Tractaré
de ser breu, i de vegades hauré de ser lacònic en les meves
afirmacions, tanmateix, després de totes les evidències de la
corrupció implícita en la política dels màsters i la necessària
col·laboració de les Universitats, crec que l’assumpte es mereix
unes línies. Abans de res, però, i perquè és de justícia, vull
deixar clar que la generalització a què obliga l’extensió de
l’escrit no inclou a tot el personal docent de les Universitats ni
a alguns dels responsables d’aquestes institucions, aquells que
cada dia breguen i treballen a consciència per desenvolupar el
millor que saben la seva feina i contribuir així al coneixement i a
la seva difusió, sobretot, en les classes i les aules.
Història
de la Universitat (Grosso modo)
La
Universitat, des de les primeres fundacions, ha estat un reducte de
conservació del coneixement i del poder. Al capdavall, la
Universitat fins fa ben poc era un centre de formació per a les
elits de cada país. L’accés a aquests centres d’ensenyament de
coneixements avançats no estava a l’abast de tothom, i d’aquesta
manera la direcció tècnica, judicial, econòmica, intel·lectual i
política restava en mans de la classe dominant.
Després
de les implantacions dels models d’educació nacionals, la
Universitat va haver-se d’obrir a la gent capacitada de les classes
menys afavorides. Això significava l’amenaça per a les classes
dominants, per la qual cosa, a la Universitat començà un procés de
corrupció a fi de preservar el sistema: i l’objectiu del
coneixement fou desplaçat a un segon o tercer grau de prioritat. No
han estat pocs els intel·lectuals que han manifestat públicament la
seva disconformitat amb les irregularitats de les direccions de les
Universitats i dels mètodes d’ensenyament. Els trobem a totes les
èpoques, i podem recordar aquí la conclusió d’Unamuno: «La
Universitat és una fàbrica de fer idiotes». I hi podríem afegir
Schopenhauer o Nietzsche, que vivien en un país on podien vantar-se
del nivell dels seus estudis superiors. I aquests no són els
únics... La intel·ligència es revolta contra la conducció.
Abans
de cloure aquest primer apartat introductori, vull explicar una
anècdota personal, breument. Un dia acompanyava la meva exdona,
doctora en física i professora universitària, pels passadissos de
la central administrativa de la Universitat, que ens va venir a
saludar un senyor, amb el qual ella va estar parlant una estona, no
gaire més de cinc minuts. En acomiadar-se i continuar el nostre
camí, li vaig preguntar, del tot intrigat: «Qui és aquest
imbècil?». Era allò que havia demostrat en totes les seves
intervencions. La seva resposta m’explicava moltes coses: «És cap
de Departament de Física de tota la Universitat. És un càrrec
polític».
I
ara sí, per cloure aquesta introducció, una pregunta: No us sorprèn
que tothom tingui un títol superior? No us sorprèn que siguem tan
llestos, sobretot quan veiem a tot l’arreu les manifestacions
constants de l’estultícia? Einstein ja deia que hi havia dues
coses que eren infinites: l’estultícia humana i l’univers;
encara que de la infinitud del segon no n’estava segur. I avui,
n’hi ha que comencen a mostrar títols i màsters i no acabarien
mai. Quanta saviesa, Déu meu, quanta saviesa!
El
nou sistema educatiu
No
hi pot haver cap dubte que cal una reforma absoluta i radical de tot
el sistema educatiu si veritablement volem que l’educació sigui la
formació d’homes lliures i no un ensinistrament digne d’una
escola de gossos. Bona prova d’això és que una Universitat
madrilenya farà un curs per a ser ‘influencer’. El problema ja
no és dels imbècils que dirigeixen la Universitat - imbècils,
sense cap dubte racional – sinó de la formació mesella dels
‘suposats’ estudiants que s’hi apuntaran. Què falla al sistema
bàsic educacional perquè després del període obligatori, en
surtin mal-formats intel·lectuals com aquests. I val a dir, que no
dubto de les capacitats específiques dels alumnes, tanmateix, això
no serveix de res, cap
aportació al coneixement ha estat feta per gent amb capacitats
específiques, ja que les veritables aportacions al coneixement mai
poden estar recloses en un món estanc.
Com
que l’objectiu dels estudis és treballar (?), o sigui, fabricar
treballadors especialitzats, foren inventats els màsters i
una política universitària corrupta, fonamentada en interessos
econòmics interns, i també
externs i espuris. És una
organització que es
desentén del coneixement i fa posta pel servei, no a la societat,
sinó als
interessos econòmics: La Universitat com a casa de barrets. Quant
als màsters, no afegiré res
més, ja que en aquest
mateix blog teniu l’entrada: «Què és un màster?», publicat el
dia 24 de març de 2017, quan encara no havia esclatat l’escàndol,
on m’hi refereixo i hi resumeixo les meves consideracions.
És
incomprensible, inexplicable i absolutament desraonat que els estudis
universitaris hagin passat de 5 anys de llicenciatura a 3 o 4 de
graduat, després de la revolució total que significa el segle XX.
Neixen noves branques de coneixement, es revoluciona tota la ciència
fins a uns graus extraordinaris, s’evoluciona tècnicament com mai
en tota la història, i ves, resulta que les ‘suposades’ ments
pensants decideixen que la millor manera d’adquirir coneixement és
reduint-ne l’ensenyament. Bravo, és per aplaudir amb les orelles i
amb les dents! I si això no és prou. Abans, després de la
llicenciatura, l’estudiant podia aspirar a perllongar els estudis i
obtenir-ne el doctorat, una especialització que comportava entre
quatre i deu anys en el procés d’adquisició de coneixements,
investigació i proposició d’una nova concepció en algun dels
molts aspectes del coneixement dins de cada especialització. Però
avui no. Una vegada has acabat de graduar-te, avui, has de fer un
màster si vols prosseguir els teus estudis de doctorat. És com si
els amos et diguessin: vols seguir estudiant, doncs, perquè
t’acollem el collar de gosset, t’hauràs de pagar un ‘màster’
- perdre uns quants mesos sentint uns ‘experts’ que t’inculcaran
per mòdics preus, que qualsevol banc et finançarà, la doctrina del
sistema econòmic -. Una vegada
abonada la quantitat, ja saps que més tard o
més d’hora (ara sabem que de vegades sense haver d’examinar-te)
obtindràs el títol, ja que al capdavall si pagues tens dret a
l’objecte pel qual has pagat, només faltaria! O
si no, el negoci se’ls enfonsava
en quatre dies. Imagineu-vos màsters difícils d’obtenir, qui
s’hi arriscaria?
I
si arribats a aquest punt de conducció de comportament i
ensinistrament ideològic,
si amb això no
n’hi hagués prou; si, ximplet i abduït per les perfeccions del
món en què
vius, continues pensant a treure’t el doctorat, has de saber que no
podràs encarrerar els teus estudis envers el teu objectiu, sigui un
pressentiment, una intuïció intel·lectual o el desig d’aprofundir
en un camp concret. No, això no. Hauràs d’adequar-te a un
doctorat teledirigit. Tu hauràs de treballar al servei de l’interès
del teu tutor de tesi. Vés a la Universitat i explica’ls que ets
lliure de pensament, que el teu pensament és creatiu i que
no s’adapta del tot a allò que veus. Digues-los-ho,
i sentiràs:
Les investigacions van per aquí, noi. No em vinguis a explicar
somnis ni fantasies. No t’han acabat d’acomodar en el màster,
fill meu?
I
ves per on, a part d’aquest recull insensateses, resulta que
polítics i jerarques universitaris bavegen, moquegen i llagrimegen
quan veuen els
departaments de les
companyies ‘desinteressades’ que instal·len les
seves naus al voltant de
la Universitat, en els meravellosos centres d’investigació
denominats I+D+I; com es podien haver dit R2D2
o C3PO, que fan modern.
Creieu-vos-ho: L’empresa
en prosaica contribució al coneixement, les multinacionals al servei
del coneixement, el
capital especulatiu invertit sense interès en
el coneixement... És o no
és bonic el món en què vivim?
Els
experts
No
hi ha res de més còmic que algú que es denomini ‘expert’.
Primer, perquè demostra una vanitat impròpia de savi, i descriu
molt millor l’inútil vantat de la seva incombustible ignorància.
Segon, perquè mai no sabem qui és el que assenyala algú com a
expert ni per quins interessos o fonaments intel·lectuals ho fa.
Tercer, perquè l’expertesa és una qualitat que només es pot
tenir en àmbits molt reduïts i tècnics. No es pot ser expert en
cap àmbit del coneixement, perquè el coneixement, podent ser reduït
a un camp de treball, mai no pot jutjar-se exclusivament en aquest
camp de treball, perquè el coneixement, com a tal, és ‘absolut’.
Ningú pot ser expert ni en medecina, ni en enginyeria, ni en
filosofia, ni en cap altre àmbit d’estudi. Haurà aprofundit un
aspecte dels seus estudis, però conèixer bé un àmbit reduït, no
et fa expert de res; ja que el coneixement mai no és particular sinó
universal. Potser, això és el que ignoren els qui assenyalen els
seus meravellosos experts; dos exemples dels quals, us els exposo
breument tot seguit.
El
curiós (sospitós) cas del senyor Baselga. Aquest expert, aquesta
eminència mèdica, coneixent el funcionament de la ciència avui,
publicava articles i estudis a tort i a dret, que aquesta és la
primera causa a la qual s’ha de dedicar un científic. Tant se val
que digui ximpleries, el cas és publicar, ja que quan hagis de
presentar currículum, el nombre de publicacions poden ser la clau de
la feina. Aquesta eminència intel·lectual publicà disset estudis
en els quals descurava de dir qui li pagava i a qui servia. Les
farmacèutiques han determinat que el senyor al qual pagaven milions
de dòlars era un expert, i tothom, la classe mèdica i tot el
periodisme, tothom, ha acotat el cap i ha acceptat la qualitat
d’expertíssim del bon senyor. Tant se val que dos informes ben
documentats i amb investigacions demostrades fossin la prova
d’irregularitats en els treballs del bon senyor. L’expert i
riquíssim cavaller, no havia donat importància a les
‘inconsistències’ dels seus treballs. No és meravellós? Un
científic expertíssim, el millor dels millors, com molt bé ell
mateix reconeix, no ha de fer cas a quatre investigadors aprenents.
On s’ha vist que algú sàpiga més que aquell a qui l’empresa
farmacèutica paga fortunes només pel bon fer del seu treball!
Reflexioneu-hi... I us ofereixo un altre cas paradigmàtic.
L’eminentíssim
psiquiatre, el millor del millor dels mons mundials i de la història
de tota la història mundial del món, l’inefable Rojas Marcos,
l’home que s’inventa malalties i per curar-les és capaç
d’administrar antipsicòtics a menors de quatre anys! Hi ha un
vídeo a Youtube on podeu veure’l en la seva magnificència, on
explica com descobrí la ‘malaltia’ i trobà una solució
farmacèutica a un problema que ell mateix reconeix que superà
gràcies a la música. Tanmateix, si l’expert que fa vendre milions
de píndoles a les farmacèutiques creu que amb medecines es treu més
profit que amb la musicoteràpia (experimentada per ell mateix),
doncs, què hi ha de dir l’empresa farmacèutica, i què hi diran
les facultats de psiquiatria del món, si l’home és molt ric i
poderós? Aviat sentireu a parlar dels problemes que ha causat aquest
... en els seus pacients. I perquè veieu que no llenço la pedra
sense apuntar; quant a la seva mentida dels nens amb problemes
d’atenció i la síndrome imaginada per la seva ment malalta, la
següent observació: El cervell humà és un òrgan, que com tots
els òrgans té un procés de formació, de desenvolupament i de
maduresa. A més a més és el que més temps fretura per
desenvolupar-se perquè congrega el centre operatiu del sistema
nerviós i intel·lectiu. Els processos de desenvolupament de les
persones són únics, i el d’aquest òrgan més que els altres...
Quina afectació pot comportar, en un òrgan en desenvolupament,
l’administració, abans de la seva total configuració,
d’antipsicòtics, elements estranys que afecten molt directament el
sistema nerviós i intel·lectual de l’individu? I aquest ...
recepta antipsicòtics a nens menors de quatre anys. No s’ha de ser
psiquiatre per saber que els desfà el cervell amb el beneplàcit i
agraïment de les indústries farmacèutiques que el nomenen expert i
bruixot de la psiquiatria. No adonar-se del complex i lent procés de
desenvolupament del cervell, en un psiquiatre, és delicte. Els nens
que pateixen aquestes alteracions en la concentració i la necessitat
constant d’activitat els ve donada pel medi en què viuen. Les
nostres ciutats i el ritme frenètic de vida, voleu que no afecti els
nens i els xavals? Cada volta els veiem més desorientats i
frustrats, però aquest bon senyor té una píndola màgica que
obtura la reacció natural del cervell davant de l’agressió
exterior i els sotmet, i així tots en surten guanyant: els pares
perquè el nen s’està quietet, el psiquiatre perquè es pot
comprar la mansió a Beverly Hills i les farmacèutiques perquè
tenen garantits els clients per vida. Reflexioneu-hi.
I
podíem afegir què s’ensenya a les Universitats en les facultats
de psicologia, ciències de la comunicació (el nom ja ho diu tot),
en les de dret... Els psicòlegs estan a favor dels mòbils, a
menors, a nadons inclús. Tant se val que siguin un poderós
destructor de la memòria, de la capacitat d’abstracció i de
concentració, de la tranquil·litat nerviosa, de les relacions
naturals de l’individu amb la seva espècie i el voltant, tant se
val. I si voleu, els periodistes, que obeeixen qui els paga perquè
si no perden la feina, i se’ls ha ensenyat a mentir, a deformar la
realitat i a obeir, que aquesta és la primera i bàsica llei de
l’ensenyament i l’educació. Del dret, cal que en fem unes
línies? No, no perdré més el temps. Si voleu saber què en penso,
al blog hi trobareu diversos escrits sobre aquests experts en dret i
normatives, que desconeixen l’arrel de la justícia i el sentit de
la seva professió.
Els
mítics Pink Floyd ja ho deien en «Another brick in the wall» a
‘The Wall’: «We don’t need no education / we dont need no
thought control...».
Per
concloure, la Universitat és el temple del coneixement, no una
fàbrica de mediocritat ni de treballadors. El món del coneixement
ha de viure en paral·lel a la vida pública. Pensar que
l’universitari ha d’estar al servei de la societat és un
pensament infantil que demostra una greu curtedat intel·lectual. De
la mateixa manera que un religiós no està al servei de la societat,
sinó al servei de la seva divinitat, l’universitari no està al
servei de la societat, sinó al servei del coneixement, al qual
procurarà servir des de la seva parcel·la. Que religiosos i
intel·lectuals col·laborin amb la societat i fins i tot ajudin a
millorar-la, ha de ser fruit del seu servei a la divinitat (cas del
religiós) o del servei al seu àmbit de coneixement
(l’intel·lectual), ja que aquesta és la seva prioritat. Si
bescanviem les prioritats, allò que era prioritari es dissol, perquè
ni Déu ni el coneixement poden sotmetre’s a res, encara menys a la
societat. Perquè fer-ho, per paradoxal que sembli, és atemptar
contra la societat... però això ja és tema per a un altre escrit.
