HIGIENE POLÍTICA I JUDICIAL

La democràcia és un sistema polític basat en la consulta ciutadana mitjançant el vot, però no és només això, ja que un règim polític que fonamenti l’elecció a les urnes dels representants de la ciutadania però que en el seu procedir polític i judicial no sigui higiènic, és un carnestoltes regular de vol de paperetes que no serveix de res més que per mantenir un «statu quo». Puix que no hem d’oblidar mai que la gran troballa de la democràcia és la consciència política que les lleis són esglaons necessaris que cal canviar i adequar a la realitat dels diferents moments, seguint el principi que res no és perpetu i que la política és la ciència del bon govern i de l’adaptació a les circumstàncies de cada moment. I si parlem de política, hem de tenir molt present que la finalitat d’aquesta «ciència social» és l’harmonització de la població així com dels medis productius, de tal manera que l’acció dels polítics serveixi per millorar les condicions dels ciutadans, la qual cosa sempre va lligada a l’economia del país, i per a la qual cosa és fonamental la justícia, que és en el fons l’essència del sentit polític. Sense justícia hi pot haver política, però mai democràcia ni llibertat. I arribats aquí, analitzem quines són les malalties més perilloses de la política i com aquestes afecten a la seva raó de ser: la justícia. Oblidar això és obviar del tot el sentit de la llibertat dels individus.

Una política no compleix amb les normes d’higiene democràtica, i d’aquesta manera amenaça la llibertat dels individus, quan:

La mentida és tolerada. Un polític mai, i escric mai, pot ser trobat en una mentida. Se suposa que la seva capacitat intel·lectual li ha de permetre la discreció i si cal el silenci per tal de no haver de mentir. Enganyar a la gent és l’essència de la demagògia, i ja Aristòtil la remarcava com a màxim perill per a una democràcia. Per això tot polític que sigui descobert en una mentida, automàticament hauria de ser destituït. Cal exigir nivell intel·lectual als polítics si volem tenir política, de la mateixa manera que cal exigir nivell intel·lectual a un científic o a un home de lletres, si volem tenir ciència i lletres.

El compromís i la fidelitat a la paraula donada és una de les altres exigències ineludibles per a un polític. L’incompliment dels programes electorals és raó més que suficient per a la destitució automàtica del polític de torn, ja que la manca de previsió i de coneixement de la realitat del país demostren a bastança la incapacitat política del candidat. Puix que prometre és la cosa més fàcil, i si no es pot complir la promesa, aleshores ens trobem davant d’una mentida o d’una incapacitat. I la higiene política demana l’exclusió d’aquest tipus de comportaments si es vol tenir una classe dirigent responsable.

Quan els instruments de protesta com ara la manifestació o la vaga són esdeveniments folklòrics, ens trobem davant d’una classe política sorda a les demandes i protestes legítimes dels seus ciutadans. És més, cal que els polítics protegeixin sobretot el dret de vaga, ja que de vegades és un instrument molt útil per a les empreses per tal de descobrir entre els treballadors els «revolucionaris»; i si no hi ha protecció davant d’aquest dret de protesta i pressió, els polítics no governen per a tothom si doncs no només per a uns pocs de molt concrets. I val a dir que amb això no dono carta blanca a totes les protestes que es puguin produir, ja que és legítim que el poder polític també escolti les raons dels empresaris. Al capdavall, encara que avui no ho sàpiguen, aquesta és la feina dels polítics: harmonitzar els interessos dels uns i els altres en el bé comú. I sí, ja sé que això, avui, és molt difícil que ho puguin comprendre.

Quan el frau i la corrupció, a més a més de l’autoprotecció dels polítics, són norma comuna en un estat, ens trobem en un estat fallit, en un estat en el qual no hi ha govern sinó una màfia orgànica que desballesta els fonaments de la política, i aquests delinqüents han de ser perseguits i separats de la política per a sempre més. Malauradament aquesta és la situació política a molts dels estats, inclosos alguns estats europeus.

I pel que fa a la justícia, l’essència i el termòmetre de la bona política, tres breus observacions:

Abans de res, és imprescindible l’absoluta independència del poder judicial respecte de la política. Només d’aquesta manera serà possible l’exercici d’una justícia eficient i ràpida. Els polítics han de garantir el finançament de la justícia d’una manera esplèndida, ja que un país on els ciutadans senten pròxima i real la justícia, és un país on hi regna la llibertat.

Els jutges són restringits per les lleis que emanen del parlament i del govern. La seva missió és la persecució de les violacions de les lleis i la demanda de reparació per part dels delinqüents. Ara bé, la llei sempre és una realitat que pot ser canviada, i per això mateix els jutges han de veure, estudiar i sospesar les circumstàncies per les quals i en les quals han estat violades les lleis. La magnanimitat és una de les grans virtuts de la justícia, però no hi ha magnanimitat quan només s’aplica a un sector de la població i no a tothom. Les circumstàncies en què es viola una llei, són la prova que pot posar en evidència una llei que és necessari que sigui canviada. No estic escrivint que les jutges deixin lliures els qui desobeeixin la llei, sinó que han d’analitzar les circumstàncies en què aquella llei ha estat violentada i les raons per la qual ha estat violentada, i si el jutge hi veu elements de consideració segons els quals l’actitud del delinqüent és justificada, la magnanimitat ha de ser el motor de la seva sentència.

Un dels punts més delicats de la justícia és el dret, ja que és una arbitrarietat. Les giragonses legals per convertir, mitjançant els procediments de dret, en legal una il·legalitat han de ser severament perseguides. El dret és la normativa que garanteix l’exercici de la llei, tanmateix sempre per damunt del dret hi ha la justícia. És a dir, que si el dret permet una injustícia i li dóna empara en el seu règim de sancions, el jutge com a màxima autoritat té l’obligació d’imposar la justícia per damunt del dret. I recordo com a exemple per aquest cas quan l’exgovernador del Banc d’Espanya fou declarat innocent d’acord a la llei i als procediments del dret, però fou recriminat èticament pel jutge davant de l’evidència de la injustícia amb la qual havia actuat el dirigent bancari, tot emparant-se en el dret i la llei. I mai dret i llei poden protegir un criminal.

I per cloure, el punt més important al qual ha de donar resposta l’estament judicial: la protecció de la llibertat. I aquí cal esmentar la responsabilitat, puix que no hi ha llibertat sense responsabilitat. Ser lliure és elegir, i en l’elecció en tant que lliure hi va implícita de responsabilitat. Qui és responsable és just que sempre sigui protegit per la justícia, ja que la responsabilitat és la demostració del compromís amb la llibertat, i de manera contrària la justícia ha de perseguir i condemnar aquells que actuen amb llibertat sense assumir-ne la responsabilitat. Jo sóc lliure de llançar una pedra, però en el mateix moment que la llenço, sóc responsable d’allà on vagi a parar i dels mals que pot causar. Llançar la pedra i amagar la mà, és exactament el que la justícia mai no pot tolerar.

Potser si reflexionéssim més i no acceptéssim allò que ens és donat perquè és així, potser aleshores tots contribuiríem a fer més higiènica la política i la justícia, que n’és el seu sentit més profund.