BADAR, BADAR I BADAR

La detenció del MHP Carles Puigdemont a Alemanya, no puc entendre-la d’una altra manera que la intenció del president de traslladar el problema que Europa no resol a Brussel·les al cor d’Europa, a Alemanya, on es decideix tot el que passa en aquesta lamentable comunitat europea, de la qual només hem de recordar l’escàndol protagonitzat pel delinqüent Jean Claude Juncker, president de la Comissió, i com ha estat emmudit en tots els mitjans de comunicació de tot tipus. El president de la Comissió, un venut al millor postor, el protector dels paradisos fiscals a Luxemburg, el defensor dels diners negres dels grans capitals, sobretot els alemanys, aquest mafiós continua omplint la gorja d’alcohol i fotent-se’n de tots els europeus.

Europa, aquesta lamentable Europa, és el club de les organitzacions mafioses d’arreu del continent, i per això no es pot tenir cap confiança en els delinqüents, amb aquells que exclusivament defensen els seus interessos i no tenen més pàtria que el seu compte corrent. Tot i això, el president Puigdemont ha volgut fer una posta arriscada per resoldre l’atzucac, i s’ha presentat a Alemanya perquè la Kàiser d’Europa s’hagi de pronunciar. Evidentment serà la justícia alemanya qui haurà de prendre la decisió quant a Puigdemont, però el diable d’Europa haurà de pronunciar-se més tard o més d’hora en un assumpte d’aquesta dimensió política, que afecta l’essència democràtica d’Europa.

Mentrestant, però, que fem aquí? La gent ha sortit al carrer a demostrar la seva absoluta oposició al règim franquista-felipista espanyol, però la classe política catalana s’entreté a canviar cromos i intencions i omplir el parlament de discussions buides de contingut i de sentit. ERC ha perdut el nord i sembla que, essent el partit independentista per excel·lència, s’ha convertit en el projecte reformador d’Espanya, com si això no fos un buit joc de paraules: parlar de reformar Espanya, i d’una reforma impulsada per la colònia! Tanmateix, Roger Torrent convoca reunions i xerrades diverses per emprenyar la gata, quan allò que hauria de fer és convocar una sessió d’investidura per al candidat elegit pels ciutadans catalans: Carles Puigdemont.

Espanya continua amb la repressió a tota màquina, un exercici molt sovintejat per la classe política espanyola, i no cessen les amenaces i les inculpacions. El virrei de Catalunya – al qual, en cas d’independència, se li hauran de demanar forces explicacions – tot orgull i fatxenderia, segueix instigant la repressió violenta i les amenaces, fidel gosset al servei del seu monarca. Hem de tolerar-ho, això? No. A la mínima oportunitat hauríem de despullar l’estat espanyol d’avui, d’ahir i d’abans-d’ahir. No he sentit dir a ningú públicament aquí, a Catalunya, que Alemanya s’arrisca a cometre el mateix crim que cometeren els nazis, en lliurar Companys a Franco perquè l’assassinés. Vol la Merkel lliurar Puigdemont a Felipe VI, perquè l’infame violenti la llibertat del nostre president i de tots els catalans?

I ja que parlo de catalans, només una observació. Tots aquells que defensen la repressió i la violència contra la voluntat ‘d’una part dels catalans’ formen part de l’exèrcit de repressió i per tant no són catalans. La fonamental solidaritat del poble rau en la lluita per la llibertat de tots els ciutadans. Els que s’oposen a la lliure decisió del poble de Catalunya, van contra Catalunya, ja que pressuposen un ‘bé’ superior, amb el qual redueixen el problema català a una obstinació contra la submissió deguda. I això és, democràticament parlant, un atemptat contra la llibertat individual i col·lectiva d’un poble. I ho veiem, quan el virrei assenyala els seus enemics, o quan s’assenyalen els mossos d’esquadra que estan protegint el nostre president. O algú dubta encara que la privació de defensa física de Puigdemont és el que vol Espanya? O algú creu que si patís un greu accident, no s’alegraria el rei i el govern i tots els ‘nostres estimats’ compatriotes espanyols?... Mentrestant al Parlament fan passar les hores i no hi ha cap mesura ferma per enfrontar la difícil situació. Veure els republicans somicant el suport dels miserables dels comuns, és per sentir vergonya d’altri. Tant baix hem pogut caure?

Cal investir Puigdemont contra qui calgui! I els polítics catalans haurien de pensar que si deixen la resolució del conflicte en la gent, en els CDR i altres organitzacions, estaran posant la gent als peus dels cavalls. La responsabilitat del que passa a Catalunya, ara, és exclusivament dels polítics, i malauradament sembla que el nivell és molt i molt baixet. Llevat d’honroses excepcions, tot són paraules tant boniques de sentir com inútils. I ho entenguin o no ho entenguin, la política contra les dictadures s’ha de fer amb força i unitat, acceptant tots els riscos i les desgràcies que els criminals de la dictadura no dubtaran a exercir i executar sobre nosaltres.

És l’hora del cop damunt de la taula i de dir a tot l’espanyolisme que infecta el parlament de Catalunya el que són: fills de policies franquistes, fills de militars franquistes (C’s), fills de servidors del règim (PP), o companys de partit de criminals d’estat i pervertidors de la justícia (PSC)... Que algú, avui, tingui respecte envers un miserable, fals i traïdor, com Iceta, és per fer-s’ho mirar. Ell és l’home clau del 155, si ell no s’hagués venut per asseure còmodament les seves natges, el 155 no hauria tingut possibilitats de ser implantat, però el miserable és el gosset faldiller de tota l’elit espanyola PPSOE i, al costat del seu ‘revolucionari’ amo, el desaparegut Sánchez, fa la feina bruta a Catalunya.

L’Arrimadas i la seva colla de neofalangistes no són preocupants, el veritable enemic de Catalunya és el PSC, que per això, tots els que li han vist llautó, s’han separat d’ell, llevat és clar, dels miserables que volen seguir fent el joc al règim etern espanyol.

Mentrestant, nosaltres badem i badem. Pensar que la demanda de dimissió de Roger Torrent sol·licitada per Ciudadanos és, ara per ara, el millor que podria passar a Catalunya! Cal restablir un establishment polític decidit, i amb el vanitós i pusil·lànime Torrent, no anem enlloc, al capdavall està fent el joc de l’enemic. I escric enemic, perquè ja no hem de tenir cap dubte que l’enemic visceral i etern de Catalunya és Espanya. De fet, si no ens en sortim, ens anihilaran. Ara bé, els polítics que continuïn amb els seus jocs de paraules i jugadetes partidistes, les quals no fan altra cosa que demostrar la seva curta visió i la seva nefasta gestió d’uns moments molt compromesos.

Els únics que han demostrat fermesa, decisió i coratge, almenys a parer meu, són el president Puigdemont (tot i la gravíssima errada de la proclamació fallida de la república), i els consellers Puig, Ponsatí i Comín. La seva ferma convicció política no és prou però, si tots els altres actors polítics no se’ls posen al costat. La barricada de la llibertat la construirem posant-nos els uns al costat dels altres. La gent ja hi és, ara cal que els polítics demostrin el valor que se’ls suposa, i que, en cas de no tenir-lo, siguin prou honestos per retirar-se de la primera línia de l’activitat política.

El president de la República és Carles Puigdemont. Així era abans del cop d’estat del feixisme espanyol i ha estat refrendat pel poble de Catalunya en unes eleccions de tot punt de vista parcials i manipulades.

El temps s’acaba, i calen accions decidides per fer possible el somni elaborat en aquesta negra nit que dura ja més de tres-cents anys.

L’ÚLTIMA OPORTUNITAT

Ahir vam comprovar com funciona la dictadura en una democràcia consolidada: El jutge prevaricador obeeix les ordres del cabdill; avui un cabdill molt ben encarnat en l’Escòria VI de la saga borbònica. Aquests francesos, que a casa parlen anglès i fa tres-cents anys que tenen Espanya per ‘cortijo’, volen mantenir els seus privilegis medievals, i emparats en la falsa paraula, tan habitual en els pactes amb els castellans, s’omplen la boca de paraules que els fan tant de fàstic que si tinguessin la capacitat de pensar, i hi pensessin, gitarien com endimoniats. Avui l’Escòria VI vol viure com un rei i sap que els calerons dels catalans li són necessaris. Sense els catalans, o dura poc o viurà considerablement pitjor. Aquest digne hereu del franquisme té com a cort i súbdits a una colla dels fills dels panxacontents del règim anterior, que només estan amatents de retre ‘el degut homenatge i respecte’ a una família de miserables (no és opinió, feu una miqueta d’història, i hi trobareu motius més que suficients per saber la baixesa ètica de tota la saga; des de sempre fervents amants de dictadors militars i de repressions cruels i indecents. O no és d’una baixesa moral absoluta actuar amb la crueltat i fredor amb què actua el prevaricador suprem seguint les ordres del monarca que lloava la repressió dels seus sequaços a la població pacífica i desarmada? O recloure en una presó a gent de vida política que tenen una família i un més enllà real i sentimental a part de la seva dedicació política a una ideologia? O destruir els fonaments de l’estabilitat econòmica d’uns ciutadans que exerceixen de polítics, que sempre és la garantia de la llibertat? O senzillament fer por, amenaçar-te, citar-te, regirar-te, sancionar-te? Això és el tarannà castellà: O allò que jo dic, o res!)

Jo opino que és l’hora del res, del prou! És l’última oportunitat, i cal que la direcció política dels partits i de les entitats cíviques s’adonin d’una vegada que hem de treure’ns del damunt la victòria franquista de 1939. Res no ha canviat mai. Fins i tot els socialistes són falangistes de pro. Només heu de veure la ballaruca o sentir les declaracions de la senyora Granados: pur falangisme disfressat. O no els heu vist en manifestacions convocades per SCC, PP i Ciudadanos? Ahir, tot just, llegia les declaracions d’un d’aquests falangistes de referència, un home que segrestava gent innocent, els torturava, els assassinava i els feia desaparèixer en calç viva, ras i curt allò que en llenguatge criminal es descriu com a terrorista d’estat. Doncs aquesta eminència del règim – naturalment en llibertat i sense càrrecs -, ha declarat: «La fugida de Rovira és un acte de profunda insolidaritat». No es pot ser més repugnant! Dient una mentida es taca l’honorabilitat d’una altra persona, i això, recordem-ho, ho fa un terrorista d’estat. Ningú pot considerar insolidaritat no entrar a la presó! O és que el ‘criminal’ potser ens vol dir que ell s’hauria lliurat als escarcellers pel bé de la gran justícia espanyola i de les JONS, tot i que tots sabem que la seva mà dreta passà menys temps a presó que els polítics catalans que hi són avui?... De tot el que passa, el que més avergonyeix és pensar que aquest tarannà ofensiu, menyspreador, mentider i fatxenda, aquests miserables, el donen per compartit amb nosaltres, amb els membres de la colònia.

Ara és l’hora de dir prou. La ingovernabilitat de Catalunya ha de ser total. La desobediència sistemàtica. La desconsideració a la nostra espanyolitat ha de ser manifesta i constant. El menysteniment per totes les autoritats medievals del règim ha de ser continu, alhora que justificat – la qual cosa és fàcil de veritat. Cal trencar la relació amb Espanya. Hem de deixar de fer el ridícul amb els espanyols i de confondre les coses: el govern d’Espanya i el seu tirà, representen perfectament el fet espanyol. Els espanyols són així. Recordeu l’’aporellos’, les signatures contra el català i l’estatut, recordeu la catalanofòbia, feu memòria d’alguna manifestació dels ‘tan bona gent espanyola’ que han sortit a defensar els drets i el respecte per les reclamacions dels seus ‘compatriotes’ catalans. Els espanyols són Espanya, i cal deixar-se d’eufemismes i d’eixamplar la base. Vés, com si el Montilla s’hagués sentit català un sol moment a la seva vida! I ja que m’esplaio contra la cultura invasora, vull concloure aquest escrit ple de ràbia i cansament, amb l’observació que els catalans hem de plantejar-nos molt seriosament d’excloure el castellà com a llengua oficial. És més, hauria de ser una activitat extraescolar. No hi ha cap raó que justifiqui el manteniment d’ús i de protecció d’una cultura anihiladora.

A Portugal l’espanyol és obligatori?

Hem de dir prou, cridar-ho i donar un cop damunt de la taula si cal. Primer dèiem que no era la independència, que era la democràcia, després que no era la democràcia, que era la llibertat bàsica, i ara ja no és la llibertat bàsica, si no sobreviuré com a poble. Els castellans són venjatius com poques ètnies, fins Schopenhauer en fa referència, i només tenen ganes d’obtenir la rendició per aniquilar-nos. I això els mena a desitjar d’aniquilar-nos com sigui, encara que no hi hagi rendició.

Fins a no fa pas tant, m’he sentit català, i per això mateix, simplement distant dels espanyols en general i una mica més dels castellans. Pensava que eren maneres diferents de veure les coses i que s’havien de respectar. Ara ja no. Ara puc dir clarament que odio Espanya. No me’n sentia formar part, després no hi simpatitzava, i ara que els podem veure la cara, sento profunda vergonya que algú pugui qualificar-me d’espanyol. I aquest és el defecte hispànic. Mai no hi ha defecte en l’espanyolitat per a un espanyol, la seva lamentable història és considerada un súmmum de proeses i victòries de la nació més antiga del món, i del més enllà. Tots els altres països han avançat, en tots els àmbits, i els espanyols, que encara no han sortit mai de la dictadura, es creuen – que és per posar-se a plorar – que són exemple de democràcia, llibertat i tolerància. Els altres països europeus ens portaven al 75, els que menys, trenta-cinc anys d’avantatge democràtic, industrial, social, educatiu, etcètera, però quan Espanya va fer el primer pas vers la llibertat, mai no hi ha hagut cap altre país del món més democràtic, això sí, essent tots fills de franquistes... o, vejam si serà allò que com el règim de l’avi putatiu de l’Escòria VI, ja es definia com a règim de democràcia orgànica, consideren que han estat demòcrates des d’abans de la Grècia clàssica.

No hi haurà altra oportunitat. Si ara ens colpegen de veritat, no hi tindrem res a fer. Força al braç i llum als ulls.

Tots estem convidats a la lluita per ser. I ésser per a un català - avui ja és inqüestionable - és no ser espanyol.

No hem de tenir por, tenim un món per guanyar i la ignomínia a perdre.

LA LAMENTABLE CLASSE POLÍTICA CATALANA

No ens hem d’enganyar més, la nau que havia d’anar a Ítaca ha embarrancat perquè els polítics han estat absolutament incapaços de governar-la i de dirigir adequadament els seus mariners. Mentre la tripulació bregava i es deixava la pell per mantenir el rumb i no defallir, després de tant de temps d’esperar, els polítics han estat els que han malbaratat tots els esforços i, preocupats només pels seus honoraris i les butaques, han desviat la lluita envers els seus espuris interessos... i així estem.

Que a Catalunya no hi ha hagut veritables homes de talla política és indiscutible. Potser l’únic president de la Generalitat decent fou Pasqual Maragall, curiosament del PSC. No cal parlar de Jordi Pujol – l’essència de l’espanyolisme català - ni de Montilla, que suposa la vergonya més gran per a la Institució. De fet, pensar que un cordovès té algun interès en la història de Catalunya, ja ens demostra que curts podem arribar a ser. La prova, la seva actitud condescendent amb el Gobierno de Madrid amb el 155, el suport incondicional a l’atac contra la Institució que ell va tenir el privilegi de deshonorar. Certament, Montilla fou un ‘xist’ polític a Catalunya, un ‘xist’ dels més dolents que ens han explicat mai.

I ara, ara què, què hi ha?

Els hereus de Franco i l’infame Fraga Iribarne governen Catalunya. Els neofalangistes de Ciutadans, encapçalats per la filla del policia franquista i el grimpaire neoliberal, que fa de gosset bordador de l’Oliu i les companyies de l’Íbex-35, aquests, només tracten de convertir Catalunya en una Irlanda del Nord, com ja va proclamar l’inefable Cañas en el seu dia. A més a més, tenim els presumptes socialistes, els que a Espanya crearen terrorisme d’estat, corrupció desmesurada i ara s’han aliat amb els més eixelebrats dels franquistes en la defensa de la unitat d’Espanya. Aquests arreplegats, només ensumen poltrones i corrupteles, són demagògia i hipocresia a l'enèsima potència, i els representen, molt ben representats, la ballarina posseïda per Satanàs (Líbranos de Rajoy! Líbranos de Rajoy!), que ara menja a la mà del diable molt a gust, i el seu segon de bord, l’inqualificable Illa. Respecte a aquest personatge, és impossible no fer una reflexió: Com algú amb el seu coeficient intel·lectual pot arribar a tenir un càrrec de partit més enllà d’anar a buscar tallats i paper per a la fotocopiadora?... I finalment, per la banda unionista, tenim els comuns, els homes amants del tacte suau de les butaques i de les paraules revolucionàries que encobreixen la voluntat de ser ben pagats perquè tot segueixi igual. El cas esperpèntic de Coscubiela és de llibre. L’home està més preocupat per la deriva antidemocràtica catalana que per la consolidada democràcia espanyola, aquella on li agradaria que visqués el seu fill Daniel. Qui té el cul llogat, no s’asseu quan vol. I quan t’han comprat, tampoc no ets amo de les teves paraules. I obvio en Domènech per raons evidents: ell és blanc i negre però ni blanc ni negre ni gris. Ell vol que tots siguem blanc i negres i grisos, i canviar-ho tot perquè tots siguem negres i blancs i grisos, o grisos, negres i blancs, a ell, tot tant se li’n fot, però necessita activitat política per reclamar la república comunista dintre de la democràcia monàrquica restituïda per Franco com a model del progrés polític... és a dir, no sap ni què pensa, ja no dic, si sabrà què diu!

Però, ep, i dels nostres? No, no ens pensem que en el nostre bàndol n’hi ha de més assenyats, compromesos i preparats. Això és fer volar coloms. Els fets ens han demostrat sobradament el baixíssim nivell polític del nostre país. Llevat de la CUP, els antisistema que, paradoxalment, són els únics defensors d’un sistema democràtic digne, i que foren els que enviaren Mas a les escombraries de la història, que és el lloc que li correspon, com ha demostrat cada volta que ha pogut fer-ho. I ja que parlem de CiU - per més que es rentin la cara (les sigles) -, la Pascal ja està col·locada al senat, i el bon jan del Bonvehí és un bocamoll i, com la senadora, cada volta que obre la boca, puja el pa. La mare de Déu, que malament està la dreta col·laboracionista!

D’aquí sorgí Puigdemont, que muntà un partit per a l’ocasió, i que cometé un gravíssim error: no consolidar la proclamació de la república. A més d’altres errors, com comptar amb l’espanyolista Vila en el seu govern. No sabia de quin peu calçava, aquest vividor de la política? Ara Puigdemont, amb un partit pseudoautonomista es troba exiliat i amb molt males cartes a la mà. I dels seus socis, què dir-ne? ERC ha frustrat l’impuls independentista i ha embrutat la seva història com a partit nacional de manera molt greu. Després de la rendició, només han faltat les mostres de penediment i els públics ‘mea culpa’. De veritat ERC pretenia fer la independència amb un intercanvi de papers i de funcions administratives i polítiques? De veritat que ho creien? Perquè si és que sí, aleshores, veritablement, sí, sí que ho tenim cru! Ni Sabrià, que cada volta em sembla més un Duran Lleida, ni la Marta Rovira, que sembla que fins a l’u d’octubre no sabia que les porres feien mal, ni el MH President del Parlament, que peca de vanitat, d’orgull i d’incompetència, ni els altres destacats membres del partit, com en Tardà, que ara vol eixamplar la base amb socialistes i ‘domenechs’... La mare de Déu! Estem ben fotuts.

Com és possible que els responsables de la revolució independentista s’hagin lliurat voluntàriament a l’enemic? Això no és estratègia, això és fer el passarell! Podien haver acudit a les citacions, i com Mirei Boya (Chapeau!) deixar claretes les coses al jutge i als repressors, però no, van anar a veure el jutge per demanar-li perdó, per fer-li veure que creuen que tenen dret en allò que demanen i que blablabla... I no entrem en les estratègies de defensa, que més sort tindrien de no tenir advocats! Davant de la monumental i històrica injustícia espanyola no es pot anar a defensar-se amb un picaplets. Cal un anarquista del dret, un piròman de jutges, un revolucionari de les estratègies, i no un mesell que abans de recórrer, demana permís per estudiar bé els procediments! Nois, que hem fotut una puntada de peu a la Constitució! Per tant, tot allò que Espanya llegà del seu cabdill, no ens afecta. Tanmateix, els advocadets van fent el dropo pels passadissos de les sagrades institucions i es posen les mans al cap davant de la injustícia que hi veuen. Què hi esperaven trobar? Un jutge honest? Al Suprem? Al Tribunal de Orden Público? Aquí només hi arriben delinqüents i addictes al règim. I ara, l’estratègia la juguen en el camp enemic, en el dret, en un estat que quan parles de dret a les altes jerarquies, se’ls escapa pels esfínters el que no poden retenir.

I ara, ja s’ensuma que ens vindran a dir que cal reformar les cúpules d’aquests partits i recuperar forces. Haurem de defensar Catalunya els catalans, sense l’ajut de la classe política, d’una lamentable classe política; i em dol molt d’escriure-ho. La valentia es demostra en els fets. I la nostra classe política és mesella, li va l’autonomisme com al gosset l’os de l’amo. No ens hem d’enganyar més. L’única sortida que ens deixa aquesta desfeta és que agafem consciència del problema, no oblidem mai els qui han jugat amb els nostres anhels i han tergiversat les nostres esperances i els qui han jugat amb nosaltres per tractar de millorar les expectatives del seu partit i dels seus dirigents.

I si en algun punt d’aquest escrit m’equivoco, seré el primer de rectificar si els interpel·lats demostren que m’he precipitat en les meves afirmacions. Tanmateix, el que és clar i evident és que després de proclamar la república, fugiren tots i lliuraren la criatura acabada de néixer a l’enemic perquè la destrossés. I ara, no saben què fer més que portar-se bé i que els deixin l’aparent potestat sobre l’avortament.

Tots aquells que avui parlen d’autonomisme després de proclamar la república, són els que han traït el poble de Catalunya. I és que, catalans - això ho hauríem de pensar més sovint -, els traïdors són dels nostres; no hi ha traïdors mai en les files enemigues.

Estem en una agonia dirigida per metges afeccionats. Només la voluntat del poble ens salvarà. I no sé si només amb la voluntat, sense ajut mèdic, ens serà possible de guarir una criatura molt i molt delicada, més pròxima a la mort que a la renaixença.

Aquí ens ha deixat la més incoherent estratègia política viscuda en el nostre país des que els Borbons sotmeteren Catalunya a la colonització castellana. I pensar que encara hi ha polítics catalans que volen atraure els colons a la nostra causa! S’ha de ser cec, per més bona vista que es tingui!

Tot plegat ens condueix a una Generalitat ocupada, i encara sentirem els polítics independentistes defensar la necessitat de noves eleccions! I encara afegiran que és per fer la consolidació de la consolidació de les eleccions de desembre i de l’1 d’octubre. Et vénen ganes d’engegar-los a pastar fang!

Catalans, no ens enganyem més, on no n’hi ha, no en raja!

El temps juga a favor d’Espanya. Tractar de vendre’ns el contrari és enganyar-nos vilment.

CARTA OBERTA A

QUIM MONZÓ

Benvolgut Quim,

Tots sabem com són aquestes coses dels premis; per això, almenys jo, desconfio dels guardons perquè massa vegades responen a interessos allunyats del motiu pel qual s’atorguen. Ahir però, se’ns informà que el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes havia estat atorgat a Quim Monzó. Amb aquest escrit et felicito per haver estat l’elegit com a guanyador d’un premi de tant de prestigi, sobretot, perquè em sembla del tot just aquest reconeixement. I val a dir que no sóc un apassionat de la teva irònica i engrescadora literatura, però no em puc estar de reconèixer-hi el treball de la constància, de la feina ben feta i d’un amor profund envers la llengua. Tot plegat justifica el meu reconeixement d’un escriptor que fa molts anys que brega en la desagraïda selva literària, i que ha hagut d’abandonar la creació, les obres de ficció, per principis, per estar fart d’uns sistemes econòmics i de comunicació que preserven com a màxim bé la propietat, i alhora desatenen la propietat intel·lectual.

La tasca en defensa de la nostra llengua -que molts de nosaltres hem hagut d’aprendre de manera autodidàctica-, ha estat el moll de la teva producció, i ha comportat la teva projecció com a insubornable defensor de la llengua, com ho demostrares en el magnífic discurs a la Fira de Frankfurt, fa uns quants anys. Per tot això, el reconeixement d’Òmnium i, de retruc, de tot el món cultural català, fa que ens tornem a fixar en un home íntegre en les seves conviccions que, per això mateix, s’allunya dels convencionalismes que encerclen i maten la nostra llibertat de pensament. Sense dubte, la cara de jutge, o si puc dir-ne posat d’home emprenyat amb tot, és la teva sinceritat, i la sinceritat d’homes com Monzó, són un patrimoni de la nostra cultura. Els homes que miren les coses de front i no s’acolloneixen quan el que han de dir saben que no agradarà, aquests homes són els fonaments sobre els quals es pot erigir un edifici sòlid; mentre que els homes que troben sempre el subterfugi i ens miren amb ulls càlids i comprensius, són homes que només serveixen per sostenir un edifici que s’esquerda arreu i que tremola a la seva base.

Gràcies pel teu compromís amb tu mateix, que és el punt d’on sorgeix tota la resta.

Que la teva lletra continuï omplint la nostra llengua, i que les teves preocupacions quant l'actualitat i el futur del català, siguin escoltades per aquells que tenen el poder de defensar-la, que ja sabem que els escriptors vetllen i enriqueixen les llengües, però la defensa depèn de la ciutadania i de la gestió dels polítics en l’àmbit educatiu.

Rep una felicitació sincera, i envejosa és clar que sí, perquè un premi merescut sempre és motiu d’una sana enveja.

CARLES RIERA, PRESIDENT

Perdre l’oportunitat sempre et deixa en desavantatge. Els polítics catalans han perdut almenys dues vegades l’oportunitat (a l’octubre i al desembre). Tota la demagògia de la classe política catalana, encapçalada sobretot per ERC, ens hauria d’astorar. El resultat de les eleccions i la seva interpretació no poden deixar cap dubte en la perspectiva independentista: Catalunya demanava la reposició en el seu càrrec del President de Catalunya i la proclamació efectiva de la República.

Hem vist, però, tot un seguit de maniobres, de declaracions i d’intencions que han deixat ben retratada la classe política catalana. No ens hem de posar benes als ulls: En el moment clau, els nostres polítics no han tingut l’altura que calia per enfrontar l’estat espanyol i de comprometre’s amb la seva responsabilitat... Res que no passi per Puigdemont com a president i la posada en marxa de la República, almenys mentre no hi hagi intenció de negociació de Madrid, és manllevar el vot ciutadà per fer-ne un ús partidista. I això no diu res a favor de la nostra classe política. Els qui observem els afers polítics tant de prop com ens és possible i sense interès de partit, hem comprovat que hi ha moltes mancances en les classes dirigents. No faré ara una classificació i els jutjaré, que tampoc sóc ningú per fer-ho, ara bé, tots sabem quins són els homes que han estat ferms i han mantingut la seva paraula i aquells que se’n desdiuen; per no parlar dels qui no en tenen i menys encara dels qui la traeixen.

Després de la ‘torrentada’ d’ajornar la investidura, tot s’ensutzí. Una volta canvies allò que havia de ser el projecte, aleshores, tot s’ha de refer. I així, i no entro en consideracions sobre els moviments polítics ni les declaracions sobretot de Junts i Esquerra, ens han portat que el president a l’exili hagi de renunciar a la seva legitimitat – la qual cosa, diu molt poc de la decisió i del compromís democràtic dels nostres dirigents – i proposar-ne, després de moltes disputes, el segon de bord, Jordi Sánchez, que tot sigui dit és una proposta fora de tot sentit; primer, perquè la renúncia dóna victòria a la repressió del 155 sense oposar-hi resistència, i segon, perquè triar un home que és a la presó i del qual el ministre de justícia, passant per damunt dels jutges, ja ha dit que no comptarà amb els permisos corresponents, per més que aquests drets estiguin garantits pels principis fonamentals dels drets humans, de la presumpció d’innocència i la de la mateixa Constitución; amb aquest panorama, l’única cosa que se’n pot treure, d’això, d’aquesta maniobra, és perpetuar un estat de buit polític i d’estèril confrontació, que l’únic que ens deixaran és més desencís i la pèrdua d’una mica més de la confiança en els nostres representants. Perquè, s’ha de tenir moltes penques per suggerir la possibilitat de noves eleccions: Vejam, i que els quedi clar: la gent vota uns partits, i una vegada exercit el vot, els representants han de resoldre l’atzucac, que per això són representants i han de saber què és el que prometien i allò que els seus poden arribar a consentir que se cedeixi. Ara bé, quan els representants interpreten el vot com a llicència per a l’exercici del poder d’acord a altres interessos que els del seu programa polític, estan traint l’essència de la democràcia. Un polític, sempre, ha de tenir la capacitat del diàleg i de la negociació, si no, si li manca capacitat per al diàleg, que es faci articulista, però no polític, i si li manca capacitat per a la negociació, aleshores s’ha de fer dictador.

Per tot plegat, arribats al punt on estem, sense Puigdemont, sense Jordi Sánchez, no podent ser-ho Junqueras, que està en les mateixes condicions que el Jordi, i no havent cap altre polític amb prou capacitat de lideratge, coratge ni carisma en les files d’ERC, s’imposa la solució més extrema, però la més ajustada a la realitat: Si havíem de restituir el govern per tirar endavant i plantar cara al 155 i els partits independentistes guanyadors estan més preocupats en com es reparteixen les carteres de les conselleries que pel govern de la nació, s’imposa una única solució que garanteixi: primer, la necessària conformitat de tots els partits independentistes, segon, que s’encarregui de proclamar la república i tractar de fer-la efectiva, tercer, que pugui ser un candidat no impedit per les ‘desraons’ de la ‘injustícia’ espanyola, i quart, que al mateix temps, demostri a l’estat que ara encara estem més decidits a anar endavant. I això només pot representar-ho un govern que tingui com a president Carles Riera, i uns consellers repartits entre els partits independentistes més votats. Ell serà el president; qui ens representarà. No ha estat assenyalat pel govern de Madrid, i si així que és president, elegit democràticament en el parlament de Catalunya, la dictadura fa un moviment en fals, encara quedarà més retratada. I el que sabem més important – si no ens falla, és clar – Carles Riera creu en la República i la necessitat urgent d’implementar-la per raons polítiques, econòmiques i socials.

No en veig una altra, amb cara i ulls. I a més a més, els mitges-tintes dels comuns, veuran que han de decidir-se ja, perquè que un partit d’esquerres de veritat, tingui el seu president a la Generalitat, els ha de fer veure – la seva miopia és paradigmàtica – que si volen formar part de la república, hauran d’abandonar la connivència amb els partits unionistes.

Suposo que als caps pensants de les grans formacions, això els semblarà una ximpleria, tanmateix, que analitzin bé si no és més ximple moure’s per no fer res, que no acceptar una solució veritablement original que ens tregui de l'empantanegament polític i mental que patim.

Riera president aquí. Puigdemont president del Consell de la República a l’exili. I amb la gestió a dues bandes (s’han de fer reunions de govern a Brussel·les o Waterloo) palesar la realitat política catalana a Europa, amb dos governs: un lliure i democràtic, a l’exili, i un altre, sota vigilància i amenaça a la dictadura espanyola.

Anar a eleccions, és, avui més que mai, la demostració indiscutible que la classe política catalana ha de retirar-se per absoluta incapacitat, per negligència i perquè s’han convertit més en el tap de la revolució que en la seva gestió política; que era per això, perquè el poble de Catalunya els va votar.

OPORTUNITATS PERDUDES

Avui ha tornat l’activitat al Parlament, i com era d’esperar, amb el filibusterisme de l’oposició i les mitges tintes dels independentistes. Avui s’havia d’haver refermat la proclamació de la Independència. Sense proclamar-la i defensar-la, no podem esperar que ningú ens reconegui. Sabem que Bèlgica i Suïssa protegeixen de la injustícia espanyola els nostres polítics, sabem que hi ha molts juristes i periodistes estrangers que es plantegen seriosament si Espanya és un estat mínimament democràtic. Sabem que l’ONU ha manifestat la seva preocupació. Coneixem que Espanya ha comprat el silenci d’altres països. Les pressions espanyoles arreu les perceben els representants polítics dels països lliures, i fa uns dies que ha estat destituït el cònsol de Finlàndia, com abans han estat expulsats o amenaçats altres diplomàtics... A què esperem?

No vindran els finlandesos ni els belgues ni els suïssos a proclamar la nostra independència! Cal que la fem explícita i la defensem des del Parlament, davant dels jutges i enfrontant-nos a la repressió que exercirà, sense cap dubte, la tirania monàrquica espanyola... però ja és hora de deixar-se de jugar al gat i la rateta.

Avui hem perdut una nova oportunitat. I no és excusa ni la gent exiliada ni els presoners-ostatges. En primer lloc, perquè sense plantar cara, ni els exiliats tornaran ni els presos sortiran de la presó. Que avui el prevaricador Llarena ja ha perllongat el cas un any més, suposo que per estudiar com munten les mentides per justificar una realitat paral·lela. En segon lloc, perquè la independència es guanya; a ningú no li regalen la llibertat, el tirà sempre procurarà mantenir la seva tirania. I en tercer lloc, perquè mentre nosaltres no moguem fitxa, no podem esperar que ningú ens reconegui.

Amb tot el que està passant, tornar a posar la crisi catalana al damunt de la taula de les diferents cancelleries del món, ens dóna actualitat i presenta altra vegada el problema... i qui sap si algú, fart de la insolència, la mentida, l’amenaça i la pocavergonya espanyoles, acaba per fer el pas i reconèixer-nos. Cal jugar aquesta carta.

Mentre en el Parlament britànic els diputats debatran sobre el llaç de Guardiola, aquí hem de suportar l’amenaça, la insolència, el menyspreu i la intolerància de Ciudadanos, amb Carlos Carrizosa, el Del Páramo i la filla del policia franquista, exercint la repressió dialèctica i l’insult indiscriminat propis dels feixismes, i, si no em creieu, observeu (en la fotografia de dalt) la supèrbia de Carrizosa, l’amenaça – el dit – i la mirada i l'expressió d'odi i fatxenderia de Del Páramo. Cal que com més aviat millor construïm la república i expulsem aquests feixistes del nostre parlament i del país, si doncs no volen ser jutjats per delictes contra la llibertat dels catalans. Ja n’hi ha prou de lliris a la mà. Els pinxos s’encoratgen amb la covardia dels amenaçats. Cal dir-los que vagin amb compte, perquè la república perseguirà el feixisme com a delicte; i ells dia sí dia també, en fan proselitisme. El falangisme és delicte a Catalunya perquè vol la nostra destrucció, i mentre tinguem els seus representants al Parlament defensant la submissió de Catalunya, mal anem! O és que no volen la destrucció de l’escola catalana i l’imperi de la ‘lengua de todos’? No ens diuen que hem despertat el ‘patriotisme cívic d’Espanya’, i com bé s’encarreguen les xarxes de demostrar-ho amb imatges: aquest patriotisme és pur feixisme.

Han convertit el Parlament en un femer. Tothora actuen per desprestigiar la institució. Hem de frenar-los els peus. Cal ‘honrar-los’ amb el seu passat, cal desemmascarar-los i dir-los el que són, tu, filla de policia franquista, tu, simpatitzant de neonazis, tu... Mentre no tinguem el coratge d’enfrontar-los, no farem més que passos enrere.

I ja només falta que Puigdemont, faci un pas al costat, se suposa que en bé del Jordi Sánchez, que serà recusat i no podrà exercir de president, i aleshores si continuem abaixant-nos els pantalons, potser caldrà proposar el talòs de l’Albiol per salvar les institucions. No fotem!

Imatge presa prestada de Elnacional.cat