NO ÉS AIXÒ, COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

Després de les eleccions-’cocido madrileño’ sembla que els nostres polítics s’han tornat ximples o, directament, han embogit. Per què la república catalana se sotmet a les intromissions d’un govern estranger? Puigdemont digué que aquestes eleccions-’cocido madrileño’ eren la segona volta de l’1 d’octubre; aleshores, per quins set sous s’ha d’investir ningú? El president de la Generalitat és el mateix que era abans de les eleccions, aquell que – malauradament – féu un coitus interruptus polític, tot tirant-se enrere en el darrer moment. No ens hem de girar el cervell i començar a interpretar la nostra realitat amb els ulls dels espanyols. Ens hem cansat de dir que hem votat tres vegades i la majoria independentista ha guanyat les consultes, dues parlamentàriament i una referendària. No donem més voltes al molí. Ara cal tirar pel dret i posar els instruments que ens garanteixin de seguir el camí devers la consolidació de la nostra pobra república. I consti que no és fàcil i que criticar sempre és menys compromès que actuar. Tanmateix, no tinc la sort de gaudir del plaer de tenir a les meves mans la direcció política del país, i com no puc actuar, només em resta d’analitzar i criticar la situació política a la qual ens veiem abocats.

Han demostrat ser uns ximples si es pensaven que Europa intercediria en el conflicte, en fer-nos-ho creure i alhora, ells mateixos, fent fe de les paraules d’una colla de delinqüents que obeeixen el capital i els importa un rave en escabetx la democràcia, els drets de la ciutadania i la llibertat. Tanmateix, ells els van creure i transmeteren aquesta creença als catalans, que ens preguntàvem on era Europa. Ara sabem que la pregunta és idiota: Europa no és enlloc, està al servei dels poders establerts i l’única cosa que la preocupa és el manteniment de l’statu quo que garanteix la solvència dels seus comptes bancaris.

Han demostrat haver embogit si, sabent que Europa no volia fer de mitjancera, confiaven en un acord amb Espanya. S’ha d’estar ben tocat de l’ala, per creure això! I hi han cregut, o ens ho han fet creure. Proposaven una taula de diàleg i han vist com els han tancat a la presó o han hagut de fugir per no acabar entre reixes. Ara sembla que l’única obsessió és acceptar la tirania espanyola i aconseguir de sortir de la presó i retornar de l’exili. Tot el que ha passat és molt vergonyós. És vergonyós per a l’estat espanyol, per tenir reclosa gent innocent i haver fet fugir el president legítim. Sí, però el que em sembla més vergonyós encara és que els presos acatin la injustícia, i el mateix facin els exiliats.

Davant d’un jutge que t’acusa de delictes que no has comès, no pots ajupir el cap i acceptar les acusacions i comprometre’t a portar-te bé perquè el gran jutge sigui clement; que val a dir, no ho serà pas. Ho han fet tots els que han sortit de la presó, acceptant l’aplicació del 155, la constitució i haurien reconegut la dignitat del cap d’Estat, si hagués calgut. I això, no és així, companys. Comprenent la por i tot, això no és així.

Davant del jutge, la defensa dels acusats hauria d’haver estat la reafirmació de les creences ideològiques i la legitimitat de la lluita política que encapçalaven. Haurien d’haver dit al jutge que havien actuat en defensa de la voluntat expressada majoritàriament pel poble de Catalunya en unes eleccions al parlament i, després, en un referèndum convocat legítimament per aquest parlament; unes eleccions, que no podem obviar, foren un exercici de violència per part de l’Estat. Que la profunda creença personal, avui refrendada pel poble català, els autoritza a la defensa democràtica del seu desig de llibertat política i nacional. Que en cap cas hi ha hagut actes de violència per part dels defensors d’una nova legalitat, i que quan hi ha hagut episodis de violència han estat executades per neofranquistes, falangistes i policies. Que defensar l’actitud dels embogits policies com a un mal necessari, i que aquest mal necessari era provocat pels polítics catalans, és una indecència ètica. Que si, segons la cotilla legislativa espanyola, la llibertat dels pobles està prohibida, a malgrat de la cotilla, la llibertat dels pobles és l’essència mateixa dels pobles. Que tot i que els poders judicials han d’obeir i executar les lleis, mai no poden tergiversar els fets: l’ordre d’estomacar els votants fou una ordre de les autoritats espanyoles. Un estat democràtic – deixant de banda que hauria d’escoltar la reclamació de la ciutadania, com han fet els països demòcrates del món civilitzat – hauria perseguit i castigat l’exercici injustificat de la violència policial, ja que considerar que la tranquil·la i pacífica participació en unes votacions lliures són un acte de violència, només pot caber en un cap malalt de tirania. Que els jutges, en el fet d’acceptar formar part de l’òrgan repressor de l’estat, estan violentant la seva legitimitat – pregunteu-ho als belgues – i exercint fora de les seves competències. Sobretot quan només s’acarnissen amb aquells que defensen idees i no amb els que explícitament exerceixen una violència èticament intolerable. O els jutges no sabien que els gossos policíacs atacaven àvies i nens per provocar la reacció i així justificar una repressió sagnant i indiscriminada?... Que, tot i encausats, no reconeixen l’autoritat de l’òrgan judicial que els jutja, una vegada declarada la república catalana. Que el president de la república és a l’exili, essent el president elegit democràticament pel poble de Catalunya. Que la unilateralitat del govern de Catalunya respon a l’absoluta manca de diàleg per part de l’altra banda en conflicte. Que cap jutge amb un mínim de decència ètica acceptarà la imposició de la voluntat d’una de les parts contra la voluntat d’acord, ja que això seria el mateix que considerar obvi i necessari que un marit atonyini la dona quan aquesta no veu altra sortida que fugir de l’actual situació, per més que la dona hagi volgut establir un diàleg per a reformar la relació. Que no es poden desdir de les seves creences, que han defensat des de fa molts anys i per les quals han lluitat, tot respectant sempre la majoria social que aleshores els deixava en minoria. Que ara que el poble de Catalunya s’ha pronunciat per la recerca d’una solució al problema latent amb Espanya des de fa més d’un segle – que sa senyoria consulti llibres d’història -, ara no ens podem desdir, i que per tot plegat no hi ha reconeixement de cap delicte, cap acte de contrició i sí una ferma decisió a defensar les creences polítiques i la fe en el seu país, la qual cosa farà, l’encausat, sigui tancat a la presó o al carrer. I si el delicte de l’acusat és tan greu, que sa senyoria es plantegi seriosament l’exercici de l’execució com a mesura per a resoldre el problema, ja que no sóc espanyol i vull la llibertat del meu poble. Si per no voler ser espanyol és just ser executat, això ho ha de decidir sa senyoria, com en altres temps no ser catòlic era prou motiu per enviar l’heretge a la foguera. Per tot plegat, no em penedeixo de cap dels meus fets, tinc la consciència tranquil·la per haver defensat amb pacifisme i diàleg les meves conviccions polítiques i nacionals, i em comprometo fermament a lluitar i defensar sense violència la llibertat anhelada del meu poble...

I què han fet? Han acceptat el 155 i la constitució de Franco, representada per la nissaga borbònica, han renunciat a fer proselitisme, s’han compromès a rebutjar la via unilateral i han reconegut l’autoritat del règim per damunt de les seves conviccions... Si així es fa una revolució, ja semblen els podemites: ‘volem votar sempre que ens deixin, és clar’. Quan haurien d’haver dit no, mai; han callat. I torno a reconèixer que la seva situació és molt compromesa, personalment i patrimonial, que les purgues franquistes han quedat molt ben ancorades en el règim; de fet, Franco les copià de les pràctiques borbòniques d’altres temps. Tanmateix, si pensen que l’acte de contrició, el reconeixement d’haver estat mals súbdits i la mala consciència els deslliuraran del pitjor dels càstigs, van ben apanyats! L’espanyol mai no ha cregut en la justícia; només heu de veure qui són els seus jutges. L’espanyol només creu i té fe en la venjança, i la venjança és una violència que no pot recapacitar sobre la possibilitat de perdó.

La gent perdé ulls i rebé cops per defensar les urnes que els polítics posaren, ara no poden abandonar la gent, una gent que hauria defensat la república si els polítics no haguessin tingut por de l’amenaça de possibles morts. Cada volta és més clar que si volem la consolidació de la república, caldrà fer-ho amb la sang dels màrtirs. Pensar altra cosa és no conèixer amb qui ens juguem les garrofes i desconèixer la història. Per això, cal que els polítics que tinguin por, abandonin la nau, com el Mas. Cal que els partits polítics triïn aquella gent capaç de jugar-se la vida pel projecte. Si Gandhi hagués pensat en altra cosa que no fos la independència de l’Índia, l’Índia seguiria essent una colònia de la megalòpoli londinenca.

Per concloure, ara més que mai cal un govern a l’exili i començar a funcionar com sigui possible com a una república– els acords i la defensa dels interessos dels països que ens volen bé són la clau –. Tenim un president, i cal que els partits independentistes s’oblidin de la investidura: les darreres eleccions han demostrat la seva autoritat legítima i la tirania d’un govern espanyol, estranger, que mana a Catalunya amb el 4% dels vots; que, per molt gegant que sigui el seu candidat, mai no deixarà de ser un nan polític.

Visca la República Catalana, fora de la monarquia espanyola.