TERRORISME I HIPOCRESIA

Preliminar:

Escric sobre aquest assumpte una setmana després dels atemptats de Barcelona, perquè aquest tipus de tragèdies cal analitzar-les amb el cap fred; sí, amb fredor, però sobretot amb el cap. Abans d’entrar en el fons de la qüestió vull deixar ben clar que condemno (la qual cosa no deixa de ser simbòlica) els atemptats i m’horroritzo davant de la inhumanitat que demostren els meus congèneres (si és que veritablement ho són), capaços d’aniquilar gent innocent sense cap altra raó que l’odi -els gihadistes- o els interessos econòmics i estratègics -els ‘bons’ homes blancs-.

TERRORISME

El terrorisme el podem definir com la pràctica de la violència ‘indiscriminada’ en estats de pau, ja que ningú considerarà una guerra com a terrorisme perquè el terror i l’horror són constitutius del fenomen bèl·lic. Una guerra és assassinar indiscriminadament, i per això no és considerada una pràctica terrorista.

Les guerres sempre tenen una motivació econòmica al seu darrere, per bé que no és fins al lamentable i escabrós segle anterior que les motivacions exclusivament econòmiques en són la causa. Actualment totes les guerres que hi ha en el món responen a un imperatiu econòmic i geoestratègic, tanmateix, aquest aspecte geoestratègic només té motivacions econòmiques. Amb això, i no em puc estendre, vull dir que els interessos d’uns pocs desfermen la pitjor de les barbaritats.

Després dels atemptats de Barcelona, que s’afegeixen als soferts per altres ciutats europees, el focus dels mitjans se centra en els ‘dimonis gihadistes’, homes sense escrúpols, assassins indiscriminats, migbojos que actuen per odi i irracionalitat. I certament hi ha part de raó. Però cap dels mitjans se centra en l’origen d’aquesta onada de bogeria. No hi ha cap raó que pugui justificar aquest tipus de crims, cap. Tanmateix, quan es produeixen aquests tipus de crims cal ser prou conscients que hi ha d’haver algun motiu perquè això passi. La indefensió davant de la violència, la desesperança de la destrucció, i també la pèrdua d’un horitzó de futur, generen necessàriament l’odi i, en els més desemparats, l’ànim de venjança.

El que és molt lamentable de la podrida informació que rebem és la mentida. Uns xavals, fills de l’odi i la desesperació que maten a 15 innocents són uns terribles criminals. Però els culpables de més d’un milió de morts, del desplaçament de quatre o cinc milions de persones que ho han perdut tot, absolutament tot, els culpables de la total destrucció de pobles i ciutats i de la instal·lació del caos com a política de guerra en més de cinc països del món, entre altres malifetes, totes, totes elles provocades per interessos econòmics, aquests culpables viuen pau i són els guies que ens ensenyen on són els ‘dolents’ i qui són els ‘terroristes’.

Tota la bogeria que viu el món és fruit de la insensatesa de la globalització, la qual ha comportat una nova necessitat estratègica en les qüestions geopolítiques. Els promotors d’aquesta barbàrie, els veritables terroristes són Georges Bush fill, Tony Blair, José María Aznar i el llimac Durao Barroso. Cap mitjà no els ha assenyalat, i són ells els qui començaren l’exercici despietat del terrorisme, atacant amb tota la seva poderosíssima maquinària militar pobles que vivien en pau, després de confegir-se amb falsedats i mentides una excusa per defensar davant de l’opinió pública la necessitat dels seus crims. Fins que aquests, els més grans criminals contra la humanitat que viuen impunement entre nosaltres, no siguin portats davant de les autoritats judicials que hauran de condemnar-los per indiscutibles crims contra la humanitat, no tenim cap força moral per assenyalar els desesperats com a terribles assassins. Els assassins són nostres. Sense acceptar aquesta evidència, no hi ha cap solució.

HIPOCRESIA

Tots recordareu aquelles imatges d’uns soldats americans que mataven a discreció ciutadans indefensos tot rient i fent facècia des del seu superhelicòpter. Tots recordareu les filtracions dels crims i vexacions que feien les tropes ‘blanques’ que ens descobrí un home que avui és una dona (fenòmens estranys de la modernitat). Tots sabem que es fan servir drons (arma de les més covardes creades per l’home) que causen ‘lamentats’ efectes col·laterals. Tots sabem que la guerra d’Iraq, l’atac a Afganistan, i la consegüent desestabilització total de la zona foren decisions arbitràries d’uns dirigents criminals sense comptar amb el consentiment de Nacions Unides, per la qual cosa es va denominar en aquesta guerra, guerra il·legal. Malauradament, les guerres no són il·legals. Ara ens ho volen fer creure, però quan els països més poderosos del món (excloc Espanya i Portugal que hi feren suport per espuris interessos personals dels seus dirigents) ataquen països sense defensa, i a més a més sense un consentiment consensuat de Nacions Unides, la guerra és senzillament terrorisme.

És hipòcrita, molt hipòcrita, pensar que una bomba indiscriminada o un camió que atropella la gent són un terrible acte terrorista, i considerar que fer-ho des de màquines de destrucció ultramodernes és llibertat. S’ha de ser molt hipòcrita.

Tot són interessos. Fixeu-vos com l’eix del mal, els terribles iranians, els han deixat de banda. Ara no toca, potser quan tot estigui estabilitzat, els tocarà a ells. No és cap casualitat que els tirans saudís, els finançadors de la gihad, els amos del petroli, siguin molt amics dels americans, anglesos i espanyols, els quals els venen les armes amb què estan destruint un altre país lliure, el Iemen.

Final:

Protesteu, rebeleu-vos i exigiu justícia contra els terroristes islàmics. Crideu tan alt com vulgueu: No tinc por. Tanmateix, comenceu a assenyalar amb el dit els veritables culpables d’aquestes massacres i exigiu que d’una vegada se’ls faci justícia.

Recordeu que l'11-M, el criminal de guerra Aznar, la primera gestió que féu acabat de fer-se públic el seguit d’atemptats, fou convocar un gabinet d’informació. Penseu-hi. No espereu que us ho diguin a la televisió. Penseu-hi.

El dissabte, en la manifestació «No tinc por», hi haurà la presència del ‘preparao’, l’íntim amic dels qui financen els terroristes que atemptaren a Barcelona. Mentre això passi, hi haurà terrorisme i ens tindran acovardits; que no per dir «no tinc por» s’és més valent.

Avui si voleu de veritat demostrar la valentia, no permeteu que l’amic dels finançadors dels assassins sigui al vostre costat plorant les víctimes. Si els tirans saudís no tinguessin aquests amics tan comprensius i solidaris amb el seu règim de terror, nosaltres no tindriem el terror instal·lat en els nostres carrers. La col·laboració amb criminals et converteix en còmplice, no directament en criminal, però sí en còmplice. Traieu la màscara als hipòcrites i farem un món més lliure.

No tinc por: Els terroristes també som nosaltres.

Aquest és el primer acte de valentia, tot l'altre, buides paraules.

P.S. Un altre apartat mereix la ‘contribució’ de l’estat espanyol amb la seva manca de ‘col·laboració’. Que més enllà d’arribar set hores tard de l’un, i de proposar l’exèrcit com a solució al nostre territori, de l’altra... poca cosa més. Tanmateix, ara per ara encara no em puc pronunciar, que jo mai no acuso sense proves indiciàries suficients.

EL FUTBOL ÉS MORT

Des de ben petitet aquest esport ha despertat la meva passió. Jugar-hi és d’allò més divertit, i veure jugar bé és molt estètic i agradable. Malauradament fa molt de temps que el futbol és un cau de mafiosos, una màquina per emblanquir els diners bruts dels negocis dels dirigents. No enganyo a ningú, feu un repàs de tots els dirigents importants d’aquest esport i no hi trobareu una persona honrada. El capo Núñez, de sobrenom ‘el sossi’, fou el primer mafiós que féu servir sense escrúpols l’entitat per als seus assumptes bruts, acompanyat sempre del dropo del Gaspart, que només de pensar que aquest home era el cap d’una importantíssima cadena d’hotels, és per tenir serioríssims dubtes quant al sistema econòmic.

Tota la FIFA i la UEFA són caus de lladregots, i si no em creieu, pregunteu-ho al senyor Villar, exemple paradigmàtic d’honradesa i bon fer. Tots els grans clubs del món són empreses només preocupades pels seus beneficis i repartiment. No hi ha un sols club en el món, en el qual la directiva senti els colors.

La solució és fàcil. Girem-los l’esquena. Deixem-los que diguin el que vulguin, però deixem els estadis buits. Que s’hi passegin els quatre filòsofs de la piloteta, la majoria uns desgraciats sense cap formació, engalipats amb un munt de milions, que fan el mico per a entreteniment del personal i a més a més estafen a la hisenda pública. No siguem tan babaus! Espatllem-los el negoci! Volen viure dels diners, i el futbol només té sentit quan és una passió i una passió esportiva. Si això es perd, el futbol és l’estupidesa més gran del món. Ja hi va haver un pensador que va descriure el nivell de l’estupidesa humana, de la ximpleria, de la manca d’enteniment, posant l’exemple de veure cent mil persones embogides cridant gol alhora perquè una piloteta travessava una línia. I si hi penseu, haureu de donar-li la raó.

El futbol és mort, no el mantinguem viu. Els amants d’aquest esport, potser aleshores el tornaran a gaudir: marxaran els mafiosos, els equips representaran un tarannà, i els jugadors se sentiran identificats amb els colors i allò que representen. Els mercenaris són gent sense cap fons. Penseu en Neymar Jr. que estimava tant la camiseta i els colors. I no ho dic perquè sigui un poca-solta tocat per la bareta de la fortuna dels negocis d’uns mafiosos com el Rosell i el Bartomeu. Neymar és un jugador de futbol mitjanet. Fa molts d’anys que veig futbol, i fer el ximple no vol dir ser un bon jugador. Ja veureu com aquest fals ídol caurà. I espero per al bé de tots, i sobretot per al bé de tots els amants del futbol, que la davallada d’aquest esport sigui total. No aneu als estadis, no compreu partits televisats, engegueu-los a pastar fang!

El futbol és mort, no tracteu de reanimar-lo. La boxa va viure anys de glòria fins que la màfia el controlà. Acabada la boxa, es llençaren sobre el futbol. Us han pres el pèl des de fa molts anys, tot i que a Can Barça s’hi respirà i visqué un futbol sincer, dirigit per l’equip del Laporta, en Guardiola i un equip liderat pel millor jugador de la història. Malauradament, això s’acabà i aquest jugador avui s’ha convertit en un defraudador. I una cosa no exonera de l’altra. Per què no ha d’anar a la presó? Perquè pot comprar la seva condemna? Perquè dóna puntades de peu a una piloteta com ningú?

Esperem que una vegada mort el futbol, brolli alguna mena d’intel·ligència. Sense periodistes esportius, això sempre serà més fàcil.

Visca la mort del futbol! Quan us n’adoneu, sabreu que sou més lliures i menys babaus.

LA CATALUNYA QUE VE

Si ens fixem en el moviment polític català a favor de la independència, ens trobem amb un seguit d’homes que es constitueixen en una excepció respecte de la resta de polítics del món. L’únic motiu és que aquesta classe política sorgeix de la voluntat directa el poble de Catalunya i no de l’stablishment’ polític mundial. Sentim els nostres polítics pròxims perquè responen a les demandes de la ciutadania i no a les de les elits econòmiques, les quals no voldrien cap canvi de l’’statu quo’ que els permet beneficiar-se de la corrupció sistèmica de les democràcies occidentals.

Molt de compte amb això! Que la necessitat de recuperar les nostres llibertats hagi menat els nostres polítics a obeir la voluntat popular s’ha de perpetuar. Si una vegada assolida la independència, Catalunya cau en mans de ‘l’stablishment’ polític i financer mundial, ens servirà de ben poc la independència, perquè amb ella guanyarem la lluita per una democràcia real, però caurem de ple en la corrupció sistèmica.

Els catalans som molt nostrats, ens agrada el pa amb tomàquet, els castellers, les gambes d’Arenys o Palamós, els olis i els vins de la terra, per no dir la fruita i els embotits. Si assolim la independència i caiem en mans de les multinacionals, tirarem pedres al nostre terrat. Cal que sentim que l’economia del nostre país és nostra i no dels estrangers. D’aquesta manera -contràriament d’allò que pensen els falsos gurus de la globalització- generarem riquesa, un equilibrat repartiment i unes condicions de vida més solidàries i socials perquè ens sentirem copartícips del mateix país. Allí on hi ha grans fortunes, desapareix la llibertat i la democràcia. Els caus de lladregots que des de sempre ha impulsat el Reyno de Castilla ha de ser una de les primeres estructures que han de ser enderrocades.

Un país que veritablement vulgui funcionar ha de tenir una gestió pública (assenyada, responsable i eficaç) de l’aigua, l’energia i les comunicacions. La iniciativa privada té molts de camps on esbargir-se, però allò que és fonamental en un país és de tothom, i ha de ser patrimoni de tothom. Si l’aigua està en mans d’italians o en mans privades, si la llum en mans d’empreses estrangeres o privades, i si la gestió de les comunicacions està en mans del capital privat, privem la nostra gent del seu capital com a país. Que això va contra la tendència dels temps, se’ns dirà. Tanmateix, si tots s’encaminen a un penya-segat, oi que no els voldrem imitar?

Lògicament la Corrupció Europea, mal dita Comunitat, és un escanyapobres, per no parlar de les institucions com el Fons Mafiós Internacional. Ser expulsats de la CE és el millor que ens pot passar. El deute serà del Reino de España, i no dubteu que allò que en un començ sembla la fi de l’economia catalana, en serà un resorgiment. Som un país agrícola i ramader, amb serveis i amb una indústria diversificada. L’únic problema el tenim amb l’energia, però val a dir que tenim enormes possibilitats d’explotar els nostres recursos, sobretot el Sol. Res no serà fàcil, però no ens podem vendre a la corrupció sistèmica si doncs no volem veure entorpit el nostre creixement. Sense dubte, les grans multinacionals impediran expropiacions i mesures que minvin el seu poder de decisió. Però si fem néixer empreses substitutòries -no oblidem que estem en un lliure mercat- i els catalans canviem la contractació a les multinacionals per empreses de casa nostra, ens farem un favor a nosaltres mateixos. I Europa no podrà impedir-nos-ho. Ser fora de la UE no ens pot perjudicar, per molt que cridin els economistes venuts a les multinacionals. Si produïm bons productes i de qualitat en el camp i la indústria, i oferim uns serveis desenvolupats, no dubteu que cap dels nostres productes serà vetat enlloc. L’excel·lència és la millor virtut d’un producte, i quan hi ha excel·lència, hi ha clients. És molt millor menjar préssecs acabats de collir que préssecs verds per satisfer l’exportació. És millor oferir un turisme de qualitat, restringit i ‘car’ per als de fora, que malvendre’s per quatre rals, amb la qual cosa només guanyen quatre espavilats i la resta de la ciutadania rep les escombraries físiques i socials. És millor produir qualitat que negoci, sempre, ja que el segon és l’engany per a quatre dies, i la qualitat, a poc a poc, reforça el negoci i el fa més sòlid i constant. És molt millor mirar què necessitem a casa i després mirar a fora, que mirar com fan les coses a fora -que mai no són com les faríemn nosaltres- i, una vegada desestructurada la nostra societat, tractar d’arranjar-la.

Si fem un país nou, l’hem de fer de bell nou. No consisteix a canviar quatre estructures visibles i que tot romangui com sempre. Cal convertir la capital, Barcelona, en una ciutat de referència, menys poblada, humana, cultural i productiva. Cal fer viure el país fora de la capital. Cal repoblar el país, fer-lo viu i actiu. Som un país molt petit i això és un importantíssim avantatge. Cal que la gent treballi al costat de casa, la qual cosa és estalvi energètic i de residus, alhora que comporta una millor qualitat de vida. La proximitat fa més solidaris els pobles i els estimula a la col·laboració.

Cal fer tantes coses! És veritat: és fonamental separar els tres poders de l’Estat; és indispensable el control i l’eficàcia en la gestió pública; és inevitable estimular la iniciativa privada i la creació de riquesa, el progrés assenyat i real, i també la producció artística, que sempre és motiu d’admiració i respecte fora del propi país. Només sabent que la nau l’hem de menar entre tots, assolirem de convertir-nos en un petit país respectat. La idiosincràcia dels països petits és allò que els fa diferents i que els fa ser respectats. Suïssa, Dinamarca, els Països Baixos, els Bàltics, Eslovènia... tots són diferents, tots tenen els seus problemes, però tots mantenen un deix de singularitat que els fa molt més rics i amb més futur que els grans països del món. No oblidem que la història no fa altra cosa que demostrar que la millor organització és exercida en petits estats, per això l’evolució històrica féu fracassar els grans imperis i després, encara que a poc a poc, les grans nacions.

Quan siguem independents, hem de fer valer la nostra independència. I això vol dir defensar la nostra identitat. Les hamburgueses i el cinema i la música comercials per als americans, els formatges francesos per als francesos, el sushi per als japonesos i el cuscús per als àrabs... No tancarem fronteres, no ho hem fet mai, va contra la nostra pròpia essència, ara bé, no ens deixarem colonitzar. I no ho oblideu mai, avui les colonitzacions són exclusivament econòmiques. De veritat creieu que només Ikea pot vendre mobles? De veritat creieu que només Media-Mark pot vendre tecnologia? De veritat creieu que només els francesos ens poden vendre el menjar?...

Canviem de xip, fem el país que volem, fem el nostre país: Aquest és el repte. Tot el que no sigui això, a mitjà termini o a la llarga serà no reeixir.

NENS, XIMPLES I BABAUS

Abans-d'ahir a Roses hi va haver una concentració per fer un minut de silenci en memòria del nen que morí en un accident després de precipitar-se per un estimball. És molt lamentable la mort d’infant, sempre, perquè és la pèrdua d’una ‘potencialitat’, tanmateix cada dia i arreu del món moren nens, ja sigui travessant el mar a la recerca de la misèria fugint de la misèria, ja sigui per malalties, en els hospitals, ja sigui en accidents, en qualsevol lloc i amb tot l’assortit inacabable de circumstàncies.

La concentració era de dol. La pregunta és: assistir a un acte d’aquest tipus, significa alguna cosa, té algun valor? Els qui hi assisteixen pretenen de dir que senten la desgràcia més que els qui no hi van? Els minuts de silenci són actes de gran pobresa moral. Només en actes públics on l’interfecte hi hauria de ser, o hi podia ser, tenen sentit: en un espectacle esportiu o cultural, en un acte acadèmic, en una commemoració... Però aquests actes que la premsa s’esmerça a fer conèixer: els minuts de silenci per l’atemptat de X, per l’assassinat masclista de B. o la desgràcia d’aquest dissortat nen, només serveixen per deixar la consciència tranquil·la. En un ajuntament tots els edils surten a la porta de l’edifici, s’hi planten uns minuts, tots compungits, i en acabat tornen a la feina de cada dia. Té alguna utilitat més que vendre la imatge de compunció. Potser haurien de començar a treballar perquè això no passés, a exigir responsabilitats a qui les tenen, a endegar actes de veritable protesta i denúncia. Però no, surten a fora, es fan la foto, i tot seguit a complir amb els expedients o les reunions que tenien pendents. Fins que hi hagi un altre cas.

No sent més el dolor qui plora i s’exhibeix davant de tothom que aquell que plora des de dins. És cert que vivim en el món de la imatge, però no hem de ser tan infantils com per creure tot el que veiem. Si hi ha un atemptat, faríem millor reclamant el lliurament dels responsables occidentals de la guerra d’Iraq a la justícia, si hi ha un crim masclista, faríem millor exigint solucions als jutges i no que amb la seva passivitat i l’estupidesa del dret col·laborin a empitjorar la situació, i si hi ha un accident, faríem millor reflexionant sobre la vida i la mort, la fragilitat de la primera i la irreversibilitat de la segona, que fent el nen i callant un minutet.

D’altra banda, avui he llegit una altra notícia -la premsa no té article a menystenir!- en el qual es parlava d’una nova atracció del Tibidabo, una atracció de realitat virtual. No tinc res contra l’entreteniment, sempre que l’home sigui capaç d’ofegar el seu tedi vital, a part d'amb això, d’una altra manera. Veure adults, gent gran, en una passarel·la de fusta, sostinguda a l’aire, un darrere l’altre, tots amb les moderníssimes ulleres de realitat virtual, fent el ximple; la veritat, em fa desconfiar profundament de la nostra espècie. Que un infant pugui entretenir-s’hi, d’acord. Que un adult freturi d’unes ulleres moderníssimes i unes sensacions preparades per sentir la virtualitat, esfereeix. Si vol virtualitat, només ha de veure la televisió, llegir un diari o entrar a internet. O és que potser creu que aquestes tres coses són la realitat?

Avui els adults se senten orgullosos quan veuen els seus cadells abduïts per les pantalletes dels telèfons mòbils i l’habilitat informàtica que demostren, i es queden bocabadats quan veuen que els seus cadells, que no saben parlar ni escriure la llengua pròpia, enraonen i entenen una d’estrangera. Són gossets ben ensinistrats, que s’aixequen i caminen damunt de les dues potetes mentre sostenen una piloteta a la punta el musell. Que bonic! Tanmateix, no els preocupa que el nen no tingui prou intel·ligència per interpretar un paràgraf d’un text. Potser hauríem de plantejar-nos aquest problema: volen que siguem gossets ensinistrats i que no pensem per nosaltres mateixos? Potser jo m’equivoco, però sembla que les autoritats que ens governen i tenen cura de tots nosaltres, només estan preocupats de quina manera poden entretenir-nos: parcs temàtics, parcs d’atraccions, últimes novetats, modes, futbol i esports que enriqueixen l’esperit i el compte corrent de gent honrada i treballadora, culte a la imatge... De ben segur que durant uns mesos el Tibidabo amortitzarà la ximpleria. Després, que els gossets ensinistrats no s’amoïnin, que els amos els prepararan una nova sorpresa.

I no vull cloure aquest escrit, sense parlar dels altres, dels babaus, els enamorats del turisme, molt probablement el pitjor invent de la humanitat després de la televisió i la informàtica. Tothom ha de passejar-se pel món per fer milers de fotografies dels indrets on ha estat, després de fer cues durant hores als aeroports, de pagar hotels caríssims i menjars adulterats, de suportar una munió de babaus com ells que també fan fotografies, que també fan cues a l’aeroport, que paguen preus exorbitats per un hotel i mengen productes elaborats, com a casa. No s’adonen que el turisme és la pitjor de les contaminacions mundials i la pitjor desestabilitazió social? Suposo que n’hi ha prou amb estar a la moda i poder tornar a la feina o a l’atur, i dir que has viatjat molt, ja que -no ho oblidem això- viatjar és cultura, ha, ha, ha! I així veiem tota la colla de babaus fent-se fotografies somrients davant de la Sagrada Família, la qual, no tinc el mínim dubte, que si Gaudí fos viu, la volaria ell mateix. Si t’agrada aquest esguerro, és que no tens idea d’art. L’únic respectable i meritori de l’obra, és allò que hi deixà el geni. Tot el comerç posterior és imatge, vanitat i calers, sobretot calers.

El canvi climàtic -produït per moltes causes- s’ha agreujat irreversiblement per l’ús esbojarrat i sense sentit dels vehicles de motor -per què la gent ha de treballar a quilòmetres de distància del seu lloc de treball?- i darrerement i molt preocupant per l’ús absurd, inútil i nociu del transport aeri. Penseu que només de Barcelona surten una mitjana de cinc-cents vols diaris, calculeu els vols d’arreu del món, tenint present que El Prat és un aeroport mitjà, i és per esgarrifar-se. Què us penseu, que els avions no contaminen, que volen com les àligues, per impuls propi? Els avions han apujat la contaminació a un altre nivell de l’atmosfera, però no us preocupeu, feu cues a l’aeroport, deixeu que uns escorcollint arreu, i voleu, que volar sempre ha estat el somni dels poetes.

I acabo l’escrit que no el turisme, amb la bajanada dels creuers. Ciutats en moviment que generen la mateixa merda i contaminació que una ciutat, les quals aboquen al mar, que és molt gran. Són com els que es pixen a la piscina. Tanmateix, correu tots a les agències de viatges, que si no perdreu cultura i formació, endueu-vos el mòbil, mantingueu el contacte via internet i sobretot compreu a les mateixes botigues que teniu a la cantonada de casa vostra.

No hi ha res com la profunda intel·ligència humana!

Bon viatge i bones vacances a tothom, als nens, als ximples i als babaus. No deixeu que us espatllin aquest món meravellós, camineu amb les dues potetes i sostingueu la piloteta damunt del musell, els amos, això ho valoren en la seva justa mesura, i ja sabeu: mai no mosseguis la mà que et dóna a menjar. I sobretot, no ho oblideu: No hi ha res ni millor que la constant revolució actual!

ROBAFONE (2)

Jo no sóc mal pensat, i és casualitat que després del meu escrit d’ahir, avui -divendres- m’hagin dit que enviaran un tècnic -una manera de dir- perquè tracti de solucionar el problema. Lògicament, avui no han vingut, i gràcies a l’extraordinari servei de l’organització, em quedaré sense telèfon una setmana, ja que no podran venir fins al vinent dilluns, motiu pel qual no us penseu que em descontaran un euro, ells cobraran allò acordat, l’estafa addicional inicial i potser la visita del tècnic.

No dubto que un senyor com Don Vitto, format a la prestigiosíssima Harvard, és un home honest i per damunt de tot honrat. Ve-ri-tas és el lema de tan sagrada institució. Mark Zuckerberg, l’eminència intel·lectual cocreadora de Facebook, també hi fou format, per no dir el Premi Nobel de la Pau, el criminal Kissinger, home a l’ombra del cop d’estat a Xile i a l’Argentina, i de les desaparicions dels elements esquerranosos. Com podria dubtar d’una institució que només ha aportat genis a la humanitat!

Però de moment, jo sense telèfon, això sí, pagant com sempre.

P.S. I ja sé que hi ha males veus, de gent rancorosa i venjativa, que diuen que el neoliberalisme és una idea fecundada en aquesta institució. No en feu cas d’això. Com una universitat podria actuar de forma tan poc ètica, i a més a més una entitat americana, exemple de tot el millor del món, des del cinema a les hamburgueses!

VODAFONE O COM ROBAR AMB L’EXCUSA DE LA TELEFONIA

Fa només quatre mesos que vaig tenir la desgràcia de caure en les seves mans, per no dir peus. Des d’aleshores tot ha estat un suplici: mal servei -nefast per a ser més correctes-, víctima de mentides i enganys, frau en servei i un llarg etcètera que ressenyaré perquè no té per què ser obviat.

El mal servei començà en contractar un wi-fi mobil d’última generació, perquè en modernitat ningú no guanya en aquests estafadors professionals, la qual em van vendre amb tot d’enganys. L’únic que els preocupava era el compte bancari i el compromís de permanència (ningú no s’ha adonat que això és una estafa tolerada. Per quins set sous s’ha de mantenir el contracte amb un servei desconegut, ja que amb el compromís et quedes venut a les mans dels estafadors que podran fer de tu allò que els sembli, i que és el que fan). Em van vendre un producte que en res s’ajustava a les meves necessitats, però els lladres ja havien fet la venda: Internet resultava -només internet, i per no fer res. Només consultar bàsicament el correu i algun diari digital- a més de 80 euros mensuals, quan el producte -teòricament- et sortia per 15. Val a dir que és una empresa que si la vols contractar, és molt recomanable que sàpigues informàtica, telefonia i l’últim crit en tecnologia, si no, si vols assessorament, t’enganyaran sense cap tipus de recança. És com si vas al consultori d’un metge i ets tu qui l’has d’informar i fer-te el diagnòstic de la teva malaltia.

Aleshores, convençut que allò no em convenia, vaig optar per contractar linia de telèfon i internet (preu de 34 euros/mes) amb ells, perquè comptava que em canviarien el producte de l’engany per l’actual contracte. Digueren que sí, però els lladres facturen la contractació dels dos productes. Una vegada -desconeixent, és clar, que em robarien a mans plenes- una vegada contractat el nou servei, vaig estar deu dies sense telèfon ni internet. Per casa només passaven una colla d’ineptes, tots dits ‘tècnics’, tres, per fer-ne la instal·lació. Al final -i obvio malsdecap i viatges que vaig haver de fer jo, i gestions informàtiques que vaig haver de fer jo per resoldre els problemes que eren incapaços de resoldre-, semblava que tot anava bé. A la factura van començar a carregar el primer producte i la magnífica gestió del segon. Per cobrar no els falta temps, d’això no en dubteu.

Durant quatre mesos, llevat del robatori sistemàtic, el servei semblava anar bé. Però es veu que els lladres han decidit d’augmentar els beneficis i ara han decidit de robar a mans plenes altra vegada. I el servei de telèfons fa quatre o cinc dies que és lamentable. No hi ha telèfon i internet cau ara sí i ara també. Lògicament he hagut de trucar-los diverses vegades al seu fantàstic i moderníssim servei d’assitència al client, que ja comença amb què l’has de pagar tu -el servei no funciona i tu has de pagar perquè te’l resolguin, essent fallades d’ells!- i segueix amb un deplorable servei robotitzat que, o els robots són sords o són imbècils: Ja els pots dir el número de telèfon que vulguis, que ells responen allò que els sembla; ara bé, mentrestant va corrent el comptador. Al final sempre apareix la veu d’un sudamericà, molt amable, molt senyor Don, molt tot el que tu vulguis, però que molt amablement et diu que t’arrangis tu l’errada que ells han provocat -gestions amb aparells i material informàtic i tècnic-, i quan els demanes que enviïn un tècnic, que és el que haurien de fer, la colla de lladres et diuen que enviar-te’l et costarà 49 euros, suposo que sense IVA. És a dir, ells t’espatllen la línia i si no la saps arranjar, el tècnic que envien et facturarà 49 euros... No em direu que això no és progrés i un portent de tecnologia! Per no parlar d’una empresa modèlica i exemplar en allò que se’n diu serveis!

Quan resols ‘tu’ el problema, molt amablement et diuen que d’ara a uns minuts et telefonarà un robot -no sé si sord o imbècil, perquè així que parlen, els penjo- per fer-te una enquesta quant al servei del pobre treballador, i el pobre treballador ja t’adverteix que la puntuació va de 0 a 10, però que només els és positiu si la resposta és 9 o 10... A més de lladres, tenen els treballadors com a esclaus. Robafone treballa així. I encara no acabo, perquè la capacitat de llatrocini és immensa. D’on treuen els retardats intel·lectuals que dirigeixen l’empresa, de la banda dels Corleone? (Al final de l’escrit veureu d’on surten, perquè ho he cercat) Honestos no ho són, i si no em creieu, ho veureu ara:

Després de quatre dies, sí, quatre dies, que me’ls he passat tothora pendent de si el telèfon funcionava o no: Quan no admetia trucades, no les podies fer, quan no senties l’interlocutor, no et sentia ell, això quan no funcionava res de res. Doncs, després d’aquests quatre dies, els pocavergonyes amb tota la cara del món em telefonen per dir-me si vull ‘fibra òptica’, ja que l’ADSL -contractat fa quatre mesos, quatre mesos!- té problemes i cau molt sovint. Els molt generosos, t’ofereixen la fibra òptica molt servicials i amb totes les facilitats per a la instal·lació, i en veu baixa et diuen que la factura pujarà a 50 euros/mes. Resumint, que jo he contractat durant 1 any un servei de 34 euros/mes, i al cap de quatre mesos me l’espatllen i me n’ofereixen un -recordeu que tinc el compromís de permanència amb la colla d’estafadors- que augmenta el preu acordat en el contracte un 50%. I els ho dius i encara t’ho neguen. T’asseguren que la ciència avança una barbaritat, sense dubte molt més que els seus cervells i molt a poc a poc comparat amb l’habilitat de les seves mans per sostreure’t la cartera. Que resulta que ara l’ADSL, que fa quatre dies que està instal·lat i era ‘lo más de lo más’ és obsolet. Per què no mantenen la telefonia amb fils, falla menys i ha donat resultat gairebé durant un segle? Però els babaus bavegen amb la fibra òptica i amb l’augment de la facturació en un 50%. En una sola paraula: Lladres.

Fa uns dies escrivia quant a la justícia i el dret. Aquests malfactors estan emparats en el dret, i poden robar passant-se tota la justícia per allà mateix. On són els fiscals? On són els controls de garantia i la defensa dels consumidors? I ja sé que tots sabem que totes les companyies de telefonia, com tots els bancs, són establiments de llatrocini permesos i emparats per la llei, la qual cosa posa en dubte el sistema legal; el qual no per convertir-los en legals els eximeix de ser lladres amb totes les lletres.

No m’estranya que totes aquestes multinacionals guanyin diners a carretades, si a mi o a qualsevol ens permeten de fer el mateix, de ben segur que seríem milionaris en quatre dies. No dubteu que aviat tindran la barra de telefonar-te a casa per dir-te: El cap de la banda ha decidit de reformar el bany de casa seva, amb aixetes d’or i banyeres de marbre, per això hem pensat que li apujarem la factura un 25%. Els fiscals s’ho miraran de reüll i els jutges argumentaran que tenim un compromís de permanència amb l’empresa, que els jutges són molt respectuosos amb tothom, mentre no es demostri la culpabilitat, que en això són molt, però que molt escrupulosos. Sí, i ja sé que quan es demostri la culpabilitat arribaran a acords de reducció de penes, o al pagament de diverses quantitats per anul·lar la presó, però això és una altra cosa, i com nosaltres no sabem de dret ni de lleis, què hi hem de dir, hem de deixar aquests assumptes en mans dels experts, com deixem la telefonia en mans dels tècnics.

No en dubteu, no anem gens bé. Des de sempre sóc enemic de les multinacionals, i avui ja sóc enemic dels babaus que els riuen les gràcies. On us penseu que anem així? Ja sé que de mesells el món n’és ple, però amb mesells es perd la llibertat, la democràcia i la dignitat. Penseu-vos-ho.

De moment els he dit que mantinguin el que tinc, i que si cau contínuament com m’han amenaçat, i sempre que l’autoritat m’ho permeti, els engegaré a pastar fang! Penseu què seria donar-nos tots de baixa del negoci de tots aquests lladres i delinqüents venedors de dades i d’intimitat.

No tindríem Internet però seríem més lliures en tots els sentits, a més que arruïnaríem a les bandes d’estafadors, que aquí, podeu incloure-hi totes les grans empreses que entren a casa vostra per la fotudeta pantalla. Penseu-vos-ho.

I NO US PERDEU! EL DIRECTOR GENERAL, O DON, ÉS UN TAL ‘VITTORIO COLAO’, ITALIÀ, UNA EMINÈNCIA NASCUDA L’ANY 1961 -SEGONS LES DADES DE GOOGLE (UNS ALTRES QUE HI HA PER ESCRIURE UN LLIBRE), VA NÉIXER EL 2008- I SORPRENGUEU-VOS DE LA SEVA FASCINANT FORMACIÓ:

ESCOLA DE NEGOCIS HARVARD

BOCCONI UNIVERSITY

UNIVERSITAT DE HARVARD

Avui no hi ha mafiós que no hagi passat per la Universitat. Ja ho deia Coppola a ‘Il Padrino’. I Harvard és la principal fàbrica de delinqüents del món. Fa molt de temps que recomano el tancament de totes les Universitats. De ben segur, que pitjor que avui anem, no aniríem.

DRET I JUSTÍCIA

Sense dubte estem parlant de dos conceptes molt diferents (El dret i el jutge que assassinaren Puig Antich; després, establert un nou dret -que no justícia, que sempre és constant-, el jutge no fou acusat d’assassinat!).

El dret són unes normes per a regular una societat i la Justícia és un principi ètic basat en l’equanimitat, o sigui en la justesa d’atorgar allò que correspon a cadascú. El primer sentencia, la segona no pot tenir preceptes preestablerts perquè cada cas que analitzi comportarà una interpretació diferent dels preceptes establerts. Aquí rau la dificultat de la justícia. I per això l’aplicació del dret mai no garanteix la justícia. I he escrit MAI. Bona prova d’això és que tots els règims socials viscuts per l’home desenvolupat han estat basats en el dret; tota societat és un estat de dret, i tanmateix mai no hem assolit un estat de justícia. I de ben segur que mai no l’assolirem, però això no ens ha de suposar posar-nos una bena als ulls i confiar que el dret és alguna cosa més que una convenció imposada pels qui ostenten el poder en una societat, i que per això mateix el dret en si mateix és una injustícia. Només hem de pensar en les tiranies i els seus estats de dret, i en les actuals democràcies i els seus estats de dret. Així en unes com en les altres el que preval en el dret és la defensa incondicional dels poderosos.

Sobre el bé i el mal, només cal llegir ‘La genealogia de la moral’ de Friedrich Nietzsche per tenir-ne una demostració fefaent i irrebatible. I aquí sorgeix el problema: Mentre els juristes amants del dret se senten segurs i nets de consciència emparats en ‘un dret’, una persona justa, això no ho farà mai. Confiar en el dret per aplicar la justícia és sense dubte el mètode per a la instauració de la injustícia social. I tot seguit ho demostraré; lògicament de forma breu, que l’assumpte és per escriure diversos llibres:

Si considerem que un jutge, només per ésser-ho, és just, aleshores, després de qualsevol canvi en el règim polític o de qualsevol reforma en els drets vigents, hauria de ser destituït com a jutge. O pretenem dir que un jutge és just aplicant penes de mort i quan aquesta pena és abolida, és just no aplicant-les? La justícia no pot ser una cosa i la contrària. Si acceptem la disjuntiva, i admetem que un jutge aplica allò que se li diu, aleshores tenim un funcionari sense criteri ni seny, sense consciència d’allò que és just i sotmès als mandats d’allò que és superior sense capacitat d’anàlisi ni d’oposició. Si parlem d’això, no parlem d’un home just, i si un jutge no és un home just, és impossible que apliqui la justícia, és només un funcionari al servei dels poderosos que ostenten el dret en aquells moments. I si acceptem això, tornem enrere, perquè si volem salvaguardar la justícia, aleshores és indubtable que qualsevol canvi en els drets ha de suposar la immediata destitució dels jutges.

Un jutge preocupat per aplicar el dret i no per allò que és estrictament just, el considerarem un bon jutge? Un jutge que actuï així és només un robot sense criteri, un esclau al servei dels amos... I consti que reconec que perquè això sigui possible cal que la justícia sigui veritablement un poder independent del legislatiu i de l’executiu. Tanmateix si això mai no es produeix, no serà per manca de valor dels jutges? I aleshores, pot un jutge no tenir valor?

Un home com Baltasar Garzón, sincerament creieu que té els mínims requisits per a ser jutge, per més que s’hagi embegut de tots els llibres de dret escrits al llarg de la història. Un jutge hipòcrita s’acosta més a un perillós criminal que a un home bo.

Una vegada considerats els jutges ben succintament, que no és qüestió de fer-ne sang, passo a analitzar els comportaments dels homes dedicats al dret. Obviaré aquí els fiscals, almenys els espanyols, que són els que conec. I els obviaré perquè el cap dels fiscals és un encobridor del cap de fiscals anticorrupció, que a més de la demostrada incompetència i insolvència intel·lectual, era corrupte. Per no parlar de la fatxenda i pocavergonya fiscal general de Catalunya, capaç de mentir públicament, acusar basant-se en la mentida també públicament, i que avui encara és cap dels fiscals. O el preparadíssim -i no ho dic de forma irònica- fiscal que portà el 9N o el cas Palau, el qual però, és capaç de pactar amb delinqüents la reducció de pena (això és un delicte contra l’ètica de la justícia que no pot ser defensada amb cap argument: la justícia afavoreix el delinqüent, amb la qual cosa insulta els qui obeeixen la llei, tractant-los tàcitament de babaus. Incompleix la llei, que al final encara en sortiràs beneficiat: Cas Millet), ara bé en el cas del 9N, com els superiors no li ho han autoritzat, ha de perseguir els acusats. Això és un estat de dret, sí, però evidentment és un estat on no hi ha cap mena de justícia. I la justícia és l’obligació dels jutges i fiscals. Com la medecina, la dels metges i infermeres... Dit això, i no cal dir més, tractaré ara els advocats i assesors dels grans delinqüents.

Avui que la corrupció és l’estat natural de les coses, com és possible que els qui permeten la corrupció, la fan possible, els qui són col·laboradors necessaris mai no surtin tacats per les seves iniquitats. Ni Pujol, ni Millet, ni Ronaldo, ni Messi, ni Rossell, ni cap ni un dels grans defraudadors i corruptors podria fer el que fa sense un assessorament legal. O imaginem un dropo com el Ronaldo, que és incapaç ni de cordar-se les sabates, pot enginyar un entramat per desviar els seus beneficis per a eludir el pagament dels impostos? Qui és el seu assessor fiscal, qui són els seus advocats? Posats a ser justos, potser al babau se’l podria exonerar de responsabilitat, per evidents limitacions intel·lectuals -que no cal ni demostrar: feu-li llegir un paràgraf i que el resumeixi-, però tots els corruptes que se n’han beneficiat i han comès el delicte, poden estar fora de la persecució de la llei? Els pot emparar algun dret? Sense aquests espavilats, els delinqüents mai no podrien cometre els seus delictes. Per això, són col·laboradors necessaris, si a més a més no en són inductors... Quan veig aquella eminència que defensa els Pujol, em cau la cara de vergonya. I el gran problema, és que a la universitat, en la facultat de dret, si el delinqüent no hi fa conferències, de ben segur que és posat com a exemple a seguir.

Tot el que passa en el món de les finances, en el món laboral, en el món de les relacions socials està contaminat per la manipulació interessada del dret, amb la qual cosa el dret es constitueix en una arma contra la justícia. I si no pensem:

El cas Palau, tres individus han estat robant a carretades durant mitja vida. S’han apropiat indegudament de milions d’euros, n’han fet desaparèixer 9 milions, si molt no m’equivoco, i per totes aquestes malifetes se’ls demanava una mitjana de vint anys de presó. Però atenció, aquí apareix el dret, que no la justícia: Els senyors són molt grans i per això no aniran a la presó, per humanitat. Amb la qual cosa la justícia ens diu: dedica’t a robar tot el que puguis, l’únic secret és que quan t’enxampin siguis prou gran perquè la humanitat t’alliberi de la presó. A més, arribat el cas, pactaràs: jo confesso això i en trec un benefici. Més ‘justícia’ és difícil de ser concebuda! La meva filla, que és la jove, s’ha inflat a robar com nosaltres, però com ella hauria d’anar a la presó perquè és jove, aleshores us expliquem un acudit i li rebaixeu la pena, dels més de vint anys de presó pels seus delictes a dos, de manera que no ingressi en un lloc tan lleig. I el fiscal i ja veureu com també la jutgessa diran que sí, pobreta noia. I mentrestant els treballadors saquejats a les nòmines com és de dret; que això els jutges ho tenen molt present. Al capdavall han de cobrar el seu sou, i si els lladres no col·laboren, ho hauran de fer els treballadors. Si hi hagués un mínim de justícia, i escric un mínim de justícia: Primer, els homes vellets i per això dignes de la compassió humana, haurien d’ingressar a la presó tants anys com els corresponguin, i si hi han de morir dins, que no s’amoïnin, que se’ls enterrarà. I tocant a la filleta, pobreta, a la presó, amb l’agreujant que fins que no apareguin els 9 milions desapareguts, no en podrà sortir. Oh, que injust! Quina falta de misericòrdia, oi? Millor que tots sortin lliures, vagin a celebrar-ho, recuperin els 9 milions que avui ningú no sap on són i que quan els exonerin, trobaran al moment, i que la pobreta tingui una vida regalada; tant com ha treballat, la pobra! Sí, ja sé que jo no en tinc res de jurista, i menys encara entenc en dret, però quan la justícia es posa del costat del delinqüent i al damunt argüeix principis i drets humans, es converteix en un sac de putrefacció ella mateixa.

Els grans delinqüents se’n foten de la justícia, i la justícia els riu les gràcies. I quan no ho fa, el jutge salta. Recordeu el jutge del cas Blesa. Al final, el jutge ha perdut el seu jutjat per ser just, i els amics del Blesa li han fotut un tret per liquidar l’assumpte, per bé que la Guàrdia Civil, els forenses i el sursum corda, diuen que es disparà al pit amb una escopeta de cacera. És per riure per no plorar... El Rato, incapaç, inepte, inútil i lladre, campa al seu lliure arbitri. I ningú li barra el pas. Potser és innocent, ens diuen, que és el mateix que dir-nos: Colla d’imbècils... I si voleu el Villar, un altre peça, al carrer. I tots sabem que és home íntegre, capaç, honest, honrat, despert, abstemi, cordial i amè. Una joia. Però no us amoïneu que el desgraciat que ven droga al costat de casa perquè aquesta societat l’ha abocat en això, no us preocupeu, que quan sigui davant del jutge, aquest l’enviarà a la presó per defensar els vostres fills.

El dret no garanteix mai la justícia. Tanmateix, la justícia fretura d’un codi de drets. Aquesta aparent contradicció, no us preocupeu, un jurista no l’entendrà, que aquesta és la gran feina de les universitats, vejam si ens en surt algun que ens espatlla la corrupció sistemàtica d’aquest meravellós món global, neoliberal i amant de les llibertats.