cercant nimietats. Imagina’t, parlen de la Gürtel, si vinguessin aquí!». El Jean-Claude, deixarà el got, somriurà, i li dirà: «He, he. Els periodistes són bona gent, mira com em tracten a mi en el cas Selmayrgate. I tampoc no diran res de la meva segona de bord, que és del PP, del partit d’aquests que fan minúcies en els països pobres, he, he... Au, vés a cobrar la teva comissió d’avui. Això de la gran política europea, m’agrada més!».

L’excel·lentíssim emprenedor, mecenes i prohom de la humanitat, el senyor Mark Zuckerberg, ahir fou passejat per les instal·lacions europees per mostrar el penediment profund per tot allò que li ha donat beneficis a cabassos; ha demanat perdó molt compungit i abans de sortir haurà deixat ‘la seva comissió europea’ pels serveis prestats. Cal ser educat, demanar perdó, reconèixer els errors i ser generós amb els tapaforats.

Mentrestant la tirania espanyola es passa per l’arc de triomf la voluntat de 7,5 milions d’europeus que viuen a Catalunya, i el tennista ha sortit a llençar pilotes fora. Nooo! La tirania franquista ha aplicat l’article 26 (l’article del califa) que violenta la lliure elecció de la ciutadania catalana, del seu parlament i del seu president, i l’única cosa que sabem de cert és que la bufona ha trucat a l’autoritat competent preguntant com estaven els pronòstics de Miss España 2018, que sabia que a Màlaga hi ha una noia molt bonica. Després de sentir la resposta de la nana i cervell de M punto, ha anat amb els seus companys de comissió a celebrar-ho dipsomaníacament. No s’han trobat amb el Mark Zuckerberg. perquè aquest estava de mecenes i practicant la seva debilitat passional: la filantropia.

I després direu que el món no és bonic! Envejosos desagraïts!

EUROPA: UNA VELLA CANÇÓ

Els neoliberals europeus ensorraren Grècia, i jo no vaig dir res, perquè no sóc grec.

Els ‘demòcrates’ europeus abandonaren els hongaresos a la tirania xenòfoba dels seus dirigents, i jo no vaig dir res, perquè no sóc hongarès.

Els ‘demòcrates’ europeus lliuraren els polonesos a l’arbitrarietat judicial del govern d’extrema dreta, i jo no vaig dir, perquè no sóc polonès.

Els europeistes europeus permeteren un cop d’estat a Turquia, i jo no vaig dir res, perquè no sóc turc.

Els amants de la llibertat a Europa estan permetent el ressorgiment del falangisme a Espanya i la repressió tirànica contra els catalans, i els europeus no diuen res, perquè no són catalans.

Europa està essent assetjada per les societats menys avançades i més totalitàries de l’est i sud d’Europa. Només hi pot haver dues raons perquè això passi: una, perquè Europa no té el mínim interès en qüestions socials o ideològiques, i només existeix per defensar els interessos dels grans poders econòmics especulatius; o dues, perquè Europa, representada pels seus màxims dirigents europeus i nacionals, té interès en un ressorgiment feixista que resolgui el problema de la immigració, una vegada que s’ha convertit en un problema social després de resoldre els interessos del capital, que fou qui el facilità per desestabilitzar l’economia de les classes mitjanes i ensorrar la de la classe treballadora.

Els ciutadans europeus, sobretot els del nord, els que fa més temps que gaudeixen de democràcies socials i avançades, tot i les seves imperfeccions, són els que han de començar de plantejar-se la crisi ideològica i de projecte del qual formen part, sobretot veient com grecs, hongaresos, polonesos, turcs i catalans estem perdent la immunitat dels nostres drets civils i polítics; ja que aquesta degradació democràtica d’arreu del continent acabarà arribant-los a ells. I potser veuran com els drets socials, la defensa sindical, la lluita pels drets civils i les altres demandes del poble quedaran sotmeses a la voluntat de la corrupta direcció europea, sobretot a les institucions supranacionals, i rebran la medecina aplicada en aquests països frontera de la comunitat europea en la seva societat.

França ja ha entrat en la dissolució dels seus avenços socials i polítics amb el president Macron, un neoliberal al servei dels interessos del gran capital i contractat per destruir de soca-rel les columnes sobre les quals s’aixeca la república francesa. I a poc a poc, la taca de la descomposició política a Europa s’ampliarà. No menystingueu els moviments feixistes que sorgeixen en els vostres països, en els països europeus més avançats, ja que aquests moviments feixistes són promoguts i finançats pels poders oficials de cada un dels països, perquè és la millor manera de resoldre els problemes que el mateix capital ha provocat.

Penseu en els centenars d’immigrants, els que moren en el mar Mediterrani, mentre els ‘grans dirigents’ europeus es reuneixen al voltant d’una gran taula a menjar les exquisideses que la descomposició de les estructures nacionals i socials ha comportat per a benefici exclusiu de les elits econòmiques i gens democràtiques que mouen els fils dels putxinel·lis que somrients i embolcallats de paraules estèrils i buides, guarnides amb tot d’eufemismes, parlen a la seva població per ensarronar-los i fer feliços als seus amos.

Europa pot mirar aquesta descomposició sense immiscir-s’hi, tanmateix, els valors que en el seu moment serviren per enganyar la gent i fer-la participar en el projecte europeu, avui són un fracàs absolut, perquè no hi ha cap valor real en la seva essència, més que la competència econòmica i la competitivitat amb els grans ‘enemics’ econòmics mundials. La comissió europea i tot el munt d’institucions europees, no són més que vestits bonics i llustrosos per amagar un cos podrit i malalt. Tots els paràsits que viuen de totes aquestes mentides, no faran pas res per revertir la situació, per això, si la ciutadania europea no s’apodera de la dignitat que cal per reclamar la llibertat violentada arreu de les nostres fronteres, la ciutadania europea acabarà sucumbint a les ideologies totalitàries i de diferenciació ètnica, com passa a les altres grans potències mundials. Europa és un oasi de llibertat comparat amb el que hi ha a la resta del món; mirem on mirem. El manteniment d’aquests principis i valors intrínsecament europeus, que en el fons són l’essència política d’Europa, per bé que ha costat molts de segles d’aconseguir-ho, és la lluita que els pobles europeus no poden negligir.

Veure la situació de la Xina o Rússia, amb la reinstauració de règims tirànics i absolutistes que recorden l’Europa monàrquica del segle XVIII, o l’’Amèrica first’ del capo mafiós Trump, l’home que dirigeix el país més poderós del món com dirigeix la seva organització mafiosa. Per no parlar del nou ‘Adolf’ Netanyahu, l’Ataturk Erdogan, o de les dictadures dels emirats àrabs...

Europa està en risc perquè els ciutadans europeus han estat separats de la política real dels seus països, i ja no dic de la construcció europea.

Observeu què passa en els límits de l’imperi europeu. La pèrdua dels valors polítics i socials que instaurà la socialdemocràcia protestant a Europa és innegable, i no oblideu, vosaltres, els europeus que heu gaudit dels beneficis de tenir societats lliures i avançades, que esteu amenaçats de perdre aquest patrimoni si no hi ha una decidida lluita per donar-li la volta a la situació i desinfecteu la corrupció que ja s’ha instal·lat en els càrrecs més delicats dels vostres respectius governs.

Europa era un mal negoci per al poble des de bon començament. No oblideu que les adhesions al projecte dels corruptes no ha passat per les urnes, sinó que davant de la claríssima oposició de la ciutadania a fer aquest avortament, les elits compraren els polítics de torn i imposaren l’Europa del capital a tota la ciutadania europea. Ara, els grans capitals, que són qualsevol cosa menys demòcrates – només perquè la democràcia és una amenaça al seu poder – són els que tenen més interès que mai de destruir el somni europeu quant a llibertats, oportunitats i dignitat de la ciutadania. El capital sempre estarà al costat dels grans dictadors perquè els dictadors són els que garanteixen el manteniment de l’statu quo, del sistema que permet als grans capitals continuar els seus robatoris impunement.

Ciutadans europeus, obriu els ulls! La revolta catalana és, ara per ara, l’únic raig de llum de llibertat i de canvi que hi ha a Europa. No voler ser partícip d’aquesta revolució, és condemnar-se a la tirania. I la tirania té molts noms i aspectes: el comunisme-capitalista de la Xina o Rússia, l’islamisme saudita, el sionisme israelià, la sofisticada Camorra nord-americana, el supremacisme turc, la monarquia-franquista espanyola...

Obriu els ulls, ciutadans europeus! O prepareu-vos a repetir la història.

DICTADURA ESPANYOLA EN PLE EXERCICI

Ara ja no hi ha cap dubte possible. Després d’haver de renunciar quatre vegades a la voluntat del parlament en l’elecció del president de Catalunya pel cop d’estat del govern espanyol, ara resulta que el nou president, que és l’única autoritat amb poder per designar el seu govern, com en qualsevol país democràtic, resulta que el falangista Rivera, el franquista Rajoy i el falangista-franquista Sánchez fan front comú i han decidit que el govern de la dictadura aplicarà l’article 26 i es passarà totes les lleis del país per l’engonal.

Espanya no ha deixat ni un sols moment de ser una dictadura, ben disfressadeta d’urnes, que com hem vist deixen d’agradar quan els resultats no són del gust dels tirans. Amb el Valle de los Caídos, l’Associació cultural Francisco Franco, la Faes, les condecoracions a cossos de l’estat tan ‘democràtics’ des de sempre com la Guardia Civil, amb una corrupció sistèmica digna de república bananera... amb tot això, coneixent l’ascendència dels alts càrrecs polítics, econòmics i judicials, l’escrupolós sistema universitari, que té com a bandera la Universidad Juan Carlos I, el rei restaurat il·legalment per Franco, per tot plegat, hi ha algú que pugui pensar que Espanya té un bri de democràcia en algun dels seus estaments de poder?

Cal una reacció contundent i definitiva. Ara és l’hora de dir prou. Cal aturar-ho tot. Universitats, ensenyament, televisió pública, aturar les carreteres, aturar el país, la indústria i sortit tots al carrer a reclamar la república catalana fora de la dictadura monàrquica espanyola. No volem compartir país amb gent tan agradable i afable que pretén resoldre els conflictes polítics amb bombardejos sobre Barcelona. Això, en qualsevol país de llibertats, és pur terrorisme. Tanmateix, a Espanya, tothom molt agraït que un feixista amenaci la ciutadania catalana, espanyols inclosos, de ser bombardejats, encara que estiguem absolutament indefensos. Aquesta és la grandesa de l’exèrcit espanyol, i aquest és el significat de la seva bandera.

Cal cridar a Europa, distorsionant el normal funcionament de les institucions amb actes de denúncia i de reclamació dels drets dels catalans com a ciutadans europeus. O Europa és col·laboradora necessària de la dictadura espanyola?

Ara sí que ho puc dir clarament, ja que ells han demostrat que no es pot tenir cap confiança ni respecte envers ells: Odio Espanya i tot allò que significa. Perquè Espanya significa per definició la repressió de les llibertats (analitzeu-ne la història).

On s’ha vist que una autonomia no tingui capacitat política ni econòmica? On s’ha vist que els comptes d’una comunitat estiguin fiscalitzats per l’estat central que redistribueix d’acord als seus interessos corruptes els diners de les comunitats? On s’ha vist que un estat central perjudiqui conscientment la producció de riquesa de la comunitat més productiva del país? On s’ha vist que un país que menteix més que no parla, incompleixi sistemàticament els acords signats? On és el corredor del mediterrani? On són les garanties democràtiques exercides en el vot? On la llibertat de manifestar-se? On, en quin règim, podem veure que les forces ‘d’ordre públic’ carreguin contra gent desarmada que pacíficament està exercint un ple dret democràtic? On, en quin règim, pot ser que la millor televisió pública del país sigui intervinguda i escanyada per defensar els mitjans addictes al dictador? On, en quin règim, l’educació més eficaç i desenvolupada del país ha de restar sotmesa a la voluntat tergiversadora d’anhels imperialistes d’un dictador, fill de nissaga absolutista, que a més a més de ser orgullós, vanitós i megalòman, sotmet els seus ‘súbdits catalans’ - la colònia - a la pitjor repressió viscuda a Espanya des dels anys 60 del segle passat?

I els suposats demòcrates europeus, no s’adonen d’això? No han vist com han actuat països de llarga trajectòria democràtica com Gran Bretanya, Dinamarca, Canadà respecte les reclamacions secessionistes dels seus ciutadans? Hi ha algú a la presó o pendent de judici en algun d’aquests Estats per la defensa d’uns principis democràtics i de llibertat com n’és l’autodeterminació?

Espanya és pur feixisme, hi ha un tripartit amb una sola idea comuna: Rey, patria y unidad.

Si Europa no reacciona, haurem de fer-los reaccionar nosaltres. Catalunya o venç o mor. Avui no podem ajupir el cap com ens passà el 1714. Aleshores els règims eren absolutistes arreu, avui se suposa que Europa és seu de la més gran i oberta democràcia del món: que ho demostrin. I si no ho fan i es posen al costat de la dictadura del rei de les porres, hem d’acusar-los i en allò que sigui possible fer inviable la governabilitat del país.

Mori Espanya com la coneixem! Visca l’Espanya dels espanyols de bona voluntat (encara que potser aleshores, només serà una comunitat de veïns).

Espanya és l’enemic principal dels catalans perquè és l’enemiga fonamentalista de la democràcia. Qui no veu això, no és que sigui cec, és que és curt de gambals.

President Torra, ni un pas enrere. Estem entre l’espasa i la paret, doncs, enfrontem-nos a l’espasa amb la força de la raó i dels drets cívics de la ciutadania lliure. I esperem que les forces democràtiques i la societat europees forcin els seus governants a obligar a Espanya al compliment dels mínims requisits exigibles en un estat de dret. No pot ser que Europa hagi de ser dominada per dictadures com la turca o l’espanyola.

Les urnes només són democràcia quan se les respecta. Els catalans independentistes sempre les hem respectat. Exigim el respecte dels nacionals a la llibertat política dels catalans. Sabem que estem indefensos. Sabem que estem convençuts. Només ens cal saber si Europa enyora els anys trenta del segle passat o de veritat vol continuar presentant-se davant del món amb la superioritat ètica i moral del respecte dels seus ciutadans. I, que ho recordi Europa, els ciutadans catalans som europeus, i per tant mereixem el mateix tracte i consideració que la resta dels europeus.

CIUDADANOS, FALANGISME SEGLE XXI

El falangisme és el feixisme vestit amb peces de roba populars i socials, que té la finalitat d’ocultar que la seva essència és dictatorial. Sorgeix com a eina per convertir en estúpids els ciutadans, i alliberar-los – això diuen – de la dicotomia capitalisme o socialisme; essent ells la invenció de les invencions. En el seu moment - la història del franquisme ho demostra -, nasqueren per aturar l’obrerisme, i reconduïren els treballadors revolucionaris a unes cooperatives i associacions inspirades en els models socialistes, amb l’única finalitat de menar els treballadors dòcilment al feixisme. Al capdavall, l’èxit del falangisme és el Sindicato Vertical, és a dir, l’obediència al Caudillo... I avui, Ciudadanos rep el testimoni dels hereus del franquisme ideològic i que es reuneixen en la sonora FAES, de clara inspiració feixista. Però, vegem-ho:

Després del 15M, i l’aparent revolució de saló reial dels pallassos de Podemos (capitalistes disfressats d’intel·lectuals d’esquerres), l’amenaça per a les elits espanyoles d’un moviment popular que els espatlli el negoci, féu sorgir aquest avortament dit Ciudadanos, amb la voluntariosa generositat dels grans bancs de Catalunya - que no catalans – liderats pels llepaculs monàrquics d’Oliu i Fainé, dues personalitats que en un estat de dret i justícia ingressarien a presó i no podrien sortir mai, ja no només per les barbaritats econòmiques i les corrupcions que exerceixen amb absoluta impunitat aquí, i allà on poden estendre les seves urpes, sinó per raons de salut pública democràtica, en tant que de manera encoberta financen i ‘dirigeixen’ un partit polític. Tot l’Íbex-35, amb la banca corrupta espanyola al capdavant, el rei com estaquirot, emblema i portaestendard, i la suposada capacitat ideològica de la FAES, són els poderosos amos que dirigeixen els jovenets megalòmans que encapçalen les llistes d’aquest corcó antidemocràtic, per tal de reconstituir una ‘dictatova’ que els permeti continuar saquejant els espanyols, i sobretot, els catalans.

Aquest parany de partit, recordem-ho, l’any 2015 no sumava més del 7% dels vots a Catalunya, on nasqueren per aniquilar el moviment sobiranista, i com digueren ells mateixos, convertir Catalunya en un nou Ulster. Són els homes que pretenen que tot vagi malament per desunir i crear tensions i d’aquesta manera poder exercir amb total impunitat el seu règim dictatorial, ideològicament dirigit pel criminal de guerra José María Aznar López i emparat per tota la púrria mafiosa de les grans empreses nacionals, que degudament reten homenatge i vassallatge al seu monarca.

Les declaracions de l’incendiari i anticatalà Alberto Carlos Rivera Díaz són prova evident del que escric. Ahir declarava: «Els catalans no separatistes estan atemorits amb un president racista». La resposta a aquest pocavergonya és: La realitat catalana és que hi ha una majoria democràtica i parlamentària independentista i una oposició no independentista (els catalans no separatistes), els quals poden ser: feixistes de tota la vida, com la representant de Ciudadanos a Catalunya, filla de policia del règim i de família coneguda com a addicta; emigrants que no desitgen cap canvi en la situació política per allò que els pugui afectar; botiflers, que, com sempre, s’estimen més tenir un comportament de miserables vassalls per mantenir els seus corruptes i bruts negocis oberts, que defensar la dignitat del seu poble, i aquí trobem el Godó, el Bonet i d’altres aristòcrates i burgesos que besen la mà sangonosa que els dóna a menjar; i finalment, la gent que passa de política com passa del futbol.

Dit això, afegiré que no hi ha un sol defensor de la unitat d’Espanya que hagi patit a Catalunya cap agressió o amenaça per part dels independentistes, i per demostrar-ho només cal recordar que des del moment que els parafeixistes de SCC, VOX, Democracia y Libertad, van començar a sortir al carrer, acompanyats de Ciudadanos com a màxim exponent, i seguits pels populars (partit fundat per ministres franquistes, no ho oblidem mai, això), com també els moderníssims socialistes espanyols emparats en el PSC, per dissimular... Quan aquests sortiren al carrer a cridar: Yo soy español, español, español! Va començar a haver-hi problemes de convivència, sempre produïts per aquests vàndals que, val a dir-ho, compten amb el suport i la col·laboració de les forces d’ordre públic, tant o més franquistes que Franco.

I ara, el pocavergonya de ‘gendre ideal’, ens diu que tots aquests nazis, feixistes, franquistes i falangistes tenen por d’un intel·lectual per quatre tuits, que ben probablement ni han entès. I tot això perquè, i torno a escriure el que vaig escriure fa uns dies, el MHP Joaquim Torra no ha escrit cap mentida en els seus tuits. Podrem discutir-los i potser, cosa que dubto, ajustar-los a un llenguatge més políticament correcte, però afirmar que Catalunya és ocupada des de 1714, només ho pot negar una persona amb limitacions intel·lectuals molt serioses (només cal llegir el Decret de Nova Planta), homes, com per exemple, el ‘progressista’ Leguina, que en una exímia demostració de la seva demostrada curtedat intel·lectual, considerà com a argument per a rebatre el tuit sobre l’ocupació, l’argument ‘contundent’ de titllar-lo d’imbècil. I aquest és un dels punts més importants de l’assumpte. Els que ens combaten fan servir allò que els és familiar per atacar-nos, perquè no són capaços de comprendre que hi pot haver alguna altra realitat més enllà que la voluntat del Caudillo o rei, i de la sagrada unidad patria... I pensem que ha plogut molt des dels primers escrits de filosofia política que començaren a canviar els conceptes fonamentals de dret i llibertats de l’individu. Madrid deu tenir una vacuna molt eficaç contra el contagi mundial!

I no vull acabar aquest escrit sobre la reencarnació de Primo de Rivera en Alberto Carlos Rivera Díaz, sense fer una relació d’alguns dels càrrecs més importants d’aquest partit que defensa ‘tots’ els catalans i ens ensenya, dia sí dia també, què és ser un bon català; perquè ells ho saben de primera mà: (Recordem que l’Alberto Carlos va anar a Andalusia i va tenir la barra de dir-los ‘que els ensenyarien a pescar’. Així és el megalòman de l’Alberto Carlos. I pensar que és un absolut no-ningú, gosset de passeig - cadena fluixa - i de guarda – cadena curta - dels seus amos!). Comencem:

Juan Carlos Girauta, definit a la wikipèdia com a escriptor català (no que viu a Catalunya, sinó escriptor català. Som els únics escriptors que escrivim indistintament en dues llengües; per allò de ser bilingües serà! Cosa única al món), que estima tant la seva terra i la seva llengua que fins i tot per amor defensa el fi de la immersió. Aquest home milità en el PSC fins al 1986, després fou del PP fins al 2004 i ha acabat a Ciudadanos. Ha treballat per a premsa de tant prestigi democràtic com: ABC, COPE, Onda Cero, 8TV, Libertad Digital i esRadio. A més a més ha estat guardonat amb Orde al Mèrit de la Guàrdia Civil.

I no faré un recull de tots els responsables del partit com el que he fet al Girauta, amb els noms i els indrets de naixement, comprovareu fàcilment que no hi ha ningú millor que ells per fer entendre els catalans què és ser català:

Carlos Carrizosa, Madrid 1964.

Matias Alonso, La Línea 1952 (Militar de carrera).

Fernando de Páramo, Granada 1987.

Antonio Espinosa, Ciudad Real 1959.

José María Espejo, Madrid 1976 (Havia treballat a La Caixa).

Miguel García, Albacete 1952.

Inés Arrimadas, Jérez 1981.

Els seus ideòlegs, per dir-los d’alguna manera:

Javier Nart, Laredo 1947 (fou assessor de Felipe Gonzàlez, el del terrorisme d’estat).

Luis Garicano, Valladolid 1967.

Manuel Conthe Madrid 1954.

Que cadascú tregui les seves conclusions, tanmateix, no me n’estaré, de dir la meva: Tot aquell que vota C’s vol la destrucció de Catalunya en tots els seus fets identificatius: Política, economia, llengua, cultura, societat... I aquells que volen i lluiten per la destrucció dels altres mitjançant la demagògia i la defensa dels seus interessos personals i la seva ideologia, aquests, per definició, són sempre els que volen implantar el seu supremacisme.

Ciudadanos són els que volen fer bons catalans als catalans, i per això defensen que el bon català és aquell que és català perquè ha nascut o treballa a Catalunya, anar més enllà d’això, és voler imposar el supremacisme ètnic. Per això ells estan al costat dels hereus de Franco i ‘lluiten’ contra la corrupció braç a braç amb els ‘demòcrates’ del PP. Ells són els que instiguen l’odi; perquè per provocar-lo, cal dur-lo a dins.

Només cal preguntar-nos d’on surt el suport econòmic a la ‘magnífica’ propaganda de Ciudadanos, per respondre’ns moltes altres preguntes.

I el suport econòmic de Vox, quatre arreplegats capaços de finançar-se causes cares i molt complicades judicialment i econòmica?

I pensar que Girauta ja va dir que no observava diferències entre les propostes de Ciudadanos i les de Progreso y democracia i Vox!

Als qui no els voteu, i us fan basarda, nàusees i calfreds, els seus discursos i les fal·làcies dels seus arguments, res més no us haig de dir que no sabeu. Tanmateix, a aquells que els tenen confiança i fe, sí que els demano que hi reflexionin. Segur que no són independentistes, però que siguin equànimes, i jutgin per allò que veuen i constaten cada dia. Ells es poden sentir ofesos pel que diuen els independentistes, però no agredits; en canvi, que pensin si els independentistes no ens sentim ofesos i a més a més agredits. És la diferència que hi ha entre comprendre el símbol d’un llaç groc i no estar-hi d’acord, i comprendre perfectament la profunda reclamació que significa el llaç groc i maldar per treure’ls de tot arreu.

Al capdavall, és la diferència entre respectar la llibertat o menystenir els altres.

Els independentistes volen consultar tothom per decidir el futur del país, els altres volen que tots els que desitgen ‘preguntar’ passin bona part de la vida a la presó.

Ara jutgeu. Tanmateix, us dic, si creieu que la presó és on han de romandre les idees, vosaltres mateixos us definiu.

TELEGRAMA ALS EUROPEUS, ALS CATALANS I ALS ESPANYOLS

ALS CIUTADANS EUROPEUS

AUX CITOYENS EUROPÉENS

Il faut que tous les citoyens européens aient une interprétation claire de ce qui passe à la Catalogne. Pendant des siècles de domination politique, judiciaire et économique par les différents gouvernements espagnols, aujourd’hui, quarante années après la mort dans son lit du dictateur Franco, toutes les aspirations catalanes d’avoir un gouvernement sensible aux demandes catalanes souffrent une involution très inquiétante. Nous avons des politics en exil ou en prison par les fausses résolutions de magistrats de la justice espagnole qui accusent les idées et, pour atteindre de les accuser, ils font des inventions dignes d’un roman.

Aujourd’hui la police et la terrible ‘Guardia Civil’, de tous connus, poursuivent sans trêve, maîtres, clowns, chantants de raps, maires et politics pour délater le faux change politic de la transition espagnole. Il y a beaucoup d’irrégularités à la justice, et la corruption économique et polliciale et politique n’a aucune persécution si leur finalité est la défense de l’ «Une, grand et libre»; la devise du franquisme. Les journaux catalans indépendants missent aux lecteurs tous ces cas, tandis que la presse espagnole ment et fabrique de fausses nouvelles et d’interprétations intéressées que mènent les citoyens à l’absolue obscurité de la réalité politique de ce moment-là.

Ne vous demande pas de faire côté aux réclamations d’indépendance de nôtre gens, mais si que vous prie de ne rester en calme devant les violations de droits des citoyens catalans et de nous donner votre support parce qu’on puisse consulter démocratiquement la volonté de rester en la prison espagnole ou de voler à l’élan qui mouve les espoirs des citoyens libres de l’Europe.

Ne permettez pas la tyrannie!

(Je suis désolé pour les erreurs que j’ai pu commettre contre la langue française dans cet écrit).

ALS CIUTADANS CATALANS

Aquest escrit va dirigit sobretot als catalans que no són partidaris de consolidar un nou estat en forma de república. Tots estem més o menys assabentats de com han anat passant els diferents esdeveniments des que el Tribunal Constitucional violà el dret democràtic dels catalans, i set dels seus dotze jutges, ens imposaren un estatut. Des d’aquell moment tot el moviment independentista català ha lluitat per recuperar la dignitat política com a poble. Tanmateix, fins i tot en la sessió d’investidura del MHP Joaquim Torra, el representant dels socialistes tenia la barra de demanar-li fidelitat a l’estatut. A quin estatut, Iceta? Al dels set jutges que generosament ens imposaren el seu criteri a set milions i mig de catalans?

Avui no hi ha estatut d’autonomia, perquè el poble català no l’ha refrendat, com és ben explícit que s’ha de fer a la constitució del país veí. I val a dir que quan se’ns acusa de voler fer la independència amb la meitat més u (com en tot referèndum), se’ns invoca que per reformar l’estatut calen dos terços del parlament. És curiós com recorden allò que els interessa: L’estatut que els set jutges deixaren en no-res, fou aprovat pels dos terços del parlament, i quin ha estat el resultat? A tots els que invoquen la manca de legitimitat de la reclamació del referèndum, només els haig de dir que els catalans van intentar reformar el seu estatut seguint fil per randa les lleis i normatives a tal efecte, i que ha estat el Tribunal Constitucional qui ha fet inviable el projecte i ha deixat a Catalunya, de facto, sense estatut legal d’autonomia (reitero que el poble de Catalunya no ha votat, ni lliurement ni sense llibertat, la violació política de l’estatut que feren els magistrats del Constitucional).

Fetes aquests aclariments, absolutament innecessaris, per a tots aquells que encara dubten de la legitimitat de les nostres reclamacions, només tres detalls:

1 – Els Tribunals belgues refusen l’ordre d’extradició del jutge espanyol. Els motius són diversos, però el fonamental és que no hi ha garantia de justícia per als acusats, i és per això que el Tribunal belga denega el lliurament per considerar que els reclamats quedarien indefensos i exposats a l’arbitrarietat de la justícia espanyola. No cal dir res més, i no crec que cap espanyol gosi dubtar de la qualitat democràtica dels belgues.

2 – Tot just avui hem sabut que la reacció dels ‘federalistes socialistes’ és modificar el codi penal per tal d’impossibilitar per sempre la reclamació de llibertats dels pobles d’Espanya. Recordeu aquelles paraules tan boniques quan deien que sense lluita armada era possible parlar de tot. Doncs... es veu que no, i ara els falangistes que es fan dir socialistes pretenen blindar la unitat d’Espanya a l’estil franquista. Ni tan sols es pregunten per què els catalans sentim aquesta desafecció. I no s’ho pregunten perquè consideren, i ho tenen molt coll avall, que nosaltres no hem de dir res, que ells són i seran els que decidiran per nosaltres, i per tant la nostra afecció o desafecció al projecte – si n’hi hagués – els és absolutament indiferent. Molt bé senyor Sánchez. I ara sortirà l’Iceta omplint-se la boca de noves mentides, paranys i falsedats (com els dos terços per a la reforma de l’estatut. La hipocresia els surt per les orelles després de fer xup-xup en el seu cervell!).

3 – Finalment, el senyor Montoro, el que es queda les nostres contribucions i després, si ens portem bé, ens dóna una galindaina, aquest bon home, ja ha assegurat que continuarà controlant la nostra economia. Per això, us pregunto, als que encara dubteu de la legitimitat de les nostres reclamacions, sabeu d’alguna autonomia a la vida que pugui ser duta a terme sense comptar amb els diners necessaris? Sense pressupost no hi ha cap autonomia en cap sentit.

Penseu-vos-ho, els que ens negueu la legitimitat de fer una consulta – on tots podreu votar – per assolir la independència de la metròpoli. I no oblideu com ens estimen més enllà de l’Ebre: A por ellos, oé!, La repressió de l’1 d’octubre o el convit a bombardejar a Barcelona, per obviar tota altra ofensa a la nostra legítima voluntat de llibertat, i tots els insults al nostre caràcter i idiosincràsia.

A LOS CIUDADANOS ESPAÑOLES

Reconocemos, como catalanes, la libertad de todos los españoles a vivir en una tiranía si ese es su deseo. Nuestra revolución republicana contra la monarquia franquista ha sido rechazada por todas las fuerzas políticas españolas, con lo que aquello que hubiera podido ser un proyecto común, se ha convertido en nuestra revolución, que, paradójicamente, cuenta además de la represión monárquica y de las élites extrativas ancestrales del país, com la connivencia y solidaridad del pueblo español. Tenéis todo el derecho a vivir cómo os parezca, bajo el régimen político que os apetezca, lo que no es legítimo es imponer vuestra voluntad a un pueblo que no tiene ni voz ni voto en vuestro estado único y totalitario.

Y no voy a hacer sangre ni me voy a cebar con los españoles que ignoran el derecho de todo ciudadano libre a expresar su voluntad política y ejercerla. Pero sí que quiero reseñar algunas frases de intelectuales españoles de reconocida valía en todo el mundo, para que penséis bien si la humillación ante el rey de Franco es lo que deseaban las mentes más preclaras del siglo pasado en vuestro país:

(Aún conociendo estas citas, debo hacer mención que las he extraído de un artículo publicado en «El Nacional»)

«Lo único que tenemos en España es ignorancia y orgullo, no se puede pedir más perfecta representación de lo que somos»

Ángel Ganivet (diplomático español, nacido en Granada y muerto por suicidio, con apenas treinta años, en Riga).

«En España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa»

Antonio Machado (grandísimo poeta español, muerto en el exilio, ¡cómo no!).

«En España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. Se premia todo lo malo»

Ramón del Valle Inclán (el gallego del ‘esperpento’)

«Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se enteran. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera).

D. Miguel de Unamuno (el vasco de ‘Salamanca’)

Pero no os desaniméis, ahora podéis leer a gente ilustradísima como:

Arturo Pérez Reverte, Javier Marías o Javier Cercas.

(Es ‘modo ironía’, ¡a ver si aún os lo váis a creer!)

España no existe, porque nadie la ha creado. Un pueblo, una nación, necesita de un objetivo común e ilusionante de convivencia. Y en España, todo ha sido la imposición de la mayoría castellana bajo el pseudónimo de ‘españoles’ todos y la sumisión de todas las tierras de España en calidad de cortijo de los Borbones (y antes de los Austrias).

Tan sólo meditad si es razonable que aquellos que se muestran proclives a las demandas catalanas deban refugiarse en los medios de aquí y en nuestra tierra, porqué allí todas las puertas les van siendo cerradas. No es cuestión de opinión, es cuestión de libertad.

CARTA OBERTA AL

MOLT HONORABLE PRESIDENT JOAQUIM TORRA

En aquests moments convulsos i incerts que viu Catalunya heu estat elegit president dels catalans. Us desitjo tots els encerts en la vostra delicada gestió. Val a dir, com vós mateix dieu, que el president legítim és el MH Carles Puigdemont, cessat del seu càrrec per imposició del Gobierno de España en aplicació de la Constitució franquista, i que és enraonada la deferència que com a president haureu de tenir al vostre valedor, sobretot perquè essent ell el legítim president, ha hagut de cedir-vos el comandament del país per l’exercici repressiu de la dictadura espanyola.

Dit això, en aquest escrit, voldria exposar-vos la meva sorpresa davant la vostra retractació pels twits que havíeu escrit i en els quals, segons sembla, desconsideràveu els espanyols amb les vostres paraules. Crec que la retractació és una errada, i no perquè rectificar no sigui de savis, sinó perquè allò que afirmeu en els vostres twits és cert, sempre que sapiguem donar el sentit a ‘espanyols’. ‘Espanyols’ és el genèric que serveix per definir els governs d’Espanya. De la mateixa manera que quan diem que els americans són imperialistes, ens referim als seus governs; la qual cosa, val a dir-ho, no exclou a tots els seus ciutadans, que tots sabem que un país té el govern que els ciutadans desitgen o es mereixen. I escric això perquè només cal recercar en els llibres d’història i no trobarem cap defensa dels interessos de Catalunya per part dels governs espanyols, i en canvi ens en cansarem de trobar perjudicis, persecucions i repressió contra Catalunya exercits per la Corona Castellana, i ja no dic una volta que els infames Borbons sotmeten la Corona d’Aragó. No ens ha de fer vergonya dir al pa, pa, i al vi, vi. I si cal, discutirem les diferents interpretacions dels perjudicis, persecucions i repressió contra Catalunya. Per exemple, per treure només un cas: mentre Espanya reclama Gibraltar com a territori patri, mai no han estat reclamats els territoris catalans que Castella lliurà a França en el Tractat dels Pirineus de 1659. I per què, perquè Catalunya ells saben molt bé que no és Castella, i Espanya, no ho oblidem mai, és l’expansió territorial de Castella, avui i sempre.

Molta força president, ja que si els xenòfobs, els creients del supremacisme hispànic, els que no condemnem els crims de Franco, us acusen de xenòfob, de defensor del supremacisme català i de feixista, només demostren la seva curtedat mental com a acusadors, i posen en evidència que tenen tan integrades ‘aquestes virtuts’ que no poden analitzar cap comportament polític que no sigui amb els seus paràmetres de llibertat: Una, Grande y Libre. A vostè, l’acusen poc menys que de neonazi – que fins i tot Hitler va sortir al ‘Polònia’ tot emprenyat – i això ho fan aquells que no tenen vergonya de manifestar-se amb reconeguts elements ultres, o bé són ministres i protegeixen els seus familiars ultres, o bé són fills dels militars franquistes que vingueren a Catalunya... com els Fernández Díaz, o bé són fills de repressors, com l’Arrimades, la filleta estimada del Rufino, ‘el correo’, el policia franquista. I així, uns vinguts de Valladolid i l’altra de Jérez de la Frontera es creuen amb la raó moral d’explicar-nos als catalans com hem de ser... Això és supremacisme en el grau més pur.

Estimat i respectat president, perdoneu aquestes digressions, però comprendreu que als catalans ens vull la sang perquè n’estem farts, de menysteniments, insults i ofenses injustificades, totes elles fonamentades en falsos arguments per tractar de demostrar la seva superioritat moral. Els catalans no són millors que els espanyols; som, senzillament, diferents. Sense dubte ens considerem millors, com ells se’n consideren, i com qualsevol poble se’n sent. Això és natural. El que no és natural és la persecució dels altres, i en aquest camp els exemples de persecució d’ells contra nosaltres no acabarien mai i crec que els catalans, només que sigui per demografia, mai no hem perseguit els espanyols.

Estimat president, que no us tremoli el pols, la gent vol república i ara sou el primer de tots els republicans, l’home que ens representa a tots, fins i tot als que no ho són i que viuran en un país més lliure si assolim el nostre gran repte: recuperar la llibertat del nostre poble.

Visca Catalunya lliure!