INEPTES, COVARDS O TRAÏDORS ?

(Advertiment: El text pot ferir sensibilitats; així dels lliristes ‘sense fronteres’, dels militants de les formacions polítiques, i fins i tot, pot remoure els budells dels independentistes convençuts. A tots vosaltres, si llegiu el text, us demano commiseració envers un pobre aplegador de paraules que no pot estar-se d’expressar el seu desencís).

Els catalans, cal que ens plantegem molt seriosament què hem de fer. Després de l'‘abrusadora tardor’ que estem patint, tot just un any després que esclafessin el cap de les àvies i les tietes els valents cossos de seguretat espanyols, no és cap insensatesa considerar que la classe política independentista (que així es descriuen ells) són una colla d’indigents intel·lectuals, o sigui, perfectes ineptes.

Quan s’havia d’haver fet la proclamació de la República, resulta que cap de les estructures d’estat, que se suposava que s’estaven treballant des de feia anys, no és que no estigués disponible, sinó que no s’havia anat més enllà de preparar les carpetes i els dossiers amb el prometedor títol: Estructures d’Estat de la República Catalana. Després, desaren el document en un calaix i extragueren del calaix inferior els estudis i les anàlisis de les enquestes electorals.

Quan, després de l’1 d’octubre i l’evident, pública i arriscada manifestació de la voluntat del poble de Catalunya, n’esperàvem la confirmació dels polítics, una confirmació que havia estat programada i cloquejada fins al mareig, va resultar que la proclamació de la República fou un ‘coitus interruptus’, que uns dies després, aconsellà l’esbandida als polítics. Són tan rucs i ineptes per no adonar-se que si TOT el govern de la Generalitat, amb el suport electoral demostrat per la ciutadania, s’hagués exiliat a qualsevol país europeu, hauria fet trontollar la credibilitat del règim autàrquic espanyol? Però, entre ineptes i covards, els catalans ens hem trobat amb l’abandonament de la independència i l’emergència de la reivindicació de la llibertat dels presos polítics, és a dir, de la colla d’ingenus que es lliuraren als esbirros del tirà espanyol.

No dubto que a la presó hi tenim gent compromesa i que, havent fet confiança dels més ‘espavilats’, són avui privats de la llibertat, tancats en presons ‘catalanes’, en una situació personal i política que sense dubte no es mereixen, malgrat la seva inexcusable inèpcia. Però què esperaven? No es coneixen entre ells? Pretenien fer la república amb gentalla venuda com el Santi Vila, el moderat (eufemisme de traïdor. Recordeu l’emotiva i servil salutació que féu a M. Rajoy, després que el sobre-sous apliqués el 155)?

Uns, els que semblen més capaços, se n’anaren a Brussel·les, els altres, els que entenen de política com jo de física quàntica, es lliuraren als botxins perquè els recloguessin a la presó, tot esperant un judici que tots haurien de saber que no pot ser una altra cosa que injust i il·legítim, ja que no és un judici sinó una venjança (la més indigna de les actuacions judicials, que malauradament, en el país opressor és el tarannà sovintejat del poder judicial ‘castellà’ -parlem amb propietat -, d’una classe mesella i corrupta, com ha estat sempre).

Tot plegat, em fa dubtar si són només ineptes o, a més d’ineptes, són covards. L’exemple del dandi del parlament, l’home seriós i sever que no sap què diu ni de què parla, és la demostració evident i irrefutable que dins del govern hi ha una colla de covards, perquè si no, com podem explicar que hagin triat per a presidir el parlament el més covard dels covards, el més hipòcrita dels hipòcrites, el més fals dels falsos, el més cregut dels creguts, el més ensarronador de tots els ensarronadors. l’home que ara diu que s’ha de respectar la voluntat del poble de Catalunya i que el president elegit ha de ser el president de la Generalitat, i no acaba de sortir de la sala on ha fet la declaració, que ajorna el procediment per a fer president el president, a més a més, a l’esquena (segons les seves mateixes paraules) de la màxima autoritat del país. I amb tot això, no he sentit cap polític que hagi demanat la immediata dimissió del pallasso del parlament.

Així doncs, amb els ineptes fent la gara-gara al poble de Catalunya, al govern d’Espanya i al seu tirà, empenyen els dies, fan passar els anys i se senten feliços quan el tirà els ingressa el salari públic als seus comptes privats. Ells pensen: Noi, mentrestant, fem caixa, que una cosa no treu l’altra.

Ho tenim molt cru. No hem de dubtar que amb els cínics i venedors de somnis i il·lusions que encapçalen el que en diem partits polítics, no farem una passa endavant. Encara menys si, com començo de sospitar, hi ha més traïdors que no ens havíem pensat. L’actitud d’ERC, el seu invent de l’eixamplament de la base, les enquestes favorables a la seva formació que no es cansen de proclamar tots els mitjans al servei del tirà, les contradictòries declaracions dels seus congressistes, la voluntat de malmetre qualsevol unitat independentista, la poca capacitat intel·lectual i política dels dirigents del partit i la borrosa experiència del mossèn empresonat... la veritat, fan posar la mosca a la punta del nas.

Si no descartem que a més a més aquests ‘mantinguts’ puguin fer mans i mànigues per controlar les dues entitats socials (ANC i Òmnium, de la qual s’ha de dir que el seu Jordi, em sembla, de llarg, el més decidit, tossut i compromès amb les seves conviccions), si no descartem aquesta nefasta possibilitat, la situació de la ciutadania catalana romandrà, com tantes vegades a la nostra tristíssima història, sotmesa a la voluntat dels botiflers de torn.

Hem estat tota la tirania borbònica enganyats com a babaus pel botifler dels botiflers, l’execrable president Pujol, el venedor de Catalunya a canvi del compte corrent a Andorra. Els seus admiradors, seguidors i deixebles, no han abandonat el botiflerisme. Això deu ser un mal que, per una mena d’estranya osmosi, s’inocula als seguidors del partit, permeabilitzant el desig d’independència i convertint-lo, després de la ‘purificació’, en botiflerisme de rang 1.

Si aquestes atziagues reflexions tenen un bri de certesa, estem ben aviats: ens envien a pastar fang. Només ens restarà manifestar la nostra absoluta ràbia i el nostre més profund desencís apartant-los per a sempre més de la gestió política, així els ineptes, com els botiflers i els babaus, a ells i als seus partits com a institucions plegades al servilisme borbònic.

De vegades, dono la raó a l’anarquista de Germinal d’Émile Zola, que quan la mina està en foc, després d’haver-la fet volar amb una bomba, mentre s’està a la taverna, indiferent al desastre i a la inundació que ha provocat a les galeries, expressa que el que cal fer és encendre el món sencer i que els que sobrevisquin a la destrucció puguin començar de bell nou.

Potser, cal cremar Catalunya.

LA TARDOR CALENTA

Jo no he sentit gens d’escalfor, més aviat, amb la humitat que ha acompanyat les pluges i les riuades, i unes coses i les altres, romanc fet una mena de glaçonet de gel veient la imperícia i la negligència dels conductors cap a la independència, que semblen més preocupats d’entabanar amb paraules i discursos tan suats com políticament correctes, més preocupats en això, que de fer el que han de fer, o sigui, la república. O és que potser creuen que, amb l’avinentesa del Nadal, algun país estranger ens regalarà, embolicada adequadament per a l’ocasió, la ‘república catalana’?

Mentrestant, els veïns que viuen i es nodreixen dels béns de casa nostra, a casa seva, enllesteixen crims a la carta, mentides a discreció i exaltacions a la glòria del seu gran heroi modern, del qual, el tirà actual és seguidor devot i rendit deixeble; com el seu pare, l’amic íntim de l’esquarterador de Riad, el qual se’n fot de la seva gent des de fa més de quaranta anys, i ara se’n fot dels socis del seu país, tot exhibint-se amb un somrís d’orella a orella amb el carnisser de l’ambaixada. Mentrestant, els veïns que viuen i es nodreixen dels béns de casa nostra, com pretendents de Penèpole a casa de l’astut Odisseu, celebren campanyes electorals a Andalusia tractant els nostres problemes com a seus, o millor dit, tractant-nos com a un problema per als seus, que aquesta és la impressió que, entre molts altres, té el ‘desinfectador’ del règim, el delinqüent comú, l’estafador venut a qualsevol imperi que l’alliberi aparentment de la seva indecència arrossegada, que si doncs no fos perquè camina damunt de dues cames, tothom el descriuria com un llimac de dimensions colossals. Mentrestant, els veïns que viuen i es nodreixen dels béns de casa nostra, com el seguici ciutadà, els de la filla de policia torturador i el seu soci, ‘l’home demagògia’ o els paràsits del socialisme català, mantenen l’ínclit Sánchez, home que descollaria per qualsevol virtut menys el compromís a la paraula, val a dir, que aquesta és una virtut pot reconeguda a casa dels veïns, catòlics rabiüts i eterns. Mentrestant, els veïns que viuen i es nodreixen dels béns de casa nostra, a casa seva, veuen com els voltors que s’asseuen en el lloc de presidència dels Tribunals, menteixen, falsegen, difamen, enganyen, deshonoren, delinqueixen, prevariquen, i altres virtuts, especialment reconegudes a la Cort de Madrid, des que la Cort és Cort.

I en tot això, nosaltres, aquí. Contemplant com preparen un aquelarre per a satisfacció del tirà i els seus sequaços, mirant detingudament com col·loquen els troncs de llenya en les pires per al sacrifici dels sacrílegs a l’essència de l’essència de les nacions del món i del més enllà, observant els moviments desvergonyits de la cúria ‘torturadora’ i els crits d’ànim de tota la corruptela política i els no menys engrescats fulletonistes que omplen pàgines dels diaris escrivint amb els budells i el que penja més avall, mentre observen de reüll el saquet de les monedes d’or que sostenen els grans banquers, que somriuen com somriu l’amo en fer carícies el gosset obedient.

I en tot això, nosaltres aquí. Passant fred i humitat en la tardor més calenta que s’ha esperat mai, perquè els qui havien de conduir-nos a Ítaca, han decidit d’aturar-se ‘sine die’ en el port de les Inútils Esperes: primer, feren nits en el port de la Destitució de Rajoy, regalant ximpleries i temps a canvi de res; després, feren nits en el port del Diàleg, intercanviant somriures amb els opressors, sabent i tot -si doncs no, són molt més curts que no semblen -, que mai no hi haurà altre diàleg que l’obediència, que els opressors no han sabut mai que vol dir escoltar l’altre; i ara, sembla que romanen protegits, de no se sap quina tempesta, en el port Denoferrés, on es dediquen a dispersar mariners en terra enemiga i a garlar com flamencs al Delta de l’Ebre; tot sigui per fer pàtria.

I en tot això, nosaltres, la gent d’aquí, veient que si ens hem d’escalfar val més que posem en funcionament els sistemes de calefacció, ja que es veu que després de l’1-O, els nostres estimats guies i conductors no volen que mai més l’energia calorífica ens resulti de franc. I en tot això, es va acostant el dia que els nostres presos i amb ells, les nostres ànsies d’independència, seran jutjats i castigats a Madrid. Que aquest, veieu, sí que és un avantatge dels nostres veïns: sempre saps què passarà abans d’un judici, sigui La Manada, el cas Noós, Bankia, Gürtel, etcètera, que per això, i en una demostració objectiva del sentit profund que senten els espanyols envers la presumpció d’innocència, els Ciudadanos ja van demanant el No a l’indult, un fet, que si més no, sorprèn, ja que demanar un indult abans de la vista d’un judici és l’absurd més impensable en una democràcia, és clar, però, que val a dir, que no és un fet impensat en una tirania... potser... serà això?

Si esperem el judici, haurem begut oli. I que això els nostres polítics no ho sàpiguen, és molt greu. Perquè si la seva desatenció és per raons de la lluita fastigosa que sostenen pel poder -s’ha de dir-, aleshores, són uns miserables per jugar amb la gent de manera vil i vergonyosa. En les seves mans està el fet de demostrar que no són uns bocamolls irresponsables, i això passa pel fet de reaccionar abans del judici i començar d’una punyetera vegada la DESOBEDIÈNCIA a l’enemic i opressor. Si no hi ha una actitud de confrontació i una demostració de la nostra voluntat de ser lliures, sense dubte, els presos menjaran torrons a la presó entre deu i vint anys i cap dels països del món no ens reconeixerà. Com reconèixer-nos, si no ens presentem!

Anar a judici és anar a l’escorxador, que ja ho ha dit l’advocat de la Clara Ponsatí (que em sembla l’única que veu la situació amb objectivitat i lleialtat), el senyor Anwar, en exposar que si se celebra el judici, haurem perdut tots els vaixells i no ens restarà cap sortida. Badar ara, és badar potser per un segle o més, o potser per darrera vegada.

MHP Torra, sou el president, deixeu-vos estar del Puigdemont, del Torrent i dels sursum corda, sou la màxima autoritat, comenceu la revolució definitiva, per a bé o per a mal (la llibertat no es pot negociar ni vendre’s a preu de ganga), o dimitiu. No heu vist els sediciosos, rebels, violents, conspiradors i guerrillers francesos? Us els imagineu aquí? El tirà els executa a la Plaça d’Oriente, «para mayor gloria del héroe de la patria» per més que la Constitució hagi abolit la pena de mort.

Si volem independència, hem d’anar a la guerra. Com sigui aquesta guerra, ja no dependrà de nosaltres. L’hem de fer amb desobediència, amb integritat, amb decisió i coratge. La resposta, la sabeu, oi? I aleshores què hem de fer: plegar veles? No. No hem arribat aquí per arriar les veles i tornar a parlar castellà i victorejar el nou ‘caudillo’ hispà.

Si no hi ha valor, enretireu-vos. Si no pot ser, tingueu el coratge de desvelar totes les covardies. Si, en canvi, penseu que s’ha de fer, penseu que ja molt de temps que fem tard. Europa no mira, és orba. Europa només es mourà quan li toquin la butxaca. M’enteneu, oi? Si crideu, no us sentirà. Si els toqueu, us diran que els deixeu estar (que és un assumpte intern). Tanmateix, si els murmureu que els diners deixen de dringar a Catalunya, si els ensenyeu la gent al carrer apoderant-se dels béns del colonitzador, si els sacsegeu tot cridant-los: n’estem fins al capdamunt! Potser, i dic, potser, aleshores, alguna ànima demòcrata i amb algun deix de decència, potser ens escoltarà.

I si no ens escolten, tots plegats a una: Amunt les atxes! No passaran, no poden passar! Perquè... perquè si passen, tingueu-ho molt present que ara ja no ens deixaran aixecar el cap mai més. Són castellans, i els castellans són venjatius i orgullosos. Ho escrivia Schopenhauer i se’n lamentava molt Cervantes, la ment més preclara que ha donat el país veí.

O llibertat o ‘galeotes’, MH President, vostè elegeix. I rumiï, que la llibertat o les ‘galeotades’ seran per a tots els catalans.

Volem escalfor de veritat, i no aquesta invenció de l’’escalf’ (que no vol dir res) als presos. I si voleu escalfor i de veritat voleu els presos, allibereu-los. La victòria només està a l’abast dels valents.

Comencem per aquí.

LA TRISTA REALITAT

Si donem un cop d’ull al món, no podem exclamar altra cosa que: Com n’és, de trista, la realitat! Veiem massacres indiscriminades executades pels més forts contra els més febles; esquarteraments de periodistes dirigits per prínceps; agressions policíaques aplaudides per reis; homes ofegats en el mar ‘de la llibertat’, mentre els dirigents del ‘món lliure’ observen, menjant crispetes, com s’enfonsen les pasteres; violadors en el cinema, en el teatre, al carrer (aquests en manada); destrosses d’hàbitats i la violència cada volta més innegable de la naturalesa; polítiques que són qualsevol cosa menys política, polítics que són qualsevol cosa menys polítics; emigrants de terres pobres i sense futur que han sofert la transformació en ‘migrants’, com les aus o els nyus; suposats intel·lectuals que somriuen, menteixen, obeeixen i, satisfets del seu servei, reben els premis que els converteixen en gurus del món; esportistes amb menys enteniment que una formiga, que són exalçats com a herois per les més inversemblants de les proeses; camps de refugiats, arreu, on són amuntegats els miserables perquè no molestin; homes sense escrúpols que alliberats de tot prejudici, assalten habitatges, els ocupen i hi venen droga, tot defensant la seva ‘propietat’ a cop de matxet; homes sense escrúpols que alliberats de tot principi ètic, assalten els estalvis de la gent treballadora, se’ls fan seus i els venen l'entelèquia que es desviuen pels interessos de les seves víctimes, tot defensant la ‘propietat dels seus furts’ a cop de sentències dels jutges comprats; filantrops multimilionaris que graciosament lliuren milions a dojo en empreses tan lloables com la corrupció social, amb la vergonya del ‘gènere’, i la corrupció individual, amb la hipòcrita liberalització de les drogues; homes amants dels homes, homes que es reuneixen amb els representants elegits pel poble per dir-los què han de fer i com ho han de fer, i aquests líders ajupen el cap en un exercici de vassallatge absolut davant les demandes dels filantrops, ja que aquesta bona gent, milionària de casualitat, mercès a la seva ingent capacitat de treball i als molts de sacrificis fets durant tota la seva vida, aquesta bona gent, duu el proïsme tan a dins, que només es veuen ells mateixos...

La societat té tota la veu del món, però cap poder. Els que manen han descobert la poció màgica: fem el que ens doni la real gana i deixem que tothom expressi el seu malestar, al capdavall, si deixem que expulsin el malhumor mesuradament, ens evitem que la concentració i la pressió d’aquest malhumor exploti en un acte de violència. Perquè, i això cal tenir-ho present, ‘ells’ detesten la violència, la volen erradicar, desitgen un món de pau i concòrdia, que no per altra raó són ells els que financen la violència que ens té atemorits, l’escampen arreu del món i construeixen un món de guerra i conflictes. Sepulcres blanquejats, els deia la Bíblia.

El descontentament popular, classes baixa i mitjana, no té via d’escapada. Els polítics són uns titelles sense personalitat i menys intel·ligència que viuen de l’obediència a l’statu quo. Mentrestant els que remenen les cireres fan i desfan al seu gust, segurs de l’obediència canina de la classe política i de la indefensió de les víctimes. Aquesta és la realitat, no en les dictadures africanes, no en les dictadures asiàtiques, no en les dictadures islàmiques, no, aquestes són les oposicions que ens presenten els polítics, periodistes i empresaris a la meravellosa democràcia dels països occidentals, això no obstant, aquesta és la realitat dels països occidentals.

I tot això per què? Perquè ningú gosa posar en dubte l’eficàcia real de les actuals democràcies. Sóc el primer defensor d’aquest règim polític, tanmateix, aquesta democràcia occidental d’avui, no es diferencia en res de la pitjor de les dictadures, i dic de la pitjor, perquè no hi ha mal més pervers i horrible que aquell que es presenta amb la cara de la bondat. Han aconseguit que cadascú es miri el melic, i no vegi més enllà. I pensar que tot just el sentit profund de la democràcia és aquest més enllà. La democràcia vol societat, perquè és l’àmbit de la política; i curiosament, els tirans estimen aquesta democràcia que, emparada i soplujada en la llibertat i l’estat de dret, els permet l’opressió legal i l’estat d’injustícia.

No hi ha cap pas de llei a nova llei sense revolució, i aquest és el principal dilema que ha d’afrontar la classe mitjana; que la classe baixa prou té amb sobreviure miserablement. Tanmateix, o es corre el risc de perdre-ho tot, o tot és perdut. Cal considerar el coratge i el valor per a una empresa com aquesta, però manifestar-se, protestar, fer petites vagues, publicar manifestos, recollir signatures, i totes les altres galindaines que autoritza la democràcia són per fer-la estèril. Avui ja no són solució als problemes reals de la gent.

Per concloure, mentre la ineptitud suprema dirigeixi la política, el coneixement i l’empresa, la societat no tindrà sortida més que la pèrdua de llibertats, l’esclavatge intel·lectual i l’empobriment. Avui, cada dia, se senten unes bestieses, pronunciades per suposats homes prominents, unes bestieses que en altres temps haurien estat prou per condemnar a l’ostracisme per tota la vida el ximple que les diu, ja que fer cas dels imbècils i dels idiotes és la prova evident de la imbecil·litat i la idiotesa. I avui veiem els llepaculs de la cort, rient les gràcies del ximple de torn; veiem cervells escurats, somrient les facècies de l’heroi del moment; veiem pèrfides voluntats, assuaujant la iniqua indignitat del criminal de torn. I ximples, herois i criminals governen el món. Val a dir, que entre ximple i heroi, avui hi ha poca diferència, només l’èxit del segon per sobre de la mediocritat absoluta del primer. I dels criminals, què us diré? Les sucursals són obertes arreu del món.

S'HAN RENDIT, HAN TRAÏT EL POBLE?

Fa molts dies que no he escrit, i no he escrit perquè són tantes les barbaritats del món de les quals ens informen, que un hom acaba per desenganyar-se de tot i de tothom. I aquí, a casa, el teatre de mal gust que representa tota la classe política catalana, posa damunt de la taula que amb aquest tipus de gent, somiar la independència és somiar truites.

Les desavinences dels partits 'que es fan dir' independentistes demostren clarament que l'únic interès polític dels seus representants afecta allò que els afecta a ells, o sigui, una bona butaca des d'on xuclar de la mamella de 'papà Estat' un bon sou. És vergonyant tot l'espectacle miserable que ens ofereixen: Performances i congregacions festives de protesta. I val a dir, que mai no he entès com pot ser festiva, una protesta. Potser és molt modern i molt vistós, però gens ni mica efectiu. I als resultats de tanta martingala em cenyeixo.

L'altre dia, una bona dona ballava una nova dansa ritual davant dels caps dels indis, tots molt cofois i molt satisfets de l'acte folklòric. En acabat, unes paraules plenes de buidor, però enfarfegades de tot tipus de grandiloqüències i aparents demostracions que ‘se'ns ha acabat la paciència’. D’altra banda, el parlament de Catalunya, que entre els uns i els altres (amb menció i títol de reconeixement especial a la lamentable màxima autoritat de la institució), sembla un parlament de nens, com fet exprés perquè quatre babaus facin de polítics; assagin sense actuar. Uns espectacles veritablement menyspreables que no dignifiquen la institució que la colla d'arreplegats tenen l'obligació de defensar. I consti que hi incloc la bancada vulgar, la popular, la cínica, l'autonomista ERC, la 'no sé, no contesto, però tot està molt malament', els exconvergents, només preocupats de mantenir la seva parcel·la de poder, a la qual no renunciaran a canvi de res, ni de la independència; i els revolucionaris de la CUP.

Sense dubte, es va deixar escapar l'oportunitat, sí, es va deixar escapar, i la van haver de deixar escapar perquè els polítics res no havien fet més que enganyar la ciutadania que, malgrat ells, es jugà el físic per demostrar al món la seva voluntat. Aquesta voluntat dels catalans, cada dia és més clar que importa un rave a la classe política catalana, que en un exercici d'extrema falsedat fan veure amb paraules el que no fan amb accions. No cal dir que el temps és un argument a favor dels espanyols, i ben bé sembla que els polítics catalans gaudeixen de jugar a aquest joc, potser esperant que una vegada passat el moment d'ebullició i quan la gent se'n farti de tota la colla d'arreplegats, sense ideari, ideal ni idees, puguin negociar una rendició i cobrar pels serveis prestats a qui, suposadament, eren els rivals polítics i enemics nacionals.

No em resulta gens agradable menystenir tota la colla de diputats catalans, no us ho penseu pas això, tanmateix, els fets no es poden negar. Vàrem votar el 9-N, i hem continuat anant a votar quan se'ns ha demanat o exigit: l'1-O amb l'al·licient innovador de córrer el risc que et trenquessin la cara per emetre el teu vot, i després en les eleccions que els opressors ens imposaren... i tot plegat per què? Les paraules i els compromisos electorals es converteixen en paper mullat de seguida. Tan aviat com poden, comencen a fer anar els ganivets, vejam a qui, del partit rival, poden ferir i treure'l de la circulació. Mentre, dins dels partits, es manté un règim de disciplina que fa plantejar-se si hi ha alguna diferència entre els partits d'aquí i els règims militars dels partits d'allà. I no em vull encendre i parlar del ridícul i la vergonyosa covardia de la màxima autoritat del parlament, que sempre li ha faltat temps per abaixar-se a les condicions dictades pels delinqüents que exerceixen de jutges. Tothora obeir, obeir i obeir; vejam si prendre'm mal! Què es pensaven, aquests sòmines?... Passar de la llei a la llei. I ens ho van fer creure! Sobretot el professor d'història que avui és a la presó i sembla molt embarcat en un projecte de república 'patria', perquè segons ell, ‘ara ja no som els que érem o no érem els que ara som, o hauríem de ser els que no érem, o érem i havíem de ser els que hem de ser i érem abans, però ara ja no’. M'enteneu, oi? I per amanir-ho, ens recomanen la unió amb els homes i les dones clarividents i de fermes conviccions que són els que han impedit en tot moment que la majoria independentista comptés amb el suport d’aquests suposats demòcrates i sobiranistes (eufemismes de covard, en les presents circumstàncies); i cal recordar, perquè no és un fet menor, sinó de molt gran calibre, que la batllessa de Barcelona assolí aquesta dignitat política mercès a la feina bruta feta pel clavegueram de l'estat. Tot molt polit, molt bonic i molt maco i democràtic. Sí, tot plegat, desencisa, desanima i descoratja. I per reblar-ho, quan els delinqüents que exerceixen de jutges comuniquen l’obertura del judici i les abusives penes reclamades pels delinqüents que exerceixen de fiscals (alguns dels quals han provat les arts expertes de la seva delinqüència en la pròpia carn), aleshores, tots esfereïts, tots indignats i tots ofesos, han acceptat el judici i ens convoquen quan es dictin les sentències, que aleshores, si no han arranjat els desperfectes, se suposa que haurem de desobeir, i ja no detencions il·legals, il·lícites, abusives i venjatives, sinó, com a herois acostumats que ens trenquin la cara, haurem de desobeir sentències fermes dels tribunals del franquisme, tot just en el moment que qualsevol acció de desobediència perd gran part de la seva força i raó, ja que no podem oblidar que la sentència la dictaran els jutges i per tant, no hem d’esperar reaccions de suport internacionals en un assumpte de legalitat certificada pels tribunals.

Per què la protesta i la desobediència no es duen a terme ara? Protestar contra una sentència pot ser llibertat d’expressió, però desobeir una sentència, no ho pot acceptar cap estat basat en principis de dret. I aquesta és l’enganyifa, cada dia que passa ho tinc més clar. El moment d’actuar contra la justícia és abans que la puguin exercir, demostrant totes les irregularitats, mentides i falsificacions documentals i testimonials, que n’hi ha per omplir trens sencers i enviar-los a Europa (que val a dir, que és com llençar-los a la paperera).

Aquests dies s’ha pronunciat el Tribunal d’Estrasburg dels Drets Humans contra la injustícia que patiren fa tres o quatre mil llunes, Arnaldo Otegi i els seus companys de fatigues, tanmateix, i això és ‘més que fonamental’ (si ‘més que fonamental’, ho acceptem com a hipèrbole), el dictamen d’aquests jutges, a part del pecat irremissible del temps que ha passat, a part d’aquesta essencial anomalia de la justícia que cap polític europeu ha pensat a resoldre, a part d’això, el seu significat és zero. Ningú no serà expedientat per haver vulnerat molt greument els drets dels acusats; al jutge responsable, res no li passarà, ni sanció, ni expulsió, ni execució, no res. De ben segur, que l’infame prevaricador, va sentir la notícia per la televisió i encara riu ara: «Ja, ja, ja. Pero los seis años de trullo, no se los quita nadie»). I els polítics, tots satisfets que els han donat la raó, com als babaus, als innocents, als nicis i als nens.

Amb aquest panorama, les expectatives no són gens engrescadores. Tant de bo que m’equivoqui, i vegem aviat el Torrent, el Torra i la resta de sobiranistes empunyant la voluntat de llibertat amb decisió i la clara determinació de lluita. Però, cada dia que passa, ho veig més difícil.

La por, si no es venç quan és petita, es converteix en una força contrària a l’acció, que augmenta constantment. I avui, m’agradaria saber quants parlamentaris estan decidits a desobeir. I no em vull fer el valent, però jo no estic al parlament defensant la llibertat de Catalunya després d’haver engalipat l’electorat. Oblidar el compromís, un polític, és motiu suficient per desterrar-lo de la política per sempre més; si bé això, avui, és el contrari. Els amos paguen, paguen bé i no volen alteracions que afectin els seus interessos. Si el polític opositor als seus interessos, s’abaixa els pantalons i accepta mansament el donatiu de gratificació, bons són ells, per no encimbellar-lo dalt de tot; primer, l’elogiaran els periodistes venuts, després, ells el finançaran com financen les bones accions els grans filantrops mundials, i finalment, el traïdor (un polític que menteix és un traïdor, sempre) aconseguirà un bon lloc des d’on servir els amos i cobrar-se els serveis prestats.

Tant de bo, que res de tot això no passi, tanmateix, si passa, els catalans del carrer, els que no tenim a les nostres mans l’acció política activa, hem de ser intransigents i intolerants amb els traïdors. Qui va a la guerra davant de tot, l’única cosa que no pot fer és aturar-se o tornar enrere; menys encara girar cua. I quan darrere seu hi ha un poble decidit a jugar-se-la per la llibertat, aquest acte és, a més de covard i miserable, digne de ser castigat amb el més gran dels menyspreus i la desconsideració absoluta envers la persona i la seva llibertat. Al capdavall, ell ha jugat amb l’anhel de llibertat dels ciutadans, perquè, de fet, l’única llibertat que defensava era la seva.

Sé que no és una situació fàcil, que les amenaces han de ser per tirar-se enrere, que l’estat espanyol serà qualsevol cosa, però gens ni mica magnànim ni condescendent. En això jo no els rebatré, però, qui se la juga, no juga, se la juga. El premi és molt gran, convertir-se en referent històric; el càstig és horrorós, ser reconegut i titllat de traïdor. De Pujols, Durans i Lleides, de Santis Vilas, de Bonets, d’Olius i Fainés, de tota aquesta púrria de venuts a la tirania del rei, que sempre els ha protegits com abans ho féu el Caudillo d’Espanya, ja en tenim prou. I només ens faltava l’heroi de Cervera, el marrec del Marcos Márquez, el ximple de la motocicleta, que desa els calés a Andorra com a bon espanyol, llueix l’Íbex-35 a la granota (que potser no es treu ni per dormir) i se sent orgullós de passejar arreu la bandera del seu rei...

«La tolerància amb els traïdors és la desfeta d’un poble». Els catalans sembla que encara no ho hem après.

Tant de bo, hagi de penedir-me de cada una de les línies d’aquest escrit.

ARA TAMPOC ÉS EL MOMENT ?

La Fiscalía Española y de las JONS, l’Abogacía del Estado - en la seva representació, la ministra col·lega i ‘còmplice’ de l’activitat pederasta dels seus ínclits magistrats-, com també la veu del feixisme espanyol, representat per la inefable VOX; aquestes tres restes i herències del franquisme han fet pública la demanda de penes per als secessionistes, en un acte que només pot ser considerat de venjança, de la venjança reial de l’amo i tirà del país; aquell a qui el seu pare i l’avi putatiu bé que li ensenyaren, el primer, l’autocràcia, i el segon, l’escarment dels dissidents... O és que veieu algun intel·lectual espanyol que gosi alçar la veu contra la ignomínia d’un estat venjatiu i d’un rei que sembla importat del segle XVI?

El cor infame d’aquest país vergonyant que es fa dir Espanya l’han completat el falangista PSOE, el franquista partit popular i el feixista ‘ciudadanos’, que només pensen a empresonar tota la vida els rivals polítics, en una exímia demostració d’allò que ells consideren democràcia, o sigui, la democràcia orgànica; dit d’una altra manera, la democràcia que compta amb l’article 26, aquell article d’El Califa de La Trinca - per entendre’ns-, una cosa semblant a: «Aquí se hace lo que yo diga y punto».

La classe política catalana ha esperat un miracle, un impossible, i ho ha fet amb l’aparença de creure que era possible. De veritat no sabeu amb qui tracteu? Franco, en morir, es dissolgué en milions de fragments que s’escamparen per ‘la geografía española’ després de restar els fragments més grossos, suposo que per causa del pes, a les altes institucions representatives de l’eterna democràcia orgànica espanyola, aquella democràcia que els grecs infructuosament tractaren d’emular. Franco representa l’essència política d’Espanya.

Ara tampoc és el moment? Ja n’hi ha prou d’ofenses, d’insults, d’agressions, de menysteniments, de vexacions, de robatori sistemàtic, de suportar l’odi dels suposats compatriotes (que et volen espanyol o mort, a ells tant els és)... Ara tampoc és el moment? No és l’hora d’obrir les portes de les presons i alliberar gent innocent, només responsable d’haver exercit la demanda dels seus conciutadans? Ara tampoc és el moment? No creieu que cal cridar la baixesa ètica i la hipocresia política als col·laboradors europeus del règim ‘orgànic’ (mai millor dit) espanyol? Ara tampoc és el moment? Ja no podem esperar més, moveu-vos i impulseu des de la Generalitat la revolta que demana la ciutadania. Potser haureu de dissimular, de fer que no en sabeu res de res, tanmateix, sigueu els impulsors de la protesta general, l’aturada indefinida del país. Ara és el moment. No ho dubteu. Comporteu-vos com autoritat real en el territori. Traieu les vergonyes de tants de miserables:

No diuen que no som prou i que tot el que passa és producte de l’ensinistrament exercit per una colla de tocats de l’ala? Doncs, que el poble, lliurement, expressi la seva voluntat. A la putrefacta Europa, poseu-la en evidència: Els seus jutges (ells sí que tenen separació de poders, almenys prou separació de poders) han denegat les reclamacions criminals del govern d’Espanya; aleshores, els governs europeus i la corrupta Comissió Europea (cau del pitjor de tot el continent: escurçons, rates i bestioles infectes), pregunteu-los: Doneu suport a l’Estat que violenta les lleis i l’estat de dret, d’acord amb els criteris imparcials de les vostres justícies respectives? Sí, pregunteu a la cancellera alemanya (farcida de problemes): Frau Merkel, esteu al costat del Rei d’Espanya o dels vostres jutges?

MHP Torra i MHP Puigdemont, prou de riure les gràcies i fer el bon minyó. Demostreu què és el feixisme espanyol i exigiu-los compromís: o amb ells o amb nosaltres. Europa només pot defensar els seus ciutadans i la seva llibertat contra l’opressió i la repressió, o si no posar-se del costat dels Erdogans hispànics, del rei amic de l’esquarterador saudita i de la corrupció sistèmica que arrossegarà la decadència d’Europa. No en va, els espanyols sempre han sabut viure dels altres, fossin indis americans, nord-europeus, hispànics o africans.

Ara és el moment, és el moment d’activar la gent, de treure els presoners dels càrcers, d’aturar el país i de cridar tots ben fort que ja n’hi ha prou, que es fotin el seu país allà on els agradi més, però que deixin viure a la gent d’acord als seus principis de llibertat, de respecte i de responsabilitat. Catalunya no pot sofrir més la repressió, el sotmetiment i l’espoli. La nostra dignitat com a poble està en joc, si avui no la salvem, les despulles que en restaran de poc més serviran que per fer castells i, de tant en tant, ballar una sardana. Els catalans no volem odiar els espanyols, tanmateix, demostren cada dia que són dignes del més profund i visceral dels odis, ja que és una virtut sentir nàusees davant de l’abús de poder i de la força. No tothom és digne, no tothom és respectable, no tothom és lliure, només és digne qui respecta, només és respectable qui escolta, només és lliure qui pensa per ell mateix.

Ara és el moment. Catalans, esmoleu les eines! Aquesta és la consigna i el crit de la nostra llibertat. No podem tenir por, ara ja, només podem treure’ns-la del damunt! És el moment dels valents. Posem-los al capdavant... i amunt les atxes!