BREUMENT

Sí, breument, perquè no cal parlar gaire.

La lluita per la independència sempre és ‘una guerra’ d’independència, ja que el país que sotmet no accedirà així com així a donar la llibertat al poble oprimit. A aquesta evidència, només hi podem oposar l’excepció de les antigues colònies ultramarines, i perquè la consciència social i política en els últims anys ha canviat en la consideració d’aquests territoris conquerits per la força militar dels antics imperis. Catalunya no està a ultramar d’Espanya, però fou conquerida pels exèrcits castellans del rei francès Felipe V.

Després de tots aquests darrers anys de reivindicació, avui ens trobem en el mateix punt que en el començament, essent víctimes del putoramonetisme dels partits catalans mesells amb la corrupció de Borbònia.

L’1 i el 3 d’octubre de l’any passat foren les dates clau, i la incompetència política féu impossible el que la gent reclamava al carrer. Ni foren capaços de defensar Catalunya al capdavant de la seva gent ni foren capaços d’estructurar una estratègia que ens menés a la independència. Tan senzill que hauria estat exiliar tot el govern legítimament elegit pel poble de Catalunya i mantenir la reclamació als carrers! En aquesta situació Europa, el vaixell que des de 1989 està en naufragi, hauria d’haver-se pronunciat, però el mossèn Junqueras s’estimà més posar-se al servei del Borbó i de la seva sagrada Constitució, garantia de la perennitat de les Leyes del Movimiento, a les quals tan ufanosament jurà fidelitat el rei Emètic davant del Caudillo de España por la gracia de Dios.

Hem tingut els ‘nostres’ presos a les ‘nostres’ presons i només se’ns ha acudit de fer revetlles i performances inútils clamant pels drets humans i les llibertats. On eren els presos? Qui tenia les claus de les cel·les? Així voleu fer la independència? Demanant permís i consentiment?

Ara els escortarem fins a l’escorxador on els lacais del tirà El Preparau ja tenen la sentència signada pel dictador d’acord a les ordres de Vox, el partit que representa la monarquia i el règim anterior. Ara començarà el teatre, i haurem de patir la humiliació a què seran sotmesos pels lacais del tirà i la premsa llagotera dels Borbons.

Després seran dictades les sentències i aleshores ens enfadarem molt. I sortirem a fer volar globus, coloms i consignes democràtiques en contra d’una dictadura del segle XIV. Als polítics, els veurem amorrats a les menjadores, i donant coces als qui se’ls acostin, que menjar de franc al servei dels tirans, sempre és una feina molt envejada pels pobres d’esperit. I mentrestant, els presos a la presó, llevat d’aquells als quals la magnificència del tirà els concedirà el perdó, d’acord als principis de sotmetiment i com a pagament de la traïció a Catalunya.

I tots indignats i cofois esperarem la ‘implacable’ justícia del Tribunal dels Drets Humans, que uns quants anys després sentenciarà que els nostres presos no han tingut un judici just. Oh, quina sorpresa! I tots sortirem a protestar, molt probablement en castellà, que aleshores el català serà llengua d’ús privat i sense escriptura...

Espanya ens odia, bona prova és que no han fet un sol gest que hagi demostrat que no som una colònia i un territori conquerit i sotmès a les lleis castellanes, com explícitament està escrit en el Decret de Nova Planta de 1716.

L’única solució al problema era fer-nos ingovernables, demostrar el trencament absolut i total amb els nostres opressors, abocar el país a l’aturada general i indefinida fins al reconeixement dels nostres drets com a ciutadans lliures dins d’una ‘merda’ d’Europa que no serveix per a res més que per mantenir les menjadores dels ciàtics de torn i els mesells al servei de l’economia neoliberal. Només amenaçant els diners d’aquests silenciosos assassins, podíem assolir la llibertat, però ens hem estimat més confiar en una colla de traïdors i porquets amorrats a les menjadores de la granja borbònica, i el resultat serà la definitiva venjança dels nostres enemics.

No podem parlar d’Espanya com a país soci, d’aliats o de conciutadans, són els nostres opressors des de fa més de tres segles, i no han fet altra cosa d’aleshores ençà que tractar d’aniquilar-nos culturalment, econòmicament i físicament. Tanmateix, encara veiem els gamarussos dels nostres polítics demanant, suplicant un diàleg amb el botxí que té la destral alçada sobre el nostre cap. Només una reacció i un bon cop allà on més dol, pot fer que abaixin la destral i duguin les mans on tenen el cervell.

Però, això, no els ho podem demanar a aquests animalets de granja que piulen molt i s’enfaden presos de la més alta indignació, però que més enllà de fer servir quatre paraules descolorides i sense sentit a la política real, ens entabanen i ens menen a la quadra on la tirania borbònica continuarà destruint els pobles que s’oposaren a l’imperi de Felipe V, el primer gran assassí de la península Ibèrica, l’execrable rei de la venjança i la injustícia.

D’ara endavant a protestar, a fer enlairar globus i a cantar handeliades als cims del nostre país.

Ai, si les muntanyes ens poguessin renyar! Però, segons que sembla, ni els volcans de La Garrotxa ens tenen confiança. S’han apagat, potser els adormí la candidesa del seu poble i l’estultícia dels seus governants.

MARIO VARGAS LLOSA

Aquest ‘escribidor’ guardonat amb el Premi Nobel l’any 2010, aquest home conegut de tothom per les seves aspiracions polítiques fracassades al Perú, on va néixer, i els seus amors ‘desinteressats’ a les Espanyes -d’una banda, a una famosíssima filipina caçafortunes; i d’altra banda, a la més reaccionària i intransigent dreta espanyola, que és com dir, la Dreta de les dretes-; aquest ‘escribidor’ que pertany al boom llatinoamericà que ens deixà obres insignes, de les mans de Julio Cortázar, García-Márquez o Juan Rulfo, entre altres; aquest home, cada dia, ens mostra més desvergonyidament el que és molt fàcil de veure en els seus llibres, si se’l sap llegir entre-línies.

No diré que és un mal escriptor, no. És un escriptor notable, tanmateix, la literatura és un art que demana més que escriure bé; cal aportar-hi la saba nova que obre la perspectiva del lector i li enriqueix la concepció del món en què viu. ‘Rayuela’, ‘Cien años de soledad’ o ‘Pedro Páramo’ són obres d’una extraordinària qualitat literària, més enllà d’estar, com no pot ser d’una altra manera, molt ben escrites. Però, el cas de l’homenet que avui m’ocupa és una molt altra cosa.

El vaig conèixer de resultes de l’interès que em despertaren els escriptors que he esmentat més amunt. El primer llibre seu que va caure a les meves mans fou «La ciudad y los perros», tot seguit vaig llegir «Los cachorros» i un temps després «La fiesta del chivo». No vaig llegir els dos darrers perquè m’hagués fascinat «La ciudad y los perros», sinó perquè no acabava d’entendre que a la gent li agradés aquest escriptor que a mi em preocupava molt seriosament. Una volta llegits aquests altres dos llibres, només serviren per afermar-me en la convicció que Mario és un escriptor nociu: En tots els seus llibres s’hi beslluma una putrefacció ètica important i una amagada admiració per la moral dels dictadors que solen sortir-hi retratats. Tot i això, davant de l’admiració ‘universal’ que se li dedicava, vaig voler tornar a submergir-me en la seva obra per tal de decidir si veritablement era tan gran com es pretenia o era tan miserable com jo em creia.

Aleshores em van aconsellar la que és considerada la seva obra mestra: «Conversación en La Catedral». Sense dubte, és l’obra més literària que he llegit d’ell, amb una interessantíssima estructura narrativa, però tot i això, del regust de ranci feixisme, no se’n desprèn; i això que la novel·la, tot just, és una crítica ferotge a la corrupció sistèmica del seu país. Però, per bé que aparentment oposa al règim la seva mirada crítica, també hi ha una oposició dissimulada però evident al comunisme i, si ens aturem a pensar-ho, veurem que en el fons, la crítica que pretén fer al règim peruà és més producte de l’enveja que d’un criteri ètic. I, segons que em sembla, la seva vida posterior i els repapieigs dels darrers anys són una prova prou concloent d’aquestes afirmacions.

Malauradament per a ell, que el seu nom figuri al costat dels Nobel Faulkner, Mann o Knut Hamsun -autor de l’extraordinària «Els fruits de la terra»-, entre altres grans escriptors guardonats amb el premi, no l’honora, sinó que descobreix encara més les seves limitacions. A més a més, dels escriptors de la seva generació, és potser el darrer. La seva obsessió pels dictadors no assoleix de confegir una obra de la universalitat de «Yo, el Supremo», d’Augusto Roa Bastos. Ni cap dels seus llibres pot ser comparat amb la transcendència literària de Rayuela, Cien años... o Pedro Páramo.

Sempre he tingut la impressió que el seu port, absolutament convencional, burgès i autoritari, no responia al caràcter d’un escriptor de veritat. La seva vanitat i el seu orgull xoquen frontalment amb la figura literària precursora del moviment del boom: l’entranyable Jorge Luís Borges, home tan savi com humil. Avui, a Mario, les seves paraules i les companyies el descriuen: un home orgullós, que traspua enveja i mala bava, alhora que un menysteniment envers els altres. Ja no dic res de la malvolença i la desafecció envers els indígenes del seu propi país! El seu capteniment és el d’home blanc que està per damunt de tota moral i pot jutjar i ignorar els homes que tenen la pell tacada per pigments que, segons el seu criteri, demostren la inferioritat. I aquest caràcter és el que no pot evitar que es trasllueixi en els seus escrits, si bé fa tot el possible per dissimular-lo. Tanmateix, el neoliberal arrogant i amb ínfules de dictador no es pot amagar per moltes pàgines i paraules que posi davant perquè l’ocultin.

Avui tot just, en Vicenç Partal ha escrit sobre Vargas Llosa recordant que Aristòtil escriu en la «Poètica» que tot escriptor ha de preguntar-se sobre la seva moralitat. I certament és així, com diu Aristòtil i reconeix Partal. I jo encara goso d’anar una mica més enllà i afirmar que no hi ha veritable coneixement ni veritable art, si aquest coneixement o art no està sotmès a una anàlisi ètica. Al capdavall, l’ètica és una reflexió profunda sobre la ‘justícia’ de les coses. I no m’estendré en reflexions de caràcter filosòfic, només sostindré i reafirmaré que sense un fonament ètic, no hi ha cap possibilitat d’art ni de coneixement. Perquè, al capdavall, tot coneixement o tot art que va contra l’home és per això mateix ‘no ètic’, ja que l’ètica és una ‘reflexió’ humana. És un absurd i un contrasentit de considerar l’ètica com a una reflexió humana capaç d’anar contra l’home. I Vargas Llosa és un paradigma de la reflexió que atempta contra la dignitat humana, és un exemple del supremacisme racial, del supremacisme masculí, del supremacisme ideològic i del supremacisme dels nans envejosos.

La seva obra fou guardonada amb un Nobel, poc després de la crisi provocada pel règim mundial, per ser la translació literària dels principis fonamentals del neoliberalisme: demagògia a favor de la llibertat per tal d’emblanquir la tirania política i defensar el liberalisme econòmic. Ell, els que el premiaren i els ‘amos’, saben molt bé que darrere de la façana del neoliberalisme i del seu propagandista, s’hi amaga la voluntat de repressió de la llibertat mitjançant la corrupció econòmica i sistèmica que fa impossible la independència individual.

Vargas Llosa no és un escriptor que ens obre camins a nous horitzons i noves esperances, és un ‘escribidor’ que emmetzina la llibertat amb les seves paraules, perquè res fa més mal a la llibertat que la mentida, la hipocresia i la demagògia, les tres cares de la tirania. I ell se n’està cansant de demostrar-nos-ho. Que ja diu la saviesa ancestral que per saber la qualitat d’una persona només hem d’atendre a les persones amb qui freqüenta, tracta i es relaciona.

Dit tot això, els seus llibres són les proves o la refutació de la meva teoria. Res millor que escoltar la veu d’algú directament i conèixer-ne els seus pensaments. No seré jo qui us proposi de vetar-ne la lectura, dels seus llibres. Són a les llibreries, i val a dir que és just que hi siguin. S’ha de reconèixer que abans que els seus llibres, molts altres haurien de desaparèixer del mercat per tenir inferior qualitat; tanmateix, llegiu-lo amb precaució: el seu verí és molt, però molt subtil.

EL JUDICI FINAL

Fa gràcia de veure la innocència dels lletrats que pretenen defensar els presos catalans. Ignorar que fa quatre dies els alts tribunals espanyols es passaren per l’engonal totes les lleis del país i totes les garanties democràtiques i qualsevol principi de dret per inhabilitar Atutxa, tancar Egin i enviar a la presó Otegi, és molta ignorància o molta feblesa intel·lectual. Desconèixer que el ministre Marlaska, jutge acusat pel Tribunal d’Estrasburg d’inacció en la investigació de tortures sistemàtiques, com el jutget Garzón, l’home de l’ètica del mitjó i de la hipocresia exponencial, que també fou acusat de la mateixa inacció; desconèixer quin tipus de delinqüents han dirigit Borbònia des de 1714, i la nutritiva influència del Caudillo en els mandats ‘democràtics’ del rei emètic i del rei preparau; desconèixer tot això, demostra que els advocats menen els seus presos a l’escorxador. Creure que seran davant d’un tribunal, no s’ho creu ni qui el presideix. Ell sap que és el botxí i que estarà acompanyat de set o vuit dròpols més que faran la feina bruta al tirà, per la qual cosa seran degudament recompensats. Com ho han estat la delinqüent de l’Audiència Nacional o la família Llarena, tots ells exemples de la màxima puresa judicial i de la més estricta rigorositat i respecte pels tràmits i envers els inculpats, com ho demostrà la delinqüent de l’Audiència en contestar i atendre el seu mòbil, mentre els acusats a condemnes que poden sobrepassar els vint anys, exposaven les raons i argumentacions de la seva defensa.

Davant d’aquests tribunals que, com amb Lluís Companys, tenen la sentència signada només pendent de datar-la dessota els papers que mostren damunt de la taula per dissimular, poc es pot argüir. I consti que la manca de data és per fer bé les coses, que si és per ells, la signen avui, abans de començar, i després aplicarien les penes igualment, i ni el tribunal suprem, ni cap d’estranger, ni el sursum corda impediria que els presos complissin les penes imposades per l’Alta Magistratura que, com sempre a Espanya, són una colla de delinqüents sense escrúpols, que tenen menys credibilitat que Mariano Rajoy, qui destaca per damunt de tots els humans, per ignorar absolutament què significa la paraula veritat. No és que el pobre home mentís, és que el pobre home no sap què és la veritat; i val la pena recordar que el seu pare era un jutge modèlic, en sentit espanyol, que prevaricà com mana el primer de dret hispànic, per satisfer la voluntat del Gran Caudillo d’Espanya por la Gràcia de Dios. Caudillo que, en contrapartida, regalà, com ho fa ara l’ínclita Universitat Juan Carlos I (el nom de la qual ja el van posar a propòsit, en honor als valors ètics de la seva alta persona) amb els cadells feixistes, sí, regalà la titulació d’advocats de l’estat als germanets Rajoy. Homes que han pogut fer una gran carrera personal, servint com a bons mesells, i sense ser capaços de reflexionar, ja que aquesta paraula és com la veritat per a ells: no existeix. Ells viuen de mentides que no entenen i de l’obediència deguda. O algú es pensa que el ximplet de Rajoy manà la repressió de l’1-O? Tots sabem que el ‘preparau’ se’n féu responsable en el seu discurs, en aquell discurs que féu humitejar-se a tots els espanyols pensant que després de l’emètic, ara, el cadell del caça-elefants, reconstruiria la gran obra del més gran de tots els grans homes que han dirigit aquesta terra de la llibertat, de la igualtat i de la fraternitat, coneguda arreu del món per Espanya: Francisco Franco Bahamonde, l’home dels homes, la intel·ligència de les intel·ligències, la justícia de la justícia, l’alliberador de totes les penalitats humanes... entre altres misèries.

L’únic advocat que m’ha semblat seriós, conscient de la realitat i intel·ligent en les seves consideracions sempre, ha estat l’advocat de la senyora Ponsatí, que val a dir, també em sembla la més intel·ligent de tots els gamarussos que duen Catalunya a l’abocador final. L’advocat escocès se n’ha fet un fart de dir-nos què s’hi cou en tota aquesta enganyifa. Però tant se val! A la Generalitat, tots els responsables van a poc a poc. És clar, que amb les calces als turmells s’ha d’anar amb molt de compte, que l’ensopegada ens espera a la cantonada. Per això la Generalitat ha desat amb totes les precaucions les claus de la presó, vejam si s’escapaven! Per això, ara tots farem cantates, sardanes, rondalles, teatre i manifestacions cíviques, pacífiques i sense paraules grolleres ni desagradables, mentre els presos són lliurats pels mossos d’esquadra als guàrdies civils, sí, als mateixos que estomacaren en nom de la llibertat la tirania insospitada del vot.

I passaran els dies, farem volar coloms i escoltarem denúncies inútils i inculpacions inventades, i seguirem el sainet per la televisió i els telenotícies. TV3 es farcirà de programació amb quatre pallussos experts a no dir res i a no complicar la vida de les seves natges, tot condimentat amb les acusacions ferotges, insultants i sense remordiments de pinxos de bar de barri baix com el Cañas, o miserables com l’Iceta o el Zaragoza (a part: algú coneix un ésser més miserable, més llimac que el Zaragoza?), o els especialistes en el terme just i no mullar-se, com la Colau, que ara ens dirà que ella havia estat independentista de la seva escala en una altra vida i que sap què passen els presos per aquesta causa, però que com també fou jutgessa en una altra vida, entre els seus flirteigs homosexuals, l’amor als gossos i tantes més experiències vitals i tan profundes, en fi, que tot és tant... fins que algú li digui: au, calla, Colau!

I aquest serà l’entreteniment. Judici i pressupostos. La Crida i l’Afonia. L’eixamplament de la base i l’àrea del triangle (base per altura, dividit entre 2). Les conferències sobre els drets i la democràcia i les manifestacions festives, folklòriques, messiàniques i populars. Tot serà molt bonic, ja ho veureu. I després de tot aquest teatre, caurà el teló. Aleshores s’haurà acabat la funció.

Els presos aniran a la presó, de la qual sortiran, quan correspongui, els que s’hauran tret les calces i les hauran fet fer rotllanes damunt del seu cap; el Tribunal d’Estrasburg s’afanyarà a dictar la sentència justa i en qüestió de vuit o deu anys, determinarà que com Atutxa, Egin, els torturats, Otegi, en fi, com tota la injustícia espanyola dirigida pels Borbons, aquesta també ha estat una altra sentència injusta. Aleshores, veurem que trist és fer les coses malament: TV3 ja no podrà dir res, que l’Arrimadas i els falangistes l’hauran tancada. Grans i petits tampoc no s’assabentaran de la notícia perquè els lliures i independents diaris espanyols, i també la premsa visual no en dirà pas res, i com els clandestins fullets en català ja no els entendran, creuran que el Rei Preparau VI, fill del Rei Emètic I, tots ells successors del més gran entre els grans: el Caudillo d’Espanya, han erigit el país més gran de la història mundial, que ja fa 3000 anys que el Caudillo dominava el planeta, sotmetent els xinesos i altres races inferiors, com 3000 milions d’anys abans, el Caudillo tot sol, defensava el planeta dels milions de meteors que hi queien, tot això seguint les indicacions explícites que li donava Déu, que en ser castellà, només l’entenia el Caudillo, el mite, l’heroi, el pare de la Humanitat.

I potser, qui ho sap això?, potser, molts anys més tard, algun nen que jugant haurà trobat una cosa que li’n deien llibre, hi veurà alguna referència al ‘seu poble’ i preguntarà als seus pares:

- Papá, qué era eso de Cataluña?

I el pare, estamordit, amb mig col·lapse cerebral, a punt de l’atac de cor, respondrà:

- Hijo mío, de dónde sacas estas cosas? Cataqué?

- Cataluña, papá. Y se llamaban casi como nosotros, mira!

I li ensenyarà una llista de presidents de la Generalitat. El pare es morirà, no sabem si de pena o de vergonya d’altri. Però la mare, que acudirà espantada a l’escena de la defunció, dirà al nen:

- Galdrigo, hijo mío, sal a jugar con Oto Puyol, Merichel Puchdemón, Laya Campopedroso y Arnaldo Borrel, que yo aviso a la polícia para que me mande una ambulancia para llevar a tu padre a los servicios funerarios para que lo lleven a enterrar en camposanto, en el nuevo cementerio de Montejudío, sabes?, cerca del barrio de Santos, dónde te gustaba jugar en el parque de la Eterna España Industrial, al lado de la estación de trenes.

Estem fent el ruc i sembla que no sabem que la palla va molt cara.

Als pallassos de la menjadora del Parlament: Si teniu un deix de decència política i de dignitat personal, feu alguna cosa: dimitiu, convoqueu a la rebel·lió (ara s’ha cagat tot el parlament sencer), preneu el domini de la situació, i si no sou capaços (la qual cosa, us dic, crec sincerament), desaparegueu, ningú no us trobarà a faltar i potser podrem evitar la mort del pare del Galdrigo; a vosaltres, que tant us preocupen els morts.

No puc demanar disculpes per aquest escrit, perquè ells no ens demanen disculpes per la seva manca d’esperit.

ELECCIONS, JA ! FEM FORA ELS TRAÏDORS !

MHP Torra, dimitiu i convoqueu eleccions! Amb un exèrcit de traïdors no es pot fer cap guerra d’independència. Tots sabem qui és la rata traïdora: mossèn Oriol Junqueras (l’ostatge amic). Amb ell, tota la cort d’ERC, on destaquen els traïdors aplegats amb els incompetents, els inútils i els ignorants. No hem de fer un sol gest més per a l’alliberament dels venuts, i veureu com en quatre dies tots surten de la presó. No en tingueu cap dubte. Són el parany per a l’independentisme, un parany que el panxa-agraït del mossèn representa en el paper d’ham. Analitzeu, si no, les actuacions d’aquest traïdor en relació amb l’exili del president legítim de la Generalitat, i recordeu que el mossèn es presentava a les eleccions dels seus ‘amics’, el 21-D, amb la ferma decisió d’assumir la presidència de la Generalitat i complir amb el somni d’ERC des de l’arribada de la democràcia i la mort d’Heribert Barrera, de ser la Convergència del peix al cove. Per això, més que reclamar la llibertat de l’Oriol, hem de fer tot el possible perquè romangui a presó per ‘alta traïció’ com més de temps millor. No hi ha res més repugnant que un traïdor, i quan a més a més, el traïdor es dissimula en la moral del cristianisme i l’amor als altres i el servei desinteressat, tan típic d’aquests venedors de fum, l’altura ètica del personatge recomana la classificació entre els rosegadors de claveguera.

La gent es descriu en els moments clau, en els moments difícils, en els moments de la veritat, i mossèn Diguem-ne, quan era evidentíssim que TOT el govern de la Generalitat havia d’anar a l’estranger a cercar-hi refugi, amb la qual cosa les reclamacions nacionals i la persecució de la llibertat del tirà Felipe VI hauria estat manifesta, el mossèn girà cua i es lliurà als jutges, davant dels quals exposà el seu penediment i els cantà les meravelles de la gran Constitució democràtica espanyola, escrita en la més gran llibertat i sense cap pressió dels atàvics poders fàctics. Ara mossèn Diguem-ne espera la sentència i el posterior indult, que li serà concedit per gràcia del seu cap polític, elegit pel demòcrata orgànic per la gràcia de Déu. Mentrestant, la seva segona de bord, la ximpleta de la Marta Rovira, ha emmudit, deu tenir una greu infecció a les cordes vocals, ja que després de lamentar-se del paperot ridícul que féu abans d’anar-se’n a Suïssa, sí, aleshores que acusà el govern del salva-pàtries Felipe VI de voler fer una massacre, tot assenyalant sense dir res, tot fent veure que ens cantaria la Traviata sencera... però, ves per on, la pobra ha perdut la veu.

I ja no parlem de la successió al capdavant del partit. El nivell d’intel·ligència política, pràctica i estratègica del Sabrià, la Vilalta, el Sol... i la Lluna de València, entre tots, no conformen el cervell en vies de desenvolupament d’un nen de P3. Aquests poc compten, això és veritat, són on són per veure els ingressos del seu Rei als seus comptes corrents; poc més poden entendre. Què hi farem! Però els sequaços directes, els esbirros del mossèn, els tenim molt ben col·locats: en ‘Caquetes’ de president del parlament de la Comunitat, exercint d’hipòcrita i de bocamoll, tot ell vanitós i orgullós de la traïció constant al seu país, per bé que portes endins sap molt bé qui és el seu amo i senyor, que no fou perquè sí que reté els homenatges de respecte i vassallatge al seu rei, en la visita que féu el tirà després de l’atemptat que executaren les seves forces secretes. I què dir del Pedrito, fill de nissaga franquista, l’home que tot i el 155 continuava exercint el seu càrrec, que prou que sabem que als traïdors convé tenir-los ben disposats en la direcció política enemiga. I no parlarem dels ridículs congressistes espanyols, els que volen la república espanyola sota la monarquia borbònica, i pactes amb gent tant de fiar com els homes de la calç viva, els que assenyalen PP i C’s com els grans enemics de la llibertat. I si bé són enemics de la llibertat i dels catalans, se’ls ha de reconèixer que no se n’amaguen. En canvi, els sequaços de mossèn Diguem-ne, omplint-se la boca de llibertat i Catalunya, no fan un sols moviment que no sigui entorpir la voluntat del poble català i sotmetre’l al tirà. Per això, cal que els catalans ens adonem que els enemics no són els enemics declarats del PP i C’s, en aquest sentit, honestos, ja que són la gent que odia Catalunya més que a qualsevol altra cosa; sinó que els veritables enemics, els falsos amics, són els que han impedit durant un any qualsevol progrés en la determinació de Catalunya, i que continuaran fent-t’ho, ja que la pròxima llibertat del mossèn depèn d’això.

Traïdor Diguem-ne, ai si l’Heribert Barrera estigués viu! Et fotia un joc d’hòsties, que riu-te’n tu de les que són sagrades!

Per tot plegat, MHP Torra, dimitiu. Feu veure al MHP Puigdemont que no podeu sostenir més la situació, perquè la derrota definitiva de Catalunya és imminent. En Carles haurà de comprendre-ho. O posem potes amunt tot l’escenari, o els nostres enemics avials aprofitaran aquesta oportunitat per concloure amb el cas català. I no oblideu que aquí tenim traïdors per donar i vendre. Llàstima que aquest no hagi estat un negoci dels catalans, que podeu tenir per segur que en seríem la primera potència mundial. Comptem amb gentalla com: Fainé, Oliu, Borrell, Batet, Bonet, Godó, Pujol, Espadaler, Bonvehí, Pascal, Mas, Colau, Valls, Tous, i tutti quanti...

O tornem les brides al poble o estem perduts. TOTS els avenços polítics que s’han fet en els darrers deu anys han estat conduïts per la societat civil, sense dubte compromesa amb els valors del catalanisme i amb l’ànsia de llibertat d’aquesta terra colonitzada pel criminal Felipe V. Una volta que les noves eleccions han imposat l’escòria partidista, ens hem trobat amb tots els Eduard Pujol, Artadi, Bel, etcètera, que fent pinya amb els traïdors contra Puigdemont, han assolit la rendició de Catalunya.

Presidents, tenim molt mala peça al teler. A Carles Puigdemont el traí Santi Vila, el paradigma de llimac traïdor; només cal recordar el servilisme i el seu somrís i acotament del cap quan saludà el Mariano, que acabava de decretar el 155. Després, això ja no ho vam veure, però de segur que el Rei li passaria la mà pel cap mentre el Santi exercia amb mestria les capacitats dòcils i servicials d’un gos... Amb aquest panorama, una situació de guerra latent i encoberta, de persecució, de criminalització, de violació de tots els drets, d’intent d’aniquilació de Catalunya, o ens hi posem de valent o ho tenim tot perdut. I sobretot, MHP Torra, no us cregueu una sola paraula dels de la calç viva, que representats per la rateta de claveguera ballarina, la rateta que es posava el llacet rosa per anar a la manifestació ‘pacífica i democràtica’ dels enemics de Catalunya, sí, l’escurçó disfressat de rateta o de llimac, segons que aconsellen les circumstàncies, i que només vol servir el seu tirà, pel qual, com una Salomé qualsevol, ballarà la dansa dels set vels quan sigui lliurat al Borbó el cap de Carles Puigdemont en una safata de plata.

Aquesta és la gentalla de Catalunya. Vosaltres heu estat i, MHP Torra, vós encara esteu en el Parlament de Catalunya... No em direu que no veieu tota la púrria que s’hi reuneix? La meitat odia la nostra terra i la nostra gent, són els colons que ens ocuparen fa tres segles. L’altra meitat no té principis ni valors, i pel compte corrent vendrien la seva mare perquè el tirà s’hi entretingués. Mireu si no, la presidència del Parlament. O si no, fixeu-vos en el cap-gros que s’asseu al vostre costat a la taula rodona del consell. Aquest si us descureu, us lliura al seu amo abans que no us en pugueu adonar.

I mentrestant, els que se la jugaren per la República són abandonats de tots. El digníssim Trapero i els seus caps, el Jordi Turull i en Josep Rull, homes que encara en les difícils circumstàncies en què es troben, són fidels a la seva dignitat. No badeu més, els exiliats tenen el dret de tornar al seu país ocupat per un fill de la pitjor França, i els empresonats que són fidels al país només podran recuperar la seva llibertat, la seva dignitat, el respecte i l’agraïment dels seus conciutadans, si fem efectiva la República. I escolteu-me bé, president, amb tots els riscos, que no són pas pocs, només proclamant la república i convertint la Generalitat en la màxima autoritat del país – no dubto que la gent respondrà al requeriment històric – podrem assolir la independència. Tindrem malsdecap i haurem de recollir algun cadàver (no l’haurem mort nosaltres, sinó els espanyols. Convé no oblidar-ho, això), sí, però podrem abaixar la bandera de l’opressió i enlairar la senyera de la nostra llibertat.

MHP Torra i MHP Puigdemont, el temps no juga a favor nostre, i amb un exèrcit farcit de traïdors i mossens Diguem-nes no anem enlloc.

Us aconsello de llegir a «ElMón» l’extraordinari article d’opinió d’en Joan Rovira: ‘El rei de Vox’. Potser així veureu les coses una miqueta més clares.

CATALUNYA : TERRA DE TRAÏDORS

Hem arribat al cap del carrer. Si el nostre poble, després de més de tres-cents anys de dominació i colonització, no ha aixecat el cap, és perquè sempre ha existit el català botifler capaç de vendre la llibertat del seu poble a canvi dels seus interessos personals. Fer-ne una llista, d’aquests traïdors, ens ocuparia volums i volums, ja que tres-cents anys donen per a molt. Avui no analitzaré la colla de botiflers des que l’assassí borbònic allisà els territoris catalans de la Corona d’Aragó, sinó que m’entretindré a fer un repàs de la colla de traïdors que avui profanen les principals institucions catalanes amb la finalitat de sotmetre definitivament Catalunya a l’Imperi Espanyol.

Entre tot aquest exèrcit de traïdors de la voluntat del poble de Catalunya, voluntat demostrada consecutivament en les quatre darreres consultes democràtiques, no podem comptar els botiflers oficials al servei del Regne d’Espanya i que s’enorgulleixen de servir l’estat que ofega els catalans. Els ministres catalans de qualsevol govern espanyol són botiflers, genteta vanitosa i de poques llums, que es posen al servei del Borbó de torn per combatre la llibertat de Catalunya. Aquí teniu un seguit de noms d’aquests botiflers amants de la corrupció sistèmica del país dels Borbons: Roca-Junyent (el paradigma), Batet, Borrell, Piqué, Montserrat...

Val a dir que entre els traïdors no podem comptar els enemics de Catalunya que des de la nostra terra breguen per enfonsar la identitat catalana. Lògicament, no podem comptar com a traïdors els esbirros al servei de Castella que, essent espanyols, malden per destruir la colònia resistent a la purificació hispànica. No hi podem comptar espanyols de soca-rel com l’Arrimadas o l’Alberto Carlos Rivera, tampoc García Albiol o Alejandro Fernández Álvarez (els seus noms ens ho diuen tot), ni els Iceta, Navarro i companyia, tots ells espanyols de mena, de caràcter i amb la mateixa intenció que qualsevol Borbó: la destrucció de Catalunya com a poble i cultura.

Deixant de banda els botiflers – entre els quals i en un lloc molt especial, determinant, en la cúpula del botiflerisme, hi trobem l’execrable Jordi Pujol i Soley – els quals d’acord amb la seva avarícia i ambició venen la seva terra i els seus conciutadans per al seu benefici personal; cal aturar-nos en els traïdors, sí, en els traïdors, en aquells personatges més baixos encara que els botiflers, que fent-se estendards de les reclamacions de llibertat del poble de Catalunya, s’hi posen davant per servir els interessos de l’enemic de Catalunya. Aquests són els miserables que han conduït la nostra terra a un punt de molt difícil retorn, i que, vistes les actuals circumstàncies, la situació a la qual ens han portat, molt probablement – Déu no m’escolti! - comportarà la destrucció definitiva del nostre país i cultura. Aquests miserables són els que hem de desemmascarar; potser no en traurem res de treure’ls la careta, però almenys els podrem assenyalar contínuament arreu com als grans traïdors de Catalunya en la lluita més important desfermada per Catalunya contra l’invasor des de la derrota militar l’any 1714. Aquests que referiré més avall, són els miserables que s’han posat al servei de l’enemic per colpir definitivament el nostre poble.

Val a dir, per resoldre dubtes del lector, que en una lluita envers la independència, els homes que es posen al capdavant de la representació del poble han de saber que el trencament de la legalitat establerta els pot costar la vida. Si no es parteix d’aquest principi fonamental, admetem d’entrada la possibilitat de la rendició, i això en un conflicte per la independència no pot ser ni tan sols sospesat. Una volta t’has encarrerat en la lluita per la llibertat és, com deien els revolucionaris de veritat: llibertat o mort. Qualsevol aigualiment és mostra de covardia o de manca de convenciment. I no estem jugant amb qüestions de petita política, sinó de l’aspecte més important de tot embat polític: l’autodeterminació i la llibertat.

Abans de fer la llista dels traïdors, convé destacar aquelles persones que han bregat amb autèntica voluntat i amb tota la determinació del món per assolir el triomf en aquesta dificilíssima empresa. Aquí cal fer esment de tota la gent que omplí el parlament anterior al botiflerisme traïdor que tenim ara, i que venint de la societat civil foren capaços de demostrar un coratge que tots els polítics de pa sucat amb oli d’ara són incapaços de demostrar, i són incapaços de demostrar-lo perquè són mesells, covards, venuts, egoistes, ambiciosos, curtets de llumenera, ineptes, incapaços, vanitosos i per damunt de tot i en majúscules: TRAÏDORS. Així doncs, entre els grans traïdors a Catalunya no podem comptar la gent que ha demostrat amb el seu compromís i sacrifici estar disposats a un gran esforç per encapçalar la lluita per la llibertat de la nostra terra. Aquí, i me’n deixaré alguns, que la meva memòria és feble, cal destacar: la Carme Forcadell, la Clara Ponsatí, el Josep Rull, el Jordi Turull, en Jordi Cuixart, en Toni Comín, en Lluís Llach i tants altres que des dels escons del parlament han defensat fins a la presó i l’exili, alguns d’ells, la llibertat de Catalunya. I tampoc no puc oblidar el legítim president de Catalunya: Carles Puigdemont.

Una vegada que he deixat clar que hi ha gent compromesa, ha arribat doncs el moment d’escriure amb noms i cognoms els traïdors de Catalunya en aquesta, que pot ser, l’última batalla del nostre poble; perquè no espereu ni clemència ni magnanimitat per part d’Espanya una vegada apaivagada l’ànsia de llibertat del nostre poble. No us ho espereu pas, això. Una vegada derrotats, la repressió de tot el sistema de Felipe V, serà un joc infantil comparat amb el que ens vindrà al damunt.

Els traïdors:

El cap i cabdal: Oriol Junqueras. L’home que traí el president legítim i ha enganyat tots els catalans venent-nos la traïció més gran patida per aquest malaurat país de traïdors. No vull perdre més temps amb aquest llimac.

Els sequaços: Roger Torrent i Pere Aragonès, el primer, poc vull afegir a tot el que he escrit en anteriors articles d’aquest blog. Val més que em mossegui la llengua; tanmateix, sí que és oportú de dir que tots els catalans hauríem de demostrar-li el nostre més profund rebuig allà on aquest impresentable es presenti. La seva baixesa moral, ètica, política i intel·lectual de ben segur que el convertiran en un dels prohoms catalans de la futura història d’Espanya. Ell n’estarà orgullós d’haver servit el seu rei, no en dubteu pas, d’això. I com ell, el segon de bord del govern, el Pere, un franquista de llarga tradició familiar que ha enganyat tots els catalans i que mercès a la colla d’ineptes dels partits venuts al règim sota l’aparença de l’oposició, han permès que aquest inútil, que traí l’encàrrec de construir les estructures d’estat en l'àmbit econòmic, hagi assolit de ser avui el vicepresident econòmic del govern, després de mantenir-se en el càrrec tot i l’aplicació del 155 pels seus socis espanyols.

Els ximples: Tota la colla d’ineptes i incapaços d’ERC. Molts d’ells no poden mostrar oposició als seus caps i la seva nefasta estratègia política perquè el seu nivell intel·lectual i polític no els ho permet. Encara rai que saben construir un seguit de frases amb un relatiu sentit, per més que siguin paranys que ni ells mateixos no poden entendre. Aquí també hi inclouria el que semblava l’esperit europeista del procés i que s’ha passat vuit anys comprant ulleres i venent fum: Raül Romeva.

Si amb tota aquesta colla de traïdors i inútils no en teniu prou, no us amoïneu que hi podem afegir tota la púrria política del Petdegat, amb Bonvehí al capdavant, en un eximi exercici de posar al davant de l’empresa el més incapaç, el més autonomista i el més amant del peix al cove. Al seu costat, hi podeu col·locar tots els nouvinguts de Junts ‘pel que sigui’, una colla de polítics de tercera divisió, plens de l’ambició de convertir-se en benefactors de la corrupció espanyola. Aquí hi podeu posar l’Eduard Pujol, tots els representants catalans a les corts espanyoles (com és que no han abandonat un parlament i un senat que, segons ells mateixos diuen, no és el nostre?) que siguin ex-CiU o ERC només breguen per mantenir la paga del rei que el seu republicanisme detesta.

ERC avui és més nociu per a la independència que C’s, PP i PSOE junts. Aquests tres darrers ja sabem que odien Catalunya i tot el que significa, ara bé, pensar-ho dels primers, fins fa quatre dies ens hauria semblat un sacrilegi, però avui és sense dubte possible: el gran obstacle per a Catalunya. I no dubteu que aquests paràsits d’ERC quan les coses es posin lletges i els catalans protestem de veritat, es posaran al costat dels espanyolistes per defensar la seva menjadora. Al capdavall, no hi ha altra intenció en les seves actuacions que viure de la corrupció espanyola: la freda ineficàcia amb el sou calent. El mal fet per ERC a Catalunya pot significar la destrucció del nostre poble. Ara, penseu-vos molt abans de creure-us aquests mentiders patològics, que guiats pel mossèn historiador i farsant han convertit la unitat de l’independentisme en la divisió que tant proclamava el criminal contra els drets humans José María Aznar. I m’estalvio de parlar de la limitadeta Marta Rovira, que havia de despullar la realitat des de Suïssa, i ara veiem que s’ha quedat afònica.

Aquest és l’exèrcit dels amics del Borbó, els que vestits de catalanets, amb barretina, faixa, estelada, espardenyes, porró a la mà i cantant el virolai, se’n foten de Catalunya i dels seus ciutadans per un plat de llenties servit pels servents de la seva estimada monarquia.

Per afrontar un repte com el de la independència, no n’hi ha prou amb el ‘desig de’ ni la ‘voluntat de’, cal coratge i capacitat, i qui mancat de coratge i de capacitat intenti assolir un repte com aquest amb la covardia i el dubte o la imprevisió per bagatge, només pot ser titllat d’irresponsable o de traïdor, la qual cosa, malauradament, tractant-se del que es tracta, és el mateix.

Només poden rebre respecte, aquells que han renunciat a encapçalar la revolta perquè s’han adonat que no eren capaços de ser els capdavanters i ideòlegs. N’hi ha hagut que han baixat de la direcció de l’empresa i tots ells han de ser respectats, perquè almenys – gent d’ERC i Junts ‘pel que faci falta’- no han volgut trair la fe del nostre poble. D’escòria humana com Duran i Lleida o Santi Vila no ens calen en aquest país si volem ser lliures, ja que aquests tipus d’escurçons són els pitjors aliats per a qualsevol empresa.

Gent de l’ANC i Òmnium o despulleu tots els traïdors i us arrenglareu amb els CDR i el poble de Catalunya, o la derrota està cantada i amb ella la vostra destrucció. Pensar que això era un joc de la llei a la llei, només ho podia pensar un ximple, un incaut desconeixedor de qui és l’enemic. I això és el que hem fet: el pallasso. Us penseu que a Europa algú, de veritat, ens pot fer cas. I obvio tota la corrupció europea, que és demostrada només d’esmentar el seu cap i representant: l’alcohòlic Juncker, l’home dels premis del Borbó i que espera amb candeletes la nominació a miss España. La negligència en tot el procés és una vergonya que ens posa als catalans en una molt desagradable posició com a poble avançat i seriós.

Tenim la guerra perduda, només una reacció inesperada, contundent i definitiva, pot girar la torna. Qualsevol pèrdua de temps, qualsevol legislatura autonòmica – que fa bavejar com un nadó el Torrent tot fent els càlculs del seu negoci – és la fi de Catalunya.

Finalment, MHP Torra, plegueu. Si veritablement estimeu Catalunya, plegueu. Enmig d’un cau d’escurçons no podeu ajudar el president legítim. En un cau de traïdors i panxacontents badocs i inútils, res es pot fer de profit per la nostra terra. Feu saltar pels aires la situació actual i provoqueu el que la covardia catalana no ha estat capaç d’afrontar: Espanya és l’enemic, ho ha estat sempre. El preu a pagar per sortir de la seva tirania mai no serà un joc de nens, sinó un joc amb cadàvers. Si això no ho havíeu pensat en començar la partida, és que la vostra negligència, incapacitat i innocència us fa absolutament incapaços per a qualsevol projecte polític. La política gran, dels estats, es fa amb grans sacrificis i amb molt pocs escrúpols. Tota altra política, molt ben sonant, molt ‘cumbaià’, molt gandhiana, avui, és un suïcidi col·lectiu.

I no dic que fos una empresa fàcil. Era gairebé impossible, però la pèssima gestió de tots (hi incloc els desapareguts de la CUP) ens durà a un dels períodes més foscos i tristos de tota la nostra història.

Si voleu salvar Catalunya, president, plegueu, i esmolem les eines que la segada l’haurem de començar a molt estirar al febrer, encara que no hi hagi blat, espigues ni sembrat. O ens ho juguem tot o ho hem perdut tot. No dubto que tot el parlament de Catalunya, i he escrit ‘tot el parlament’, els unionistes per descomptat, i els traïdors, tots ells, s’estimaran més de perdre-ho tot pel bé del seu compte-corrent i la simpatia del que segons semblava era el gran enemic: El rei d’Espanya, això, abans que gosar defensar el que se suposa que defensen.

Res és més baix i miserable que un traïdor, res és més perillós que un traïdor, res és més inhumà que un traïdor. Ara, haurem de decidir. Si ser mesells com bens covards o si revoltar-nos contra les rates en nom de la llibertat, com a homes, com a gent que vol un futur millor.

Mori Espanya, mori el tirà. Visca la llibertat!

Si aquest no és el crit del parlament; traïdors, almenys deixeu pas a gent de veritat i deixeu de profanar el parlament amb la vostra immundícia ètica i personal.