LA PUTREFACTA JUSTÍCIA ESPANYOLA

Un jutge espanyol és èticament una deixalla humana. Els trobem a l’Audiència Nacional (Tribunal de Orden Público), en el Suprem i en qualsevol jutjat. Posar exemples de l’exercici d’aquests delinqüents em comportaria haver d’escriure una nova Espasa Calpe. Cada dia els veiem exercint la seva impunitat amb tota la fatxenderia del món. Val a dir, que entre aquesta colla sempre en trobarem algun de decent, de jutge de veritat, d’home honrat dedicat al més noble i difícil dels treballs humans; sense dubte, algun n’hi haurà, tanmateix són els menys i els que són arraconats per afavorir l’escòria jurídica d’aquest país veí, mentider fins a graus patològics. És el sistema corrupte, el franquisme enquistat a la judicatura, el que fa que no els tingui el més mínim respecte, cap ni un, perquè han demostrat, demostren i continuaran demostrant que són uns privilegiats mesells al servei dels seus valedors i amos. Són ells els que haurien de plantejar-se perquè per a un ciutadà és una vergonya seure davant d’ells. No hi pot haver cap sentiment de respecte, cap, envers éssers que disfressats de voltors abusen del seu poder i apliquen la llei d’acord a espuris interessos i d’acord a actituds prevaricadores dignes de ser jutjades de veritat, amb la qual cosa, aquests delinqüents que podreixen la institució judicial, de ben segur acabarien la majoria d’ells tancats en una garjola com a defensa dels pobres ciutadans indefensos davant la seva injustícia.

Els casos dels rapers, dels polítics catalans, de la corrupció feixista del PP i del PSOE, Urdangarins, comptes reials en paradisos fiscals, casos Palau, convergents... de la persecució de mestres, d’activistes per la pau... i l’absoluta impunitat dels agents de l’ordre, capaços d’exercir violència desmesurada, com a l’1-O, o dedicar-se a la violació i assetjament a les casernes, una impunitat que el jutge de torn sentencia per netejar la brutícia d’aquests éssers veritablement repugnants en una societat lliure. No cal recordar que en la violació múltiple de La Manada hi havia un militar i un guàrdia civil, ni que la denúncia contra els professors de Sant Andreu de la Barca l’han fet les divuit famílies de guàrdies civils, els mateixos que atonyinaven la gent, i m’aturo perquè sento que em vull la sang.

Per dignitat cal sortir del femer que és Espanya. Un rei feixista que promou el terrorisme i l’abús de poder contra els seus ciutadans, un govern que menteix cada volta que parla – el terrorista d’interior, avui Zoido, i ahir Barrionuevo, Rubalcaba, Fernández Díaz... - que per defensar la corrupció i tota la podridura del règim són capaços de tot, de tot, recordem la calç de viva de Felipe Gonzàlez... I els jutges, què els fan en aquests criminals? No haurien de perseguir Aznar per crims contra la Humanitat, aquests miserables?

Per dignitat cal sortir del femer que és Espanya. Jutges que inventen delictes, que escriuen novel·les i es posen a favor dels violadors i dels sense ànima dels seus cossos de seguretat, que són la seguretat d’ells i l’amenaça per a la llibertat dels ciutadans. Cal sortir a corre-cuita, perquè si no el fàstic ens ennuegarà fins a asfixiar-nos.

Per això cal que els partits independentistes es deixin de mirar-se el melic i els beneficis d’un càrrec públic i, pel bé de tots, comencin a articular el nou estat. No sóc el més indicat per donar solucions de com fer-ho, tanmateix, i sense dubte, la clau és el control de la nostra economia. No ha de ser fàcil, però comptem amb economistes de prestigi i advocats respectats per articular un sistema (un nou banc català?) que ens permeti administrar els nostres diners i potser inclús assegurar el pagament d’impostos a la Generalitat. Cal començar a activar mesures reals que, encara que contravinguin la legislació vigent, suposin el primer cop damunt de la taula. Començar a caminar és la manera de no fer passos enrere i d’animar-nos els uns als altres per sortir del clavegueram d’Espanya, on només hi ha descomposició: del tron als càrrecs més poc significatius, passant per la presidència.

Per això cal que les Universitats, si veritablement han de servir d’alguna cosa, es posin a fer feina. I la feina ètica és essencial en la universitat. Després de tants anys de moviment social, els rectors de les universitats han demostrat la seva poca vàlua, el seu nul compromís i el seu servei als benefactors de la seva carrera acadèmica. Els estudiants han de fer-los fora, han de netejar la universitat de panxacontents, com el rector del màster de la Cifuentes, que avui té el cul assegut a la butaca del Constitucional. Aquest és el país que hem d’abandonar, i cada dia que passa fem tard.

Per dignitat cal dir prou.

Per la llibertat de tots, hem d’acabar amb els beneficis dels esclaus.

Per justícia, hem de fer fora tots els jutges actuals i reformar de cap a peus les facultats de dret de les nostres universitats, que més que facultats de dret semblen caus d’ensinistrament d’escurçons, escoles de prevaricació. I si no em creieu, recordeu les imatges del Llarena en la nova fornada d’escurçons i com tothom li besava els peus i demanava el peixet com una miserable foca. Veure-ho feia vergonya fins a provocar nàusees.

Per Catalunya fem la revolució ara i a tots els nivells. Ja n’hi ha prou de viure en la més profunda vergonya.

Si no tenim por, enfrontem-nos als gossos feixistes. Prendrem mal, segur, perquè els gossos borden i mosseguen, no parlen; però al final guanyarem la nostra llibertat i els abandonarem a la seva ignomínia.

I val a dir que tothom és molt lliure d’opinar i discrepar dels altres, tanmateix això només és digne quan es fa essent fidel a la veritat. Si es fa per interès propi, l’opinió ha de ser castigada i perseguida per ser mentida. I feu un càlcul, i veureu que poca gent dels que avui regeixen la claveguera del nostre costat se salven.

Un jutge espanyol és un insult a la intel·ligència; ja no dic a l’ètica.

(Hi podeu incloure els fiscals, que aquí a Catalunya en tenim uns quants d’exemplars quant a ignomínia i iniquitat)

ESPANYA EM FA FÀSTIC

Es pot formar part d’una comunitat envers la qual sents fàstic? Pots sentir-te orgullós d’un cap d’estat que detesta el teu poble i hi envia una colla de gent sense ànima ni cervell a exercir el terror de la violència d’estat amb l’orgull nauseabund típic dels Borbons? Pots sentir-te membre d’un país que té una colla de neofeixistes organitzats en una enorme banda criminal (més de mil imputats per tot de delictes que farien posar vermell qualsevol ciutadà, ja no dic polític, de l’Europa protestant)? Es pot sentir altra cosa que fàstic envers el maltractador, aquell que humilia basant-se en la força bruta i la mentida sistemàtica? Hi ha alguna raó, que a mi se m’escapa, per desitjar ser compatriota de gent que anima les forces de repressió policíaques a exercir violència indiscriminada contra una part del ‘suposat’ mateix poble? Hi ha algun tipus de dignitat a acceptar que les elits ‘criminals’ del país (un rei il·legítim, una banda mafiosa, un parlament covard i submís amb la tirania, junt amb una colla de delinqüents que regeixen les més altes institucions judicials del règim de democràcia orgànica) usurpin la legitimitat democràtica del poble?

No. Aquesta és la resposta coherent, intel·ligent i lliure, a totes les preguntes anteriors. I per donar-ne algunes proves menors, que ja no cal anar a raons històriques, econòmiques, socials, lingüístiques, culturals, polítiques, idiosincràtiques... per donar-ne algunes proves menors, tot seguit us descric en quatre pinzellades algunes de les moltes raons que certifiquen i demostren que la llibertat i la democràcia a Catalunya només, i escric només, pot ser aconseguida amb la secessió.

Enfrontat a la final de la Copa del Rei de futbol i a la possible xiulada al Borbó, el ministre d’Interior, seguint la màxima feixista que tot el que està contra el règim és terrorisme (fet demostrat fins a l’avorriment pels partits estatals, del partit fundat pel ministre del Caudillo al pervers partit de l’oposició que durant els seus governs ha exercit impunement el terrorisme d’estat; sense oblidar els silenciosos, aquells que quan es tracta de salvar el règim, ajupen el cap i baixen la mirada). Aquest home, que en una democràcia avançada, sense dubte seria a presó per les agressions dels seus agents a població civil desarmada i que exercia un acte pacífic com n’és una consulta democràtica, aquest individu menyspreable en qualsevol consideració ètica que pugui ser considerada, aquest ministre hauria de ser jutjat d’acord a les seves lleis de lluita contra el terrorisme – val a dir que és una llei veritablement demencial i que només pot sortir de juristes malalts de feixisme – perquè l’article 573 en el punt 4 de l’apartat primer considera delicte de terrorisme: Provocar un estado de terror en la población o en una parte de ella. Definició perfecta de l’1 d’Octubre.

Doncs, aquest miserable, amenaça d’aplicar aquesta llei a la gent que ‘xiuli’ l’himne del franquisme i el seu representant actual. Per a aquesta immundícia ètica, qualitat exigida segons es veu a tots els ministres d’interior espanyol (Fernández Díaz, el que negociava amb la fiscalia i s’enorgullia de carregar-se la sanitat catalana, o Rubalcaba, un dels terroristes d’estat més subtils i terrorífics de la pròrroga en la democràcia orgànica del Caudillo)... per a Zoido, xiular és un acte de terrorisme. La seva limitació intel·lectual no pot entendre que la llibertat i la protesta contra la repressió té la més digna expressió en la manca d’agressivitat... però és clar, si el prevaricador del Suprem considera rebel·lió comminar la gent a retirar-se d’un massiu acte de protesta sense un sol ferit...

Mentrestant SCC, l’enigmàtica entitat que no arriba a 70 membres (any 2015) i que malgrat això disposa d’una estranya infraestructura que els permet de fer actes anticatalans constantment, de manifestacions a lliurament de premis, com els que atorgaran pel seu ‘seny’ - que això ja és una tergiversació semàntica digna de ser portada als tribunals! - a Manuel Valls (el grimpaire que ha fet llufa a França i ara, com a bon socialista, s’alinea amb les tesis neoliberals i falangistes de Ciudadanos i pretén governar Barcelona, de la qual ni deu saber quantes línies de metro té) i a l‘infame Tajani (un mesell de Juncker i el seu clan mafiós, un Mussolini de curta tirada). I per a més glòria de la incívica, antisocial i espanyolista entitat, la Soraya Sáenz de Santamaria els honrarà amb la seva presència. La dona de l’atemptat de les Rambles de Barcelona, la de la ‘liquidació’ del Diplocat, la que amenaça els polítics catalans que no li agraden.

I en tot això, tenim el virreiet espanyol, un cerca-poltrones sense escrúpols ni miraments, que per una poltrona és capaç de tot. Primer milità a UDC (pobre partit de Carrasco i Formiguera, que ha vist com el devorava, com els cucs la fusta, l’espanyolisme més ranci i hipòcrita, un esperit que representava com ningú Duran i Lleida), després tractà d’entrar a Convergència i en rebre un no – no hi ha poltrona per a tu – cercà aixopluc a ERC, sí, a ERC, que també li donaren carabasses. Aleshores, l’home sense altra ideologia que el seient i la menjadora, s’afilià al PP, on ha fet la seva carrera, silent, sense fer-se notar, sense enrabiar cap superior, i sempre disposat a fer els serveis que li paguin. I ves per on, ha acabat de virreiet de Catalunya a les ordres del tirà Felipe VI. De Millo només diré que espero que la futura república li passi la factura corresponent. I no per discrepar de l’ideal catalanista, sinó per trair-lo a consciència i al servei dels enemics de Catalunya. Que hagi acceptat ser designat a dit pel tirà per actuar contra Catalunya i el seu legítim president, això és ras i curt, i això sí que ho és, un cop d’estat, i aquest miserable ha vist l’oportunitat de la seva vida. I envanit en la seva escanyolida dignitat ha gosat destituir, per ordres del tirà, a Agustí Colomines i ha tingut la pocavergonya d’afirmar, ell, el més miserable dels homes que avui trepitgen Catalunya: «No ha estat digne del càrrec». Fa molt de temps que ho tinc clar, la imbecil·litat exercida des del poder ha de ser castigada amb serioses penes.

I per deixar d’embrutar-me l’ànima amb gentalla, cal retre l’honor a dos dels més inics i perillosos personatges polítics actuals. Un, cap de ‘l’estat’ europeu, ‘capo’ de l’organització mafiosa que s’encarrega de la pràctica de les polítiques dissenyades pels amos, i que ha ideat Macron i Riverita per convertir els països més grans d’Europa en filofeixistes (una tendència que agrada tant al personatge, si no més, gairebé com el mam). Aquest sinistre personatge rebrà dimarts a un dels últims criminals de guerra, José María Aznar López, feixista de pro, amo ideològic del FAES (fixeu-vos com sona: faesista, feixista, o si ho voleu en la llengua de l’imperi: faesista, fascista). No, no hi ha casualitats!... Doncs aquests dos, es reuniran dimarts. Les males llengües diuen que Riverita i companyia són els cadellets ensinistrats de la FAES i l’organització de Juncker. Quant a això, i a aquest personatge diabòlic, només unes observacions curioses que demostren la protecció que rep dels amos d’Europa:

Un professor i col·laborador de l’ONU féu uns escrits en els quals acusava Juncker d’estar darrere de Ciudadanos. La polèmica durà uns dies, i mai ningú ha tornat a saber-ne res. Ni de la polèmica ni de l’autor o denunciant. Espero que encara sigui viu, que ja sabem que la màfia no comunica les desaparicions si no és enviant un peix mort (i els que heu vist Il Padrino, sabeu de què parlo).

Fa no gaires dies saltava la notícia d’una possible corrupció en el si de la comissió europea i de pràctiques de nepotisme de molt baixa estofa per part d’’il capo’ Juncker. Jo vaig arribar a llegir que el cas Selmayrgate podia ser la tomba política de Juncker; però ves per on, la notícia circulà dos o tres dies... i algú ha fet que desaparegui.

Molt de compte amb aquest terrible i sulfúric personatge. Dimarts es reuneix amb l’únic criminal de l’Iraq que encara es vanta dels seus milions de morts, dels milions de desplaçats i d’haver creat una situació insostenible a la zona, i tot per poder anar a la Universitat de Georgetown, un centre d’escatologia, a donar classes de política exterior en el seu anglès de La Moraleja. Tanmateix, aquest petit tirà, és una joguina comparat amb l’altre. Aquest sí que és un monstre, i Catalunya hauria de pensar si la nostra llibertat no depèn de desemmascarar a Europa el conclau d’executius de la màfia que és la comissió europea.

I concloc amb una frase (de memòria) de Chesterton, amb la qual demostra la seva superioritat intel·lectual damunt de tots els polítics i jutges del món actual:

«Un bon jutge ha de ser una persona honrada; si a més a més sap lleis, doncs, molt millor.»

(Dedicada especialment a Llarena i Lamela)

EUROPA ÉS MÀFIA. ESPANYA, FEIXISME.

Avui en lletra negra, de dol.

El terrible dilema dels ciutadans europeus fa feredat. En certa manera, el conflicte català ha descobert totes les putrefaccions d’aquesta Europa dirigida per mesells al servei d’organitzacions mafioses, les quals blanquegen els seus actes delictius constants en el suposat neoliberalisme que ens ha d’alliberar a tots. Dia sí dia també ens assabentem d’irregularitats de les grans corporacions criminals que guien els destins europeus, i que l’endemà la premsa calla. I quan la premsa deixi de parlar, molt probablement veurem a Europa les estratègies contra llibertat que exerceixen altres països, i que consisteixen en l’eliminació del denunciant.

Veient la cúpula corrupta que dirigeix les institucions europees i els seus governs, la ciutadania ha de pensar-se molt bé què és el que vol, ja que perpetuar aquesta situació fa més forts els delinqüents i afebleix, cada dia més, la possibilitat de reacció de les diferents societats europees, diverses però democràtiques, davant de la impunitat de tants de delinqüents: Tots aquells homes que vesteixen les portades de tots els diaris d’arreu del continent. Com ja deia, als anys 60, Jacques Brel a ‘Le Diable’: tota la baixúrria ocupa les portades de tota la premsa. (Mais dans les journaux de partout / Tous les salauds ont leur photo).

I avui, en el clavegueram del parlament europeu, l’amfitrió Juncker, bavejava amb el seu cadell Macron, el Riverita francès. El protector dels paradisos fiscals europeus avui és el cap de la comunitat, i servint com a bon vassall educa els nous polítics que han de servir alhora els seus amos. Aquesta és la putrefacta realitat europea. El cadell, el que aplicarà les mesures del neoliberalisme dictatorial a França, avui ha parlat davant d’’il gran capo’ per defensar la sobirania europea (que se suposa que representa el delinqüent que la presideix i al qual ell es deu, si vol grimpar) i atacar els egoismes nacionalistes. Això, dit per un neoliberal que representa el republicanisme francès! Aquests miserables són els que defensen la ‘democràcia consolidada espanyola’!!! Això és Europa. Res a envejar a Rússia, Turquia, La Xina... Molt parlar, molta educació, molt de respecte, tota la hipocresia i falsedats del món i mai no mouran un ditet contra els amos que els governen i ens governen passant-se per l’arc de triomf la voluntat popular.

El fill i nét de nazis, Jean-Claude Juncker, el protector dels bancs luxemburguesos dedicats a exercir com a paradisos fiscals a Europa, el corrupte dels corruptes, amant de la llibertat i la justícia - segons afirma tot mentint -, aquest home que en una comunitat de llibertat i justícia seria sense dubte entre reixes per protegir la ciutadania del seu alè, aquest home ha aplaudit amb les orelles les paraules del seu cadell, que movia la cua en el faristol del tot content, i s’ha sentit ratificat en el seu inic sentit de la llibertat i la justícia, perquè ja veureu com no dirà cap paraula contra la decisió del prevaricador Llarena de canviar els delictes pels quals reclama Carles Puigdemont, val a dir que elegit democràticament, i no com el corrupte Juncker que ha accedit al tron infecte de la Comunitat (ja embrutat abans pel col·laborador dels criminals de la guerra d’Iraq, el Barroso) imposat pel conclau de les diferents ‘famílies’ que actuen a Europa. I val a dir que canviar els delictes d’una ordre de detenció és una prova evident de prevaricació judicial o d’incompetència absoluta.

Europa és una organització mafiosa i Espanya un règim ‘in-dis-cu-ti-ble-ment’ feixista, un règim pel qual els caps de la Comunitat senten devoció, així com el cadell Macron i la Kàiser Merkel. No hi ha gaire diferència a l’Europa d’avui d’allò que hi havia en els anys 30. No vull recordar el desenllaç. Tanmateix, si els europeus, els ciutadans d’arreu d’Europa, no es mouen i lluiten per fer neteja de tota la púrria dirigent que actua al servei de les grans corporacions del lladronici sistemàtic i destructiu de la societat, si els ciutadans no es mouen, que no dubtin que arribada l’hora els enviaran a matar-se per defensar els seus interessos.

Espanya no té recomposició, ja ha quedat massa lluny de qualsevol aproximació a la revolució il·lustrada i burgesa, és ‘la reserva espiritual d’occident’. Però, alerta, Europa, amb els il·luminats que la dirigeixen, va pel mateix camí. La decència d’Europa la salven els països petits (Luxemburg exclòs). Alemanya, França, Espanya i Itàlia han demostrat sobradament que Europa és la tirania de les elits econòmiques, curiosament, Europa és una organització suposadament política dissenyada per protegir i garantir el robatori, l’engany, la mentida i la corrupció de les grans entitats financeres i industrials.

La gent d’Europa és qui pot canviar-ho. Els governs no. El sistema ha fet fallida del tot. Tot i això, encara hi ha alguna premsa lliure, poca, molt poca, i alguns jutges justos – gràcies a l’humanisme polític dels segles XVIII i XIX que assolí de consolidar la separació de poders en els països protestants -.

Som molts, però no tenim el poder. Ells tenen el poder, l’exerceixen, dominen i humilien, sotmeten la gent al ball que ells ens toquen. Primer cal deixar de ballar la seva música, després destruir-los els instruments. Només així Europa té algun futur. Tanmateix, espavilem, que el temps s’acaba.

Jean Claude, Emmanuelle, Angela, Mariano i molts altres riuen després de sentir a dir aquestes coses:

Ça va
On traite les braves de fous
Et les poètes de nigauds
Mais dans les journaux de partout

Tous les salauds ont leur photo
Ça fait mal aux honnêtes gens
Et rire les malhonnêtes gens
Ça va, ça va, ça va, ça va

Dit le diable.

EL FRANQUISME CONQUERIRÀ EUROPA ?

Europeus! Obriu els ulls!, que l’experimentació a Espanya després de Turquia demostra clarament el tarannà feixista de la Comissió Europea, que al capdavall ha estat condecorada amb el Príncep d’Astúries per l’hereu de Franco; i els il·lustríssims personatges ‘comissionats’, entre copa i copa, l’acceptaren encantats!!!

A Espanya, l’estat de dret és:

Que la policia pugui fer ús indiscriminat de la força i la repressió brutal sense que cap dels seus comandaments polítics els ho recrimini, és més, fins i tot la màxima autoritat del país els animava a obrir els caps dels insurgents.

Que l’autoritat es pugui defensar de qualsevol principi o demanda existent a la societat fent ús de la violència física, política i judicial per a garantir la sagrada unitat d’Espanya.

Que es mantingui l’statu quo i la ‘legalitat’ contra qualsevol canvi o reforma.

Que la policia escorcolli centres d’organització política de la Comunitat Autònoma, amb absolut menysteniment pels càrrecs d’aquesta comunitat.

Que es financiï amb diners públics la Fundación Francisco Franco i es paralitzin totes les iniciatives per investigar els crims del règim.

Que es pugui perseguir per terra, mar i aire la dissidència.

Que els jutges puguin prevaricar, escriure novel·les (interlocutòries) i provocar la indignació sense cap altra observació política, que l’agraïment i el suport incondicional.

Que les titulacions acadèmiques es puguin comprar o regalar als fills dels emèrits col·laboradors del franquisme.

Que l’Audiencia Nacional funcioni com a Tribunal de Orden Público, i sancioni com a terrorisme, la més mínima dissidència.

Que quedin impunes les agressions ultranacionalistes espanyoles, i que siguin fomentades pel mateix govern.

Que VOX, SCC i altres organitzacions feixistes es passegin agafadets de la mà del govern i dels seus ministres ‘legionarios’.

Que tota la corrupció sistèmica que encapçala la monarquia, sigui protegida contra qualsevol intent de fer justícia (Urdangarín i la infanta, el caça-elefants...).

Que sigui prohibit ‘un referèndum’ per atemptar contra la llibertat (paradoxal paradoxa).

Que es pugui perseguir i deixar indefens el poble que protesta. El qual pot rebre cops per part dels esbirros del règim, però que no podrà filmar-los, si no vol delinquir.

Que es perpetuï la consciència i la voluntat de mantenir la corrupció del règim per damunt de tot (PP és una organització mafiosa, els seus mateixos jutges ho afirmen).

Que es preservi l’estat actual que preserva l’estat previ, que és l’essència de la dictadura de Francisco Franco.

Que sigui garantida per llei la tirania, i la presó per als dissidents.

Que el portaveu i ‘ministre d’educació’ sigui persona que defensa la violència de l’extrema dreta (any 1976, en un manifest) i ara, en aquests delicats moments, encapçali la representació del govern.

Que...

Aquest és l’estat de dret espanyol, en el qual són gravíssims delictes ‘contra la democràcia i la llibertat’:

Fer actes de protesta contra el govern.

Manifestar, en pancartes o per escrit o de veu, les protestes contra el govern.

Demanar reformes legals de l’ordenament jurídic i legislatiu.

Promocionar el teu país als països estrangers.

Exigir la condemna del feixisme.

Demanar protecció pel principi bàsic de la llibertat d’expressió.

Sol·licitar a l’estranger empara davant la indignitat del govern i la justícia espanyoles.

Lluir un llaç groc.

Expressar-se lliurement; perquè això és delicte d’odi i exaltació del terrorisme.

Exigir la revisió dels judicis franquistes i la reparació de la dignitat de Companys, Carrasco i Formiguera... (assassinats per l’amo dels seus pares).

Defensar les exigències i demandes del poble (lleis aprovades pel parlament català i suspeses pel Tribunal Constitucional - o la garantia de la Democràcia Orgànica de Franco).

Fer un referèndum no vinculant per saber l’opinió dels ciutadans (persecució econòmica).

Fer un referèndum per la llibertat (persecució total).

Insistir a investir el president cessat i tornat a votar pels ciutadans.

Voler exercir com a ciutadans lliures i elegir el nostre representant, sense que ‘l’estat de dret’ ens digui qui ha de ser o què ha de pensar.

Fugir de la persecució judicial que vol recloure’t a la presó, sense consideració a la presumpció d’innocència i menys encara a la veritat dels càrrecs imputats.

Canviar res que no hagi manat el rei i els corifeus franquistes (Íbex-35, PP, PSOE-PSC- Ciutadans).

Reclamar la llibertat i la democràcia per dignitat.

Tenir un xiulet groc (i organitzar un acte de protesta a les autopistes: acusació per rebel·lió i terrorisme)...

Franco està viu en els ulls del rei i en els cadells dels sequaços del Caudillo que ostenten totes les brides del poder i es donen títols acadèmics per justificar-se i garantir-se el domini...

Si Europa tanca als ulls a l’exemple més paradigmàtic del feixisme triomfal al món (Franco en quaranta anys va netejar tota oposició al règim. Hitler només comptà amb una dotzena d’anys, Franco amb quaranta: deu per a l’extermini físic, deu més per a l’extermini econòmic, deu per a l’extermini intel·lectual i deu més per transferir la seva saviesa en la càtedra del crim al seu successor, el rei fratricida).

Europeus, obriu els ulls!

Europeus, no tingueu cap dubte, el triomf de Catalunya és el triomf de la llibertat, el respecte, la dignitat i la democràcia!

Europeus, indagueu qui són els altres: Rajoy, fill d’un mesell que serví judicialment al Caudillo, el qual li feu el favor de convalidar el favor amb la titulació dels fills. Méndez de Vigo és de ‘rancio abolengo’, i això a Espanya és molt escatològic. Els Pérez Cobos, fills d’un falangista franquista, com l’Arrimadas és filla d’un policia repressor, o com els torturadors de Franco viuen en absoluta tranquil·litat... Cerqueu informació, i us puc garantir que la nàusea que sentireu després, potser us farà vomitar, tanmateix, si almenys ha servit per fer-vos obrir els ulls, haurà valgut la pena!

Espanya és una dictadura perquè a Espanya no hi va haver cap reforma més que literatura, en forma de panegíric, de l’exitosa transició del franquisme al postfranquisme franquista.

EL FEIXISME ESPANYOL

Aquí tenim una magnífica instantània dels tres últims grans representants del feixisme espanyol. A la dreta, el dictador; al centre el fratricida; i a l’esquerra ‘el preparao’. Aquest darrer, ahir féu una exhibició de cinisme borbònic a Barcelona, a la capital de la colònia, on, envoltat de tots els voltors de la judicatura, va tenir la indecència de parlar-nos de drets i democràcia. Ell, a qui, com veiem en aquesta tendra fotografia, el seu avi ideològic acariciava amb la mateixa mà amb la qual signava les ordres per als assassinats dels seus opositors, el seu germà inclòs. Aquesta és l’escòria que sotmet Espanya.

Els espanyols, gent sense pàtria, se senten representats per aquesta santíssima trinitat. El primer fou un demòcrata orgànic, el segon un colpista demòcrata i el tercer un repressor democràtic. La infàmia de Felipe VI és repugnant. Que el seu pare no destacava per les seves capacitats intel·lectuals no cal demostrar-ho, només se l’ha de sentir parlar. Que ell no l’excedeix, no cal demostrar-ho, només se l’ha de sentir parlar. I malauradament per a la llibertat, la política i el progrés, el nen rosset acariciat per la mà ensangonada del dictador ha tirat pel dret i se sent identificat amb els mètodes del seu avi putatiu. El rei de l’’Aporellos’ ha demostrat que el seu respecte i consideració envers els catalans és idèntic al respecte i consideració que sentia el criminal Felipe V, el rei venjatiu i cruel.

Si davant d’aquesta imatge, Europa no s’adona de la realitat, és que Europa està sotmesa a la tirania. No dubto que els ciutadans europeus, prou acostumats a la democràcia, no comprendran l’actualitat espanyola veient aquesta fotografia. No comprendran com l’assassí de la guerra civil i de la postguerra ha estat el ‘dictador’ de la seva successió, i com cap d’aquests successors, ‘molt demòcrates i molt amants de les llibertats’, no han consultat al seu poble la voluntat de tenir-los com a màxima representació. Per als Borbons, saga execrable entre totes les nissagues monàrquiques del món, no hi ha poble ni ciutadania, hi ha súbdits. Només súbdits, homes que se sotmeten a la voluntat reial o són acuitats per les seves forces de repressió.

L’Infame VI tingué la gosadia de posar-se la paraula democràcia i llibertat a la boca tot parlant de la darrera remesa de mesells juristes, en un acte al qual no foren convidades les autoritats del país. L‘Infame VI s’encarregà de fer passejar el bufó del regne, el jutge del Suprem, i era lamentable de veure els actes de submissió i respecte dels llepaculs de tota la judicatura al bufó de la Cort, la dona del qual, féu un discurs apel·lant a la dignitat dels bufons i a la magnificència divina del monarca, rei de tots els espanyols per voluntat divina, una voluntat que fou transmesa per Déu al dictador; que ja sabem que Déu parla espanyol. I tota la colla d’arreplegats, la nova judicatura – la mare de Déu -, el seguit de mesells que serviran al rei per mantenir la corrupció d’aquest país medieval fins a l’ultramodernitat.

Europeus, Espanya és una dictadura monàrquica. El rei és ‘il capo’ de l’organització estatal de saqueig i enfonsament que representa l’Íbex-35, el clan on tota la màfia pàtria ret homenatge al dictador i malbarata sistemàticament els recursos d’un poble inculte, desinformat i incapaç d’entendre el respecte per la diferència després de gairebé 80 anys de feixisme. Europeus, els catalans només volem recuperar la llibertat. Espanya ha estat i és l’únic reducte feixista ‘persistent’ a Europa. Sorgit abans de la segona guerra mundial, s’ha perpetuat durant vuitanta anys.

La mentida, la intoxicació, la persecució, la repressió, l’insult, l’amenaça, la violència, la corrupció, la traïdoria... són els emblemes d’aquesta nació que només pot vantar-se i omplir-se d’orgull amb èxits esportius, l’únic indret on no cal exhibició intel·lectual. Europeus, analitzeu la realitat espanyola del segle XX, no cal ni que aneu més enrere, i hi veureu que el lema d’aquest país és: ‘Viva la muerte, muera la inteligencia’. I si no em creieu, cerqueu a Internet i veureu quatre ministres de l’infame dictador actual, cantant ‘el novio de la muerte’.

Això és Espanya. I els catalans, no som, no hem estat i no volem ser Espanya. Per què? Per respecte, per llibertat i per decència.

Europeus, o actueu contra Espanya o Espanya convertirà Europa en un femer polític!

I si no em creieu, escolteu ‘el demòcrata’ González Pons, i pregunteu-li per l’accident del metro de València. Potser us podrà explicar alguns detalls dels morts i de per què no hi ha hagut fins ara cap investigació.

Espanya és segle XVI. Europa vol encarar el segle XXI. Si Europa no s’allibera de tots els feixismes d’extraradi, està signant la seva sentència de mort.

Fora el feixisme del continent i de les institucions! I penseu, europeus, que a la CE n’hi ha massa, de filofeixistes. Pregunteu-ho al Juncker, ell us ho explicarà, n’està ben format i informat, del que són aquests règims. Li ve de família, com als d’aquí.

Europa no pot ser una democràcia filofeixista. La pensada més intel·ligent que pot fer Europa és excloure tots els països filofeixistes i assolir, ara sí, una unitat política i econòmica per als països desenvolupats, que, curiosament, són els de més història democràtica. Europa ha d’engegar a pastar fang tots els règims autoritaris que l’envolten i l’ensorren, i tractar aleshores de recuperar la potència política i econòmica del Regne Unit. L’Europa política no té res a veure amb l’Europa física. El cor d’Europa és acceptablement democràtic, la resta són països corruptes que mai no han conegut un veritable règim democràtic ni un estat social. O els avançats abandonen els cuers i irrecuperables (la tendència d’aquests països és consolidar la marxa enrere) o la corrupció econòmica, política i social acabarà amb la fe en aquesta Europa prou malmesa en la seva imatge per gentalla com Juncker, Tusk, Tajani, Schinas o Timmermans. Aquests filofeixistes són els que mantenen vius els règims autoritaris a Europa. Fins que no siguin depurats aquests càrrecs gestionats per gent corrupta, no hi ha futur. Avui, recordem-ho, hi ha un cas de nepotisme de Juncker, i bé que la màfia europea tracta d’amagar-lo de l’opinió pública. Molt de compte amb la comissió europea, que és un cau d’escurçons al servei dels grans poders econòmics. Ningú més que la comissió europea ha contribuït a la desafecció dels europeus al projecte comú. Per això s’imposa la necessitat de depuració de tota la corrupció sistèmica de la comissió. Les declaracions dels seus portaveus són veritables demostracions d’incapacitat, negligència i servitud. Si aquests són els màxims representants de l’organització...

I concloc, la fotografia explica més que bé què és Espanya. El problema de la llibertat de Catalunya és la demostració constatable del problema de la llibertat a Europa.

FELICITATS AL

MOLT HONORABLE PRESIDENT CARLES PUIGDEMONT

I ALS CONSELLERS EXILIATS.

EL SENTIT DE LA JUSTÍCIA DELS PAÏSOS EUROPEUS S’HA IMPOSAT DAMUNT LA BARBÀRIE DE LA DICTADURA.

Avui tots els catalans i els demòcrates de veritat se senten satisfets i amb motius per continuar confiant en la tan malmesa justícia. Són els nostres veïns del nord i no pas els nostres veïns del sud, els qui ens han donat els motius per fer-ho. Per això, els nostres cors i les nostres esperances són més unides a la seva concepció ètica i social que no pas a la dels veïns del sud.

Mentre en el nord els jutges escocesos no extradiran Clara Ponsatí, per defensar la llibertat política; els jutges suïssos no extradiran Marta Rovira en un intercanvi de reus per Falciani, per raons de persecució política; els jutges belgues deixen en llibertat sense fiança, i amb menys restriccions que abans, Meritxell Serret, Toni Comín i Lluís Puig; i els jutges alemanys (‘d’una audiència regional’, com l’ha definida Soraya Sáenz de Santamaría) deneguen l’extradició del president català per ‘demència manifesta del jutge instructor’ (demència, per no caure en la greu acusació de prevaricació’), amb unes altres paraules, però tal qual, perquè no hi ha el mínim indici d’allò de què se l’acusa... Mentre rebem la comprensió per la causa i la simpatia per part d’intel·lectuals francesos i italians, de la premsa alemanya, majoritàriament de l’opinió pública europea, d’expresidents i alts càrrecs d’Estònia, d’Eslovènia, Dinamarca, Finlàndia...

Aquesta és la vista al nord, ara mirarem el panorama cap al sud:

Si el prevaricador Llarena tingués un mínim de decència, ja faria hores que hauria dimitit després de rebre un menysteniment d’aquesta magnitud per part dels seus col·legues de professió; i he dit decència, perquè si ni que tingués un gra de dignitat, la decisió que hauria pres hauria estat irreversible. Tanmateix, molt probablement mai no pagarà els seus crims (el que ha fet als presos polítics és d’una baixesa moral i humana extraordinàries), això, si no rep algun marquesat o ducat.

El portaveu del govern ja ha manifestat que la llei europea pot dir missa, que en l’Espanya de Franco (de Franco no ho ha dit, és molt diplomàtic) les lleis són les lleis i el seu imperi és sagrat.

L’inqualificable ministre de justícia i la vicepresidenta han estat mesurats i nerviosos. No s’han pronunciat, discrets i diplomàtics, i han desviat l’atenció sobre el fet que era el primer pas, que encara no hi havia resposta a la demanda d’extradició.

Tanmateix, no he sentit cap espanyolista reconèixer que la bufetada a l’estat de dret espanyol té l’efecte d’un cop de puny. Ara hauran de menjar-se les seves paraules, com molta gent els ho recorda a twitter. Però, aquesta gent no té reforma possible. Al sud persistiran en el seu atropellament constant de qualsevol principi de justícia equitativa. Ja avui, abans de rebre la bufetada, la prevaricadora del Tribunal de Orden Público, la senyora Lamela, encausava Trapero i tota la companyia per diferents delictes, però tots, pel de sedició; això unes hores abans que els jutges alemanys escrivissin que no hi havia rebel·lió en els actes de Carles Puigdemont - que era el màxim responsable de tot el que va passar -. Però, tant se val... Ahir mateix ens enfonsàvem en la història tètrica d’aquest país del sud, llegint les declaracions de dos expresidents.

El de la calç viva, que ens ha comparat amb el règim de Maduro. I no dic res més d’aquest falangista, tothom sap allò que ell mateix ens ha mostrat en les seves obres i fets. I l’altre, el criminal de guerra, l’home que no m’explico com és que no ha estat condemnat per crims contra la humanitat. Aquest miserable mentider i assassí, ha vomitat: «No hi pot haver diàleg amb els protagonistes de la rebel·lió». Això és el que hi ha al sud. I obvio el nét putatiu de Franco i el seu cap de govern, per raons fàcils d’escatir.

Avui no he recuperat la meva fe en aquesta Europa corrupta i desfeta, si no en els principis de justícia que són l’essència del nostre vell continent. Moltes vegades menystinc els jutges, i ara és del tot just felicitar-los, perquè – i sempre ho he cregut i defensat – que els jutges i una administració de justícia eficaç i real, és el millor regal per a la ciutadania i allò que els garanteix la llibertat i la seva dignitat com a persones. Per això, és del tot just agrair a aquests jutges, dels quals, naturalment, no n’ha transcendit els noms, la seva tasca i el gran bé que fan a la humanitat en general quan són la garantia de la llibertat i la dignitat humanes.

Que lluny és la justícia de l’imperi de la llei!