21-D: FEIXISME DEMOCRÀTIC

La demagògia política ha infectat el món sencer. Arreu del món tots els règims polítics es vesteixen de democràcia i després exerceixen com a dictadures més o menys dures o toves. Europa és potser el més clar exemple i el més trist. Els líders del femer europeu s’omplen la boca de democràcia, de drets humans i de llibertat. Per exemple, Jean Claude Juncker, doctor honoris causa per no sé quantes universitats, un miserable que representa amb tota la indignitat de què és capaç el femer europeu.

La democràcia són ells, són aquesta colla de dirigents que no ha votat mai cap ciutadà, i tot i això, ells se senten absolutament legitimitats. Els drets humans, avui a Europa, són un insult a la intel·ligència i una ofensa ètica: els dirigents del fermer són els culpables i responsables dels milers de morts que s’empassa el mar Mediterrani. I parlar de llibertat, això ja és una facècia de molt mal gust: la llibertat són els mercats, la colla de lobbys i d’altres delinqüents que comprant els favors de gentalla com Juncker augmenten la seva riquesa i poder, i al luxemburgès l’omplen l’alcohol i cotxes bons, que són el súmmum de la passió democràtica d’aquest recollidor d’honoris causes -com si amb aquest títol, algú netegés les seves infàmies- i altres premis, que hi ha males llengües que diuen que enguany vol optar al premi Miss Espanya. A ell, mentre li omplin la copa, el compte corrent i li paguin les seves extraordinàries conferències, ja li està bé.

Estant així les coses a Europa, i sabent per boca de M. Rajoy que la Comunitat és ‘lo más de lo más’ en tot allò que sigui dignitat, respecte i diàleg en un marc de justícia, democràcia i llibertat, estant així les coses, què poden ser les eleccions espanyoles imposades a la República catalana sinó una exhibició de la baixa qualitat democràtica europea (recordeu que quan no els agraden els resultats, es torna a votar fins que surt el que ells volen, o, com a Grècia, que es passaren per l’Arc de Triomf la voluntat del poble grec, per no parlar d’aquells països on imposen la seva llei saltant totes les lleis nacionals que calguin i més encara el desig de la ciutadania; que com sigui que potser no hi estarà d’acord, doncs, no se’ls pregunta i assumpte solucionat).

Estem entrant al mes de desembre i aviat començarà la campanya electoral. Hi ha presos polítics, gent exiliada, gent perseguida per una ‘suposada’ justícia que excarcera nazis agressius i amenaça o sanciona amb multes qualsevol animadversió al règim i a les seves autoritats, siguin aquestes animadversions, les dignes mostres de ràbia contra ‘suposats’ policies i agents de l’ordre, o rialles i acudits per l’alegria de veure un censor de conductes i de la llibertat que mor per ‘acció voluntària’ o ‘omissió de funcions vitals’, que -en el marc de la cosa nostra- ve a ser el mateix.

Unes eleccions que el feixisme decreta com a lliures i a més a més amb una absoluta netedat democràtica, tot ignorant:

- Presos polítics, gent exiliada, més de vuit-cents perseguits per la justícia, tots ells càrrecs elegits democràticament pel poble de Catalunya, i també una incansable passió per perseguir les idees i castigar-les, mentre el CNI tracta com a confident al terrorista de Barcelona... confident?...

- L’aplicació del 155 executat a Catalunya per una força política que representa menys del 9% de l’electorat. Li diuen llibertat i volen dir feixisme. La imposició de la minoria damunt de la majoria és un estat de totalitarisme.

- El conegut per les xarxes socials com a ‘el subnormal’ que d’acord a la seva capacitat ètica i intel·lectual gosa de considerar ‘anormals’ els periodistes de TV3. L’amant de la llibertat que imposaria gent ‘normal’ com la que s’expressa en els mitjans públics espanyols, uns mitjans que tenen tanta credibilitat com el No-do, del qual en són hereus.

- El col·lega de Madrid de l’anterior, el senyor de les finances. L’home que ens pren els calés i ell ens els administra, amenaçant les empreses que romanen a Catalunya, i ara tractant de desfer la cultura del nostre país amb l’exigència del pagament de l’Iva, en una actuació impròpia d’un ministeri, ja que la manipulació de la llei tributària al teu gust és tot just una prevaricació. Volen destruir tot allò que ens ha fet i ens fa lliures.

- Els seus socis d’extrema dreta progressista, representats per la ballaruca, han protestat a la Junta electoral perquè els cartells que demanen la llibertat dels presos són una falta de respecte a la pluralitat democràtica i tergiversen la imparcialitat de les institucions públiques. Per això l’Ajuntament de Barcelona ha de treure la pancarta. I així passarà arreu, per tal que amagant la realitat, els més babaus no se n’adonin. I a això, els filofalangistes del PSC-PSOE, n’hi diuen llibertat.

- Els falangistes de dreta-centre-i-esquerra tot junt, també han protestat, i demanen que les llums de les fonts no siguin de color groc. Aquests són capaços de demanar que tota la campanya sigui en castellà perquè així ‘todos nos entendemos’. Que ja està vist que ells en català, no s’entenen; si no mireu l’errada del seu eslògan.

I encara resten molts dies, i moltes seran les seves accions. Tenen tota la premsa escrita al seu costat -llevat d’alguna d’Internet-, tota la televisió i les ràdios al seu servei, i espereu, que volen mesures que obliguin a controlar TV3, que segons ells és radicalment parcial. I jo que n’estic fins als nassos de veure-hi tothora més unionistes que independentistes!... Volen encausar l’Anna Gabriel pel delicte de sedició, i no dubtaran a trobar alguna mentida amb la qual perjudicar sinó il·legalitzar els partits que defensen la República.

Cal que tinguem això molt en compte i, sobretot, que les forces independentistes siguin capaces de consensuar una estratègia d’abstenció massiva en cas que siguin il·legalitzats els nostres partits (o vots en blanc com a protesta). I val a dir, que caldria comptar amb els Comuns en aquesta estratègia, per bé que aquests llepacadires -ni sí ni no ni no-ho-sé-, volen el que és impossible perquè és impossible, no mena enlloc i els permet d’asseure el cul en una bona cadira.

No s’hi val a badar. El feixisme neoliberal europeu va de la maneta del feixisme polític espanyol, cal tenir-ho molt present. Catalunya significa llibertat a Espanya i alliberament a Europa, i això no els va. Ells ho tenen tot molt ben lligat. Per això, no esperem res de ningú, només la nostra obstinació i la nostra raó pot donar-nos la victòria aquí, per impossible governabilitat, i allà per ser capaços de despertar la gent, que a Europa fa molt de temps que la ciutadania no compta per a res, més que per pagar els impostos que permeten la immensa corrupció europea. I si això no fos així, a Europa gentalla com Juncker o Tajani no hi tindrien cabuda, i en canvi són veus cantants.

Ho hem d’assumir, Catalunya republicana és la fi de la monarquia espanyola -i els Borbons són qualsevol cosa menys bona gent- i la fi d’Europa -i les elits són qualsevol cosa menys bona gent-. Estem sols i sols haurem de fer lluita si volem guanyar-la. Per sort, fora d’Europa hi ha vida, i és en aquest més enllà on hem de dispositar la nostra confiança i la nostra esperança. A Espanya els desitgem bon vent i barca nova i a Europa els enviem a cagar a la via. Fent-ho així i amb tota la resolució que cal per afrontar uns moments històrics com el present, encara tenim possibilitats de victòria. I si fallem en l’intent, almenys que puguem anar amb la cara alta i la consciència tranquil·la. Volem ser lliures per fer un país millor, més respectuós, més social i menys neoliberal. Si no, la lluita no val per a res.

Ningú no sap si votarem (per molt que diguin i ho escriguin malament els falangistes), ara bé, tant si votem com si no, la victòria ara ha de ser nostra i amb una majoria indiscutible -i sempre haurem de fer veure que s’han guanyat les eleccions amb tota la maquinària propagandística en el bàndol contrari- o per una abstenció aclaparadora. Sigui com sigui, no oblideu mai que aquestes eleccions, que són il·legítimes i il·legals, no seran netes. Haurem de votar amb una pinça al nas i amb guants a les mans, però si volem viure d’una punyetera vegada en llibertat, la nostra voluntat haurà de reflectir-se en els nostres vots, que seran els que hauran de fer sentir, per emissió o per omissió, el nostre crit al món: Nosaltres no som feixistes!

INTEL·LIGÈNCIA I VOLUNTAT

M’he decidit a escriure sobre aquestes dues facultats (humanes i animals) perquè considero important que reflexionem sobre elles i en traguem les conclusions que, sense dubte, poden il·lustrar-nos quant al camí que, amb precipitada decisió, ha pres el món occidental. No cal dir que hauré de fer-ho breument, ja que són dos temes que, com ens han demostrat els més il·lustres dels filòsofs, no els podem abastar ni amb un seguit de llibres. Tanmateix, sempre es pot assenyalar el moll de les qüestions, i si algú vol incidir-hi amb més profunditat, té a l’abast un bon nombre d’obres que l’orientaran sobradament.

La voluntat és allò que ens mou, és l’impuls vers la satisfacció constant dels desigs que, una volta assolits, canvien i ens tornen a moure devers una nova satisfacció; i així sempre mentre siguem vius. Aquesta és l’única essència de la voluntat, la qual per l’evolució social humana dóna origen a l’esforç -moltes vegades identificat amb ella-, perquè és aquesta força de voluntat, allò que és imprescindible en el camí envers l’objectiu de la satisfacció dels desigs. Així en les relacions humanes com en les dels animals, allò que la voluntat desenvolupa com a instrument per a l’obtenció dels seus objectius és la intel·ligència.

La intel·ligència és la facultat que permet ‘l’enteniment’ (la comprensió) del medi on es desenvolupa un ésser. Aquest enteniment sempre respon a la necessitat de la voluntat, per això els animals són intel·ligents: Són llestos, capaços d’estratègies de cacera, d’ardids instintius per a l’obtenció dels propòsits, siguin aquests el menjar o la còpula -que són bàsicament les necessitats de la voluntat- o qualsevol altre... Així doncs, els animals i els homes desenvolupen la intel·ligència al servei de la voluntat, la qual cosa significa emprar l’engany i la mentida com a instruments per a l’obtenció dels objectius. Per això, als animals i als homes més capaços en aquesta estrategia els definim com a astuts, llestos o eficaços.

Val a dir que en els homes, la seva complexa relació social i, sobretot, la dificultat de la comunicació han provocat un salt qualitatiu en la seva intel·ligència. Fa molts anys, quan els homes deixaren de ser manades que s’enfrontaven entre elles i començaren el procés de civilitzar-se -a viure en ciutats-, deixaren de comportar-se com a animals salvatges. La ciutat era l’indret on havia de ‘restringir-se’ la voluntat, i això s’assolí amb les lleis, les normes i els codis que regien en les ciutats i impedien als homes que hi vivien de comportar-se guiats únicament per la voluntat. Aquesta domesticació de la voluntat, lògicament comportà la necessitat de donar una nova orientació a la intel·ligència. Amb la civilització, l’home surt d’ell mateix i ‘comparteix’ la vida amb els altres homes. Amb el pas de molts de segles, l’home aprofundirà en els seus coneixements i sortirà d’ell mateix com a espècie per començar a analitzar el món que l’envolta: la intel·ligència es converteix aleshores en l’instrument de la comunicació de l’home amb el món. Aquest pas és fonamental per entendre el que és veritablement la intel·ligència desenvolupada, a diferència del que és la intel·ligència pràctica.

La intel·ligència de la voluntat és un enteniment pràctic, el qual permet l’individu d’entendre el seu voltant. El coneixement, en canvi, és la intel·ligència tot just quan es desprèn de la voluntat. Cap coneixement pot néixer de la voluntat, perquè el coneixement i el saber sorgeixen quan l’individu intel·ligent estableix una relació amb allò que l’envolta -l’objecte del seu estudi- fora de qualsevol desig de la voluntat. O si voleu dir-ho d’una altra manera, quan la voluntat és tota ella intel·ligència. Aquesta metamorfosi és la que dóna origen a la ‘veritat’. Si abans la voluntat se servia de la intel·ligència per enganyar i obtenir la satisfacció del seu desig, ara la intel·ligència és la voluntat de trobar la veritat. I aquí és on sorgeix el coneixement. Conèixer és ‘voler saber’ la veritat.

Avui però, sembla que hem fet milers de passes enrere i que la voluntat, camuflada en la intel·ligència, torna a imposar-se. Avui fem servir la intel·ligència pràctica com a instrument per a la imposició de la voluntat. Si us entreteniu a analitzar l’actual utilització de la intel·ligència, us adonareu que està al servei exclusiu de la voluntat. No és casual que se’ns parli de les universitats com a fàbriques de treballadors, homes que han de posar-se al servei de l’empresa, o sigui, d’una voluntat.

Ja hem dit que la intel·ligència no pot sotmetre’s a la voluntat si vol adquirir coneixements. Val a dir però, que la voluntat -que és allò que ens impulsa, que ens fa viure- se sotmet i se subordina a la intel·ligència en els homes més ‘socials’ perquè, en aquests, assoleix un grau superior de perfecció: la intuïció. Intuir és conèixer sense dubte i sense necessitat d’explicació. I així com la voluntat en els éssers vius és qui estableix la relació de l’ésser amb el medi mitjançant la seguretat indiscutible de la intuïció, així mateix actua la intel·ligència desenvolupada, arraconant ara la voluntat, la qual però, per ser indestructible, es modifica en l’exercici d’aquesta veritable intel·ligència, i es converteix en intuïció; per això, ningú no troba allò que no cercava...

Crec que ja n’hi ha prou amb aquestes someres explicacions. Més amunt ja he dit que endinsar-nos en aquest estudi no és possible, sinó en diversos volums. Per això considero que amb el que ha estat resumit fins aquí, n’hi ha prou per comprendre la part final d’aquest escrit.

L’ús de la intel·ligència al servei de la voluntat (els llestos, els vius, els tramposos, els qui sempre tracten de sortir-se amb la seva...) és l’estat natural de les nostres societats i dels homes, per bé que els que assoleixen de sortir-se amb la seva són una excepcional minoria. Els triomfadors són sempre gent intel·ligent, gent amb enteniment, homes pràctics. La seva voluntat els mou i la intel·ligència els fa el servei de minyona. Tanmateix, aquests homes mai no són útils socialment. Aquí trobem des del grimpaire de l’oficina, l’home sense escrúpols, un Bàrcenas o un Juncker, fins a un gran empresari o un dictador. Entre tots els homes, els més rellevants són una excepcional minoria: Mouen el món, però no la humanitat.

Quan la intel·ligència subordina la voluntat, ens trobem amb una minoria excepcional. Són homes que, no per dedicar-se al coneixement en qualsevol de les seves branques renuncien a la voluntat pràctica, però sí que són capaços d’albirar aquella intuïció de la qual parlava abans i que els permet de convertir-se en una minoria excepcional pels seus avenços en el camp del coneixement. Aquí hi trobarem tots els homes que en els seus respectius camps del coneixement, sigui de lletres o de ciències, han aportat saber a les generacions posteriors. Aquests són una minoria excepcional: Mouen la humanitat, però no el món.

I per cloure, encara hi ha aquells que assoleixen subordinar la voluntat a la intel·ligència, després la intel·ligència a la intuïció, i en lloc de cercar el coneixement, traslladen -com si ho fessin per osmosi- la intuïció a la intel·ligència, per això viuen i moren aïllats en la intuïció, en allò que podria definir com la intel·ligència de la voluntat -el coneixement de la intuïció pura-. Són els ascetes: l’excepció. Aquí, hi trobarem homes tan importants per la seva transcendència posterior com Buda i tots els fundadors de religions, fins als homes modestos que són capaços d’assolir un estat d’ascetisme menor però no menys important, com Josep Maria Xirinacs.

L’ascetisme no és social, sinó individual. Per això, per analitzar la nostra realitat, els casos que ens han d’importar són els que afecten la societat. Són els casos en què la voluntat se serveix de la intel·ligència sense preocupar-se del coneixement, en els quals la voluntat és una potència individual i antisocial; i els casos en els quals la voluntat està subordinada a la intel·ligència, que són els casos dels homes que s’obren al coneixement, i que per això són més socials que individuals, ja que el coneixement es transmet; tot el contrari que la riquesa.

La societat actual imposa el domini de la voluntat. Sempre ens caldrà la voluntat per a viure, sense dubte, però no podem sotmetre’ns impulsivament als seus principis i necessitats si pretenem viure en societat, ja que és el coneixement com a ‘veritat consensuada’ o realitat social, l’eina que ens ha de permetre un millor ensamblatge de totes les nostres voluntats. Quan els objectius de tots els homes són els mateixos, no hi pot haver pau, i a més a més, es viu en la mentida: tots els homes som diferents i per tant tots tenim diferents objectius a la vida. Cal donar a cadascú allò que necessita; tot, d’acord a les seves necessitats. Karl Marx en aquest enunciat ens demostra la seva profunda saviesa, i alhora ens presenta un problema d’extraordinària dificultat: que cadascú sàpiga -pugui arribar a ser consicent- d’allò que necessita.

Però això, ja és tema per a un altre escrit.

LA HIPOCRESIA I LA MORT

Fa pocs dies que ens van comunicar la mort a l’Argentina d’un inic fiscal, per causes suposadament naturals. Per quins set sous no ens en podem alegrar? Perquè la mort és ‘lamentable’? Coneixeu d’algú ‘immortal’? Aleshores? Em preteneu dir que en aquell infame al qual hem definit amb totes les males paraules que coneixem per abusar del seu poder, per desgraciar la vida de gent innocent, per fer el mal per tal d’omplir el compte corrent, per enorgullir-se del mal que causava, pel ‘más dura será la caída’...? Em preteneu dir que ara que ha finat, hem de reconstruir el nostre argumentari? Ara hem de dir: oh, pobre! Que Déu el tingui al seu si. Que Déu el perdoni. Que descansi el pau? Ahir era un ser injust, un home que abusava del seu poder, un home que tergiversava la realitat per assolir de tancar a la presó gent innocent, que maldava per treure el més valuós dels nostres desigs: la llibertat, tot vantant-se’n, més milhomes que un pinxo de bar! I avui, que és fred, n’hem de lamentar la seva desaparició?

Sense dubte que és immoral i contrari a tota ètica alegrar-se de la mort d’una persona ‘normal’, amb els seus defectes i les seves virtuts, i ho és perquè ningú pot llençar la primera pedra. Tanmateix, no és ni immoral ni mancat d’ètica sentir felicitat -un sentiment que no es pot reprimir- quan un desaprensiu acaba la seva vida. Aquells que han fet mal sabent que el feien, aquells que emparats en el poder dels seus càrrecs o força han sotmès els altres injustament a condicions indignes, aquells que violenten la legítima voluntat dels altres, tots aquests, no mereixen ni mereixeran mai, en un cor noble, l’emissió d’una llàgrima. Els seus familiars, lògic és que els plorin. Tot queda en família, i al capdavall, l’estatus familiar s’haurà vist afavorit per les activitats del difunt. Això passa fins amb els més perillosos mafiosos. Ara bé, tots aquells que han patit la seva perfídia, com voleu que el plorin? Serien malalts, si ho fessin.

Aquest home, amb un currículum detestable, n’estava d’allò més ufà d’impartir la injustícia en connivència amb els estaments judicials. Hi ha molts graus de maldat i de perversió; però ja només amb la mínima maldat i la mínima perversió, el goig de la mort d’un malvat o un pervers no ens ha de crear remordiments de consciència. No és just i fins i tot lloable celebrar la mort d’un dictador? Els jueus alliberats després de la mort de Hitler, què havien de fer, posar-se a plorar per la desaparició del seu botxí? Aquella persona que ha patit mal d’una altra, quan el seu violentador mor, què ha de fer, posar-se a plorar i lamenta-ho? Sense dubte, que és molt digne del perdó i de la commiseració cristianes actuar de manera tan generosa, tanmateix, és igualment digne i comprensible que la víctima boti d’alegria amb la desaparició del seu botxí.

Pretenen dir-nos que tots els presos polítics, en el moment que van saber la notícia, es van estirar els cabells i ploraren desconsoladament? La seva educació i respecte, de ben segur que els féu adoptar una cara de circumstàncies i amb circumspecció afrontar la notícia, ara bé, sense dubte -perquè tots som humans-, en el seu fur intern sentien unes pessigolles i el cap no deixava de pensar: ja t’està bé. I aquests sentiments i aquestes íntimes expressions són del tot dignes. Recordem que el difunt frisava per veure el president democràticament elegit tancat entre reixes! I ara, què hem de fer? Ai, pobre home, tan bona persona que era... i tan just i equànime. Jo li perdono les faltes... I si vols perdonar-les-hi, i així et sents millor, doncs, fes-ho. Ara, no em digueu que és de mala persona alegrar-se per la mort d’un altre. I escric això, perquè aquell que us ho digui, menteix: prou que tothom s’ha alegrat de la mort d’algú altre. Només els ingenus i els sants són capaços de tanta grandesa d’ànim. Dels primers n’hi ha molts, dels segons molt pocs.

La mala educació, l’insult i la desqualificació injustificada són blasmables, sí, però no es poden castigar amb cap llei. I l’exposició sincera i raonada d’una alegria, mai no pot ser blasmable. Així doncs, aquells que ploren el mort, que el plorin, i aquells que se’n riuen, que riguin. Sempre passa el mateix i sempre serà així, més encara amb les persones públiques, que quant a públiques no sempre seran ídols de tothom, i quan no s’és ídol de tothom, sempre hi ha qui per enveja, per perjudici personal, per raó o per antipatia, sentirà menyspreu envers la persona pública. És el preu que han de pagar.

La mort no fa sant a ningú. Tots ens hem de morir. I si avui jo me’n ric d’un difunt, que els qui pateixen el meu sarcasme, no dubtin que algun dia ells tindran l’oportunitat de resarcir-se’n. Que se sentin ofeses les autoritats i ens demanin respecte, és molt baix, molt insultant i a més a més de ploramiques. Potser els que ens ho demanen, ho fan per curar-se en salut, traslladant la venjança en la manca de respecte envers el mort a la que saben serà la manca de respecte envers la seva pròpia mort.

Molt més greu és la inoperància d’aquests alts càrrecs amb la mort dels emigrants al mar, envers els quals ni tan sols hi ha empatia. Molt més greu és deixar morir, que riure’s d’un que s’ha mort; i més encara quan és de mort natural. Que molt diferent seria la consideració si la mort hagués estat provocada, amb la qual cosa entraríem en un altre escenari, que val a dir, tampoc no hauria de ser molt diferent d’aquest, per bé que sí que l’assassinat hi introduïria unes consideracions molt més delicades. En el cas que ens ocupa, d’haver mort assassinat, l’escarni i la burla serien èticament recriminables, ja que el càstig sofert excediria els seus delictes... És una mica com ‘el cas que ens ocupa’ actuà amb les seves víctimes.

Així doncs, acomiadem-nos com ho fan els castellans: «El muerto al hoyo, y el vivo al bollo».

P.S. I si algú considera que no hi ha respecte pel difunt per la meva part, consti que no me’n mereixia cap. I aquí rau la meva llibertat.

ÉS MENTIDA, NO ÉS POSTVERITAT

La postveritat és un concepte modern que descriu la situació en la qual els fets objectius són subordinats a les emocions i a les creences de la gent a fi de crear opinió pública. Ras i curt: una mentida. Aquest terme és molt usat en els darrers mesos per periodistes i tertulians. Per què hem de fer servir un eufemisme per descriure la mentida, si ‘mentida’ és un concepte prou clar: la submissió de la recerca o l’exposició de la veritat a la necessitat de defensar els nostres interessos o la nostra voluntat. Una mentida és una falsedat, una manipulació o una tergiversació. Tanmateix, com tractaré de demostrar més avall, cal tenir molt present que l’oposició veritat-mentida no és un tema menor, i fins i tot la llibertat depèn de la distinció entre aquests conceptes oposats.

La veritat només és una una, però té moltes vies de reconeixement i cap d’elles capaç de posar-la en evidència. La mentida només és una, i no admet ni interpretació ni pot ser mai exposada com a evidència. Conèixer la veritat és impossible (llevat de l’abstracció matemàtica) perquè l’objectivitat és impossible, ja que sempre hem de fer front a la realitat des de la nostra subjectivitat. Per això, ser objectiu significa posar en dubte la pròpia subjectivitat i tractar de veure i analitzar la realitat amb aquesta suspensió del criteri subjectiu. Malgrat això, mai no podem ser objectius perquè mai no podem sortir absolutament de la subjectivitat. I aquesta és la causa que tot i que tots vivim en una indiscutible realitat, cap ni un de nosaltres pugui fer-la objectiva. La realitat és una aparença dins de la qual hi ha una veritat que és la seva única existència i, tanmateix, és indiscernible. Estem condemnats a veure les coses d’una manera i a interpretar-les a la nostra manera, i per això estem habituats a viure en la mentida. Val a dir, per bé que és una obvietat, que la nostra percepció de la realitat del món és una interpretació articulada d’acord als nostres instruments perceptius.

La filosofia, al capdavall, no ha tractat altra cosa que desxifrar aquest enigma que és tant misteriós com necessari. Sense dubte, viure en ‘la veritat’ seria una absoluta condemna. Viure en la mentida, en el desconeixement, en l’aparença, ens obre la possibilitat de la llibertat, ja que tot i vivint en una sola realitat -que només pot ser d’una sola manera-, la seva presentació aparent ens obre un ventall d’interpretacions que són els colors de l’essència íntima de la realitat, una essència que mai no podem descobrir.

Més enllà de la concepció filosòfica de la realitat, hi ha una realitat que patim cada dia i en tot moment. Aquesta realitat està conformada per un munt d’aparences: els homes tenen un aspecte però la seva íntima realitat no és el seu aspecte físic, el mateix passa amb els objectes, amb els animals i amb les relacions. I és en aquestes relacions, i sobretot en les relacions humanes, en la comunicació que ens determina el món en què vivim, on hem d’aturar-nos per descobrir la veritable intenció d’això que avui se’n diu postveritat.

Les relacions humanes es fonamenten en la comunicació; que no és gaire més que un exercici de falsejació i mentida. En un cert sentit tots duem una màscara amb la qual ens presentem al món, una màscara que en el fons és la nostra defensa, la manera de no mostrar allò que veritablement som i així evitar de quedar exposats a la voluntat dels altres. L’amistat de veritat, la profunda, no la mera coneixença, és l’exercici arriscat de descobrir la nostra veritat a un altre; o almenys, de deixar de ser constantment mentiders. És un acte en el qual dispositem la confiança en l’altre, en l‘amic. Per això, la traïció, l’engany, l’interès o la indiferència mai no poden ser el motiu d’una relació d’amistat.

Però les relacions humanes són molt complexes i diverses. I la postveritat afecta només les relacions entre ‘el poder’ i els ciutadans. Els poders establerts sempre han fet servir la mentida com a instrument per a dissenyar la realitat. Ho fan els poders polítics, siguin quins siguin, i els segueixen i col·laboren en aquesta creació de la realitat, tots els altres poders socials. Per poder social hem d’entendre aquelles organitzacions que exerceixen la seva influència sobre el conjunt de la societat. Totes elles, sempre i per definició, responen a una interpretació ‘subjectiva’ que tracten de convertir en ‘objectiva’ -Així per exemple, les organitzacions contra l’esclavatge presentaven una interpretació subjectiva que atemptava contra la concepció objectiva del moment-. Els instruments que han de fer servir les organitzacions per obtenir aquest canvi en l’objectivitat, només poden ser raons i la força de la seva exposició, de manera que la nova il·luminació d’un problema i la seva enraonada justificació assoleixin de consolidar el canvi, de transmetre la visió subjectiva de l’organització a la realitat objectiva. Aquest canvi pot ser fruit d’una intenció d’harmonització, entenent-hi la recerca d’unes relacions socials més ajustades a la justícia -que va íntimament lligada a una interpretació correcta de la veritat-, o poden ser fruit d’una voluntat de sotmetiment. I consti que mai no és senzill de diferenciar una intenció de l’altra. La revolució soviètica, per exemple, tenia una intenció d’harmonitzar la societat o era fruit de la voluntat de sotmetiment dels revolucionaris? I com aquest exemple, gairebé en tots els altres canvis i revolucions en una realitat objectiva.

Tanmateix, avui, que els poders tenen una base molt més àmplia sobre la que posar en exercici el seu domini i sotmetiment, freturen d’estris més sofisticats. La mentida, la interpretació disfressada de la realitat, sempre ha estat el sistema bàsic de tots els poders per influir damunt de la societat, siguin els poders polítics, econòmics o la premsa. Fins a no fa gaire, com ‘mentida’ és una paraula que a ningú no agrada de sentir, menys encara si l’enganyat és un mateix, els periodistes, els polítics i els poders econòmics feien servir una estupidesa etimològica com ‘incert’. Això és incert, sentíem dir. La qual cosa volia dir: Això és mentida. Però dir mentida, comportava posar damunt de la taula el problema: que la direcció social depèn de com es construeixen les mentides, i prou saben els qui dirigeixen les societats que la solidesa d’una societat depèn de com és entensa per ‘veritat’ la ‘mentida’. Algú es va adonar que parlar ‘d’incerteses’ era un risc, era deixar a la societat en un mar d’inestabilitat objectiva, i això calia canviar-ho. La gent ja està prou formada per saber que no hi ha una veritat indiscutible -la més gran fou derruïda durant el segle XX: Déu- i no es podia deixar la societat navegant en una reconeguda mentida o en la incertesa, ja que els dos són àmbits de relació sense objectivitat. El poder d’objectivació de la mentida ha perdut força, gràcies a la llibertat d’expressió i a la millor formació de la majoria de la població. La incertesa mai és capaç d’oferir un món objectiu, sinó tot el contrari. Aquestes derives són perilloses per al poder establert, i per això calia una nova paraula que donés solidesa al que en altre temps es resolia amb la mentida més barroera. Avui la gent és molt suspicaç i desconfiada.

La postveritat fou la troballa: indiscutiblement l’efecte psicològic de la paraula ‘veritat’ és ferm i segur. El prefix ‘post’ és molt modern. Recordem que és molt de persona avançada en els nostres temps parlar de postmodernitat, postfranquisme, postgrau, postproducció... sempre el ‘post’ aporta -psicològicament, sense cap raó objectiva- una càrrega de positivitat. D’aquesta manera amb el ‘post’, que és un avenç en qualsevol accepció, i la ‘veritat’, que és un terme agraït, que dóna confiança i en si mateix és positiu; amb aquesta combinació s’assoleix de convertir una ‘flagrant mentida’, una invenció, una perversa inducció intel·lectual, en una mentida que cal acceptar per compartir una realitat objectiva. És a dir, en lloc de dir: la mentida flagrant del poder és aquesta, es transforma la manipulació en ‘la mentida que s’han inventat i que hem de creure perquè genera el món objectiu és aquesta’. Per això hem d’estar molt alerta i desconfiar del tot d’aquells que ens parlen de postveritat. Perquè tots els que ens parlen de postveritat el que fan, de manera subreptícia i malintencionada, és ocultar-nos una immensa mentida i la mala intenció que oculta la seva exposició pública.

Quan ens diuen: «Vivim en el món de la postveritat», ens estan dient: «Vivim en una mentida prefabricada que ens hem de creure per anar tots bé». I creure mentides és deixar de ser lliures. L’anul·lació de la llibertat dels homes s’aconsegueix quan la majoria d’homes deixen de ser lliures i els homes lliures són considerats beneits.

Creure en la postveritat és lligar la intel·ligència amb cadenes, recloure-la en una cel·la fosca i humida, mentre se’ns exposa com en un cinema un món de llum i d’homes feliços protegits pels prohoms de la humanitat. Qui no té el valor de denunciar la mentida, no diu mai la veritat. Desconfieu d’ells: Són com els mercaders que a l’edat mitjana oferien l’elixir d’amor i intoxicaven els babaus amb alcohol.

NENS I ADOCTRINAMENT

Aquests dies estem veient la polsaguera que ha aixecat en tots els àmbits educatius la polèmica per l’adoctrinament dels nens. Per començar, cal deixar molt clar que adoctrinament era el que feia l’escola franquista, és a dir, l’ensenyament d’acord a una doctrina i la total falta de crítica o discussió, ja no només entre els alumnes, sinó entre el professorat i els responsables educatius. Acusar avui a l’escola catalana d’adoctrinament és senzillament una solemna estupidesa. Que els responsables de l’educació espanyola -i dir-los responsables ja és dir molt!- els molesti de veure que a les escoles catalanes els nois i noies són formats en català i aprenen les diverses ciències i humanitats en català, només certifica la seva voluntat d’adoctrinament en castellà. I per a mostra un botó: l’ensenyament de la història, no només a les escoles, sinó a les facultats espanyoles d’història, ha estat sempre un adoctrinament, una exposició voluntàriament tergiversada per consolidar la idea pàtria. I ja Schopenhauer escrivia: «Només mitjançant la història es torna un poble conscient de si mateix». La interpretació de la història feta pels espanyols és i ha estat sempre una monstruosa mentida, mentre que la història feta pels catalans -i cal tenir present que la història sempre està sotmesa a una interpretació- ha estat sempre la mateixa. Bona prova del que dic és que a Espanya encara no saben si són Espanya des dels reis visigots -barbaritat franquista-, des dels reis catòlics -tergiversació constitucionalista-... o amb el naixement del concepte de nació al segle XIX, que val a dir que seria la més objectiva anàlisi del concepte estat-nació. Tanmateix, i els espanyols volen oblidar-ho: Felipe V aconsegueix la unitat de les corones hispàniques (llevat de Portugal) mitjançant el sotmetiment militar. Els historiadors espanyols aquest detall l’ignoren perquè és el motiu clau que justifica l’explicació històrica dels catalans, essent a més a més d’una evidència documentada que no admet cap gènere de dubte.

Però, no vull parlar d’història, sinó de l’adoctrinament dels nens. Si som estrictes, hem de reconèixer que tot ensenyament reglat per un estat és sempre un ensinistrament, ja que l’educació pública tracta sempre de ser un aglutinador. Per això, i avui més que mai, vist que fins i tot les empreses formen part del sistema educatiu, cal una profundíssima reflexió sobre els models i els sistemes educatius. No és gens fàcil parlar d’aquest tema amb seriositat i rigor assolint de deixar de banda les intoxicacions pròpies de tota ideologia, unes intoxicacions ideològiques de les quals és víctima el teòric de l’educació. No, no és gens fàcil. De primeres, tots aquells que vulguin dir-hi la seva hauran d’esporgar tota ideologia del mètode i cenyir-se a un procés de formació ‘asèptic’, si això és possible. Com veiem, reestructurar el sistema educatiu és una complicadíssima tasca que hauria d’involucrar a molta gent de molts àmbits d’estudi diferents i a tots ells amb la feina prèvia de l’espurgació pròpia feta a consciència. Aquest és un dels grans reptes de la nostra societat, si no és el més complex i difícil. Però, tampoc no és d’això del que es tracta aquí, ja que per tractar aquest assumpte ens caldrien uns quants volums. La feina és enorme.

Per això, recupero el motiu d’aquest escrit: l’adoctrinament dels nens, entenent-hi, si als escolars se’ls ha d’involucrar en la societat i els seus problemes, o si se’ls ha de mantenir allunyats d’aquests problemes socials en els centres escolars. D’entrada cal que ens cenyim al moll de la qüestió i no divaguem. Vull dir que em refereixo als nens, no als joves que en el segon nivell educatiu es preparen per als estudis superiors. En aquests, mentre encara se’ls doni la possibilitat d’estudiar humanitats, i sobretot filosofia i ètica, no cal dir que els problemes de les nostres societats i les realitats i conflictes del moment seran sempre un alicient de discussió i un bon camí per educar en el respecte, la reflexió i el diàleg.

Exposat fins aquí tot el que ha estat exposat com a preàmbul i limitació de l’objecte d’aquest escrit, entrem de ple en l’adoctrinament dels nens:

En anteriors escrits ja he exposat que la societat d’avui impedeix en els nens de ser nens. La intoxicació televisiva i alhora comercial, les activitats extraescolars en molts casos excessivament competitives més que educatives i l’estrès que totes aquestes activitats representen per a un nen són sense dubte perjudicials, perquè els lleven la millor de les seves facultats: la innocència. Aquesta mirada desinteressada en l'àmbit personal i alhora interessada com a curiositat i ànsia de coneixement és l’essència d’una educació digna.

Per això en els nens se’ls ha de permetre jugar i formar-se. És una greu errada pensar que els nens aprenen jugant. És evident que en els aspectes de desenvolupament psicològic i psicomotriu jugar és l’eina més eficaç perquè un nen aprengui a relacionar-se amb la vida en societat, tanmateix, la formació no pot ser un joc. Amb això no vull dir que la disciplina i la tortura siguin el camí, però cal establir una diferència -que existeix en realitat- entre allò que es pot aprendre de manera natural i per interrelació, i allò que fretura de ‘conducció’, o sigui, la formació en la matèria específica. Per tal que la formació pugui ser admesa amb afecció i apresa pel nen caldrà estudiar quines són les distribucions horàries i quins els mètodes per aconseguir-ho, però és inevitable que el nen diferenciï clarament allò que és joc, d’allò que és formació, entenent per formació els coneixements intel·lectuals. Ningú dubtarà que per assolir coneixements intel·lectuals cal una actitud i predisposició, a més a més de les capacitats intel·lectives, unes capacitats intel·lectives que en un normal desenvolupament dels infants són extraordinàries a edats molt petites. Un nen petit pot aprendre molt de forma quasinatural si se sap com interessar-lo en la matèria que se li explica. Prova d’això és la facilitat dels nens per aprendre els enrevessats noms dels dinosauris i les seves característiques, una facilitat que a molts dels adults ens sorprenen. La raó d’això és senzillament l’interès i l’afecció.

L’escola és un centre on s’han de donar als alumnes els estris i els mètodes per al coneixement. La base tècnica que permetrà que després puguin pensar i saber. L’educació és un llarg procés que té diverses etapes, les quals cal respectar per a fer que l’alumne assoleixi un desenvolupament adequat. Donar veu crítica al desconeixement, no és un mètode ni de diàleg ni de reflexió, més aviat és tot el contrari, un mètode d’autoafirmació i d’irreflexió. No hauríem de parlar d’allò que no sabem. Aquest és, sense dubte, un sistema adequat per educar un infant en valors. Tothom pot parlar per parlar, i al nen cal educar-lo en la seguretat que per parlar cal saber de què es parla, i que si no se sap de què es parla és millor escoltar i preguntar. Formant-los en el respecte a la pròpia ignorància, s’ensenya la base de la crítica posterior, ja que una vegada el jove tingui els coneixements per exercir la crítica, aleshores disposarà dels intruments per a fer-la efectiva i real.

Així com de vegades ens pensem que canviant les paraules canviem el món, i no és en absolut així, de vegades pensem que allò que ensenyem a l’escola canviarà la societat, i tampoc no és així. Tota societat ensenya automàticament una ètica, tant als homes adults com als infants i als joves. No cal que ningú els l’expliqui, els infants i els joves la perceben amb tota naturalitat. No hem de criticar la societat des de l’escola, ja que l’alumne quan sorti de l’escola ingressarà a la societat i el sistema d’aquella societat serà automàticament assimilat pel jove. A l’escola cal formar l’individu i per això cal desenvolupar-lo en els coneixements i la reflexió, ja que l’individu no ‘preconduït’ a l’escola serà el que podrà canviar la societat. I això avui és més important que mai, ja que si abans l’adoctrinament nacional era el propòsit escolar, avui, i ningú no se n’amaga, és la formació per al treball, amb la qual cosa estem coartant tota possibilitat de canvi real de la societat, perquè l’ensenyament està destinat a la pràctica. I no hauria de ser necessari de dir, però avui cal dir-ho: l’ensenyament és l’ensinistrament teòric que després reformarà la pràctica.

No em vull estendre més, que si no acabaré escrivint el primer volum. Només us recomano que penseu en el que he escrit, que hi reflexioneu. Un nen ha de jugar i formar-se, és innocent i no se li ha de desenvolupar l’esperit crític que no pot tenir. Quan sigui jove, mercès a la formació que li hem transmès i a l’evolució física i mental, al desenvolupament que el fa deixar de ser nen -perdre la innocència- i començar a fer-se adult -la transició ‘tràgica’ de la joventut-, mercès al fet que haurem fet d’ell un ésser únic i individual, podrem tenir confiança que comprengui la seva soledat o la necessitat de la societat. A primer cop d’ull pot ser difícil de veure-ho, però si ens hi fixem, veiem que per arribar a l’objectiu cal ocultar-lo. En una societat individualista i sense ètica, educar en la solidaritat i l’ètica converteix els nens en més individualistes i insensibles. Cal educar en la formació i el coneixement, que són les fonts on beu qui acabarà reconeixent-se com a ésser únic i per tant més social, en tant que reconeixerà en els altres la seva mateixa peculiaritat.

Molt poques vegades la línia recta és la distància més curta entre la sortida i l’arribada en el món real. Potser només, en la matemàtica, en la pura abstracció això té sentit, més enllà de la matemàtica, la vida és una dansa plena de revolts i rebolcades.

CONTRA LA VIOLÈNCIA, LA VERITAT

Aquests darrers dies hem sentit un munt de declaracions quant al motiu per què el govern de Catalunya va prendre decisions certament esporuguides una vegada proclamada la República. La gran majoria d’aquestes declaracions han fet una especial menció de la violència que tenia preparada l’estat espanyol contra les autoritats i el poble de Catalunya. Val a dir que considero prou infantil de creure que l’estat espanyol acceptaria la declaració d’independència i s’asseuria a negociar. I ho crec infantil perquè no recordo que mai en la història dels governs hispànics, s’hagin assegut a negociar res de forma civilitzada, ja que sempre els ha pogut més l’exercici de la força i l’imperi de la violència, un imperi que moltes vegades confonen amb l’imperi de la llei. Cal no oblidar que en el règim franquista també hi havia imperi de la llei. Aleshores el règim no reconeixia tenir presos polítics a les presons, tots eren presos comuns i delinqüents diversos per haver infringit els marcs legals. El fet de generar por era el règim i, avui a Catalunya, instal·lar la por a la gent continua essent l’estratègia del règim espanyol. I per fer por, tant valen els seus policies ferotges com vendre com a malèfics els defensors de la llibertat. Bona prova d’això n’és ‘Informe Semanal’, en el qual la imatge i les declaracions del president de la República Carles Puigdemont eren acompanyades de la música de ‘L’exorcista’.

El cap de setmana de la proclamació fou un cap de setmana tranquil, com adormidor. Era una situació ben estranya i crec que això es podia constatar al carrer, on hi havia una normalitat que tot i essent normal, no n’era. Es respirava la sorpresa que tot seguís igual quan tot havia d’haver canviat. Tanmateix, la gent agraïa el bàlsam d’un cap de setmana serè després de tants de dies plens de tensió i angoixes. Ara, segons que ens diuen les nostres autoritats exiliades i representants de partits polítics independentistes, això va passar així perquè la violència desmesurada que pretenia aplicar el govern espanyol recomanava un seguit d’accions dissuasives i mesures com l’aturada de l’exercici del govern legítim, per tal d’evitar el que segons sembla podia ser un bany de sang.

No dubto en absolut que el govern espanyol, després de la seva criminal actuació el dia 1 d’octubre, tingués la intenció de castigar amb molta agressivitat la colla de desafectes de la integritat eterna de la pàtria; ara bé, els meus dubtes com els de molta altra gent necessiten proves, arguments i dades. Tinc tendència a creure-m’ho, però, cal demostrar-ho perquè aquesta tendència natural adquireixi el valor de fe i de veritat. El govern de Catalunya, més ara que està a l’exili, hauria de posar damunt de la taula totes les proves que tingui de les intencions criminals de l’estat espanyol. Malauradament, mentre no siguin capaços de raonar aquestes acusacions terribles en un estat de dret i democràtic, els ciutadans no podem creure’ls. No els hem de creure per més independentistes que siguem i per més que la nostra tendència natural sigui acceptar la disponibilitat criminal de l’estat que ens oprimeix. És tant urgent com inexcusable d’explicar-se a l’opinió pública i alhora fer-ne una denúncia a les autoritats internacionals, perquè aquestes notícies, a hores d’ara infundades, adquireixin el valor de proves de fets. La credibilitat del nostre govern i dels partits que s’han expressat en aquest sentit exigeixen la demostració.

Si no són capaços d’aportar documents, proves i indicis incontestables de la voluntat del govern espanyol d’executar una repressió indiscriminada, no podem creure’ls. Ens podrem mal fiar de les intencions del govern espanyol, però arribar al punt d’una acusació tan greu, obliga a qui la fa d’aportar les proves indiscutibles. D’altra manera podrem creure que en aquesta guerra soterrada, aquestes declaracions formen part de la desinformació interessada i de la tàctica comuna dels governs en guerra de fer ús de la mentida com a argument de descrèdit contra l’enemic.

Si l’amenaça del terror els féu tirar enrere en l’aplicació i la implantació de la república proclamada, cal que la demostrin. No dubto que els policies i la guàrdia civil destinada a Catalunya no han vingut a passar unes vacances; prou que els vam sentir cridar com a goril·les ansiosos de sang en un hotel d’un poble de la costa. Pocs catalans dubtem que l’a por ellos’ els encega, però siguem justos i, de la mateixa manera que ens crispen les falsedats i mentides dels partits unionistes, falsedats i mentides que les imatges i els àudios desmenteixen, de la mateixa manera, exigim a les nostres autoritats republicanes i als partits que s’han pronunciat en la denúncia de paraula de la ferotge repressió indiscriminada que volia executar el govern espanyol; exigim-los imatges, àudios, documents o qualsevol prova indiciària que demostrin fefaentment que el nostre govern no ha mentit.

Acusar de criminal un govern que ja sabem que està format per delinqüents i provar-ho, no només reforça la fe en els nostres representants sinó que despulla la realitat feixista del govern espanyol davant del món. Si us plau, autoritats i partits catalans, demostreu les vostres paraules i comptareu amb la solidaritat de la gent de bé, dels democràtes i dels amants de la llibertat. I si no podeu demostrar allò que dieu, calleu. No sabeu el mal que ens pot fer sembrar acusacions sense proves, ja que l’únic benefici que podem treure d’aquesta errada, serà el descrèdit de les nostres reclamacions i que ens puguin assenyalar com a falsejadors de la realitat. I siguem seriosos: l’acusació és molt greu. Si us féreu enrere per evitar una matança, digueu-ho ben alt, del tot clar i exhibint els documents que ho demostrin, si no, calleu, i no goseu mai més alçar la paraula amb falses acusacions, que les falses acusacions acaben més d’hora que tard deixant en evidència qui les fa.

No tingueu por. Hem perdut les nostres institucions i estem vivint sota un règim autoritari que degenerarà en una dictadura tova. L’última cosa que es pot perdre és la llibertat, i la llibertat només es defensa amb la veritat i sense por.

No calleu, feu-nos coneixedors del que sabeu, i potser haureu garantit l’aclaparadora victòria del 21-D. Demostrar que l’únic argument del contrari és l’exercici indiscriminat de la violència, només pot dur-nos a la victòria; i això, fins i tot, vivint en una Europa corrupta sense cap sentit ètic ni social que els riu les gràcies.  

UNA PRESÓ DITA ‘ESPANYA’

(Una presó és un establiment disciplinari on són allotjats els individus que violen la llei. Les seves vides estan regides per l’autoritat penitenciària i són mancats de la lliure disposició de les seves vides. El reglament de la presó és per a tots els presos el mateix. Ningú rep un tracte de favor, llevat dels confidents i els col·laboradors amb els escarcellers, que són els encarregats del manteniment de l’ordre entre els presos de la institució. La sagrada institució sempre està regida per un alcaid, que és el màxim responsable, el governador de la presó i el cap militar de la fortalesa. Tots els escarcellers estan a les seves ordres i hi ha un ordre jeràrquic piramidal, que té per cúspide l’alcaid i va ampliant la seva base sobre els governadors, que organitzen la presó, i els seus subalterns, que executen aquesta organització i són la garantia del manteniment de l’ordre i la disciplina imposada per la màxima autoritat: l’alcaid.)

Espanya és un establiment disciplinari on viuen uns individus que estan regits per les autoritats penintenciàries i que estan mancats de la lliure disposició de la seva vida, ja que han de sotmetre’s al reglament de la presó, un reglament que lògicament no poden canviar, ja que només pot fer-ho l’alcaid amb els seus governadors, d’acord al seu criteri i sense tenir mai en consideració la voluntat dels presos. Al capdavall estan en una presó per evitar que puguin violar la llei. Fa molts anys que l’alcaid de torn, un tal Felipe V, es va adonar que era millor prevenir la llibertat que curar-la. I imposà un règim de terror per tal de sotmetre la lliure disposició de la vida dels seus presos. En aquest criminal històric, no li mancaren confidents ni col·laboradors dins de la presó per a sotmetre i controlar la resta de reclusos. I així han anat passant els anys en aquesta immensa presó borbònica.

En aquesta presó dita Espanya, l’alcaid sempre és un Borbó. Només una vegada des de Felipe V, hi va haver un altre alcaid, un tal Amadeu, que venia de Savoia, el qual, esborronat del règim penintenciari, va renunciar a seguir articulant tanta repressió i violència, i abdicà. Poc temps després, ja teníem un nou hereu de la doctrina de Felipe V, i així ha anat passant fins avui, que l’alcaid d’Espanya és reconegut amb el sobrenom de «El preparao», un digne hereu del seu pare i d’un dictador -dit Franco-que fou alcaid i senyor durant quaranta anys de pau, digne hereu de la indignitat i de la baixesa ètica i moral de tots els borbons. La presó Espanya té sempre un alcaid, el d’ara es diu: Felipe VI.

En aquesta presó hi ha hagut un motí, i l’alcaid manà als governadors que sofoquessin la insurrecció a sang i foc. I les ordres del comandament de la presó foren obeïdes i en quedà tan satisfet que féu una aparició pública per manifestar la seva simpatia i el seu agraïment a la fidelitat dels goril·les que carregaren contra els revoltats. La intervenció pública fou aplaudida pels governadors de la presó, homes corruptes i criats tots sota el mandat de l’anterior alcaid, el dels quaranta anys de pau. Els confidents que viuen entre els presoners i es reuneixen en grups anomenats dues-pes i ce-esses no contenien la seva alegria; i els col·laboradors, coneguts entre els reclusos com a sociates, tot i que dissimulaven, no hi cabien de joia, que més d’un d’ells, sense que tingués sentit, ballava i somreia i es feia fotografies amb els altres confidents sense amagar-se, i sentint-se’n ben ufà.

Així estant les coses, els governadors, homes corruptes i sense escrúpols al servei lacai de l’alcaid, activaren tots els altres subalterns, uns homes emparats hipòcritament sota el nom de justícia, per començar una ràtzia de persecucions que els subalterns, seguint les estrictes ordres dels governadors del terrible alcaid, havien d’inventar-se per castigar i humiliar els homes que havien estat capdavanters en les demandes de llibertat entre els presos de tan inic establiment repressiu.

En aquesta presó dita Espanya, hi regna la por, el terror i la persecució. Els presos, això no obstant, rebecs i malcontents, a risc de més penúries encara, lluiten per derruir els murs d’aquesta horrible presó. De vegades, fan grans pinyes de gent, d’altres boicoten els establiments interns de la fortalesa. L’alcaid els observa i pren nota, té els subalterns preparats per obeir les ordres dels governadors. L’ambient a la presó cada dia és menys respirable. La corrupció, l’absoluta manca de llibertat, el règim despòtic i el menysteniment són l’aire que s’hi respira. Prou que alcen el crit els presos, demanant socors als homes lliures de fora de la presó, però, ai!, les presons s’estenen cada dia més i fins homes que es creien lliures són víctimes de noves presons, menys rígides que la presó d’Espanya, però amb governadors i alcaids cada volta més semblants als d’aquesta presó. Els manen uns fantasmes dits ‘mercats’ i els corruptes alcaids i governadors els obeeixen sense protestar, mesells i orgullosos de ser els pastors de tantes ovelles.

Aquest és el trist conte de la presó d’Espanya i la del seu voltant, una presó aquesta, que cada volta engreixa més els murs, i guiada per un incapaç satisfet dels regals de l’alcaid d’Espanya i dels governadors de l’alcaid, somriu a la càmera que li fa fotografies vestit de pallasso, s’embutxaca els diners de la seva perfídia i després se’n torna al seu petit país a raspallar els seus amos, els homes poderosos que són fantasmes i es diuen mercat.

Aquest és el trist conte d’una presó dita Espanya i de la presó sense fronteres anomenada hipòcritament ‘Comunitat europea’. Els presos no es rendiran, només cal saber si derruiran els murs o els alcaids sense ètica ni moral i els governadors corruptes seran capaços de convertir el que avui és una presó en un camp de concentració, al qual volen posar de nom: Catalunya.    

EL 21-D, ENS HEM DEIXAT ENGANYAR ?

Costa molt d’entendre aquesta passió innocent envers les eleccions del 21-D. En un escrit anterior ja vaig afirmar que eren una enganyifa preparada per Espanya i la ‘solidària i democràtica’ Europa. Els polítics espanyols s’estan cansant de dir que si triomfa la candidatura o candidatures independentistes continuaran amb l’aplicació del cop d’estat. Val a dir que més que un cop d’estat, els nostres polítics haurien de defensar arreu que és una intromissió intolerable en un país estranger. Però, els polítics nostrats semblen creure’s l’enganyifa i els veïns i els europeus esperen aquesta cita autonòmica per desballestar tot el procés.

El delinqüent i un dels màxims responsables de la corrupció europea, el Juncker, ja ha dit que Espanya és un estat de dret. Aquest delinqüent defensarà tots els estats de dret que protegeixin els corruptes, al capdavall ell no és una altra cosa. Aquest impresentable moral dóna la cara pels interessos de les elits alemanyes i franceses, a part dels interessos financers luxemburgesos que aquest delinqüent ha protegit mentre era el cap del seu estat, un petit estat que d’acord a la seva imparcial mirada, sí que té dret i espai en aquesta Europa dels grans Estats. Aquest màxim representant d’Europa -com tots els seus companys, que viuen de la corrupció de les seves comissions europees i diversos consells- té la poca vergonya de dir que Espanya és un estat de dret, quan sap que la presumpta jutgessa del Tribunal de Orden Público regenerat, ha dictat l’ordre de detenció contra Puigdemont tergiversant els càrrecs i donant força a la corrupció -ells, assenyalant els altres de corruptes! No es pot tenir més baixesa ètica- perquè la corrupció és l’únic càrrec pel qual podria ser concedida l’extradició de manera urgent.

Els polítics catalans baden, és el meu parer. Després de la ‘proclamació’ de la república, de cap de les maneres es pot admetre una convocatòria autonòmica. Teníem a la gent disposada a defensar les nostres institucions, i ara comptem amb més de 700 batlles que són els responsables de posar i articular els col·legis electorals, a més a més els polítics independentistes tenen el poble al seu costat, un poble que no es cansa de reclamar la llibertat dels presos... i tot i això, s’accepta la trampa hispanoeuropea amb la ridícula excusa que mai no defugirem les urnes. No s’ha de ser tan innocent. És clar que no s’han de desestimar les urnes, tanmateix, els resultats de les darreres eleccions autonòmiques com el referèndum de les agressions democràtiques espanyoles són prou testimoni de la voluntat del poble de Catalunya. I si encara hi ha algun dubte, és acceptable una nova consulta, sempre que aquesta se centri en la qüestió a dilucidar: la independència. Qualsevol altre concurs electoral és allargar una tensió de manera innecessària i contraproduent.

Quan es tira pel dret, es tira pel dret. No podem tornar a mirar enrere. Estàvem envestint un mur; deixondir-se en el moment de l’impacte, només pot causar mal a aquell que envesteix. Sabíem que això no seria bufar i fer ampolles, a què ve aleshores, ara, tanta dilació i tant de dubte? A part que el front hispanoeuropeu manipularà tot allò que sigui manipulable per ofegar la nostra reivindicació, hem de tenir molt en compte a tots aquells que d’una manera menys encoratjada i convençuda han fet posta per la independència. Prorrogar la resolució del problema, els fa desistir del projecte, ja sigui perquè el veuen impossible, ja sigui perquè el veuen massa complicat, a més a més que constaten la crispació pròpia i al voltant, les quals coses no ajuden a sumar. I això, bé que ho saben així a Europa com a Espanya.

Potser encara hi som a temps. Cal renunciar a crits a les eleccions. No són nostres. El nostre president està a l’exili i part del govern a la presó. En aquestes condicions no és possible l’exercici lliure del dret a vot. Cal una envestida decidida, atacar pacíficament des de tots els fronts sense escletxes ni indecisions. Demà hi ha una aturada de país que si no resulta tan extraordinària com la del 3 d’octubre, ens farà mal. Farà que hi hagi gent que dubti, que comenci a desconfiar en la materialització del projecte. Per això, demà és fonamental una mobilització sonada, però a més a més cal que es trobin els arguments polítics -que hi són- necessaris per boicotejar les eleccions. Si els batlles es neguen a posar a disposició de l’estat les escoles, podríem veure el govern espanyol posant les urnes al carrer per demostrar la seva qualitat democràtica? Tancarien els batlles per obstrucció de la democràcia? I què farien, si els pobles demostren el seu suport a les decisions de les autoritats locals i es manifesten exigint el final de la ingerència estrangera en els assumptes del país?

Crec que quan Madrid va convocar el 21-D faltaren reflexes perquè el nounat govern de la república convoqués les constituents uns dies abans o després. Aquí s’hauria plantejat una bona lluita democràtica, car hauríem vist quina de les dues convocatòries interpel·lava el poble de Catalunya. Però hem badat. I si a més a més l’independentisme -que ja hauria de ser història, recent, però història- es presenta en diferents candidatures s’afavorirà la consciència autonòmica i encara sortiran guanyant els demagogs dels comuns.

Sostinc que el 21D no és cap pas endavant, és de ben segur una aturada en el procés, un retrocés, si no acaba essent la defunció. Prou de ballar amb la música dels espanyols. Decidirem el nostre futur, ara assumim-lo amb tot allò que hagi de comportar. No hem perdut encara, però allargassar un camí sempre suposa que al final les forces són molt minses, i l’enemic és molt poderós i compta amb molta més capacitat de resistència.

Esperarem, no ens queda una altra opció, però convé que els nostres polítics s’adonin que van directes a una trampa, a una trampa que, una vegada caiguts, costarà molt de trobar-hi la sortida. No oblidem que uns deficients resultats, derrumbaran tota l’argumentació que hem sostingut fins ara, i l’enemic sap prou bé que només dividint-nos guanyarà. I no només ens divideix políticament i física, sinó que compra els favors del germà gran, la comunitat on es recullen, com en un niu d’escurçons, l’escòria antisocial i antidemocràtica del continent, representada per tots els títols i protocols que sempre amaguen les més iniqües vergonyes. On són les autoritats alemanyes i franceses, els amos d’aquesta Europa fallida? Ah!, sí, és veritat, que el Manuel Valls, qualsevol cosa menys una persona íntegra, ja ha demostrat el seu amor per la democràcia, recomanant a les autoritats judicials belgues de lliurar Puigdemont al feixisme espanyol. Manuel Valls, que ni és francès, ni català ni espanyol, només un grimpaire sense escrúpols. Aquest és un dels exemples dels homes amb futur en aquesta Europa que ja ha demostrat la seva absoluta ineficàcia com a institució de la gent. Cercar aliats és un bon exercici, sense dubte, però confiar en Europa és un suïcidi. Estem sols i així ho hem d’entendre. La nostra força és la gent. Per això el 21D és la gran enganyifa, la gran enganyifa que els polítics catalans han d’evitar costi el que costi!

CARTA OBERTA AL

Molt Honorable President de la República,

Senyor Carles Puigdemont i Casamajó.

En aquests moments tan crítics per al nostre país rebeu el meu modest i alhora encoratjador suport. Les notícies que rebem cada del país veí són amenaces, i fan més por que goig. Com a màxim representant de Catalunya teniu la confiança de milions de catalans. No defalliu, president. Sabeu, millor que jo, que el futur del país està en les vostres mans i en el vostre govern. No dubto que esteu arriscant-ho tot, per això vull dir-vos que compteu amb el meu reconeixement i la meva sòlida fidelitat.

Ens han tancat a la presó el Jordi Cuixart i el Jordi Sànchez i, posteriorment, a bona part dels vostres consellers. No permeteu que la repressió del govern espanyol escapci els representants de la nostra llibertat. El poble empeny, però necessita guies capaços, decidits i compromesos. Ara teniu l’honor de ser el primer dels catalans i la responsabilitat de dirigir-nos. Teniu tot el meu respecte i en vós diposito l’esperança del somni de la llibertat recuperada.

Sé que sóc un desconegut per a vós, tanmateix, no dubto que en les actuals circumstàncies, els ànims i les discretes paraules d’un desconegut ciutadà de la república són un motiu més per no sucumbir a la pressió que, sense dubte i en tots els sentits, heu d’estar patint. Alhora, heu de saber que en són molts, els desconeguts, que es reconeixeran en aquestes paraules d’escalf dedicades al nostre president en l’exili.

Sabeu que compteu amb el vostre poble, i prou sabeu també que són molts els anys de lluita i d’un constant anhel. A molta gent els sembla que amb cada passa que fem no ens acostem prou a l’horitzó de la llibertat. Cal comptar, estimat president, amb la gent que amb tota la bona fe desconfia o creu que us equivoqueu en enfrontar el nostre immediat futur, i fins i tot n’hi ha que us poden considerar un traïdor, malgrat tot, essent fidels a la voluntat de la nostra terra i a més a més essent-vos fidels, tanmateix, comprengueu la dificultat del ciutadà que desconeixent les trames de la política, i més en un escenari difícil com el nostre, en algun moment sospita i defalleix. Per això, vós heu de ser el seny, la coherència i el principal motiu de la nostra confiança.

Heu demostrat saviesa, comprensió, fermesa i coratge. Malgrat tot, la crítica és legítima, tanmateix, que aquesta crítica provocada de vegades per la nostra impaciència, per la nostra incomprensió o per la nostra fe de ser saberuts, que aquesta crítica mai sigui interpretada per vós com a res més que senyals d’allò que anhelem. Us tenim la confiança lliurada, i la fe en el vostre compromís personal i nacional són absoluts. Només per això no podeu defallir. I em faig càrrec que podríeu contestar-me dient: ‘‘Pots imaginar-te, desconegut ciutadà, totes les mancances afectives i tota la soledat d’aquests moments?’’. I la meva honesta resposta hauria de ser que no, que ni la més generosa imaginació pot abastar el grau del sacrifici.

Rebeu el més profund agraïment per la vostra tasca i el desig que els Déus us siguin propicis, us aconsellin i us protegeixin.

Amb tot el respecte,

Gerard Villarroya.

Visca la República Catalana! Visca el nostre President!     

EL 21-D ÉS UNA GRAN TRAMPA

(Tant de bo m’equivoqui i tots els moviments del govern segueixin una estratègia que ens condueixi al reconeixement de la república. Crec sincerament que el govern i tots els presos polítics han actuat amb convicció i amb la valentia que molt pocs tenen, és just de reconèixer-ho. Per això, i amb més motius, no hem de defallir a exigir la seva posada en llibertat, tanmateix, molt em temo que juguem en un tauler i en un joc en els quals desconeixem els molts paranys i els més interessos que corroeixen els estats. Cal no oblidar mai que Europa sempre ens ha traït en totes les lluites d’alliberament. Per això goso escriure les línies que tot seguit llegireu, i tant de bo m’equivoqui, hagi de retractar-me de les meves paraules contra Europa i hagi de desfer-me en lloances a la superba capacitat dels nostres dirigents. De cor ho dic, però no em puc estar d’escriure el que sento:)

Europa i Espanya van enganyar els catalans amb la proposta del 21-D com a data electoral. Espanya perquè sap que no seran unes eleccions lliures ni transparents. Més avall us ho raono. I Europa perquè es treia el mort del damunt ara, i deixa en mans de l’estat espanyol concloure la finalització de tot el procés, amb la seva complicitat i aquiescència absolutes. Si no, com entendre la indefensió jurídica i política dels ciutadans catalans, que se suposa que també som europeus?

Després de l’empresonament dels Jordis, de l’empresonament de més de mig govern legítim de Catalunya i de la manca de conhort polític envers el president de Catalunya a l’exili, veiem com les autoritats europees miren cap a un altre costat. No tinc cap dubte que aquests ‘demòcrates de pa sucat amb oli’ deixaran carta blanca al govern espanyol perquè faci totes les trampes que consideri necessàries per restablir l’ordre constitucional que els permeti de cobrar per damunt de les necessitats del poble espanyol. Fa gràcia pensar la hipocresia i la demagògia d’aquests polítics europeus que tenen tant de respecte per la Constitució espanyola, i que no sentiren cap remordiment quan ells obligaren a un canvi en aquesta constitució, tan sagrada i legítima, per tal que la ciutadania assegurés abans de res el pagament del deute. Europa ha demostrat que no en podem esperar res. Aquesta comunitat -segons ells mateixos, cínicament, la defineixen-, és tan enemiga nostra com Espanya. Confiar en Europa és la nostra sentència de mort. Aquesta Europa del capital immoral i antisocial és a qui hem de posar contra les cordes. Fa molt de temps que escric que amb manifestacions, concentracions, cassolades, signatures, etcètera, etcètera, no avancem gens. Els dirigents europeus s’ho miren en els noticiaris i preparen les factures a cobrar. Que ningú pensi que a aquests tecnòcrates els costa d’agafar el son per la situació dels pobres catalans. Quan es posen al llitet pensen en els seus comptes corrents i les liquidacions que en nom dels amos han de cobrar perquè tot funcioni com ha de funcionar.

Espanya això ho sap. Sap que la gran preocupació europea és cobrar el deute monstruós que té contret l’estat, i saben que no mouran un dit per defensar una causa que no els reportarà cap benefici i que pot fer trontollar l’estabilitat que tant estimen. Espanya sap que per això, té les mans lliures per fer allò que vulgui, això sí, sense fer un ús indiscriminat de la violència, que l’ús indiscriminat de la violència és lleig i els espatllaria el fantàstic món de pau i convivència europea que tenen muntat. Espanya ha rebut l’ordre de no fer ús de la violència, més enllà, tot els és permès, i si d’una manera o altra ho poden justificar amb la justícia, Europa apel·larà a la política, però permetrà l’exercici injust del dret, amb l’excusa de l’afer intern i la sagradíssima constitució, que, no ho oblidem, els assegura el pagament del deute per damunt de la ‘vida’ dels ciutadans espanyols.

El 21 de desembre no podrà ser de cap de les maneres una jornada electoral normal. Ja veurem si no hi ha moviments estranys en el cens -Europa els tolerarà sense posar-se vermella-, ja veurem si s’hi podran presentar tots els partits -Europa acceptarà que no s’hi puguin presentar partits anticonstitucionalistes-, ja veurem quanta gent està a la presó, quants mitjans de comunicació tancats, quantes llibertats bàsiques violentades -Europa només tindrà en compte el venciment dels terminis-, i en aquest estat de coses, voleu dir que podem acceptar unes eleccions que perdrem encara que les guanyem amb el seixanta per cent dels vots. Tots sabem que en una dictadura guanya el dictador... i Espanya, em podeu dir què és?

Davant d’aquesta indefensió només ens tenim a nosaltres. No som gent violenta ni agressiva, som gent de pau i, de vegades, massa càndids i tendres. Per això cal que ens deixem de punyetes: tenim presos polítics, les nostres institucions democràtiques ocupades per la dictadura, vivim en un règim judicial en el qual el fiscal general és un ésser reprovat i reprovable, tanmateix un mesell a les ordres de la suprema autoritat; la jutgessa del Tribunal de Orden Público, què dir-ne, ha estat guardonada per la Guàrdia Civil, i una ministra de defensa que rep el suport incondicional del cap de l’exèrcit per a la defensa de la unitat d’Espanya, que, com tots sabem, és el primer manament de la llei de Déu.

Què podem fer, aleshores? Només tenim un argument, una arma, una possibilitat d’acció efectiva. Sí, és arriscada i ens pot costar molt a tots, tanmateix, la llibertat es compra a preu de moneda, malauradament. Així passava amb els esclaus, que compraven la seva llibertat. Així doncs, l’únic que podem fer és aturar-nos totalment i indefinida. Ja triguem a fer-ne la convocatòria. Deixeu-vos estar de manifestacions multitudinàries, que són molt folklòriques però no serveixen de res -si no ja m’explicareu, fa set anys que ens manifestem per a què?-. Totes les organitzacions socials, polítiques, sindicats, la societat civil, agrupacions, colles, tots a una. Convoquem una veritable mostra de força. Aturem sine die escoles, universitats, llocs de treball, tallem les carreteres, la xarxa ferroviària, impedim el tràfic de mercaderies amb Europa i vers Espanya, boicotem aeroports, premsa i mitjans de comunicació, rebentem el país. Només així els inversors, els especuladors i els creditors tremolaran, només així forçaran els ninotets polítics a actuar, i potser veurem a la colla d’impresentables que dirigeixen les institucions corruptes europees, començar de moure’s per tractar de resoldre amb un mínim de democràcia aquesta situació. Cada dia que passa, menys confiança els tinc. Depenem de nosaltres, només de nosaltres i d’allò que estiguem disposats a sacrificar.

Les paraules mai no canvien el món. No ens enganyem. El món el canvien les accions. Les paraules ens fan sentir la llibertat i ens fan canviar els pensaments, però el món, la realitat només canvia amb accions, amb gestos i compromisos. Cap revolució s’ha fet amb paraules; cap ni una. Són l’argument que mou la gent, sí, però la gent ha de sortir a apoderar-se d’allò que li volen treure, si no, les paraules ens van convertint en esclaus alhora que ens omplen de raó. La raó la tenim, la llibertat i la voluntat de ser lliures ens mouen els pensaments i els desigs, ara ja hem de passar del convenciment ideològic a l’acció. El món es canvia amb gestos i actuacions. El mur de Berlín no s’enderrocà amb paraules, amb desigs ni amb cançons, fou enderrocat amb martells, amb pics i amb malls.

Nosaltres, agafem la destral per destruir l’economia. Tallem tots els nexes, tallem tota obediència, tallem tota repressió i així, potser, començarem a caminar lliures d’una vegada i per sempre. I si volem ser lliures, tingueu-ho molt present, cal fugir d’Europa a més aviat possible. Que es confitin aquest mercat de miserables!

En el fons Espanya i Europa viuen la mateixa corrupció: Espanya el feixisme ideològic, Europa el feixisme financer (neoliberalisme).  

FORA EL FEIXISME DE CATALUNYA

Són quarts d’onze de la nit del dimarts i el ‘Gobierno de España’, mitjançant la injusta jutgessa Carmen Lamela, que ha seguit els requeriments del reprovat fiscal general de l’Estat, ha citat a declarar els càrrecs del govern de la República el dia 2, dijous, a les 9 del matí. I recordem que dimecres, 1 de novembre, és festiu... I després d’això, encara s’ompliran la boca parlant d’estat de dret! Això és senzillament l’opressió, la generació judicial i política d’un règim feixista que, emparat en la força i la indefensió dels seus ciutadans, reprimeix com no s’havia vist a Europa en els darrers vuitanta anys.

Això no ho podem permetre. Hem guanyat tantes eleccions com han calgut, i tot i això ens hem ofert a negociar políticament el problema. Els feixistes només han respost amb violència, mentida política i manipulació dels mitjans, aquests, tots a una, i amb un tuf a ‘Arriba’ que espanta. Fa quatre dies el preparao, l’execrable Borbó, el feixista vestit de civil (avui el feixisme espanyol no va vestit de militar perquè aleshores tothom s’adonaria què són) elogiava els animals que havien pegat els seus suposats ciutadans, per a ell, uns súbdits insubmisos i contestataris. Això no ho podem permetre! El Borbó és un feixista de cap a peus, un rei il·legítim, nét de Franco i fill d’un altre fill de feixista, l’emèrit, el caça-elefants, l’amic dels tirans saudís, el lladre de les espanyes, el capo mafiós de tot l’Íbex-35... Ja n’hi ha prou!

Hem intentat fer evolucionar Espanya, sabent que aquesta escòria hi regnava i que tota una gentalla llepaculs els reia les gràcies i els obeïa. Vam descobrir com el Pujol formava part d’aquesta corrupció ancestral de les espanyes. Hem descobert tantes coses que ja sabíem, que ara és el moment de dir prou.

No podem permetre ni tolerar el que està passant: dues persones innocents engarjolades per reial voluntat del govern feixista del PP, la Generalitat violada per un cop d’estat comparable amb el d’Erdogan, tot el govern amenaçat de multes i presó per càrrecs inventats i sense cap garantia judicial -multes i presó decretades per deixalles humanes dedicades a la judicatura, fet, d’altra banda, endèmic en el règim espanyol des de temps immemorials-, ciutadans amenaçats de presó per llençar una cadira a un animal armat amb porra o per imprimir paperetes de votació, i els membres més destacats de la nostra policia apartats dels seus càrrecs, després de l’excel·lent gestió de l’1-O, almenys en el sentit de protegir la seguretat, la ciutadania i la pau, com elogiats arreu del món per l’operació antijihadista del mes d’agost.

Tenim tot el dia u per activar la resistència. La Generalitat, el govern de la República ha de marxar, ha d’exiliar-se en un país amb garanties i governar en allò que sigui possible des d’allí, i aquí, a més de mobilitzacions massives i constants, cal aturar el país d’una vegada i per totes. Són les organitzacions polítiques, socials i de treballadors i estudiants les que s’han d’unir per fer front comú a la increïble repressió feixista que està sofrint el poble de Catalunya. No tracten de fer justícia, es tracta de venjança, d’una venjança cruel i despietada, el tipus d’accions a les quals els espanyols estan acostumats i els fan sentir tan orgullosos: A por ellos, oé!

No podem restar quiets. La revolució ara ha d’activar-se. Hem proclamat la República. El poble de Catalunya ha dit clarament que ja no se sent ni es podrà sentir mai més espanyol. Només els emigrats amb arrels espanyoles i els panxacontents que han viscut del servilisme a la monarquia infame que regeix Espanya des de 1714, encara defensaran aquest retard polític, econòmic, social i cultural que és Espanya. Només hem de pensar en l’esquerra progressista, que són uns intel·lectualoides més monàrquics que el Rei i més espanyolistes que Franco o Primo de Rivera. Les seves lamentables accions i declaracions els delaten.

No, ara ha arribat el moment de dir prou. Cal fer conèixer arreu la infàmia del règim, que Espanya segueix estant regida pels hereus del franquisme i que la ideologia segueix essent feixista. Només cal mostrar-los les imatges de les manifestacions unionistes, només cal ensenyar-los els autes judicials, només cal fer-los sentir les declaracions insultants envers els representants legítims del poble català.

Si ens volen destruir, poden fer-ho. Recordem que ja saben que Barcelona hauria de ser bombardejada cada cinquanta anys, per anar bé. Aquests són els espanyols que tant estimen Catalunya, que són catalans i espanyols. I si ens volen destruir, ho faran. Almenys tractem de defensar-nos, i si la nostra desaparició comporta la destrucció del seu mític país, almenys, haurem acabat en taules. Nosaltres volíem marxar i acordar una convivència possible. Ells ens volen sotmesos, sempre sotmesos. Ara volen la nostra destrucció política, econòmica, social i cultural. Si no ens posem en peu de guerra, ens destruiran; alçant-nos en la resistència activa encara podem guanyar. I vull deixar molt clar que no faig un cant a la violència ni a l’agressió dels nostres -avui ja- enemics, només demano la resistència primer passiva, però la resposta activa davant de l’agressió. La defensa pròpia està reconeguda per tots els manuals de justícia.

Catalunya està en un moment en què o es defensa o és morta. Sols no ens en sortirem, els botxins que ens assetgen tenen les armes i gens d’escrúpols (no fa gaire se’n vantaven encara d’haver assassinat el president Companys), però cal confiar que algun país del món haurà de sentir-se al·ludit en el seu sentit democràtic i la seva concepció de llibertat, que tots els països del món han sofert agressions intolerables i indiscriminades com les que nosaltres estem patint.

Visca Catalunya! I si no pot viure, Mori Espanya!, i tant de bo es pogués escriure: Mori el feixisme espanyol!