FEIXISME I LLIBERTAT

No hi pot haver un sol dubte: La lluita pacífica que vivim a Catalunya és la lluita de la llibertat contra el feixisme.

La llibertat dels pobles s’exerceix en la democràcia i la llibertat de qualsevol país es demostra en l’exercici de la justícia institucional. La llibertat de la ciutadania s’expressa en les assemblees, en les manifestacions, en les protestes pacífiques, en el vot i en la llibertat d’expressió. La llibertat de qualsevol país es demostra quan hi ha exercici institucional de la justícia, la qual cosa suposa un règim de drets i la resolució política dels conflictes sorgits amb els drets constituïts. La imposició d’un règim de dret com a resolució de qualsevol conflicte polític és la pràctica dels règims totalitaris. La discussió jurídica del dret pertany als juristes i als legisladors, la discussió política del dret és tasca dels representants polítics, més enllà dels legisladors i els juristes, ja que d’altra manera seria impossible qualsevol avenç en cap dels àmbits de la vida social.

La democràcia és un règim polític imperfecte, tanmateix, és l’únic règim polític que intrínsecament reconeix la seva imperfecció, i que per tant està obert a les reformes i modificacions legislatives i institucionals destinades a oferir a la ciutadania una millor convivència i la resolució dels problemes i conflictes inherents a les relacions socials.

Els règims no democràtics fonamenten el seu poder en una legislació fortificada en el dret, un dret que impedeix qualsevol modificació no autoritzada pels representants del poder. És a dir, són aquells sistemes polítics que consideren els seus ciutadans com a súbdits, perquè qualsevol modificació de l’statu quo només és possible des de l’interior dels òrgans de poder. Així ho veiem en tots els règims dictatorials, tinguin el color polític que tinguin.

Dit tot això, fem un breu passeig pels carrers de Catalunya.

Des que el Govern de Catalunya, legítimament elegit en unes eleccions, va convocar el referèndum per al dia 1 d’Octubre, hem patit la repressió ‘antidemocràtica’ del govern de l’estat espanyol. Val a dir que els més polititzats ja sabíem que aquesta seria la resposta d’un govern espanyol que construí la seva pàlida democràcia sobre les sòlides bases del règim dictatorial anterior, sense fer-hi res més que una rentada de cara i canvi de vestits per mantenir el mateix organigrama institucional i funcionarial que garantís els privilegis d’aquells que se’n beneficiaren durant la dictadura. L’any 75 i els següents, en lloc de ser una veritable reforma i una demanda de responsabilitats criminals i penals, fou un passar pàgina perquè a la següent hi fossin les mateixes cares i els mateixos representants polítics. Res no canvià, absolutament res. Val a dir, però, que tots es maquillaren i Espanya fou el primer país del món que passà d’una dictadura a un règim democràtic de la nit al dia, amb tots els polítics i ciutadans convençuts del nou canvi i que aquest nou règim comportava de veritat la llibertat. Fet com a mínim molt estrany, ja que costa d’entendre com aleshores tota aquesta immensa majoria democràtica havia viscut sotmesa a un sol home. Per més que hi penso, i per més que hi penseu, no ho comprendreu. Tot fou un «cambiarlo todo para que todo siga igual».

La repressió estatal ha traspassat tots els límits del ridícul democràtic. La persecució fiscal de representants polítics, les irrupcions dels cossos policíacs a les seus de diferents mitjans de comunicació, la confiscació de perillossíssims pamflets que animen la gent a votar i expressar-se lliurement, la repressió de qualsevol acte proreferèndum que executen les policies municipals seguint ordres de la fiscalia, com si fossin policies judicials -que no ho són- i a més a més com si la fiscalia fos un òrgan independent que no freturés de l’ordre judicial per a actuar. De fet, qui primer està perpetrant un greu delicte de prevaricació és el fiscal general. Les execucions judicials les ha de manar un jutge, en cas contrari es violenten tots els principis de seguretat jurídica. El fiscal pot i ha de transmetre tots els delictes i crims que consideri tals a l’autoritat judicial corresponent, que serà qui donarà l’ordre d’execució, se suposa que garantint els drets dels ciutadans. I avui veiem com per ordre del fiscal general -una sola persona- els agents municipals actuen contra allò que és la seva autoritat policial i exerceixen de policia judicial. Fins ara, que jo sàpiga, aquesta tasca era exclusiva dels cossos de seguretat de l’estat: policia nacional, guàrdia civil i policies autonòmiques. Avui un guàrdia urbà obeeix el fiscal, ni tan sols un jutge, ja que no m’ha arribat cap informació que les actuacions d’aquests agents comptin amb l’ordre judicial corresponent, que val a dir, que ha de ser expressa per a cada cas en qüestió i no pot ser discrecional, almenys en un estat de dret.

Potser m’equivoco i el fiscal general, un home a les ordres del poder executiu, té potestat per manar el que mana, tanmateix, de ben segur que en un estat democràtic i en el qual la justícia garanteix el dret dels seus ciutadans, això no és possible. A Turquia no dubto que l’ordenament judicial sigui així, a l’estat espanyol se suposa que no. Un fiscal general que actua contra la llibertat d’impremta i d’expressió no crec que sigui un model exemplar de fiscal, i ja no dic si és el mateix que defensava el fiscal anticorrupció que era un corrupte.

Cal recordar que el pare dels Fernández Díaz, tinent coronel a Valladolid en el cop d’estat de Franco, fou nomenat cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona, on constituí una mena de Gestapo a l’espanyola? Que fins els taxistes eren confidents!

No ens hem d’arronsar. Pensàvem que lluitàvem per la independència del nostre petit país, ara sabem que lluitem per fugir d’una dictadura. No ens hem d’arronsar perquè la victòria serà doble. Què hi podem perdre, en aquesta lluita? La llibertat. Ens juguem la democràcia i la independència, i potser avui més que mai en aquest terrible ordre.

Dempeus! Ens faran por, molta por, ens amenaçaran, no en dubteu, d’això. No temeu tampoc que trobin cap argument enraonat més que la ‘reserva espiritual d’occident’, com si es tractés d’un bon vi. Que no us enganyin. Nosaltres dempeus, convençuts, ferms i cantant, que és així com ens han de trobar sempre!