FELICITATS, PRESIDENT! (Una altra ‘carta oberta’)

Abans de res vull felicitar-vos en el vostre cinquanta-cinquè aniversari. Ha de ser dur i entristidor haver-lo de viure en les vostres circumstàncies. Tanmateix, no oblideu que a casa vostra la gent de bona voluntat us fa suport i lamenta i es dol com vós de la llunyania de Catalunya que ara patiu.

Feta aquesta breu felicitació, voldria exposar-vos - modestament – la meva opinió quant a l’actual situació política del país després del triomf independentista en les eleccions.

La bufetada rebuda per Rajoy, el seu govern neofranquista i la monarquia hereva del règim anterior, ha estat sonada. Només la intolerància més rància del falangisme representat per Ciudadanos ha estat capaç d’enfortir-se, en agrupar tot l’anticatalanisme de casa nostra. Tot i això, no són més que un de cada quatre. El convenciment del poble català que ja és hora d‘aviar-se, d’enllestir la barca i de començar la navegació en solitari, ha quedat demostrat en el resultat de les eleccions, el qual certifica que cada volta som més els que volem deixar de dir-nos i reconèixer-nos com a espanyols, si alguna vegada ens ha agradat que ens ho diguessin o ens n’hem reconegut.

La repressió, la venjança i la persecució judicial, econòmica i política seran l’actitud del govern espanyol envers les nostres ànsies de llibertat. Per a ells no hi ha res a discutir: Catalunya és Espanya, per més que els catalans no ho sentin així. Això a ells els és igual. Abans de res hi ha la unitat, l’últim ancoratge del somni imperialista de Castella. Davant d’aquesta situació no ens queda altra alternativa que tirar pel dret. I què vol dir tirar pel dret?

No tinc el mínim dubte que la vostra gestió a Brussel·les ha estat i és fer conèixer, en els països que mal que bé sostenen uns principis democràtics i de respecte per les llibertats, la coacció que pateix el nostre poble. El sotmetiment a què ens obliga Espanya té proves històriques, econòmiques, socials, polítiques i culturals com per escriure centenars de llibres. Mai no ens han volgut escoltar perquè mai no ens han considerat més que terra conquerida. De Felipe V a Franco hem sofert la repressió d’uns règims gairebé sempre monàrquics i tirànics. Fer comprendre aquesta realitat només exigeix de fer-la expressa. Cap historiador, cap economista, cap sociòleg, cap polític ni cap actor cultural serà capaç de demostrar el contrari.

Per això, estimat president, heu de fundar la República Catalana a l’exili. A vós us agrada de sorprendre i fer anar de corcoll els rivals polítics, del tot incapaços de seguir el nostrat tarannà tramuntanenc. És l’hora de consolidar la proclamació que féreu l’octubre, ara, emparant-vos en la solidesa d’uns resultats electorals indiscutibles, sobretot per la repressió, la difamació, la persecució i la manca de garanties en les quals es dugueren a terme, unes condicions que s’assemblaven a les del referèndum de l’1 d’octubre en tot, llevat de la sinistra actuació de les porres i la violència d’estat.

Fundeu la República, envolteu-vos de la gent més capaç i valenta, propagueu arreu el desig de llibertat de Catalunya i comenceu a exercir de president de la República. Ara cal actuar com a Estat. És cert que la Generalitat serà en mans de la intransigència postfranquista, però amb paciència i deixant que es posin en evidència, assolirem que els altres països del món es fixin en nosaltres. Europa és el primer veí a tractar, per raons òbvies i interessos mutus, tanmateix, en res menystingueu la resta del món. Els Estats Units tenen interessos comercials a Catalunya, Xina té projectes amb base a Barcelona, Rússia hi té motius de negoci energètic i fins i tot Israel – que no són sants de la meva devoció – poden mirar-nos amb bons ulls; i si hem de reconèixer Jesuralem com a capital del seu estat, reconeguem-la... És imperiós sortir d’Espanya a més aviat possible, ja que el temps sempre els juga a favor. Sé que no feu altra cosa que vetllar per les Institucions, sé que seguireu fent-ho, però: afanyeu-vos, Catalunya necessita sortir d’aquesta trista situació d’empantanagament.

Mentre vós feu la feina exterior – què no significaria el reconeixement de les nostres reivindicacions nacionals per part d’un país amic! - aquí heu de promoure la resistència activa, la desobediència constant i fomentar la ingovernabilitat del país per part dels espanyols. No dubteu d’activar una aturada indefinida de país. Europa tremolaria, i si els fem veure que assumiríem part del deute espanyol per guanyar-nos la llibertat i el reconeixement europeu, no sé fins a quin punt s’hi podrien negar. Cal jugar l’estratègia diplomàtica i exercir les pressions possibles als interessos estrangers. Si la Gran Bretanya, aquells que ens abandonaren fa tres-cents anys, volen col·laborar en la debilitació d’Europa, no hauríem de fer-los una mala passada; no hem de ser rancorosos. Ara, si volem créixer i ser respectats, cal que actuem com actuen els països lliures. Sí, ja sé que va contra la nostra natural tendència ‘llirista’, tanmateix, president, recordeu que un tal Casado, membre de la màfia que governa el país que ens domina, us recordà amb tota la fatxenderia del món que Companys fou detingut, i subreptíciament – de cara al seu estimat poble – us recordava el trist destí del nostre President.

Perdoneu l’extensió d’aquest escrit. La delicada situació del país impedeix la concisió, ja que tothora brollen assumptes als quals fer referència. Teniu una tasca immensa, sabeu que compteu amb el vostre poble, com poguereu comprovar a Brussel·les vós mateix, per això i moltes altres coses que callo, no oblideu que on sou vós hi ha ara la nostra capital política. De tots nosaltres depèn que més aviat que tard, o això esperem, puguem recuperar-vos i gaudir de la capitalitat de Barcelona com a emblema de la nova República Catalana.

Moltes felicitas en el vostre aniversari. Vós sabeu que no hi ha millor regal per a un català que tenir l’honor que vós representeu. Sé que no ens fallareu. Molts ànims i visca Catalunya lliure!

DESPRÉS DEL 21-D

D’aquestes eleccions es poden fer diverses interpretacions, però cal tenir molt en compte que han estat unes eleccions absolutament irregulars. Ja no ho dic perquè eren il·legítimes per haver estat convocades per un colpista; ja no ho dic perquè eren il·legals per haver estat una campanya electoral tergiversada, per la manca dels candidats empresonats i a l’exili; ja no ho dic perquè eren manipulades per haver estat sotmeses a una antidemocràtica Junta Electoral, que prohibia un color i permetia els altres. No, ja no ho dic per això. El meu punt de reflexió és l’alt índex de participació, el qual és molt semblant al d’aquells països on l’exercici del vot és obligatori. El llindar del 80% és preocupant: Què, qui i com han estat motivats aquests nous votants, aquesta gent que demostradament mai no acudien a una urna. De cop i volta tots s’han sentit involucrats? Fins i tot els estrangers?

Vaig estar d’apoderat en un col·legi, i s’hi veien detalls i s’hi observaven comportaments que no deixaven de ser estranys. Val a dir que majoritàriament tot es desenvolupà amb normalitat, llevat d’algun exaltat votant de Ciutadadanos – que així ho va dir i ho va demostrar amb la insolència que empren els seus candidats -; sí, llevat d’aquests casos, tot fou molt normal. Ara bé, l’alt índex de participació dels sudamericans, que a més a més els veies molt perduts, despertà el meu interès. Curiosament el seu vot era majoritàriament per a Ciudadanos, la qual cosa demostra la poca experiència política, ja que, que un emigrant explotat voti els explotadors resulta, com a poc, molt estrany i sospitós. La majoria no havia votat mai, i es veia perquè no sabien què havien de fer, tanmateix, venien amb la papereta a la mà o bé n’agafaven una d’aquesta formació. Amb això no estic dient que tots votessin Ciudadanos i que només fossin ells els qui els votessin, que prou sabem que hi ha espanyolistes molt orgullosos del progenitor de la candidata – el policia franquista – i altres que confonen falangisme amb democràcia, i encara uns altres, neoliberalisme amb política social.

Jordi Pujol, que va cometre moltes errades i alguns encerts, va cometre una errada imperdonable: la declaració absurda que «és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya». Això és una gran mentida. Ningú és d’on viu i treballa si no se sent formar part d’aquella comunitat. Els emigrants espanyols que anaren a treballar a Alemanya, no eren alemanys, eren espanyols que vivien i treballaven a Alemanya. Tot i que podien conèixer i parlar l’alemany, si se sentien espanyols, no eren alemanys. I això és així arreu del món. I aquest és un aspecte democràtic important, però molt més encara quan el conflicte polític afecta la identitat nacional. Que un emigrant pugui tenir dret a votar qüestions socials i polítiques és enraonat i lògic, vist que viu i treballa al país, ara bé, transferir aquest dret a vot a la consulta quant a la identitat de la nació és aberrant. Que un sudamericà emeti el seu vot sobre si Catalunya ha de ser independent o no, és com demanar a un català que expressi la seva voluntat sobre la identitat de Turquia. Per poder emetre un vot d’aquest caràcter cal tenir un coneixement de la història del país i de la idiosincràsia de la seva gent, fet que sense dubte ni els catalans tenim dels turcs ni els sudamericans de nosaltres. Imagineu una consulta a Espanya quant a si la península pertany a l’Islam, tothom em reconeixerà que els únics que tindrien dret a votar-ho són els espanyols, ja que al capdavall se’ls pregunta per la seva identitat. A ningú se li acudiria de pensar que els àrabs, els ucraïnesos o els sudamericans haguessin de dir-ne res.

Així doncs, aclarit que hi ha consultes universals i consultes nacionals, podem enfocar l’anàlisi del resultat de les eleccions. I val a dir que no discrimino sinó aquells que desconeixen l’essència d’allò que es qüestiona, i en el cas concret de Catalunya, la seva identitat, la qual va del tot lligada a la llengua. Per això, mai se m’acudirà impedir el vot a la senyora Inés Arrimadas o a l’espanyolista Albiol, ja que - aquest pitjor que la primera – coneixen la llengua i per tant tenen el meu reconeixement com a votants catalans, pel sols fet de conèixer la llengua... Us imagineu unes eleccions sobre la nacionalitat francesa en la qual votessin ciutadans que no parlessin francès? Aquesta dissertació que algú pot semblar-li de nacionalisme excloent, és tot just el contrari. Per formar part d’una comunitat t’hi has d’integrar, i la primera condició és la comunicació, la llengua.

Val a dir que la participació de xinesos, eslaus, indis, paquistanesos i àrabs, almenys en el meu col·legi - en un barri colonitzat per l’emigració: Nou Barris – fou inexistent.

Si els resultats de les eleccions els analitzem amb aquest criteri, serien concloents: No tots els qui parlen català volen la independència de Catalunya, ara els qui en desconeixen la llengua, de ben segur que no la volen. I si desconeixent-la, la volen, tampoc no ens ha de preocupar, ja que els seus criteris i opinions seran exclusivament personals o, de ben segur, econòmics. I la qüestió nacional no és en absolut una qüestió econòmica.

Aquesta és la tergiversació d’aquesta consulta ‘falsament’ autonòmica. I caldria pensar com ho farem si arriba el dia de fer el referèndum definitiu. Repeteixo que la universalitat del vot en una democràcia és indiscutible quan les eleccions afecten la gestió política, però no ho és quan afecten la identitat política. I el desconeixement de la llengua autòctona és essencial en la decisió del vot. Ja que si desconec la llengua de l’indret, lògicament no votaré a favor de la independència per tornar-me a sentir estranger. Aquest és un problema important, tanmateix, m’allunyo de l’anàlisi dels resultats electorals; per això, som-hi:

CIUDADANOS, que significa el retorn a l’espanyolisme més visceral – fixeu-vos en els noms (no parlo de cognoms) dels candidats: Inés, Carlos, José María, Fernando, Sonia... - amb el finançament més alt de totes les candidatures (?), els que arrepleguen el vot ‘dels catalans més catalans’, o sigui, els nascuts enllà de l’Ebre i al con sud d’Amèrica, han obtingut la majoria d’escons en unes eleccions en les quals ha votat tota la majoria silenciosa. S’han convertit en el partit de referència de l’espanyolisme. Els seus ideòlegs de la FAES, els han ben adoctrinats. Han assolit amb els sudamericans allò que Franco assolí amb la guàrdia mora. Han aplegat un important nombre de vots, tanmateix, encara estan en minoria. Per això, la Inés, la filla del policia franquista, seguirà essent la cap de l’oposició, sempre que la dictadura monàrquica no s’inventi una nova interpretació de la Constitució i ens la imposin d’acord a l’article 26. Suposo que tots recordeu l’article 26 del qual parlava La Trinca en la seva cançó ‘El califa’.

PP s’ha convertit en residual. Ells que són els bons de la història, els que han escapçat l’independentisme gràcies a Rajoy, els mateixos que es reconeixen per damunt de la Justícia. Ells, que han fet tot el possible: donar garrotades, tancar gent innocent a la presó, exiliar i perseguir indiscriminadament l’ofensa a la pàtria, han resultat esborrats del mapa. Això només els convertirà en més agressius i violents: Han de recuperar els falangistes i l’Íbex-35, que fan pinya amb el dictatorial monarca, si doncs no, acabaran per cedir el poder als cadellets, aquesta gent tan ufana i tan superba de Ciudadanos.

PSC i la barrija-barreja només els ha servit perquè l’Espadaler li degui un petó a la boca a la ballaruca. Pensar que han perdut la meitat d’un electorat que anys enrere havia fet president Pasqual Maragall! I aquests venuts, encara se n’estranyen. Recordeu l’Iceta en els mítings proclamant-se President de la Generalitat! La hipocresia i la falsedat els ha passat factura, i encara no ha estat pìtjor perquè compten amb un vell electorat fidel i poc format.

COMUNS, la demagògia els ha retratat. Poc s’ha de dir d’aquesta gent que confia de fer la revolució a Espanya i assolir una monarquia republicana i un referèndum pactat. Molta gent els ha enviat a pastar fang, i els que no ho han fet són similars als votants del PSC, fidels i poc formats. Perquè els Comuns han demostrat prou que són pura demagògia, uns aspirants a seients i trons i a viure de la política. Que fer política, ja fa molt de temps que no en fan; i jo encara diria més, dubto que sàpiguen que és fer política per més que els seus representants siguin llicenciats en aquesta ciència.

JUNTS, ERC i la CUP, els independentistes, que han errat molt per no anar aplegats. Per això la Inés ha guanyat les eleccions i a Espanya aquest fet els reforçarà, mentre que a Catalunya haurem de suportar sine die la constant proclama que han estat la primera força política. I quanta gent, l’Albiol entre ells, no els donarà la raó!... Deixant de banda la inexplicable davallada de la CUP, cal reconèixer la potència política del President i alhora les mancances estratègiques d’ERC. Esquerra ha tornat a fer misto. Tal com s’hi presentaven, era de veure. Han forçat una ruptura aparent, la qual els ha passat la corresponent i justa factura: eren la primera força i s’han quedat en tercera posició. Cal, i molt, que es plantegin l’estratègia a seguir. Aquestes errades són importants, i la història ens ho demostra.

Davant d’aquest nou panorama polític, no hi ha altra actitud que: defensar la victòria a les urnes, començar a implementar la República i fer front al conflicte a tot arreu, amb tota la força de la nostra convicció i les armes al nostre abast: desobediència i desobediència, i l’aturada indefinida de país. Poca broma, que a partir de sant Esteve les forces represives de l’Estat opressor es posaran totes en marxa per posar a la presó tot allò que tingui regust d’independència. Més que de vacances de Nadal, convé que els polítics facin política. Que no tornin a marxar de vacances com després del 27 d’Octubre. Cal treballar i fer front a la nova situació, que en res no ha canviat de l’anterior a les eleccions. Només s’ha demostrat el refús majoritari de la societat a l’aplicació del 155, però com tots sabem, això, a la Corte els rellisca. Ells no cessaran un bri en la seva violència judicial. Per tant, que ERC es deixi de fer la papallona i s’adoni que hi ha un President i un vicepresident, que són els que són i eren els màxims responsables del país, i que ara han de tornar a prendre’n les brides. Res d’un nou president: Això seria rendició. Si cal, que tota la Generalitat funcioni a l’exili. No serà gens agradable per als franquistes de veure-ho i demostrarem a Europa la qualitat democràtica del règim monàrquic. La meva recepta és:

Govern a l’exili (si Junqueras surt de la presó, fer-li passar la frontera).

Desobediència aquí a les autoritats ‘nacionals’.

Resistència activa de la ciutadania. Ja no tenim por. I ser ara nosaltres qui els provoquem, els qui indaguem fins a quants morts estan disposats a arribar per esclafar la democràcia catalana. I en aquesta estratègia, cal tenir molt present: l’aturada indefinida del país.

Si volem la independència, considero que l’única manera d’assolir-la és acceptant que la nostra llibertat passa per damunt de l’enfonsament de l’economia catalana, l’espanyola i l’europea (amb la qual cosa es generaria una crisi mundial). Toquem les butxaques dels delinqüents polítics, és l’única manera d’aconseguir que se’ns respecti. Amb el lliri a la mà, l’únic que aconseguirem és presó, exili, persecució i que la Unió Europea ens regali un gerro per al lliri dels nassos.

Salut i República, ara més que mai!

LES ELECCIONS

Ja resten menys de dos dies perquè a Catalunya les urnes il·legítimes i il·legals, imposades per la força i la repressió de M. Rajoy, rebin els vots amb la manifestació de la voluntat dels ciutadans del nostre país. Aquestes eleccions deuen ser les més estranyes realitzades mai en un país democràtic, donant per bo que Espanya ho sigui: Un candidat a la presó i un altre a l’exili -el president de l’antiga comunitat autònoma, avui República-, ambdós sense poder fer campanya electoral de manera lliure, essent i tot, a més a més, els representants elegits pel poble en unes eleccions lliures i emparades en la ‘legitimitat’ de l’Estat Espanyol, fetes el 27 de setembre de 2015... Això sense parlar dels presos represaliats per un règim que no pot dissimular l’estructura autoritària: uns consellers elegits democràticament a l’exili i uns altres en llibertat condicional (L’escapçament, com ens va assegurar la ‘bichapresidenta’ -segons Tve-, l’escapçament, sí, amb tot el que això significa).

Això és Espanya. La democràcia dins d’unes regles ben delimitades: vols dreta? vota dreta, vols esquerra?, vota esquerra (?), vols canviar res... ep! això no. Tenim un rei per gràcia i obra del Caudillo, una constitució per gràcia i obra de les autoritats militars de l’antic règim, i una premsa sotmesa als poders extratius del país. Aquestes tres coses, junt amb l’Església catòlica, això no es pot tocar. Voteu el que vulgueu però sempre dins del marc de l’Espanya del nacionalcatolicisme. Prou han fet ja amb l’avortament, els homosexuals i les nacionalitats. Aquí hi ha un rei com abans un Caudillo, aquí hi ha un exèrcit per assegurar la pau i la unitat, uns policies i una guàrdia civil per assegurar la convivència, una església que vetlla per les nostres ànimes, una colla d’empreses dirigides pels prohoms de la societat, que ens donen feina i garanteixen la nostra llibertat, i una premsa lliure que parla d’acord a la veu dels qui representen la llibertat: el rei, l’exèrcit i l’església - el rovell de l’ou de l’espanyolitat – i les classes extractives - l’essència de l’economia de l’amiguisme social i polític -.

Catalans i catalanes, ara us faig un breu compendi de les opcions polítiques amb representació parlamentària perquè tingueu una orientació objectiva quant a allò que són i què representen. Puc admetre petites desviacions ideològiques inevitables, tanmateix, no hi ha cap mentida ni tergiversació en tot el que expresso dels partits en les línies de més avall:

ERC és un partit inequívocament independentista, fet d’història, que ha patit persecució i fins execucions per part dels règims autoritaris espanyols. Com tots els partits ha comès errades i en continuarà comentent, perquè els partits els forma la gent. Ara bé, la seva proposta és clara i nítida: Volen una Catalunya independent per assolir els reptes que l’estat espanyol impedeix d’aconseguir. Només hem de veure les lleis aprovades pel parlament de Catalunya i que han estat anul·lades pel Tribunal de la Inquisició, perdó, Constitucional. Avui el ‘perillossísim’ president d’aquesta formació és a la presó i alguns dels seus consellers a l’exili. Les armes d’aquesta organització política són la paraula, la democràcia i la voluntat de la gent.

JUNTS PER CATALUNYA és una formació creada ‘ad hoc’ davant de la repressió de l’estat al President de la República, antic president autònom. La voluntat d’aquesta formació és implementar la república després de negociacions bilaterals amb l’estat matriu. Confien que una victòria sòlida acostarà els catalans a aquesta possibilitat. Val a dir que jo ho dubto molt, però la legitimitat i la franquesa de la proposició, que va darrere de l’acord i la negociació, són les condicions bàsiques del seu projecte. És el partit del President a l’exili, aquell que les autoritats judicials espanyoles reclamaven com a terrible criminal per jutjar-lo i, si pot ser, aplicar-li 30 anys de presó, i que la mateixa justícia que el reclamava ha desistit de seguir reclamant, perquè són prou coneixedors que la independent judicatura belga no autoritzaria un crim injustificat d’aquestes dimensions. Les armes d’aquesta organització política són la paraula, la democràcia i la negociació.

CIUDADANOS és una formació creada ‘ad hoc’ fa uns anys per arreplegar els vots que perdia el PP. Sorgits de ningú no sap on ni amb quina tendència política, ara ja sabem que els barons de l’Íbex-35 en són els promotors i que representen el neoliberalisme més salvatge: capitalisme a dolls i demagogia a bots i barrals (Avui mateix he llegit que s’han oposat, amb el PP, a un augment de les pensions un 1 i escaig per cent). Aquesta formació política està representada per un extreballador de La Caixa, que s’ha comprat una casa en la urbanització popular on viu Ronaldo, el del Reial Madrid, i que està encaparrat que a l’escola catalana s’hi deixi de parlar català; segons ell, perquè no entenem que s’ha de vèncer el nacionalisme. Una Espanya jacobina i absolutament centralitzada és el seu somni, bé, el somni dels amos del seu cervell. I aquest bon noi té de partenaire a una noia andalusa que ens ensenya a ser normals i bons catalans, ja que el seu pare va formar part de la repressió franquista a Catalunya i sap molt bé com ha de ser un català normal: «Que bueno está este pan con tomate!» -això és el que ha de dir un català normal. Aquests dos escombriaires dels vots caducs del PP són la teòrica esperança de Catalunya. Una esperança que significa la desaparició de la nostra identitat, de la nostra llengua i de la nostra realitat. Creuen, les seves actituds ho demostren, que són els andalusos els que ens han d’ensenyar a ser catalans, i els catalans els que han d’ensenyar a pescar als andalusos. Molt de compte amb la demagògia d’aquests filofalangistes! Ara bé, si ets un nostàlgic de la política dels anys 60, aquest és el teu partit, sense dubte. Si ets un demòcrata, ja sabràs que mai no es pot confiar en aquells que consideren els opositors polítics com a anormals. Les armes d’aquesta organització són un sorprenent i injustificat finançament.

CUP, aquest partit conformat per tota una sèrie de partits dits antisistema, són els lluitadors contra la destrucció dels sistemes democràtics. És ben curiosa, aquesta paradoxa. Diuen, i tenen raó, que els banquers i les grans corporacions són els antisistema. Són gent amb formació, preparada i d’idees revolucionàries, tan revolucionàries que defensen la democràcia i l’exercici lliure dels drets assolits democràticament. La seva virtut és que demostren que les lluites del segle XIX avui continuen tenint vigència, i potser més vigència que aleshores. Els podràs no votar, perquè no són exemple de correcció social, perquè volen la nacionalització de transports, energia i banca, tanmateix, pensa què és un estat i quina és la seva funció. Sense dubte no fan demagògia, diuen a les coses pel seu nom i tenen el coratge de defensar allò que diuen. Potser, i goso dir només potser, són la gent més honrada de tot el panorama polític. És legítim que no hi combreguis, però són una força que ha de ser respectada i que és absolutament necessària en una societat lliure. La seva virtut més gran és que tens garantit que el teu vot no es manipularà. La teva tendència política és el que ha de determinar si els confies el vot o no. L’arma d’aquesta organització és el lema: decidament tossuts i dempeus.

COMUNS, aquests, són tot just el contrari dels anteriors, per bé ideològicament semblen pertànyer al mateix espectre polític. Són la demagògia portada al màxim extrem. Són el sí, el no i el potser. Els agrada d’omplir-se la boca de les paraules que vols escoltar, però després fan allò que ‘particularment’ els interessa més. La seva gestió i la seva absoluta incoherència política no hauria de fer-nos pensar en ells. Recordeu que són els republicans que fan reverències al rei. Recordeu que són els que no volen el 155 ni la independència i s’entossudeixen en una Espanya federal, a la qual s’arribarà en unes eleccions que ells guanyaran en algun moment de l’eternitat. Aparegueren com a revolució, i han estat incapaços de fer fora del poder a la dreta més franquista de la història pseudodemocràtica espanyola. Són el sí a la revolució, el no a la revolució i alhora el potser a la revolució. La seva decisió només depèn que el politburó assegui els seus sagrats culs en una bona poltrona. Són radicals partidaris de l’autodeterminació dels pobles del món, llevat de Catalunya. Són els demòcrates que volen prendre decisions per referèndum, ara bé, si l’autoritat no accepta el referèndum, aleshores capcot i a acceptar que no es pot fer la revolució. Són revolucionaris dins de la legalitat... hi pot haver una imbecil·litat més grossa, políticament parlant? L’arma d’aquesta organització és fer el joc al sistema des de la banda aparentment opositora.

PP i PSC, els podem posar junts. Són l’herència del 78, els cadells del franquisme. Els fills polítics del ministre de Franco, Fraga Iribarne, i del terrorista d’Estat, Felipe González. Les aspiracions catalanes no són democràtiques, segons ells, són demandes de gent abduïda, anormal, prou inculta per seguir sense dubtar les proclames antidemocràtiques de la gent irresponsable que els demana el vot. Ells, que fan servir les porres per contrarrestar els vots, són els demòcrates. I encara n’hi ha que volen fer desinfeccions ideològiques... Sabeu què significa això?... Són aquells demòcrates de tota la vida, que visqueren sota l’empara del Caudillo i que ara són l’exemple de la llibertat, els que es manifesten amb grups neonazis, fan pinya amb Societat Civil Catalana i senten odi visceral envers els nacionalismes, perquè el nacionalisme és la putrefacció humana i ideològica, són els antinacionalistes que són europeus per damunt de tot, i que per demostrar el seu irreductible europeisme treuen la bandera espanyola, que és la bandera de tots, i el castellà, que és la llengua de tots, i els braus que són el patrimoni cultural del tots, i la roja que és la projecció esportiva de tots, i s’emocionen sentint l’himne i les desfilades de l’exèrcit, perquè ells no són nacionalistes, ells senten fàstic per tot el que és nacionalista, són gairebé més propers a l’anarquisme que a qualsevol altra ideologia en això dels nacionalismes. Són ciutadans del món. Per això, negre i roig, com la falange, els cohesiona, potser per desconeixement, perquè l’anarquisme també lluïa aquests colors, no ho sé, només sé que ells sí que saben que l’antinacionalisme té per bandera la bandera espanyola, que segons ells, no ha estat mai imperialista, menys nacionalista i menys encara una imposició. La seva bandera és la bandera de la llibertat, la dels pobles americans, la dels pobles africans, la dels morts dels vorals de les carreteres que no volen exhumar, la bandera que arreu del món ha significat llei, justícia i igualtat... Per bé que el seu model és l’únic feixisme europeu després de la segona guerra mundial. Però és clar, jo no sóc normal i no entenc que el castellà és la llengua de tots, i la justícia castellana la justícia de tots, i que l’economia catalana és l’economia de Castella. Les armes d’aquestes dues organitzacions (una banda de delinqüents i una banda de terroristes d’estat) són la monarquia i l’exèrcit.

Aquests són els partits amb representació parlamentària a Catalunya abans del cop d’estat espanyol. Ara que cadascú rumiï quin és el vot que ha d’emetre en les eleccions del dijous vinent, tot tenint molt present l’extraordinària singularitat d’aquestes eleccions i la importància que tenen per l’esdevenir de Catalunya.

Tots els vots seran emesos per gent normal. El que potser no serà normal serà el vot que pugui emetre la gent: Votar repressió és ser covard o esclau. Votar llibertat és ser digne i responsable. Ara que cadascú analitzi quines forces polítiques representen una o l’altra posició.

Viure de genolls és miserable, viure dempeus és fer país entre tots.

Que tots siguem dignes del nostre vot, i que mai la consciència ens hagi de perseguir per haver comès cap crim contra la nostra societat. Dijous tots tenim la veu, aquesta és la grandesa de la democràcia. Siguem-li dignes, que la democràcia és el vestit de la llibertat.

ACLARIMENT SOBRE ‘CIUDADANOS’ I ALTRES COSES...

Abans de res vull fer referència al meu últim escrit. Val a dir que sempre que afirmo alguna cosa he cercat la informació que corrobora la meva versió sobre el tema, o bé, les proves indiciàries del que dic són tan evidents, coherents i enraonades que em sento autoritzat a afirmar el que hi afirmo. Tot i això, moltes vegades em deixo en el pap impressions i sospites més que serioses per la remota possibilitat d’anar errat, com per exemple, quan em vaig guardar per a mi que en els atemptats de Barcelona, els serveis secrets espanyols hi tenien alguna cosa a veure. Fet aquest pròleg, m’endinso en la qüestió de l’aclariment sobre el meu escrit de Ciudadanos.

En aquest escrit, més remetia a enllaços que hi expressava el meu parer. Tot per convidar el lector a reflexionar després d’haver llegit els escrits que hi referenciava. Avui, en el blog personal de Vicenç Partal, al qual es pot accedir des de Vilaweb, hi he llegit un darrer escrit d’ell en què raonava i justificava la posició del diari davant d’aquesta notícia. El rigor periodístic i la seriositat de la informació són l’argumentació fonamental de Partal en el seu escrit. En tot moment justifica la seva posició envers la polèmica afirmant que l’oposició política no és cap motiu per vilipendiar el rival i desacreditar-lo davant l’opinió pública sense proves i demostracions. Chapeau! Chapeau! La integritat, avui, no és una qualitat en el periodisme, i ell en fa la raó de la seva feina, sense vanitat ni desconsideracions envers altres periodistes, llevat d’aquells que la seva pròpia indecència els descriu. Molt bé, i ho escric amb tota sinceritat. Tanmateix, en tot aquest estrany assumpte, hi ha un fil que no acabo de saber on cosir-lo. Quina necessitat té Matthew Parish d’escriure mentides contra Ciudadanos i a favor de Catalunya? Li paguen, aquesta feina? Ho fa per animadversió envers alguns dels personatges europeus que hi surten molt mal parats?... La raó per la qual un advocat de la seva reputació pot caure en aquest cúmul de disbarats i inexactituds, com a poc, em resulta d’entrada inexplicable. Potser més endavant en traurem les coses clares, però de moment, respectant i molt la versió de Partal, em costa de creure que Matthew Parish hagi fet diversos articles explicant mentides sense solta ni volta. Per això, com en aquell escrit meu, al qual es refereix l’aclariment, concloc deixant al lector l’última paraula.

Aprofito l’avinentesa de fer aquest aclariment important, per afegir una fe d’errates. A l’escrit de Ciudadanos, hi deia que l’Arrimadas era filla d’un polític franquista antirregionalista. No, aquest era el seu oncle. El seu pare fou policia a Barcelona i era reconegut com el ‘correo’ per les hòsties que fotia. De fet, va haver de marxar de la ciutat per amenaces. Una joia, vaja.

Val a dir que si la Inés arriba a ser d’esquerres i de la Cup, aquests antecedents no tindrien importància, però pertanyent al partit neofalangista que es manifesta amb agrupacions nazis, la cosa canvia, és seriosa i una severa amenaça.

Les altres coses de les quals vull parlar, són d’una banda el Juncker, amb només una observació, i del Miquel Iceta. Del Juncker, sobre el qual ja he deixat prou perles en els meus anteriors escrits, vull fer-vos una observació. Ahir en un dels telenotícies va sortir fent dos petons al Macron, dos petons que recordaven molt als petons que es fan els mafiosos, almenys en les pel·lícules, que a la realitat no ho he pogut constatar. Tanmateix, si cerqueu informació, veureu que és una pràctica habitual en ell. De fet hi ha una imatge fent-li un petó a la calba de Martin Schulz, que reprodueix l’escena d’alguna altra pel·lícula de gàngsters. Només això, només volia que us fixeu en aquests detalls d’aquest personatge tenebrós. La seva expressió no demostra en absolut contenir intel·ligència, però tothom el venera, rep premis honorífics de les universitats i li paguen per donar conferències. I em reitero, intel·ligent no és. Pèrfid i astut, insolent i garneu, sí, per això ha arribat on ha arribat amb totes les traïdories a la seva responsabilitat i amb el servei soterrat als seus amos. Sense dubte aquests petons són més el ritual de la Cosa Nostra que mostres sinceres d’afecte.

I d’un fals a un altre: Miquel Iceta. La indecència ètica d’aquest home és insuperable. Està per damunt de la hipòcrita falsedat dels comuns, ell encara va un pas més enllà. Tira la pedra i amaga la mà: el 155. Empresona la llibertat i després demana l’indult: 155. Es posa a ballar en la campanya electoral políticament més lamentable de la nostra història recent: 155. Té la poca vergonya de presentar-se de candidat a la Generalitat i gosa dir que ja es veu President: l’home del 155, l’home que ha votat per empresonar la Generalitat legitimament constituïda... Ja no dic res dels socis que ha arreplegat de tot arreu. El PSC d’Iceta, després de la fugida de la gent decent que encara hi romania, s’ha convertit en les escombraries del PSOE, i allí hi cap de tot, els democristians de Duran i Lleida, la SCC i una colla de boques i culs agraïts a les subvencions i als seients públics.

Si no fos el partit que compta amb els votants amb la pitjor formació acadèmica, són dades reals, no tindria cap dubte que en aquestes eleccions el PSC es convertiria en un partit simbòlic, i amb una mica de sort, hauria de quedar fora del parlament. Només de pensar que el president Montilla, un dels grans errors del llirisme català, no ha reaccionat davant de l’agressió intolerable a la institució que ell va arribar a tenir l’honor de representar... però parleu-li d’honor, a ell, com a l’Iceta, com al ridícul Sánchez, l’home que havia de portar Rajoy a la deixalleria, sí, tota aquesta colla, acompanyada dels ‘palmers’ catalans de l’època rosa socialista, els que avui han de pagar els serveis i calés rebuts amb la humiliació de Catalunya (Balletbòs, Serrats, Sardàs...), sí, a tots aquests parleu-los d’altre honor que no sigui el servei al Rei, a la pàtria i a la bandera. Tot just el gran servei que era exigit per l’anterior règim, bé, el règim abans del maquillatge constitucional. I pensar que ara el desllenguat Iceta ens promet el ‘fadaralisma’. Sí, home, sí. El mateix ‘fadaralisma’ que aplicaren quan el PSOE tenia majoria absoluta en el govern. El mateix ‘fadaralisma’ amb què la falsedat descarada de Zapatero traí l’estatut del digníssim Pasqual Maragall.

De fet, si assolim la independència, com molt bé escrivia Andreu Barnils a Vilaweb, hauríem de plantejar-nos si Iceta no hauria de ser jutjat, ell sí que per sedició i alta traïció al país. La seva actitud en tots aquests darrers mesos ha demostrat sobradament que l’única preocupació d’aquest home és la cadira i que li importa un rave la democràcia, la llibertat i menys encara la sort dels seus rivals polítics. La falsedat i la deshonestedat de Miquel Iceta, només es pot respondre amb el menyspreu més indignat, i tot, per no arribar a l’insult. La qual cosa, no arribar a l’insult, amb una persona de comportaments comparables amb els dels llimacs, és ben difícil. I algú no se n’ha pogut estar.

Avui he fet aquests aclariments i un repàs a dues persones detestables. Però l’aclariment que ara ens ha de preocupar és com deixem el panorama polític a Catalunya. L’independentisme té tres opcions, enfront d’elles hi ha la demagògia política, amb una opció, i l’unionisme, amb tres (franquisme, falangisme i icetisme -una mescla dels dos anteriors, amb una mica de dosi de la demagògia que tant gasten les famílies dels comuns). De dignitat democràtica, no n’hi ha cap. Amb presos polítics, exiliats, persecució judicial de tot el que es mou, i del color groc, del pensament i dels desigs, en unes eleccions il·legals i il·legítimes, de dignitat democràtica, no n’hi ha cap.

Ara que cadascú rumiï que vol: ser lliure o ser manat.

Ser lliure, només pot ser fent república. Ser manat, com sempre, obeint el monarca i les seves arbitrarietats, que estan tan ben dissimulades en la reialíssima constitució.

I concloc, fent esment a la Cospedal, que avui ha tornat a recordar als militars l’obligació de la defensa de la unitat pàtria, enviant així un missatge als catalans. Tanmateix, si no tenim por, ara ja no ens venceran.

CIUDADANOS, LA VEU DE L’AMO

Ciudadanos és un partit de nova creació que ha assolit una relevància insospitada en la política espanyola, però sobretot en la catalana. Aquest producte electoral està dissenyat molt primmiradament: Els seus caps de llista són un noi i una noia joves, atractius des del punt de vista liberal, que escampen arreu el que la gent vol sentir amb una insistència carregosa, però que assoleix el seu objectiu: inculcar. Els seus somriures d’homes que mai no han trencat un plat, acompanyats de la decisió i la inflexibilitat de les seves idees i conceptes polítics, fan osca en la gent menys habituada a la reflexió. I dic això perquè aquest és el motiu d’aquest escrit, tractar de fer veure que en política sempre s’ha de mirar dessota les estores, burxar una mica i descobrir que s’amaga darrere de la façana.

Fa molt de temps que he demostrat en els meus escrits quina és la meva concepció de la Comunitat econòmica europea, de l’estafa mundial que significa la crisi i la globalització, com també del feixisme econòmic que s’amaga sota les boniques i il·lustrades paraules del neoliberalisme. Si en el seu temps ser liberal significava defensar el lliure pensament, avui significa - ras i curt - feixisme, entenent-lo com el sistema polític que, tenint per eina l’economia, sotmet sense remissió les classes populars, la intel·ligència i qualsevol oposició al sistema. I en aquesta nova branca política militen tots els grans responsables europeus, el nou i flamant cap de la política francesa – un Rivera a la parisenca - i la cap del govern alemany, tots ells com a grans gurús de la nova ‘religió’.

Ciudadanos nasqué després que el miserable senyor Oliu recomanés la creació d’un Podem de dretes, recordeu-ho. Aleshores nasqué – com a idea de l’Íbex – aquest enganyababaus. Durant mesos no saberem si eren de dretes, d’esquerres, de centre o què carai eren, ja que ho defensaven tot. Quan es presentaren, anaven despullats. I ara el Rivera viurà en una zona privilegiada de Madrid. Deu donar molt això de ‘bailar el agua’ als amos!

La trajectòria del partit és vertiginosa. Fou creat per atraure el vot que perdia l’unionisme franquista del PP, i a fe de Déu que ho han aconseguit, fins al punt que avui són més falangistes que Primo de Rivera! A Espanya, la seva feina consisteix a prémer els franquistes perquè facin una política més espanyolista encara i més falangista, i han de ser la preservació de la sagrada constitució borbònica que garanteix canviar-ho tot perquè tot segueixi igual. I a Catalunya, la seva missió és arrossegar tot el vot espanyolista, de dreta, d’esquerra i de centre per convertir-se en un partit poderós que faci contrapès a la majoria independentista. I en això que s’estan. Compten a més a més amb el suport de totes les banderes nacionalsocialistes espanyoles amb seu a casa nostra, entre elles, la també ben misteriosa, Societat Civil Catalana, que no representa a la societat, que no és civil i menys catalana.

Feta aquesta llarga introducció, em centro ara en un seguit de notícies que poden il·luminar-nos una mica sobre què són aquesta gent i a qui representen. Tots sabem que Mario Draghi, l’etern cap del Banc Central Europeu havia estat al servei de Goldman Sachs, i que Luís de Guindos, membre de l’Opus Dei, era el responsable de Lehman Brothers a Espanya i Portugal quan les dues entitats financeres dugueren a la pràctica l’estafa més gran comesa al món. Fixeu-vos però, que no és que hagin estat separats del poder, sinó que han estat nomenats – i segons sembla de forma vitalícia – responsables de l’economia d’aquesta organització mafiosa que coneixem amb el nom de CE. Curiosament, un mediocre advocat que mai ha exercit la seva professió i que, segons les males veus, és fill i nét de simpatitzants de Hitler, l’inefable Jean-Claude Juncker, ha estat cap de govern a Luxemburg, i quan els seus delictes com a cap de govern del seu país, un país, exemple de paradís fiscal europeu, l’han defenestrat del poder local; aleshores ha passat a desenvolupar els màxims càrrecs de la governació europea. I ja no parlo dels honoris causes que ha rebut! Aquests corruptes són els caps visibles de la sistèmica putrefacció de la comunitat europea. I a què ve això?

Matthew Parish, advocat suís que ha col·laborat amb l’ONU en la resolució de diversos conflictes, entre ells i sobretot, el dels Balcans, ha publicat una sèrie d’articles quant a Catalunya i Ciudadanos. En el gruix dels seus escrits ve a dir que aquest partit de laboratori compta amb el suport de tota la gentalla europea i vénen a ser els servidors espanyols de la màfia neoliberal i feixista. No oblideu que la Arrimadas, filla d’un polític franquista antirregionalista de Jérez de la Frontera, ja va dir que els catalans fins i tot consideràvem feixistes a la mateixa Europa. No us penseu... sabia molt bé el que es deia. No hi ha millor autorització per negar el seu feixisme que empari i es protegeixi en la llibertat i els drets humans i socials de la magnífica Europa. Sí, la mateixa que deixa morir milers de persones al Mediterrani .

Els escrits d’aquest advocat suís els podeu trobar a ‘elrobotpescador’, publicats el dia 7 de desembre de 2017. Curiosament, Vilaweb es féu ressó d’aquests escrits per desmentir-los. En un article anònim – fet ben estrany -, titulat «Desintoxicació...» negava les afirmacions de l’advocat i desacreditava els seus articles, per considerar-los sense fonament. Malgrat això, Vilaweb, l’endemà publicava un escrit de rèplica de Matthew Parish en el qual reiterava l’exposat en els seus articles i defensava que «Desintoxicació...» no aportava cap prova que desmentís cap de les seves asseveracions.

Les acusacions contra Ciudadanos són importants i demostrarien un grau de corrupció arreu de la comunitat europea per posar-nos a tremolar. Tanmateix, que cadascú llegeixi i interpreti el que s’hi diu. Sóc del parer que quan els gossos borden, alguna cosa senten. No dubto dels interessos bruts i espuris d’aquesta formació política. Només se’ls ha de sentir com defensen les seves idees. I si bé no dubto que els neofeixistes espanyolistes no canviaran el vot, sí que crec que aquells que malauradament els voten sense seny, podran reflexionar una mica. I no tracto de convèncer ningú. Només us remeto als escrits de l’advocat, que reprodueix ‘elrobotpescador’, i als escrits de rèplica i contrarèplica apareguts a Vilaweb. Que cadascú en tregui les seves conclusions.

Que Ciudadanos no són aigua clara, d’això no en tinc cap dubte, només qüestiono el grau d’aquesta brutícia. Són nacionalistes espanyols de soca-rel i neoliberals sense complexos, i a mi, amb això, ja em val per separar-me d’ells. Ara bé, que tothom pensi per ell mateix, que al capdavall aquesta sempre ha estat una de les meves màximes, ja que si algun dia això passés, aleshores podríem parlar amb raó de l’existència d’una societat democràtica. Això no obstant, mai no està de més que ens facin reflexionar quant a coses sobre les quals no hi hem pensat. Per aquest motiu, he gosat escriure aquestes línies, sense anar més enllà i deixant al vostre criteri l’estudi d’aquesta informació i les conclusions finals.

CAMPANYA ELECTORAL 21-D ?

Ja ha començat el que en diuen campanya electoral. Val a dir que sota la parcial pressió de la Junta Electoral Central i altres estaments judicials, els quals però, no han vist cap irregularitat en el fet que el candidat del PP, amb tota la fatxenderia de la qual són capaços els membres d’aquesta associació de malfactors, en l’acte inaugural de campanya, uns minuts abans de poder demanar el vot per a la seva candidatura als ciutadans, féu explícitament la demanda de vot, tot remarcant com de ‘xulo’ que era, que s’avançava a la normativa electoral. D’altra banda, no cal parlar de la pressió als mitjans de comunicació públics de Catalunya ni de la repressió de les manifestacions simbòliques i de protesta contra l‘empresonament dels candidats. Així, en aquest estat les coses, ha començat la campanya de les eleccions més il·legítimes i il·legals celebrades a les espanyes.

Abans d’entrar en el cos de l’escrit, sí que vull mostrar la meva sorpresa davant de la mansuetud dels mitjans públics catalans en acceptar les imposicions injustificables de la pressumpta Junta Electoral. No hi ha cap raó perquè al president de la Generalitat no se’l pugui anomenar com a president de la Generalitat, ja que mai no hi ha hagut cap expresident a la Generalitat, perquè protocolàriament conserven sempre el títol de president, fins i tot, més enllà d’aquesta vida (el president Companys o el president Tarradelles, per exemple). Em podia estendre més, amb els casos dels consellers empresonats, excarcerats i els activistes polítics que romanen a presó, tots ells sotmesos a una justícia que, com s’ha palesat amb la retirada de l’euroordre, viola els principis fonamentals d’un estat de dret. Què dir de la prohibició d’informació de la manifestació a Brusel·les, una evident manipulació del dret a la informació i a l’expressió! Els mitjans estan per explicar què passa, i si en una informació hi ha tergiversació, aleshores sí que s’escaurà actuar com estigui estipulat a la normativa legal. La manifestació de Brusel·les no era un acte electoral. Com la presència d’un responsable polític en un acte polític, no és un acte electoral. O no recordem les nombrosíssimes inauguracions abans d’unes eleccions? Hi ha actuacions ‘preventives i primmirades’ que el que demostren és la parcialitat dels òrgans que haurien de vetllar per la netedat i transparència de les eleccions... Però, vaig a l’assumpte que vull tractar en aquest escrit.

«És l’hora de la gent normal», Arrimadas dixit. La desqualificació del votant de candidatures oposades a la teva és de molt baixa qualitat política i democràtica, a més que demostra clarament el sentiment de superioritat de qui l’expressa. Arrimadas ha dit: Fins ara ha estat l’hora dels anormals o dels subnormals, ara és l’hora de la classe superior: els normals. I ‘normal’ deu ser que el cap del seu partit s’hagi comprat una casa d’un milió d’euros... com tota la gent ‘normal’, a la qual demana el vot per apartar de l’acció política els anormals i els subnormals.

«Espanya és un país democràtic i europeu, cosa que no serà mai la república», Levy dixit. Europea ho serà sempre, potser fora de la comunitat, però una cosa no exclou l’altra. Noruega, Suïssa, Islàndia són tan europees com França o Alemanya. Democràtica, la república ho serà, si els seus ciutadans així la volen. Fet del qual no puc dubtar-ne per la idiosincràsia dels catalans. Tanmateix, la idiosincràsia hispana és també tan democràtica? Recordem que el seu partit s’omple la boca de l’imperi de la llei. I li pregunto a la senyora Levy, la dictadura de Primo de Rivera i la del Generalíssimo Franco - del qual el fundador del seu partit fou ministre destacat -, aquestes dictadures que comptaven amb el suport explícit dels Borbons, en aquestes dictadures, no hi havia imperi de la llei? La llei impera sempre; la legitimitat de la llei, gairebé mai. Potser no ho sap.

L’amic i col·laborador de la repetitiva Arrimadas, l’andalusa que orienta els catalans quant a què és ser bon català, el Girauta, dixit: «Ens han volgut colar un cop d’estat i ara volen l’indult». S’ha de saber molt poc de política per confondre un cop d’estat amb un moviment secessionista. Un cop d’estat s’executa per sotmetre la població a un nou règim. Un moviment secessionista, no imposa res, sinó que desgrana una peça d’un antic estat. Si els catalans haguessin pres Madrid i hi haguéssim imposat la nostra llei, i amb la força de les armes, aleshores sí que seria coherent de parlar de cop d’estat. Ara, un moviment secessionista que cerca la legitimitat a les urnes, només pot ser entès com a un afrempta pels qui saben, coneixen i imposen la veritat absoluta. I val a dir, contra aquests nostàlgics de l’imperialisme, que si alguna cosa ens ha demostrat la història, sobretot la història dels darrers segles, és que l’estructura política del món tendeix a la dissolució dels grans estats. Les nacions són les superestructures dels pobles, de la ciutadania, i només és perillós el nacionalisme quan s’imposa per la força i quan es creu superior als altres. Potser jo vaig equivocat, però em sembla que França, Amèrica, Anglaterra, Rússia, Alemanya són exemples de països lliures amb un potentíssim sentiment nacionalista. Potser Girauta desconeix que les tropes que cabdillava Franco es feien dir ‘nacionals’ i la seva ensenya era ‘Espanya per damunt de tot’, poc més o menys, com ara.

I deixant de banda l’exhibició antinacionalista de l’extrema dreta espanyola, una aturada d’un moment en la dreta espanyola, també antinacionalista, tan antinacionalista que són federalistes eterns, d’un federalisme que mai però, no han promogut quan estaven en el poder i, curiosament, sempre està en els seus discursos quan són oposició. Però d’aquests democràtes que fundaren els GAL, que no paren de donar voltes en les portes giratòries per assolir una societat més justa i solidària, a més de molt social, aquesta colla de grimpaires, ara han fitxat a una ballarina de primer nivell. És una ofensa política, una vergonya social i una indecència personal que l’Iceta tingui la pocavergonya de ser tan poc seriós, en la cojuntura política actual, de posar-se a ballar. Polítics amb els quals ha compartit parlament, per causa de les seves idees, són a la presó, i ell no té altra ocurrència que la de posar-se a ballar per fer campanya. S’ha de ser un indigent moral per fer-ho, però, no ens enganyem, Iceta és això. Al capdavall, els seus balls li han de donar a menjar, que a ell la política li interessa tant com a mi els toros. Els seients són còmodes i la política una bona manera de guanyar-se la vida (recordeu l’home de la casa d’un milió d’euros). Ser servicial i dedicar la intel·ligència a aquest servei – i ell n’és, d’intel·ligent, d’astut – és molt ben vist pels amos. Per això, de ben segur, el continuarem veient ballar com una foca en un zoològic.

Finalment, per concloure aquest primer escrit sobre la campanya de les eleccions del 155, només fer-hi una referència, quant a les obres de Sixena. Després de la resolució judicial - d’un jutge que curiosament cessa el dia 11 d’aquest mes -, en la qual, en una absoluta demostració de mesura i proporció adequades a la situació concreta, en la qual resolució dóna l’ordre a la ‘guàrdia civil’ d’endur-se les obres ni que sigui amb l’ús de la força. Mesura exemplar, sense dubte... Doncs, a parer meu, no calen manifestacions de defensa del patrimoni ni calen concentracions populars ni declaracions dels responsables culturals. Només s’ha de tancar el museu i esperar de veure com les forces de la guàrdia civil assalten les instal·lacions, amb una mica de sort podrem obtenir imatges similars a les que ens oferiren les tropes americanes quan devastaren els museus de Bagdad. Amb bones càmeres, només hem d’esperar a veure com l’ús de la força compleix les ordres judicials.

Espanya és així, i que ningú no ho dubti, sempre serà així. Els pobles només canvien quan coneixen la seva història, gaudeixen de cultura i de lliure pensament, que és per això que saben viure en llibertat i respecte.  

L’EXEMPLAR DEMOCRÀCIA ESPANYOLA

Si fem memòria, recordarem que l’Alemanya sotmesa a la dictadura comunista era reconeguda mundialment com a RDA: República Democràtica Alemanya. No cal explicar a ningú que el terme ‘democràcia’, com a descripció política del país, era una malèvola tergiversació semàntica. Espanya això no ho va fer quan morí, en el seu llitet, el criminal que dirigí el país durant gairebé quaranta anys. Podien haver-se denominat: Reino Democràtico de España, però obviaren el terme perquè ‘tothom’ sap que el sentit democràtic és una de les essencies de les classes dirigents i del poble espanyol. Només hem de recordar com tots els feixistes, l’endemà de la mort de l’adorat Caudillo, eren tots demòcrates de tota la vida i com el poble se sentia enormement orgullós de recuperar aquest sentiment polític tan arrelat.

Una anàlisi històrica responsable demostra que Espanya ha estat capdavantera sempre en la defensa de la democràcia, a la península i arreu del món. Des dels gots, si no abans, ja eren demòcrates, què dir quan feren el descobriment d’Amèrica i exportaren la seva innovadora concepció política arreu del nou continent, o la liberal reforma política de Felipe V, amb els decrets de nova planta que escampaven la llibertat i la democràcia arreu del territori! Fins i tot Fernando VII, un eximi Borbó, que arribà tan lluny en la democràcia que posà el país en mans de Napoleó, l’home del republicanisme. Només els cops d’estat comunistes a Espanya han fet trontollar l’essència democràtica dels poders i del poble. Tanmateix, a cada cop d’estat sempre ha sortit l’exèrcit, capdavanter en la defensa de les llibertats, per fer retornar a l’ordre, l’ordre quebrat pels criminals comunistes. I així han donat exemples paradigmàtics a la cultura democràtica europea i mundial arreu, gent com Primo de Rivera i els falangistes -aquells que avui representa la quintaessència de Ciudadanos-, o el Caudillo de la democràcia espanyola, el que pactava amb Hitler i Mussolini, per ensarronar-los. Finalment, després de la mort d’aquest Caudillo de les llibertats pàtries, hem fet una transició envers l’excel·lència democràtica, un pas més enllà encara, representada pels Borbons.

El gran problema de la democràcia espanyola té un nom: Catalunya. Catalunya és una regió del nord-est d’aquest país exemple de respecte i de llibertat, habitada per una tribu sanguinària i perversa, que des de sempre, i sobretot després de Felipe V ha treballat amb afany i sense descans per sotmetre la democràcia espanyola a la teoria política inventada per aquest poble cruel, una teoria que fou la base per al desenvolupament de les tiranies més diabòliques de la història: el nazisme. Ara Espanya, la democràcia de les democràcies, es troba altra volta amenaçada per aquests dictadors sense pietat.

Per això els il·lustríssims magistrats de l’excel·lentíssim Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, com també els impacialíssims membres de l’extraordinàriament democràtica Junta Electoral Central, els uns i els altres estan vetllant per la netedat d’unes eleccions veritablement democràtiques: per això prohibeixen els llaços grocs i la il·luminació groga – i potser estan meditant si prohibir teixits d’aquest color i fins i tot els canaris – perquè fonamenten la tirania i l’amenaça feixista que vol destruir violentament la convivència pacífica dels ciutadans. I per això permeten una concentració dels demòcrates de ‘Por España me atrevo’, gent pacífica allà on hi ha gent pacifista, gent que fa petit Gandhi, i els permeten de concentrar-se davant dels terroristes de la CUP, gent que en totes les manifestacions agredeixen gent gran i nens petits. Per això el Tribunal Superior de Justícia no actua ni actuarà contra els policies i guàrdies civils que educadament i primmirada acompanyaren la gent gran i els nens petits i els salvaren de les perillossíssimes influències que els exaltats, davant de les urnes, els incovaven amb violència desfermada i amb pilotes de goma i proclames encara més nocives per a la salut mental d’un poble desenvolupat en la democràcia com el poble espanyol.

Els catalans són gent perversa. Fixeu-vos que hi ha qui diu que els ninotets que han aparegut penjats en un pont de l’autopista amb samarretes del PP, Ciudadanos i PSC, són una performance dels demòcrates de Societat Civil Catalana, aquesta gent de bona fe, finançats tothom desconeix per qui, però gent honrada, honesta i molt ben intencionada, que casualment foren els primers a fotografiar aquest escarn. La mateixa gent que va promoure la meravellosa expressió democràtica de la gran manifestació per España, on el lema més pacífic que es va pronunciar fou «Puigdemont, a prisión!», tot en un català perfecte, entre milers de catalans nascuts arreu d’Espanya -que el català neix allà on vol- i que venien d’arreu d’Espanya -que Catalunya es defensa pertot el país-.

La meravellosa tradició democràtica espanyola, que aprofitant el 155, un article (basat en el 48 de la Constitució de Weimar, 1919) que fou utilitzat pel demòcrata Hitler com a president d’Alemanya, ha aturat la indigna llei de memòria històrica i ha deixat en pau els morts de les cunetes. Què dir quan exerciren la persecució del terrorisme amb l’eina democràtica dels GAL, per no parlar dels atemptats del 11M i el de les Rambles, en els quals només la mala fe pot veure involucrats els serveis secrets de l’Estat. S’ha de ser malpensat i tenir molt mala idea per a creure que els serveis estatals tenen clavegueres i fan guerra bruta, permeten i fomenten atemptats i enterren gent en calç viva. S’ha de ser molt pervers per embrutar la trajectòria i el convenciment democràtics de gent tan exímia com els dos reis, l’Aznar - l’home de la guerra de pacificació del mitjà orient -, el Felipe – acusat de ser el senyor X dels crims dels GAL -, i què dir de tota la plana major del Gobierno del PP, gent impol·luta en la gestió econòmica, respectuosa amb l’estament judicial, amb el qual col·laboren a no dir més, si cal destruint ordinadors; o què dir de la llotja del Bernabéu on s’apleguen la flor i nata del país, gent treballadora i eficaç...

Són tants els pros d’aquesta extraordinària i mai vista democràcia espanyola, que als catalans només ens queda, si volem ser lliures, perseverar en la nostra tirania nazionalsocialista, aquesta tirania que per l’imperi de la llei, la força de les armes, la manca de respecte per la voluntat popular expressada a les urnes i per una política tumultuària i amenaçadora de la pau amb disturbis i agressions, violència i desqualificacions, manca de respecte i supremacia, vol enderrocar la florent democràcia espanyola, llum de totes les democràcies del món, esperança de tots els que volen ser lliures i no suporten la manipulació dels mitjans públics i privats, homes d’esperit lliure que volen la pluralitat democràtica de les televisions espanyoles, en mans de gent honradíssima, siguin privades o públiques.

No us deixeu enganyar, catalans: la democràcia espanyola és avançada i està consolidada des dels reis gots, com bé ensenyava el súmmum dels demòcrates, el Caudillo, l’home de la pau i la llibertat. No us deixeu enganyar, catalans: La Generalitat ha imposat la llengua, la seva voluntat i una tergiversació històrica per l’ús de la força a tots els espanyols, a tots aquests pobles lliures que s’han vist dominats i insultats per la supèrbia catalana. Per què voleu que els espanyols parlin català, per què voleu que sigui ignorada la trajectòria democràtica del país més demòcrata del món, per què no deixeu d’insultar i amenaçar els polítics espanyols, per què els priveu de la llibertat d’expressió i els coarteu totes les manifestacions de la seva identitat, per què lluiteu contra tota cultura que no sigui la catalana, per què sou tan intolerants, per què defenseu els grans bancs catalans, que marxen a les Espanyes per conquistar-los, per què heu de fer una premsa que ofèn la llibertat reial i la voluntat del cap de tots els exèrcits, per què...

Sí, catalans, perquè sou més lliures que ells, perquè teniu criteri i viviu en una societat respectuosa i amant de la controvèrsia política, perquè sabeu que tot el que precedeix aquest darrer paràgraf són mentides i mentides, perquè coneixeu millor que jo qui són, què han estat, d’on vénen, què volen i, a més a més, que no us volen si no és sotmesos i agraïts al terror que us apliquen per dominar-vos, sí, per tot això, fent ús de la vostra consciència i amb tot el seny que sigueu capaços, reflexioneu, i el dia que els ‘alliberadors’ ens han convocat a la seva ‘tupinada’, sigueu assenyats i defenseu la lluita contra la democràcia espanyola, que quan democràcia va acompanyat de l’adjectiu ‘espanyola’, sabeu prou que bé que es tracta de la tirania que el poble espanyol, format en la incultura, el respecte a l’amo i al rei, als mossens i als militars, la cultura de la pandereta, els toros i la fúria espanyola, ‘las guerreras’ d'handbol o altres epitets tan espanyolitzants, sempre violents i agressius...

Sí, per tot això, voteu en conseqüència. La democràcia espanyola tanca la gent a la presó per les seves idees, exilia governants, com abans féu amb governants i intel·lectuals, sí, aquesta és la democràcia espanyola, que fora de les fronteres hispanes tothom sap definir com cal: Tirania.

Penseu si us tira més l’esplèndida democràcia feixista de SCC, PP, PSC, Ciutadans, Por España me atrevo, España 2000, FAES... tots agrupats en la consigna: A por ellos, o si us atrau més una societat diversa PdeCat, ERC, CUP, Òmnium, ANC... Vostra és la decisió, ara bé, així com és vostra la decisió, desconfieu però, d’aquells que no en tenen, ja que quan un hom no planta cara, s’agenolla; per més que ho disfressin amb paraules que semblen convertir en democràcia la demagògia dels tirans. Sí, parlo dels Comuns que es reuneixen amb SCC, parlo de Podemos, que accepten la repressió i fan reverències republicanes al Rei, de comunistes com el Coscubiela que aixequen del seu seient a tots els representants de la tirania.

Sí, l’exemplar democràcia espanyola és la negra història d’un país que només sap viure sota la bota militar, el terrorisme econòmic i la dominació de les elits de sempre, tot plegat, la definició de manual polític d’allò que és: Dictadura.