UN ANY DESPRÉS

Sí, ja fa un any de tot plegat, i ens ho mirem per on ens ho mirem, no hem fet cap passa endavant. Des del començament de tot el procés cap a la independència sabíem, o hauríem de saber, que Espanya mai no acceptarà que la colònia que conquerí Felipe V, el primer Borbó per a desgràcia hispànica, recuperi les seves llibertats. I podem reflexionar i cercar a les hemeroteques si en algun moment d’aquests darrers anys hi ha hagut algun gest o una proposta espanyola més enllà del sotmetiment per la força bruta: El rei franquista se sentia satisfet de la violència dels seus esbirros, el govern d’aleshores es vantava de negar i manipular la veritat, els agents de l’ordre demanaven més llibertat per estomacar insurrectes sense escrúpols... No hi ha hagut ni el mínim gest de distensió per reconduir una situació política complicada, tan complicada que ha arribat al punt de no retorn. Catalunya ja no és Espanya i Espanya no pensa renunciar a Catalunya (als seus dinerons, seria el més exacte). Davant d’aquesta situació, què fer?

Intentar fer comprendre a Borbònia que la democràcia és la que ha de dictar les lleis perquè és la voluntat popular qui ha de regir els destins de les nacions, és com demanar síndries a un meloner. Les Espanyes sempre han estat territori d’elits i de sotmetiment popular. Només un superficial repàs de la història ens serveix exemples per a una tesi doctoral. Aleshores, què esperem? Pretendre que ‘el preparau’ sigui capaç de capir què és la democràcia, la llibertat i el respecte de les autoritats envers el seu poble, això és picar ferro fred. Confiar en ‘l’esperit democràtic’ dels diferents partits espanyols, això és somiar truites. Tots els partits espanyols han estat forjats de les runes de la dictadura, que per això el Caudillo encara és al seu mausoleu, el ‘paradigma’ de la reconciliació.

El gran error de l’estratègia política catalana, si hi ha hagut estratègia, ha estat confiar que Espanya és un estat democràtic avançat i que Europa és una altra cosa que una organització econòmica al servei dels grans poders financers. Espanya està marcada amb l’estigma de les dictadures com a millor model de governabilitat, i Europa és un cau de mafiosos que controlen les polítiques desastroses, en tots els sentits, que s’apliquen en els seus dissortats pobles. Catalunya, en tot això, és la pedra a la sabata. Potser som el poble més convençut de la seva pròpia identitat de tota l’Europa sense estat. I aquest fet fa trontollar el règim franquista de la monarquia i la ineficaç gestió política europea. Ja que, pel motiu que sigui, els catalans tenim un deix ‘socialdemòcrata’, si puc definir-lo així. És cert que hi haurà tendències polítiques més extremes, tanmateix, la majoria de la gent s’inclina per una política de dretes amb sòlids valors socials. Al capdavall, els pobles són l’evolució d’allò que és la seva essència fundacional. I si Catalunya, poble de comerciants i indústria, té per model ‘la masia’ com a cèl·lula social, Espanya, poble de militars i sacerdots, té per model el ‘cortijo’. Les diferències són cabdals. L’estructura de la masia és una organització d’amo i treballadors, mentre que l’estructura del ‘cortijo’ és una organització de senyors i esclaus. Qualsevol aproximació a la realitat d’aquestes dues concepcions, necessàriament ens remetrà a unes estructures socials molt diferenciades, que vénen determinades per la idiosincràsia dels ciutadans (senyors i poble) i per la història.

I ara què? Doncs, ara igual que al començament, no hi ha cap alternativa a la negociació. Espanya mai acceptarà la voluntat dels ciutadans catalans, mai. Per això, als catalans només ens resta una alternativa: ajupir el cap i sotmetre’ns, com sempre; o esmolar les eines i començar el complicat treball d’aquesta sega. Si tots anem a una, prendre’m mal, que ningú no ho dubti; perquè parlar de ‘parlar’ amb gent acostumada a l’’ordeno y mando’ és tasca impossible. Tanmateix, l’obstinació i la decisió de no claudicar, han de conduir-nos a la nostra llibertat. Però, com fer-ho?

Tractar la qüestió política com a qüestió política és una quimera. Si no fos així, això ja s’hauria assolit, com ho feren els escocesos i els quebequesos. Tractar la qüestió política com a una qüestió militar, és un suïcidi col·lectiu, ja que els nostres ‘compatriotes’ no se n’estaran gens ni mica de bombardejar, empresonar i si cal executar els rebels, com al cap i a la fi han fet sempre; que ja ‘l’insigne’ Casado ens ho recordava quan comparava Carles Puigdemont amb Lluís Companys... I no parlo de tres-cents anys enrere! Així doncs, hi ha alguna possibilitat que ens permeti albirar la tan desitjada llibertat com a poble?

Segons el meu modest parer, només n’hi ha una. Sols si som capaços d’oferir una resistència pacífica, desobedient i compacta, triomfarem. I això com podem assolir-ho? Insisteixo en el que he escrit en molts altres dels meus articles: només quan Europa comprengui que aquest problema polític pot arrossegar l’economia comunitària, els veurem bellugar-se i tractar de cercar solucions, si cal, fent pressió al govern espanyol. Per això, les institucions han de fer una responsable tasca de preparació per a una resistència pacífica, desobedient i compacta contra les mesures de repressió que exercirà l’estat. Les institucions han d’anar aplegades amb les organitzacions ciutadanes i socials, i aquestes han de mobilitzar la ciutadania, com fan sovint i amb un èxit digne de ser admirat. Quan tota aquesta trama de resistència política, social i econòmica estigui bastida, aleshores cal aturar el país indefinidament. Sí. No una jornada de vaga i protesta. Cal una aturada de tota l’economia (o la més gran que sigui possible), de totes les universitats i centres educatius, protestes al carrer i que Catalunya, com un volcà, sortí al carrer per omplir de la lava ciutadana viles i ciutats, que la pressió volcànica barri el pas per les carreteres, per les vies fèrries, per l’aire, i el país visqui uns dies en l’absoluta reivindicació. No seran prou dos o tres dies. Europa només s’espantarà quan vegi que l’aturada pot fer trontollar la seva corrupta estructura, i aleshores és quan cal esperar que mouran fitxa i premeran l’arruïnat govern espanyol a trobar una solució. Una solució que ben probablement haurà de passar per la consulta al poble de Catalunya de la seva voluntat política, i per l’aplicació del resultat d’aquesta consulta.

Podem voler eixamplar la base, podem voler seure en una taula per parlar de l’assumpte, podem voler fer volar coloms, però la realitat és que de l’opressió d’un estat catalanofòbic només ens en sortirem si com un sol poble alcem les falçs i seguem les espigues de la nostra llibertat.

I no ho oblidem: el temps no juga a favor nostre. Espanya espera que la interrelació econòmica mundial, l’espessa xarxa d’interessos i conflictes pugui esmorteir el nostre clam. I això és el que no podem permetre. Ho férem el 1714, ara és l’hora d’aprendre de les errades greus del nostre passat.

Fins a la victòria de la llibertat, un sol poble (amb ERC o sense).