EL JUDICI FINAL

Fa gràcia de veure la innocència dels lletrats que pretenen defensar els presos catalans. Ignorar que fa quatre dies els alts tribunals espanyols es passaren per l’engonal totes les lleis del país i totes les garanties democràtiques i qualsevol principi de dret per inhabilitar Atutxa, tancar Egin i enviar a la presó Otegi, és molta ignorància o molta feblesa intel·lectual. Desconèixer que el ministre Marlaska, jutge acusat pel Tribunal d’Estrasburg d’inacció en la investigació de tortures sistemàtiques, com el jutget Garzón, l’home de l’ètica del mitjó i de la hipocresia exponencial, que també fou acusat de la mateixa inacció; desconèixer quin tipus de delinqüents han dirigit Borbònia des de 1714, i la nutritiva influència del Caudillo en els mandats ‘democràtics’ del rei emètic i del rei preparau; desconèixer tot això, demostra que els advocats menen els seus presos a l’escorxador. Creure que seran davant d’un tribunal, no s’ho creu ni qui el presideix. Ell sap que és el botxí i que estarà acompanyat de set o vuit dròpols més que faran la feina bruta al tirà, per la qual cosa seran degudament recompensats. Com ho han estat la delinqüent de l’Audiència Nacional o la família Llarena, tots ells exemples de la màxima puresa judicial i de la més estricta rigorositat i respecte pels tràmits i envers els inculpats, com ho demostrà la delinqüent de l’Audiència en contestar i atendre el seu mòbil, mentre els acusats a condemnes que poden sobrepassar els vint anys, exposaven les raons i argumentacions de la seva defensa.

Davant d’aquests tribunals que, com amb Lluís Companys, tenen la sentència signada només pendent de datar-la dessota els papers que mostren damunt de la taula per dissimular, poc es pot argüir. I consti que la manca de data és per fer bé les coses, que si és per ells, la signen avui, abans de començar, i després aplicarien les penes igualment, i ni el tribunal suprem, ni cap d’estranger, ni el sursum corda impediria que els presos complissin les penes imposades per l’Alta Magistratura que, com sempre a Espanya, són una colla de delinqüents sense escrúpols, que tenen menys credibilitat que Mariano Rajoy, qui destaca per damunt de tots els humans, per ignorar absolutament què significa la paraula veritat. No és que el pobre home mentís, és que el pobre home no sap què és la veritat; i val la pena recordar que el seu pare era un jutge modèlic, en sentit espanyol, que prevaricà com mana el primer de dret hispànic, per satisfer la voluntat del Gran Caudillo d’Espanya por la Gràcia de Dios. Caudillo que, en contrapartida, regalà, com ho fa ara l’ínclita Universitat Juan Carlos I (el nom de la qual ja el van posar a propòsit, en honor als valors ètics de la seva alta persona) amb els cadells feixistes, sí, regalà la titulació d’advocats de l’estat als germanets Rajoy. Homes que han pogut fer una gran carrera personal, servint com a bons mesells, i sense ser capaços de reflexionar, ja que aquesta paraula és com la veritat per a ells: no existeix. Ells viuen de mentides que no entenen i de l’obediència deguda. O algú es pensa que el ximplet de Rajoy manà la repressió de l’1-O? Tots sabem que el ‘preparau’ se’n féu responsable en el seu discurs, en aquell discurs que féu humitejar-se a tots els espanyols pensant que després de l’emètic, ara, el cadell del caça-elefants, reconstruiria la gran obra del més gran de tots els grans homes que han dirigit aquesta terra de la llibertat, de la igualtat i de la fraternitat, coneguda arreu del món per Espanya: Francisco Franco Bahamonde, l’home dels homes, la intel·ligència de les intel·ligències, la justícia de la justícia, l’alliberador de totes les penalitats humanes... entre altres misèries.

L’únic advocat que m’ha semblat seriós, conscient de la realitat i intel·ligent en les seves consideracions sempre, ha estat l’advocat de la senyora Ponsatí, que val a dir, també em sembla la més intel·ligent de tots els gamarussos que duen Catalunya a l’abocador final. L’advocat escocès se n’ha fet un fart de dir-nos què s’hi cou en tota aquesta enganyifa. Però tant se val! A la Generalitat, tots els responsables van a poc a poc. És clar, que amb les calces als turmells s’ha d’anar amb molt de compte, que l’ensopegada ens espera a la cantonada. Per això la Generalitat ha desat amb totes les precaucions les claus de la presó, vejam si s’escapaven! Per això, ara tots farem cantates, sardanes, rondalles, teatre i manifestacions cíviques, pacífiques i sense paraules grolleres ni desagradables, mentre els presos són lliurats pels mossos d’esquadra als guàrdies civils, sí, als mateixos que estomacaren en nom de la llibertat la tirania insospitada del vot.

I passaran els dies, farem volar coloms i escoltarem denúncies inútils i inculpacions inventades, i seguirem el sainet per la televisió i els telenotícies. TV3 es farcirà de programació amb quatre pallussos experts a no dir res i a no complicar la vida de les seves natges, tot condimentat amb les acusacions ferotges, insultants i sense remordiments de pinxos de bar de barri baix com el Cañas, o miserables com l’Iceta o el Zaragoza (a part: algú coneix un ésser més miserable, més llimac que el Zaragoza?), o els especialistes en el terme just i no mullar-se, com la Colau, que ara ens dirà que ella havia estat independentista de la seva escala en una altra vida i que sap què passen els presos per aquesta causa, però que com també fou jutgessa en una altra vida, entre els seus flirteigs homosexuals, l’amor als gossos i tantes més experiències vitals i tan profundes, en fi, que tot és tant... fins que algú li digui: au, calla, Colau!

I aquest serà l’entreteniment. Judici i pressupostos. La Crida i l’Afonia. L’eixamplament de la base i l’àrea del triangle (base per altura, dividit entre 2). Les conferències sobre els drets i la democràcia i les manifestacions festives, folklòriques, messiàniques i populars. Tot serà molt bonic, ja ho veureu. I després de tot aquest teatre, caurà el teló. Aleshores s’haurà acabat la funció.

Els presos aniran a la presó, de la qual sortiran, quan correspongui, els que s’hauran tret les calces i les hauran fet fer rotllanes damunt del seu cap; el Tribunal d’Estrasburg s’afanyarà a dictar la sentència justa i en qüestió de vuit o deu anys, determinarà que com Atutxa, Egin, els torturats, Otegi, en fi, com tota la injustícia espanyola dirigida pels Borbons, aquesta també ha estat una altra sentència injusta. Aleshores, veurem que trist és fer les coses malament: TV3 ja no podrà dir res, que l’Arrimadas i els falangistes l’hauran tancada. Grans i petits tampoc no s’assabentaran de la notícia perquè els lliures i independents diaris espanyols, i també la premsa visual no en dirà pas res, i com els clandestins fullets en català ja no els entendran, creuran que el Rei Preparau VI, fill del Rei Emètic I, tots ells successors del més gran entre els grans: el Caudillo d’Espanya, han erigit el país més gran de la història mundial, que ja fa 3000 anys que el Caudillo dominava el planeta, sotmetent els xinesos i altres races inferiors, com 3000 milions d’anys abans, el Caudillo tot sol, defensava el planeta dels milions de meteors que hi queien, tot això seguint les indicacions explícites que li donava Déu, que en ser castellà, només l’entenia el Caudillo, el mite, l’heroi, el pare de la Humanitat.

I potser, qui ho sap això?, potser, molts anys més tard, algun nen que jugant haurà trobat una cosa que li’n deien llibre, hi veurà alguna referència al ‘seu poble’ i preguntarà als seus pares:

- Papá, qué era eso de Cataluña?

I el pare, estamordit, amb mig col·lapse cerebral, a punt de l’atac de cor, respondrà:

- Hijo mío, de dónde sacas estas cosas? Cataqué?

- Cataluña, papá. Y se llamaban casi como nosotros, mira!

I li ensenyarà una llista de presidents de la Generalitat. El pare es morirà, no sabem si de pena o de vergonya d’altri. Però la mare, que acudirà espantada a l’escena de la defunció, dirà al nen:

- Galdrigo, hijo mío, sal a jugar con Oto Puyol, Merichel Puchdemón, Laya Campopedroso y Arnaldo Borrel, que yo aviso a la polícia para que me mande una ambulancia para llevar a tu padre a los servicios funerarios para que lo lleven a enterrar en camposanto, en el nuevo cementerio de Montejudío, sabes?, cerca del barrio de Santos, dónde te gustaba jugar en el parque de la Eterna España Industrial, al lado de la estación de trenes.

Estem fent el ruc i sembla que no sabem que la palla va molt cara.

Als pallassos de la menjadora del Parlament: Si teniu un deix de decència política i de dignitat personal, feu alguna cosa: dimitiu, convoqueu a la rebel·lió (ara s’ha cagat tot el parlament sencer), preneu el domini de la situació, i si no sou capaços (la qual cosa, us dic, crec sincerament), desaparegueu, ningú no us trobarà a faltar i potser podrem evitar la mort del pare del Galdrigo; a vosaltres, que tant us preocupen els morts.

No puc demanar disculpes per aquest escrit, perquè ells no ens demanen disculpes per la seva manca d’esperit.