NO CALEN INTEL·LECTUALS

El descrèdit dels intel·lectuals creix a mesura que el populisme arriba a la política, i a mesura que els polítics per arribar a governar han d’atraure-se’l. Els intel·lectuals, des dels anys seixanta, han semblat molt pedants a la gent. “Guaita’l aquest, el set-ciències!”. I era veritat que no hi havia prou nivell com per justificar la superioritat d’un intel·lectual damunt d’un mortal una mica eixerit.

De fet, les guerres de l’anterior segle, són molt més que una desgràcia humana. És la constatació de l’abandonament definitiu de l’humanisme. Després de saber les atrocitats d’aquestes guerres, i la tensa pau posterior, és per a fer com Stefan Zweig, ja que des de la guerra tot significa el fi de la intel·ligència –eina de l’intel·lectual- i el triomf dels instints.

Calgueren uns anys, després d’un trauma com aquell, però a poc a poc i mentre durà la guerra freda, els dos bàndols s’esforçaren en una cursa intel·lectual –de lamentables repercussions- que comportà el reconeixement “dels fidels al sistema” i la persecució dels que n’eren contraris, fossin bons o dolents en els seus camps. Des d'aleshores l’intel·lectual és el gosset de falda que els polítics duen a les cerimònies per a lluir-se, com també ho fan amb el Ròlex. I l’intel·lectual somriu babau a la càmera, mentre el polític li agafa l’espatlla en senyal de confiança, tot somrient... Sospiteu sempre d’aquestes familiaritats, que ja us dic jo que un veritable intel·lectual no es deixa seduir per una càmera com qualsevol model, i menys encara amb un polític actual –i cal reconèixer que excepcionalment n’excloc els polítics catalans amb càrrecs, almenys fins que no em demostrin el contrari-, un polític que molt probablement somriu a càmera amb el guanyador d’allò que sigui, sense saber si és músic o escriptor... com els passa als del Nobel.

Els anys 80-90 significaren l’abandonament absolut de l’intel·lectualisme pedant, i aparegué l’intel·lectual d’anar per casa, que escriu amb la bata posada, i potser sense roba interior... Cal agafar-ne la idea...

Aquells eren temps de renovació i calien noves veus. Els polítics eren moderns i els nous artistes, tan moderns, que no sabien què és el seu art. La vulgarització de l’art, fer-lo cultura, fou molt d’aquells temps; tant se valia què fos, calia ser provocador; ja que segons la curtedat mental del moment, un artista era un provocador. Des d’aleshores han sortit molts provocadors i pocs artistes. Els primers mengen.

El sistema triomfa. La filosofia avui la fan els homes del temps –que pronostiquen sobre bases de solidesa impossible-, els periodistes –que no saben parlar, ni saben el que diuen moltes vegades- i els futbolistes –que són els herois, el buc insígnia del sistema: diners fàcils fent el que vols, sempre lliurat a tu, res més no existeix...-  I anem fent, babaus, que com més babaus, menys discurs d’oposició i més assentiment.

No sé si hi ha veritables intel·lectuals, el que és clar és que els que ho són, en aquests no els veiem, molt probablement perquè el que han de dir ens esgarrifaria. Un intel·lectual és una pedra a la sabata: per molt bé que es facin les coses, l’intel·lectual no les veurà bé del tot. I aquest “del tot” és la seva qualitat com a pensador. Un intel·lectual que s’autocensura, que té por de pagar el lloguer o la hipoteca, aquest ja no és un intel·lectual, és un professional, un home que dóna un servei. No crea, fa feliç a qui li paga... No cal rumiar gaire, per adonar-se que si alguna essència distingeix un intel·lectual són les seves idees. Com pot ningú escriure allò que no sent?

Avui no hi ha espai per a l’intel·lectual, i com el polític el menysté tant o més de com el menysté el poble, perquè el polític encara és pitjor que el poble (el poble el menysté perquè no l’entén, el polític perquè no té criteri), l’intel·lectual fa nosa a tot arreu. En política i economia està antiquat, en arts i model de vida és antiquat, en tot, en diners, en reconeixement, en estimació, en consideració, en... I l’intel·lectual és una amenaça, no perquè l’intel·lectual sàpiga -no en trobareu cap de veritat que ho digui-, sinó perquè vol fer pensar. Així com un ebenista fa obres d’art amb fustes nobles, l’intel·lectual fa obres per a fer pensar... que és fer ser l’altre.

Algun dia us ho explicaré. És el que tenim els intel·lectuals, que segons com no toquem la realitat... O això ens diuen...

Un artista que us provoqui és un manifestant amb un altaveu a la mà que va fotent crits, un artista de veritat us farà mal després, no sabreu on, però serà una mostra que esteu vius... Això, aquest últim és el que volen matar.

No fèiem art perquè sí, el fèiem perquè no podíem fer una altra cosa. I avui, l’art no ha estat desfigurat com un boxador després d’un desastrós combat? Pensem-hi. Un artista no canvia la realitat, la veu de manera diferent... per això per percebre una obra d’art cal un sentit especial i desenvolupat, que ha exigit treball, no és una impressió, i aleshores ens adonem perquè de sempre, quan es parlava d’art es parlava de transcendència.

El materialisme consumista -no el dialèctic, aquest fou abans- ens mata. Cada volta anem més malament.