L'EXOCERVELL I LA COMUNICACIÓ

La tecnologia digital ha assolit de fer-nos creure, amb les campanyes publicitàries de les marques comercials, que tota la informació està a la xarxa i que la possibilitat de comunicar-nos amb els altres rau en els telèfons mòbils. Així doncs, amb ordinadors connectats a Internet i un bon telèfon mòbil ja disposem de les eines necessàries per a la vida social. Avui que els telèfons moderns compleixen la funció d’ordinadors connectats a la xarxa, ho tenim tot a l’abast: tots els coneixements són a Internet i la nostra comunicació amb els altres és immediata. L’accés a qualsevol informació és fàcil i directa... Si tot fos així, certament el telèfon mòbil seria el més gran i enriquidor descobriment de la història de la humanitat: l’exocervell. Tanmateix, no és així.

La immediatesa és l’enemic ancestral del coneixement, quant a coneixement personal i quant a coneixement del medi. Creure que la consulta a Internet és garantia de coneixement és tenir una fe molt gran en la il·lusió. De fet, aquesta fe en la tecnologia substitueix la fe dels primers creients, aleshores que només amb esmentar el nom de Déu tothom se senyava i s’atemoria. Avui no se senyen ni s’atemoreixen els nous creients, més aviat s’asseuen, de vegades ni això, i cerquen en l’exocervell i, una volta rebut el missatge «del nou Déu», se senten saberuts, estimats i satisfets.

Arribar a conèixer és tasca tan complexa que ningú mai no sap res, com el bo de Sòcrates ja ens digué en el seu temps. Sense dubte que avui un infant posseeix coneixements que molts dels savis de l’antiguitat desconeixien. Que això sigui així és fruit de la transmissió de coneixements que l’home no ha cessat de comunicar-se durant mil·lennis. L’ensenyament de tots els sabers anteriors són la base damunt de la qual els nous homes poden edificar la seva aportació intel·lectual, amb la finalitat d’enriquir els seus horitzons. Cap generació mai ha començat de zero. Per això pot revolucionar els conceptes i la interpretació de les matèries d’estudi, però sempre, i gràcies, als fonaments del coneixement anterior; en poques paraules, a la memòria de la Humanitat.

Si pensem que en un «clic», una pantalla ens resol tots els problemes tocant a l’assumpte que ens qüestionem, és que no pensem, ja que val a dir que ni tan sols en els llibres més profunds ni en el coneixement dels més capaços hi trobarem una resposta definitiva a cap de les qüestions que ens plantegem. Ignorar això és ser ignorant. Tot just els canvis en el coneixement, els avenços per a trobar una explicació més enraonada dels misteris que envolten la vida, són moltes vegades teories que desmunten les conviccions que fins aleshores es tenien tocant a la matèria o a la qüestió en particular. Si fem un repàs a la història del coneixement, no farem més que corroborar-ho. Tanmateix, avui fins s’estimula als alumnes a prescindir d’aquesta necessitat de recerca, i se’ls anima a confiar en l’exocervell que és Internet; on, cal dir-ho, hi trobarem de tot, des de la més assenyada, autoritzada i admesa teoria fins a les barbaritats més injustificables del món. Confiar en Internet és com jugar a la loteria. Sense dubte, la xarxa resol problemes pràctics (com localitzar una botiga, trobar un objecte...) però no pot, ni podrà, mostrar-nos la realitat que és cercada amb el coneixement, perquè el coneixement tant com la realitat mai, i he escrit mai, es poden aïllar.

Així doncs, Internet és com una navalla suïssa i poc més. Ens serà útil en moltes situacions, però no ens aportarà cap veritable coneixement. Com a molt pot fer-nos més hàbils en l’ús de l’estri i en la seva aplicació als problemes reals, però res que ens acosti a un coneixement més profund de cap realitat interior o exterior. I per això, els homes continuem investigant i ens hi esforcem. La informàtica com a eina en els estudis obligatoris, no és que no sigui positiva, és que és nociva. Tothom sap que només amb l’escriptura manual els conceptes s’arrelen al nostre cervell i el doten de nous coneixements. La transcripció manuscrita és efectiva sempre, mentre que la transcripció mecànica no pot deixar senyal profund en el cervell perquè aquest, mentre aprèn, ha d’estar concentrat alhora en una activitat mecànica prou complicada. Quan un alumne escriu a mà, tot el cos treballa. Cap part del cos s’inhibeix de la tasca comuna, i per això el cervell és capaç d’assimilar i fer la digestió d’allò que mitjançant l’exercici d’escriure ens entra a dins pels ulls. Si escrivim amb estris mecànics una bona part de l’atenció cerebral està concentrada en aquesta tasca; tasca que no per ser mecànica no fretura d’atenció i concentració. Passa el mateix quan hom dicta, fa un discurs o una xerrada: en el coneixement no hi ha concentració. Parlar significa exportar idees, llençar-les, i això suposant que es faci amb absoluta consciència i reflexió. Parlar és un moviment envers fora, l’exposició d’unes conclusions. I, no ho oblidem, el coneixement és un procés que va de fora a dins. Hi ha alguna «cosa» a fora que de forma meditada, reflexiva i concentrada fem passar a dins, tot transformant-la en conceptes, que és l’única manera que té el nostre cervell de classificar i fer-hi caber tot el món exterior i les seves connotacions afectives, sensorials, emocionals, etc...

La tecnologia informàtica és una greu amenaça per a la memòria. Pensem en els telèfons mòbils: desen i arxiven imatges, memoritzen i apliquen, quan ens cal, els números dels nostres coneguts, distreuen les nostres neurones amb jocs, i tantes i tantes capacitats, les quals perjudiquen notablement la nostra capacitat de retenció. Ningú no sap els números de telèfon dels més estimats -el mòbil respon-, tothom desa les fotografies i no activa la facultat del record visual -el mòbil respon-, hem canviat la comunicació pel missatge -i el mòbil ens ajuda a cercar les paraules-... i a poc a poc, la gent creu que la seva capacitat intel·lectual depèn del mòbil que s’hagi comprat. Com si el coneixement es pogués comprar! I un dia es perd el mòbil i tota la memòria se’n va a fer punyetes. Tanmateix, el sistema tot ho té pensat: compra-te’n un altre. Canvia’t el cervell, dóna-li les dades bàsiques; i ja està, tot en ordre.

Cal saber que la memòria és l’essència del coneixement. Sense memòria el coneixement és impossible. La capacitat de la memòria és directament proporcional a la capacitat de coneixement (que no és el mateix que dir que el qui té més memòria té més coneixement). Som l’animal més desenvolupat perquè tenim la més gran capacitat de memòria. Cap animal en té una que pugui abastar quaranta anys enrere, ja no dic mil·lennis com nosaltres. I avui se’ns ofereixen productes que l’amenacen i se’ns anima a destruir aquesta facultat. Pregunteu en un jove d’avui qualsevol dada, tot seguit encendrà el mòbil i la cercarà a Internet: Tot és aquí. Ell no seria capaç de trobar-ho en la seva memòria. Si, de vegades, són incapaços de localitzar una paraula en un diccionari! I aquest detall demostra la minsa capacitat de la seva memòria, ja que ni l’alfabet han estat capaços de tenir-lo dominat. Mentrestant els farcim de termes especialitzats i els formem en el concepte modern del canvi constant. És de fer-s’ho mirar. De fet, les nostres societats, cada volta més, s’assemblen a les comunitats animals: hi ha depredadors i molt de remugants.

La natura, sàvia com ella sola, ens instal·là el cervell dins del crani, l’únic os que protegeix íntegrament un òrgan. Això no obstant, avui tothom va amb el cervell a la mà. Si un exoesquelet garanteix la protecció d’un animal, per contra, un exocervell ens deixa nus intel·lectualment. Som els únics que hem realitzat aquesta proesa, l’evolució no ho ha fet pas amb cap altre animal; fins els ocellets tenen el crani que protegeix el seu cervellet. Parem-hi atenció que de vegades el progrés no és més que una involució vestida amb vestits cridaners i enlluernadors. Sense substància en el missatge no hi ha comunicació. No ens comuniquem més perquè enviem més missatges i estem tots aparentment més a prop. Contràriament, com més missatges enviem menys comunicació hi ha. Un missatge pot ser una comunicació o no. Una comunicació fretura de profunditat sempre, sinó es tracta d’una enunciació. La diferència entre comunicació i enunciació és que la primera és profunda, hi ha cor en el missatge, mentre que l’enunciació és somera, hi ha només una descripció del nostre estat. No deixa de ser un missatge, sense dubte, perquè va d’un indret a un altre i d’un emissor a un receptor, però no hi ha comunicació. És com parlar per no dir res.

Els savis, ja des d’antic, sempre han tingut per objectiu fer homes, millorar-ne les seves qualitats. Però què volem, què pretenem si hem canviat els déus -font d’espiritualitat- per ídols -font de creença-. Per això, si no hi ha una nova revolució grega que entronitzi el logos i lluiti contra el poder del mite, sense dubte el culte a l’ídol ens retornarà a la mitologia. Recordeu sinó que a l’Argentina hi ha una església maradoniana. Així es comença el retorn a l’era de les piràmides: un faraó, quatre espavilats, uns quants més de servents i milions de bèsties de treball. I ara no arrosseguen pedres immenses, aquestes bèsties, cerquen clients des dels seus cubicles de tres metres quadrats, una mena de menjadores per aus, on elles s’alimenten i piquen blat, ordi i civada, com els homes s’alimenten del sou i de les comissions. Parlar per parlar, parlar per vendre, parlar per no callar, i després ens venen a la televisió que vivim en l’era de la comunicació. Set mil milions de lloros tots parlant alhora, són set mil milions de lloros que no es diuen res. I aquest és l’eix del problema: no hem comprès que comunicar-nos és una dificultat.

Quants elements de la nostra espècie, ara mateix, no agafarien el telèfon o l’ordinador per a contradir-me amb fets: Veus, intel·lectual! Més fàcil impossible, ruc!