«Quatuor pour la fin du temps», Quartet per a la fi del temps, d’Olivier Messiaen, compost l’any 1940 en un camp de concentració, en unes condicions molt precàries, i estrenada en el mateix camp el 15 de gener de 1941, sota la pluja, davant el públic format pels presos. D’aquesta estrena, Messiaen va afirmar que mai no tornaria a ser escoltat amb tanta atenció com ho fou llavors.
L’obra és escrita per a violí, violoncel, clarinet i piano (els instruments amb què comptava). Està dividida en vuit parts, totes elles magnífiques (un fascinant sol de clarinet, tercer moviment), per bé que la intensitat emocional va en augment amb cada nota (com en el cinquè moviment passa amb el violoncel, que hom diria que ‘canta un dol’), fins al final, un dels més grans sols de violí, d’una delicadesa que estria l’ànima i la deixa en esquinços, tot acompanyat pel piano, que remarca el sentiment dolorosament plaent de la peça. I val la pena assenyalar, que una vegada que conclou amb la darrera nota del piano i el darrer fregament de corda del violí, deixa l’oient absort, com si l’ànima li hagués fugit i freturés que, per la llei de la gravetat, l’ànima li caigui dins el cos altra vegada.
La sensibilitat de l’obra, la profunditat i la complicada execució d’aquesta música la podem veure a Youtube. Jo recomano la interpretació que en fan: Antje Weithaas, violí / Sol Gabetta, violoncel / Sabine Meyer, clarinet / Bertrand Chamayou, piano.Totes les interpretacions requereixen delicadesa, a més d’una concentració absoluta i la consciència que l’ànima del músic ha de ser bolcada en l’instrument i la partitura per assolir de transmetre la finesa emocional de l’obra. La seva versió és un exemple paradigmàtic de sentiment per allò que es fa, i això diu molt dels músics que interpreten la peça, perquè no ‘la saben tocar’ (que se n’ha de saber i un munt!) sinó que veus com ‘aprenen a tocar fent-ho’... i això és la música. Intèrprets extraordinaris que saben que el seu caràcter d’extraordinari està en saber que si no si lliuren absolutament, allò no sortirà.
No sóc un expert en música (ni en música, ni en res, ni ganes de ser expert en res -que només és expert, l’idiota-), però m’ha agradat sempre i n’he escoltat molta, de tots els tipus, temps i de tots els ‘colors’. I s’aprèn molt de voler aprendre. Barroc, clàssica, òpera, jazz, rock progressiu, qualsevol expressió que faci vibrar l’ànima del músic, pot fer vibrar la de qui l’escolta. No ens pensem que això és senzill. Pensem només que hi milions de persones que es pensen que el Peter Pan negre que volia ser blanc, és un gran músic; la qual cosa és el mateix que dir que podem comparar Mozart (per citar-ne un) amb un ximpanzé. Hi ha més música en una peça, una, de Miles Davis, que en tota la discografia del ximpanzé ballador. De fet, i a títol d’incís, la ‘música’ sud-americana que se sent arreu per a desgràcia del món sencer, és la prova irrefutable que per a saber què és música cal tenir sensibilitat a més d’intel·ligència. Al capdavall, això s’està estudiant en la neurologia i l’estudi del cervell, perquè no es pot dubtar que hi ha una relació directa entre sensibilitat, intel·ligència i música.
Per concloure aquesta recomanació d’una de les millors obres d’art de la música del segle XX, reconèixer que m’ha anat com l’anell al dit, com a començament de la transició del blog de reflexió política a qualsevol altra cosa. Només si l’home actual comença a adonar-se de la gravetat de la seva situació, se’n sortirà, però com no ho fa, ni ho farà... Abans parlàvem de la música i la intel·ligència, per això s’escoltaran l’himne de la Sánchez, el reaggeton d’algun porta-cadenes d’or o el ball del cul d’alguna nena de bisturí...Com he acabat alguns dels meus anteriors escrits: Benvinguts a l’Infern!
Dels pobres diables dels polítics, ja no en parlaré més. No mereixen ni un segon de reflexió en cap de les consideracions que avui puguin ser tingudes en compte, com a dignes d’un ésser humà. Sense dubte possible, qui està en política, no és una bona persona. Pot ser molt innocent, ingenu, i si és així, al final se’n sortirà perquè no podrà compartir la infàmia sense immutar-se ni sentir-se afectat i partícip de la indecència ètica. La ferum de putrefacció resulta repulsiva per a la intel·ligència. Només la insensibilitat absoluta pot ocultar la fetor als narius. I si aguanta, per alguna cosa serà.
I per cloure aquest epíleg a l’obra del camp de concentració, una referència a un exfutbolista, perquè vegeu que jo no discrimino per la professió, sinó per la qualitat humana del personatge. Em refereixo a en Josep Guardiola que, després de la detenció de Carola Rackete, l’activista que rescata vides humanes – oposant-se al darrer dels crims de l’Organització criminal encapçalada, de cara al públic, pel triumvirat de princeses d’Astúries - ha manifestat que ‘ens anem a la merda’ (sic). Li excuso el pronom feble, perquè aquí la força rau en el missatge. Estem essent governats per assassins. Deixeu-los uns mesos més i convertiran el món en una sofisticada organització de l’extermini sistemàtic.
Recordeu sempre la consideració de l’anarquista d’Émile Zola a «Germinal». Avui, no n’hi ha una altra.
Mentrestant, escolteu el meravellós «Quatuor pour la fin du temps» que encara ens descobreix que dins d’aquest sac d’ossos i carn que és l’home, hi ha alguna cosa més i que aquesta cosa és capaç de vibrar.
L’obra és escrita per a violí, violoncel, clarinet i piano (els instruments amb què comptava). Està dividida en vuit parts, totes elles magnífiques (un fascinant sol de clarinet, tercer moviment), per bé que la intensitat emocional va en augment amb cada nota (com en el cinquè moviment passa amb el violoncel, que hom diria que ‘canta un dol’), fins al final, un dels més grans sols de violí, d’una delicadesa que estria l’ànima i la deixa en esquinços, tot acompanyat pel piano, que remarca el sentiment dolorosament plaent de la peça. I val la pena assenyalar, que una vegada que conclou amb la darrera nota del piano i el darrer fregament de corda del violí, deixa l’oient absort, com si l’ànima li hagués fugit i freturés que, per la llei de la gravetat, l’ànima li caigui dins el cos altra vegada.
La sensibilitat de l’obra, la profunditat i la complicada execució d’aquesta música la podem veure a Youtube. Jo recomano la interpretació que en fan: Antje Weithaas, violí / Sol Gabetta, violoncel / Sabine Meyer, clarinet / Bertrand Chamayou, piano.Totes les interpretacions requereixen delicadesa, a més d’una concentració absoluta i la consciència que l’ànima del músic ha de ser bolcada en l’instrument i la partitura per assolir de transmetre la finesa emocional de l’obra. La seva versió és un exemple paradigmàtic de sentiment per allò que es fa, i això diu molt dels músics que interpreten la peça, perquè no ‘la saben tocar’ (que se n’ha de saber i un munt!) sinó que veus com ‘aprenen a tocar fent-ho’... i això és la música. Intèrprets extraordinaris que saben que el seu caràcter d’extraordinari està en saber que si no si lliuren absolutament, allò no sortirà.
No sóc un expert en música (ni en música, ni en res, ni ganes de ser expert en res -que només és expert, l’idiota-), però m’ha agradat sempre i n’he escoltat molta, de tots els tipus, temps i de tots els ‘colors’. I s’aprèn molt de voler aprendre. Barroc, clàssica, òpera, jazz, rock progressiu, qualsevol expressió que faci vibrar l’ànima del músic, pot fer vibrar la de qui l’escolta. No ens pensem que això és senzill. Pensem només que hi milions de persones que es pensen que el Peter Pan negre que volia ser blanc, és un gran músic; la qual cosa és el mateix que dir que podem comparar Mozart (per citar-ne un) amb un ximpanzé. Hi ha més música en una peça, una, de Miles Davis, que en tota la discografia del ximpanzé ballador. De fet, i a títol d’incís, la ‘música’ sud-americana que se sent arreu per a desgràcia del món sencer, és la prova irrefutable que per a saber què és música cal tenir sensibilitat a més d’intel·ligència. Al capdavall, això s’està estudiant en la neurologia i l’estudi del cervell, perquè no es pot dubtar que hi ha una relació directa entre sensibilitat, intel·ligència i música.
Per concloure aquesta recomanació d’una de les millors obres d’art de la música del segle XX, reconèixer que m’ha anat com l’anell al dit, com a començament de la transició del blog de reflexió política a qualsevol altra cosa. Només si l’home actual comença a adonar-se de la gravetat de la seva situació, se’n sortirà, però com no ho fa, ni ho farà... Abans parlàvem de la música i la intel·ligència, per això s’escoltaran l’himne de la Sánchez, el reaggeton d’algun porta-cadenes d’or o el ball del cul d’alguna nena de bisturí...Com he acabat alguns dels meus anteriors escrits: Benvinguts a l’Infern!
Dels pobres diables dels polítics, ja no en parlaré més. No mereixen ni un segon de reflexió en cap de les consideracions que avui puguin ser tingudes en compte, com a dignes d’un ésser humà. Sense dubte possible, qui està en política, no és una bona persona. Pot ser molt innocent, ingenu, i si és així, al final se’n sortirà perquè no podrà compartir la infàmia sense immutar-se ni sentir-se afectat i partícip de la indecència ètica. La ferum de putrefacció resulta repulsiva per a la intel·ligència. Només la insensibilitat absoluta pot ocultar la fetor als narius. I si aguanta, per alguna cosa serà.
I per cloure aquest epíleg a l’obra del camp de concentració, una referència a un exfutbolista, perquè vegeu que jo no discrimino per la professió, sinó per la qualitat humana del personatge. Em refereixo a en Josep Guardiola que, després de la detenció de Carola Rackete, l’activista que rescata vides humanes – oposant-se al darrer dels crims de l’Organització criminal encapçalada, de cara al públic, pel triumvirat de princeses d’Astúries - ha manifestat que ‘ens anem a la merda’ (sic). Li excuso el pronom feble, perquè aquí la força rau en el missatge. Estem essent governats per assassins. Deixeu-los uns mesos més i convertiran el món en una sofisticada organització de l’extermini sistemàtic.
Recordeu sempre la consideració de l’anarquista d’Émile Zola a «Germinal». Avui, no n’hi ha una altra.
Mentrestant, escolteu el meravellós «Quatuor pour la fin du temps» que encara ens descobreix que dins d’aquest sac d’ossos i carn que és l’home, hi ha alguna cosa més i que aquesta cosa és capaç de vibrar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada