ESTRANYS RESULTATS ELECTORALS (28/04/19)

Que el falangisme (PSOE) guanyaria, gairebé ho sabia tothom. Només depenia de si el trident feixista, després de sumar-se, aplegava prou escons. El resultat és que Espanya, que fa dos anys vestia la pell de brau del color blau dels seguidors de Rajoy, ara s’ha tornat aparentment roja; i el color ha canviat. L’augment es pot atribuir a la por de la gent d’esquerres a l’expectativa de vot de Vox. Tot i això, Vox no ha escombrat els partits franquistes, i el partit de l’Íbex i de la Corrupció Europea, el fillet mimat dels banquers i les princeses asturianes que s’emborratxen a Brussel·les, s’ha convertit en la tercera força del país, i ja els tenen a un tir de pedra per fer una ‘macroniada’ a Espanya. D’això ja s’encarregaran els de la Comissió, que faran venir la crisi a Espanya, quan els convingui millor i puguin afeblir el partit del Sánchez. L’alegria de Margaritis Schinas comentant els resultats espanyols, m’ha tret les lleganyes dels ulls. Sentint-lo, qualsevol diria que l’organigrama del congrés espanyol l’havien dissenyat divendres passat les princesetes. La jugada està ben tramada i feta. Europa vol que el problema dels catalans es resolgui com a més aviat millor. Amb aquest repartiment d’escons, Catalunya perd pistonada a Madrid (després reflexiono sobre els catalans). El PSOE, el poli bo, té el poder i podrà servir en safata de plata les demandes d’ERC: Posar menjadores als musells, això no és cosa complicada, i els panxes contentes solen ser obedients i agraïts (Si no em creieu, penseu en el Roger Torrent). Mentre mani el PSOE, que defugirà compromisos amb altres partits, segons que sembla, Ciudadanos podrà fer la demagògia que els agrada, des de l’oposició, sense embrutar-se les mans amb el poder i la corrupció sistèmica, de manera que s’aplanaran el camí per a les pròximes i no tan llunyanes noves eleccions. Mentrestant, Vox complirà el paper de mosca collonera, prement a Ciudadanos perquè siguin ‘muy y mucho’ espanyols. I per la seva banda, el PP, l’organització criminal que ha dirigit el país veí i dirigeix Europa, s’ha enfonsat; i s’ha enfonsat perquè l’exhibició de ximples, comporta la desconfiança fins i tot de les ments pocs evolucionades. No ens hem d’enganyar, Europa fa posta des de fa temps per Ciudadanos. Potser algun dia sabrem quina relació hi ha entre la Corrupció Europea i aquest partit de banquers. De moment, tenim un govern espanyol, autònom, i amb l’avantatge que giri cap a on giri, tindrà suport. Si vol fer política de dretes, tindrà a Podemos al costat. Si vol fer política salva-pàtries tindrà el trident feixista preparat per guanyar punts defensant la integritat nacional i la catalanofòbia. Al capdavall, Europa ha posat un govern d’aparent tendència a l’esquerra perquè hagi de combatre la pròxima i imminent crisi, de manera que perdi la confiança popular i els Ciudadanos de les princesetes europees tinguin opció a ‘macronitzar’ Espanya; malauradament per a Espanya, convertint-la en una nova Grècia (que Macron està espanyolitzant França). Aquesta és l’estratègia destructiva, per efecte dòmino, del femer europeu.

Si deixem de banda els partits nacionals espanyols, hem de parar esment en els catalans. El resultats a Catalunya són d’allò més inversemblant. Que ERC hagi guanyat les eleccions amb una tirada tan important, només pot fer-te posar la mosca darrere l’orella. Els catalans independentistes no s’han adonat encara que el president legítim de Catalunya és Carles Puigdemont? I que, si no ostenta el càrrec és perquè l’esquerra de Roger Torrent i del mossèn i l’ulleretes, l’hi han vetat? De veritat hi ha un independentista que tingui confiança en els eixampladors de base i amics i col·legues dels socialistes espanyols? Falangistes per un costat i mossens per un altre, recorda massa el nacional-catolicisme! Mentrestant, el rei content, que té els seus al congrés (Vox).

Oriol Junqueras, el pitjor enemic de Puigdemont, sap que està a un pam del putoramonerisme de CiU. Amb l’expressió de corder de Déu estomacat i els discursos d’amor a Espanya, a poc a poc, va fent camí per destruir Catalunya i convertir-la en el ‘cortijo’ d’ERC. L’inútil del Romeva, ara ja és senador. I una colla de sequaços han assolit la menjadora que tant desitjaven. Els d’ERC són molt conscients que són a prop. Només cal donar-li l’empenta a Puigdemont, i Catalunya serà seva com abans ho fou del gran traïdor Jordi Pujol. Aquesta és la realitat catalana.

Quant al MHP Puigdemont, poc més es pot fer, que compadir-lo. Va espifiar-la monumentalment en no proclamar la independència. Aquest error és el que el persegueix. L’exili era la millor i més digna sortida, però la traïció de Junqueras, l’ha deixat venut. Està sol com un mussol. I mentrestant aquí, per molt que maldi el pobre Torra, l’antiga Convergència i els aprofitats de nova fornada, saben que treure-se’l del damunt és tenir accés al poder, ja que, mentre la personalitat de Puigdemont els faci ombra, ells no són res, absolutament res. I així, amb Junqueres i tota la colla de putosramoneristes, la Pascalina i socis, i els ineptes i incompetents de Junts, tots a una, van fent per encalmar les aigües i recuperar una acció política que els ompli generosament les butxaques amb la sistèmica corrupció del sistema que tots ells estimen i defensaran fins a l’última gota de sang.

La Junta Electoral Central ha decidit excloure Puigdemont i els seus fidels amics de la candidatura europea. Val a dir que el fet que Puigdemont es presenti com a parlamentari em decep. Tot i això, abandonat com està pels que eren els seus socis de lluita, comprenc que s’hagi de guanyar les garrofes d’alguna manera. Encara que sigui entrant en el Parlament més demagògic i inútil del món. Tanmateix, veure el president legítim de la Generalitat, traït pels seus socis d’ERC, acuitat pels gossos salvatges del rei i el seu exèrcit de miserables mesells, com també pels gatets mafiosos de Brussel·les, em dol; per ell, per Catalunya i per les llibertats. Fa molt de temps que Puigdemont hauria d’haver girat l’esquena al femer europeu i haver cercat els socis futurs lluny d’aquest continent moribund. Però no ho ha fet, ha tornat a perdre una oportunitat de fer-se sentir, i amb això, li han perdut la por. Aquest és el motiu que la JEC es pixi en els drets inalienables de les persones en democràcia, i prohibeixi la candidatura de Puigdemont i els socis. I si bé és cert que la raó, el dret i la justícia els emparen, no oblidem que parlem del dret espanyol i de la justícia europea, que és com parlar de papers mullats. Si la JEC ha decidit violar els drets inalienables és perquè les princesetes europees hi estan d’acord. Avui Schinas ens ha demostrat que les princesetes estan contentes, ballen acompanyades de xampany francès i esperen, tot anhel, el moment de coronar com a president el ‘macronet’ espanyol, el Riverita dels banquers. Potser la pastisseria l’hi posa el Soros, ell que és tan modern i avançat... Però, que ens romangui el més important, les princesetes europees ballen abraçadetes i molt satisfetes, perquè els seus amos i senyors han trobat la combinació que anul·la la conspiració catalana.

ASSANGE I ELS PERIODISTES

Començament del discurs del polític independent James Kier Hardie – que anys després es convertiria en el líder del Partit Laborista anglès -, pronunciat en el Parlament britànic, l’any 1891:

«Aquest equip de sangoneres ha estat la causa de mals incalculables i de la misèria a Europa durant el present segle, i ha amuntegat la seva riquesa prodigiosa principalment en fomentar guerres entre Estats que mai haurien d’haver-se enfrontat. Cada volta que hi ha problemes a Europa, sempre que es fa córrer el rumor de guerra i que les ments dels homes s’angoixen, amb por al canvi i a la calamitat, vostè pot estar segur que un nas ganxut d’algun Rothschild està en els seus jocs en algun indret pròxim a la regió de la pertorbació...»

Aquest discurs fou publicat íntegre per l’agència Reuters. Quatre anys després, Reuters tenia com a propietaris els Rothschild. Posteriorment, cap a l’any 1917, els Rothschild encarreguen a J.P. Morgan la compra de TOTA la premsa nord-americana.

Fet aquest preàmbul, i sense oblidar el cas del delinqüent Rupert Murdoch, m’endinsaré en el món, avui fastigós, de la premsa. No oblidem tampoc el cas ‘increïble’ de l’esquarterament del periodista Yamal Jashogi, executat per ordres del rei d’Aràbia en la seu d’un dels consolats. Menys encara hem d’oblidar els periodistes ‘desconeguts’ que són eliminats, seguint els protocols de la màfia, i que executen els sicaris, fidels a les estrictes ordres donades per senyors molt ‘respectables’ que vesteixen corbata i sabates de les més cares, i dirigeixen els negocis del món des dels seus luxosos despatxos.

M’aturo aquí, perquè si continuo enumerant els crims contra periodistes, potser no tindré espai per a dir res més. Tot i això, no vull oblidar Jose Couto, assassinat pels soldats americans (els policies de la llibertat mundial) junt amb altres periodistes que arriscant la seva vida, tractaven de cobrir informativament els crims del món occidental a l’Iraq. M’aturo aquí. I abans de prosseguir, vull transmetre als periodistes el meu reconeixement a la seva por... tanmateix...

Julian Assange està en mans de la policia i la justícia, la qual cosa, lamentablement, significa que la seva llibertat i la seva vida són en perill. És curiós que l’home que va filtrar els crims dels estats sigui en perill, mentre que els criminals poden gestionar la seva vida i manar la policia i la justícia perquè persegueixin l’home que va posar davant dels ulls del món occidental, la realitat de la màfia que dirigeix tots els països occidentals. Des que ha estat detingut, sembla que cap diari se’n recorda. Prou que corregueren a publicar les primeres notícies els diaris més importants del món, quan Assange els descobrí la informació que tenia, tot, amb la fi de dissimular la complicitat amb els criminals; però, ben aviat, de tota la informació que els fou lliurada, han ocultat totes les informacions i els criminals poden continuar amb les seves vides criminals, mentre la premsa oficial els llepa i exhibeix, alhora que calla quant a l’extorsió i amenaces que reben els seus periodistes, si diuen la veritat. Aquesta és la lamentable realitat de la premsa actual. Llegir un diari és deixar-se ensibornar. Tanmateix...

Reconec que ser periodista avui és una professió d’alt risc. La màfia té els tentacles a tot arreu, del banc europeu a la comissió, de la Reserva Federal a la Casa Blanca, i fins i tot, allà on poseu els ulls. Això no obstant, cal pensar si val la pena ser esclau o és més digne i lliure la revolta i la desobediència contra els enemics de tothom. Per això, invoco els periodistes que en tots els seus articles i cròniques no deixin mai de trobar una frase on inserir el nom de Julian Assange. Només amb el nom, permetreu que no sigui oblidat, d’altra manera, alhora que posareu en perill la seva vida, poseu en perill la pròpia.

Un periodista que no conta el que ha vist o descobert, no és un periodista. El que havia de ser la veu ‘secreta’ que mantenia la dignitat del sistema democràtic, avui ha sucumbit en mans dels quatre capitalistes que dirigeixen aquests femers de desinformació. La seva feina és fonamental per a la llibertat. I avui, més que mai des del anys trenta del segle passat, la llibertat està en risc en països on pensar-ho, fa a penes vint anys, ens hauria semblat un sacrilegi. Per això, invoco els periodistes a trobar la manera de fer públiques les notícies veritablement importants, les que desemmascaren la corrupció sistèmica del règim occidental. La llibertat de tothom està en perill. Per prova del que dic, segons m’han informat, la situació social a França, el país que tenim a tocar (no és a l’altra punta del món), el país que ha vist com l’arribada de Macron (el Rivera, el Casado... de la comissió europea, o el Guaidó de l’imperi americà) ha portat França a una insòlita reducció dels drets de la ciutadania. Sense dubte, la corrupta cúpula europea, imposada per ningú no sap qui i tothom sap qui són, vol instaurar a Europa un règim de totalitarisme ‘democràtic’, una democràcia orgànica com la del Caudillo, que per això, la putrefacta Unió no mou un sols dit contra la resurrecció del feixisme espanyol. I dic resurrecció, quan el terme correcte seria la perpetuació del règim criminal que Espanya va patir des d’alçament feixista contra la república.

Grècia, Irlanda, Portugal, Itàlia, Polònia, Hongria, Espanya, Àustria i algun altre que em deixaré, ja són països sense llibertat nacional (estan sotmesos al deute o a les directrius feixistes de la Comissió). A poc a poc cauran la resta de països. Doneu-los temps i ja serà massa tard. Aviat, tenim la democràcia orgànica de les eleccions al parlament europeu, una menjadora gegant per fer sentir veus que no poden canviar res, i assuaujar amb bons sous i dietes les conviccions. Voteu el que voteu, la Comissió europea, la continuaran determinant els amos, independentment de la voluntat dels europeus. Des del primer moment es veia que l’Europa que volien construir era un immens femer, com també des del primer dia, era de veure que la globalització hauria de portar el món a una situació de no retorn. El món està dirigit per delinqüents sense escrúpols i els imbècils que els riuen les gràcies. Tota la resta estem en perill.

Bona prova de tot aquest escrit, el tenim amb l’espectacle de circ que se celebra en el Tribunal Suprem, un cau de corruptes, de feixistes, de defensors de la tortura (n’hi ha de jutges i de fiscals, per no parlar de la vocació genocida de Vox), i amb tot això, encara estic esperant que algun òrgan judicial del femer europeu expressi la seva protesta per la violació sistemàtica dels drets dels acusats (considerats culpables des del primer moment), de la violació sistemàtica del procediment judicial (l’ajornament de la visió dels vídeos, i que quan sigui vistos no sigui en audiència pública...), de la tolerància amb el fals testimoni sistemàtic i organitzat (la fiscal de vegades mou els llavis amb la paraula que el testimoni ha d’expressar...)... i amb tot això, els juristes de l’Europa de la Llibertat i la Democràcia, dels Drets i la Justícia, callen. I, agradi o no, callar és ser-ne còmplice, sense cap dubte possible. Ja que no parlem de països estrangers, sinó d’una suposada comunitat. Malauradament, la comunitat és allò que més s’assembla a les reunions de les famílies que hem vist tots a «Il Padrino». Això és Europa. Creure altra cosa és viure en el gregarisme que incentiva l’oficialitat.

Per anar concloent, podríem parlar de la nefasta classe política, o sigui, una colla d’ineptes, incapaços i mal preparats, sense idees, criteri ni opinió, que s’agenollen a totes les demandes pel tros de pa i de vanitat que els permeten els seus amos. Els agrada de sentir la corretja de l’amo ben a prop, ja que així se senten més segurs de les seves infàmies. Tanmateix, quan us diguin que trieu a quin porquet li voleu donar la menjadora, correu tots a donar autoritat i dignitat a la mesquinesa i l’arbitrarietat!

I deia que per cloure, només vull fer esment a una terrorista que executa els seus crims des de la Judicatura, una infame persona, una miserable sense ètica que, vés a saber de quina manera, ha assolit de tenir la facultat, amb la seva inusitada limitació intel·lectual (és incapaç de distingir el bé del mal), de jutjar els altres. Una deixalla humana que hauria de ser castigada en proporció a les causes que amb tota injustícia ha dirigit, sense magnanimitat ni condescendència, inspirada per l’altivesa que atorga la ignorància, l’arrogància i la maldat. Sí, parlo de l’escòria judicial de Lamela. La jutgessa que aplega més crims i prevaricacions que molts dels més infectes criminals tancats a la presó. Els presos polítics catalans (rebel·lió, sense proves, sang ni armes), en Sandro Rosell (dos anys a presó, i ara absolt), els nois d’Altsasu (instigats pels Guàrdies Civils i acusats de terrorisme per una baralla de bar), les causes contra rapers i tantes altres ignomínies, que li han permès d’ascendir en l’escala judicial d’aquest malaurat país dit Borbònia, on els poders de l’estat estant tan separats, que tots els mana el tirà, per evitar malentesos.

Només una veritable revolució ciutadana pot girar la torna. La paciència, la pusil·lanimitat i la confiança en els miracles, ens faran a tots esclaus. Com deia Friedrich Nietzsche: «Qui tingui orelles, que escolti».

CARTA OBERTA

ALS FEIXISTES EUROPEUS

Cap de cartell:

JUNCKER, TAJANI, TUSK, SCHINAS I TIMMERMANS

Si heu arribat a càrrecs d’importància en l’organització criminal que dirigeix els països europeus i que vestiu de gala amb l’oxímoron de ‘Comunitat’ Europea, és perquè sou obedients i acateu les ordres dels vostres amos. Bona prova d’això, és que s’han de tenir molt pocs escrúpols i molt d’estómac per viure la vida com si res i tenir a les espatlles la responsabilitat de milers de morts ofegats al Mediterrani, i tot perquè els amos us han dit que ja n’hi ha prou de ‘negres’. No m’invento res, els antecedents miserables de Juncker l’haurien de desautoritzar per tenir cap càrrec de responsabilitat en lloc; però els antecedents nazis, són molt ben considerats pels vostres amos, oi, princesa?

De l’impresentable Tajani, poca cosa a dir, si ell mateix es presenta i s’enorgulleix dels mèrits del gran estadista Mussolini. Per això no m’estranya que l’enganyabadocs que és la Comunitat, hagi fet por a gent amb històrica tradició democràtica, com els britànics, els quals han enviat a pastar fang l’encerada europea, per més que les elits sòcies dels vostres amos facin i desfacin per impedir el divorci i així continuar amb el robatori sistemàtic de les elits. Per això, un feixista miserable com Tajani, és el president de la Comuna Parlamentària Europea i rep els Franco-borbònics de VOX a la seu del Parlament, traient la paraula al president legítim de Catalunya, elegit a les urnes. El ‘mussolinet’ s’estima més escoltar els que branden pistoles, es passegen en cavall i menystenen qualsevol principi democràtic i de dret. El mussolinet sap que els amos li aplaudeixen el gest amb les orelles.

De Tusk (l’hipòcrita infame, només recordeu què deia a Puigdemont, i com després s’ajuntà a la reina d’Europa, l’home de la ciàtica d’etiologia etílica, i al mussolinet, per rebre de mans de la llum democràtica del món, el Rei d’Espanya, el premi de princeseta), de Schinas (el grec que juga a tenis. Si hi ha un tema delicat, l’envien per llençar pilotes a fora, que amb el seu menysteniment, la seva manca de raonaments i la consciència delegada en els amos que el protegeixen, no respon mai i, a més a més, s’alegra de veure com en bé de tots els europeus, el seu compte ensangonat engreixa), i de Timmermans (l’amic de Gonzàlez Pons, què dir, si té per amic un dels feixistes més desbocats de tota Europa), què dir, són el repòquer d’homes de palla que protegeixen els homes que destrueixen Europa.

Que Europa estigui en mans de cinc feixistes obedients al crim organitzat, que Europa vegi com la seva ciutadania està desarmada amb aquests ‘capos’ en qualitat de responsables, ens hauria de revoltar. La seva dignitat, la de tots ells, només pot provocar ais i perbocaments. Mentrestant, els europeus hem de consentir que aquests elegits per la màfia que domina Europa, vagin exhibint la seva insolència, la seva infàmia i el seu menysteniment per qualsevol dels valors fonamentals de les bases ideològiques del concepte europeu.

Aquests són els responsables polítics de:

- La denegació d’auxili al mar. Culpables de cada un dels morts al Mediterrani.

- L’augment exponencial del feixisme i del nazisme, que ells han incentivat amb les seves polítiques estratègicament estudiades per convertir Europa en un femer, tot vestint-la de seda. Sabien prou bé que la immigració descontrolada, faria créixer els moviments autoritaris, i per això, aquest repòquer de criminals han actuat com ho han fet.

- L’eterna crisi europea, que augmenta els beneficis del criminals que els manen i ofeguen la ciutadania europea, enviant-la a unes condicions laborals i socials que d’aquí quatre dies faran envejar ‘els privilegis’ de l’edat mitjana. Una crisi que han incentivat amb el seguiment de les recomanacions ‘injustificables’ de les organitzacions criminals BM i FMI, aquest darrer, dirigit actualment per una irresponsable, protectora de mafiosos; que per això ha arribat on és ara.

- La indefensió dels ciutadans europeus, als quals tenen l’obligació moral i democràtica de defensar. Penseu en els hongaresos, en els polonesos, en els italians, en els grecs, en els irlandesos, en els portuguesos, en els catalans... I allà on encara no

han fet mal, és perquè la situació econòmica dels respectius països és relativament sòlida, i primer els criminals es llencen damunt del feble i a poc a poc, a mesura que augmenta el seu poder, eleven l’objectiu. Per això, francesos (que ja teniu ‘el misteriós’ Macron, l’home sorgit del no-res), holandesos, danesos, alemanys... deixeu-los un parell d’anys i hauran acomplert els plans dels amos.

- La dispersió ideològica europea. Han creat tot un seguit de grups i grupets que defensen les minories i els seus interessos personals, per afeblir la resistència popular que significa la unitat de la gent. Per això, tenen el deixeble de Satanàs, Soros, l’home honrat, treballador i filantrop per excel·lència. Un home que no ha trencat mai un plat, ple de tota la bondat humana, i que es reuneix en secret amb el president espanyol, el ximplet del Sánchez, per explicar-li què ha de fer pel bé de tots els ciutadans espanyols, europeus i mundials, perquè Soros és la bondat personificada. Que ja m’estranya que el Vaticà trigui tant a fer-lo sant en vida. La veritat és que s’ho mereix. Qui malbarataria els diners que ell malbarata en benefici de la gent, sense voler-ne res a canvi, només per la consciència d’haver fet el bé! Ell que incentiva la lluita contra el canvi climàtic, contra totes les injustícies del món, a favor dels desprotegits (homosexuals i d’altres concepcions, totes elles enraonades i lògiques en ments desenvolupades i centrades), dels inadaptats (drogoaddictes de totes les drogues a qui l’Afganistan proveeix mercès a la gran conquesta americana del país que havia posat en escac i quasi mat el món mundial), dels lluitadors per causes justes (les ONG que batallen constantment per fer d’aquest món un món una miqueta millor), dels desnonats (homes que ho perden tot, perquè els han enganyat vilment, i als quals, Soros i els seus socis, els donen els diners per robar-los-els després i fer-se amb l’habitatge per al qual els havien deixat els diners), dels nous líders polítics (homes honrats, sense màcula, homes lliurats al seu poble, que amb els diners i els ajuts de Soros i els seus socis, tracten d’imposar la filantropia en el món, en una imposició voluntària i lliure, sense interessos de fons, només per la voluntat de fer el bé)...

- Què dir de la persecució de criminals contra la Humanitat. Ja hem vist com la Comissió Europea ha mogut tots els fils possibles, i fins i tot els impossibles, per denunciar els crims contra la Humanitat del pòquer de les Açores. Penseu que a un d’aquests criminals contra la Humanitat, vam tenir el privilegi de gaudir-lo com a president de la Comissió!

- I què dir de la solidaritat i defensa dels qui denuncien pràctiques criminals, Com Assange, Snowden i Mannig, als quals la Comissió i el Parlament europeu en tot moment els ha posat les coses fàcils i els ha defensat contra la ignomínia dels criminals que els volen venjança per haver-los denunciat i provat els execrables crims comesos en nom de la llibertat, la justícia i la democràcia.

Com podeu veure, repòquer de criminals, sou l’escòria europea, uns miserables amb molt de poder, sí, el poder delegat dels vostres amos, que ja sabeu prou bé, que desobeir-los pot provocar infarts inesperats, càncers galopants i vertiginosos o desgraciats incidents malaurats i inesperats.

Mentre que vosaltres aneu fent, omplint d’ignomínia i fems qualsevol cosa que toqueu, els pobres europeus, intoxicats per la premsa que controleu i guieu, de moment, estan perduts, desorientats, desenganyats, depressius i desesperançats. Tanmateix, potser serà tard, però algun dia s’adonaran que vosaltres sou l’amenaça i el perill per a ells i per a Europa.

Colla de delinqüents, NINGÚ no us ha elegit, us elegeixen els mesells dels amos de cada país, però no els ciutadans. Els ciutadans elegeixen la gran granja del Parlament europeu, on es reparteixen menjadores a tort i a dret, però tots sabem que el poder a Europa el reteniu vosaltres a les ordres dels vostres amos, sense CAP legitimitat, perquè només si el poble tria els seus governants, hi ha democràcia. Quan els homes que decideixen les polítiques són triats per una elit, el poble en resta a fora.

De ben segur, pobres d’esperit, riureu. No puc apel·lar a la vostra consciència perquè només els homes la tenen, els mesells són hominoides sense enteniment, sense llibertat, uns esclaus que es creuen amos perquè els tenen lligats amb cadenes d’or i són passejats per tots els millors teatres del món.

Heu de saber que feu fàstic com a persones. Mengeu de la mà que us dóna de menjar i us omple les butxaques per les vostres traïcions i baixeses. Ja ni tan sols dissimuleu. La princesa ja surt borratxa en actes públics, al mussolinet, doneu-li uns dies i saludarà a la romana al Parlament, i els altres tres pollets, no res, aquests ni pensar per ells mateixos poden. Se’n van a dormir i escolten la veu de l’amo, i l’endemà executen les ordres, amb els somrís babau, amb parsimònia i regalant tot d’eufemismes i malabars de paraules per fer passar bou per bèstia grossa.

I per concloure, sou els assassins d’Europa. D’Europa, després de vosaltres, no en restarà res, de res. Ni econòmicament, ni socialment, ni políticament, ni judicialment, ni tant sols dels valors que són l’únic patrimoni del continent. Sou els traïdors al seu destí històric, sou els més repugnants de tots els ciutadans europeus. Els vostres amos s’amaguen, són covardes cèl·lules verinoses que s’amaguen, gestionen la feina de les cèl·lules sanes i enganyades i mitjançant la protecció que els permeteu vosaltres, assassinen la llibertat de tots els europeus.

Només desitjo que gaudiu en vida del plaer que la vostra vida ha repartit arreu a mans plenes i sense interès.

Que Déu m’escolti.

LA VERITAT I LA REALITAT

Que la veritat és més profunda que la realitat és un tema per a un tractament filosòfic, tanmateix, l’evidència és que és així. Aquí no presentaré un discurs filosòfic per demostrar la superioritat essencial de la veritat damunt de l’evidència superficial de la realitat; un fet que la ciència ens demostra a bastament: El que percebem no és la veritat de la realitat. En les següents línies, tampoc no farem un explicació científica, sinó que comprovarem aquesta evidència de manera pràctica amb uns exemples de l’actualitat política.

Començarem pel fet més ignominiós de l’actualitat, que és el lliurament a les autoritats angleses i detenció d’Assange. La veritat és que Assange, amb Snowden i Manning són tres activistes que han mostrat a l’opinió pública els CRIMS de les autoritats polítiques i econòmiques nord-americanes, a més a més d’altres casos de CORRUPCIÓ política i econòmica, com ara el cas del president d’Equador, qui, en venjança, ha lliurat Assange perquè els altres li apliquin la ‘justícia’. Tot és un joc entre criminals. Mentrestant, la gasòfia política i econòmica europea, calla. Els drets humans, la llibertat, la justícia i la igualtat són els lemes per a les campanyes electorals, una vegada concloses, polítics i poders econòmics es dediquen a la corrupció i al crim, respectivament (per bé que hi ha països on els polítics continuen exercint el crim impunement). La realitat és que Assange és una mala persona; segons Lenín Moreno - el corrupte que presideix Equador -, Assange es cagava - literalment – a qualsevol lloc de l’Ambaixada. La realitat és que Assange és un violador i abusador de dones com no se n’ha conegut mai cap altre. La realitat és que Assange té el cabell blanc i és jove. La realitat és que Assange és dolent, perquè ho diuen els EUA (cony! Que féu públics els crims insensats que cometem arreu del món diàriament i que procurem d’amagar!) La realitat és que Assange és un mentider compulsiu, un malalt, al qual la justícia tractarà com s’ha de tractar un malalt.

Tots aquells que no donen suport a Assange (crec que només Islàndia, l’expresident equatorià Correa i representants de la imaginativa república catalana, l’hi han mostrat) són col·laboradors, encobridors o còmplices dels crims per Assange demostrats, i he escrit ‘demostrats’. La veritat és que el rei d’Aràbia esquartera un periodista en el seu consolat, i tot el món li riu la gràcia (el femer borbònic, el primer). La veritat és que els diners avui netegen les mans plenes de sang. La realitat és que els morts, els estomacats, els perseguits, els assetjats, els abandonats, els que demanen un mínim de justícia, són uns immorals, gent sense principis que malmeten la reputació de gent molt rica i poderosa, plena de totes les virtuts humanes i la més gran de les més grans de totes les més grans filantropies conegudes en el món mundial. Per això cal perseguir aquests malfactors, gent inhumana, que acusa gent que assumeix la responsabilitat i l’immens sacrifici de conduir les polítiques i l’economia dels països. amb el lloable propòsit de dur el millor bé al nombre més gran de gent que sigui possible. Per això, la princesa borratxa (la que l’altre dia inconscientment volia cremar ‘una negra’ que tenia al costat, en una reacció natural de l’única neurona no alcoholitzada) i els pallassos de la seva companyia, feren venir ‘negres’ a treballar a Europa, com els ho havien manat els ‘amos’, i ara, en lloc de rumiar com resoldre el problema, la seva superior capacitat intel·lectual, ha decantat la neurona a la decisió de passar full, de no mirar, de deixar que diàriament mori gent innocent, enganyada per aquesta colla de criminals associats en la Corrupció Europea, i que ara deixen morir al mar; suposo que cobrant un tant per cent per quilo de carn ofegada. No dubto que aquesta ha de ser la causa que la princesa sempre estigui borratxa, ja que ni per a una ment malalta com la seva és possible de suportar indiferentment aquests assassinats.

La veritat és que el món amb què ens volen fer combregar és un món ideat per organitzacions criminals sense el mínim escrúpol, unes organitzacions a l’ombra de les quals es protegeixen els més miserables entre els miserables. I aquí, enteneu tots els polítics del món amb responsabilitat (sempre hi ha alguna excepció). La realitat és que aquests prohoms de la humanitat, gent que ha fet fortuna perquè ha treballat tota la vida, amb gran sacrifici per fer triomfar la seva empresa, amb devoció pels seus treballadors i també per a la seva fi i el desig més alt, que no és cap altre que la filantropia, gent que només pensa a fer diners, sacrificant tot el temps de la seva vida en la més digna de totes les causes, que és salvar i ajudar la humanitat. Fan diners per a ser solidaris. I són tan solidaris que cada dia fan més diners, perquè són molt bona gent, de molt bona família, treballadors i lliurats en cos i ànima a fer el bé.

I qui protegeix els criminals? La justícia. La veritat és que per a un jutge prevaricador, no hi pot haver altre pagament en compensació al seu despropòsit que l’abandó en una petita sala, sense menjar ni beure, ni llitotxa ni dutxa, ni excusat ni roba, i que visqui tant com pugui. La veritat és que la responsabilitat d’un jutge (que no tenen ni remota idea de què significa la paraula ‘responsabilitat’) no pot admetre altre càstig com a just. El seu poder és absolut, la vida dels ciutadans està a les seves mans. Ell pot pertorbar la vida dels altres com vulgui, és clar, que d’acord als principis de justícia. Per això, en una societat avançada, si hi ha prevaricació, no hi pot haver cap càstig just que no sigui la separació per tota la vida de la ‘perversió personificada’. Ningú no els obliga a ser jutges, aleshores, han d’assumir la ‘responsabilitat’ que prenen. I avui, veiem, dit per la premi Nobel de la Pau, Jody Williams, que el judici del Tribunal Supremo és una farsa. I és una farsa, perquè els jutges prevaricadors, amb els fiscals prevaricadors i els advocats de l’estat prevaricadors, s’asseuen plegats amb Vox (el partit del Rei d’Espanya) per acusar de rebel·lió, sedició, prevaricació, malversació de diners públics, i ja triguen a acusar-los de conspiració per a l’assassinat d’Abel, a uns polítics empesos per la ciutadania a fer el que no volien fer, però que van fer sense fer-ho, amb el cor però no amb el cap, acabant de confegir un pastís de no-res que ens ha abocat on som. Ara bé, la inèpcia, la covardia, la manca de capacitat política i intel·lectual per entendre les coses, com també l’egoisme, no poden ser motius per a tancar ningú a la presó. La realitat és que tots acabaran a la presó, perquè els criminals que els jutgen així ho tenen escrit de puny i lletra del dictador espanyol, per bé que això no ho diran mai, sinó que ens diran que s’ha fet justícia en un país de democràcia consolidada i on tots els drets són respectats, perquè el dret és el fonament de la convivència i això es demostra amb la llei. Tant se val que el dret no tingui RES a veure amb la justícia, això, digueu-los-ho, als professors de dret de totes les universitats del món, que no ho entenen; ells són ments ensinistrades que obedientment acaten el que se’ls ensenya, com a bons estudiants, i ni per un moment se’ls acut de plantejar-se que és la justícia, el dret, la llibertat i la llei. Ells estudien molt per a ser obedients, i si això és permès, ho fan, i si no, doncs no. Explica’ls que el dret és una ficció. Explica’ls que la justícia està MOLT més enllà del dret. Explica’ls que la llei és una irregularitat a millorar. Explica’ls que sense desobediència no hi ha llibertat ni progrés. Explica’ls això, després que han estat cinc anys pendents que els buidessin el sentit de la justícia del cervell. Ells, amb tota l’autoritat dels títols universitaris i dels màsters (prova indiscutible de la supremacia intel·lectual humana), amb prou feina entenen què fan, però els seus mèrits demostrats els fan ser orgullosos i insultants, reblant el clau així, de la seva absoluta ignorància. La veritat és que la justícia sempre està per damunt de les lleis i del dret; ara, això, digues-els-ho, i veuràs que pateixen un curt-circuït. És el que passa quan es deformen les bases de qualsevol edifici, l’edifici mai podrà estar dret, ferm ni segur. I això ho podem comprovar amb el cas anterior, amb Assange: On són els jutges? Les organitzacions d’aquests homes que se suposa que representen els principis ètics d’una societat? On són les denúncies dels qui persegueixen la justícia? Però la realitat és que ells apliquen el dret, perquè el dret és la garantia de la justícia per a tots, de la igualtat, de la llibertat, del respecte a la llei, i això ho comprovem cada dia, veient com de bé vivim tots, i la felicitat intensa i plena que es viu arreu del món. Per això, els jutges, en justícia, callen.

I per concloure, ara que tenim davant l’espectacle lamentable, irrisori i vergonyós d’eleccions de tots els colors... que això sí, el dret a vot s’ha de respectar. És veritat que si no els agrada, ‘ells’ ho canvien tot, i que si no deixen votar, la repressió és enraonada i justificada, com ho demostra el rei d’Espanya i l’escòria europea, tanmateix, de tant en tant, resulta molt llustrós, convocar la gent a posar dins d’una urna el paper higiènic per als amos. Als amos els agrada molt, els fa molt feliços, de veure la ‘xusma’ concórrer a la seva crida, tots cofois i convençuts que el seu vot serveix per alguna cosa més que perquè els amos facin el que vulguin. Però, tots a votar, això sí. Que fa molt bonic i ven molt arreu del món, sí, les imatges civilitzades de gent que creu que la ració de paper higiènic que introdueix a l’urna és capaç de canviar el món, més que netejar la merda dels amos (i perdó).

La veritat és que avui hi ha mitjans per millorar el món i la vida de tota la gent que hi viu. La realitat és que hi ha un munt de gent riquíssima que perd el cul per socórrer la gent necessitada i fan tot el que poden i més per ajudar, tanmateix, aquests grans prohoms de la humanitat no donen abast, i penseu que s’hi esmercen, pobres; de vegades sento compassió per la seva baixesa, per creure que la podridura de la mort, de la pudor i de la descomposició, les poden ocultar darrera d’un somrís de circumstàncies, bells vestits i bons cotxes i perfums. Sí, sento compassió, perquè si la manca de valors ètics, de principis humans, de qualitat d’ésser humà, fes ferum, moririen, sí, perquè ningú no podria suportar la seva nauseabunda pestilència.

La veritat és que l’home només vol ser feliç, sabent que mai no podrà ésser-ho del tot. La realitat és que ells us venen que sí, sabent que així us fan esclaus.

DEMOCRÀCIA ORGÀNICA EUROPEA

Per als catalans, el problema no és Espanya. El problema per a tots els demòcrates i amants de la llibertat a Europa és la Comunitat Europea, per a la qual, ben aviat, hauríem de votar quins galls i quines gallines volem que s’asseguin a les menjadores que el BIS, l’organització del Sindicat del Crim, amb seu a Basilea, els té preparades. A la granja del Parlament europeu s’hi pot asseure qui vulgui, ja que al capdavall, qui mana a Europa és la Corrupció Europea, on s’asseuen pallassos dedicats a la delinqüència, inútils obedients i babaus empedreïts que obeiran les ordres del Sindicat del Crim i estaran protegits per les seves tenebroses xarxes de poder.

La societat britànica, societat madura democràticament parlant, oberta i culta, va decidir sortir de la claveguera europea, perquè sabien millor que ningú qui són els criminals que la dirigeixen (els dic criminals, perquè només amb els assassinats diaris al Mediterrani per denegació d’auxili al mar, això, ens ho demostra fefaentment). Però, vet aquí, que els interessos del Sindicat del Crim a Anglaterra, a la City, no combreguen amb la voluntat del poble... i per això tenim el ciri muntat.

Sense cap dubte, Europa vol imposar, si pot ser després de les pròximes eleccions, la democràcia orgànica que Franco es va inventar per a convertir una dictadura criminal en un exercici de llibertats. La indecència europea quan ha hagut de considerar l’estranya situació a Espanya, ho certifica: Europa tolera, consent i calla davant del mausoleu de la dictadura més llarga del continent, i que encara dura; Europa tolera, consent i calla quan part de la seva ciutadania és reprimida per exercir el suposat dret legítim al vot i a la manifestació política; Europa tolera, consent i calla veient el teatre dolentíssim d’una farsa judicial que no serviria ni per a una mala pel·lícula còmica; Europa accepta, consent i aplaudeix les manifestacions feixistes en el seu Parlament, permetent una xerrada de VOX, i si arriba a ser pel mussolinià Tajani, la Falange de las JONS hauria exposat el seu sentit de la democràcia en una altra conferència; Europa admet, consent i legisla contra els interessos dels seus ciutadans i a favor del Sindicat del Crim que, curiosament, té la seu fora de la Unió.

Europa és un femer de dimensions descomunals. No és possible trobar-hi un pam de net. Tots els que hi són, si tinguessin un mínim de dignitat, renunciarien al pagament del Sindicat i exposarien la realitat de l’estructura fonamental per a la destrucció d’Europa, un sistema perfectament organitzat pel Sindicat; i penseu, que en això de la Cosa Nostra, són els millors dels millors, que han estat capaços d’assassinar Abraham L. i John Fitzgerald K., sense que als Rothschild els passés res de res. Ni en la primera guerra mundial, el tractat de pau de la qual fou signat tenint com a amfitrió el capo del Sindicat d’aleshores, Edmund von Rothschild; com tampoc en el crack del 29, confegit per l’enginyeria econòmica dels Morgan i Goldman Sachs a les ordres del capo, o la segona guerra mundial, en la qual els Bush i Harriman foren els qui garantiren a Adolf H. el petroli i les finances.

Europa és una organització criminal que vol instaurar un règim totalitari, i veiem com a poc a poc van tendint a acceptar el perfecte sistema franquista com a model. Una tirania així de profunda és el que els interessa. Una tirania capaç de sobreviure quaranta anys després de la mort del dictador amb absoluta impunitat, amb tota la seva força i sense haver de patir cap amenaça d’elements subversius.

Aquesta és l’Europa que han dissenyat els Rockefeller, els Dupont, els Warburg, els Gates, els Onassis, els Lehman... tots pertanyents al Sindicat i a les ordres dels totpoderosos Rothschild (recordeu que abans he escrit que el seu poder abasta a l’assassinat dels presidents del país més poderós del món), un poder que avui representa, en qualitat d’ambaixador mundial del Sindicat del Crim, el delinqüent Soros i totes les seves organitzacions no governamentals, dedicades a dividir la gent per raons sexuals, d’addiccions, de lluita contra el canvi climàtic, la defensa dels animals, l’aigua potable i el sursum corda, on aboca ingents milionades a fons perdut, perquè, això no ho oblideu mai, Rothschild, Rockefeller i Soros són (vegeu-ho a wikipèdia) filantrops, o sigui, com Fainé, Gonzàlez, Oliu i els Botín.

El darrer gest de la Cosa Nostra ha estat donar suport a Espanya en la seva exigència que Gibraltar sigui considerat un colònia. I, és clar, prou que els han fet cas. La Gran Bretanya és avui l’enemic del Sindicat, volen trencar els plans de tirania europea, i això se’ls haurà de fer pagar. Fixeu-vos en la nefasta democràcia que se’ns vol vendre: el pobre britànic decideix lliurement dissoldre la relació amb els criminals europeus, però ni els sequaços dels criminals europeus (la Corrupció Europea) ni els polítics britànics comprats pel Sindicat, els ho permetran. Voteu, voteu, que el Sindicat decidirà.

Els polítics catalans, o aprenents de polítics, encara no s’han adonat que el judici del Tribunal Suprem és un assaig del que podran fer a Europa d’ara endavant. Per al Sindicat del Crim el que és important és que els presos siguin condemnats, i així tota la infàmia d’aquest judici, els servirà de jurisprudència per encausar tots els enemics dels seus propòsits i els qui pensin lliurement. Si els polítics catalans tinguessin una mica de seny, ja faria anys que haurien engegat a pastar fang el Sindicat i els seus esclaus europeus, i haurien cercat altres aliats no-europeus per als seus propòsits, però, on no n’hi ha, no en raja, i a més a més els tentacles del Sindicat a Espanya estan molt ben arrelats; no hem d’oblidar que els reis del feu són cavallers de l’Orde de Malta, que és un signe de distinció, així com de segura criminalitat. Com diuen els castellans, que en algunes dites, la claven: Dios los cría y ellos se juntan.

Els ciutadans europeus estan perduts i desorientats, aquesta tàctica és la que fan servir els llops amb els ramats de bens. Tal qual. Si la ciutadania europea no desperta i ho fa ben aviat, quan vulgui dir ‘aquesta boca és meva’, ja no podrà obrir els ulls i veure els magnífics camps de concentració espargits en llocs secrets del continent, aquells que la SS gestionava amb tanta eficàcia. Avui, confiar en la democràcia és una prova definitiva de mancances intel·lectuals. Aquest és el mèrit del Sindicat del Crim, que ens han deixat orfes d’ideologia, i ja ni tan sols la democràcia garanteix un mínim de llibertat, igualtat, dignitat ni respecte.

Ara bé, quan els del Sindicat us cridin a triar els galls i les gallines per a les menjadores del magnífic parlament, que és dignament representat pel feixista Tajani, aleshores, vosaltres, educats, ben vestits, ben nets, somrients i amb la papereta a la mà, a la cua del col·legi corresponent per a introduir el vostre vot, que és el paper higiènic del Sindicat i dels seus acòlits, homes servicials fins on no arriba l’enteniment ni la dignitat.

Ens han muntat una gàbia perfecta. No s’hi veuen els límits. Ens parlen de llibertat. Tampoc no s’hi veuen els límits. Tanmateix, us dia ens tancaran la porta de la gàbia, i aleshores veurem que petit és l’habitacle i com els nostres crits i fins i tot la nostra mateixa respiració, ens ofeguen. No, no ho tenim fàcil. Europa és l’enemic de la civilització en tots els sentits que sigui analitzada aquesta reflexió. I si els europeus, que com a ciutadans, l’única ‘superioritat’ que hem gaudit davant dels altres pobles ha estat la llibertat de pensament, les arts i les ciències, abans que fossin comprades per l’interès del Sindicat, tot s’ha de dir; els europeus, com a continent de grans pobles, estem al límit de la desintegració de cada un dels nostres pobles. I companys, quan s’acaba la cultura, s’acaba la llibertat i comença l’amor a la mort i al terror.

Van venir pels comunistes, i jo, com no era comunista... Van venir pels... I com jo no era...