DESPRÉS DEL 21-D

D’aquestes eleccions es poden fer diverses interpretacions, però cal tenir molt en compte que han estat unes eleccions absolutament irregulars. Ja no ho dic perquè eren il·legítimes per haver estat convocades per un colpista; ja no ho dic perquè eren il·legals per haver estat una campanya electoral tergiversada, per la manca dels candidats empresonats i a l’exili; ja no ho dic perquè eren manipulades per haver estat sotmeses a una antidemocràtica Junta Electoral, que prohibia un color i permetia els altres. No, ja no ho dic per això. El meu punt de reflexió és l’alt índex de participació, el qual és molt semblant al d’aquells països on l’exercici del vot és obligatori. El llindar del 80% és preocupant: Què, qui i com han estat motivats aquests nous votants, aquesta gent que demostradament mai no acudien a una urna. De cop i volta tots s’han sentit involucrats? Fins i tot els estrangers?

Vaig estar d’apoderat en un col·legi, i s’hi veien detalls i s’hi observaven comportaments que no deixaven de ser estranys. Val a dir que majoritàriament tot es desenvolupà amb normalitat, llevat d’algun exaltat votant de Ciutadadanos – que així ho va dir i ho va demostrar amb la insolència que empren els seus candidats -; sí, llevat d’aquests casos, tot fou molt normal. Ara bé, l’alt índex de participació dels sudamericans, que a més a més els veies molt perduts, despertà el meu interès. Curiosament el seu vot era majoritàriament per a Ciudadanos, la qual cosa demostra la poca experiència política, ja que, que un emigrant explotat voti els explotadors resulta, com a poc, molt estrany i sospitós. La majoria no havia votat mai, i es veia perquè no sabien què havien de fer, tanmateix, venien amb la papereta a la mà o bé n’agafaven una d’aquesta formació. Amb això no estic dient que tots votessin Ciudadanos i que només fossin ells els qui els votessin, que prou sabem que hi ha espanyolistes molt orgullosos del progenitor de la candidata – el policia franquista – i altres que confonen falangisme amb democràcia, i encara uns altres, neoliberalisme amb política social.

Jordi Pujol, que va cometre moltes errades i alguns encerts, va cometre una errada imperdonable: la declaració absurda que «és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya». Això és una gran mentida. Ningú és d’on viu i treballa si no se sent formar part d’aquella comunitat. Els emigrants espanyols que anaren a treballar a Alemanya, no eren alemanys, eren espanyols que vivien i treballaven a Alemanya. Tot i que podien conèixer i parlar l’alemany, si se sentien espanyols, no eren alemanys. I això és així arreu del món. I aquest és un aspecte democràtic important, però molt més encara quan el conflicte polític afecta la identitat nacional. Que un emigrant pugui tenir dret a votar qüestions socials i polítiques és enraonat i lògic, vist que viu i treballa al país, ara bé, transferir aquest dret a vot a la consulta quant a la identitat de la nació és aberrant. Que un sudamericà emeti el seu vot sobre si Catalunya ha de ser independent o no, és com demanar a un català que expressi la seva voluntat sobre la identitat de Turquia. Per poder emetre un vot d’aquest caràcter cal tenir un coneixement de la història del país i de la idiosincràsia de la seva gent, fet que sense dubte ni els catalans tenim dels turcs ni els sudamericans de nosaltres. Imagineu una consulta a Espanya quant a si la península pertany a l’Islam, tothom em reconeixerà que els únics que tindrien dret a votar-ho són els espanyols, ja que al capdavall se’ls pregunta per la seva identitat. A ningú se li acudiria de pensar que els àrabs, els ucraïnesos o els sudamericans haguessin de dir-ne res.

Així doncs, aclarit que hi ha consultes universals i consultes nacionals, podem enfocar l’anàlisi del resultat de les eleccions. I val a dir que no discrimino sinó aquells que desconeixen l’essència d’allò que es qüestiona, i en el cas concret de Catalunya, la seva identitat, la qual va del tot lligada a la llengua. Per això, mai se m’acudirà impedir el vot a la senyora Inés Arrimadas o a l’espanyolista Albiol, ja que - aquest pitjor que la primera – coneixen la llengua i per tant tenen el meu reconeixement com a votants catalans, pel sols fet de conèixer la llengua... Us imagineu unes eleccions sobre la nacionalitat francesa en la qual votessin ciutadans que no parlessin francès? Aquesta dissertació que algú pot semblar-li de nacionalisme excloent, és tot just el contrari. Per formar part d’una comunitat t’hi has d’integrar, i la primera condició és la comunicació, la llengua.

Val a dir que la participació de xinesos, eslaus, indis, paquistanesos i àrabs, almenys en el meu col·legi - en un barri colonitzat per l’emigració: Nou Barris – fou inexistent.

Si els resultats de les eleccions els analitzem amb aquest criteri, serien concloents: No tots els qui parlen català volen la independència de Catalunya, ara els qui en desconeixen la llengua, de ben segur que no la volen. I si desconeixent-la, la volen, tampoc no ens ha de preocupar, ja que els seus criteris i opinions seran exclusivament personals o, de ben segur, econòmics. I la qüestió nacional no és en absolut una qüestió econòmica.

Aquesta és la tergiversació d’aquesta consulta ‘falsament’ autonòmica. I caldria pensar com ho farem si arriba el dia de fer el referèndum definitiu. Repeteixo que la universalitat del vot en una democràcia és indiscutible quan les eleccions afecten la gestió política, però no ho és quan afecten la identitat política. I el desconeixement de la llengua autòctona és essencial en la decisió del vot. Ja que si desconec la llengua de l’indret, lògicament no votaré a favor de la independència per tornar-me a sentir estranger. Aquest és un problema important, tanmateix, m’allunyo de l’anàlisi dels resultats electorals; per això, som-hi:

CIUDADANOS, que significa el retorn a l’espanyolisme més visceral – fixeu-vos en els noms (no parlo de cognoms) dels candidats: Inés, Carlos, José María, Fernando, Sonia... - amb el finançament més alt de totes les candidatures (?), els que arrepleguen el vot ‘dels catalans més catalans’, o sigui, els nascuts enllà de l’Ebre i al con sud d’Amèrica, han obtingut la majoria d’escons en unes eleccions en les quals ha votat tota la majoria silenciosa. S’han convertit en el partit de referència de l’espanyolisme. Els seus ideòlegs de la FAES, els han ben adoctrinats. Han assolit amb els sudamericans allò que Franco assolí amb la guàrdia mora. Han aplegat un important nombre de vots, tanmateix, encara estan en minoria. Per això, la Inés, la filla del policia franquista, seguirà essent la cap de l’oposició, sempre que la dictadura monàrquica no s’inventi una nova interpretació de la Constitució i ens la imposin d’acord a l’article 26. Suposo que tots recordeu l’article 26 del qual parlava La Trinca en la seva cançó ‘El califa’.

PP s’ha convertit en residual. Ells que són els bons de la història, els que han escapçat l’independentisme gràcies a Rajoy, els mateixos que es reconeixen per damunt de la Justícia. Ells, que han fet tot el possible: donar garrotades, tancar gent innocent a la presó, exiliar i perseguir indiscriminadament l’ofensa a la pàtria, han resultat esborrats del mapa. Això només els convertirà en més agressius i violents: Han de recuperar els falangistes i l’Íbex-35, que fan pinya amb el dictatorial monarca, si doncs no, acabaran per cedir el poder als cadellets, aquesta gent tan ufana i tan superba de Ciudadanos.

PSC i la barrija-barreja només els ha servit perquè l’Espadaler li degui un petó a la boca a la ballaruca. Pensar que han perdut la meitat d’un electorat que anys enrere havia fet president Pasqual Maragall! I aquests venuts, encara se n’estranyen. Recordeu l’Iceta en els mítings proclamant-se President de la Generalitat! La hipocresia i la falsedat els ha passat factura, i encara no ha estat pìtjor perquè compten amb un vell electorat fidel i poc format.

COMUNS, la demagògia els ha retratat. Poc s’ha de dir d’aquesta gent que confia de fer la revolució a Espanya i assolir una monarquia republicana i un referèndum pactat. Molta gent els ha enviat a pastar fang, i els que no ho han fet són similars als votants del PSC, fidels i poc formats. Perquè els Comuns han demostrat prou que són pura demagògia, uns aspirants a seients i trons i a viure de la política. Que fer política, ja fa molt de temps que no en fan; i jo encara diria més, dubto que sàpiguen que és fer política per més que els seus representants siguin llicenciats en aquesta ciència.

JUNTS, ERC i la CUP, els independentistes, que han errat molt per no anar aplegats. Per això la Inés ha guanyat les eleccions i a Espanya aquest fet els reforçarà, mentre que a Catalunya haurem de suportar sine die la constant proclama que han estat la primera força política. I quanta gent, l’Albiol entre ells, no els donarà la raó!... Deixant de banda la inexplicable davallada de la CUP, cal reconèixer la potència política del President i alhora les mancances estratègiques d’ERC. Esquerra ha tornat a fer misto. Tal com s’hi presentaven, era de veure. Han forçat una ruptura aparent, la qual els ha passat la corresponent i justa factura: eren la primera força i s’han quedat en tercera posició. Cal, i molt, que es plantegin l’estratègia a seguir. Aquestes errades són importants, i la història ens ho demostra.

Davant d’aquest nou panorama polític, no hi ha altra actitud que: defensar la victòria a les urnes, començar a implementar la República i fer front al conflicte a tot arreu, amb tota la força de la nostra convicció i les armes al nostre abast: desobediència i desobediència, i l’aturada indefinida de país. Poca broma, que a partir de sant Esteve les forces represives de l’Estat opressor es posaran totes en marxa per posar a la presó tot allò que tingui regust d’independència. Més que de vacances de Nadal, convé que els polítics facin política. Que no tornin a marxar de vacances com després del 27 d’Octubre. Cal treballar i fer front a la nova situació, que en res no ha canviat de l’anterior a les eleccions. Només s’ha demostrat el refús majoritari de la societat a l’aplicació del 155, però com tots sabem, això, a la Corte els rellisca. Ells no cessaran un bri en la seva violència judicial. Per tant, que ERC es deixi de fer la papallona i s’adoni que hi ha un President i un vicepresident, que són els que són i eren els màxims responsables del país, i que ara han de tornar a prendre’n les brides. Res d’un nou president: Això seria rendició. Si cal, que tota la Generalitat funcioni a l’exili. No serà gens agradable per als franquistes de veure-ho i demostrarem a Europa la qualitat democràtica del règim monàrquic. La meva recepta és:

Govern a l’exili (si Junqueras surt de la presó, fer-li passar la frontera).

Desobediència aquí a les autoritats ‘nacionals’.

Resistència activa de la ciutadania. Ja no tenim por. I ser ara nosaltres qui els provoquem, els qui indaguem fins a quants morts estan disposats a arribar per esclafar la democràcia catalana. I en aquesta estratègia, cal tenir molt present: l’aturada indefinida del país.

Si volem la independència, considero que l’única manera d’assolir-la és acceptant que la nostra llibertat passa per damunt de l’enfonsament de l’economia catalana, l’espanyola i l’europea (amb la qual cosa es generaria una crisi mundial). Toquem les butxaques dels delinqüents polítics, és l’única manera d’aconseguir que se’ns respecti. Amb el lliri a la mà, l’únic que aconseguirem és presó, exili, persecució i que la Unió Europea ens regali un gerro per al lliri dels nassos.

Salut i República, ara més que mai!