UN ACUDIT DE MOLT MAL GUST: EUROPA

Potser aquest serà l’escrit més curt que hagi fet. Al capdavall, un acudit, si és breu, acostuma a ser millor. Europa és el paraigua del règim tirànic espanyol; qui els protegeix de la indecència. Tots els alts organismes de la Comunitat estan repartits entre – probablement – els més incapaços de tots els europeus. Un, fill de nazis i alcohòlic, miss Luxemburg i aviat Miss Espanya, l’altre, simpatitzant de tot allò que soni a ‘fascio’, que per això està casat amb una senyora del PP, el de més enllà un polonès més hipòcrita que una moneda amb dues cares, el poli bo, i finalment, ahir, va voler destacar-se Timmermans, home que ja ha fet mèrits per demostrar la seva absoluta incapacitat intel·lectual en altres ocasions, fent suport a les defenses de la democràcia i de l’imperi de la llei de l’ultrademòcrata Gonzàlez Pons. Aquest pallasso, el gran Timmermans, ahir féu un acudit dels bons, digué:

«Catalunya no és un afer de la Unió Europea mentre no es violin els drets humans», paraules del vicepresident de la Comissió Europea. Els seus caps, encara riuen ara. Un, tot somrís i alegria, encetà una nova ampolla i es posà bé la banda de miss i el birret de ‘deshonoris causa’, l’altra somreia i alçava el braç, en senyal inequívoc de solidaritat, el tercer, més seriós, confiava que la seva Polònia democràtica acabi expandint els seus drets arreu d’Europa i potser acabi asseient-se en una butaca més ben farcida; que la comoditat, la butaca on s’asseu i menteix amb somrís de traïdor, ja la té.

Aquest pòquer de demòcrates, defensen la persecució ideològica, la persecució de la llibertat d’expressió, la repressió indiscriminada, la violació de tots els principis de dret, la inculpació per delictes falsos, els jutges prevaricadors, la legitimitat de la restauració monàrquica i democràtica de Franco, l’empresonament de gent que canta cançons o fa espectacles de titelles, l’exili o l’empresonament preventiu de polítics democràticament elegits, el dret sagrat de l’autodeterminació, i veuen i canten contents del gran servei que fan als seus amos, els estafadors de tota la ciutadania europea.

Catalans, la lluita és difícil, però si ens en sortim, no podem permetre que borratxos, feixistes, traïdors i venuts ens representin. Europa és una veritable infàmia, i la classe dirigent, si hi hagués un mínim de justícia social i ètica, serien TOTS a la presó.

El Parlament europeu és una olla de grills, que té menys poder que avui la Generalitat. Allà manen els alts dirigents, i si no em creieu, recordeu qui ha posat l’indocumentat De Guindos a la vicepresidència del Banc Central Europeu, que ve a ser com la caixa comuna de la màfia europea. Tots al servei de Lehman Brothers, Goldman Sachs i altres clans mafiosos que dirigeixen els putxinel·lis de les comissions i altres ‘excusats’ del femer europeu.

La decència d’Europa la salven quatre països, tota la resta és totalitària. I molt de compte, que quan els amants dels supremacismes ocupen càrrecs importants, tota la gent lliure està el perill.

Recordeu, quan van venir pels comunistes, no em vaig immutar; jo no era comunista, quan...

POLÍTICS CATALANS : OBRIU ELS ULLS !

Ahir, 25 de febrer, els CDR van fer una demostració d’organització, de força i de representació popular. Els CDR van assenyalar el camí que cal seguir d’ara endavant. I no només els CDR, sinó que Josep Guardiola, amb la tossuderia de mantenir el llacet groc, ha escampat la repressió felipista a la Gran Bretanya, a França i a Europa. Aquest és l’actitud. Ahir el Rei dels espanyols, el rei de la restauració franquista, va haver d’escolar-se com un lladre per Barcelona, fent servir tota la força de repressió i l’amenaça per no haver de sentir de ben a prop la gran estima que li tenen els catalans. Per poder anar a sopar, va haver de blindar tots els voltants de la Via Laietana amb un exèrcit de policies. Un rei rebut pels seus esbirros, mentre la gent era amagada als carrerons. Tot i això, va sentir prou clares les efusives mostres ‘d’amor del seu poble’. Fou un extraordinari exercici de demostració del poder de les tiranies. Un rei ultra-protegit per les seves forces repressives davant de la voluntat de manifestació i expressió dels seus súbdits. Tot un passeig triomfal! Veure la Via Laietana buida, flanquejada de dalt a baix pels llums blaus dels cotxes de policia i ni un sols ciutadà, demostra la victòria moral del rei de Franco.

Avui hi ha dos articles d’opinió prou interessants. Un, en el Nacional.cat, signat per Agustí Colomines, titulat: ‘’Combatre el franquisme coronat’, i l’altre, publicat en El Món.cat, signat per Marc Gafarot, titulat: ‘Més Txarangos i menys polítics demanant perdó’. Aquests articles que amb el títol ja paguen, són el camí que hem de seguir. L’Agustí ens documenta de la crua realitat que Felipe VI representa, i en Marc ens mostra quin ha de ser el camí. Si el primer ens diu que la monarquia és la perpetuació del franquisme estructural - només cal recordar que Pérez de los Cobos, el simpatitzant de Tejero, el repressor de l’1-O, i que es vanta de la seva actuació, ha estat ascendit a General! -, el segon ens il·lustra com s’han de defensar les idees: proclamant-les i no desdient-se d’allò que abans s’ha proclamat. Convindria molt a la classe política que prengués nota del que es diu en aquests dos articles. Un demostra quin és el tipus de règim al qual ens enfrontem; l’altre, quina ha de ser l’actitud.

Ahir el poble de Catalunya va demostrar que està disposat a la desobediència. Ara és l’hora que els polítics prenguin el relleu. Arreu del món, la premsa, que no les classes dirigents, van descobrint què és el règim espanyol. El color groc s’escampa com a l’esperança d’un poble i de la llibertat. Els nostres polítics han de ser la clau per reforçar la desobediència civil i pacífica. La implantació del 155 no és possible si la determinació política catalana és la constant desobediència. Si la classe política anima els seus ciutadans a fer resistència passiva i a defensar els seus drets democràtics i la seva llibertat individual i col·lectiva, la implantació no podrà ser efectiva. No pot ser que la Televisió Pública catalana es deixi sotmetre a la dictadura del règim. No pot ser que VOX, amb 198 vots a Catalunya, ocupi la centralitat d’un programa de màxima audiència. Donar veu als nacionalcatòlics perquè el tirà ha pres les brides de la corporació pública, ha de ser respost amb vagues, amb desobediències públiques en retransmissions en directe i obertes, i exposar clarament la realitat de la censura i persecució de la llibertat que vivim a Catalunya. Que no dubtin que la reacció de la gent serà immediata. Abaixar-se els pantalons, comporta el desencís, i és el que volen i saben els del 155.

Ahir l’hereu de la corona franquista, després d’haver hagut d’arribar al Palau amagat del poble català, encara va tenir la gosadia d’amenaçar de treure’ns el suport per a l’esdeveniment en el qual es presentava si els catalans no ens agenollem davant de la seva presència. Recordem que fou aquest mateix individu qui va trucar personalment al responsable de SEAT perquè deslocalitzés la seva empresa. La supèrbia d’aquest rei el desautoritza absolutament. Avui, hi ha un comentari d’un lector a una notícia – no recordo on l’he llegit i que l’autor em disculpi -, en el qual, l’home, que es defineix com a anglès i republicà, cosa estranya, com ell mateix escriu; reconeix que sent respecte per la corona britànica, ja que fa molts d’anys que els reis britànics van comprendre el joc democràtic i que estan al servei del poble, i no com la corona espanyola, digna de país africà, en la qual el monarca demana el sotmetiment i la veneració dels seus súbdits. Justa la fusta! Aquest tirà és el monarca espanyol, el qual el podeu trobar en imatges en blanc i negre, amb el seu papà, mentre Franco li toca el barbó en una d’aquelles imatges tant cursis com xarones d’exaltació del règim, per cert, una imatge que fa poc vam veure remodelada en el sopar de la família reial, en un ambient cordial i tan bucòlic i natural que feien venir basques.

Els polítics han de tenir molt clar que deixar en mans de l’enemic la informació (TV3), la persecució lingüística (escoles), les decisions polítiques (obediència), la policia (mossos d’esquadra) i l’autoritat judicial (sotmetiment) són actes de rendició, i que el poble, ahir ho va demostrar, no ho vol pas. Si ens intoxiquen amb informacions falses i ens deixem enganyar, no creurem en la nostra força. Fa uns dies la CEO va publicar uns estudis en els quals feia davallar el suport a la independència. Ens hem de creure aquests pronòstics sotmesos a la tirania del 155? Qui ha encarregat l’enquesta, qui l’ha cuinat i qui hi ha donat el vist-i-plau? Ens creurem que hem perdut, després de les eleccions, gairebé un 10% de suport en qüestió de dos mesos? Volen fer-nos-ho creure! La falta de confiança minva l’energia.

Ni un pas enrere. Penseu que aquells que ens acusen d’adoctrinament – pràctica, d’altra banda, molt coneguda per ells, perquè fou el sistema educatiu franquista, i el que volen tornar a imposar amb l’honor a les sagrades ‘fuerzas armadas’ -, penseu, que ahir, mentre la gent escridassava al rei, Cuatro en una connexió en directe, subtitulava la notícia:

‘Caceroladas y concentraciones de apoyo al rey’. Ras i curt.

Per primera vegada des de 1936 el franquisme està en perill, i els espanyols adoctrinats durant vuitanta anys, no volen perdre els valors que el feixisme els inoculà. Els catalans tenim a les nostres mans fer-ho evident. I això s’aconsegueix amb desobediència, constància en la reivindicació de llibertat per al nostre poble, i sobretot amb decisió. Per això, els polítics que tinguin por, sentiment prou humà, que no es vegin amb cor ni amb força per a seguir, que deixin espai a altres que sí que tenen aquesta ferma decisió i que són capaços de fer front a la por. No oblidem que el pas enrere fet pel pusil·lànime pot fer enrere molta gent i comportar la derrota, com el pas agosarat de l’intrèpid arrossega la gent a la conquesta.

Ahir no sé si el rei va menjar botifarra, el que és clar és que els catalans li’n van fer una exhibició.

ANNA GABRIEL, VALTÒNYC I EL VIRREI

L’Anna Gabriel és a Suïssa, no ha volgut presentar-se davant del Prevaricador del Suprem i rebre la seva última ocurrència. En la indefensió jurídica espanyola, mai no saps quines poden ser les teves garanties, sobretot si tenim present que l’acusació particular és defensada per VOX, un partit neonazi. Tanmateix el Prevaricador escolta el corrupte ministeri fiscal i les al·legacions dels nazis. És coherent que no s’hi hagi presentat, ja que prou sabem que el fiscal, VOX i el prevaricador persegueixen idees polítiques i no fets demostrats. Per això uns estan en presons, en qualitat d’ostatges preventius, i altres a l’exili, sense euro-ordre que els reclami, vista la injustícia de la reclamació i dels delictes inventats dels quals se’ls acusa. L’Anna farà molt bé d’exiliar-se, de tractar de buscar-se la vida i continuar defensant la seva innocència i la llibertat del seu poble, malauradament encara sotmès a la tirania borbònica.

Bona prova de la tirania, la tenim amb la sentència del Tribunal de Orden Público espanyol, que ha condemnat a Valtònyc a tres anys i mig de presó per dir veritats sobre el fill putatiu del Generalíssimo. Per una cançó, per una cançó!, tres anys i mig de presó. En canvi, per tot un seguit de delictes econòmics, el cunyat del rei viu a Suïssa, passant-se per l’Arc de triomf els sis anys i tres mesos de presó, i rebent una paga de 3.000 euros mensuals de l’erari espanyol. Aquesta és la justícia borbònica. Pots matar el teu germà i no et passarà res. Pots perpetuar la dictadura i no et passarà res. Pots robar a mans plenes i no et passarà res. Pots fer demostració pública de delicte d’odi i no et passarà res. Només cal ser un membre de l’escòria borbònica. I dic escòria perquè la història ens demostra fefaentment què són, des de la seva absoluta i radical incapacitat intel·lectual fins als terribles crims que han comès des que ocupen el tron de les espanyes: El seu ‘cortijo’. O haig de recordar que el miserable cap de l’estat ens dóna consells de democràcia, i mai no ha posat la corona a la voluntat del poble. ‘La democràcia sóc jo’, aquest és el seu lema (Potser us sona aquest lema, perquè és molt similar al d’un dels seus avantpassats). Els ‘principios del movimiento’ així ho deixaren establert i a ells prou que els agrada. I quan algú pacíficament alça la veu en protesta, la magnanimitat envia els esbirros perquè a cops i amb la medecina de la violència, a la qual són tan afectes, facin la seva feina. O cal recordar que el caça-elefants s’asseia a les faldilles del dictador i rebia les seves carícies, moltes vegades amb les mans encara plenes de sang. Però el príncep, aleshores, jovial i ‘campechano’ se n’anava al lavabo i es rentava les ditades sagnoses que havia deixat el dictador en el seu delicat cutis. Que si és per una qüestió de sang, els Borbons ens podrien escriure biblioteques senceres de les seves atrocitats. Però Valtònyc anirà a la presó per ‘ofenses’. Que ja s’ha de tenir barra per dir ‘ofenses’ a les veritats demostrades. Els borbons són uns lladres, i tant que sí! I si només fossin això, la presó podria compensar el mal fet, però hi ha tanta ignomínia a la seva història... Els francesos, això, ho saben.

I per acabar, només unes observacions sobre el virrei de Catalunya, l’infame Millo. La poca vergonya d’aquesta gent és vomitiva. Són capaços de negar el que els seus mateixos ulls estan veient. El Millo és capaç de negar el que tothom a Catalunya va viure de ben a prop. I encara té la gosadia insultant d’elogiar la magnífica tasca dels agressors. Val a dir, que les SA del règim ja fa temps que campen al seu lliure arbitri per Catalunya, estomacant, violentant la ciutadania i enrarint la societat en un ambient de por, però els prevaricadors espanyols que es vesteixen de jutges, com es podrien vestir de pallassos o botxins, tot sigui per les garrofes, els deixen en llibertat, ja que aquestes exhibicions de supremacisme són grates al monarca i al seu virrei; com els fets es cansen de demostrar. Els ‘pacífics’ agressors de Blanquerna són tots en llibertat perquè el portaveu del govern és parent d’alguns d’ells. Millo, que és un poca-pena, una rata de claveguera sense escrúpols ni ètica, somriu i diu el que ha de dir, que ja sabem que és del PP com podria ser de les Joventuts Trotskistes Revolucionàries si aquests li posessin les llenties al plat. Així és aquest virrei. Tanmateix, cal tenir present que la República Catalana, d’acord a les seves bàsiques premisses polítiques i democràtiques, ha de prendre bona cura dels feixismes, i per això la primera llei que haurà d’aprovar el parlament és la presó per l’exaltament del feixisme, com en totes les democràcies lliures del món, i per això Millo – si no surt cames perquè us vull, com la rata que és – haurà d’asseure’s davant d’un jutge ‘de veritat’ i raonar davant les imatges el pacifisme policíac i la violència dels ciutadans que ell té l’obligació de defensar. Si no és capaç de fer-ho, haurà de pagar pels seus crims, per la insolència i pel somriure cínic que tant expressa la seva curtedat mental com la seva maldat conscient.

Espanya no és ni una democràcia ni un estat de dret. Menys encara un indret on la llibertat d’expressió sigui respectada, penseu en ARCO o Valtònyc, que dient la veritat: els Borbons són uns tirans i uns lladres, es veuen exclosos de l’exposició o reclosos a la presó. Aquesta sí que és l’autèntica realitat borbònica. I em reitero, consulteu els llibres d’història i consulteu-hi les gestions dels reis, començant pel gran criminal Felipe V i recorregueu la nissagueta, on trobareu des del venedor d’Espanya, Fernando VII, fins als hereus de l’últim feixisme europeu, al qual són del tot afectes.

EUROPA AGONITZA

I pensar que els catalans teníem fe en el femer europeu! No cal parlar de Polònia ni d’Hongria, menys encara de Turquia; podem parlar d’Alemanya, on l’extrema dreta ja és considerada la segona força política. I obvio el franquisme espanyol, perquè els negocis europeus hi veuen 47 milions de clients. Europa és un femer, i la prova indiscutible l’hem tingut amb el nomenament de De Guindos com a vicepresident del BCE. Ni més ni menys que el cap del sud d’Europa de Lehman Brothers, els estafadors que per benefici propi han provocat la crisi que vivim!

No deixa de ser curiós que els qui destrueixen el sistema, ara tinguin els seus màxims responsables en els càrrecs més importants? I val a dir que el currículum del delinqüent no és ni per aproximació comparable als mèrits acadèmics de l’altre candidat, que, curiosament, ha retirat la seva candidatura essent i tot el favorit indiscutible del Parlament Europeu; tanmateix, l’Eurogrup, la colla de delinqüents o sicaris de la màfia financera europea, col·locarà el seu ‘padrino’ a la vicepresidència. No cal dir que el ministre espanyol fou imposat a Rajoy i que sense ser membre del PP, ha dirigit la política econòmica d’Espanya al servei dels interessos dels seus amos, Lehman Brothers, probablement l’organització criminal més perillosa del món. Europa és un femer. Al capdamunt hi veiem borratxos, feixistes, grimpaires i mafiosos sense escrúpols.

El senyor Lane, que pot presentar un currículum escandalós – ves per on – ha renunciat a un sou de milió i mig d’euros anuals per voluntat pròpia, sense disputar la plaça i en favor d’un miserable indocumentat, això sí, mesell de l’amo fins al moll dels ossos. Aquesta és la miserable realitat europea. I pensar que quan va esclatar la revolta independentista ens deien que no havíem de marxar d’Europa!

El femer europeu és nauseabund. No és ni una comunitat social ni democràtica. És una associació de malfactors, com ara Espanya, que per això Europa no mou un dit quant a la corrupció sistèmica del sistema espanyol, potser perquè és el camp de proves per al que volen fer a la resta del continent. Tota la demagògia europea és neoliberalisme pur i mena els països membres a la pitjor de les tiranies. Fixeu-vos que la repressió espanyola ja practica la tirania amb la persecució econòmica dels dissidents polítics. Això serà el pa de cada dia. Així funcionen les bandes mafioses, i qui ens en podria escriure un llibre molt ben documentat és el cap europeu Jean-Claude Juncker, la futura miss Espanya i abans miss Luxemburg - el paradís fiscal de l’eurozona, fidel als interessos alemanys, sobretot, i també als francesos -. Aquesta púrria ètica és la dirigent dels interessos europeus. I aquests fills de nazis (Juncker, n’és), són els que volen reconstruir l’Europa dels anys 30, no ho dubteu.

I què podem fer els catalans davant d’una repressió feixista i l’amenaça nazi d’Europa? Malauradament, el món avui és un parany. Tothom branda la democràcia i l’estat social, i tanmateix, tots els països del món sucumbeixen al ‘nazisme’. Molt de compte: Hitler res no hauria estat sense els poderosos interessos econòmics que el protegien, i avui tots els governants mundials són la cara visible d’un monstre neoliberal – que és el mateix que dir: màfia sense escrúpols – que vol dominar el món i controlar els súbdits. EUA, Rússia, Israel, Alemanya, França, Regne Unit són aparents democràcies – recordeu l’Alemanya dels anys 30 - i Xina, Iran, Aràbia Saudita i tants altres més, són dictadures sense encobriment.

Europa agonitza. El virus Thatcher-Reagan-Gorbatxov, fou el primer símptoma de la malaltia, i des d’aleshores la malaltia s’ha escampat: només els ciutadans, amb la defenestració dels polítics corruptes, i el sistema judicial, amb l’aplicació de la veritable justícia, poden evitar el caos que la colla de dirigents europeus i mundials causaran al servei de les seves respectives màfies. El nepotisme intrínsec en el sistema capitalista és essencialment una estructura mafiosa, que ja Roosevelt va advertir que el problema per a la democràcia era el poder de les grans corporacions financeres. I val a dir que el capitalisme monopolista actual és el camí vers el feixisme.

Europa agonitza. Menysté els drets dels seus ciutadans. Tanca els ulls a l’opressió franquista que viola qualsevol principi de dret. Se sotmet a la voluntat de les grans corporacions. Mira cap a un altre costat, quan aquestes grans corporacions – com les automobilístiques – cometen frau al client i delictes contra la salut pública. Europa agonitza. Una societat neoliberal mai no pot ser un estat social. Una societat neoliberal no té res de democràtica. Una societat neoliberal només concep la llibertat com a llibertat de mercat. Sense estat social, sense democràcia i sense llibertat, Europa només pot ser un feixisme encobert. Merkel i Macron són els seus dos portaveus. Erdogan i Rajoy els responsables dels camps d’operacions. Els capos mafiosos els tenen ben controlats i millor pagats. Temps al temps, però Europa és un naufragi sense precedents a la seva història.

Només la destrucció de la comunitat, la fugida massiva dels veritables estats democràtics i socials (els països nòrdics) i l’oposició constant i activa de la ciutadania pot impedir el desastre dirigit per una colla de babaus irresponsables. Si els països nòrdics (Suècia, Noruega, Finlàndia, Holanda, Dinamarca i Bèlgica) no fan res, d’aquí a poc veuran com la història de meitat del segle passat se’ls repeteix. Una mala construcció europea només podia portar més desgràcia. I Europa ha estat construïda amb els peus, pels incompetents, pels comprats, pels corruptes i pels grimpaires. I així, estimats contemporanis, una nau només té per destí un desastrós naufragi. Per salvar els ciutadans europeus, ensorrem Europa a corre-cuita. Cada dia que passa, la tragèdia és més a la vora.

MIREIA BOYA, MARTA PASCAL I ROGER TORRENT

Ahir, Mireia Boya va donar un exemple de dignitat, del qual haurien d’aprendre molts polítics catalans. Sí, senyora Mireia, és davant dels repressors davant de qui s’ha de fer la defensa dels teus principis! És mereixedora de tot el meu reconeixement i demostra que està al servei de les idees que defensa, i això, això, senyors, és ser un polític: Tenir una ideologia i no vendre-la ni aigualir-la per por o amenaces. Mireia Boya ha rebut proves d’admiració de periodistes, de la gent i del seu partit, m’hauria agradat veure que els integrants de les grans formacions independentistes haguessin fet el mateix i alhora imitessin el model. Perquè, us hi heu fixat: ha sortit en llibertat, sense càrrecs i sense mesures cautelars. Per què? Perquè la gent que creu i sent el que creu i sent, són els veritables líders. Tot el meu suport i la més sincera admiració, Mireia, vals un ‘potosí’, i com Mourinho assenyalà el camí al madridisme posant el dit a l’ull, tu has demostrat que cal posar el dit a l’ull del jutge i que aquest és l’únic camí. És un orgull poder comptar amb gent com tu, Mireia. Sou l’esperança del moviment d’alliberament nacional que ha sorgit al moll de la societat catalana. La teva dignitat ens enforteix, moltes gràcies per ser com ets i per estar al peu del canó, no amb bales, sinó amb els arguments per a la defensa de la llibertat del teu poble i de la dignitat de la seva gent.

I de l’elogi a la vergonya. No hi ha ningú que sigui capaç d’arraconar Marta Pascal? Aquesta noia cada volta que obre la boca, puja el pa. No he sentit mai una decisió o l’expressió d’una idea que hagi estat enraonada. Si aquest és el model de futur del PdCat, estan més morts que la Convergència de Pujol i la Unió del Durán y Lérida. Si us plau, que la gent del PdCat, i si no qui la tingui a l’abast, poseu-li un morrió; i no per la seva agressivitat, valgui’m Déu, sinó, perquè no pugui moure les mandíbules i no pugui parlar; amb això n’hi ha prou. Que les seves capacitats com a polític i la seva defensa ideològica és molt limitada, no necessita demostració, si aquesta és la cúpula del partit, els de la CUP poden estar ben contents, perquè en el futur la burgesia catalana no tindrà representació parlamentària. A mi ja m’està bé, però per al bé del país, tots hem de sumar, i la indigència estratègica d’aquesta noia ensorra el seu partit i amb això posarà bastons a les rodes del moviment republicà. Per Catalunya, liquideu la incapacitat directiva del PdCat. És sorprenent que amb un cap com Carles Puigdemont, hi pugui haver un equip com el de Pascal i Bonvehí.

I ara, passem a Roger Torrent, la segona autoritat del país. Personalment, no em fa el pes, el veig com un cregut del poder que disposa i molt convençut d’allò que fa. Malauradament, ara no és l’hora d’individualitats il·luminades, sinó del treball en equip, de l’estratègia i de la solidaritat entre les forces republicanes. Val a dir que tota l’estratègia d’ERC després de les eleccions, i amb els presos polítics, ha estat una errada darrere una altra. Tampoc no hi veig a la cúpula dirigent, la urgent capacitat que freturem ara. Tot el plantejament defensiu de la formació des de Junqueras fins a Tardà, em sembla una botiflerada monumental. I consti que no els considero botiflers. Tanmateix, abaixar-se els pantalons, assumir la repressió com a legítima, renunciar a la defensa dels seus principis ideològics i democràtics, entre moltes altres renúncies, em semblen una errada política molt greu. I les pròximes eleccions els ho demostraran. Només Toni Comín ha salvat la dignitat d’ERC. La pusil·lanimitat dels republicans els ha portat a la presó. I l’acceptació de la demanda de renúncies de la Inquisició espanyola ha afeblit les posicions independentistes. Davant dels jutges s’ha de defensar el que es defensava en el Parlament de Catalunya, i de ben segur, que el rebombori social que això hagués comportat - no hi ha res de més estimulant per a una revolució que la persecució de les idees - hauria promogut una resposta social a Catalunya prou ferma i decidida. Ara bé, si els que estan a presó reconeixen que han actuat impròpiament, aleshores, només llacets i reivindicacions de pa sucat amb oli. No, nois d’ERC, apreneu de la dignitat de Mireia Boya! I Roger Torrent, no estàs sol, no ets infal·lible i menys encara segueixis aquest camí de determinacions particulars, que a més a més, se sotmeten als imperatius legals. Roger, si Carles Puigdemont és el president elegit pels catalans, deposat per la dictadura monàrquica i reelegit pels ciutadans... ja trigues a investir-lo. I si us detenen per fer-ho, res d’abaixar-se els pantalons davant del jutge prevaricador de torn, cap alt i arguments en defensa de la solució política d’un problema polític inaugurat el 1714, quan el Borbó començà les seves iniquitats, les seves indignitats i les seves injustícies. Recordeu al jutge on comença tot, si cal, però assumir que la Constitució de Franco, l’hereu i l’exèrcit és un exemple paradigmàtic de democràcia, això no s’ho creu ni el jutge feixista que us jutja. I perquè ho veieu:

El president de RTVE, ha manifestat: «L’espanyol és meravellós, Carlos I l’emprava per parlar amb Déu». I això que era un Augsburg! Voleu més solidesa en l’argumentació del supremacisme espanyol. Déu parla espanyol.

I per concloure, perquè veieu la magnitud del sentit democràtic i del dret dels espanyols, Carlos Herrera, portaveu de la llibertat periodística, ha considerat ‘cretins’ els membres del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg per acusar de tortures a la Guàrdia Civil espanyola, fet aquest que tots sabem que només pot sorgir d’uns jutges immorals, que no parlen amb Déu i que no saben del pacifisme ‘in vena’ dels agents d’aquest cos, que sembla que ningú no recorda les agressions de les quals foren víctimes durant l’1 d’Octubre, uns actes, aquests de l’1-O, que aquests sants barons de la benemèrita consideren ‘delinqüència organitzada’.

Durant tot aquest procés, els nacionalcatòlics acusen els demòcrates d’allò que ha estat l’essència del nacionacatolicisme, a la qual sembla que van renunciar per fer-se, la nit del 20 al 21 de novembre de 1975, demòcrates. I no oblideu que Monsenyors espanyols ja ens han dit que no es pot ser independentista i bon catòlic... suposo que una qüestió d’idioma, com bé ens ha explicat el president de RTVE.

Per tot plegat, gràcies Mireia per la teva dignitat, que ha dignificat a tots els catalans: per la veritat, per la raó i per la decència ideològica. Tant de bo, et preguin per model!

MÉS SOBRE ELS JUTGES

Sortosament haig de rectificar. A poc a poc els col·lectius relacionats amb la judicatura comencen a posar el crit al cel. En l’anterior escrit parlava de ‘Jueces para la democracia’ - que ja és trist que s’hagin de dir així – i avui haig de fer esment de l’’Associació Àgora Judicial’ que ha emès un comunicat criticant l’aplicació del concepte de ‘delicte d’odi’ que està fent la judicatura espanyola. Sembla doncs, que a poc a poc, els jutges s’adonen de la seva transcendental importància en un estat de dret, ja que ells, en són l’última garantia. Tenen tot el meu suport perquè denuncien allò que posa en risc les llibertats individuals i les d’expressió, tanmateix, els convido a anar una passa més enllà, i a ells, que són els juristes, els insto que comencin a presentar les denúncies pertinents contra els jutges que prevariquen, falsegen la realitat, manipulen la llei i fan frau de la seva professió, perquè siguin castigats com correspon.

Fet aquest aclariment, vull abordar la llibertat d’expressió i el delicte d’odi que els jutges corruptes de les altes instàncies s’han acarnissat a perseguir.

Fa pocs dies que el ‘raper’ Pablo Hasel fou assegut davant d’un tribunal per ‘injúries’ i altres delictes derivats de la seva activitat com a ‘raper’. Val a dir que detesto el ‘rap’ i no el considero ni tant sols com a expressió musical, però tot i això, respecto la llibertat a fer-ho dels qui s’hi dediquen, i més encara la seva manca de prejudicis a l’hora d’escriure les lletres de les seves cançons. Al capdavall són el fruit de la rebel·lió contra la injustícia del sistema, i bolquen la seva indignació en les seves lletres. Però, és clar, les cançons fan mal i fereixen la sensibilitat d’aquells que es dediquen exclusivament a fer mal i no tenen cap sensibilitat. La seva defensa davant del tribunal que el jutja fou excel·lent. Denunciar i assenyalar els corruptes no és cap delicte en una societat justa. La llibertat d’expressió empara el fet de poder dir allò que es vulgui, si bé és cert que la injúria, el descrèdit injustificat i l’insult no són en cap mesura connaturals a la seva essència. No obstant això, hi ha manipulacions informatives de diaris ‘nacionals’ que atempten molt i de manera més greu contra l’essència de la llibertat d’expressió quan tergiversen i falsegen la realitat dels fets per construir una realitat paral·lela. Injuriar, desacreditar injustificadament i insultar, han estat i són pràctiques ben comunes en molts dels medis de màxima difusió, i mai ningú no els frena els peus. Potser, perquè no fan servir paraules malsonants com els rapers? Però els rapers es dirigeixen a la gent de baix, no a les elits ni als burgesos panxacontents. I qui sap si és això el que fereix la sensibilitat dels jutges. La defensa de Hasel fou del tot elogiable. Ell no és culpable de res per denunciar la indecència de l’autoritat, i els jutges haurien de saber-ho. Un monarca que és una vergonya en qualsevol sentit dels valors humans que vulguin ser considerats, és el que hauria de preocupar als jutges i no pas aquell qui descriu la indecència d’un indecent. Pensar que una autoritat només per ser autoritat ha de ser respectada és senyal d’esclavatge intel·lectual. L’autoritat ha de guanyar-se la dignitat d’aquesta autoritat; si no n’és capaç, demostra clarament les seves mancances, i per això mateix no és digne del càrrec que ocupa. I per concloure aquest apartat, només afegir que no és llibertat d’expressió la mentida ni la desqualificació injustificada. Fer ús de la llibertat d’expressió per injuriar ha de ser perseguit, no en tinc cap dubte. Penseu una miqueta, feu memòria, i veureu quants periodistes afamats, quants polítics reconeguts i empresaris, han fet un ús espuri de la llibertat d’expressió i ningú no els ha cridat l’atenció.

L’altre assumpte que volia abordar, reprenent el començament de l’escrit, és el delicte d’odi. No entraré en aquest concepte jurídic, una mica agafat pels pèls. Al capdavall, la paraula no és un delicte d’odi mai, si doncs no va acompanyada d’una evident violència latent. M’explico. Un assaig responsable sobre la homosexualitat, les dones, els jueus o qualsevol altra raça o grup, en si mateix no pot ser mai un delicte d’odi, sempre que no hi hagi latent una animadversió que indueixi a la violència. Ja que si no, estem castrant la llibertat d’expressió. Perquè ens entenguem, no ser defensor o partidari d’algun grup, raça o costum, és legítim, i és legítim defensar-ho enraonadament. El que no és legítim ni tolerable és l’ofensa al grup, menys encara la invitació a l’exercici de la violència o la desconsideració envers els individus del grup. Aquí sí que hi trobem odi, i si hi ha una incitació a la violència o a la coerció podem tipificar-ho com a delicte. Tanmateix, repeteixo, cal ser molt primmirat, perquè si no ho som, haurem de considerar a tots els crítics del masclisme com a culpables d’un delicte d’odi, i no és el cas. El masclisme és una actitud que volem desterrar de les nostres societats, i els ataquem amb la dialèctica i ens carreguem de raons per combatre’ls. Ara, si hi hagués una incitació a l’extermini dels masclistes, aleshores sí que ens trobarem amb un delicte d’odi. I aquest cas, el podem extrapolar a les dones, als homosexuals, als jueus, als pobres o als reis. I dit tot això, perquè hi pugui haver un veritable delicte d’odi és imprescindible ‘l’acció violenta o coercitiva’. Perquè, ens agradi o no, odiar és un sentiment tan natural com l’amor, menys creatiu i gens positiu, però odiar no està a les mans d’un mateix combatre-ho, això no obstant, sí que està a les mans d’un mateix no fer accions violentes ni coercitives.

No podem estimar ni odiar per llei. Només podem fer que la llei preservi de la violència i la coerció als qui estimen i odien. No podem violar perquè estimem, ni matar perquè odiem, aquest és l’ámbit de la llei. El desig d’ambdós sentiments, tanmateix, no es pot combatre.

Tot i així, vull posar uns exemples que sí que són delictes d’odi i que, curiosament, els jutges no persegueixen. I només posaré tres exemples que s’oposen amb total evidència als delictes d’odi dels quals estan acusats: un, per posar-se un nas de pallasso, l’altre, per no reparar el cotxe d’un policia, l’altre, per fer resistència a l’autoritat armada... I val a dir, que el delicte d’odi mai no pot ser considerat respecte els policies ni a l’autoritat. És un delicte que pretén preservar les minories i aquells que no tenen defensa davant de les agressions. I dit això, passo als casos concrets:

Delicte d’odi de M. Rajoy, que avui ha considerat ‘anormal’ a Puigdemont en demanar que el Parlament triï un candidat ‘normal’. Això és una mostra d’odi: la desqualificació injustificada contra una persona per raons d’oposició política. Tot i així, és comprensible. Tanmateix, el que converteix aquesta expressió en un delicte d’odi és que M. Rajoy està aplicant mesures coercitives i violentant la vida dels seus opositors polítics de manera evident, fonamentant-se en una gruixuda falsedat: no són normals. I val a dir que si els presos i els exiliats no són normals, d’acord a les seves característiques intel·lectuals, la presó no és l’indret on han d’anar a parar. Haurien de ser acollits en un centre psiquiàtric. En no fer-ho, Rajoy demostra el seu odi, així com la seva mentida.

Més gran encara, i menys explicació necessita, el delicte d’odi demostrat per la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría en expressar públicament que no entén la reticència a ‘sacrificar un català’. No ha dit separar de la vida política, no, ha dit ‘sacrificar’. I no cal recordar l’exercici de violència que constantment ha exercit aquesta persona, responsable del CNI – tots tenim present els atemptats de la coalició estat-islamisme – i de les càrregues de la policia sobre la població ‘catalana’.

I per acabar, esmentaré la direcció dels hotels «Hostetur», que ha regalat un cap de setmana a tots els policies que ‘exerciren la violència indiscriminada’ contra la població civil i desarmada el dia 1 d’octubre. Això són mostres evidents d’odi, però a més a més, són delictes, ja que en tots els casos hi ha ús de violència i de coerció.

On són els jutges espanyols per perseguir-los? I prou que comprenc que sentin odi contra els catalans, al capdavall, la catalanofòbia espanyola no és una paraula sense sentit semàntic, però, en emparar el delicte d’odi es converteixen en còmplices.

L’esperança de la justícia està en els jutges que tenen un concepte ètic de la justícia i no un concepte jurídic. Els primers exerceixen la justícia, els segons, la llei. I val la pena recordar-ho: Cap llei ha d’estar per damunt de la justícia. Aquest és el repte ètic de tot estat social de convivència.

JUTGES I JUSTÍCIA

M’he fet un fart d’esbandir la poca qualitat ètica i moral dels jutges espanyols, i per això em sento obligat a reconèixer la decència dels «Jueces por la democracia» que han emès un comunicat denunciant el ‘contactes inadmissibles’ entre el ‘gobierno de España’ i els Tribunals Constitucional i Suprem. Així mateix han expressat la seva preocupació per l’actitud del Ministre de Justícia, l’inefable Rafael Catalá, que ha donat per fetes, sense avergonyir-se del que deia, les resolucions preliminars del Tribunal Suprem respecte els empresonats pel procés independentista. La decència els ha obligat a fer aquest comunicat, i per això vull expressar-los el meu reconeixement i excloure’ls de les qualificacions que en altres escrits he dedicat, amb tota justícia, als prevaricadors al servei del règim.

Tanmateix, aquests jutges haurien de fer arribar aquestes protestes a les instàncies judicials europees, als seus col·legues en els països democràtics i als alts organismes judicials internacionals. No han d’espolsar-se les puces i sentir-se alliberats de l’escarn, sinó que la seva obligació és la defensa dels principis ètics que fonamenten els principis de justícia. És necessari que no s’arronsin i exportin la protesta i la denúncia arreu, ja que així a més de complir amb el seu deure deontològic fan un immens favor a tots els ciutadans espanyols sotmesos al ‘borbonisme’.

És cert que les represàlies no es faran esperar, si actuen com acabo d’escriure, però si gestionen bé les seves demandes de socors, cosa per a la qual estan capacitats, no dubto que la ingerència i la persecució de l’estat espanyol, no els podrà afectar en l’àmbit professional ni en el personal. És molt trist que en la ‘democràcia consolidada’ que defensa el tirà postfranquista, només una part dels jutges s’espanti davant la repressió i la unificació dels poders de l’estat, mentre els grans jutges i responsables de la preservació de les màximes institucions judicials, siguin uns corruptes, venuts al servei del poder establert. La jutgessa de l’Audiencia Nacional, el jutge del Tribunal Suprem, i l’escatològic Tribunal Constitucional són una prova irrefutable de la corrupció sistèmica i d’una manera de fer determinada per la prevaricació constant i irresponsable. I ja no parlo del ministeri fiscal, on costa de creure que hi hagi en les altes instàncies un personatge decent. Penso en la cap dels fiscals a Catalunya, que protegeix l’Albiol i abans havia mentit descaradament i sense ruboritzar-se, fent acusacions falses, i amb una fatxenderia fins impròpia d’un busca-raons de bar. I hi podem afegir el fiscal que exculpa la germana del rei o el que no veu delicte en la destrucció dels ordinadors en el cas Bárcenas. Quina definició els escau en aquests personatges, sense dubte mancats de qualsevol principi ètic i guiats per la doctrina més denigrant del servilisme? Quan un jutge o un fiscal no té personalitat, no és ni jutge ni fiscal, i menys encara una persona. És clar que les tiranies cerquen sempre de donar el poder a les mitjanies i als incapaços, aquells desgraciats que ufanosos del poder delegat, se sentiran importants alhora que exerceixen de mesells dels amos. I em dol, haver de parlar així de persones que haurien de rebre la més alta consideració i respecte pels càrrecs que desenvolupen i la seva gran responsabilitat, però la realitat és la que és i no és ètic ni digne respectar ningú solament per l’ostentació d’un càrrec. Tothom ha de demostrar la seva vàlua i la dignitat amb què exerceix les seves responsabilitats.

Confio que els ‘jutges per a la democràcia’ no es conformin amb aquest escrit de denúncia i protesta, i treballin perquè la seva demanda de justícia a Espanya sigui escoltada pels seus col·legues i els alts tribunals europeus. En aquesta tasca han de saber que tindran darrere la gent que creu en les llibertats i la democràcia, i que per tant, no estaran sols. No han d’aturar-se en la denúncia de la involució en la separació dels poders a Espanya, ni en la denúncia dels responsables, perquè salvaguarden no només la seva dignitat com a juristes sinó la dignitat dels ciutadans espanyols, massa acostumats a l’’ordeno y mando’, als cops de porra i a la genuflexió davant dels ‘caudillos por la gracia de Dios’ i els seus hereus.

Un jutge, sense cap gènere de dubte, és una persona amb una gravíssima responsabilitat, i que només per això ha de merèixer la consideració i ser respectat. No ho dubto. Tanmateix això, tampoc ningú ho dubtarà, s’ha de demostrar. Recordem que els executats pel règim franquista, sempre havien estat condemnats a mort per instàncies d’un jutge. Algú creu que l’assassí togat mereix algun respecte? Quan un jutge és un gos fidel, és gairebé un terrorista. Avui, aquesta gentalla atempta contra la llibertat democràtica de gent de pau. No ens hem de cansar de dir-los pel seu nom. No són jutges. Són lacais sense escrúpols al servei del seu amo. Per això, està molt bé que aquells que tenen en un alt prestigi la seva professió, denunciïn els intrusos, els incapaços, els venuts, els corruptes, els prevaricadors, perquè si alguna cosa és del tot indigna de la justícia, és l’escòria en els seus càrrecs, la venjança en l’exercici de les seves funcions i la manca d’independència en les seves decisions.

Què se’n féu de l’assassí de Puig Antich? De ben segur que ha viscut amb les espatlles ben cobertes. Un jutge mai no és l’empara d’un criminal. Què és un jutge que sentencia injustament, sabent-ho? Al règim de Franco, això era quotidià, i els hereus del règim no han volgut perdre aquesta facultat jurídica. Els abusos i els crims dels juristes espanyols s’han vist en la guerra bruta contra el moviment d’alliberament del poble basc, en el qual la repressió de gent innocent, de premsa i fins de lehendakaris, fou executada pels mesells al servei del Borbó. I això per no parlar dels criminals d’Estat, als quals la benevolència judicial els ha exonerat dels càrrecs, i quan no ha estat la benevolència judicial ha estat la magnanimitat dels indults governamentals. Només un detall: Barrionuevo, el cap visible dels terroristes d’estat, va passar menys dies a presó que els Jordis i els responsables del govern català, avui encara empresonats. I no oblidem que els jutges no estiraren el fil del senyor X, que avui encara dóna conferències i ens il·lustra quant a democràcia i legalitat.

Que en un estat la gent sigui lliure, depèn més de l’administració eficient de la justícia que de l’exercici democràtic. És cert que en els països desenvolupats són dos aspectes que van molt lligats, ara bé, si hi ha un règim de democràcia en el qual el sistema judicial és corrupte i ineficient, sense dubte, la gent no serà lliure. On de segur que no hi ha ni hi pot haver llibertat és en els règims tirànics, per més que els jutges vetllin pel correcte exercici de la seva professió. Que cadascú analitzi aquest paràgraf i tregui les seves conclusions de si els pobres espanyols viuen en un règim democràtic o en un règim tirànic.

I per concloure, abans que pronuncieu el vostre el veredicte, penseu si hom pot proclamar la seva llibertat com a ciutadà, quan ni ell ni els conciutadans no han estat els electors de la màxima autoritat del país... Quan això passa, la immunitat de l’autoritat podreix totes les institucions.

LA TRISTA REALITAT ESPANYOLA

Com podem comprendre que la ciutadania espanyola i la ‘intel·lectualitat’ d’aquest país de ‘pandereta’ s’hagin posat incondicionalment al costat d’un partit mafiós, fundat per un exministre de Franco que estava assegut en el consell de ministres quan el dictador signà les darreres penes de mort? No és possible, a no ser que la corrupció sistèmica de la política d’aquest malaurat país, hagi arribat ja al moll dels ossos dels seus ciutadans. Com poden els ciutadans espanyols seure en una butaca i veure com la policia i la guàrdia civil estomaca els seus ‘compatriotes’ i posar-se a favor dels que duen les porres? S’ha d’estar molt abduït. I els intel·lectuals? Bé, aquests, no ens enganyem, són els que durant molts anys han viscut de la mamella del règim, i ara saben que han de defensar els seus amos si no volen perdre tot el que fins ara han guanyat. I no, no posaré noms, perquè tots sabem qui són. Només hem de recórrer a consultar qui ha estat guardonat amb aquest o aquell premi per saber qui són, ja que el règim mai no premia les veus dissidents. I és molt trist comprovar la degradació del món suposadament intel·lectual, incapaç de defensar per raons de convicció i de principis ètics allò que és intrínsec al fenomen intel·lectual: la visió crítica de la realitat i l’oposició a l’arbitrarietat del poder. Però no, els intel·lectuals espanyols s’arrepleguen al costat dels senyors del ‘reyno’ i esperen que la generositat dels senyors amb el seu vassallatge els serveixi per guanyar-se el peixet que el domador dóna a les seves foquetes.

I, ai, d’aquells que gosen pensar per si mateixos? Ai, d’aquells que gosen posar en dubte la corrupció secular del règim borbònic? Ai, d’aquells que no creuen que Espanya és una creació divina i que Déu imposa els seus governants al país, com ho féu amb Franco, que així estava escrit a les monedes? Ai, dels qui posen en dubte el servei de la monarquia i de les quatre famílies que tenen sotmès el país des de la guerra de successió? Ai, dels que dubten de la història escrita pels criminals vencedors?... Des de Felipe V, el sanguinari absolutista que condemà Espanya a l’ostracisme secular, fins al ‘generalíssimo’, el pare polític del rei de la democràcia... En fi, la mentalitat del poble espanyol és tan esclava i subordinada, que ni tan sols creuen en la possibilitat del pensament lliure ni en la riquesa de la llibertat com a somni legítim de tots els homes. Els espanyols, davant de la República que talla el cap dels reis absolutistes i crida: llibertat, igualtat i fraternitat, ells s’estimen més, reunir-se al voltant de la sagrada autoritat monàrquica i cridar: submissió, obediència i visca el rei. Per això, els quatre intel·lectuals que han gosat exposar el seu pensament de forma lliure i enraonada, han vist com ja són assenyalats pel règim despòtic com a enemics de la pàtria. A Espanya, i això ho saben tots els espanyols, hi ha coses que no poden ni ser pensades, perquè són evidència de la insubmissió, de la desobediència i de l’oposició al rei, al règim, a la tirania, i això, pel bé de tots, ha de ser combatut per terra, mar i aire. Quin espanyol pensarà que el seu rei no desitja el millor pel seu país? I tant se val que dia sí dia també, comprovin que no és així; ells enarboraran la bandera, taral·larejaran l’himne i s’esgargamellaran amb els crits de ‘visca el rei!’ i l’exèrcit; un exèrcit que tant adoren, perquè és la garantia de la seva submissió. Viure per creure! I la premsa ‘nacional’ avui, ja assenyala els dissidents, els enemics de la pàtria i els contraris a l’evangeli que els llegà Francisco Franco. I així: Suso del Toro, Ramón Cotarelo, Elpidio Silva, Jorge Vertrynge, Bea Talegón, Antón Losada o Ernesto Ekaizer són assenyalats com enemics «del poble» per pensar per ells mateixos i expressar el seu pensament amb llibertat.

A part d’aquest silenci de la gent i dels intel·lectuals, la trista realitat espanyola és completada amb la indigència democràtica dels polítics, l’escòria policíaca i la deixalla ètica del món judicial. Dels polítics, poc en cal parlar, Des dels Ibarra, els Guerra, fins als terroristes d‘estat com els Gonzàlez o els criminals de guerra com els Aznar, aquesta és la fauna política espanyola, on tots, fins als més republicans, són monàrquics convençuts. Dels policies tampoc cal dir gaire més, prou n’hi ha amb recordar la seva demanda ‘que nos dejen actuar’ i els seus actes urinaris perquè una persona decent els consideri gentalla en el grau més nauseabund de la concepció gentalla. Abusar de la força davant dels grans, dels petits o dels indefensos només ho fan els animals; si ho fa un ésser humà, aleshores és gentalla de la més baixa classe. I dels jutges i fiscals, no res se n’ha de dir. L’ex del Constitucional, desconsiderat amb un 0 a les oposicions al Tribunal dels drets humans d’Estrasburg, i la que surt triada, ha mentit en el currículum i és homòfoba, entre altres ‘virtuts’. No parlarem dels fiscals, que des de Maza fins a la Magaldi són la definició perfecta del que és el gos de l’amo: Obeeixen instruccions, no pensen. Molt probablement perquè no són capaços d’exercir aquesta activitat. I ja no parlarem dels jutges, aquesta classe de personatges, vils fins al moll dels ossos: Poden deixar lliure el cunyat del rei per ser el cunyat del rei, poden tancar a la presó a gent innocent perquè així satisfan la voluntat de l’amo, i fins són capaços de tergiversar, ja no la llei, sinó les evidències, com quan veient com un policia empenta el batlle de Callús sense intercanviar paraula, la jutgessa cita el batlle per desobediència i resistència a l’autoritat. Aquest és el poder judicial espanyol. Certament són una cort, d’això no hi ha dubte, però no de justícia. I escric això, perquè són ells els qui, sobradament, han demostrat la seva indecència ètica, jurídica i personal. Quan un jutge argumenta políticament una decisió judicial està prevaricant; tanmateix, aquest és el cas del cap del Tribunal Suprem.

No hi ha solució. Quan la cúpula d’un règim piramidal es fonamenta en la servitud i el nepotisme, estem en un sistema polític de l’edat mitjana. Aquesta és la trista realitat espanyola. I avui, com quan amb la il·lustració s’acusava els avançats, d’afrancesats, tot allò que tingui una lleugera olor a llibertat als borbons els fa pànic. Ells són amos i senyors de terres i súbdits, i tot aquell que vol viure ho ha de fer sense dignitat, o exercint d’esbirro inclement o de propagandista impenitent o de justicier de la infàmia.

I el poble? El poble espanyol només s’alçarà contra el règim si, per gran desgràcia, són expulsats del mundial, aleshores sí que trontollarà tot el règim. Mentre tinguin el futbol, els braus, la bandera, l’orgull, l’exèrcit i el rei, les llibertats sempre els semblaran un assumpte només digne de l’efeminament europeu.

I els governants europeus? Què voleu que us digui, Juncker està molt content perquè serà nomenat Miss Espanya 2018, i per això s’exalta parlant del perill del nacionalisme dels països petits, ell, fill del gran Luxemburg. O què voleu, que parli del ximple grimpador del Valls, que es passeja com si sabés què diu per les Espanyes, rebent guardons per defensar l’statu quo i - com a català renegat – amenaçant-nos i alhora defensant les lleis espanyoles, perquè no sabem què ens hauria passat si haguessin estat a França! La mediocritat del règim i l’oportunisme de quatre desgraciats, són el combinat perfecte perquè els no-ningú rebin reconeixement, i així el tirà mantingui el seu feu estable i l’espremi com han fet els seus predecessors durant tres segles.

Aquesta és la trista realitat espanyola: El seu orgull i la nostra vergonya.

I no és que els espanyols hagin de ser independentistes catalans, no. N’hi hauria prou que defensessin la llibertat i la democràcia, amb això n’hi hauria prou, però ells són més partidaris de la tirania i la repressió. Recordem els ‘a por ellos’ - entre ciutadans, se suposa, compatriotes – i com amb la reclamació catalana ha sortit del seu cau tot el nacionalcatolicisme, com sempre, essent un exemple de ‘respecte, de tolerància i de pau’.

Els perillosíssims polítics catalans són a la presó per manifestar-se pacíficament, i els agressors de Blanquerna, els neonazis de Blanquerna, els parents de Méndez de Vigo, estan en llibertat perquè un eximi jutge considera que com tenen fills menors, no convé separar uns pares tan educatius dels seus cadells. Tanmateix, el prevaricador del Suprem, considera que és just separar pares i fills en el cas de gent que ha demostrat amb la seva llarga trajectòria política un respecte ‘cristià’ envers el pacifisme i la democràcia. Aquesta és la trista realitat espanyola.

El desig de llibertat és un anhel digne, sempre. Per decència i per vergonya per ells, fem camí i que la repressió i les injustícies de la tirania no ens facin por. Ni un pas enrere i, més que mai tots junts, contra l’opressió i la insensatesa. D’això depèn que siguem ciutadans lliures.