QUATUOR POUR LA FIN DU TEMPS

«Quatuor pour la fin du temps», Quartet per a la fi del temps, d’Olivier Messiaen, compost l’any 1940 en un camp de concentració, en unes condicions molt precàries, i estrenada en el mateix camp el 15 de gener de 1941, sota la pluja, davant el públic format pels presos. D’aquesta estrena, Messiaen va afirmar que mai no tornaria a ser escoltat amb tanta atenció com ho fou llavors. 
L’obra és escrita per a violí, violoncel, clarinet i piano (els instruments amb què comptava). Està dividida en vuit parts, totes elles magnífiques (un fascinant sol de clarinet, tercer moviment), per bé que la intensitat emocional va en augment amb cada nota (com en el cinquè moviment passa amb el violoncel, que hom diria que ‘canta un dol’), fins al final, un dels més grans sols de violí, d’una delicadesa que estria l’ànima i la deixa en esquinços, tot acompanyat pel piano, que remarca el sentiment dolorosament plaent de la peça. I val la pena assenyalar, que una vegada que conclou amb la darrera nota del piano i el darrer fregament de corda del violí, deixa l’oient absort, com si l’ànima li hagués fugit i freturés que, per la llei de la gravetat, l’ànima li caigui dins el cos altra vegada.
La sensibilitat de l’obra, la profunditat i la complicada execució d’aquesta música la podem veure a Youtube. Jo recomano la interpretació que en fan: Antje Weithaas, violí / Sol Gabetta, violoncel / Sabine Meyer, clarinet / Bertrand Chamayou, piano.Totes les interpretacions requereixen delicadesa, a més d’una concentració absoluta i la consciència que l’ànima del músic ha de ser bolcada en l’instrument i la partitura per assolir de transmetre la finesa emocional de l’obra. La seva versió és un exemple paradigmàtic de sentiment per allò que es fa, i això diu molt dels músics que interpreten la peça, perquè no ‘la saben tocar’ (que se n’ha de saber i un munt!) sinó que veus com ‘aprenen a tocar fent-ho’... i això és la música. Intèrprets extraordinaris que saben que el seu caràcter d’extraordinari està en saber que si no si lliuren absolutament, allò no sortirà.
No sóc un expert en música (ni en música, ni en res, ni ganes de ser expert en res -que només és expert, l’idiota-), però m’ha agradat sempre i n’he escoltat molta, de tots els tipus, temps i de tots els ‘colors’. I s’aprèn molt de voler aprendre. Barroc, clàssica, òpera, jazz, rock progressiu, qualsevol expressió que faci vibrar l’ànima del músic, pot fer vibrar la de qui l’escolta. No ens pensem que això és senzill. Pensem només que hi milions de persones que es pensen que el Peter Pan negre que volia ser blanc, és un gran músic; la qual cosa és el mateix que dir que podem comparar Mozart (per citar-ne un) amb un ximpanzé. Hi ha més música en una peça, una, de Miles Davis, que en tota la discografia del ximpanzé ballador. De fet, i a títol d’incís, la ‘música’ sud-americana que se sent arreu per a desgràcia del món sencer, és la prova irrefutable que per a saber què és música cal tenir sensibilitat a més d’intel·ligència. Al capdavall, això s’està estudiant en la neurologia i l’estudi del cervell, perquè no es pot dubtar que hi ha una relació directa entre sensibilitat, intel·ligència i música. 
Per concloure aquesta recomanació d’una de les millors obres d’art de la música del segle XX, reconèixer que m’ha anat com l’anell al dit, com a començament de la transició del blog de reflexió política a qualsevol altra cosa. Només si l’home actual comença a adonar-se de la gravetat de la seva situació, se’n sortirà, però com no ho fa, ni ho farà... Abans parlàvem de la música i la intel·ligència, per això s’escoltaran l’himne de la Sánchez, el reaggeton d’algun porta-cadenes d’or o el ball del cul d’alguna nena de bisturí...Com he acabat alguns dels meus anteriors escrits: Benvinguts a l’Infern!

Dels pobres diables dels polítics, ja no en parlaré més. No mereixen ni un segon de reflexió en cap de les consideracions que avui puguin ser tingudes en compte, com a dignes d’un ésser humà. Sense dubte possible, qui està en política, no és una bona persona. Pot ser molt innocent, ingenu, i si és així, al final se’n sortirà perquè no podrà compartir la infàmia sense immutar-se ni sentir-se afectat i partícip de la indecència ètica. La ferum de putrefacció resulta repulsiva per a la intel·ligència. Només la insensibilitat absoluta pot ocultar la fetor als narius. I si aguanta, per alguna cosa serà.
I per cloure aquest epíleg a l’obra del camp de concentració, una referència a un exfutbolista, perquè vegeu que jo no discrimino per la professió, sinó per la qualitat humana del personatge. Em refereixo a en Josep Guardiola que, després de la detenció de Carola Rackete, l’activista que rescata vides humanes – oposant-se al darrer dels crims de l’Organització criminal encapçalada, de cara al públic, pel triumvirat de princeses d’Astúries - ha manifestat que ‘ens anem a la merda’ (sic). Li excuso el pronom feble, perquè aquí la força rau en el missatge. Estem essent governats per assassins. Deixeu-los uns mesos més i convertiran el món en una sofisticada organització de l’extermini sistemàtic.
Recordeu sempre la consideració de l’anarquista d’Émile Zola a «Germinal». Avui, no n’hi ha una altra.
Mentrestant, escolteu el meravellós «Quatuor pour la fin du temps» que encara ens descobreix que dins d’aquest sac d’ossos i carn que és l’home, hi ha alguna cosa més i que aquesta cosa és capaç de vibrar.

PUNT FINAL A LA POLÍTICA CATALANA

El darrer dels meus escrits era una recomanació musical, i en aquest escrit hi expressava el meu disgust en haver d’escriure sempre de política, havent-hi com hi ha molts altres aspectes i assumptes a la vida, tots ells molt més interessants; ja que si bé la política és un assumpte molt interessant i engrescador, és evident que ho és ‘la política’, no el femer d’interessos, corrupcions, demagògia i mentida que és aquesta activitat actualment (arreu del món). Per això, deixarem que la cort mengi a la grípia i s’acarcanyi en els abeuradors del parlament i la resta d’institucions públiques. Vejam si amb sort, amb tanta ànsia i tanta poca ètica, s’escanyen o s’ofeguen! Sortosament, res no hi perdrem.

El meu respectat Ramón Cotarelo fa unes setmanes que abaixà la persiana del seu blog. Amb aquest gest el que demostrava era honradesa professional, ètica intel·lectual o decència social, el que vulgueu. Ell va acostar-se a la CUP en un començament, involucrant-se en la revolució nacional i social que els cupaires semblava que pretenien dur a terme. Després, amb la unitat de l’independentisme, s’acostà als ‘col·laboradors’ de Carles Puigdemont (col·laboradors aquí és un antònim de col·laboradors). I finalment, suposo que per la seva inquietud intel·lectual, formà part de les llistes del fangar d’ERC. En Ramón, que no és ximple, es va adonar de quina mena de rosegadors integren les files dels partits polítics independentistes, i així que arribà al cau de les serps verinoses, ha fugit cames per què us vull i sense mirar enrere. El pobre creia que hi havia intel·ligència, estratègia i convicció en els conductors del procés, però, la proximitat amb la fauna, li ha fet veure el que molts catalans ja sabíem de fa molt de temps: Catalunya no té polítics, fa més de tres-cents anys que no té polítics; allò que un català denomina com a polític és un traïdor a Catalunya i un venut; això, si a més no és un corrupte i un miserable, com molts dels digníssims presidents de la Generalitat. I val a dir, que només n’excloc el president Puigdemont, que tot i els seus gravíssims errors, considero que sempre ha actuat amb bona fe i amb convicció de servei al país. El pobre Torra, és capítol apart. Fa el que pot, que no és res, i només tracta de salvar la dignitat de Catalunya, protegint el seu president. Amb això, se’l pot excusar de tot. Al capdavall, ell no és polític. I sort en tenim, que hi hagi algú amb aquesta moral... que en cal, i molta, per suportar i combatre tota la cort que menja i beu als escons del parlament movent la cua i emetent grunys i güells, depenent de la situació; que en el faristol, de güells, n’hi ha hagut que han espantat els animals del zoològic (que és a tocar. En això, val a dir-ho, els catalans la vam encertar; el parlament com a un ‘afegit’ del zoològic. Potser mai com avui, s’ha vist tant clar! I consti que no vull faltar al respecte dels animals).

Deixaré d’escriure perquè cansa. Tot el que havia de dir, ja està dit. Els escrits anteriors parlen de tots els aspectes d’aquesta ‘guerra’ que els polítics catalans - o allò que siguin - volen resoldre amb un tractat de pau i en condicions favorables. No sé si són ximples sense senderi, o senzillament idiotes sense solució. Segueixen la mateixa estúpida tàctica que els francesos traïdors amb el Govern de Vichy. Si et declaren la guerra, has de fer la guerra. No n’hi ha una altra! S’ha de triar entre la dignitat i la vida. Els dignes trien la llibertat; els miserables, la vida. Els nostres polítics la cadira, el sou i la traïció, tot al servei de l’opressor. Talment, un Govern de Vichy.

Qui són els tres caps de la traïció, del servei al tirà sense miraments? Oriol Junqueras, Pedro Aragonés i Rogelio Torrente. Aquestes paraules són gruixudes, tanmateix, són la veritat de les podrides estratègies d’un partit espanyolista. Són tant d’esquerres com els socialistes espanyols, és a dir, falangistes. I la xerrameca republicana, és, com la xerrameca independentista, la demagògia per mantenir la monarquia i la unitat pàtria (que per a ERC és l’Espanya Republicana que sempre acaba amb dictadura). ERC és fanàtica de la democràcia orgànica. Si fins ara s’hi oposaven, era perquè no en formaven part. Ara, escolteu el Tardà, els falta poc per fer la salutació romana. L’única recança és estètica. Tots són tallats del mateix patró. Ninotets al servei dels amos, com el ximplet del Rivera o el pelacanyes de la Podemita masculina, el de la cueta, el revo-revolucionari de la revolució revolucionària de les revolucions revolucionàries a favor del ciutadà Rei per a gràcia d’Espanya i de Déu, xalet apart.

Del Rogelio Torrente poc a dir. Ha traït el president de Catalunya, l’expresidenta del Parlament (deixant-la venuda davant la repressió de l’estat. Ara bé, ell manté el sou i quan torni a veure el rei es doblegarà fins que li grinyolin les vèrtebres. En això de llepaculs amb aparença de pinxo de novel·la romàntica, és especialista) i ha traït tots els ciutadans de Catalunya. De tota manera, se li ha de reconèixer la fidelitat a Espanya i al seu mentor, el mossèn Junqueras.

Del Pedro Aragonés, nét de batlle franquista a Pineda, poc a dir. És l’escolanet del mossèn. El col·locà al seu costat per trafegar els calerons, i l’homenet, amb el seu posat de venedor porta a porta, d’agent d’assegurances o de director de banc (que no sé que és més denigrant) ha anat fent, amb Generalitat, amb el virrei Millo com a cap, i continuarà xumant de la mamella mentre la democràcia orgànica del tirà li ho permeti i compti amb la confiança del mossèn Oriol.

De l’Oriol Junqueras, què dir, que no sigui ofensiu. Val a dir i vull deixar-ho escrit perquè consti, que em vaig creure les paraules d’aquests traïdors i vaig fer-los-hi confiança. Si ara la he perdut, és perquè els seus fets demostren la mesquinesa de la seva paraula i la roïnesa de la seva persona. L’Oriol o és un traïdor o és imbècil, cap de les quals coses ens fa servei. Després del 27 d’Octubre, tot el govern de la Generalitat havia d’haver cercat refugi a l’estranger, tot el govern sencer. Tanmateix, l’Oriol, per alguna de les dues raons arguïdes, decidí lliurar-se al Tribunal del tirà, sabent que en reconèixer-lo, li atorgava l’autoritat que tot just ell hauria de no reconèixer. Va dir: «Mi Rey, aquí me tiene. Al servicio de los españoles, que sin duda amo más que a los catalanes». Després, en les eleccions del 21 de Desembre, la traïció al president fou una ‘traïció de llibre’, i tanmateix, el president legítim l’humilià, en guanyar-li les eleccions amb un moviment polític arranjat en quatre dies. La traïció no l’havia pogut acabar de cometre. Per això, fou el seu lacai, bufó o gosset de falda, digueu-li com vulgueu, sí, el pallasso que presideix i humilia el parlament de Catalunya, que és l’amo de la cort, i que després de servir les menjadores, movent la cueta, fou qui traí el president legítim i féu la deguda reverència al Rei i s’agenollà davant la justícia infal·lible de la democràcia orgànica. Perquè el señorito Rogelio Torrente és molt, però molt obedient. Li llences un pal, i te’l torna. Li llences una pedra, i te la torna. Li llences un Puigdemont i, no t’amoïnis, que deixarà que s’ofegui. Per a ell, com per al seu mossèn i amo, primer el Rei, després Espanya i finalment la cadireta i el sou. I això darrer perquè sense Espanya i sense Rei, no hi ha ni sou ni cadireta, i els bufons, els lacais i els gossets de falda són molt afalagadors i agraïts. Fas el gest amb la mà i ells hi posen el cap. És el que té el cervell dels esclaus. Però, parlàvem de l’Oriol...

Ara, veureu com el Rei el posarà de parlamentari europeu. És l’excusa perfecta perquè ell i l’ulleretes, en el senat (quina feinada que féu! Anant d’òptica en òptica cercant les muntures que més lligaven amb la seva calba), surtin de la presó i puguin rebre el premi pel servei ofert a la causa eterna d’Espanya i el Rei. No dubto que Junqueras serà parlamentari europeu i gaudirà de llibertat. Mentrestant, els exiliats no comptaran amb cap prerrogativa ni dret, i hauran de bregar amb la justícia europea (que dir justícia, sigui on sigui, és com un acudit de molt mal gust) per aconseguir el que per dret, per democràcia, per respecte a la llibertat i a la independència de pensament i d’ideologia, hauria de ser concedit sense dubte. Tanmateix, l’Oriol parlarà al parlament europeu del pa amb tomàquet, de les anxoves de l’Escala, el virolai i altres característiques del poble català, un poble espanyol com tots els espanyols que ell estima, com estima el seu rei, hereu de la gran nissaga que féu gran Catalunya i els territoris de la Corona d’Aragó amb la seva destrucció física i política, social i intel·lectual per a bé de la gran espanya, plena d’espanyols, que com el seu soci intel·lectual Rivera, són la passió i l’ànsia de la seva vida, des que és batlle de San Vicente de los Huertos, que és com a ell li agradaria que se subtitulés el poble, per als espanyols que tant estima i que de vegades no ens entenen.

Mentrestant, el venedor porta a porta i el dandi faran la feina per convertir Catalunya en una regió d’Espanya, una mena de virregnat on el Pedro podria ser virrei del Felipe i el Rogelio cap de govern, valido. Aquesta és l’estratègia del triumvirat republicà, una estratègia que el Sabrià i la Vilalta no entenen, com no entenen moltes altres coses. Ells escolten el dandi i el Pedro, que els diuen: «Oi que teniu ben farcida la grípia i l’abeurador ben ple? Doncs a callar, que de tot ens encarreguem nosaltres. Mengeu i calleu».

Amb aquest panorama, no em vull escalfar més el cap. Els catalans hem tingut prou temps i prou proves de qui és qui i què és el que vol cadascú. No tenim un futur gens prometedor, però, sense dubte, si volem tenir alguna esperança caldrà fer net, enviar tots els polítics a la paperera de la història i començar, si l’enemic ens deixa tornar a començar, cosa que dubto i no pas poc.

I dit això, per concloure: Si es tractava de fer una Espanya 2, ens podíem haver estalviat tants de malsdecap i tantes males històries. Els catalans volíem un altre país; els traïdors volien mantenir el statu quo, que tot seguís igual.

Així doncs, no tornaré a fer-me mala sang i a perdre el temps amb una gentalla que hauria de dedicar-se a una de les tasques més sacrificades i recompensadores del món, i que es dediquen a fer de mafiosos a les ordres dels mafiosos reals. Aquesta és la realitat del món avui. I sincerament, més que rebolcar-me en els fems que són l’alè d’aquests miserables, m’estimo més escriure i nedar en els somnis, les utopies i els nous horitzons que obren les arts i les reflexions quant a les qüestions que veritablement haurien de preocupar l’home.

Morta la política, per què no deixem morir els polítics?

PERGOLESI I NATHALIE STUTZMANN

RECOMANACIÓ MUSICAL

Avui tinc el plaer de poder escriure amb alegria, cosa que m’agradaria de fer més sovint, però la desoladora realitat de cada dia no m’ho permet. En els molts escrits que he penjat en aquest blog, la veritat és que n’hi ha pocs que remetin a la cultura i les arts. Alguna crítica de cinema i alguna altra de música. Malauradament la realitat ens ofusca i tampoc no ens ofereix motius prou sovint com per cantar excel·lències. Però, passem al moll d’aquest escrit.

STABAT MATER

Giovanni Battista PERGOLESI

Direcció: Nathalie STUTZMANN

Orquestra: ORFEO 55

Contratenor: Philippe JAROUSSKY

Soprano: Emöke BARATH

Escenari: Chapelle de la Trinité

(Château de Fontainebleau)

Gravació d’abril de 2014, video d’Ozango/ARTE France

Aquest Stabat Mater el podeu escoltar i veure a Youtube. I la veritat és que és per aquestes coses que, a malgrat de totes les demències que es pengen en aquestes xarxes socials, són d’agrair aquests tipus de plataformes.

El Stabat Mater de Pergolesi és potser el més bell Stabat Mater escrit. És més, probablement el Stabat Mater de Pergolesi és de les més belles pàgines mai escrites. Sense dubte hi ha obres mestres i tantes obres excepcionals que tothom té les seves preferències i passions irrevocables. Jo haig de reconèixer que no sento passió per les obres de caràcter religiós, i això que em fascinen la Passió segons San Mateu de Bach o el Rèquiem de Mozart, entre altres. I això no obstant, és cert que les obres religioses, pel seu caràcter religiós, adquireixen un a més a més emocional; encara que l’oient no sigui creient.

Hi ha moltes versions del Stabat Mater, i de ben segur que tothom té la seva gravació favorita. Tanmateix, si aquesta meravella musical us agrada, i si no us agrada també, i si no heu escoltat mai música clàssica, també; sigui el cas que sigui, feu el fàcil pas d’accedir a aquesta gravació. Veureu com us enganxarà, des de la primera nota. I, d’aquí endavant, tindreu l’oportunitat de gaudir d’una experiència impagable. L’exquisidesa orquestral, la superba direcció i les meravelloses veus us menaran al paradís, i potser mai millor dit.

A destacar abans de res, la sensibilitat de Mme. Nathalie Stutzmann. Tot és perfecte en la seva versió del Stabat Mater. No dubto gens ni mica que Pergolesi se’n sent més que feliç d’aquesta interpretació de la seva obra, perquè Nathalie aconsegueix que tinguis la impressió de sentir Pergolesi al teu costat. La subtilesa de l’orquestració, la senzilla perfecció de cada una de les parts, commou i extasia. Si la partitura és una filigrana de subtilitat, de música que sembla més enllà de la música, la interpretació broda la filigrana i la fa vibrar a l’ànima dels oients. Sents el tacte de la corda en vibrar i el silenci de la batuta que regeix el ritme. Tot és treballat amb una delicadesa que veritablement emociona i fascina. Veritablement és un treball tan sentit, tan de dins, que converteix el sentiment en música: allò que Pergolesi sentia, en allò que va escriure. No crec - i no sóc un especialista -, que hi hagi una versió millor, sincerament. I si ningú, llegit això i després de sentir la concepció musical que Nathalie té del Stabat Mater, opina contràriament, li prego encaridament que no se n’estigui de corregir la meva manca de coneixement. Tanmateix, dubto que algú pugui escoltar aquesta joia, aquesta obra d’art de la interpretació, i no estar d’acord amb les meves paraules. Quant a direcció i orquestra, res més a dir, sinó que és l’excel·lència, i l’és pel lliurament total dels músics a la sensibilitat interpretativa de la directora.

Capítol apart mereixen les veus. L’encert de Nathalie de fer interpretar l’àngel per un contratenor i la verge per una soprano, és inqüestionable a parer meu. Aconsegueix traslladar-te en el temps, i acompanyat de l’escenari, tot sembla reconstruir el passat. Si és un encert de triar aquests tipus de veus, més encara l’és l’elecció dels intèrprets. L’espectacular, per desacostumada, veu del contratenor és motiu d’un trasbals emocional notable. Tanmateix, i tot i que la seva interpretació és sòlida i acurada (a entendre meu), l’Emöke Barath mereix un apart.

No coneixia aquesta soprano, i només puc dir d’ella que és ‘l’element màgic’ que assoleix la transcendència del Stabat. La seva veu captiva, és diferent, transmet d’una manera poc comuna en les sopranos, amb una modèstia que impressiona com sacseja per dins i emociona. La seva interpretació és senzillament exquisida, plena de sentiment i lliurament, amb una contenció i una intimitat que transmeten el que diu la seva veu a l’ànima de l’oient com una revelació. Quan intervé, sigui en la solvència de l’ària, o en el duet, la seva música se sent dins, i a més a més assoleix d’embolicar tota la música amb la seva presència, modesta, senzilla i abocada a assumir el dolor que representa. Poques veus i sopranos m’han emocionat tant. La seva contribució és essencial en aquesta interpretació de Pergolesi.

Poc més a dir, recomanar-vos l’audició d’aquesta obra mestra interpretativa, i a Mme. Nathalie Stutzmann, si m’escolta, que no se n’estigui d’escampar ‘aquesta’ meravella. La música és excepcional i transmet un dolor-alegria de viure i una felicitat espiritual com poques, i la seva batuta s’impregna d’aquesta màgia i es converteix en l’instrument de la seva transmissió. Amb la Barath, es toca el cel. Almenys jo, he envejat els afortunats que són presents en el concert, perquè sense dubte ha hagut de ser un dels records inesborrables de les seves vides.

A tots ells, moltes gràcies.

CARTA OBERTA A

M.H.P. Carles Puigdemont,

i M.H.P. Joaquim Torra

Em dirigeixo a les màximes autoritats catalanes, Carles Puigdemont en qualitat de president legítim i Joaquim Torra com a president legal, per exposar-los el meu modest parer quant a la situació política de Catalunya i per apel·lar a la seva responsabilitat respecte als catalans. Òbviament deixo de banda la tercera autoritat del país, la ‘señorita Pepis’, el putxinel·li i ventríloc mentider, a més de vergonya nacional, o sigui, en Roger Torrent que, sense dubte possible, és el botifler més gran que ha presidit la cambra catalana des de la transició de la dictadura franquista a la tirania borbònica. Compareu aquest miserable amb la dignitat de Carme Forcadell. Només de pensar en la Carme i veure-la en la seva situació (com la dels presos de veritat; no la dels venuts i lacais del rei, que no deixen d’engreixar) només pot provocar irritació per la injustícia, i menysteniment envers els segrestadors... tanmateix, en el femer europeu, quantes autoritats han alçat la veu? Potser González Pons, el feixista de referència de la càmera, els ho ha impedit amb la seva batuta?

President Puigdemont, la vostra dignitat i el compromís amb Catalunya són evidents, però les errades, les paguem els catalans. I vostè, sense dubte. Que es van fer les coses tan malament com es podien fer, és evident. Només de pensar que crèieu que el mossèn de San Vicente de los Huertos era dels nostres, amb això, ja estat dit tot. A més a més, confiàveu en el femer europeu, i això, perdoneu, president, és infantilisme. La Comunitat, que com a ‘desideratum’ és desitjable, en la realitat és una organització criminal farcida de feixistes, que no té més interès en la democràcia que la que podia tenir l’insigne dictador que els espanyols veneren en el seu mausoleu. Ara us n’adonareu. Europa i Espanya són els nostres enemics, sense cap dubte possible. Per això, ja n’hi ha prou d’anar a Brussel·les i deixar anar floretes i cants de sirena a una colla de delinqüents sense escrúpols, homes que no els cau la cara de vergonya de vendre’s al feixista rei d’Espanya per un titolet de princesetes, perquè vergonya no en tenen; o sigui, com l’Iceta. De veritat, voleu assolir la independència amb la col·laboració d’aquests ‘demòcrates’ seguidors de Mussolini (Tajani) o amants del nazisme (Juncker i el seu arbre genealògic), per no parlar de tota la camarilla que els acompanya, que no saps qui és més de Vox que l’altre.

Ja fa molt de temps que havíeu d’haver conegut el museu de l’Hermitage, visitar el Kremlin i haver passejat per Beijing i la mil·lenària cultura xinesa. Aleshores, no ho dubteu pas, l’organització criminal europea, els mateixos que deixen morir emigrants al mar i en prohibeixen el rescat (per què, si són negres i pobres!), aleshores s’haurien posat a la feina i haurien tractat d’intercedir per trobar una solució al problema de la colonització espanyola i borbònica de Catalunya. Potser ara ja no hi som a temps, tanmateix, val la pena jugar-s’ho tot, d’altra manera la destrucció de Catalunya serà una demolició lenta i controlada, però segura. El nostre enemic avial, el Regne de Castella, no té altre objectiu.

Per això, ja és hora d’acusar obertament la Comunitat de contra-democràtica, de violació dels drets civils i polítics dels ciutadans de Catalunya emparada en els Tribunals franquistes i la Comissió Europea (que això de comissió, els va com anell al dit). La guerra està perduda, només l’últim contraatac pot salvar-nos. I, president, no us penseu que els castellans consentiran a deixar les coses com estan. Només se sentiran contents amb l’aniquilació de qualsevol mostra de catalanisme. La jugada era arriscada i ens ho jugàvem tot. Compto que ho sabíeu, com crec que confiàveu plenament en els botiflers d’ERC; els pitjors dels vostres enemics.

Per tot plegat, feu-vos el màrtir si cal, i exposeu obertament i sense dissimulacions ni enganys que Catalunya vol ser lliure, i que això es pot demostrar en un referèndum; i si Europa no escolta els seus ciutadans i els persegueix per les seves inquietuds i voluntat política, aleshores, si Catalunya - com sigui que ho faci -, aconsegueix la independència, el primer que farà serà desentendre’s del femer europeu. Els catalans hem patit la tirania borbònica o pesta bubònica, la dels militars i la del feixisme, per això no volem compartir projecte de futur ni amb borbons ni amb militars espanyols ni amb el feixisme, sigui espanyol o europeu. I no us amoïneu, que el Tajani i el Juncker (aquest si el seu estat de consciència li ho permet) somriuran, i amb el somrís us donaran la raó.

Molt Honorable President Torra. I ara què? La colla de feixistes i delinqüents del Tribunal Suprem (indagueu els seus currículums i la seva convicció democràtica) engarjolaran la llibertat; un fet comú i habitual amb els dissidents en el país dels colons. Tampoc no dubteu que la gent d’ERC sortirà aviat de la presó amb l’excusa que els vingui més a mà, i sense gaire publicitat ni escarafalls. I els independentistes de veritat romandran a la presó fins que al tirà li sembli que el càstig i la derrota moral són suficients. No heu de tenir por (per bé que és molt humana) i els heu de dir què són. I si no hi ha prou convicció, prou valor o prou força, deixeu pas a algú que en sigui capaç. Després de la venjança dictada pel tirà al jutge suprem, no hi ha gaire camí a fer. Només la decidida revolta catalana pot canviar les coses. Proclameu la Independència i compteu que bona part dels catalans us seguirà. Sense dubte els matons i els assassins del règim actuaran, se’n moren de ganes des de 1714, i si no ens han aniquilat és perquè la seva misèria social és suportable per la ‘laboriositat’ dels catalans i la mesquinesa de la majoria dels polítics catalans de tots els temps. Aquesta és la realitat, i ignorar-la és prova de negligència intel·lectual. Només heu de veure quants catalans, mesells, miserables i covards (potser aquesta és la nostra descripció com a poble), estan al costat del tirà que pretén aniquilar el seu poble. Els trobeu en les altes instàncies de la tirania i en el parlament de Catalunya, presidit per un cagacalces que només té valor en les paraules buides i tant carregades de raons com de covardia.

M.H.P. estem en guerra. Ignorar-ho és la nostra derrota. La llibertat és la nostra única arma i el nostre únic patrimoni, si no la defensem, serem per sempre esclaus dels tirans. No podem lliurar-nos als botxins i menys encara abonar els càstigs econòmics que la tirania ens imposa. No n’hi ha prou amb el robatori sistemàtic de tres segles? Hem de dir prou. I cal tenir present que la mort sempre és més digna que l’esclavatge. No penseu a fer performances i espectacles de tietes i pallassos. No calen actes, cal acció, decidida, compromesa i sense treva. Podem perdre, sense dubte, però hi ha derrotes dignes i derrotes indignes, com hi ha victòries honroses i victòries miserables. Llum als ulls i força al braç; però de veritat, sense subterfugis.

Voteu la independència al parlament si voleu, declareu-la i arrieu la bandera de l’opressor. Veurem aleshores què diuen els socis europeus, els aliats de la tirania espanyola. I cerqueu amics en aquells que són enemics del nostre enemic. Les guerres es fan per guanyar-les.

I per cloure, Molt Honorables, llegiu en Ramon Cotarelo a «ElMón», l’article d’avui, dia 5 de juny, hi podreu llegir què és la política catalana i qui són els vostres veritables enemics. Els unionistes són comandaments a les ordres del tirà, els comuns són unionistes i socis del tirà, i els d’ERC són els traïdors de Catalunya. O com si no, hem d’entendre la victòria independentista en les eleccions municipals. No és un repartiment de sous i cadiretes? No havia de ser aquest un dels pilars de la nostra victòria? Doncs, em fa l’efecte que els culs dels republicans apamen la textura del seient amb un goig i un desfici indignes de qualsevol consideració de dignitat.

El temps fa molt de temps que corre contra nosaltres. Doneu-los uns mesos més i Catalunya serà una trista història, un record sense futur, un poble espanyolitzat i podrit fins al moll dels ossos. Castella és la gran enemiga, prou de cantar-los lloances i tenir-los respecte. Són bèsties, ho han demostrat tota la història, què n’espereu, clemència, pacte, respecte? La seva clemència és l’execució, el seu pacte és l’engany i el seu respecte, la destrucció.

Penseu-vos-ho. Sé que esteu sols, tanmateix, bona part del poble de Catalunya us manté fermament la confiança. Només per deixar de ser espanyol, val la pena la lluita. I si ens espera la mort, almenys, deixarem de ser espanyols. I això ja és un honor.

PALINURO TANCA

«Las gentes de espíritu libre saben que lo importante en la vida no es cómo llegas, sino cómo te vas».

En Ramon Cotarelo se n’ha cansat, de tant de botiflerisme. Com a catalans, ens hauria de fer vergonya que una persona castellana, lliure i compromesa, arriscant la seva consideració pública entre la seva gent, hagi de llençar la tovallola. Des del primer moment, el compromís amb la causa independentista com a revolució social catalana, i de resultes d’això, del que podria significar a les Espanyes, ha estat absolut. En Ramon ha hagut de suportar insults, desqualificacions i altres floretes per la solidaritat amb el projecte català, ha hagut de veure com li tancaven les portes de l’expressió lliure en els infectes caus de la premsa espanyola (premsa, per definir-la d’alguna manera) i ha hagut de comprovar com les editorials servils a la tirania, deixaven d’interessar-se pel seu pensament. Sense dubte, el compromís i el risc professional que ha pres és digne d’elogi per la coherència amb la seva creença i els seus principis. Tanmateix, hem estat els catalans els que l’hem fet avergonyir. Potser, convindria pensar-nos-ho.

Com sempre, us recomanaria el seu blog, sempre interessant, uns dies més i uns altres menys, però sempre amb rigorositat amb la seva consciència i el respecte envers la llibertat de tothom. Avui, us animo a llegir el seu comiat. És trist, sí, perquè deixar de sentir-li la veu, ens fa una mica més orfes en un món sense esperança. Ara, llevat d’alguna altra excepció molt concreta, només comptarem amb la ‘versió oficial’, o sigui, les mentides dels telenotícies de totes les cadenes i emissores, apart de l’enganxifosa hipocresia dels partits polítics. Llegiu-lo, us n’adonareu.

Ara haurem de cercar les seves consideracions i valoracions en els seus llibres, si és que aquells a qui ha donat suport i amb els que s’ha involucrat per convicció ideològica, no el traeixen; fet ben habitual en totes les classes d’associacions de rosegadors que coneixem públicament com a partits polítics. Fa molt de temps que la seva paraula i el seu suport han estat del nostre costat, tot i els mals de cap i els menysteniments que ha hagut de suportar procedents de més enllà de l‘Ebre. Ara bé, i reflexioneu-hi: No deixa d’escriure el blog perquè els seus compatriotes li hagin saturat la paciència; deixa d’escriure perquè, després de témer-s’ho durant bastant de temps, ha comprovat que la hipocresia, la falsedat, l’engany, la traïció i la deshonestat dels polítics catalans és de tal magnitud que, com a persona honrada i conscient de les seves paraules i compromisos, no pot suportar més la fetor que li fan respirar.

No dubto, i espero no equivocar-me, que la solidaritat i la seva responsabilitat intel·lectual el mantindran en el ferm compromís de la defensa de les llibertats, així com que els catalans exiliats hauran de reflexionar, i no pas poc, sobre què significa que en Ramon (i que em perdoni la confiança) hagi hagut de prendre aquesta determinació. Tot i això no és d’estranyar, ja feia temps que s’olorava el que molts de nosaltres també ens oloràvem.

El seu comiat és digne, com ell, respectuós, com ell, i mancat de voluntat de venjança, la qual cosa no vol dir que ens hagi deixat exposat, i ben a la vista, el fil que hem d’estirar per comprendre el que ell ha comprès i li ha fet venir basques. No m’estranya, Ramon. Encara no sé com has tingut prou paciència per navegar entre els cerca-seients. És veritat que les seves enganyifes i la seva perversió política són dignes d’un tractat de porfídia egoista, i que, com tots els rosegadors, s’amaguen, fan la malifeta i s’oculten dels ulls de la recriminació amb paranys dialèctics per a febles mentals.

Els dolents guanyen, com sempre. Només en els films americans, escrits per nens de 14 anys, triomfen la sinceritat i l’honestedat. És cert que els catalans ens pensàvem que érem diferents, que podíem redirigir la política i interpretar-la d’una manera diferent i més social i equitativa, tant en sentit econòmic com en el sentit de les llibertats; tanmateix, la crua realitat s’ha imposat. Avui tenim els ‘grans triomfadors’, el partit dels ‘trilers’, els socis catalans dels de la calç viva, els catalans del pont aeri, el dels mossens, el dels presos inútils i republicans al servei de la monarquia, els d’esquerra, els envejosos i venjatius personatges de novel·la de Dickens, els àvars, els espoliadors, els venuts que traeixen la història del seu mateix partit per assolir la seva anhelada victòria sobre els botiflers pujolistes. Si volíem canviar de gerro, ara ja els tenim col·locats.

Jo, modestament, ja fa temps que escric que el gran obstacle per a la independència no són els unionistes, menys encara els falangistes del Banc de Sabadell i la Caixa, - els espanyolistes de C’s -, sinó els que presentant-se com a revolucionaris són els més mesells entre els mesells. ERC és pujolisme en estat pur. ERC és la gran traïció a Catalunya, el partit que convertirà els catalans en una relíquia del passat, com els hitites. Ara bé, els seus dirigents xumaran de la mamella i de la indecència ètica i política que és el seu programa polític.

Ramon, lamento que Palinuro ens deixi, que la nostra nau perdi un timoner amb la seva experiència i, sobretot, amb la seva honestedat intel·lectual. Tingues cura del mariner i ret-li els homenatges merescuts a la seva fidelitat. I a tu, estimat Ramon, que els vents et siguin favorables i les marees i les tempestes et permetin navegar en llibertat.

És sempre un plaer trobar gent d’esperit lliure, gent compromesa amb ell mateix i els altres, gent que ens demostra que la vida té lluites que s’han de bregar tant se val si la victòria o el desencís en són el desenllaç. Gràcies per tot, per la teva sinceritat. I no oblidis que la dignitat la conserva qui la té, i mai aquells que de la lliure i innocent sinceritat dels altres en fan un instrument per a les seves mentides i falsedats.

Al capdavall, el teu alter ego ja predeia el desenllaç. Palinuro cau de la nau (Espanya) i en l’illa on troba refugi i salvació (Catalunya) uns lladregots l’assassinen (ERC).