17-A: L’HOMENATGE ALS ASSASSINS

El que avui s’ha viscut a Catalunya, sobretot a Barcelona, és deplorable. Que el cap de l’estat responsable d’una matança, que per sort no fou de dimensions dantesques per la negligència dels ‘presumptes terroristes’, pugui passejar-se impunement per la ciutat amb tota l’arrogància d’un dèspota, és una humiliació al poble de Catalunya, una ofensa a tota aquella gent que l’1 d’octubre va votar contra les porres per sortir d’un estat feixista i opressor, capaç d’atemptar contra els seus suposats conciutadans.

Veure la fotografia de la primera filera en l’acte de l’homenatge era per posar-se a tremolar. Un rei hereu del règim totalitari més llarg de la història europea en el segle XX, un jutge prevaricador que sap que Espanya està per damunt de les lleis i de qualsevol principi humanitari, un exministre especialista en la guerra bruta contra la subversió a la colònia, i tota la plana major dels partits neofranquistes del nou règim monàrquic... tot plegat, feia venir ganes de gitar. Els que feren tot el possible perquè la matança fos exemplar, en primera fila, suposo que lamentant el poc nombre de morts, i que la major part d’ells no fossin catalans.

I escric això amb plena consciència del que escric. Que un atemptat com aquest no hagi estat esclarit a hores d’ara, és perquè no es vol esclarir. Antecedents d’aquesta intenció en tenim a carretades. El neofeixista Cañas ja ens advertí que convertirien Catalunya en un Ulster. L’exministre Margallo ja va dir que la segona quinzena d’agost passarien coses... Les relacions del CNI amb l’imam, suposat cap de l’operació i que en realitat era l’últim peó; l’absència absoluta de policia i guàrdia civil als carrers de Barcelona durant l’atemptat i les hores posteriors, l’aparició del responsable polític de l’atemptat fent una compareixença unes quantes hores després dels fets i a hores intempestives, l’absolut silenci de tots els còmplices, que van de la vicepresidència de govern fins a la premsa del règim, que moments després de l’assassinat massiu ja acusava la policia autonòmica de negligència... Les proves indiciàries són d’una contundència tan gran que no poden deixar cap gènere de dubte que darrere d’aquesta monstruositat hi estava l’estat espanyol.

Tot el que hem viscut a Catalunya després del 17-A ha estat una escalada constant de l’agressivitat i violència de l’estat contra l’independentisme. Un policia que pega en públic a un periodista, feixistes i agents de les forces d’ocupació amenaçant i agredint els ciutadans de petits pobles, la persecució de qualsevol símbol de protesta que dirigeixen els comandos de Ciudadanos, el partit dirigit a Catalunya per una dona amb pedigrí: la filla del policia repressor Rufino... Tot és un estat de setge i d’intimidació. Avui mateix, hem pogut llegir com els feixistes assenyalen amb llaços grocs les cases i les propietats dels independentistes, com els nazis feren amb els jueus. Totes aquestes amenaces ens prevenen del que són capaços de fer. I que ningú no dubti que ho faran. El seu sentiment envers nosaltres és pur odi. Prou que ens exterminarien si no els farcíssim de calés. No en tingueu cap dubte. Per això, l’únic que ha tingut la decència de comportar-se amb dignitat ha estat en Josep Costa. No es pot donar la mà a un criminal que t’oprimeix i que no dubtarà a fer servir tota la força bruta per aniquilar-te.

Mentrestant, el govern, el president i el president del parlament, fent el ridícul i presenciant com en el discurs de la Gemma Nierga, se sentien els feixistes reclamant el que és de dret, i més tenint el seu rei entre ells: Que hablen castellano!

L’actitud mesella no té excusa. Disfressar l’homenatge als assassins amb un homenatge protocol·lari i inútil envers les víctimes, és gairebé un sarcasme. Aquests actes de solidaritat han de ser privats. Tota la pompa i circumstància és d’una hipocresia que esfereeix, i en aquestes performances el nostre govern no hi hauria de participar. Tanmateix, com ens agraden les performances. Per això l’ANC, Òmnium, els CDR i els partits compromesos amb l’independentisme no han estat capaços de fer la unió i demostrar amb una protesta multitudinària, el rebuig al rei dels colons. No, amb l’excusa del respecte per a les víctimes, tots ens cobrim les espatlles. Vejam si la pròxima manifestació contra una violació prenem les mateixes directrius i fem un homenatge a les víctimes, i que vinguin els violadors acompanyats de saragates i comparses.

Ara ens prepararem tots per l’11 de setembre, l’etern 11 de setembre, i com cada any farem una magnífica performance amb cants, castells, sardanes, flors i cantarem els segadors al final, tot fent un bonic mosaic amb la llum dels mòbils, cadascú amb la seva samarreta i amb alegria i un esperit de concòrdia i reivindicació... Potser en els primers anys, això tenia un sentit; ara ja no. Fer el ximple és fer el ximple. La gent no va a una manifestació per sortir als diaris del món com a una extraordinària manifestació festiva, reivindicativa i simpàtica de gent molt ferma i molt maca. La gent va a una manifestació per reclamar allò que creu que té dret a tenir, i això ho ha de fer cada volta amb més insistència i menys condescendència. El ‘llirisme’ és floricultura, la política té uns altres paràmetres, i si els nostres polítics i entitats socials no se n’han adonat, que pleguin.

Espanya està en guerra contra Catalunya; qui no ho veu és que és cec. I la guerra cal fer-la en els dos bàndols, si no, n’hi haurà un que guanyarà, segur. Si un país declara la guerra a un altre, en aquest segon de res no li servirà de dir que no. O la fa o està perdut. I nosaltres continuem amb el nostre discurs ben sonant, ple de proclames de llibertat, justícia i democràcia, i mentrestant la nostra gent rep els cops i pateix les amenaces de ‘l’enemic’, és acuitada judicialment, tancada a presó, o obligada a l’exili per a mantenir la seva llibertat. No, companys, no és això. No hem de fer la guerra com ells voldrien que la fem, no, això no. I és cert que hem de garantir la seguretat personal i els béns dels colons, perquè nosaltres no som com ells; tanmateix, del respecte i la tolerància no es desprèn que no hi hagi d’haver una defensa aferrissada i una intimidació seriosa a aquells que amenacen la nostra seguretat, la pau social i la nostra llibertat. Molt s’hauria d’haver fet perquè els mossos d’esquadra no fossin gossos de quadra, i res no s’ha fet, i ara comprovem com els colons poden passejar-se agredint i amenaçant impunement perquè saben que cap cos policíac defensarà els catalans.

Per tot plegat, després de la decepció, vergonya i desenganys d’avui, president Torra (fixeu-vos que us he tret el títol protocol·lari de MH) o tirem pel dret o dimitim. Només tenim la desobediència com a arma, no n’hi ha cap altra. Ja fa temps que la preocupació política de Generalitat hauria d’haver estat d’elaborar un pla i els preparatius necessaris i logístics per a fer possible una vaga general indefinida a tot el país, amb el govern, en ple, davant. Però no hem fet res.

Europa és un club criminal de socis nacionals que defensen els seus propis interessos de classe política i empresarial, protegits per l’inic cap de la Comissió, l’home de l’estranya ciàtica d’etiologia etílica. Catalunya no farà un pas endavant si tot consisteix a sortir d’Espanya per romandre a la Comunitat Europea. Quina potencialitat política tindríem per fer les reformes que vol el poble de Catalunya? En això tampoc no hi havíeu pensat?

Cada volta penso que el poble ha empès la classe política, que la classe política ha pagat els seus pecats i que ara ja no hi ha cap horitzó estratègic. Els partits polítics catalans, Mare de Déu!, van del ridícul a la vergonya, de la demagògia a la hipocresia. Així, estimats meus, no hi ha cap futur més que el sotmetiment a la bota borbònica. Cal comprendre que l’acció és la manera d’assolir els objectius. Està molt bé, i s’ha de fer, és clar que sí, una teoria i un plantejament tàctic i estratègic, que sense dubte recomanen serenitat, reflexió i cap precipitació, tanmateix, quan allò que està en el paper, s’ha de fer efectiu, cal posar-hi sacrifici, patiment, lluita i desfici per assolir-ho. Sense convenciment res no es pot assolir, i avui hem vist com de poquet és el convenciment.

Catalunya necessita polítics compromesos i de veritat, capaços de donar la seva vida pel país, sí, la seva vida. Si maten gent que passeja per la rambla, no ho intentaran amb qui contradigui la veu del dictador?

En època de pau tots els ciutadans han de ser ciutadans, en època de guerra tots els ciutadans han de ser soldats.

Fa molt, massa temps, que dic que els dies que passen no ens van a favor. Malauradament cada dia ho comprovem. Tot el que fem és per Catalunya, i això significa per la nostra llibertat, la justícia i una societat més justa. Si doncs no heu de fer el pas endavant, enretireu-vos o enretireu els que no siguin capaços de mantenir el repte, però, és això o continuar vivim en el feixisme sanguini dels castellans, sense justícia i en una societat on el rei es passa pels dellonsis totes les lleis del país.

Després d’avui, el rellotge s’ha aturat i ha saltat l’alarma.

EL ROBOT PESCADOR

‘El robot pescador’ era un web en el qual escrivia un ciutadà espanyol i hi tractava diferents assumptes que solien romandre ocults en els mitjans de comunicació. Podia ser entesa com una pàgina ‘conspiranoica’, tanmateix, el rigor en l’exposició dels fets i la narrativa, i també les dades que aportava l’autor sobre els assumptes que analitzava, feien del blog un indret on capbussar-se a la recerca de la veritat que els poders ens amaguen. No sé si tot el que hi escrivia era cert o no, però és indubtable que en tenia l’aspecte, de veritat, i que en les argumentacions de l’autor sempre s’hi traslluïen els seus propis dubtes; quan els tenia.

Doncs bé, estimats amics de la nostra adorable democràcia occidental, cau de la llibertat i dels drets, resulta que la pàgina web ha desaparegut! La desaparició de la pàgina només pot respondre a l’interès d’amagar-nos la realitat, ja que si es permeten pàgines web i vídeos de Youtube que són conspiracions estrafolàries sobre reptilians, bases extraterrestres a la lluna i premonicions del fi del món, aquesta pàgina podia haver estat inclosa entre les més esbojarrades i així l’haurien desacreditat. Però, s’han estimat més de tirar pel dret i esborrar-la. Potser hi havia massa gent que el seguia i s’informava de les mentides oficials i això no agradava. El cas és que estem sotmesos a una horrible tirania i ens caldrà carregar-nos de raons i de valor si volem fer caure els tirans.

En el seu moment, fa uns anys, el robot pescador va assabentar-nos de la denúncia de Matthew Parish (advocat que ha treballat a l’Onu, i a qui, inversemblantment, Google li atribueix una edat de 118 anys (?)) sobre el finançament de Ciudadanos i tota l’estratègia de la Comissió Europea, dirigida pel ciàtic etílic Jean Claude Juncker (cap de l’organisme central de la dictadura europea), i els obscurs rerefons de tota aquesta operació política. L’assumpte ha quedat en res, i com totes les escombraries que sorgeixen sobre l’inefable Juncker, els mitjans de comunicació controlats pels amos, callen i miren cap a un altre costat. No fa tres mesos que una notícia descontrolada posava en evidència la corrupció absoluta i el nepotisme de la vergonyosa Comissió Europea, i fins i tot, l’agosarat periodista desinformat de la realitat de les coses que l’escriví, s’atrevia a augurar que el cas podia ser la tomba política del corrupte sistèmic, el ciàtic etílic. Tanmateix, la mala herba mai no s’extermina, i el bon home manega i desmanega, col·loca i descol·loca, beu, ranqueja i se’n fot dels europeus i de la mare que ens va parir. Aquest assumpte del nepotisme, conegut com a Seylmargate, talment com el cas de Matthew Parish i Ciudadanos, ha passat al racó de l’oblit.

Darrerament, amb l’esclat de la revolta pacífica catalana, el robot pescador va fer alguns advertiments interessants sobre l’activitat estatal per frenar l’onada de l’independentisme. Va gosar, i s’ha de reconèixer que cal molt de coratge per fer-ho, de dir que l’Estat estava preparant una matança a Catalunya, la qual es produí, molt minvada per raons alienes a la producció del crim, el 17 d’agost. Lògicament, quan es produí l’atemptat amb falsa bandera, el robot pescador el denuncià en el web. I es veu que en els últims mesos estava advertint d’un nou atemptat a Catalunya. Més no us puc dir, perquè la pàgina ha estat esborrada del món virtual, mercès a la magnífica tasca contra la llibertat d’expressió realitzada per Nathalie Picquot, casada amb un cosí del dictador reial, directora de Twitter Espanya i que es féu càrrec dels assumptes de la xarxa després de l’1-O. Molta casualitat, oi?

Amb aquest escrit pretenc reconèixer la feina de «El robot pescador», que recordo que era un ciutadà espanyol no independentista, ‘tant no-independentista com objectiu i ponderat’. I per reblar aquest homenatge, recordaré que, segons he pogut llegir en versions d’altres dels seus lectors, en els darrers dels seus escrits – que eren un seguit d’informació i documentació de les seves teories o afirmacions – doncs, en els seus darrers escrits advertia de la possibilitat que els espanyols tornessin a fer un atemptat de falsa bandera. Ningú no s’ha d’estranyar d’això, perquè Espanya és un exemple d’aquest tipus de crims: L’assassinat de Carrero Blanco, el cop d’Estat del Rei Juan Carlos I – ‘yo me lo guiso, yo me lo como’ i mentrestant robem a cabassos -, els atemptats de l’11-M – que coneixia tota l’elit política del moment – i el darrer de Barcelona, entre els més destacats.

Si volem viure en llibertat i en el respecte ens calen homes compromesos, perquè els amos no tenen gens de respecte per la llibertat dels seus rivals i no dubten a treure-se’ls del davant per via indirecta o per via directa, si la primera fracassa. Ens podem equivocar si escoltem algunes veus ‘conspiranoiques’, sí, tanmateix però, el que és segur és que us equivoqueu si escolteu els altaveus dels amos: tota la premsa oficial. Prou bé que estaria que el coratge d’alguns periodistes sotmesos a les tiranies de la conducció ideològica, trobessin la manera d’advertir els ciutadans de les mentides que cada dia escampen des dels seus mitjans de desinformació. Sense dubte la llibertat hi guanyaria, hi guanyaria la decència i potser assoliríem de poder incriminar els culpables per crims que comencen amb la manipulació de la informació i conclouen en el seguit de pràctiques criminals de tot tipus que executen sense cap mirament i sense témer res ni a ningú.

Allà on siguis, robot pescador, rep el meu reconeixement i l’agraïment per haver-me obert els ulls en assumptes que desconeixia. I si hi ha errades en les teves deduccions o teories, la veritat és que, com diu la dita, quan els gossos borden, alguna cosa senten.

UNIÓ I ACCIÓ

«Mai no és tard», sembla que creuen els nostres polítics. I s’equivoquen. En tot projecte hi ha un moment en què tot just el que no es pot fer, és fer tard. És l’hora de l’acció. Segons que sembla, consideren que retardar la presa de decisions contribueix a augmentar la massa social i a donar a conèixer la nostra reivindicació política arreu del món. No diré que no, tanmateix, descuren un aspecte fonamental: l’estat espanyol no s’està quiet i li importa ben poc què vulguin els catalans i què en diguin els europeus. Ells ja saben, avui, què faran en última defensa. Per això, donar-los temps és facilitar-los els preparatius.

La pròxima visita del rei dels espanyols no és una altra cosa que una provocació. Què ve a fer, si ell col·labora activament amb el règim polític culpable dels assassinats del 17-A. Ningú no pot tenir cap dubte enraonat que el CNI coneixia el màxim responsable de l’operatiu terrorista i no féu res. Els serveis secrets de l’estat, el que ells anomenen intel·ligència i s’hauria de dir ‘maldat’, si no ho sabíeu, sapigueu que sempre estan lligats molt estretament amb el cap de l’Estat, que al capdavall, són els seus fidels servidors. Per si això no fos prou, el seu cosinet, el cosinet del rei dels espanyols, serà el nou president de la digníssima i intel·lectualíssima Fundació que porta el nom d’un dels grans criminals de la Humanitat, Francisco Franco, el dictador gràcies al qual el cosinet del president és rei, després de l’’emeretització’ d’un dels grans lladres de la llarga història d’Espanya, un mèrit a destacar, coneixent el rànquing excel·lent del país en aquesta ‘honradíssima’ activitat... I mentrestant, el president nacional-socialista obrer espanyol ajorna l’exhumació de les restes del Caudillo, a qui avui, a Espanya, encara li reten homenatges per l’enyorança que li tenen per no estar sotmesos a la tirania, un tipus de govern que fa furor sobretot entre les tribus castellanes.

Molt Honorable President Torra, no hi ha temps a perdre. Llencem la primera pedra. La gent no pot suportar més la humiliació, el menysteniment, l’insult, l’agressió, la violència, la mentida ni les amenaces dels nostres ocupants. La seva actitud demostra que no són compatriotes, sinó colons. El respecte envers la nostra terra, és el de la terra dominada que ha de retre homenatge al rei vencedor, al déu titular i a la llengua superior de l’invasor. I això, molt honorable president, ja no es pot suportar més. Fixi’s que el president legítim a qui vostè substitueix, amb una deferència i dignitat absolutes i meritòries, el president que els tribunals europeus reconeixen que és acuitat sense raó i, per tant, amb ànim de venjança - encara que per diplomàcia no ho puguin dir -, doncs, aquest president no tindrà escorta. D’una banda, sembla bé, perquè només hi ha un Estat interessat en la seva liquidació, i si aquest Estat no actua, el president res no ha de témer. Tanmateix però, hi ha l’altra banda, i sabent com són els nostres compatriotes, que ens demostren la seva profunda i avial admiració, respecte i amor a cops de porra - és la seva manera de demostrar amor – coneixent-los, qualsevol cosa que li pugui passar al president dels catalans a l’exili, serà única responsabilitat de l’Estat Espanyol i del seu cap: IV epileF.

Ara és l’hora de la unió i de l’acció. I si hi ha algú, persona, partit polític, entitat sobiranista, associació o penya d’amics que no creu que ara és el moment de donar el definitiu cop damunt de la taula i de recuperar la llibertat que Felipe V arravassà, com digne tirà que sotmet les seves conquestes, a foc, a sang, a sal, amb oprobis i humiliacions; si no creuen que és el moment, que facin un pas al costat.

Cal tirar pel dret. Advertir que necessitem Europa com l’aire que respirem, perquè si no els nostres estimats compatriotes faran fogueres amb els nostres morts. I dir-los també, que estem disposats a aturar l’economia, la cultura, les infraestructures, el món a Catalunya, perquè la nostra voluntat i la nostra veu sigui escoltada. Sense la ‘miserable’ aportació catalana a l’erari espanyol, Espanya suspèn pagaments. Hem volgut parlar, negociar, exposar les nostres raons i escoltar les altres (no n’hi ha hagut cap, llevat dels goril·les drogats i armats amb les porres), ningú no ens ha escoltat. Ara doncs, és l’hora d’alçar la veu. No podem permetre que els fills de feixistes es passegin a casa nostra acompanyats pels goril·les fora de servei, provocant contínuament, amenaçant i insultant perquè saben que IV epileF, el rei feixista, no els castigarà, sinó que els premiarà amb alguna recompensa molt medieval. Tot molt d’acord al seu nivell intel·lectual, sobretot en drets, costums, llibertat i respecte.

Els feixistes se senten ofesos pels nostres pensaments i creences. És ben curiós. Nosaltres no volem que els espanyols parlin català, ni que siguin administrats des de Catalunya, ni que la nostra justícia els ensenyi a no ser sistemàticament injustos i incapaços de principis ètics més enllà de ‘la Unidad de la patria, el Monarca, la bandera y Cristo Rey’, ni a dirigir la seva economia per fotre’ls els calés, ni imposar-los les nostres llibertats i respectes envers les minories i les noves idees i avenços europeus, no. Ara bé, ells es creuen amb el privilegi d’impedir-nos ser el que volem ser, de parlar ‘la nostra llengua’, que s’han esmerçat durant segles a fer-la del tot inútil (s’ha d’arribar a ser molt miserable per voler matar una llengua!), obligar-nos a desfer la nostra economia al seu gust i pagar-los el preu que ells ens demanen per la seva nefasta gestió, a ser jutjats per prevaricadors i llepaculs miserables, que allà són coneguts com a ‘jueces’, a ser dirigits políticament per bandes criminals dedicades a la corrupció, l’assassinat (o suïcidis involuntaris), malversació de diners públics, falsificacions de documents públics i privats, finançaments il·legals, i altres virtuts que els converteixen en el somni de tot ser civilitzat. I ves, nosaltres no ho volem. Per això som feixistes i nazis perquè no som feixistes i nazis com ells... Sí, sí, aquesta és la raó i el seu argument.

Honorables presidents, carbó a la màquina! La gent vol llibertat, democràcia i respecte per la seva persona i la seva identitat! Ens juguem a més de la nostra essència com a poble, els principis fonamentals del progrés social i individual. Espanya és la mort. Ens urgeixen mesures d’acció i molta rapidesa. Les seves humiliacions i vexacions no les hem de tolerar més.

Confio que sabrem fer l’estada al miserable rei espanyol del tot inoblidable. I si d’aquí sortís amb mitja corona per terra, no només els catalans, tota la humanitat tindria un motiu d’alegria: Veure l’extinció ‘definitiva’ de les sangoneres borbòniques, culminaria l’extinció fracassada de 1793.

Honorables presidents, hem esmolat les eines al juny, ara estem preparats per segar. Doneu l’ordre de la llibertat de Catalunya i no ens mancaran braços ni il·lusió. Tanmateix, tingueu molta cura de no deixar pujar en el tractor cap traïdor, cap pusil·lànime ni cap covard. És l’hora dels valents, dels decidits i dels compromesos.