REFUGIATS I IMMIGRANTS

Per començar, cal diferenciar bé què és un refugiat i què és un immigrant. El refugiat és aquella persona que per causa d’una persecució del govern del seu país o per la guerra, ha de fugir del país i fretura de ser acollit per l’hospitalitat i la protecció, generalment, d’un país veí. El fet de ser un país veí acostuma a fer més fàcil l’adaptació del refugiat, i alhora el manté molt pròxim al seu país d’origen; ja que és de suposar que una vegada superat el conflicte o la persecució, el refugiat voldrà tornar al seu país per recomençar la seva vida entre els seus.

Un immigrant per la seva banda és una persona que per raons econòmiques ha de marxar del seu país per tal de sobreviure, per tal de poder ajudar als seus familiars que han quedat en el país d’origen, i tot amb la remota esperança d’algun dia poder tornar si no ric, almenys amb una situació econòmica digna. A grans trets i sense entrar en els casos particulars, aquestes són les raons per les que els uns i els altres marxen dels seus països a provar de trobar fortuna en un altre país.

La globalització que havia de portar benestar i igualtat d’oportunitats a tothom, s’ha demostrat el pitjor dels grans errors comesos per l’home durant el segle XX. Només hem de reflexionar en els greus conflictes internacionals, ja siguin guerres, lluites contra el terrorisme o la despietada guerra comercial que genera crisi en els països rics i més misèria en els països pobres. Aquesta és la inestabilitat generalitzada que ha comportat la globalització, en la qual els grans poders econòmics han imposat els seus interessos i la seva voluntat damunt dels «pallassos» polítics, una mena de titelles sense escrúpols rendits als amos i als seus comptes corrents. En els polítics actuals no hi ha ni una de les qualitats que hom podia observar i considerar en els polítics dels segles XVIII o XIX, i no perquè fossin models a seguir, sinó perquè els polítics, tot i havent-n’hi de corruptes i deslleials com sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà, sí que concebien la política com l’art de governar i de servir el poble, fet aquest que sobretot s’assolí als anys seixanta a les socialdemocràcies nòrdiques a Europa. I sé que avui és un sistema abandonat per poc pràctic; tanmateix, els països que tenen una llarga tradició socialdemòcrata són de llarg els països més avançats i amb unes societats més obertes i progressistes.

Sembla que tothom admet que «és ciutadà» del món, i segons que sembla els drets humans són patrimoni de la humanitat. I la realitat és que trobem molts més països on els drets humans són violats sistemàticament, que aquells on el ciutadà és protegit adequadament per la justícia. I tocant això cal fer l’observació que cadascú és ciutadà del seu país, només del seu país, per bé que amb solidaritat amb els altres pobles se senti identificat amb la «humanitat» dels altres homes per molt diferents que siguin aquests respecte d’ell, ja sigui físicament, ideològica, religiosa i fins conceptualment. És clar, i no seré jo qui porti la contrària, que en el fons el projecte del món és comú i més avui que mai en tota la història, ara bé, si pensem que el pensament únic -o la imbecil·litat única, que seria de llarg molt més correcta- que fomenten i imposen els grans poders financers, si pensem que és tot just un projecte que és particular, de grup, de secta, aleshores és fàcil de veure que és un projecte que en la seva definició ja exclou tots els altres. Els grans poders financers són els que generen les guerres, els que ofeguen les economies de països pobres o mitjos i governen els països desenvolupats. Les guerres les provoquen per interessos econòmics i estratègics -avui no hi ha cap altre tipus de guerra-, ofeguen els països pobres sota la bota de la seva pressió sufocant i governen com faraons les polítiques dels dits països rics i lliures.

Per què ho fan això? És senzill d’observar que el poder econòmic és només això, que no hi ha cap altra raó per al seu exercici que el benefici, i no hi ha cap altra consideració a la qual els calgui atendre. Per això, en lloc de col·laborar a disminuir la pobresa i ajudar a la creació d’economies productives i sostenibles d’acord a les diferents característiques dels països més desfavorits (amb la qual cosa sí que hi hauria un interès en una igualtat de possibilitats), en lloc d’això, el poder econòmic destrueix de soca-rel aquestes minses economies amb la finalitat que els ciutadans sense cap possible futur es vegin obligats a marxar. I què hi guanyen amb això: la destrucció de la cultura, perquè saben molt bé que les condicions de vida que exigirà un europeu no són les mateixes que exigirà un desgraciat africà, sud-americà o asiàtic. «Desgraciat» és la seva consideració de l’immigrant, i d’aquí que saben que aquests desafortunats, vinguts de països amb rendes molt més baixes i drets inexistents, seran molt obedients i restaran satisfets amb les misèries i l’abús de les grans corporacions, ja que la misèria que reben no deixa de ser una petita fortuna al seu país, i amb això pretenen ni més ni menys de reconvertir els ciutadans lliures dels països desenvolupats en ciutadans necessitats, en gent que haurà d’acceptar la pèrdua de béns econòmics i socials, de drets i condicions de vida, perquè és el que demana l’economia; o sigui ells, els amos. I per disfressar aquesta destrucció de la fonamentació social que és la cultura d’un país (la seva riquesa, el senyal de la seva idiosincràsia i el nexe «ideal» de la comunió social) s’han inventat el prodigi de la multiculturalitat, que és el mateix que parlar de l’absoluta incultura. I és clar que és bo el contacte entre cultures diferents i autèntiques i que és bo que estrenyin llaços i es mesclin per enriquir alhora les dues cultures diferents; però, parlar d’una multiculturalitat universal és sotmetre per sempre l’expressió cultural dels pobles a interessos espuris i buits de contingut. La cultura uneix un poble al seu voltant i permet la relació autèntica amb d’altres pobles; la multicultura uneix al seu voltant a diferents pobles, però desarma qualsevol relació autèntica amb cap poble. Tots som una mica tot, i així acabem de no ser res. De l’altra manera tots érem part d’una cultura -la nostra- i això ens feia -només per tenir una cultura- oberts a les altres cultures. Ara ja no tenim res i seguim els preceptes dels amos, vivim en el gran món multicultural com en un gran parc temàtic per a babaus, sense cap altra coneixement que l’espectacle. Perquè, i d’això que ningú no en dubti, una cultura (grega, alemanya, francesa, noruega, portuguesa...) és la capa exterior de la profunditat del coneixement d’aquell poble, i la multicultura és la capa exterior de la superficialitat de l’espectacle, una expressió molt oberta i divertida però que no té cap profunditat ni coneixement. I, pobres humans, quan ja sense coneixement hagin de seguir les ordres com gossets ensinistrats, castrats per a qualsevol pensament que no sigui multicultural.

La gran pregunta és com l’esquerra pot ser tan cega. De veritat creuen que els problemes dels refugiats se solucionen acollint-los i no exigint a les autoritats la persecució dels criminals que els generen; de veritat creuen que els problemes dels immigrants se solucionen permetent-los de viure en un altre país sense documentació -com a no-ningú- i no exigint a les autoritats la solidaritat i col·laboració amb els països d’origen per tal de resoldre aquestes migracions, que no resolen ni el problema de l’immigrant, ni el del seu país, ni el del país d’acollida. La riquesa de la diversitat rau en trobar-se mons diferents a cada cantonada -país diferent, que algú ja haurà pensat literalment a la cantonada-, això sí que ens obre els ulls al món. Omplir un món únic de moltes disfresses i capteniments és buidar el món de tot el seu sentit. I arribats aquí, cal pensar si veritablement les esquerres són -sento dir-ho així, perquè sóc d’esquerres- uns ximples que es pensen que les paraules canvien el món. Si fos així, canviant el lèxic, la sintaxi o els gèneres -que ara tant els agrada i és tan modern i esnob com imbècil-, canviant-los tindríem la solució a tots els problemes. Però si creuen que per dir: totes nosaltres (3 homes i 6 dones) resolen el problema de la igualtat de gèneres, aleshores suposo que quan diuen multiculturalitat, resolen el problema de cultura, i això -malauradament- és el que han fet els règims d’esquerra: destruir tota cultura.

Per canviar el món cal primer intel·ligència per a fer un projecte, després la voluntat i el compromís per a dur-lo a terme, tanmateix ells -l’esquerra- es miren el melic i se senten molt solidaris i socials canviant gèneres, metamorfosant conceptes i carregant-se la gramàtica. I ai! companys, si assoliu que no ens entenguem, de ben segur que els que tenen el poder imposaran la força. Penseu durant uns minuts, durant uns dies, amb seny i reflexió si no els esteu fent el joc, si no sou els peons que necessiten per deixar la llibertat sense sortida. Penseu-hi, penseu-hi. L’esquerra moltes vegades mira el món d’acord a la seva voluntat, però el món és com és, l’home és com és, la gramàtica és com és, la cultura de cada país és com és, i si el que volem fer és violentar el que cadascuna d’aquestes coses són, no farem un món millor, destruirem el mon, l’home, la gramàtica i la cultura, i aleshores ja podreu anar cridant que heu fet la gran revolució, que els primers que us aplaudiran, sabeu qui són...?