FELICITATS AL

MOLT HONORABLE PRESIDENT CARLES PUIGDEMONT

I ALS CONSELLERS EXILIATS.

EL SENTIT DE LA JUSTÍCIA DELS PAÏSOS EUROPEUS S’HA IMPOSAT DAMUNT LA BARBÀRIE DE LA DICTADURA.

Avui tots els catalans i els demòcrates de veritat se senten satisfets i amb motius per continuar confiant en la tan malmesa justícia. Són els nostres veïns del nord i no pas els nostres veïns del sud, els qui ens han donat els motius per fer-ho. Per això, els nostres cors i les nostres esperances són més unides a la seva concepció ètica i social que no pas a la dels veïns del sud.

Mentre en el nord els jutges escocesos no extradiran Clara Ponsatí, per defensar la llibertat política; els jutges suïssos no extradiran Marta Rovira en un intercanvi de reus per Falciani, per raons de persecució política; els jutges belgues deixen en llibertat sense fiança, i amb menys restriccions que abans, Meritxell Serret, Toni Comín i Lluís Puig; i els jutges alemanys (‘d’una audiència regional’, com l’ha definida Soraya Sáenz de Santamaría) deneguen l’extradició del president català per ‘demència manifesta del jutge instructor’ (demència, per no caure en la greu acusació de prevaricació’), amb unes altres paraules, però tal qual, perquè no hi ha el mínim indici d’allò de què se l’acusa... Mentre rebem la comprensió per la causa i la simpatia per part d’intel·lectuals francesos i italians, de la premsa alemanya, majoritàriament de l’opinió pública europea, d’expresidents i alts càrrecs d’Estònia, d’Eslovènia, Dinamarca, Finlàndia...

Aquesta és la vista al nord, ara mirarem el panorama cap al sud:

Si el prevaricador Llarena tingués un mínim de decència, ja faria hores que hauria dimitit després de rebre un menysteniment d’aquesta magnitud per part dels seus col·legues de professió; i he dit decència, perquè si ni que tingués un gra de dignitat, la decisió que hauria pres hauria estat irreversible. Tanmateix, molt probablement mai no pagarà els seus crims (el que ha fet als presos polítics és d’una baixesa moral i humana extraordinàries), això, si no rep algun marquesat o ducat.

El portaveu del govern ja ha manifestat que la llei europea pot dir missa, que en l’Espanya de Franco (de Franco no ho ha dit, és molt diplomàtic) les lleis són les lleis i el seu imperi és sagrat.

L’inqualificable ministre de justícia i la vicepresidenta han estat mesurats i nerviosos. No s’han pronunciat, discrets i diplomàtics, i han desviat l’atenció sobre el fet que era el primer pas, que encara no hi havia resposta a la demanda d’extradició.

Tanmateix, no he sentit cap espanyolista reconèixer que la bufetada a l’estat de dret espanyol té l’efecte d’un cop de puny. Ara hauran de menjar-se les seves paraules, com molta gent els ho recorda a twitter. Però, aquesta gent no té reforma possible. Al sud persistiran en el seu atropellament constant de qualsevol principi de justícia equitativa. Ja avui, abans de rebre la bufetada, la prevaricadora del Tribunal de Orden Público, la senyora Lamela, encausava Trapero i tota la companyia per diferents delictes, però tots, pel de sedició; això unes hores abans que els jutges alemanys escrivissin que no hi havia rebel·lió en els actes de Carles Puigdemont - que era el màxim responsable de tot el que va passar -. Però, tant se val... Ahir mateix ens enfonsàvem en la història tètrica d’aquest país del sud, llegint les declaracions de dos expresidents.

El de la calç viva, que ens ha comparat amb el règim de Maduro. I no dic res més d’aquest falangista, tothom sap allò que ell mateix ens ha mostrat en les seves obres i fets. I l’altre, el criminal de guerra, l’home que no m’explico com és que no ha estat condemnat per crims contra la humanitat. Aquest miserable mentider i assassí, ha vomitat: «No hi pot haver diàleg amb els protagonistes de la rebel·lió». Això és el que hi ha al sud. I obvio el nét putatiu de Franco i el seu cap de govern, per raons fàcils d’escatir.

Avui no he recuperat la meva fe en aquesta Europa corrupta i desfeta, si no en els principis de justícia que són l’essència del nostre vell continent. Moltes vegades menystinc els jutges, i ara és del tot just felicitar-los, perquè – i sempre ho he cregut i defensat – que els jutges i una administració de justícia eficaç i real, és el millor regal per a la ciutadania i allò que els garanteix la llibertat i la seva dignitat com a persones. Per això, és del tot just agrair a aquests jutges, dels quals, naturalment, no n’ha transcendit els noms, la seva tasca i el gran bé que fan a la humanitat en general quan són la garantia de la llibertat i la dignitat humanes.

Que lluny és la justícia de l’imperi de la llei!