REFERÈNDUM JA!

Poc més o poc menys aquesta és la demanda de l’ANC, d’Òmnium i de l’AMI després del darrer intent del president Puigdemont d’establir un diàleg amb el govern central. La qüestió es pot analitzar des de molts punts de vista i amb moltes consideracions, ara bé, en totes aquestes consideracions i des de tots els punts de vista és evident que la solució referendària és la més efectiva, democràtica i real. Només partint de la premissa que d’aquesta manera coneixeríem l’opinió dels ciutadans, tenim un argument del tot assenyat i ple de sentit comú. Vegem que vol la gent i després actuem en conseqüència, que -grosso modo- és l’essència d’un sistema de llibertats.

En unes eleccions els votants trien l’opció política que consideren o els han venut com la més convenient per als seus interessos i de retruc els del país. Si fa o no fa és aquest el mecanisme mental d’unes eleccions al parlament. Aquest exercici democràtic és possible si la societat està consolidada, que vol dir que comparteix una mateixa identitat, una mateixa realitat i uns projectes consensuats i comuns. Sense la consolidació, no hi pot haver exercici democràtic real.

D’altra banda, un referèndum és un tipus d’exercici de vot molt diferent i alhora més transcendental. En un referèndum les opcions són duals: sí o no. El vot en blanc és un vot nul, no té cap càrrega ideològica ni políticament efectiva. Per això, en un referèndum és on la societat estableix una identitat, una realitat i un projecte, marcs a partir dels quals és possible l’exercici d’un règim de llibertats, que lògicament en un sistema democràtic, serà regit pel parlament i les seves institucions i diferents poders, degudament separats i autònoms, tant com units en la representació del país i dependents per a la posada en marxa dels objectius com a societat.

Aquest és el problema de Catalunya i d’aquí la urgència de la solució del conflicte. Els catalans no tenim la mateixa identitat que la resta d’espanyols, la nostra realitat no és la mateixa que la de la resta d’espanyols, i els projectes no tenen res a veure, i menys encara són consensuats i comuns. Una identitat essencialment piramidal no pot conviure amb una identitat particularment horitzontal. Una realitat tradicionalista i mitològica no té res a veure amb una realitat innovadora i progressista. Un projecte únic i etern no pot conviure amb uns projectes lliures i creatius. Aquest és el problema, i la solució és comptar l’opinió dels catalans, perquè encara que pugui ser molt difícil d’entendre per segons qui, els catalans som éssers humans i tenim els mateixos drets que els altres homes a regir-se per les pròpies lleis i la llibertat, de les quals -que ningú no en dubti-, sabrem ser responsables.

I a tot això la resposta de Mariano Rajoy fou la resposta única i eterna, la consolidació d’una tradició mitològica i la constatació de la por a destruir la piràmide i crear una societat d’homes lliures: Hi ha la llei, i la llei és inqüestionable. La segona part aquesta última l’afirmació és una entelèquia que només pot acceptar qui no entén què significa.

Després d’haver-me estès en unes explicacions absolutament innecessàries per a algú una mica avessat a la política i a la llibertat, conclouré detenint-me un moment en la intervenció del president espanyol en una conferència amb empresaris addictes. El president espanyol va enumerar, llegint-les i visiblement nerviós, totes les fal·làcies que fan servir d’arguments d’un cop d’estat contra la voluntat dels espanyols, que això és el que suposa el repte secessionista. Va venir a dir que aquí no es respectava res. Tanmateix, no siguem curts de vista. Els catalans volem canviar el nostre país, no el seu. Ells poden tenir el seu rei postdictatorial, la seva constitució postfranquista i el sursum corda. El que els diem és que nosaltres respectem les seves creences, però que com no les compartim, tenim tot el dret del món de decidir què volem fer com a poble. Nosaltres, amb Espanya o sense ella, serem catalans. Ells sense Catalunya deixaran de ser espanyols? Potser els convindria reflexionar sobre això.

Rajoy ho va dir clar i castellà: «No puedo y no quiero». Ai, ai, ai!... Un polític mai pot dir «no puc», si ho diu, mal assumpte segur. I quan un polític diu «no vull», aleshores pitjor assumpte encara, i ja no pel toc dictatorial que té l’expressió, sinó perquè el seu «no vull» significa que val més la seva voluntat que la voluntat de set milions i mig de catalans. Ell no vol, però nosaltres sí. Hi ha algú al món que pugui defensar l’autoritat moral i ètica perquè la voluntat d’una persona sigui argument suficient contra la voluntat d’un poble? Els dignataris dels països democràtics, no ho són tot just per servir la voluntat del poble?

Són ells els que no entenen de què parlen. Aquí, el nostre president s’ha cansat de dir que ell segueix la voluntat del poble de Catalunya, expressat en unes eleccions. I mentrestant, al centre no es cansen de dir que la «ley es la ley». Per tot plegat doncs, molt honorable senyor Puigdemont, president de la Generalitat de Catalunya, convoqui el poble que representa a expressar-se lliurement i a demostrar arreu que, de manera pacífica i democràtica, els pobles avançats saben resoldre els conflictes, per complexs i difícils que siguin. Aquesta és la meva demanda, amb la qual m’adhereixo a tots els catalans que reclamen: Referèndum ja!

EL PROBLEMA DE L’EDUCACIÓ

Des de la més remota antiguitat fins a finals del segle XIX l’educació ha estat un privilegi de les classes poderoses que, en gran manera, autoritzats pel seu major coneixement a més del seu poder, sotmetien les classes mitjanes i baixes. L’accés al coneixement de les lletres o les ciències només era accessible a la noblesa i als clergues, fossin de la religió que fossin. No en va, el coneixement és poder.

L’evolució lenta però constant de les societats arribà al punt en què les classes baixes exigiren amb l’amenaça de la seva força numèrica, uns canvis que permetessin que tothom pogués accedir, en un primer moment, a saber llegir i escriure, i posteriorment, a obtenir els coneixements acadèmics superiors que sempre han representat les universitats. D’aquesta exigència (reconec que vaig molt de pressa i salto segles en cada línia, però no és aquí el lloc on aprofundir sobre el tema), deia que d’aquesta exigència en naixeran les escoles, com a centres de formació bàsica adreçada als menys afavorits de l’escala social, sobretot perquè -i això no s’ha d’oblidar- l’augment de la població recomanava a les autoritats una comunicació directa amb els seus ciutadans. I la millor manera de fer-ho és per l’escriptura.

Això, sense dubte, és un avenç molt important, però com es comprovà ben aviat, l’escola es convertia en un centre d’adoctrinament. No és aquest l’indret per analitzar tot el procés de creació de les escoles i els principis fundacionals d’aquest tipus d’ensenyament, ni els constants canvis en la interpretació dels mètodes més adequats per a la formació dels nens i dels joves fins als anys seixanta del segle passat. Si no vaig equivocat i traït per la memòria, Adorno i Horkheimer foren dels primers a plantejar-se el problema de l’ensinistrament escolar. A l’escola, al capdavall, s’hi anava a aprendre l’ordre establert, no s’hi fonamentava la llibertat. La llibertat, per paradoxal que pugui semblar, és l’essència del coneixement.

Des dels anys seixanta fins a l’actualitat no ha deixat d’haver-hi una incessant tasca de millorament i de reformes educatives arreu, les quals només han servit per degradar més el coneixement. I escric això, perquè posar el coneixement al servei exclusiu de la pràctica és matar el coneixement. L’explicació és senzilla, si dirigeixo el coneixement vers la seva utilitat pràctica, estic anul·lant el caràcter lliure del coneixement. Allà on s’ensenyi, s’ensenyarà per a alguna cosa, amb una finalitat pràctica. I el coneixement només és coneixement quan se cerca ell mateix, i una vegada reformulat i renovat, aleshores sí que és el moment d’aplicar-lo a la pràctica. Aquest mètode evita l’error de la manipulació ideològica, sigui quina sigui la ideologia, i també la precipitació en les conclusions per raons que tenen molt més a veure amb l’aplicació pràctica que amb l’essència d’un coneixement, que en tant que coneixement és prou sòlid per no poder ser desqualificat sense un aprofundiment assenyat i responsable. El seny frena l’interès personal i l’ambició, i la responsabilitat sospesa la posada en pràctica d’aquest coneixement reformat en la societat on ha de ser implantat.

Per tot això, la instrumentalització de l’educació no fa l’home més lliure sinó més instrument. I crec que en aquest punt tots estarem d’acord: Educar per fabricar un instrument, més que formar és mal formar. Si a l’home de coneixement li limitem la llibertat, serà un tècnic, un erudit, un setciències, un especialista, i fins un expert -com agrada avui de vestir l’home que despunta-, però mai un savi. I consti que no hem de fer una escola per a fer savis, no. Hem de crear una escola que faci homes lliures, tasca gens fàcil. Si tenim una escola capaç d’això, el moment que un savi -un home de coneixement en el sentit arcaic- digui la seva, almenys, la llibertat dels homes formats en el coneixement, els permetrà de reconèixer-lo. Mentrestant això no passi, hi haurà quatre espavilats, tan afalagadors com els antics venedors d’enciclopèdies, que, essent poc menys que venedors d’enciclopèdies, ens faran creure en les seves inestabilitats conceptuals i la seva estabilitat econòmica, aquesta última com a garantia de la posició social i del seu valor personal.

I dit això, que no és poc, seguiré aquest escrit de l’educació significant els eixos essencials per a una educació en la llibertat:

Sentim sovint que la memòria avui no és tan important, ja que disposem d’estris com els ordinadors i Internet que ens fan les funcions de memòria. Sense entrar en les barbaritats que es poden trobar en aquests llocs virtuals, una observació fonamental per al desenvolupament de la llibertat: El nostre cervell només pot pensar amb allò que té a la memòria. Sense els conceptes ancorats en la memòria les nostres capacitats de relació, d’anàlisi i comparació són molt limitades. Com més gran sigui la memòria d’un cervell més ràpid actua davant d’un estímul i més relacions completes realitza davant de qualsevol estímul. Aquestes relacions completes d’un cervell són les que ens poden donar una idea nova, original o pròpia. Així doncs, si limitem la memòria i la bandegem a estris que consultarem quan ens calgui saber alguna cosa, tallem totes les branques de l’arbre. I un cervell podat és mig cervell.

La memòria s’ha exercitat erròniament. No es tracta de contenir en el cervell un munt de dades, es tracta d’obrir el cervell a un munt de conceptes. No sap més d’un fet històric, per exemple, qui més dades té en el seu cap, que aquell que ha comprès el fet històric, encara que li ballin les dades i confongui els llocs. Sé que entendre això avui és complicat per a les nostres ments desarticulades, però sense dubte és veritat.

Deixant de banda la memòria, i per cloure, per bé que resten molts altres aspectes a tocar, em referiré a la creació, que és indiscutiblement l’essència del coneixement en tant que aquest només es desenvolupa quan hi ha una veritable creació. Per això, als nens se’ls ha d’incentivar, d’excitar, d’incitar a la creació en tot allò que facin. Tot just perquè la seva ment encara no ha adoptat una concepció de res, i l’exercici del seu aprenentatge consisteix a aprendre el que se’ls ensenya i alhora fer-ho servir per a fer-ne coses noves. Aquest moviment del coneixement, quan és adquirit i ben aviat, una volta meditat, expressat com a individualitat, és el mètode que ensenya sense doctrina què és la llibertat i què és el coneixement.

Moltes més línies, llibres fins i tot, se’n poden escriure, de l’educació. I podria esplaiar-me i afegir d’altres ingredients i essències per a obtenir una formació adequada per als nostres nens i joves, però per avui he de deixar-ho aquí, tot esperant que aquells que tenen la responsabilitat, i quina responsabilitat, d’educar i formar sàpiguen esprémer el que he expressat i n’estudiïn com aplicar-ho a les escoles. Obeint manuals i guies establertes no es va enlloc. Només quan el mestre es desprèn de la seva mestria, el nen i el jove aprenen alguna cosa. I val més el fet de desprendre’s del mestre que allò de què es desprèn. Potser avui això tampoc no s’entendrà, però la realitat indiscutible en l’ensenyament és que un mètode sense passió no mena enlloc sinó a la ximpleria docta, i una passió sense mètode mena a una nova visió, que només per ser lliure ja és més coneixement. I quants filòsofs diran que no sé què dic!

Tanmateix, Aristòtil aprengué de la passió de Plató, no dels seus coneixements, i Plató aprengué de Sòcrates la seva passió, no els seus coneixements. Aquell que diu saber és de ben segur un ignorant, aquell que diu tenir passió envers el coneixement, per això només, no és un ignorant. Podrà no ser geni, ni mestre, ni savi, però ja no serà un ignorant, ja que la passió és la primera unió entre les idees.

Tots els homes que aporten alguna cosa a la humanitat no són gent experimentada i molt sàvia, són gent que senten absoluta passió envers el que fan. I el coneixement és la passió materialitzada entre l’home i l’objecte de la seva passió. Aquestes experiències les trobem en els grans filòsofs, artistes, matemàtics i físics. Tots ells cerquen la bellesa, perquè són apassionats, i la bellesa és el coneixement, ja que el coneixement és l’única possessió real, ja que mai pot ser furtada.

LES URNES I EL CINISME

Demanar que un espanyol entengui què és la democràcia i la llibertat és com demanar síndries a un meloner. Tenen una monarquia imposada i hereva del període més fosc de la seva recent història, els comanda en el govern una organització mafiosa hereva del sistema anterior i el que és més greu, abans d’avui els espanyols no han gaudit mai, he escrit mai, mai, mai, un sistema de llibertats. Avui, igual que fa segles, Borbons, Casa d’Alba i similars controlen les brides d’aquesta pobra nació castellana amb deliris de grandor.

Per això, sense arguments, l’avui cap de l’organització mafiosa gosa declarar sense cap pudor ni vergonya que si els catalans volen fer un referèndum, se sotmetin a la llei i reformin la Constitució de Franco i l’emèrit, com si no sabés que és absolutament impossible que la minoria catalana pugui proposar algun canvi constitucional que no compti abans amb l’aquiescència castellana, l’ètnica majoritària al país.

Per tot això, posem les urnes, ensenyem-los que és la llibertat individual i col·lectiva, encara que ells, des del segle XIV, ens enviïn les amenaces, els insults i les provocacions.  

LA CRISI SOCIALISTA EUROPEA

Arreu d’Europa els partits socialistes ‘convencionals’, aquells que representaven un model socialdemòcrata, han anat desapareixent. Itàlia, Alemanya, França, Espanya, Catalunya... han vist com la representació parlamentària d’aquests partits ha minvat fins a fer-se pràcticament insignificant. Tots els partits socialistes ‘moderats’ havien guanyat eleccions i exercit de partit vencedor en tots els països esmentats, per la qual cosa havien tingut l’honor de presidir cadascun d’aquests països en algun moment de la història no pas llunyana.

Tots han caigut en desgràcia. I per què? És molt senzill d’entendre-ho. Quan el sistema econòmic és capitalista, els socialistes encara tenen alguna cosa a dir. En el moment que el sistema econòmic esdevé neoliberal, o una de dues: o els socialistes reactiven la seva doctrina marxista, o, sense dubte, són engolits per la corrupció intrínseca del sistema. I just això darrer és el que ha passat.

I per què ha passat això? Perquè en un sistema neoliberal si els socialistes n’accepten les normes, estan perduts. Amb ambicions de poder, com les tenen tots els seus candidats, una vegada al poder no són capaços d’enfrontar la dinàmica del sistema. I d’aquesta manera es converteixen en un partit de dretes moderat. Per això, els seus electors, afiliats i simpatitzants els giren l’esquena. Si fossin més intel·ligents i menys ambiciosos s’haurien adonat que el qui renuncia a les seves idees, en política, més d’hora que tard acaba al marge de la vida social.

Tots els partits socialistes dels països esmentats amunt s’han venut al sistema i, és clar, els electors els han abandonat per mentiders, corruptes i traïdors a la tradició secular del partit. Quan un socialista declara que no és marxista, està declarant que no és res més que un interessat. Ells van inventar-se la mentida dels socialistes no marxistes, com els comunistes adoptaren l’eurocomunisme, i així cavaren la seva pròpia tomba.