Quan
en qualitat de pares donem un premi al nostre fill, l’estem
recompensant d’una activitat que ha realitzat d’acord als nostres
criteris. En gran mesura és la compensació per l’obediència. Cal
no oblidar-ho, això. És cert que com a pares primem aquella
activitat que considerem que és bona per al nostre infant.
Tanmateix, cal que el nen demostri una absoluta conformitat amb allò
que si li ha demanat. Cap pare premia el seu fill per fer allò que
no toca; i no toca tot allò que el pare no demana.
Els
premis que atorga la societat mitjançant les seves i diverses
institucions no són més que el pagament per l’obediència, són
el reconeixement al premiat per l’acceptació d’allò que
significa la institució que li atorga el guardó.
Per
això Juan Goytisolo quan li comunicaren que havia guanyat el Premi
Cervantes s’exclamà: «Què he fet malament?» Certament aquesta
és la resposta que dicta una ment intel·ligent. Però el món està
farcit de vanitosos plens d’orgull. I així ens trobem amb premis
Nobel, com l’ínclit Vargas Llosa, que no cabia a les sabates quan
el rebé, i potser no s’adonava que rebia el caramel que el pare
dóna al seu fill. Moltes vegades els que més serveixen, els més
esclaus, són els més agraïts, els que menys s’adonen que la seva
llibertat fa molt que la prostituïren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada